Testimoniatge de Enrique Devis García i Lola Cabanilles

Devis García Enrique, Borriana Plana Baixa. Activisme polític, guerra civil, repressió, vida quotidiana. Entrevistat el 13 de gener del 2008 per Teresa Armengot.

Cabanilles Lola, Borriana Plana Baixa. Activisme polític, guerra civil, repressió, vida quotidiana. Entrevistada junt a Enrique el 13 de gener del 2008 per Teresa Armengot.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació testimoni oral
continuació gravació

LLEGEIX EL TESTIMONI

E- Entrevistador/a

LOLA- Lola

R2- Acompanyant anònim/a

R3- Acompanyant anònim/a

ENRIQUE- Enrique

R2- La discordia, mamá. Pero eso no es más que una estrategia para sembrar la discordia.

Lola- Veges…eh…no sé res.

E- No, Lola. No.

Lola- No, però…

R2- I, i, i jo al meu home. Jo al meu home.

E- Lo teu és molt loable, Lola, d’aquella època. Tu al teu home.

R2- Jo al meu home. I en pau.

Lola- Si però…s’acceptat…se va acceptar.

R2- No. Dos més, dos més. Eh? Que el seu home diga. La dona de Claudina, el gos de Claudina, és que…ja ha arribat. I no ha arribat. Ella per el seu home, estupendo.

E- Tu quan te vares casar?

Lola- Els tenia en ma casa sempre minjant allí i tot medio…Jo no ho he vist mai ni perquè estos res…No li’s vaig dir mai res.

R2- Mira, per què venen i per què s’en van.

R3- Chicas, mis amigas y yo. Ahora nos vamos todas al…

Lola- El Vicente, eh? Tu Vicente parecía que no…que no veia que jo anara a ningún puesto de totes eixes coses. Que ja veus, que feien…que feien…els mitins i tot i mai m’ha dit:<<Mone, Lola>>. Si ells no volien ficar-te a tu.

R2- Ella sempre ha dit:<<Ja o no?>>

E- No fages cas d’això. Això són palabreries

Lola- No, però ella…ella…aquell home ho deia i jo sabia perquè ho deia.

E- Qui t’ho va dir?

Lola- Nooo puc dir-ho.

E- Aaaah!

R2- A ella si que se lo he dicho y sabe que no me lo ha dicho.

Lola- Jo si que lo he…si que sé qui és. Jo sé qui és però si ella…si ella no vol dir-ho…jo no tinc perquè dir-ho.

E- Dona, i què més dòna que ho digueu a dos que no teniu res que vore amb açò?

R2- Ho dic? Clarooo. Pues ta tia Amparín.

R3- Ui! Eixa és una tonteria.

Lola- Que és una tonteria?

R3- Eso son…no…no tiene…no tiene remedio. Esta historia no tiene ninguna relevancia. Eso son imbeciladas. Y ya está.

R2- Li ho ha dit? Diu:<<No te fies de la Ribes, que és fascista>>. Xica!

R3- Però això són piques d’útima hora. Això lo que estem parlant que és en sèrio…lo que estem parlant és en sèrio. Això no té res que vore. Açò són idiotaes. Això fuera.

R2- La bandera és un fet que ha passat però tonto. Que eren menos anys.

R3- No, però cada cosa té…no, no. Lo de la bandera encara té un context històric, que està en el moment que gràcia. En lo altre no té cap…

Lola- Perquè jo li diga a d’ella, jo, a mi la política em pareix una…no m’agrà. No vull, perquè com hem patit tant…Ha passat…ha passat tota la joventut cap aquí tant, Amparín. Tota la joventut patint tant…no vull saber res de ningú. No vull ser…jo no sóc de ningú. No. Ara, però jo al cap al meu home. I a tot. I a tot. I a tot. He anat en la meua filla a la plaça de bous a vore a Felipe González…

R2- Mamà, no té res que vore.

