Testimoniatge de Baltasar Montañés Palau

Montañés Palau, Baltasar, 1926, Castelló, Plana Alta. Guerra civil, represssió, vida quotidiana. Entrevistat el 24 d’octubre del 2014 per Maribel Peris i Juan Luis Porcar.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral
continuació
continuació

LLEGEIX EL TESTIMONI

Testimoni: Baltasar Montañés Palau

Participants: Entrevistadors (E1 i E2), dona de Baltasar (DB)

Duració: 40’ 27’’

Baltasar: Mon pare era soguer, feia espardenyes i sogues a la fàbrica. Anava i tornava de la faena.

Entrevistadora 1: Eixe carrer es deia el carrer dels Soguers.

B: Els soguers estaven ací al cantó.

E1: No, aquest carrer no, un carrer de per ací. Jo tinc una foto del carrer que es diu carrer dels Soguers i és un grup de gent que està cordant espardenyes.

B: Si tens una foto, jo sé el que és.

E1: La tinc a l’arxiu, no la tinc ací.

B: D’acord.

Dona de Baltasar: Hi ha quatre homes allí.

[inaudible]

Entrevistador 2: On va anar a l’escola?

B: Jo vaig anar a l’escola quan tenia 7 anys.

[inaudible]

E2: Quan tu tenies 7 anys ja havia començat la guerra?

B: No, la guerra va començar un parell d’anys després, perquè com vam anar a València evacuats i quan vaig vindre ací…

E2: Com va començar tot? Va vindre la guerra i… Conte.

B: Va vindre la guerra i mon pare treballava a l’Ajuntament, i allí va rebre una trucada que deia que tot aquell que volguera anar-se’n a València, perquè llavors mon pare… A ell a l’Ajuntament va anar a buscar-lo un cotxe perquè anara a València, i nosaltres, dos o tres dies després mon vam anar des d’ací a peu a Almassora, d’allí vam fer punta a Borriana, vam passar la nit i l’endemà, vam anar a un lloc de cotxes, un control, no sé quin nom tenien, allí et portaven a València.

E2: Quina edat tenia vosté?

B: Jo tenia llavors, doncs… No me’n recorde.

E2: No passe res perquè tenim la data de naixement.

B: Mon pare abans de la guerra treballava, era soguer, i després va fer una sol·licitud a l’Ajuntament i es va quedar allí. [inaudible]

E1: Era d’algun sindicat?

B: No, mon pare el que passe és que per aquell aleshores anava a la taverna, i tots els que estaven allí [inaudible] Aleshores s’alce i se’n va. Després quan es va acabar la guerra, l’amo que li portava menjar a la presó… [inaudible] A la presó feia guàrdia la Falange, van entrar dins de casa, i s’ho van emportar tot, i fins al cap d’unes tres setmanes, sense assabentar-mos… [inaudible]

E1: A veure que la dona vol contar una cosa.

DB: Ell tenia una tia fadrina que estava a la República Dominicana, i al carrer Campoamor hi havia una dona d’un poble que feia cistelles, a veure si podia traure al fill… Doncs a la que feia cistelles, ja li havien matat a l’home i ella encara feia cistelletes i la seua tia li deia: «Li han matat a l’home i la pobra dona no ho sap, i encara li du el menjar i li l’agarren», això també ha ocorregut. Quan el van portar al riu per a matar-lo, diu que van passar moltes coses.

[inaudible]

DB: Quines eren?

B: I a mesura que ve sense dormir, l’agarren i se l’emporten a la presó.

[inaudible]

B: El Pacte Nacional que deien els nacionals…. Quan a mon pare li peguen la pallissa a la presó, abans… Hi havia lladres que eren cabrons i bandits.

[inaudible]

B: A mon pare quan li va eixir el juí, li va eixir que com els rojos mataven…

[inaudible]

B: Que mon pare anava a arreplegar-lo. Com treballava a l’Ajuntament tenia l’obligació d’arreplegar-los, no només mon pare sinó els que treballaven allí.

[inaudible]

DB: Li va dir que si se’n podia anar, perquè ell no havia fet cap mal. Aleshores son pare, com la tia no estava, va dir: «Vés-te’n a França que et fotran», «No, que jo què he fet?».

E2: Llavors torne de França a Castelló quan acabe la guerra?

B: Sí. Abans d’acabar-se va vindre, i ens gitem a casa el iaio i abans que es fera de dia ja estaven els falangistes, que eren els que feien guàrdia a la presó.

