Testimoniatge de Carmen Prades Casimiro

Prades Casimiro, Carmen, 1927- 2004, Castelló Plana Alta. Guerra civil, evacuació, repressió, afusellaments, vida quotidiana. Entrevistada el 1 de juliol del 2004 per Juan Luis Porcar i Maribel Peris.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral

LLEGEIX EL TESTIMONI

C–Em dic Carmen Prades i tinc 77 anys. Vull donar testimoni dels meus records encara que hi hauran coses ja oblidades.

Ej—Primer podriem parlar de la vida quotidiana ací a Castelló, de la seua família..

A Castelló la vida era tranquil·la? era un ambient de gent llauradora?

Al barri

C–Vivíem a la Plaça dels Dolors fins l’evacuació. Mon pare no era llaurador, era fuster, tenia una fusteria, el banc i una caixa gran. Es va quedar sense feina i per a tenir-la li van obligar a fer-se un carnet de la CNT, es va posar a treballar i després es va fer milicià, això va ser la seua perdició, pense jo. Jo tenia 8 o 9 anys, tot això ho sé perque  li ho vaig sentir contar a ma mare.

Ej—Com era l’ambient quan va esclatar el Moviment, l’ambient revolucionari, els camions als carrers amb milicians?

C—D’això no me’n recorde molt, jo a la Ronda tenia uns oncles que sí eren llauradors, tota aquella part si era més llauradora, la Ronda Magdalena.

Ej—La gent tenia por, patia fam?, al principi no es notaria molt la guerra, com era de reraguarda ?

C—Quan més fam es va patir va ser en acabar la guerra. Al barri hi havia odi entre els veïns, (com ara) el vaquero, el faixero, i davant d’ell al cantonet ú que tenia una tenda, aquell home era guàrdia del Passeig, el de la bodega de vi era Moisés que també era d’aupa, a la dona li dien Carmen, eren tots molt feixistes. Al vaquero la porta principal li donava al carrer Saragossa, el seu fill era un poca vergonya, encara era molt jove. Aquestes persones van fer delacions, sempre ho hem sabut. Als 9 anys vaig prendre la Comunió amagada de mon pare, la vaig pendre quan estava a punt d’esclatar el Moviment., van dir “per poquet”, altres xiquetes ja la van pendre després de la guerra.

Ej– A Castelló hi havia molta gent catòlica?

C– Si i ara també, i franquista, si sentíreu TV Castelló…. del que si me’n recorde, perque ho vaig vore, això era jo menudeta, tindria 9 o 10 anys va ser el que va passar a l’Església dels Frares, ells vivien allí al costat i els van fer anar-se’n, després tiraven les coses pel balcó, cremaven els llibres.

Ej—Va esdevindre l’Església després  en un mercat?

C–No, jo no l’he conegut mai i vivia al davant dels Frares, eixia poc, això del mercat no ho sé, sí que van fer una escola, en la casa dels Frares han fet pisos i crec que la planta baixa se l’han quedada ells.

Ej—A la porta encara posa “mercat”.

C—Por ser repartirien  menjar

Ej—I de quan van desmuntar Santa Maria o el quarter, no se’n recorde?

C—No, bé del “cuartel” sí perquè ma tia Pepa era la cuinera.

Bombardejos i refugis

Ej– A la plaça Bisbe Climent hi ha unes palmeres amb cops de metralla del bombardejos…. i els refugis, on estaven?

C–Davant de Correus havia una boca gran de refugi, tocava la sirena del Fadrí, si tocava una vegada era d’avió i si ho feia cinc, era de barco. El primer bombardeig va ser del barco, no va haver cap altre de barco, la gent fugia tota i va fer punta als masets, als avions els dien la “pava” al més gran i als menudets els “pavets”. Davant de Correus va morir un matrimoni ja majorets. Al costat de l’escola Bisbe Climent també hi havia una boca de refugi estava plena de terra, ma mare i jo vam entrar i ens vam embrutar totes, hi havien més refugis a la plaça del Rei, al Forn del Pla, allí van morir dos germanes quan el primer bombardeig del barco.

Ej— Es diu que cada dos per tres tocaven les sirenes, seria cap al maig o l’abril del 1938, i bombardejaven la població civil per a desmoralitzar.

