LogoGRMH

Testimoniatge d'Avelina Safont Alcón

Nom i cognoms: Avelina Safont Alcón
Data de naixement: 1935- 2023
Lloc de naixement: Vistabella, L'Alcalatén
Data d’entrevista: 28 de març del 2012
Lloc de l’entrevista: 
Nom de l’entrevistador/a: Antoni Solsona i Maribel Peris
Llengua vehicular: 
Descriptors temàtics: repressió al món rural, vida quotidiana
Observacions:

LLEGEIX EL TESTIMONI

Avelina: Ma mare si es recordaria de la història. Te 94. Jo recorde perquè ho he passat i he vist als majors. I he passat prou, però jo era molt joveneta. 

Entrevistador: Vostè va néixer al poble? A Vistabella?

A: Sí, l’any 35. Aleshores jo a la guerra era molt xicoteta. Recorde algunes coses, com un somni, molt poques. De nomenar-les. Ma mare sí. 

E: Sa mare, conserva tota la memoria?

A: Si, te 94 anys i la memoria la té tota. Li falta un poc l’oït, pero de la memoria molt bé. 

Ma mare va estar a presó, la mort de mon pare… Hi ha viscut tot. Lo que va passar, la presó, se la van endur a… no me ix, m’eixirà d’ací un ratet. Cap al nord.

E: A Astorga? 

A: No no, cap allà…

E: Santander?

A: Sí sí, Santander. D’ací a allí. I la van tancar amb la meua germaneta recien nascuda. Era joveneta. I se la van emportar a Santander. Allí els xiquets morien. [inintel·ligible] Antonio el Chaparro, una filla, que.. la seva dona va agafar la xiqueta i se li va morir a la presó. 

I a la meva germana la van traure quan ma mare se’n tenia que anar a Santander. Però les xiquetes havien de dormir damunt de les mare, no hi havia ni lloc per a d’elles. Això ho he sentit contar a ma mare. A saber com estarien…

E: I sa mare perquè va estar a la presó?

A: Ma mare perquè mon pare se’n va anar a la guerra. I mon pare va desaparèixer, quan ja van entrar al poble i ja no sa s’ha sabut mai res d’ell. Ni on a mort ni res. 

E: No heu tingut mai noticies 

A: Mai. Les últimes notícies de mon pare quan van entrar estos al poble, va anar mon pare a Benafigos a pagar una familia que coneixia d’allí i va dir que venia al poble per nosaltres, per endur-nos. Perque sabía el que havia de pasar. I la dona li va dir: «no res, han entrat al poble i està tot liat. No vages.» «Pues saps que? Me’n torne al front» I se’n va tornar i ja no hem sabut res més. L’últim que va veure a mon pare va ser eixa dona. Jo no hem sabut res més d’ell. I després, pues mira van tancar a ma mare també. No per política. Es el que hi ha al poble. En una guerra civil ja son rencors dels pobles, és el que hi ha. 

E: El nom de son pare? 

A: Mon pare era José Safont. 

E: Ho dic per si poguerem trobar algun cosa…

A: Sols hem sabut això, i no sa sabut res. Ni els companys ni res.

E: I el segon cognom?

A: Monferrer

E: I el nom de la mare?

A: Matilde Alcon Tena

E: Per veure si podem trobar informació. Estarà de ta mare a la presó. 

A: Clar, ahí estará.. si no ho han trencat tot. Perquè del poble van tancar una barbaritat de gent. Aleshores…

E: Ens van donar una copia de l’atestat que va fer el capital Lobo

A: Era molt roí aquell tio. Jo el que he sentit nomenar d’ell és que era molt roí. Això dels polítics dona igual que siguen de dretes o d’esquerres, jo sempre dic que hi ha en tot el mon gent bona i roïn. [soroll del carrer i inintel·ligible] El fill era més roín que roí. El va emborratxar perquè son pare no sapiguera que era mal. Saragata… no l’ha sentit mai?

E: Sí, sí, 

A: Doncs Saragata era cosí germà del meu pare. I el meu bisabuelo, i el pare de Saragata germans. Els 3 germans molt bones persones. I el fill va eixir…. 

E: Saragata era fill del abuelo Borrasco. 