E- Bueno, aquí no més hi ha una cosa…o se és apolític, que és respectable, o se és de dretes o se és d’esquerres. I per lo que siga jo, que sóc de pare fatxa, he eixit d’esquerres. He eixit d’esquerres. I moatros ja hem fet tot lo que teniem que fer i ara la única faena que mos queda és ficar les coses al puesto. És a dir, que això no pot ser com Argentina. Si ací fa setanta anys que van matar a gent impunement i a estos li’ls van pegar una pallissa i a altres una botellà, això és lo únic que mos importa. Què va passar? I és molt difícil, primer, perquè els que tenien que parlar s’han mort. S’han mort. El teu home, per exemple…

Lola- El…el meu home…mira…

E- S’han mort, s’han mort. Claro, si el teu home estiguera ací hui tindriem el cinquanta per cent del treball fet. Però s’ha mort. Ara estem avui. Hui el teu home s’ha mort.

Lola- I no ha volgut mai…han vingut elles…ja voràs…Allí a ma casa han vingut persones de…que, que seran d’esquerra, una de tal Lolita Agustín. Siga d’esquerra o de lo que siga.

E- Ella té una animalada de documentació.

Lola- Jo, jo…ja sóc amiga d’ella.

E- Escucha Lola, una cosa es que tenga mucha documentación y que yo me la trabaje y otra cosa es que me lleve bien. Yo se muy bien…

Lola- Ella ha vingut a parlar en el meu home moltes vegaes.

E- Ella tiene muchas cintas, mucha documentación…

Lola- I té a muntó coses del meu home. Té moltes coses del meu home, me comprens? Però jo, ells estaven en el comedor i jo estava a la cuina. I això que dius…una cosa que te…t’és igual. A mi m’és igual. A mi…era el meu home. El meu home. Però de res feia jo calendari, comprens?

(Discussió creuada fora de tema)

E- Mira, xica. Lola, parlem del teu home i de después de la guerra que és lo que mos interesa.

R3- Nos vamos a juntar todas para ir a Benicàssim al campamento, eh? A ver que…que…y yo la primera, que yo era jovencita, como todas en mitad de la República, pero yo no me fío…quería ir donde iban los jóvenes. Y yo estuve a punto de hacerme de Falange, para ir vestida de falangista. Y no me admitieron porque…no llevaba al congreso catorce años…

R2- No la van deixar perquè volia anar en unos i volia flechas.

Lola- No, que quan ella m’ho havia dit…jo…si jo haguera sigut aixina, conforme…eh…Amparín, és que vam tindre una conversació i jo li vaig dir a Amparín:<<Jo no sóc de res, xica. Que s’apanyen. No vull saber res perquè he patit massa i com he patit molt de tindre-lo tres anys sense vore’l i tot lo que és que m’ha passat no vull…no vull saber res de…no vull saber res de ningú>>. I ella va interpretar que no volia saber jo res de tot açò.

E- Di-nos una altra vegà com se deia on van enviar a Vicente, la montanya cònica, com era? El Monte Cónico?

Lola- Monte Cónico.

E- I a on collons estave, en Marroc?

Lola- En Marruecos, claro. Marruecos que era encara d’Espanya. Que era encara d’Espanya. Això encara era d’Espanya. Tànger i tot això encara era d’Espanya. Comprens?

E- Això seria Tetuàn, segur. Que la repressió…pues mira, en eixe moment que va anar el teu home a Tetuàn, que segur que era Tetuàn, ja el buscaré jo en internet el Monte Cónico…eh…esta que te dic, esta, la dona del capità Leiret, estava en la presó de Tetuàn, ha passat més merda que Caín, pobreta.

Lola- Pos si el meu home ho haguera sabut haguera fet tot lo que haguera pogut.

E- Home, jo ho sabia. I les dos xiquetes, que eren menudes, en una família de Tetuàn, que ella durant vuit anys no va saber res d’elles. Tu saps que en…en la prensa tots els anys encara ix de repent una esquela, que són les netes i bisnetes del capità Leiret, que era este?

