Testimoniatge de Carmen Ortiz Adsuara

Ortiz Adsuara Carmen, 1939- , Almassora Plana Alta. Activisme polític,guerra civil, repressió, vida quotidiana. Entrevistada en juliol del 2016 per Rosa Mari i Maribel Peris.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació oral
continuació

LLEGEIX EL TESTIMONI

C (Carmen Ortiz)

A (Anònima)

E1 (Entrevistador 1)

E2 (Entrevistador 2)

C: Veges si coneixes a eixa. Això és de quan se va casar que van vindre allà on jo anava a cuidar al seu avi, i un dia jo li ho vaig dir a Hidalgo, i Hidalgo me diu «Ací l’he agarrat, per a què la vols? i jo dic «Xe, per a…». I ací hi ha… mira, este era mon tio, germà de ma mare. Eixe el van matar el dia que van matar al teu avi.

A: Ah, sí? També era d’ací d’Almassora?

C: Sí, però en acabant la dona se va casar, se’n va anar i no va tindre família… però germà de ma mare, també va nàixer ací en esta casa. Este el van matar…

E: Com li diuen?

C: Jaime. Ma mare era Carmen Adsuara Ortells.

[conversa irrellevant]

C: Jaime Adsuara Ortells.

E2: I a vostè com li diuen?

C: A mi Carmen Ortiz Adsuara.

E2: I en quin any va nàixer?

C: Jo vaig nàixer el dia 6 de novembre de l’any 39.

E2: Molt bé. És que aixina la identifiquem.

E: Son pare era Bautista?

C: Mon pare Bautista Ortiz Martínez. Era mon pare, que al cementeri de…

E: Que el van matar al 42.

C: 42. Jo tenia tres anyets, i mon tio el van matar el dia 7 de maig del 40, i eixe dia van matar al teu avi.

A: Sí, jo sé més o menys…

E: Vostè va nàixer quan ja la guerra havia acabat.

C: A set mesos de la guerra acabada.

E: Li van contar coses de la guerra?

C: Jo com he tingut una mare que m’ha contat quan se’n va anar allà a la guerra, tot. Ella va estar… quan va vindre la guerra, doncs clar, a mon pare i a tots doncs… a la guerra, i mon pare va passar la guerra en Siesa, Titaguas, Yecla… com a soldat… i d’allí no van passar a cap lloc, d’allí estaven de rereguarda… que jo la veritat és que no sabia el que era, però ma mare m’ho va explicar. Si necessitaven emportar-se’ls, se’ls emportaven, si no d’allí se va acabar la guerra i ells d’allí no van passar. D’allí, se va acabar la guerra, i com Franco… el fill de bona mare, perquè una mare pot ser tot lo santa que vulgues, però és aixina… va dir que tornaren a d’això que no els passava res. Doncs se’n van vindre… i ma mare quan se va acabar la guerra, que deixaven cases per a quedar-se els soldats… ma mare va estar allà en tres o quatre llocs, i resulta que allí estava en una casa que mon pare en les últimes cartes des de dins de la presó sempre li dia a ma mare «Carmen, no te olvides de Titaguas, que han sido nuestros segundos pedres». Però en acabant resulta que el van matar i com ens pensàvem… i ella no tenia ningú per a dir… no com ara, que agarren un cotxe i se’n van, que això és ací al costat. Però aleshores doncs… mare de Déu. Quan ja estava a punt d’acabar-se la guerra és quan ma mare… allí hi havien dos xiques de la edat de ma mare… en la mateixa casa, filles d’allí… i va anar i estava seriosa, perquè com resulta que com va quedar «en estat»… m’entens?… I aquella dona diu «Carmen, ¿que qué tienes?» i aquella dona s’ho va pensar… Eugenia, li deien… i en això va anar i se va ficar a plorar. Diu «¿Que estás en estado?» i ma mare diu «Sí, de un mes», però els símptomes ja els notava. Diu «No te preocupes, que si no se termina la guerra, aquí tenemos ropica de mi hijo», i allí se va quedar. Però quan se va acabar la guerra se’n va vindre, i venia ma mare, una altra que ja s’ha mort… perquè clar, això fa tants anys… i aquella no va tindre família, del cunyat de ma mare, germà…

E: Estaven en Titaguas?

C: En Titaguas. Allí és quan ja se’n van vindre.

E: Evacuats?

C: Molt bé… i a la que venen, doncs clar… venia mon pare, el pare de Lola, la que ha sigut modista, i en acabant… mon tio no, a mon tio l’havien mort ja… jo crec que ja l’havien mort.

E: No, a l’any 40.

C: No encara, veritat que no? Molt bé. No, no.

E: A vore, son pare se’n va anar al front de soldat però antes, quan va començar la guerra, ell estaria en la col·lectivitat.

C: A mon tio li van [inaudible] un pas prou gran… i a la que se’n venien, venien tres que havien estat a la guerra junts, tres d’ací, i els van matar junts… un ací, l’altre ací i l’altre ací. Aleshores va anar i se’n venen… venen d’allà de Titaguas, baixen del tren de València, i quan anaven a agarrar el tren d’Almassora, van eixir tres d’ací d’Almassora…

A: Perdona, això és lo que tu me vas contar un dia, veritat?

C: Sí. Tres d’ací d’Almassora, tres que ja s’han mort. Per anys s’han mort… i en això se presenten davant d’ells, de les dones, de ma mare i de les altres dos, el pare de Lolita… i en això diu «Vosaltres veniu amb nosaltres». Ells anaven armats… els que havien guanyat la guerra anaven armats… i no van tindre més d’això que anar.

E: Açò en el tren?