A: Sí. 

E: I el buscaven els milicians.

A: Sí. Ell va ser molt roí

E: El van tindre amagat al Mas de Montsó. I al mas de Xaxo. I al abuelo Borrasco no el buscaven també?

A: No al meu abuelo no, al meu abuelo no ha fet mai res. 

E: I vostè recorde els anys 40? Com se vivia ací?

A: Jo després de la guerra sí, tot el que has passat. Encara que era joveneta i no te fixes tant, però te’n recordes més. Però de la guerra la guerra… 

E: Sa mare va tornar de Santander?

A: Si sí.

E: A l’any?

A: Va tornar quan va tornar. I a ma casa es van ficar els de la Falange. On vivia ma mare es va posar la Falange. I lo que dic jo, la gent del poble, no és de les guerres, és per la gent del poble. I rencor. S’ho van endur tot el que teniem en casa. I quan va eixir la casa no tenia res de res. O tenia tota la gent del poble. La gent entrava i se’n portava el que volia. COm que mira ma mare com se va trobar quan va eixir de la presó…

E: També tenieu amistats no?

A: Home amistat teniem també. 

E: Ajuda?

A: Home, la familia. La familia te ajudava més. Ma mare quan la van tancar a la presó, me va agafar la meua abuela. La mare de ma mare. Tenia els fills, els tios, i ma abuelo com agarrava a ells, pues mira els nets. I per cert, d’aquesta part recorde molt i tinc una anècdota: 

Hi havia un home que s’encarregava de tot del poble, que anava per davant.. i aquell home sempre me gastava bromes. Era molt xicoteta jo. I mare tancada i clar, ens van furtar tot el que teniem i tots els camps de blat i tot. Els tenien Vicente Sagat i s’ho portaven tot. I aquell home me gastava bromes davant de tots els homes. I jo: «I vostè perquè s’ha emportat tot el de ma casa? I perquè tot el blat i tot? Jo que he de menjar? Mon pare no està ni ma mare». I ell em va dir: «m’ho manen, jo no ho faig per voluntat meua. M’ho manen».

D’eixes anècdotes les recorde perquè ja eres un poquet més major.

E: Però els que anaven i furtaven això eren…

A: Lo que hi havia aleshores, no se com se deien. 

E: De després de la guerra, els que van guanyar

A: Els que van guanyar serien

E: Els manarien per a que furtaren

A: Se’n portaven el blat que te quedaves. Els sindicats i les coses que hi havien. No sé si ho enviaven fora o s’ho quedava al poble. 

E: Però…Sindicat sols hi havia un… 

A: També te feien donar un cupo i te feien pagar i s’ho enduien. Això ho he passat jo. 

E: Això a Castelló també

A: A tots els llocs passaria. I el pà no el deixaven pastar. Si voliem havia de ser amagat. No te deixaven moldre blat. 

E: Ni a casa?

A: No, als molins ni res. I cuidao si pujaven els fiscals. Tocava moldre de nit. M’ho contava el meu home. Anava i tornava de nit. I quan feia de nit se’n anaven. I tot fer-lo de nit, perquè era prohibit moldre el blat. 

E: És curiós. Això una dona de Castelló, ens contava el mateix. Una dona de Castelló contava el mateix.
A: Si si seria per tot igual. Havia de posar un poc de segó, perquè si arriben i veien que estava bla, se’n portaven el pa, o te denunciaven. Però ell pa de racionament sí era molt dur. El blanc no el voldrien. No sé per a que el voldrien. 

E: I sa mare quan va tornar al poble

A: Se va tindre que posar a casa de ma abuela de dia i per la nit a casa de ma tia on estava jo. Perquè no tenien lloc. 

E: No teienn casa clar

A: Se la va aprofitar la Falange. I al treure-la va estar uns dies al poble decaiguda i tenia que anar al cuartel a presentar-se. Fatal, com si foren criminals criminals. I quan la van tancar, sentia jo de ma mare -això no ho recorde jo- la van tindre en una calabós al poble i la meva germana al costat recien nascuda hasta que va anar a Castelló. Diu que sense llum.

E: I la teua german era més menuda

A: Si, ens duem dos anys i mig. 