Lola- Ha de casar el meu home, el van agarrar i el van dir que s’havie de casar per la esglèsia, comprens? Pues si. Amontonaes.…i escolta…i Antonieta, la germana de María la Casares, i l’home, jo i el meu home i…i la meua cunyà Eliseta, mos vàrem casar en la mateixa misa els tres, per la esglèsia. I era el dia veintinueve de enero, eh? De…de l’any…si que…

E- Coranta, seria.

Lola- Si la meua Lolín va nàixer a l’any siguient, en el coranta-ú, seria el tren…el coranta.

E- Escolta, i les altres que se casaven…els altres que se casaven en tu, també havien estat casats per lo civil? No…

Lola- Noooo…no, no. Ella si, Antonieta si. Antonieta la Casares si. També.

R2- No, pero habían estao casaos antes por lo civil.

Lola- Ai! Els tres…i la meua cunyà…eren totes. Eren totes. Totes les que mos vam casar. Totes les que mos vàrem casar en guerra…

R2- Lolín, no habían curas, ¿cómo se tenían que casar por la iglesia?

E- No señor, no querían. ¿Qué cojones de no habían curas? Su marido no quería casarse por la iglesia.

R2- Pero Antonieta si, y no pudo.

E- A lo mejor tampoco quería.

Lola- Mosatros haguèrem volgut casar-mos…el meu home haguere volgut casar-se per la esglèsia…n’hi havia un capellà allí refugiat, en eixe poble…en els rojos, estava allí i li ho va dir…i li ho va dir a ma mare. I li ho va dir a ma mare. Si volia que mos casara el capellà. I va dir que això són ells els que se tenen que arreglar. I el meu home va dir:<<No, pa que me tinc que casar jo amagat? De res>>. I com no teniem…no vàrem tindre xiquets en seguida…perquè…vàrem tindre la xiqueta a l’any siguient de casar-me per la esglèsia.

E- No és per això demés. És perquè…jo estic casà per lo civil, eh? I he tingut xiquets, si és que no passa res.

Lola- No passa res, no passa res.

E- No…tu estàs casà per la esglèsia, jo per lo civil.

Lola- Ai! Per lo civil tots…per el civil tots. Perquè tenen el civil tots.

E- No, yo por la iglesia, no.

Lola- Home, és que el meu home ha cassat en eixe jusgat. Tu ho saps els que el meu home ha casat. Ahí en eixe jusgat, catorze anys. No més ell. Ara ja casen a la iglèsia, però entonces no més casava ell.

R2-Bueno, pues a mon tío Pepín, el germà de ma mare, que se va casar en ma tía Carmen per lo civil, primer…

Lola- Però en la igle….però en la guerra. Clarooo.

R2- I después també se va tindre…o no. M’ha enganyat. Se casaron por la iglésia pero cerraron la iglesia para tal…pero al…al tío Pepín y lo bautizaron…si no lo bautizaban no lo podía casar la iglesia.

E- ¿Cerraron y lo bautizaron primero?

R2- Es que fue una…una…una ofensa, una cosa, una humillación…

E- En qué año?

R2- En que año…pues en el cuarenta sería también.

E- Escúchame…y com va ser la teua boda civil? Tu t’enrecordes?

Lola- La meua boda civil? Si. Pues un jues allí sentat, un home que feia de jues, que era en guerra…

E- I tu portaves un escrit o portaves…?

Lola- Jo no. Jo anava en un vestidet particular molt mono, negre que tenia moníssim i el meu home també en tratge i avant. No mos vàrem casar en ningún tratge de res.

E- I flors i coses d’eixes?

Lola- No. Mosatros? Mos vàrem casar…no m’enrecorde jo d’això…mos vàrem casar i avant. Vàrem fer paelles i tota la família…i tota la família.

E- No t’enrecordes de la teua boda?

