Testimoniatge de Baltasar Montañés Palau

Montañés Palau, Baltasar, 1926, Castelló, Plana Alta. Guerra civil, represssió, vida quotidiana. Entrevistat el 24 d’octubre del 2014 per Maribel Peris i Juan Luis Porcar.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral
continuació
continuació

LLEGEIX EL TESTIMONI

Testimoni: Baltasar Montañés Palau

Participants: Entrevistadors (E1 i E2), dona de Baltasar (DB)

Duració: 40’ 27’’

Baltasar: Mon pare era soguer, feia espardenyes i sogues a la fàbrica. Anava i tornava de la faena.

Entrevistadora 1: Eixe carrer es deia el carrer dels Soguers.

B: Els soguers estaven ací al cantó.

E1: No, aquest carrer no, un carrer de per ací. Jo tinc una foto del carrer que es diu carrer dels Soguers i és un grup de gent que està cordant espardenyes.

B: Si tens una foto, jo sé el que és.

E1: La tinc a l’arxiu, no la tinc ací.

B: D’acord.

Dona de Baltasar: Hi ha quatre homes allí.

[inaudible]

Entrevistador 2: On va anar a l’escola?

B: Jo vaig anar a l’escola quan tenia 7 anys.

[inaudible]

E2: Quan tu tenies 7 anys ja havia començat la guerra?

B: No, la guerra va començar un parell d’anys després, perquè com vam anar a València evacuats i quan vaig vindre ací…

E2: Com va començar tot? Va vindre la guerra i… Conte.

B: Va vindre la guerra i mon pare treballava a l’Ajuntament, i allí va rebre una trucada que deia que tot aquell que volguera anar-se’n a València, perquè llavors mon pare… A ell a l’Ajuntament va anar a buscar-lo un cotxe perquè anara a València, i nosaltres, dos o tres dies després mon vam anar des d’ací a peu a Almassora, d’allí vam fer punta a Borriana, vam passar la nit i l’endemà, vam anar a un lloc de cotxes, un control, no sé quin nom tenien, allí et portaven a València.

E2: Quina edat tenia vosté?

B: Jo tenia llavors, doncs… No me’n recorde.

E2: No passe res perquè tenim la data de naixement.

B: Mon pare abans de la guerra treballava, era soguer, i després va fer una sol·licitud a l’Ajuntament i es va quedar allí. [inaudible]

E1: Era d’algun sindicat?

B: No, mon pare el que passe és que per aquell aleshores anava a la taverna, i tots els que estaven allí [inaudible] Aleshores s’alce i se’n va. Després quan es va acabar la guerra, l’amo que li portava menjar a la presó… [inaudible] A la presó feia guàrdia la Falange, van entrar dins de casa, i s’ho van emportar tot, i fins al cap d’unes tres setmanes, sense assabentar-mos… [inaudible]

E1: A veure que la dona vol contar una cosa.

DB: Ell tenia una tia fadrina que estava a la República Dominicana, i al carrer Campoamor hi havia una dona d’un poble que feia cistelles, a veure si podia traure al fill… Doncs a la que feia cistelles, ja li havien matat a l’home i ella encara feia cistelletes i la seua tia li deia: «Li han matat a l’home i la pobra dona no ho sap, i encara li du el menjar i li l’agarren», això també ha ocorregut. Quan el van portar al riu per a matar-lo, diu que van passar moltes coses.

[inaudible]

DB: Quines eren?

B: I a mesura que ve sense dormir, l’agarren i se l’emporten a la presó.

[inaudible]

B: El Pacte Nacional que deien els nacionals…. Quan a mon pare li peguen la pallissa a la presó, abans… Hi havia lladres que eren cabrons i bandits.

[inaudible]

B: A mon pare quan li va eixir el juí, li va eixir que com els rojos mataven…

[inaudible]

B: Que mon pare anava a arreplegar-lo. Com treballava a l’Ajuntament tenia l’obligació d’arreplegar-los, no només mon pare sinó els que treballaven allí.

[inaudible]

DB: Li va dir que si se’n podia anar, perquè ell no havia fet cap mal. Aleshores son pare, com la tia no estava, va dir: «Vés-te’n a França que et fotran», «No, que jo què he fet?».

E2: Llavors torne de França a Castelló quan acabe la guerra?

B: Sí. Abans d’acabar-se va vindre, i ens gitem a casa el iaio i abans que es fera de dia ja estaven els falangistes, que eren els que feien guàrdia a la presó.