E: No hi havia tanta diferencia. 

A: Jo xicoteta també. I ella recien nascuda. 

E: Pasaria molta fam la gent allí. 

A: Si que vam passar. Jo no molt perquè me va agafar la meua tia Manuela que no tenia fills. I estava a sa casa. I estava el meu bisabuelo. Que ella vivia de renda dels masets que tenien. I ma tia i el meu bisabuelo, doncs fam no vaig patir. I a la meua tia també li van matar l’home que estava a la presó. I al matar-lo  va dir que agafaria a la xiqueta i així li faria companyia. I em va agafar a mi. Però que feia era patir també. Plorava a totes hores. 

E: Li van afusellar a l’home?

A: Si, ací a Castelló. Està enterrat al cementiri civil. Per cert. Una abuela meua havia criat un xiquet de vida, a la casa del caragols. I va arribar el xic que feia guardia a la presó. Ama -que li deia així-: «anaven a matar un senyor al cementiri, i no ha volgut confesare-se. No volia. “No me confesaré perquè no tinc cap pecat. Els que m’han tancat ací a la presó i m’han fet el mal, que es confesen ells. Jo no he fet mai cap mal a ningú. He fet tot el bé”». «I això deia aquell?» «Això deia. I no ha volgut confessar-se. “I no intente matarme de cul, vui morir de cara. En tota la honra, perquè jo no he fet mai a ningú i no vuic amargar-me de res del mon». I entonces la meua abuela diu: «ui, eixe, com forme parla és Bartolo». Aleshores, ma abuela diu: «mira espereu i me’n vaig». I va pujar corrents i va veure com el acabaven de matar al cementiri. I els va dir: «no l’enterreu en fossa comuna, deixeu-lo a part i demà vindrà la dona i el enterrem sol».

E: I els van deixar? 

A: Sí, sí. I al altre dia va anar ma tia i esta enterrat ahí al cantonet. En al seua tomba. I tot. Això com ma abuela estava allí se va enterar. 

E: I eixe home era tio seu, no?

A: Era germà del meu abuelo. 3 germanes casats en 3 germans. 

E: I al poble van matar a molta gent. 

A: Molta molta. Com eres menuda no te fixes. Els de casa sí. 

E: Era gent que els acusaven de Comité. De la CNT, Tots els que eren…

A: Doncs mon tio no s’havia posat mai en res. No tenia fills. Ere d’estos homes de sempre fer bromes. 

E: Alguna denuncia?

A: Pues mira una quimereta. Ho hem sabut després. I un dia vaig estar en casa d’una dona. La dona ja havia mort ell. I un dia parlàvem de coses de la guerra. I deia ella: «tu creus que el meu Jose no tenia motius i el feien firmar per a matar al teu tio». I això ho vaig saber després. «A tu te pareix que no tenia motius el meu José per a firmar-li?». 

Mon tio tenia una finca baix al poble i al costa un altre que era d’ells. I un dia mon tio va veure a les filles que estaven en el bou fent-lo patir. I quan va baixar a la plaça li va dir al home: «xa, quna mates al bou dona’m un trosset». I li va dir: «ui, perquè t’ha de donar» «Xa per a provar-lo». «Quina mania has agafat amb el bou». I ell de broma, perquè sempre estava de broma. I això li va sentar molt mal. I davant de tota la gent d’allí era tota una deshonra. I per això va firmar. Perquè a les xiquetes no els va dir res, si els haguera dit algo, tirat una pedra o algo… 

I això, anecdotes d’eixes. 

E: I clar, firmar…

A: Doncs dime tu, que firmar per a que mataren a un home… Que mira la política entonces, les guerres civil que eren, el que dic jo… era rencor en els pobles… 

E: Està clar que això que està contant és una barbaritat.

A: Coses així van passar moltes als pobles. 

E: Era un enfrontament per la forma de pensar moltes vegades, eh? Per política també

A: Home clar, també va anar. Pero matar un home així…. En els pobles era molt així. Ara ja no passar es. Abans… 

E: I el que va passar amb l’enterrador i el capellà?

A: Van matar al capellà pobret. 