Lola- D’eixa boda m’enrecorde d’això. De que en una taula…eixe home estava en una tauleta, que seria el que mos deguere casar i mosatros dos allí, agarraets de la maneta, eeeh…i mos vàrem casar. I avant. Bonico. Ai! Molt bonico. Jo m’he n’haguere anat en ell al Polo Norte. Mira si era bonico.

E- I escolta…i què vàreu fer, paelles?

Lola- Vàrem fer paelles, allí la família. A ma mare no li venie bé que jo me casara.

E- No li agradava?

Lola- No volia. No volia que me casara entonces. Volia que me casara en después, en tratge blanc i tot.

E- Quants anys tenies tu, Lola?

Lola- Jo? Pos ne tindria uns divuit. Uns divuit, perquè ara ne tinc vuitanta-set. Si ne tinc vuitanta-set…pos tindrie uns divuit. I festejava…

E- I a on estaven les paelles?

Lola- Les paelles? Pos no…no sé. En la casa que estariem. De on estava no m’enrecorde.

E- No t’enrecordes d’on estava la casa?

Lola- No. Si fa tants anys. Fa més de sixanta anys.

E- Però de la teua boda, la primera, no t’enrecordes?

Lola- Ah! Jo no m’enrecorde. Jo volie anar-me’n en ell i avant. I mos vam anar a viure a…a Bellreguard, que estave ell allí de teniente, i ere un xaletet, comprens? I mosatros estae allí i….i allí teniem…i estaven els…els carabineros…dos o tres carabineros que estaven….pues mos portaven de menjar, mos portaven de tot i mosatros, Vicente i jo, pos com ell era teniente que…pos….anaven de verd…però….de conills i de tot en minjaem i la mar de bé. I…quan se va acabar la guerra va ser un sufriment…que jo he patit molt, he sufrit molt…que jo el volia molt al meu home.

E- Torne a Borriana. Vicent…Vicente a la presó. I a la academ…

R2- No, Vicente a la presó no.

E- Si, si.

R2- No, a…a Àfrica.

E- No. Després de la presó. Si, si…

Lola- Set mesos a la presó.

R2- Pos quan ix…quan ix vos caseu per la iglèsia.

Lola- Quan ix mos vàrem casar per la esglèsia. I al mooo….no ho sé…a muntó de temps. A muntó de temps vàrem ser casats. I jo me vaig quedar en estado entonces de la meua Lolín. I entonces…m’en vaig quedar jo, quan el meu home s’el van endur a Àfirca jo estava de tres mesos de Lolín, embarassà. I quan va vindre no li va donar permís pa que vinguera a conèixer a la seua filla.

R3- Que no era molt normal, si ja t’ho estic dient.

Lola- No…

R3- Era una guerra…

R2- No, no ere una guerra, ere después de la guerra.

R3- Eren dos bàndols…

E- Bueno, de totes maneres…de totes maneres…Lola…

R2- Els havien enviat castigats allí, quan més el foteren millor…la manera de fotre’l era que no…

E- Lola, que ell tenia vint-i-dos anys i tu tenies divuit…ereu molt jovenets, no?

Lola- Eh? Erem molt jovenets però jo als quinze anys, que ho diga la meua amiga Lolín, que jo ja era novia d’ell. I això…hem sigut tota la vida noviets. I jo, mira si el volia, que a vegaes ho dic, jo no sé com estava tan enamoraeta d’ell. Jo m’hagera anat a l’altra banda del món en ell. A mi, si quan va dir de…Josefina, dir de…de anar…de anar-se’n a Rusia i tot això a arreglar-li-ho i tot això, jo…a mi ell me diu caseu-mos i ne-mo’n i jo m’en vaig en ell, però se veu que era més joveneta i no me va dir res, ell. Perquè també tenia molt de coneixement, el meu home. Me n’haguere anat en ell. Jo. Ahí al…al fin del mundo me n’haguere anat en ell.