DB: Jo he viscut darrere de la caserna de la Guàrdia Civil, i allí després estava la porta falsa, i allí hi havia un sergent, que li deien el Sergent Estellés que els fotia cada pallissa… Els pegava així, i estaven al costat de la finestra que se sentia per tot el carrer. Una volta a la cantonada de la Guàrdia Civil, van tirar unes pancartes que posava: «Viva la República», i jo com era xicoteta, que tenia almenys 6 anys, m’agafava així la faldilla i per davant de la Guàrdia Civil ho agafe i me’n vaig a casa i em diuen: «Això d’on ho has tret?», i jo: «Això d’ací del cantó», i ho vaig agarrar i ma mare: «No sé on ho posarem ara per a tirar-ho?».

[inaudible]

B: Li posen pena capital perquè com havia treballat a l’Ajuntament, el tenien a torns… Jo treballava de fuster, li arreglava els canyissos a la gent.

E2: I sa mare no va poder fer res per son pare?

B: No podíem fer res perquè el mal venia d’un altre lloc… [inaudible] No en quedaven, hi havia poques.

E1: Perdoneu però he d’agarrar el telèfon.

[inaudible]

B: Mon pare quan van vindre els… com es deien, que no me’n recorde… Els falangistes, estava a la presó… I estan jo treballant de fuster… Als Patos, perquè a la família de mon pare li deien els Patos.

E2: Aleshores heu aclarit el de l’home, qui era i que significava?

DB: Sí.

E2: Qui era? Una persona del barri?

DB: Era Dolz, de la ferreteria Dolz. Era un home que li portava les coses a la presó.

E2: I ell estava a la presó per ser de dretes? Després de la disputa eixa es va ocasionar el de ton pare?

DB: I després, sa mare que també era una dona molt valenta i molt treballadora, sa mare anava a collir amb els dos xiquets i patien molt, perquè no sempre es portaven massa bé…

B: Es passava molta fam…

DB: I després… Eixe que va denunciar a ton pare, que tenia el quiosc…

B: A la ronda Mijares…

E2: Al carrer Sant Vicent.

B: Sí… Allà a la punta.

E2: Bé ja era l’avinguda Doctor Clarà… la prolongació. Sí ja sé quina és, però això fa molt de temps, deu o quinze anys.

DB: El quiosc donava a la porta d’eixe carrer, i en això que sa mare s’alce i comence: «Fill de puta! Em cague amb la mare que t’ha parit! Ara el teu s’ha castigat!», això li deia la meua sogra a la mare de qui va denunciar a son pare.

E2: Al dels periòdics?

DB: Sí. Després de dir-li totes les coses li diu: «Per què em diu això?», «El teu fill s’ha castigat!». Es va tirar a les vies del tren… i va matar a l’home i no va dir ni qui era.

[inaudible]

B: Mon pare era un home que no feia més que cordar espardenyes, això de més menut, i de més gran va entrar a l’Ajuntament en oposició.

DB: Després que va faltar son pare, i ell es va fer més fadrí, que vas anar a Alemanya i vas estar treballant, ja no li van donar cap problema perquè ton pare… i quan vas fer la mili tampoc et van molestar.

B: Tampoc. Jo la meua vida…

E1: Es recorda de coses de… [inaudible]

B: Clar, clar. Jo quan podia anava amb ma mare a veure-la i a ajudar-la per caragols, i potser en el mateix viatge aprofitava i li donava menjar als conills, que a ma casa criàvem conills per a vendre’ls. A més a més, anàvem el meu germà i jo a l’Auxili Social, jo vaig anar des que tenia 14 anys complits, i gràcies al fet que el que manava de l’Auxili em deixava anar, i li posaven una ració al meu germà i mitja per a mi i això era el que menjàvem el meu germà i jo.

E2: Va patir fam?

B: Doncs la veritat a estones sí, no va ser una cosa continuada, perquè jo anava a collir amb ma mare i de taronges et fartaves o de qualsevol cosa, però molta gent, no tota, et veia pel carrer i et deien: «Pren xiquet, una molla de pa», però això va desaparéixer.

E2: Perquè en morir ton pare, ta mare va haver de treballar ella, no?

B: Ma mare va treballar des que es va acabar la guerra. Es va acabar i dues setmanes després ja treballava.

E2: S’havia de guanyar la vida.