E: Dos capellans

A:

E: I qui va ser l’enterrador, el teu abuelo no?

A: Sí. Vivia al hospital i feia d’entrenador. I quan van matar al capellà el meu abuelo no ho sabia perquè estava al poble. I van anar a buscar-lo. I va anar al cementiri sense passar per casa. Pels bancals va anar al hospital. I tant nervios estava que se va oblidar agafar les claus del cementiri. I el van renyir i va tornar. Però estava molt nerviós, li tremolaven le scames. I va arribar i ja l’havien matat. I el volien posar en una fosa comuna i el meu abuelo va dir que no. Este home, la faiia voldrà una taut. I el meu abuelo va fer això soles. Que s’esperen. I encar si li enfadeven tots. I molts viuen encara, eh? I als que van matar al capellà, a eixos no els passat res. Feien tot el mal que volien i no res. I estos se volein endur el rellotge i el meu abuelo va dir que no, que seria per la família. I a ma abuelo el van tancar a la presó per estar allí i dir això. 

E: Aleshores Ramón Borrasco era el teu abuelo? 

A: No, era el home de ma tia.

E: I el Saragata era fill d’ell?

A: No no. Estas equivocat. Germà del meu bisabuelo, el pare de Saragat. Que era el que buscaven els milicians. 

E: I els milicians per què buscaven a Saragata?

A: No ho sé. Perquè no era bo ell tampoc. Perquè també s’havia posat a firmar moltes morts també. 

E: Vale vale, es que nosaltres hem sentit molt parlar del belo borrasco i Saragat. Molta gent del poble parlava d’ell. 

A: I este va viure després de la guerra, però va morir d’un accident. I també va firmar la mort de mon tio. 

E: Es que d’ell no he sentit parlar coses bones. 

I creu que en ta mare podriem parlar?

A: Ma mare sí, Millor que jo perquè ho ha viscut més i ja era major. 

E: Es que seria interessant

A: Sí, sí. Recorda tot. I en rencor també. No se li ha passat mai. 

E: Sí sí, jo recorde que algú me va dir que ella va dir: «Jo no els perdonaré mai».

A: Sí sí. Jo recorde baixar a la presó quan estava a Castelló. I era menuda. I anava a veure a ma abuela. Vivia a la Ronda la meua abuela i dormiem allí. Tots els que teniem gent a la presó anàvem allí. 

E: I havia baixat a veure a sa mare?

A: Sí. Però no la deixaven veure. I també a la meua germaneta. I davant del pati. I pujavem però no veiem res. 

E: No podieu verure-les

A: No no, agafaven la cistella i no podiem veure-la

E: Va estar molts anys

A: No ho recorde

E: Després a Santander

A: Primer ací i després allí, si.

E: Baixaveu molt?

A: De tant en tant. Portavem paquetets i botifarres, cerdo, el que se podia. 

E: Hi havia molta gent del poble a Castelló, que van matar després. 

A: Sí, si, molta gent. 

E: I abans havies dit una cosa, que clar dormien en la xiqueta…

A: Sí, sí, però això ho sabrà més Això ho sentia jo de ma mare. Havien de dormir damunt d’elles de lo ple que estava la presó. De la gent que hi havia

E: Sí sí, això ho conta la gent. Del número de persones que dormien en una celda. Això ta mare podria parlar molt. De com es vivia allí i tot això

A: Sí si de quan va començar la guerra i tot. Jo de mon pare si que me recorde de quan se’n va anar a la guerra. Perquè mon pare tenia molt de recel per mi perquè era la primera i l’única. Recorde que anaven al bar i es feia el cafè i tot. I me traía del coll. I recorde molt de mona pare. I quan se’n va anar cap al front ell volia besar-me i jo no volia. Volia que me siguera darrere de casa. I jo no volia. I ma mare diu que no me puc recordar, però jo li dic que me’n recorde com un somni. Jo mon pare el recorde tots els dies. I ja feia un any que mon pare no estava i ma mare a la presó i me portaven allà baix a la costa. I me va picar un carranc i me van tornar al poble a casa de Rosa. I me pugen i me van posar el que s’havia d epsar i me van cridar la metge. I quan va vindre me va dir: «ei que ton pare està baix», i se me va passar tot, tot el mal. de la alegria que tenia. 