C—Sí, era constantment, també  hi havia un altra boca al carrer Joaquím Costa. Aquest refugi era molt gran i feia molts revolts. Ma tia estava malalteta del cor i la baixaven, una vegada entre tres hòmens la van baixar al replanell en el llit.També me’n  recorde d’un altre refugi a la Farola. Els últims dies ja no baixaven de tantes vegades que tocava la sirena, almenys 30 vegades. Hi havien refugis privats, els feien entre els veïns, es comunicaven les cases. En un dia bombardejaven 4 o 5 vegades, crec que un any tots els dies, de matí, de vesprada, de nit. Nosaltres anàvem al de davant de Correus, descalça i sense vestir-me, ens gitàvem i al escoltar la sirena m’agarraven d’un arpaper (arpada) i a anar correns si tocaven la primera  vegada, quan tornaven a tocar hi havia molta gent que ja no baixava, de vegades després no venia cap avió. Ací no va ser com a Nules que ho van deixar tot pla. La gent treballava, anava a l’escola, les tendes estaven obertes, els hòmens anaven a l’horta. Els carrers eren plens de soldats i els llavàvem la roba, ma mare deia que s’ho venia venir, el perdre la guerra. Ma tia anava a cuinar al quarter i ens portava un “chusco” o llentilles.

L’evacuació

Em—La gent fugia per por?

C—Sí, perquè ja arrivaven les tropes de Franco.

C– Ens vam anar mon pare, ma mare i jo. Ma tia Pepa es va quedar i la meua iaia també, primer se’n venia peró com era molt gran (més de 80 anys) pensàren que millor es quedara, ho van decidir a la Ronda al pont del costat de l’estanc. Aleshores, la gent que es quedava deixava les coses de valor a casa de la meua iaia, la màquina de cosir, la ràdio… . Van entrar aquells de la boina roja i a patades amb les coses li dien– abuela roja, donde está su yerno? todo esto que tiene aquí lo ha robado su yerno, lo ha  requisado?– i pobreta es posava a plorar, li van regirar tota casa, la van tractar malíssimament, del disgust ja no es va recuperar del “sofoco” i va morir quan estàvem evacuats. Vam evacuar perque els nacionals ja estaven arrivant, a mon pare el buscaven. La gent fugia per por, i si estaven a l’Ajuntament com a regidors, com l’avi del meu home i el meu sogre, tots vam fer punta a València, als pobles i a Alacant, als masos. Vam estar un any a València. Mon pare treballava a Godella a una presó, nosaltres estàvem a una part i ell a l’altra, li van donar un certificat de bon comportament, cuidava dels presos, va anar un dia a cobrar una cosa i ens vam perdre i ma mare el buscava i li van dir: estarà a la plaça de bous.

 Vam fer punta allí, la plaça de bous quan ja s’acabava tot era una presó.

Em—Quanta gent hi havia? Com havien arrivat?

C—Moltíssima, hi havien molts hòmens, molts soldats arrivats del front, altres els agarraven pel carrer i els demanaven la documentació. Estava tota plena no ho podeu imaginar, per les escales, per tot, van trencar mitja plaça, demanaven menjar, cuinaven allí dins, demanaven putxeros, la gent els portava llentilles. Feien una corda amb les corretges dels pantalons per a entrar les coses per dalt. A ma mare no la van deixar entrar, a mi sí i el vaig estar buscant prou d’un hora i el vaig trobar.

Em—Quina vigilància hi havia?

C– Estava ple de tricornios de la  Guàrdia Civil, jo vaig saludar amb el puny a no sé qui i un guàrdia civil em va vore i em va agarrar, no sé que volia fer-me, quin canvi! A mon pare el van deixar eixi,r deurie de portar algún document, seria l’aval de bon comportament que li havien donat. Ma mare anava ja amb uns “fardos” per a tornar-nos-en i ens vam venir a Castelló.

La tornada, la delació

C–Vam arribar a la nit en el tren a l’estació, hi havia molta gent esperant a vore qui venia, ma mare va vore als veins a l’estació. Allí estaven els que després posa a les signatures dels papers com a delators.

Em—Perquè vau tornar?

C– Mon pare va tornar encara que tenia el passaport i dos bitllets per anar-se’n fora, només en tenia dos i va dir: i la xiqueta qué?

