Testimoniatge de Carmen Peris Vicent

Peris Vicent, Carmen, 1934, Castelló, Plana Alta. Guerra civil, refugis, postguerra, vida quotidiana. Entrevistada l’1 de gener del 2009 per Maribel Peris.

LLEGEIX EL TESTIMONI

Recorde quan van començar a fer el refugi de la cantonada de la Ronda Millars amb Pérez Galdós. El refugi es comunicava amb el jardí d’un xalet un poc més cap a dalt abans d’arribar a la casa que després es va habitar per a Sanitat i també a un edifici de davant que era un magatzem o una fàbrica de punt. Al refugi treballaven els homes i les dones en les escales, passaven els cabassos de terra, i jo al costat de la meva tieta amb un jarob, el deixaren a una mena de prestageria, era la meva medecina, i després estava buida.

Havia un altre de refugi en el carrer Donoso Cortés, actualment es part de l’avinguda Rei en Jaume, justet per davant del començament del carrer Echegaray. Este comunicava amb el de correus, vaig entrar pels dos costats i havia una porta de barrots separant la part de correus de la part pública.

Ala plaça del Rei, a la part sur, prou del carrer S. Vicent, havia un refugi, amb una muntanya de terra i amb dos respiraders com el de Sta Clara, jo no el vaig conéixer per dins, després de la guerra jugàvem com si fora un tobogan la muntanya de terra.

Després al carrer Saragossa, on està Forcadell ara, abans era gorres Fenollosa, hi havia un altre refugi. Este refugi comunicava travessant el carrer amb l’edifici d’ara de les oficines del periòdic levante. D’este refugi em recorde d’una cortineta separant els dos costats, jo em vaig asustar molt perque com xiqueta curiosa vaig descórrer la cortineta i em vaig trovar al metge i li tenia molta de por.

La meva güela estava paralítica i moltes vegades no venia al refugi, ella es trovaba molt protegida en el rebost de l’escala amb un matalàs per damunt, i un dia que no ens va donar temps d’anar al refugi em vaig quedar jo també en la meva tieta baix del matalàs. Jo sempre portava un xupó penjant i eixe dia no el portava, la meva tia deia com li mossegava de fort el seu dit. Una vegada cap al final sí la vam portar al refugi, a la güela, i com va estar asseguda dies a la cadira de rodes sense llitar-se quan vam eixir el cap li arribava als genolls.

Quan va començar la cosa de no poder anar pel carrer, això va ser al final, primer dormiem al refugi de Fenollosa, però com no havia d’aigua ens anàrem al de Pérez Galdós, estava més a prop de la nostra casa, la dels meus tios i podiem anar a per aigua. Ma mare i son pare, el meu güelo, com què estaven malalts no podian resistir dins del refugi per la seva salut, i els van cedir el xalet que estava propet donan-li llits i en cas d’emergència podien entrar per la boca del refugi al jardí de la casa.

Quan van entrar les tropes de Franco, no es podia estar pel carrer pels enfrontaments, llavors vam estar dormint al refugi de Perez Galdós per la part del magatzem i així com altres refugis els recorde com uns túnels amb dos seients de terra als costats i moltes vegades ens deian cos a terra i ens posaven a genollons, este refugi el recorde com un espai prou grand i teniem hamaques i matalassos per a dormir. Un dia estan allí em desperte i estava a soles, vaig mirar cap a dalt i vaig vore una llum allà dalt de l’escala de terra i, vaig pujar, alli estavan les dones li vaig preguntar perque em deixàren a soles— perquè dormeres–. Havien arribat les tropes dels nacionals i els vaig vore passar amb les mantes, les casseroles i les “marmites”.

Quan la guerra van venir refugiats i ocuparen els massets, van venir en mobles, a casa de la Ronda a la planta baixa van estar uns de Vinaroz.

Mon tio Manolo va estar a la pressó de Castelló i a la del Burgo de Osma, crec que va eixir al voltant del 1943, Miquel Peris el poeta li va dedicar un llibre on li deia compañeros de fatigas. El pare d’una dependenta de la Plateria Moliner també va estar amb éll en la pressó. A mon pare el van desterrar i se’n haver d’anar a Úbeda, a mon tio Paco no el van desterrar peò el traslladaren a Portugalete. En la casa davant de la nostra s’ hospedavan els soldats nacionals i les meves ties, les germanes de mon pare, els feian el dinar, després en acabar la guerra els familiars van venir a la nostra casa a visitar-nos per a donar-li les gràcies. Les meves ties estàven a soles sense els seus germans, sa mare ja havia mort i la meva mare també.

La vida després de la guerra va ser la pràctica de l’estraperlo, una peixatera que era mig familia al falsfons de la cistella ens posava el menjar, anaven a comprar les creïlles a València i una dona abans d’arribar a l’estació baixava a la xiqueta i la cistella en el tren en marxa, després la mare anava a buscar a la xiqueta. Entre els taronjers es plantava sigrons, blat, boniatos perquè no hi havia creïlles. Segons els diners es feia una classificació de les cartilles de racionament, Així podien ser de primera, segona i tercera. En la panaderia de la plaza del Rei feien el pa blanc sense segó i es deia el “pati, pami”.

La gent com era tanta la pobreça apanyava els pantalons amb peces, la roba quan estava esmerada li donaven la volta, també dels faldons de la camisa es feia un coll nou, els jaquetons s’allargaven amb un canesú, i també s’allargaven les faldilles. Al racionament també donaven troços de roba i era de “percal”. Les dones sempre a cosir els homes de la terra a treballar-la. Hi havia molta costum de pendre la fresca a l’estiu asseguts als carrers.

Recorde un cine el deian “Actualidades” crec que després va ser “el Rialto” tenia unes peixeres a les parets del saló amb peixos vius.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top