E: I a ta mare perquè la van empresonar?

A: No ho sabem

E: Ton pare va anar al front. 

A: Doncs per rencor la van voler tancar. Denuncies tontes i tot. 

E: Van anar a casa i se la van endur?

A: Això no ho recorde jo. No te puc dir. De coses soltes, però d’això no. 

E: Clar son coses que de xiqueta no ho recordes. Pero per si ho havies sentit de ta mare.

A: Sí, algunes coses sí, però perquè se la van emportar no. 

E: I ella tampoc va contar res no?

A: Mai mai. Home mon pare.. jo no se… anava una miqueta més adelantat… que alguns del poble. Perquè el meu abuelo se’n va anar a Cuba a treballar. I mon pare era jovenet i va anar a Castelló. I va estar al col·legi dels Escolapis a Castelló. I clar, els anys pagats pue smon pare va estudiar. I clar al arribar al poble estava adelantat: se compraba periòdics, revistes, mon pare ja estava més espavilat. I mon pare ja llegia que tal dia ja no llaurariem, que cambiara, anirà tot en màquines. Llegia revistes bones i llibres. Però no sé jo el pensar d’ell quin seria. però es que en le poble feia molt de mal les enveges també. 

E: Sí, sí sí una persona tenía el pensament més culte…

A: Ja, però no sé no sé. Pero anar´se’n a la guerra…

E: Alomillor les denúncies.. 

A: No sé, però mala gent no era mon pare. I va estudiar en capellans. I molts capellans el volien molt. I li van donar de malnom: El Frare

E: I això que se va dir de que estava en els maquis?

A: AIxò eren bulos del poble. Ho deia la gent del poble. Registraven les cases del que deien que estaven els maquis. Però tot això ho firmava gent del poble. Ens van fer un registre…

E: Però ton pare estava desaparegut ja

A: Sí, sí. Ens van fer un registre.. Eixos van fer de mal.. tot el que van voler i més. Ens van avisar i ens van dir que amagarem alguna cosa que no se podia veure. Pero ma mare va dir que no tenia res que amagar, tot es podia veure. «L’únic que demane és que no vinguen quan estiguin les meves filles. Que se asustarán». I van anar i van fer registre i se’n van endur fotos de mon pare i tot el que van voler: llibres, de tot. I li van dir «¿Usted sabe dónde está su marido?» I ma mare va dir que no. I diu «Pues yo sí». «Doncs m’agradaria saber-lo a mi també». I se’n van anar. I ma mare va anar al cuartel per saber on estava per demanar per saber on estava. «Fa molts anys que no sé on està, és el meu sofriment i el meu patiment. I m’agradaria que m’ho diguera». «Pues vaya a casa y esté tranquila que nadie sabe donde està»

E: Això seria al tornar de la presó ta mare, als any 40 no?

A: Si sí. Se pensaven que era dels maquis, que si anava en ells. 

Però mon pare ja estava desaparegut de feia molts anys. I clar, registraven. I el que dic jo, tot el mal són denúncies del mateix poble. I això via dir: «esté tranquila que no lo sé yo ni lo sabe nadie». I ja no van registrar res més. 

E: En el expedient de la presó estarà de que acusaven a sa mare

A: Clar que estarà. 

E: Se pot mirar

A: En les fitxes eixirà. De mon pare no sa sabut res, perquè quan ma mare tenia que cobrar, li van dir que la paga dels desapareguts. I van mirar en tots els llocs i… No s’ha sabut mai res. 

E: Ho podriem buscar… Se podria mirar lo de ton pare si en algun lloc hi ha alguna cosa. 

A: Sí, però nosaltres no hem sabut mai res. Vam preguntar, a la gent i tot, i no res. 

E: Hi haurà algun lloc últim on el vam veure. 

A: La última va se la dona eixa de Benafigos. I després ja no hem sabut mai res més. 

E: Se’n va anar al font. 

A: Se’n tornava al front deia ell. Pujava a per nosaltres, però li va dir que no anars que estaven entrant i que el fotraren. I se’n va tornar i no s’ha sabut res més. 