E2: Anaven a agafar el tren a Almassora…

C: Sí, quan l’anaven a agarrar, anant pel carrer. Segurament que, com va donar la ordre de que alguns d’ells que anaren mirant, i si a algú podien agarrar, doncs segurament que ells anaven mirant prop de l’estació… una cosa de dir «algun o altre vindrà»… i els van agarrar. Aleshores va anar… que això ma mare ho ha contat, i ho sé perquè ma mare m’ho contava tot… aixina com Lolita sa mare no li ha contat res del món… bé, i en eixes va anar i clar, se’n van anar davant d’ells. Eixos individus darrere, armats i clar, les dones se van quedar [inaudible], perquè ma mare aleshores tenia… quan jo vaig nàixer tenia vint-i-set anys… com que en això, se’n van anar darrere, el més natural. Se giren els tres «Vosaltres on aneu?«, diu «Ai, on vos emporteu als nostres homes», diu «Si vosaltres doneu un pas, ací nosaltres vos disparem i com si hagueren caigut tres gosses».

A: Això seria ja quan van arribar a l’estació.

E: Que sa mare estaria embarassada de vostè.

C: Ma mare estava aleshores de dos mesos, i entre que van vindre d’allà, el disgust i tot, i li va pegar en agonia, però era més lo que estava passant. Com que en això… no res, va anar i se queden parades.

E: Eren falangistes?

C: És que resulta que se van quedar parades en el sentit que, com els van amenaçar… Però en això va anar i clar, ells anaven els tres en… i els tres que van agarrar, a mon pare i els altres dos… Mon pare tenia trenta anys… no trenta anys quan a la guerra, i trenta-tres… en acabant la presó trenta-sis, i és quan el van matar. Bé, i en això diu que van anar per un carrer com de pel·lícula. Van anar per un carrer i diu que en una porta ampla van entrar, ells i els homes, mon pare i això. Se van quedar parades i no eixien, i en això que va anar ella i diu «Xa, anem a tocar a la porta, perquè acabaven d’entrar». Primera, que encara eren joves; segona, que eren persones xiques que no és igual com ara que estan més avançades. Com que va i toquen a la porta… com de pel·lícula… toquen a la porta i diu que ix… una porta ampla, la van obrir i diu que ix l’amo, que això ja estaria tot com [inaudible] fet… els que anirien a la guerra, portar-los allí a eixa casa… això ho ha cavilat…

E: Una casa particular? No era un quarter?

C: No, no. Una casa. Segurament que això ja estaria tot preparat… de dir «Tots els que d’això, allí», o siga que va anar i… no res, ix un home i diu «¿Que ustedes qué desean?». Com de pel·lícula… i diu «Ay, nuestros maridos, que están ahí dentro», diu «No señora, aquí no ha entrado nadie». Se’n van haver d’anar. Se van ficar allí al carrer, però com no eixien pues van tindre que agarrar el tren i vindre-se’n. D’allí els van passar a la presó Modelo de València.

E: El tren…

C: I elles se’n van vindre en el tren.

E2: Cap a Almassora, perquè a ells els detenen allí. En l’estació els detenen.

E: Però, on? En Almassora, no.

C: No, no, en València. Jo, per a mi que seria una casa d’un… en els que van guanyar la guerra, per a d’això de que tots els que anirien… agarrar-los i portar-los allí.

E: I els tres falangistes d’Almassora van anar a València a buscar-los?

E2: Bé, estaven en l’estació, esperant a que baixaren.

E: En València.

C: Sí, sí.

A: Un no era este d’ací?

C: Un era un que després vivia ací a este carrer, i després va comprar una casa a este carrer per a tancar el cotxe d’ell.

A: Que tu me contaves que quan te veia…

C: Sempre, sempre. Jo ja t’ho he dit… ara, la dona un tros de pa.

A: O siga que eixe és el que va detindre a ton pare, però ja en el poble eixe.

C: Sí. Ana Maria, un tros de pa, que potser de tot això no sabria res.

E2: El van detindre en València, i les dones se’n van tornar a Almassora.

C: Sí, i ma mare i les altres dos se’n van vindre en el tren.

E2: Primer els van seguir, els van dir que allí no n’hi havia ningú i aleshores ja se’n van tornar.

C: Clar, com no eixien… I aleshores no sabien on els havien portat, no sabien res… i al cap d’uns dies no sabien res d’ells, però en acabant van enviar una carta o el que fora dient que estaven a la presó Modelo de València.

E2: Però els van enviar alguna carta o això no ho saps?

C: No, eixa carta…

E2: Això se suposa.

C: Molt bé. Supose que alguna cosa, perquè se van assabentar…

E2: Com se van assabentar, si no? Clar.

C: Se van assabentar de que estaven a la presó Modelo, i de la presó Modelo anava ma mare… va anar en un bombo d’ací a allà a portar-los… no sé si era un dia a la setmana o com… roba i si volia portar-los menjar. A la presó Modelo de València.

E2: I el podia vore?

C: El va vore. Allà els veien però…

E2: Sí, en la reixa, com ací.

A: Després va vindre ací, ton pare?

C: I als set mesos…

E2: Quant de temps va estar, allí?

C: Doncs, a vore… se va acabar la guerra, ma mare estava aleshores de dos mesos, i als set mesos de la guerra acabada, doncs… uns sis mesos.

E2: Va estar allí en la Modelo.

C: Sí. Sí, perquè jo vaig nàixer… ella va vindre de dos mesos, i en acabant jo vaig tardar… als set mesos de la guerra acabada és quan jo vaig nàixer. M’entens? I aleshores els van passar als tres mateixos que van detindre en València a la presó de Castelló.

E2: I allí estava el teu avi. Era un dels tres.

C: I el seu avi… no, el seu avi, no.

E2: Ah, jo pensava que el seu avi era un dels tres.