E- Tu no sabies, te vas enterar després.

Lola- Me ho va dir ell.

E- Després.

Lola- Claro. Ell me va dir:”Mira Lola, si no haguere sigut per tu jo ara estaria en Rusia deprenent d’aviació”. Pa anar en avió en la guerra. Vindre ací a la guerra en aviac….en avió.

E- Pa ser piloto.I tu, quan ell t’ho va contar, tu què vas pensar?

Lola- Jo tota contenta. Perquè jo, claro, que estava contenta. Jo estava contenta de…si se n’haguera anat jo m’haguera mort. Si el meu home me s’en va, jo me morc. Que te diga ella lo que jo l’he volgut i lo que ell m’ha volgut a mi, perquè ella també ho sap.

E- I escolteu una cosa. Quan us varen evacuar a tots?

Lola- Ui!

R2- Quan estave el…el…

E- El front ahí damunt…

R2- Ací en el riu, ja.

Lola- Quan estava per ahí.

R2- És que va vindre un teniente del ejercito rojo i dice:<<¿Ustedes no saben que están con niños y están en un chalet y tienen el frente?>> Pues que se había tirao el frente. Cuéntale a Tessa cuando tuviste el barco que salió del mar.

Lola- Ai, el obús? De un submarino.

R2- Que lo perseguían y quería entrarse al puerto y no tuvo tiempo de entrar al puerto y soltó el submarino y yo estaba sentada al lao, dentro de la casa y oyendo y…booooum…y yo me quedé así porque la caseta…tatatatata. Y me asomo así allí a la…a la arena y me veo una castaña de una…aquí al techo y después…cuando se aclaró todo dijo:<<Pues mira, al…al…al puerto de la mar estaba el submarino.>>

E- Que os fuisteis, a Sueca?

R2- Nos fuimos a Sueca, que vivía mi abuelo allí en Sueca.

E- Pero una cosa, que llegaron, los militares y os dijeron:<<Hala…>>

R2- Un chico, que yo…era jovencito y me pareció muy mono y muy de eso, muy jovencito y muy de eso, cogió y dijo:<<¿Pero ustedes no tienen más conocimiento que estar en plena línea de fuego con estas criaturas? ¿No saben que puede entrar de un momento a otro un fus…un proyectil que va a matar a todos?>>

E- ¿Y cómo os fuisteis de allí?

R2- Mi madre dijo: <<Pues mire…>>.

R3- Pues porque teóricamente iban a bombardear…

Lola- Mi marido, ¿sabes que hizo?

E- Espera un momento, Lola. ¿Cómo os fuisteis? ¿En carro, en tren…?

R2- Espera, espera, espera…que mi madre le dijo:<<Usted me dirá a mi cómo cogemos a estas niñas, eh, y mi marido…>>,que estaban escondidos…mi…mi…mi primo y mi padre entre los naranjos dentro del huerto para que no los vieran ni nada. Si no se los llevaban a primera línea, ¿sabes? <<Yo no sé mi marido dónde está, yo con todas las niñas que hay en este chalet, ¿cómo nos vamos, a pie quiere que nos vayamos hasta Valencia?>> Y dice:<<No se preocupe que ustedes, mañana, se irán a Valencia, pero no a pie. De Museros, ahí al lao de Valencia, viene todos los días un camión con la comida hecha para volver…de primera línea…para cenar. Cuando les den la cena…el desayuno….cuando terminen el desayuno vendré yo con el camión, ustedes ténganlo todo preparado, subirán arriba al camión y en ese camión se irán a Museros>>.

Lola- Tenien d’això preparats, camions, perquè a…

R2- No, no tenien res preparat…

Lola- El meu home va portar un camió i va fer pujar a tota la família dalt. I mos vàrem anar tots…i mos vàrem anar a Alginet, que és quan…quan jo vaig anar a vore’t a tu. T’enrecordes? Que mos vàrem gitar…que mos vàrem gitar en…baix…baix de l’escala en….en el rebost. Ens gitaem

E- A on ere això?