E: I després dels maquis recordes alguna cosa?La evacuació?

A: Si si ho recorde. 

E: Que feien?

A: Pues la gent dels masos anava cap al poble perquè fastidiaven. Si eren els maquis o la guardia civil, pero fastidiaven. I els masos se’n anaven. La gent tenia temor. 

E: La gent agafava les seues coses i baixaven al poble. I va haver caos perquè se’n van de fer favors. Perquè la gent que no tenia gent al poble que feia. Perquè es veu que la gent del poble va tindre que fer un sobreesforç. Perquè els masovers tenien orde de anar-se’n.

A: Ui perquè els guàrdies civils i els maquis fastidiant. Els Masovers procuraven fer-se una casa al poble per si estaven malalts o algo. 

E: Però serien les amistats. 

I vostè recorda del cas de son pare?

A: Sí sí clar, de mon pare i alguna gent del poble que van matar. 

E: El veí de ton pare, el pare de Jaime, un fuster,…

A: Sí, sí se’ls van emportar

E: Són desapareguts. 

A: Si sí. I clar abans parlar no se podia parlar perquè tots estaven senyalat en el dit. I passava el que pasara callats. Perquè si parlava i escoltaven… Molts els van tancar per sols una paraula. Però de saber-ho clar que ho sabem…

E: I tot va ser el Capità Lobo

A: El capità Lobo però també va ser de la mateixa gent del poble que apoyaven. Tenien les seves coses. Els que eren contraris, pues la gent del poble… 

Per exemple una vegada va haver un incendi a Sant Joan. I en eixe moment anava tot el mon a pagar el foc. I un home que era ja major, la guàrdia li va preguntar que perquè no anava: «Home en la meua edat ja… com vaig anar?» I li va contestar mal i li va pegar una pallissa i el va esposar. I el capellà es va posar. I li va dir que el soltara de la presó: «m’has matat a molts homes sense estar confessats i sense res. I nos bem res. Fes el favor de dur-lo a casa, que ja has fet prou». I com se va posar el capellà així el van treure de la presó.

I per això dic jo que era la gent del poble. 

E: Però eixos eren els guàrdies

A: Sí, el Cabo Guardia civil que tenia més ràbia que rabia. 

E: I ta abuelo treballava a l’hospital no?

A: Vivia

E: Era una hospital de guerra?

A: Un hospital del poble i ja. I eixe el tenien perquè antes de la guerra els que no tienen casa, dels masos, que estaven malalts, anaven al hospital i tenien el seu llit. I li donaven menjar si podien. I el hospital era per ajudar a la gent així. 

Ara l’han comprat el hospital. 

I clar, amb el fred i tot, on havien de dormir si estaven malalts? Pues anaven al hospital, i ho tenien, tot

E: Era un dispensari

A: Un dispensari sí. Era molt gran allò

E: AIxò en la guerra?

A: Això  ja d’abans de la guerra. Era una ajuda per a la gent

E: I recorde si en els anys 40 van morir xiquetes i dones en els masos per fam?

A: D’això no recorde, no he sentit res. Si haguera sentit, però no res

E: Es que fa poc en el arxiu de l’ajuntament, vam veure 4 o 5 casos. 

A: Home, és fàcil, perquè abans hi havia moltes enfermetats per falta de menjar. Tuberculosis, per falta de menjar et poses mala. El que estava bé passava, el que estava malament se’n anava. Un  xiquet del poble li va passar i es va morir. Per la fam ho va agafar tot pobret. I els masoners els pasaria igual. No hi havia diners no hi havia menjar. El que podia matar un cerdet el tenia tot el any i un poquet cada dia per tot el any. Conills, etc. Veniem ous per poder comprar una pastilla de sabó i limpiar-mos

E: Les terres les heu pogut recuperar? I la casa?

A: Les terres no se res. La casa aquella la van agafar, i li van furtat  tot i li ho van perdre, així que… 

E: I la ha recuperat?

A: Era de ma abuelo sí. Se van aprofitar els que anaven per davant

E: I la gent que tenia ta mare? S’ajudaven entre ells?

A: ui

E: En els fill i això. 

A: Érem molts en el poble sí.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Desplaça cap amunt