B: Ella anava al magatzem que li donaven cordes de sabata i ella les cosia. Però clar, a la temporada de la taronja anava i guanyava el que amb quaranta espardenyes.

E2: I quan era xiquet que va començar la guerra, pel carrer hi havia moviment de la gent que se n’anava amb els camions?

B: Alguns… però quan van ocupar Barcelona, que van anar per dalt i després van començar a baixar.

E2: Això va durar poquet doncs, perquè nosaltres sí que tenim una fotografia que hi ha un camió de milicians als Quatre Cantons, és una fotografia històrica i està documentada com “Camión de milicianos a Quatre Cantons”.

B: Això tampoc era molt normal.

E2: I després quan es va acabar la Guerra, vau veure moviment de què anaren a agafar a la gent, com a ton pare? Això vos assabentàveu vosaltres?

B: Jo només m’assabentava del que m’havia passat a mi. A la majoria d’aquests els treien de la presó i no passaven de… [inaudible]

E2: Vivíeu ací a prop de la presó?

B: De la terrassa veiem la presó, del terrat.

[inaudible]

B: Jo he anat a veure a mon pare quan he volgut, i me’n recorde que ma mare em deia: «Baltasar, que fan li peguen o no li peguen?», però ma mare m’ho preguntava perquè moltes vegades els mataven a pallisses.

[inaudible]

E2: Però la gent del carrer, cadascú tindria un pensament, o tots pensàveu igual? Em referisc jo que hi havia carrers de Castelló que feien això, acusaven uns i acusaven altres.

B: A mon pare el van acusar.

E2: A ton pare el van acusar però no vivia ací.

B: No.

E2: Però ací pel que fa al barri no…

B: Eixe de la ferreteria Dolz.

E2: Sí, sí ja sé qui és. Això és el que et volia preguntar, si era un problema d’enveja o de…

B: Sí, sí perquè mira, jo he buscat caragols per ací per la província de Castelló, per als conills i si no feia dos o tres sacs al dia no en feia cap, que tot això ma mare ho feia a canvi de coses a les quals no podíem accedir, i gràcies a ma tia Consuelo… [inaudible] Però ja et dic, no tenies més collons que fer-ho. Jo i el meu germà ens portem cinc anys, i clar, jo era un poc més major però teníem confiança…

E1: Vosté se’n recorda d’un mercat dins l’església?

B: Un mercat dins l’església?

[inaudible]

E2: Hi ha un rètol, unes lletres que encara estan.

B: Eixies de l’església i ací al carreró, allí hi havia moltes coses.

E2: No se’n recordarà.

[inaudible]

DB: En el 1937 ell va anar a la mili, vull dir que…

[inaudible]

B: M’han tocat quaranta vegades… [inaudible]

E2: Per què ho diu? Per què els veia per ací? La Columna de Ferro que dius que pegaves la volta quan estaves ací perquè hi estaven?

B: Eren una colla de cinc o deu, o els que foren, i anaven corrent i si t’agafaven, et pegaven una pallissa. Era com ara la legió quan se’n va, si se’n va, llavors per mi era com això.

[inaudible]

E2: Els bombardejos, és veritat.

B: En el primer estàvem a la caserna de la Guàrdia d’Assalt, i a mitjan carretera que tenia un carro.

E2: Sí, allí es va presentar el jutge durant el bombardeig. A la caserna de la Guàrdia d’Assalt que diu que va vindre el juez.

B: Per què?

E2: Perquè hi havia dos cadàvers d’uns gitanos, que ací al carrer Hermanos Vilafaña va caure un obús i va matar a una família de gitanos. Se’n recorda d’això o no?

B: Això va ser durant el primer?

E2: Sí, al primer bombardeig, i va matar a un xiquet, a una xiqueta i a un home, i va vindre un jutge per a alçar l’acta dels cadàvers. No et vas assabentar?

B: Sí, clar que em vaig assabentar, però de boca en boca, això es deia pel barri.

E1: Al carrer Sant Fèlix també van caure bombes.

E2: A la farmàcia de Rodrigo Beltrán, el, que després està el pare i el fill. La farmàcia del carrer Sant Fèlix, que els seus fills també són farmacèutics, allí va caure, i al costat hi havia una carnisseria de Lidón Ramós Falcó i Patricia, i van morir la mare i la filla. Això no et recordes. I després…

DB: Jo no me’n recorde.

E2: Sí que te’n recordes…

DB: Sí que recorde que puntualment en alguna casa o el que fóra…

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top