C: No, el seu avi quan se va acabar… ja te dic, l’any 40, perquè jo tenia mig any i ma mare, quan me va tindre a mi, de tots els disgusts que va tindre, i jo no me’n vaig anar avall. Perquè de vegades han dit «Ui, a tal se li n’ha anat d’un disgust», i ma mare diu «De disgust no se’n va ningú avall, perquè jo n’he tingut de grans». Estant de dos mesos quan els va tindre en València, ja va tindre un disgust, perquè els va dir «Si moveu, vos peguem dos tirs ací enmig del carrer».

E2: Però elles sí que van moure, perquè se’n van anar darrere fins a la casa.

C: Però en ells, no. Com si… en un cantó se van amagar.

E2: I després van cridar… o siga que ho van fer d’amagades, això.

C: Molt bé… i en acabant van dir «Xica, doncs han entrat allà», perquè estaven mirant-ho… i van tocar i van dir que allí no hi havia ningú, i és ja quan se’n van anar en vista que no eixien… diu «Doncs agarrem el tren i anem a Almassora», perquè no tenien diners per a comprar-se tampoc res, allí… i és quan se’n van vindre. En acabant, quan van dir això… estava a la presó Modelo… i ja, als set mesos, els van passar a ells i això, i quan ma mare me va tindre a mi, com resulta que va estar maleta, maleta… que se pensaven que se moria, que va estar mig any a l’hospital… doncs clar, mon pare i això… tots se ficaven de negre… al matar al germà, que era el que van matar en el teu avi, doncs se va ficar de negre, d’allò més natural… i quan anava a la presó diu que ell sempre li deia a les meues ties «No voleu dir-m’ho, però Carmen s’ha mort», i en acabant és quan la va vore de negre i és quan ell… és que clar, ell sabia que al cunyat l’havien mort, perquè allí [inaudible] quan eixien al patí veien tots els que faltaven. M’entens?

E2: I no sabia que ella estava malalta?

C: Sí que li ho van dir.

E2: Però se pensava que s’havia mort.

C: Li ho van dir, que no anava… perquè ell el que d’això és que no anava a vore’l… i una germana de mon pare, que era viuda i no tenia família, jo doncs… se portaven dotze o catorze anys, els germans, i ella era un d’això… ma tia Ponsa, que potser l’hauràs vista.

A: Ai, no me’n recorde d’ella.

C: Que vivia allà a lo que ha agarrat Martín ara, que hi ha l’alqueria. Ella, només nàixer jo… que aleshores ningú se fotografiava de xicotet, perquè clar, no era com ara. Només vaig nàixer jo, me va enrotllar… perquè feia fred… me va enrotllar amb una manta i se’n va anar a Castelló, al passeig Rivalta, que diu que hi havia d’eixos retratistes i me van retratar. Me va retratar per a entrar-li el retrato a la presó. Jo en eixe retrat tinc darrere la data que vaig nàixer. Vaig nàixer el 6 de novembre del 39. Això ho tinc jo en el saquet eixe. Com en un altre d’això que ma mare també li va entrar una fotografia i clar, estava aixina de primeta, d’allò més natural, i ell… això me pense que en els retratats, ja sabent que tenia la pena de mort, quasi tots els retratats que van eixir després que els van matar en el matalàs, que és la carta esta última, i retratets. Quasi tots els retratets que tenia allí, ell va escriure darrere. En un retratet meu que era xicoteta me diu «Cuánto te he hecho sufrir…» no, mentida, eixa era de ma mare. Eixa de ma mare diu «Cuánto te hecho sufrir, esposa de mi corazón. Ahora voy a morir, pero tu esposo te pide perdón”.». això en el retratet. Sofrir en el sentit que veia que patia tant per anar a la presó… no per res, perquè ells no tenia [inaudible] només que ell. Això està en el retrat. En un retrat me diu «Contemplándote he pasado los días en la prisión. Lágrimas he derramado, hija de mi corazón», això en el retratets que estaven dins del matalàs… dins del matalàs, la van portar a casa, que era de pellerofes, que dormíem enterra i en això. Però casi totes van regirar, perquè si dins anava alguna cosa… encara com no ho van cremar…

E: El matalàs el van portar, el van traure.

C: Molt bé. La van portar, però encara com allí ells mateixos de dir «Ací dins potser… regirem a vore si han ficat una cosa o altra». I els paperets de fumar estan perquè… allí també tinc soterrani tal… soterrani, perquè hi havia també soterrani, allí a la presó. Soterrani tal, número tal i tot això, i això dins… primer els entraven el menjar en una cistella de vímet, però després els ho van prohibir… i era en poal per a que no ficaren res…

E2: Ens ho han contat, també.

A: Això ho he llegit jo…

C: Però van tindre la d’això que, com un paperet de fumar era tan finet, escrivien, ho enrotllaven, i en la mateixa veta que anava la direcció… tal persona de tal, soterrani tal, número tal, cel·la tal… doncs allí ficaven el paperet enrotlladet amb la veteta i anava nugadet… i aleshores és on tenen els paperets de fumar. Si no, no en tindrien cap.

E: I totes ixes fotos, papers i això ho té vostè ací?

E2: En un altre lloc, en això que no ha trobat.

A: Ací queda alguna cosa però no…

E2: La resta ho té a l’armari que ho ha de trobar. El saquet…

C: El saquet és… tot lo que hi ha al saquet és…

E2: És això que contes?

C: Bé, això mai no m’ho he apuntat, el que va enrotlladet…

E2: Això no ho tens.

C: Això no. Això m’ho ha dit ella… m’ho contava ma mare. Això que estic dient-vos, això m’ho ha contat ella tot. M’entens? I les targetes sí… les targetes com són grans… Això m’ho va posar el meu fill ací.

E2: Les targetes vols dir les fotografies on escrivien darrere? O això és una altra cosa?

C: No. Les fotografies, sí.