R2 Tu vas anar d’Alginet a Sueca? I com vas anar?

Lola- Perquè estaem en Alginet.

R2- Però com vas anar?

Lola- Ah, pos no sé, en algún tren o en algo…no sé, no m’enrecorde. I vaig anar en después…i después el meu home…

R2- I tu com sabies que ella estava en Sueca?

Lola- Ai! No sé perquè ho sabia. Per què seria? Jo no més sé que lo que va passar, no més sé que jo vaig fer cap a casa d’ella.

R3- I va i me vas dir:<<Ja m’he casat>>.

(Riuen)

R3- Diu que s’ha casat! I diu:<<Pos si, ja m’he casat>>. I mira si erem inocentes i erem jovenetes que jo vaig anar i jo dic:<<Home Lola, tu me tens que contar què és això de casar-se>>.

Lola- I com és açò, i no sé cuantos, i no sé más.

R3- Quan vam anar a Museros, que estava de carabinero, a vora mar, per Dènia o no sé per a on.

Lola- Estava en…en…adés ho he dit, xica. I ara no m’enrecorde.

E- Benicarló…

Lola- No.Estave…estave…Quan mos vàrem anar a…a…davant, davant…i estarie en…davant davant estavem en…en quin poble era? Era a la playa de Gandia, però era un poblet….Bellreguard. I en después…i…i el meu home…el meu home va agarrar un camió i d’allí d’Alginet on estàvem mos va portar allà a Bellreguard, a la meua família, els meus pares i a tots mos va portar allà. En un camió. No veus que Vicente era teniente entonces i eren carabineros?

R3- Pues mi padre se había entrao de los huertos dentro del…y mi madre dice:<<Os escondèis, que va avenir un teniente con el camión de…del suministro que trae a los de primera línea y ahora vuelve…hace parada en Museros a recoger la comida. Ahora ha traído el desayuno. Y dicen que viene otra vez a primera línea de fuego a traer la comida. Pero para irnos han dicho que lo tengamos todo preparado que nos vamos en ese camión>>. Y allí subimos maletas y colchones…

E- ¿Y cómo te vas?

R3- En ese camión.

E- ¿Qué cosas os llevábais?

R3- Ai! Lo que nos habíamos ido guardando…

Lola- Tot lo que…lo que vàrem agarrar. Tot lo que haguèrem pogut. Tot lo que vàrem poder i avant.

R3- Jo me vaig deixar, mira, ropa de casa, yo me dejé el ajuar, que lo tenía aquí todo hecho y lo estaba bordando en el colegio y fuímos Lolín y yo nos fuimos a Teruel a por harina.

R2- Això en la guerra?

Lola- No, després de la guerra.

R2- A casa de mi prima hermana. A casa de una prima hermana mía. Y cuando nos acostamos le digo…le digo a Lolín:<<Lolín, este cubierto es mio de mi ajuar>>. Que mi tia se quedó aquí en Burriana. Y…y…y…y yo estaba acabando de bordar y ella se veu que s’ho va acabar de bordar. I jo dic:<<Ara quan vinga li ho diré jo a ella i que me dóne este…i….>>. I ta mare:<<No…no, per l’amor de Déu, no li digues res. Deixeu-ho perdre, deixeu-ho perdre. No li digues res>>. Moatros lo que voliem era portar arrós o farina pa…farina…que vàrem anar a per farina, que no n’hi havia. I estàvem les dos gitaes…

R2- I vos vau dur farina?

R3- Siii. Però mos van dur…en ser que l’home de la meua cosina era de…era teniente de prisiones. I…i va i li dic a ningú del tren que mos regirarà.

Lola- Que ell va dir:<<No os preocupéis, que aunque venga la…la revisión…>>. ¿Cómo se llamaba? La fiscalía…

R3- I mosatros vàrem vindre totes carregaes…totes carregaes i…i ta mare, diu ta mare:<<No…no digues res. No digues res>>.