DB: Jo he viscut darrere de la caserna de la Guàrdia Civil, i allí després estava la porta falsa, i allí hi havia un sergent, que li deien el Sergent Estellés que els fotia cada pallissa… Els pegava així, i estaven al costat de la finestra que se sentia per tot el carrer. Una volta a la cantonada de la Guàrdia Civil, van tirar unes pancartes que posava: «Viva la República», i jo com era xicoteta, que tenia almenys 6 anys, m’agafava així la faldilla i per davant de la Guàrdia Civil ho agafe i me’n vaig a casa i em diuen: «Això d’on ho has tret?», i jo: «Això d’ací del cantó», i ho vaig agarrar i ma mare: «No sé on ho posarem ara per a tirar-ho?».

[inaudible]

B: Li posen pena capital perquè com havia treballat a l’Ajuntament, el tenien a torns… Jo treballava de fuster, li arreglava els canyissos a la gent.

E2: I sa mare no va poder fer res per son pare?

B: No podíem fer res perquè el mal venia d’un altre lloc… [inaudible] No en quedaven, hi havia poques.

E1: Perdoneu però he d’agarrar el telèfon.

[inaudible]

B: Mon pare quan van vindre els… com es deien, que no me’n recorde… Els falangistes, estava a la presó… I estan jo treballant de fuster… Als Patos, perquè a la família de mon pare li deien els Patos.

E2: Aleshores heu aclarit el de l’home, qui era i que significava?

DB: Sí.

E2: Qui era? Una persona del barri?

DB: Era Dolz, de la ferreteria Dolz. Era un home que li portava les coses a la presó.

E2: I ell estava a la presó per ser de dretes? Després de la disputa eixa es va ocasionar el de ton pare?

DB: I després, sa mare que també era una dona molt valenta i molt treballadora, sa mare anava a collir amb els dos xiquets i patien molt, perquè no sempre es portaven massa bé…

B: Es passava molta fam…

DB: I després… Eixe que va denunciar a ton pare, que tenia el quiosc…

B: A la ronda Mijares…

E2: Al carrer Sant Vicent.

B: Sí… Allà a la punta.

E2: Bé ja era l’avinguda Doctor Clarà… la prolongació. Sí ja sé quina és, però això fa molt de temps, deu o quinze anys.

DB: El quiosc donava a la porta d’eixe carrer, i en això que sa mare s’alce i comence: «Fill de puta! Em cague amb la mare que t’ha parit! Ara el teu s’ha castigat!», això li deia la meua sogra a la mare de qui va denunciar a son pare.

E2: Al dels periòdics?

DB: Sí. Després de dir-li totes les coses li diu: «Per què em diu això?», «El teu fill s’ha castigat!». Es va tirar a les vies del tren… i va matar a l’home i no va dir ni qui era.

[inaudible]

B: Mon pare era un home que no feia més que cordar espardenyes, això de més menut, i de més gran va entrar a l’Ajuntament en oposició.

DB: Després que va faltar son pare, i ell es va fer més fadrí, que vas anar a Alemanya i vas estar treballant, ja no li van donar cap problema perquè ton pare… i quan vas fer la mili tampoc et van molestar.

B: Tampoc. Jo la meua vida…

E1: Es recorda de coses de… [inaudible]

B: Clar, clar. Jo quan podia anava amb ma mare a veure-la i a ajudar-la per caragols, i potser en el mateix viatge aprofitava i li donava menjar als conills, que a ma casa criàvem conills per a vendre’ls. A més a més, anàvem el meu germà i jo a l’Auxili Social, jo vaig anar des que tenia 14 anys complits, i gràcies al fet que el que manava de l’Auxili em deixava anar, i li posaven una ració al meu germà i mitja per a mi i això era el que menjàvem el meu germà i jo.

E2: Va patir fam?

B: Doncs la veritat a estones sí, no va ser una cosa continuada, perquè jo anava a collir amb ma mare i de taronges et fartaves o de qualsevol cosa, però molta gent, no tota, et veia pel carrer i et deien: «Pren xiquet, una molla de pa», però això va desaparéixer.

E2: Perquè en morir ton pare, ta mare va haver de treballar ella, no?

B: Ma mare va treballar des que es va acabar la guerra. Es va acabar i dues setmanes després ja treballava.

E2: S’havia de guanyar la vida.