E2: Sí que les tens. Això que t’escrivia darrere com si fora una poesia.

C: Clar. És que ho tinc tot.

A: Digues-li a Mari Carmen que t’ho busque. A Mari Carmen i al teu fill que t’ho busquen.

C: Això he de llevar la roba perquè hi ha a muntó. Des d’eixe dia vaig anar jo i dic «Ui, ací hi ha fotografies, allà també», el que fem, i jo dic «Doncs vaig a ficar-ho tot en el mateix saquet». Mira, esta carta és l’última.

A: Carmen, i això que me vas contar que te van baixar a ton pare quan el van afusellar.

C: Mira, esta carta és l’última. Açò són targetes, el que passa que al fer-ho… això és més xicotet, que és el que anava nugadet al d’això i passaven. Esta és l’última que va escriure. Mira, ací dins… lleva-ho i voràs… per ací diu «Adiós para toda la vida». En esta carta… per a mi que esta carta la va escriure el dia que li van ficar la pena de mort.

E: El van jutjar a Castelló?

C: Al jutjat que estava antes.

E: On estaven?

C: El jutjat que estava antes era segurament com [inaudible]… no d’això. On està el casino antic…

E2: A la plaça de la Paz, vols dir.

C: No. Al costat del casino antic, el que passa que el carrer que ixes allà al mercat. Mira, ací està el casino antic, ací està…

E2: Vera. El carrer Vera.

C: No sé com se diu, d’ací del mercat. Cantonet, allà estava el jutjat.

E2: Eixe és l’edifici eixe on vivia Carlos Fabra?

A: Sí, és on vivia Carlos Fabra.

E: O siga, que és cantó al carrer del casino i al que va…

C: Que allò segurament que el jutjat aquell seria una cosa xicoteta, perquè aleshores no…

E2: Això ens ho ha contat més d’un. És que n’hi havia gent que dia que si era en la plaça de la Pau. On està el banc que està cantó amb la Vieta. Allà diuen també. Després on està el teatre, a Sant Francesc… és que cadascú diu una cosa.

C: On els van acusar… t’ho dic perquè ma mare estava allí.

E: I de què els van acusar?

C: Quan els van jutjar, estava allí ma mare i família, i quan van acabar… això que fan a meitat que fan «Ara en acabant es donarà el…».

E2: El veredicte.

C: Molt bé. Ma mare i les altres dones… que eren totes xiques… aleshores jo ja havia nascut.

E: El juí era col·lectiu. No era soles a ell, era a vàries persones.

C: El juí era… això li ho vaig dir jo a un ací a la plaça fa molts anys. Un home que encara viu però és a muntó [inaudible], i un dia estàvem al mercat i no sé com va ser… venien les eleccions, no sé quines… i se va ficar a parlar a una parada… de temes de la guerra, de temes d’antes i li dic «Escolte, vostè n’ha passat, de guerra?», diu «Ai, és que ara mateix…» que això ma mare sí que no m’ho ha contat mai, el que vaig a dir-te… no sé què van fer d’un vaixell i segurament que van matar… però això ma mare no m’ho ha contat mai, cada cosa com siga. Bé, va i diu «És que ara mateix baixaven del vaixell i sense fer-los juí els van matar«, i vaig anar jo i dic «Escolte, vostè estava?», diu «Ai, com és això?», dic «Sense fer-los juí, i als altres els van fer juí?«, diu “Ai, sí, feien juí»… com a mon pare, jo dic «Això era un juí? Vostè va estar quan feien el juí? Juí no, perquè eren els mateixos advocats, els mateixos defensors i… eren tots d’ells. I és que els estaven jutjant-los no podien parlar, perquè només anaven a parlar i a…», «¡Usted que se calle!» i jo dic… perquè això estava ma mare davant… com estava ma mare i família, jo dic «Doncs això no pot dir-ho. Jo puc dir-ho perquè ma mare m’ho ha contat». Ma mare ja s’havia mort… i jo dic «Ma mare m’ho ha contat tota la vida, per això ho sé, si no jo ara a vostè no li faltaria [inaudible]». És a dir, que eren els mateixos, que estava tot un complot i eren els mateixos.

E: No se va poder defendre, son pare.

C: No, no, no. No el deixaven parlar.

E: I de què l’acusaven?

C: De molts mals que havia fet ací… i mon pare lo que volia dir és que ell no estava ací, perquè això era quan a la guerra.

E: Estava de soldat.

C: Però no… però era a tots, eh. A tots els que d’això… «¡Usted que se calle!» i en acabant, en el mortuori… tots els mortuoris que s’han tret de Castelló del jutjat, tots tenen «per vessament cerebral».

E2: Sí, l’hemorràgia cerebral.

C: És que jo, al mortuori que va estar quan ma mare s’ho tenia que arreglar per a cobrar del d’això, i jo que en acabant… com jo sóc fadrina, al mortuori de mon pare vaig tindre que anar també al jutjat. Que allí, este Beltrán que tenia una agència, que ara està el nebot… doncs ell mateix s’ho va arreglar tot, però en el mortuori diu això. Com que aquell home no va tindre més remei, que encara viu.

A: Perdona, eixe és Juan? Este que rematava als que s’havien mort, o no?

C: No. El que me va parlar i això? El que me va parlar d’això… eixe home segur que era de dretes però no mai…

A: Però tu saps que hi ha un home ací en Almassora, que encara viu, que després que s’havien mort els rematava?

C: Sí, però eixe me pareix que era…

A: Manrique. Juan Manrique.

C: Juan Manrique, el que no cavil·le…

A: Bé, és igual. Encara viu, encara.

C: Sí?

A: Era molt major, tindrà molts anys.

C: Això sí que jo…

A: Això sí que ho sé perquè m’ho ha contat ma mare.

E: Son pare era de cognom Martínez.