Lola- Va anar i dice: <<No, es que son familia mía y viven en el pueblo de mi mujer, son…son de…>>.

R3- <<…no digues res. Si ja estem cubiertos. Ja estem cubiertos>>. Pos a saber lo que més te dugueren dur. Estaem ací, s’en vam anar a ma casa…tot lo que mos han furtat.

R2- Però dona, una cosa és que te furte la Guàrdia Civil i una altra cosa és que te furte la família.

R3- Hehe, aixó.

E- Que…les teues amigues a…i se n’anàveu a Terol…a Terol…

R3- Nooo. Ella i jo no més. Entonces, quan mos vàrem anar a Teruel. Quan vàrem anar a Teruel jo ja tenia la meua filla.

R4- Porque el que se casó con su prima era militar…

E- Com li deien?

R3- Ladislao

E- I va estar en tota la repressió?

Lola- Ell? Claro…Ací en Borriana el va conèixer. Estava allà en les presons, ell.

E- Ladislao, què més? No ho sabem.

Lola-No ho sabem. I…i Lolín i jo mos vàrem anar…vam anar i mos vam anar a…a Teruel, les dos. I jo ja tenia…jo ja tenia a la meua Lolín. I jo ja tenia…jo…jo…

E- I tu com t’en vas a Teruel?

Lola- En camió…

R3- No…con tren. Y fuimos a Sagunto, y en Sagunto cogimos un tren a Terol

Lola– No, que anàvem les dos…les dos juntes. Anaem elegantíssimes. Jo portava un abrigo que me va fer un modisto en…en Castelló, azulmoníssim. I la teua germana portava un abrigo marrón que li havia fet la tia Pepa, moníssim. I anaem les dos elegantíssimes. I mos vàrem anar a poqueta nit. La meua cosina diu:<<Aneu, però un passeiget i voreu Teruel>>. I mos anem a vore la plaça del Torico i mos anem a vore-ho tot. I mos en venen dos xics, però que…del banc…del banc. Una monà de xics, però del banc i de tot i mos arrimen i :<<Ai, ustedes no son de aquí, ¿verdad?>>

E- Tu, casà?

Lola- Jo? Tenia la meua filla. I va i…i…i mos diuen…i eren moníssims.I…i…i…i…mos diuen:<<Pues bueno, hasta mañana, hasta mañana>>. Se van despedir. Li vàrem dir, li vàrem dir qui erem, que erem cosines germanes de la dona de Ladislao i tot això i mos acompanyen a casa de la meua cosina i quan ells degueren anar mosatros ja estàvem en Burriana…ai en Burriana…en…allà…dalt del tren.

R3- I vam vindre en sacs de farina, perquè Ladislao…vino la fiscalía que nos tenía que mirar y dijo:<<Son familia mía>>.

R2- Bueno, i amb els sacs de farina que vau dur, què vau fer, coques?

Lola- No res…ella portava la de ella…coques? Pà. Pos no hi havia pà. Era pà de serrín. Ai! Lo que no m’enrecorde és com portaem eixe…eixe pes, mosatros. Ai, d’eixa joventut que teniem. Perquè jo estic baixant l’escala de…del…de Teruel…la escala de la…

R2- I què portàveu, un sac cada una?

Lola- Ah, un sac cada una. Però el portava en tren.

R2- I després, que feieu? El pastaveu i el duieu al…

Lola- Claro. Pa menjar. Perquè sinò no hi havia res pa menjar.

E- Arribàveu a Sagunt, en el….canviàveu de tren…

Lola- El tren canviàvem…del tren de Borriana i mos veniem aquí. Que com ací ja ho sabien que mos haviem anat…

E- Cada una?