Ma mare li deia “per qué no te’n has anat tú i ens deixes a nosaltres?”. Ell li va portar el periódic on deia  los que no tengan las manos manchadas de sangre . no les harian nada, ma mare més llesta li va dir : això es un “bulo”. Ara reconec que si mon pare se n’haguera anat hagueren vingut a per ma mare i l’hagueren tancat. Ens vam quedar a casa de la germana de ma mare al carrer Joaquim Costa, perquè la nostra casa estava tota regirada i de les coses que s’havien quedat amb m’”abuela” ja no hi havia res, ens van dir que ho tenia un militar a sa casa però ho vam deixar estar, i al dia següent mon pare se´n va anar a presentar-se.

Ej— Quan de temps va estar ton pare en casa al tornar?

C–No més va dormir una nit a casa. Quan va anar a presentar-se, com que hi havia molta cua se’n va anar a pendre un café i mentrestant van venir a casa a per ell pensant si mon pare  havia fugit,  va venir la policia i a  ma mare se la van endur un policia a cada costat, i ella plorant i jo al darrere, (a ma mare li agradava molt la política i en sabia de les nacions, donava gust sentir-la parlar, pobra sempre va viure desesperada i va morir als 54 anys), en arribar amb els policies al “puesto” mon pare ja havia anat a presentar-se; quan el van traure ma mare es va tirar damunt i no la van deixar passar, a mon pare el portaven entre dos, va pujar al cotxe i ell li va dir: Neleta espavilat perque m’han dit coses jo no sé de què i m’han pegat, coses que li obligaren a dir, (allí estaria el sargento Bellés aquell home els amargava amargadets, vivia davant de ma tia Pepa, era alt, senties dir a “fulano” l’han agarrat, per denuncia, per fer estraperlo, pel que fore,i el sargento Bellés li ha pegat una pallíssa). Anaven a per mon pare, anaven darrere d’ell.

Una veïna  que li deien Neleta, crec era fadrina, li va contar a ma mare que havien anat a sa casa amenaçant-la si no parlava malament de mon pare i per això l’avisava i  que qui li amenaçava era el veí guàrdia del Passeig.

Em—Per què aquest odi?

C—Per la política i les idees, tot allò que em parlat del veïnat.

La presó

C–I van portar a mon pare a la presó.

Em—Quan de temps va estar a la presó?

Filla—Les cartes porten la data d’abril i maig i ell va morir el 28 d’agost del 1939, la guerra va acabar el 1 d’abril de 1939, el iaio va estar 4 mesos a la presó

C—Ell ens escrivia cartes a la presó i deia: Neleta espavilat i parla en aquest o en l’altre….

F—Hi ha una carta teua ,mare, perque està signada per tú.

C—Ah, no ho sé.

Ej—Hi ha un llibre de la Presó de Castelló, escrit per uns professors que recullen testimonis de persones, del pare de Mezquita , de Miguel Santos, també té manuscrits de poesies. Diu que els presos escrivien a la família en uns paperets enrotllats i els posaven a les cistelletes del menjar, després van prohibir les cistelles, també llançaven les cartes embolicades en pedres al carrer.

C—Ah sí, no ho sabia.

E—Està esgotat el llibre, però el buscarem i te’l portarem.

C–Jo li portava a mon pare la cistella amb el menjar a la presó, a la Ronda, perquè ma mare i ma tia treballaven a l’espardenya, estant a la presó a mon pare no el vam vore mai, només la cistelleta la posava en una cosa que rodava, en les cistelletes enviaven papers enrollats escrits, després van prohibir les cistelles; les cartes estaven intervingudes, en totes posava Viva Franco Arriba España. El van jutjar ràpidament, no ens enteràrem, després sí, a matar-lo van tardar un poc més, va arribar a casa la sentència, l’acusació era de “robos y saqueos”, es de l’any 39, també posa que es milicià, és un paper escrit una part d’impremta original i l’altre a màquina, hi ha dos firmes, tenia 46 anys, li van imposar  pena de mort. Aquest paper el vaig amagar, a casa mai s’ha parlat de política mentres Franco ha viscut, al meu fill li  vaig contar com havia mort el seu iaio quan es va casar i a la meua filla també. Només sabien que un iaio va estar tancat a la presó i l’altre havia mort a la guerra. Durant el temps de la presó escrivia en trossets de paper en la cistella demanant roba neta i demanava a ma mare  que es menejara i anara a parlar en gent per a aconseguir avals.