C: Ortiz Martínez.

E: Que era família de Conillet.

C: De la família del Ortiz.

A: Però Conillet el que hi havia ací a Almassora, no?

C: Qui?

E2: Un Conillet, que li deien de malnom.

C: Tu saps Conillet qui era?

E: També era Martínez.

C: Ah! Doncs no. Si fora de cognom…

E: Claramonte Martínez.

C: Sí, eixe de Conillet, eixe era avi de…

E2: Els van matar als dos, també. Germans.

C: Eixe Conillet era avi de… la que té perruqueria al carrer…

A: Sí, ja. Doncs eixe…

C: Eixe està enterrat, eixe Conillet… o un d’eixos… està enterrat on està mon pare, a l’últim de tot. Mon pare està al cementeri, conforme entres, enfront d’on està una placa que va ficar Tirado quan va ser alcalde, que dalt aixina està «En memoria de los olvidados». Doncs les tres sepultures, que només estan ixes tres…

E: Son pare té làpida? Té sepultura?

C: Té manissetes.

E: Té el nom ficat?

C: Allí en la d’això dels peus està Bautista Ortiz Martínez.

E: I al costat està Vicente Claramonte.

C: Eixe Vicente… enguany no perquè per desgràcia no he pogut anar…

E: Tres d’Almassora hi ha… quatre. Pons Manrique.

C: Ah, sí. Eixe no seria el pare de Lolita?

A: No ho sé.

E: Però estan allí perquè primer les files eren rectes, i quan van acabar el terreny eixa és la última fila que la van fer al contrari, la van fer perpendicular.

C: Allí fins… perquè jo com he anat des de xicoteta… ací, ací està l’última fila, ja contra la paret.

E: Si açò és el cementeri civil, allí hi ha un nínxols i son pare està ací.

C: A eixe costat.

E: Primer les files eren així, i quan van acabar van fer una fila ací.

C: I saps com els enterraven?

E: Un al costat de l’altre.

A: Tu ho has vist? Que te va baixar ta mare quan…

C: A mi me van baixar.

A: Conta-ho.

E: Com els enterraven?

C: Me van agarrar i «Que bese a son pare»… l’última vegada que d’això. Jo tenia tres anyets, i jo doncs clar, a la que me van baixar en tres homes… que les altres encara estava buides… això era una sèquia… tiraven uns damunt d’altres, a l’emprompte, sí. Quan entres dins del cementeri, aleshores els tiraven. Perquè un dia jo estava al cementeri, que venia Tots Sants i sempre hem anat, i en això… per cert, eixe dia també va vindre Pura, «Vamos, que yo también iré»… i estant nosaltres allí, el meu fill que s’apanyava en arreglar-ho tot, hi havia un home més major que jo, que aleshores el deguera tirar més major, però era fill de un que estava enterrat. Quan entres, conforme entres aixina, a este costat d’ací, dels primerets. Eixe home ens va contar… que estava Pura, i jo, i el meu fill, com no hi havia ningú sentia conforme estava arreglant el nínxol de mon pare… i en això va i jo dic «Ai, que a qui d’això?», diu «Jo tinc a mon pare» era de no sé quin poble d’allà, que allí hi havia un d’estos que va prendre malícia i va firmar, els va fer un d’això a casi tots que no eren de dretes. Això ens ho va contar aquell home. Per cert, fa quasi dos anys que no va a arreglar-lo. S’haurà mort ja o estarà d’una manera que no podrà anar l’home. I va anar i diu «Sóc de tal poble, però mon pare està ací» i una del poble li va dir… son pare estava tancat… i una li va dir a sa mare «El teu home, demà o despús-demà eixirà de la presó». Aquella dona diu… i ma mare, com resulta… ell ens va dir els anys que tenia aleshores, i una germana tres anys, i jo quatre més que ell… diu «Com sabia que a mon pare li agradava…» per exemple coca, no me’n recorde de què va dir, la dona diu «Ja que eixirà el…», s’ho va creure. I va fer, si anava l’home… i ho va fer. Sí que va eixir, però era per a matar-lo. Ella era més viva que jo, i va anar i diu «Ens n’anirem a la presó, i aixina quan eixirà el vorem». Se’n van anar a la presó, els dos germans… i en això, sí que va eixir, però va eixir en la furgoneta que… el cotxet tot destapat…

E: Un camió.

C: Camí al cementeri. Va anar i la germana diu «El pare no ve a casa. El pare van a matar-lo». Com eren joves, corrent darrere del… però per a que son pare no els vegera, per a que no patira, no volien que ens vegera… i se’n van anar. Aleshores el… que això encara ho he vist… ara ho han arreglat tot… on els mataven.

E: Al riu.

C: Molt bé. Hi havia brossams… bé. Se van amagar i aleshores els van descarregar i els van matar.

E: On els mataven? De cara a…

C: Cara al cementeri. Dins del riu.

E2: On està la casa eixa.

E: Però això és de cara? Mirant.

