Testimoniatge de María Vicent Abella

Vicent Abella, Maria, 1925, Almassora, Plana Baixa. Repressió. Testimoni escrit per Joaquin Varea Queralt.

LLEGEIX EL TESTIMONI

Una delació, El deute de la memòria,1938

Aquesta història que vaig a contar ha estat silenciada molt anys, però encara em dura el trauma de la desgràcia que la meua família va patir al poble d’Almassora.

Érem una família de cinc germans amb una situació econòmica prou regular, teníem un establiment de lampisteria i a més, el meu pare era l’empresari del “Cine Moderno” del poble, pel què en la nostra casa no faltava de res en l’aspecte econòmic, teníem fins i tot minyona per la família.

L’avanç de les tropes franquistes cap a Castelló i els conseqüents bombardejos d’aquells avions que anomenaven “la pava” va fer que el nostre tio d’Algímia, amb el seu carro, vinguera per nosaltres, vam arreplegar el més necessari, començant la nostra odissea de refugiats per aquelles carreteres, quasi tots a peu, com una gran cua de gent, en bicicletes, carros, alguna moto, i mentrestant pel cel els avions ametrallant la gent que anava fugint pel camp, i recordo molt be com vam perdre a la nostra gosseta. Tal és el terror que ara tal volta no te importància, després de veure tantes pel·lícules de guerra, però en aquell temps els que encara vivim no oblidarem aquells horribles dies de por, la gent xisclant, els que es perdiem cridant els noms per la gran desorientació que havien provocat aquells avions, el soroll dels motors que ressonaven per aquella carretera de València plena de gent, pobre gent, que no sabia on anar, com si s’acabara el món, pel terror i la por a la mort que tots teníem al cos.

Al poble d’Algímia estàvem refugiats a casa dels meus tios, no recorde el temps que vàrem estar ja que vam acabar la guerra en una masia d’un altre poble, Alberich, un poble prop de València, on mon pare estava mobilitzat als quarters militars.

Quan va acabar la guerra, la meua mare va prendre la decisió de tornar al poble, primer que tots, per veure en quin estat es trobava la casa. Vivíem en el Carrer d’Amunt, un dels carrers més importants d’Almassora, tot recte s’aplega a la Església Major del poble.

Recorde que ens va contar la meua mare que al entrar al carrer, els veïns la van

reconèixer i van començar a maltractar-la: “per qué has tornat?, roja més que roja, açí no fas falta, tornat’en d’on vens”, i van començar a llançar-li coses damunt d’ella per a fer-li mal, l’ofensa era cada vegada major, no se què la podia salvar, en aquest moment una persona que estava entre el grup de veïns, la senyora Escura, que tenia un establiment d’alimentació al mateix carrer, li va fer entrar a sa casa i la va tindre un temps fins que passara l’escàndol provocat per aquesta gent de la dreta catòlica, els “beatos del carrer”, com dèiem tots perquè ens coneixiem tots. Nosaltres no pertanyíem a cap partit, teníem un comerç de llanderia i reparació, fet amb els nostres esforços, i a més el cine, on tot el poble hi assistia a la projecció de pel·lícules, era el cine Moderno, l’únic del poble.

Als pocs dies d’estar tota la família a casa, una casa de la qual practicament no en quedava res ja que van arrancar fins i tot els fils de la llum, vam saber després que van ser els mateixos veïns els qui la van saquejar, i tot això per l’odi que ens tenien, mai hem sabut perquè.

La Guàrdia Civil es va emportar els meus pares poc temps després de tornar a casa, a la minyona que tenien a casa i que portava dotze anys amb nosaltres la van segrestar els veïns per fer-la parlar i acusar els meus pares, no se què és el que li pogueren fer, les amenaces, la por que va passar…que quan la vam tornar a veure ens va plorar molt i ja no era la mateixa xiqueta, mai ens va dir que li van fer però ja no era la mateixa que nosaltres havíem conegut.

Als meus pares els tanquen a la presó, a la meua mare (per una delació del veïnat) a la presó de Castelló i a mon pare per col·laboració amb els comunistes i per la projecció al cine de pel·lícules que van fer propaganda sobre Rússia i el comunisme el tanquen a la presó de Borriana.

Aleshores la meua germana i jo que tenia 13 anys vam començar a patir amb el poc menjar que teníem, a peu per aquelles carreteres d’Almassora i de Borriana ens havíem de rentar-nos la roba i portar el menjar que podiem, i no teníem de res.

Les nostres ties per part de la nostra mare van ser la nostra salvació, a sa casa podíem menjar alguna cosa i tenir alguna roba, ja que el menjar era molt escàs i la postguerra era un temps de gran misèria per a tothom.

Com per a tots els presos el dia de visita era un dia de gran alegria per als meus pares, el veure a la família, i les poques coses que els portàvem els mantenien la moral de sobreviure en aquelles condicions infrahumanes a les presons de Franco, agreujades per les acusacions fictícies, les delacions, les envejes, els odis sense cap motiu, de gent que es deia catòlica i d’això no en tenien res.

No recorde el temps que va durar l’empresonament de la meua mare, ni recorde les interminables diligències buscant certificats de bona conducta que van buscar les meues ties entre tots els coneguts que poguérem tindre, gent important del poble, aleshores autoritats feixistes que manaven al poble.

Vam saber anys després que la delatora va ser la senyora Carmen Serra, propietària del local on tenien el cine, una dona rica del règim, aquesta persona va acusar als meus pares de la projecció de pel·lícules comunistes i de fomentar reunions de comitès revolucionaris al cine, i sabien que un dels meus tios era socialista i el van afusellar. Les acusacions no tenien consistència per iniciar un sumari militar i al poc temps van alliberar els meus pares, ja que no es podien sostindre les acusacions amb les quals els delators els volien condemnar.

No em recorde dels mesos de presó que van patir els meus pares, però van tindre unes conseqüències molt importants per la nostra família. La meua mare ja estava malalteta quan va entrar a la presó i a l’eixida va recaure més i es va agreujar, el metge de capçalera va dir que allò era una pleuresia als pulmons i va morir poc temps després als 41 anys, deixant cinc xiquets, a més que ho havíem perdut tot i ens trobàvem en unes grans condicions de misèria en aquell temps.

El meu pare va eixir també de la presó transtornat i després de perdre la seua dona no va superar la situació i ens va abandonar a tots, mai hem sabut com justificar aquest acte de covardia i aquest comportament tant anormal, crec que es va trastornar però no vam poder perdonar-lo mai, això va completar la destrossa de la nostra família.

Molt poques voltes he tingut l’ocasió de tornar al poble d’Almassora, doncs la nostra vida s’ha desenvolupat a Castelló, el poble no te la culpa de la nostra desgràcia , però encara no puc estar al poble molt de temps, el trauma d’aquests fets i el record de tot el que va patir la nostra família, de la gent roïna d’aquell temps i que eren gent d’esglèsia, tot això no ho hem perdonat mai, ja se sap que la repressió franquista al poble va ser de les més dures amb 44 afusellats.

Acabe aquesta història com milers d’altres que s’han patit, però aquesta és la nostra i no vull que mai es repeteisca i que mai no tinga ningú que patir un desastre igual que el d’aquesta família.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top