E—Vau intentar fer coses per a trobar avals?

  C – Ell  deia a les cartes, ves i parla amb Miguel, aquest era un home que tenia vins al camí del cementiri, ma mare va anar i li van fer un aval no sabem si va arribar o va arribar massa tard. També va anar a parlar en un tal S. Millàn perquè també li havia fet mobles, aquest home li va dir a ma mare que no la coneixia.

Ej—Com li deien a ton pare?

C—Prades Trueba, com el director de cine, també Trueba de segon cognom.

Ej—Els alcaldes de després de la guerra no feien res per ajudar la gent?

C—No ho sé, jo crec que aquell home no sabria la meitat del que estava passant, tu saps si van matar a gent!

Ej—Fins l’any 1944 o 1945.

C—El que menys ens pensaven és que l’anirien a matar.

L’ afusellament

C–Un dia vaig anar a portar-li la cistella com sempre a la presó, la posàvem en un “puesto” que rodava, eixe dia no la van agarrar. El camió acabava d’eixir, la meua tia que vivia a prop em va dir: “acaba d’eixir en un camió, no sé el que ens ha dit”. Jo me’n vaig anar correns darrere del camió, des del camió cridaven a la gent que coneixien i s’ho deien dels uns als altres, deien que els traien per matar-los, ú de la boina roja se l’emportava, jo correns encara li vaig dir: pare!

Després, ja al cementiri estaven en fila, n’eren sis i davant els soldats, em vaig posar a l’altra part del pont a un lloc que estava alteta i ho vaig vore tot, no sé perquè vaig anar, per poc coneiximent.

E—I hi havia gent mirant?

C—No me’n recorde.

E—Aleshores el procés judicial va ser una paròdia? Al judici no vau poder anar?

C—Que va!, no savíem res. El que sí ens va arribar després va ser la sentència.

E—De què el van acusar?

C—De robos y saqueos, tenim un document, ho van enviar a casa quan va passar, al final posa miliciano.

F – Es llegeix molt malament, hi ha espais en blanc escrits a màquina i d’altres escrits a impremta, s’ha borrat més l’escrit a màquina.

E-a Mon pare també era milicià, tenia 18 anys quan la guerra i va estar tancat a la plaça de bous, no ho sé com va poder eixir o fugir, però en el sostre d’un tren va arribar de Castelló a l’Alcora, va passar desapercebut i no li va passar res. Ma mare cobra una pensió per militar republicà, per un any de milicià.

F—El meu sogre també.

C—Tan atrevida que jo he segut, però no em vaig enterar de la sentència, si m’haguera enterat m’haguera plantat davant d’aquell home, no sé el que haguera fet.

F—Ta mare va fer el que tú has fet ací a casa. Durant Franco ací a casa mai s’ha parlat de política, hem vist actituds, els llibres que mon pare llegia dons li agradava molt llegir.

C—També me’n recorde d’una tia meua, el home també l’haguera fet mal a mon pare per les idees…

E –La vida al barri després de que mataren son pare, seria molt dura, hi havia solidaritat amb l’altra gent?

Després la vida al barri va ser molt dura, al cine, a l’escola, no parlaves amb ningú, al meu sogre el van desterrar a Onda, només parlaves amb alguna de la gent que havia patit també, jo parlava amb l’àvia del teu home.

Ej—S’havia d’alçar el braç?

C—I  tant, per exemple al cine quan s’escomençava hi havia que alçar el braç, tot el món ho feia perque hi havia molta por. Un dia estava jo jugant al carrer amb els xiquets i portava un anell, me’l va regalar ma tia i el de la vaqueria va dir: “mireu l’anell de la xiqueta això es de tot el que son pare va furtar”. Ho vaig contar a casa i ma mare em va dir que no tornara mai més a jugar a eixe lloc, i no vaig tornar més. Jo era una xiqueta i haguera tornat, al contar-li-ho a ma mare es feia loqueta, després de tot el que havia passat.

 La gent quan més fam va patir va ser després de la guerra, ens donaven mig panet per cadascú, també després un altre pa com si fóra de panís molt roïn, la gent no se’l  podia menjar.

  Quan els socialistes, vaig anar amb la sentència a demanar la pensió d’òrfena de guerra, 9.000 pts i la vaig presentar com a justificant.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top