C: Sí. Aleshores va anar i diu que se van amagar. Els van matar. Eren els primers, i aleshores els agarraven, entraven al cementeri, i on jo te dic que estan això, els tiraven. Però diu que ell i la germana van anar a l’enterramorts, que jo encara l’he conegut, que era molt bona persona aquell home, van anar i van dir «És que han mort a mon pare. Nosaltres no vulguérem enterrar-lo nosaltres», diu que aquell home va dir «Vosaltres…» perquè eren xiquets, «…ara vos portaré una carreta, el ficareu dalt i el portareu», i ells van fer això. Diu «Jo que portava dos mocadorets, me va saber mal que a mon pare li tiraren terra a la cara. Vaig agarrar els mocadorets de la butxaca, vaig baixar i li vaig tapar la cara», per a que no li anara la terra a la cara. Això ens ho va contar eixe home, allí al cementeri. Això farà ja almenys cinc anys, que ens ho va contar. Sí, perquè el temps passa volant. Jo l’any passat encara vaig anar… bé, este any no, l’altre any d’allà, enguany sí que no ha pogut anar per lo de la cama. El meu fill i jo hem anat tots els anys, i enguany ha anat ell, que li ha passat la sepultura en pintura perquè va anar ma tia i va dir «Xica, allà estan fent… si voleu fer la sepultura de Porlan» i jo li ho vaig dir a les altres dos que estaven d’això, Lolita i sa mare i tot això, i una altra que ja s’havia casat amb un altre home, però li ho vam dir «Concepción, passa això» i diu «Sí, sí. Feu el que…» i van picar la sepultura de Porlan en unes manisetes per damunt, totes igualetes, i al costat aixina en triangle… i la que diu el nom i això. I ara clar, després de tants anys, el Porlan no és que s’haja d’això, però estava ja lleig, i va anar el meu fill un dia i va dir «Ara agarraré un pot d’eixa pintura que pinten els terrats» i aquella sepultura de mon pare, de les tres, està feta en…

A: Ton pare sí que està allí.

C: Ai, està allí!

A: Tu no ho vas vore, quan…?

E2: Tu havies dit abans que te va portar ta mare allí.

C: Clar. El que passa que potser… jo si haguera estat mon pare al començament d’eixa porta que baixes… al començament de la rasa… haguera estat el primer o el segon, jo, quan ma mare va faltar, jo l’haguera tret perquè haguera sabut que eren els ossos de mon pare. Però on està ara, jo no sé quins ossos són, baix.

E: Vostè va baixar a la rasa?

C: Clar, en una tia meua.

A: Tu te’n recordes?

C: No, no me’n recorde.

E: Això era molt profund, un metre o més.

C: Els enterraven com les sardines en bota, el cap ací i els peus ací. Aixina en cabia més. Però junts. Jo, després de tants anys, quins ossos allí tenen que ser? Si jo me’n recorde…

E: Solament una capa. No ficaven més… damunt d’un altre no ficaven.

C: No, no. Terra i avant. Allò jo me’n recorde que de vegades hem anat a l’emprompte i, quan anaves d’un any per a un altre, el clot estava més per avall, i terra que hi havia quan baixes que ara tot són casetes, allí n’hi havien dos o tres muntons de terra… i el que feeia la sepultura anava allí, agarrava d’això i ho reomplia. Aleshores, si haguera sigut ficar un i un altre només una miqueta d’això… haguera sabut quins ossos eren. Al cap de tants anys potser ja no. Però per això, quan feies les sepultures, jo me’n recorde que ficaves flors, i només podies ficar, de sepultura a sepultura, el peu però si era de costadet… perquè el peu aixina no d’això… que és on està el teu avi que estan totes juntes.

A: Sí, però el meu avi [inaudible] l’enterramorts, eixe que tu vas conèixer, a la meua àvia, que sí que estava allà on està el meu avi més o menys… pot variar un poc, però la fila és eixa.

C: Però variarà. És que encara que d’això… A mon pare li van ficar caixa, perquè la meua àvia…

E: Però no tots tenien caixa.

C: No, no. La meua àvia, quan li van matar al fill, que era este Jaume, mon tio va voler confessar-se, i el van enterrar a l’altre cementeri.

E: Ton tio era Adsuara.

C: Jaime Adsuara Ortells, com ma mare. Però ja fa anys que l’han tret, perquè com no va comprar el terreny la meua àvia, al cap de cinc anys o deu anys… perquè jo me’n recorde, i on estava enterrat també me’n recorde.

E: Ara esta ací, en Almassora?