B: Ella anava al magatzem que li donaven cordes de sabata i ella les cosia. Però clar, a la temporada de la taronja anava i guanyava el que amb quaranta espardenyes.

E2: I quan era xiquet que va començar la guerra, pel carrer hi havia moviment de la gent que se n’anava amb els camions?

B: Alguns… però quan van ocupar Barcelona, que van anar per dalt i després van començar a baixar.

E2: Això va durar poquet doncs, perquè nosaltres sí que tenim una fotografia que hi ha un camió de milicians als Quatre Cantons, és una fotografia històrica i està documentada com “Camión de milicianos a Quatre Cantons”.

B: Això tampoc era molt normal.

E2: I després quan es va acabar la Guerra, vau veure moviment de què anaren a agafar a la gent, com a ton pare? Això vos assabentàveu vosaltres?

B: Jo només m’assabentava del que m’havia passat a mi. A la majoria d’aquests els treien de la presó i no passaven de… [inaudible]

E2: Vivíeu ací a prop de la presó?

B: De la terrassa veiem la presó, del terrat.

[inaudible]

B: Jo he anat a veure a mon pare quan he volgut, i me’n recorde que ma mare em deia: «Baltasar, que fan li peguen o no li peguen?», però ma mare m’ho preguntava perquè moltes vegades els mataven a pallisses.

[inaudible]

E2: Però la gent del carrer, cadascú tindria un pensament, o tots pensàveu igual? Em referisc jo que hi havia carrers de Castelló que feien això, acusaven uns i acusaven altres.

B: A mon pare el van acusar.

E2: A ton pare el van acusar però no vivia ací.

B: No.

E2: Però ací pel que fa al barri no…

B: Eixe de la ferreteria Dolz.

E2: Sí, sí ja sé qui és. Això és el que et volia preguntar, si era un problema d’enveja o de…

B: Sí, sí perquè mira, jo he buscat caragols per ací per la província de Castelló, per als conills i si no feia dos o tres sacs al dia no en feia cap, que tot això ma mare ho feia a canvi de coses a les quals no podíem accedir, i gràcies a ma tia Consuelo… [inaudible] Però ja et dic, no tenies més collons que fer-ho. Jo i el meu germà ens portem cinc anys, i clar, jo era un poc més major però teníem confiança…

E1: Vosté se’n recorda d’un mercat dins l’església?

B: Un mercat dins l’església?

[inaudible]

E2: Hi ha un rètol, unes lletres que encara estan.

B: Eixies de l’església i ací al carreró, allí hi havia moltes coses.

E2: No se’n recordarà.

[inaudible]

DB: En el 1937 ell va anar a la mili, vull dir que…

[inaudible]

B: M’han tocat quaranta vegades… [inaudible]

E2: Per què ho diu? Per què els veia per ací? La Columna de Ferro que dius que pegaves la volta quan estaves ací perquè hi estaven?

B: Eren una colla de cinc o deu, o els que foren, i anaven corrent i si t’agafaven, et pegaven una pallissa. Era com ara la legió quan se’n va, si se’n va, llavors per mi era com això.

[inaudible]

E2: Els bombardejos, és veritat.

B: En el primer estàvem a la caserna de la Guàrdia d’Assalt, i a mitjan carretera que tenia un carro.

E2: Sí, allí es va presentar el jutge durant el bombardeig. A la caserna de la Guàrdia d’Assalt que diu que va vindre el juez.

B: Per què?

E2: Perquè hi havia dos cadàvers d’uns gitanos, que ací al carrer Hermanos Vilafaña va caure un obús i va matar a una família de gitanos. Se’n recorda d’això o no?

B: Això va ser durant el primer?

E2: Sí, al primer bombardeig, i va matar a un xiquet, a una xiqueta i a un home, i va vindre un jutge per a alçar l’acta dels cadàvers. No et vas assabentar?

B: Sí, clar que em vaig assabentar, però de boca en boca, això es deia pel barri.

E1: Al carrer Sant Fèlix també van caure bombes.

E2: A la farmàcia de Rodrigo Beltrán, el, que després està el pare i el fill. La farmàcia del carrer Sant Fèlix, que els seus fills també són farmacèutics, allí va caure, i al costat hi havia una carnisseria de Lidón Ramós Falcó i Patricia, i van morir la mare i la filla. Això no et recordes. I després…

DB: Jo no me’n recorde.

E2: Sí que te’n recordes…

DB: Sí que recorde que puntualment en alguna casa o el que fóra…

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top