C: El van traure però el van tirar a l’ossari. No hi havien diners per a portar-lo. El van traure que tampoc li van dir res a ella, però en fi. I la meua àvia se dedicava molt a això i comprava pells de conill i coses que d’això, i en Castelló tenia tres o quatre carnisseries que li ho guardaven, i ella anava i s’ho emportava. Un dia va agarrar la cistella i se’n va anar a Castelló, i conforme se’n va anar a Castelló va entrar a un establiment d’eixos que anava allí també a pel que havien fet… o ja tenia les pells totes arregladetes, que ací a este corral les estenia… quan va anar allí, aquell home li va dir «Ui, senyora Maria»… la meua àvia aleshores estava jove també… diu «Avui n’han mort vint-i-nou…», el dia que van matar al teu avi, diu «…i me pense que alguns d’Almassora». La meua àvia pobra, sense pensar-s’ho dos vegades, se’n va anar al cementeri, ella sola, que no anava ningú. I va anar i li ho diu al senyor Daniel «Que diu que n’han mort això», diu «Ara li llegiré jo els noms: pam, pam, pam» i al remat va i diu «Jaime Adsuara Ortells». Va anar la meua àvia… i tu diràs, una mare… se va quedar blanqueta, blanqueta, blanqueta i diu «Ai, el meu fillet» i el senyor Daniel diu «I vostè per què ha vingut sola?», diu «Perquè no ho sap ningú. Vullguera saber el lloc on l’heu enterrat», diu «Vinga». La va entrar al cementeri, el segon quadre, la segona sepultura. Estava ja tapat, i ella diu «Ai, jo vullguera que el tragueren i li ficaria encara que fora una caixa». Diners no hi havia, però encara que fora senzilla, diu «No senyora, això sí que no li ho puc fer. L’orde que tinc és de no poder-ho fer, perquè com estan acabats d’enterrar… però en la pala potser els trenquem alguna cosa. Jo el que m’han dit, he de complir amb això», i estava allí… La meua àvia i jo tots els anys anàvem al cementeri de Castelló i jo… que per cert, més per allí, a prop van picar a un gitano que també el van matar, però allí els gitanos estaven tot el dia… en fi, jo això encara me’n recorde i no el van traure, però al cap dels anys, un dia vam anar i mon tio ja no estava enterrat perquè no havíem comprat el terreny. Mon pare, com el fill no tenia caixa, quan li van picar la pedra de mort, li va dir al senyor Daniel, i la mare de Lolita també «El dia que aplegue això, el que volem és que no els enterre, que els tapen de seguida… que els fique en una caixa», la caixa és com de cartó, perquè com no teníem diners… i quan va anar la meua àvia, ma mare, les germanes de ma mare van anar al cementeri… perquè només els van matar, un germà d’un dels que havien mort… una germana vivia a Castelló, prop del d’això… i aquella, com sabia això, tots els matins quan ja casi se feia de dia, eixia al cantó i veia quan se’ls emportaven. I una dia de tants va vore que anava el germà. Emportar-se’l era per a matar-lo… i en això va anar i el germà, que era el pare de Carmensita la [inaudible] i se va cagar en… que la sogra apanyaven sabates allà al carrer… en fi, va anar i va vindre ací a primera hora del matí tocant a la porta i va dir «A Batiste l’han mort ara este matí». De seguida se’n van anar ma mare, la meua àvia, tots se’n van anar al cementeri a peu. Aleshores, quan van aplegar estaven les tres caixes… que per cert, els de la funerària ja estaven tocant-li al senyor Daniel si havien anat els familiars, si no anaven a arreplegar les caixes, i en això que aplegaven. Aleshores és quan els van agarrar, els van ficar… de baix els van traure i els van ficar a les caixes. La meua àvia a mon pare l’havia vist nàixer, perquè els meus avis vivien on està ara ací el carrer, allí hi havia dos caixes, aleshores venia la gent d’allà cap ací i allà no podien passar avall, i allà també. Aleshores, l’alcalde que hi havia diu «Que no farem una horta?» que deien, i els van donar… on volien els feien una casa, i els van fer i aleshores ma tia i l’altra dona, com tota la vida havien viscut juntetes van dir «Que ens les facen juntes» i per això tinc la casa del carrer San Lluís, davant d’on venia espardenyes la [inaudible]. I la del costat, que el nét… una que és molt grossa ella… doncs també els van fer allò de antes, que se volia molt el veïnat. Aleshores se van ficar allí a viure i justament com aleshores mon pare va nàixer allà doncs… Marianeta, li deien a la meua àvia, que ara potser seria Maria Antonia, però aleshores… diu «S’ha ficat de part» i clara, les dones del carrer s’ajudaven les unes a les altres, i fes-te conter que la meua àvia el va vore nàixer, i en acabant va donar la casualitat que se va casar. La meua àvia no era un d’això, era un fill més, i aleshores va anar i va agarrar… que la meua àvia tenia molta serenitat… va agarrar dos tovalles, quan se’n van anar, i va baixar allí baix, li va torcar tota la sang, les tovalles les va fer plegadetes, perquè ixes caixes no tenien capçal, i aleshores li va alçar el cap i li va ficar les dos tovalles com si fora un capçal. Això la meua àvia.

A: Mare… sí que te’n recordes de coses, eh.

C: Jo me’n recorde perquè ma mare m’ho ha contat a muntó vegades.

E: A vostè també la portaven allí? Eixe dia estava vostè, quan la van baixar?

E2: No te’n recordes perquè eres xicoteta, però estaves. En tot això que t’han contat tu estaves present…

C: Sí, jo estava en una tia, el que no sé és ni quina tia, tampoc. És quan va dir «Baixeu-la per a que…» ma mare ni pensava en això, pobreta, «Baixeu-la i que li done un últim bes a son pare» i me van baixar… tu me diràs… tres morts, i baix, perquè potser si haguera sigut en terra plana no m’haguera escarbat… però com estaven allí i era tot una sèquia… i una altra sèquia continuava, encara que no hi haguera ningú encara. Me vaig agarrar al coll d’una tia que no sé qui… això no m’ho ha dit ma mare tampoc, quina era la tia que me va…

[canvi de gravació]

C: …era un… ja ha mort.

A: D’ací d’Almassora seria. En aquella època seria d’Almassora.

C: Me pense que no era d’Almassora. Me pense que el van destinar de no sé què de Franco, me pense que me va dir ma mare, i com… no me’n recorde… i el van destinar allà, i allà doncs amenaçava a tots. A ma mare la van amenaçar. Hi ha coses… i això que m’ho ha contat a muntó vegades… m’ho ha contat ja en acabant, que ella ja no tenia eixa cosa…

A: Marieta també te va dir que no digueres res, no? Me vas contar.

C: Sí, ací este carrer. A mi quan me veia… quina casualitat, ja te dic… l’home pot fer tot el que d’això, però a vegades una dona no sap tot lo que ha fet un home, i això… o un fill, perquè potser un fill tu el cries però en acabant no saps el fill lo que ha fet pel món. Ella sempre… ma mare ha donat la casualitat que ha estat a muntó mala… ma mare va estar en esta cadira de jove, que el que no sé és ni com va viure en acabant… i va estar prou anys i ella passava… perquè tota la vida havien sigut veïnes, ella al carrer d’allí i ma mare ací… i sempre «Carmen, què fas? Com estàs?»… però jo no li he dit mai «El seu home va fer estes coses en València».

A: O siga que l’home és un dels que anava…

C: No, jo no ho he dit mai. Per mirament d’ella, perquè potser… ella en esta vida ha passat a muntó… jo ho sé perquè el que la feia patir… i jo no volia ficar-li d’això. Però clar, com es va comprar en acabant una casa al costat d’on vivia ta tia Pura… va comprar eixa casa i com vivia al carrer Sant Pasqual venia a tancar el cotxe. I quan a mi me veia revoltar el cantó… o a vegades jo anava a pel pa i tornava… en fi, al estar propet sempre ens hem vist. No mai de dir… esta xica o sabrà tot o no ho sabrà?

A: Igual també se coneixen [inaudible] el moliner. El moliner que és nebot d’eixe. Saps qui te dic? El germà d’este que…

[canvi de gravació]

E: I després del polvorí… en el 41 va haver una explosió que van matar a molta gent.

C: Mira, veus… això sí que ma mare no m’ho ha contat. Lo que m’ha contat és tot això… i que quan va vindre ja fent-se de nit, va baixar… clar van pujar al tren i anem a Almassora… ma mare va aplegar ací… que per cert, quan va baixar de l’estació no sabia per on anava… si no fora perquè baixava gent d’ací d’Almassora… Els va seguir, però ella [inaudible] els dos mesos que a l’home l’havien fet… eixos els van amenaçar i tot… va reconèixer que estava ací quan estava al carrer Alcora. Va entrar, va tocar, va eixir la meua àvia… «Ai, això és la meua Carmen», diu «I Batiste?» i va anar ma mare i els conta el que vos he contat, el van detindre en València i tot això. Aleshores va anar la meua àvia i li diu «Ta sogra s’ha mort», la mare de mon pare… estava sopant, va entrar una i diu «A tal l’han mort» i una mare doncs… «Ai el meu Batistet», i dient «El meu Batistet» se va quedar… que no era molt vella, tampoc, però en fi. Sendemà de matí… que voleu un bolígraf?

E: És que te volem regalar dos llibres… per dedicar-te’l amb un bolígraf.

A: Este me pareix que és el que li vaig comprar. És que jo li’n vaig comprar un.

[conversa irrellevant]

[canvi de gravació]

C: … perquè clar, això, ma mare tindria ara més de cent anys. Ma mare va morir als setanta-un anys. Molt guapa, que jo la tinc fotografiada. Mira si era guapa que quan se va morir son pare ella tenia divuit anys i anava tota de negre, i passant pel carrer, uns castellans que estaven fent… és igual castellans que del poble, però jo ho dic perquè doble graciosos per a dir una cosa… estaven obrant, un se li gira a l’altre i diu «¡Oye!», diu «¿Qué?», diu «¿Quién se habrá muerto en el cielo, que la virgen va de luto?». Això li van tirar de floretes a ma mare. Era jove, però era molt guapa. Està ací fotografiada i ma mare era molt guapa, cada cosa com siga. Doncs venen dos individus d’ací, dels que anaven aleshores… la nit antes va aplegar ma mare ací i de dia ja estaven tocant-li a la porta dos individus. Diu «És que has d’anar al quarter», ma mare diu «Ai, al quarter?». Ma mare, en l’agonia que tenia i conforme estava… diu «El sergent te crida», i ma mare se’n va anar al quarter… que està allí. Només entra diu «Vostè dirà. A què m’ha cridat?». Anava armat… «¡Usted! ¿Adónde esta la serpiente de su marido?», ma mare diu… entre el que portava dins i tot el que havia passat en hores diu «Ai, pues yo no lo sé, porque lo han cogido en Valencia»… el que va passar… «¡¿Lo han cogido?! ¡Lo han cogido pero no lo han muerto!»… Ma mare me dia “Jo ja no pensava en ton pare. Pensava que me mataven a mi i lo que portava dins”… «¡Es decir, ¿y a usted la han dejado libre?! ¡A usted la tendrían que haver cogido como a su marido! ¡Usted es cómplice de todos los muertos que ha hecho su marido!»… i ma mare… «¡Que se calle! ¡Usted no merece estar viva! ¡Usted merece estar muerta!»… però atenció, i era un tio… ma mare diu «Els peus no me tocaven enterra» de conforme se va ficar. Se va ficar blanqueta, blanqueta, però ell amenaçant-la, que volia saber on estava mon pare. Ella no ho sabia… li va dir la veritat… que nada, que nada i que nada… i que ella també se mereixia que la hubieran cogido y que la hubieran muerto. El bicho… no li deia el nom… el bicho de su marido. Clar, com hi ha una reixa, les dones que vivien allí davant… que s’han mort totes… sentien el d’això. Com coneixien a mon pare i la coneixien a d’ella, quan va eixir del quarter, diu «Ahora usted se va a casa, pero no se tiene que mover por si yo la vuelvo a necessitar», conforme t’ho dic. O siga que va i quan ix, les dones d’allí davant diu «Carmen, quin refresc t’han donat, rei», ma mare eixia blanqueta, blanqueta… diu «No te’n vages a casa, vine ací» i allí la van entrar a una casa, li van fer el que aleshores dèiem til·la i tot això… «Estigues una estona ací asentada, a casa no te’n vages ara»… perquè portava un… «Tu ací plora i desfogat i nosaltres…». O siga, als dos que van vindre de dir que fera punta, que eren de carrasca, encara sort que aquells van dir «Tot el que li ha dit a esta xica, ella no sap res de tot això. L’home és l’home, però una dona no sap el que l’home puga fer»… si aquells ja comencen a parlar malament de ma mare, la maten.

A: Ai, quanta gent van matar? Dones embarassades i…

C: La maten. Per això l’altre va dir «Si la necesito ya la volveré a llamar», perquè en acabant va fer entrar a aquells altres, i els altres van dir… com ells podien parlar en ell, perquè eren d’això, li van dir «Doncs és una xica que el que l’home faça no pot saber-ho». És que és aixina, perquè… jo per exemple, el meu fill què sabria jo… i encara com això… si no aquell tio… «¡Aquí yo le disparo!», com en València li van dir, «¡Le disparo a usted aquí, dentro del cuartel!».

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top