Lola- Pues algú deguere vindre a esperar-mos. Degueren vindre a esperar-mos. Mon pare i el teu germà o…o…perquè els meus germans eren molt xicotets. I entonces telèfonos, pocs. Entonces telèfonos, pocs. Pos no ho sé. Degueren…

R3- Jo m’enrecorde que la Lolín lloraba, cuando veia los sacos de harina lloraba y todo. <<Ay, ahora podremos comer pan. Ay, haremos mañana pan>>.

Lola- Claro, una alegria. Però…si…Això va ser…

R2- A todo eso, mi madre en la guerra, creo, se mintió a Pepín…bueno…porque no vive mi tio Pepín, porque eso…eso me lo ha contado mil veces y eso es fortísimo también. A él le tocó a Pozoblanco, a Córdoba…Y el tío Pepín, toda la vida me ha contao, lo que pasa que, claro, no está él, pero me ha contao que el capitán ese que tenía, no sé si era…no me acuerdo cómo se llamaba…pues que era una salvajada lo que les hacía, entonces, era lo que ha dicho…toda la vida era, que este tipo, que teóricamente era de la República, era mentira. Era mentira. Es decir, él veía que ahí había una metralleta o no sé qué i éste les decía:<<Avanzad>>. Y ellos se daban cuenta de que eso era imposible, que iban a una muerte segura. ¿cómo este tío les hacía…?

E- Eso lo hacían todos…

R2- Pues eso, era un vendido, hijo de puta, que seguramente era más facha que lo que se creía…

R3- No, y avanzaron. Y avanzaron. Y los primeros que se levantaron fueron una banda de moros, que eran los moros que trajo al frente Franco. Y cuando se vieron a los moros tiraron los fusiles y lo tiraron todo. Empezaron a correr y se fueron p’atrás del frente.

R2- Bueno, pues a todo eso, mi tía Carmen, que era la novia de mi tío Pepín…y ella decidieron:<<Ay, vámonos a ver a Pepín a Pozoblanco>>.

R3- En un borreguero.

E- ¿Tú te fuiste a Pozoblanco?

R2- A Pozoblanco.

R3- A traer aceite.

Lola- La meua…la meua cunyà i jo també vàrem anar a…no sé on ells estaven…

R3- Yo siempre he sido muy atrevida. A todas las colas que había en Burriana…mira, pues en esta cola dan abadexo, en seguida me ponía en la cola. Teníamos…y teníamos el instinto de lo que decía de cogerlo…lo que hacía la supervivencia. Era comer, era comer…

E- Lola, y tu, ¿cuántos años tenías?

Lola- Pos ella, tres menos que yo.

R2- Pues catorze, quinze, setze. Quinze tindries. Setze…

Lola- Però és que Lolín…

R2- Si ella se había casao, en tindria divuit i dèneu, pos tres anys menos

Lola- Però jo tinc tres más que ella. Pero lo que pasa es que ella ha sido siempre muy desarrollada y muy alta, ¿sabes? Porque al principio yo me acuerdo…<<Tu has de vindre en mosatros? Tu no sé cuantos no sé què menos…>>. I en Lolita Ríos i en Amèlia i en totes. Y sin embargo era…era alta…era…parecía mayor. Mi marido iba todo uniformao, con la gorra y todo y una pistola ahí en el costat. El pistolón. i…i…la teua germana…eh…sa mare…ta mare a muntó de vegaes me fa:<<Xica, i..i..ien la pistola i tot i no l’han matat>>. Portava la pistola i tot. Jo dic:<<Nooo, que és un oficial. Tenen que portar pistola. Tenen que portar-la>>.

R2- Ell era guàrdia de asalto?

Lola- Nooo. Ell era carabinero. Però ara els carabineros no hagueren passat.

R2- Carabinero…què collons era, carabinero?

E- De la República.

R2- ¿Pero qué cuerpo era?

E- Como si fuera la Guardia Civil pero en la República.

Lola- Un cuerpo militar. Era un cuerpo militar.

E- No, no. Como si fueran los grises, la policía nacional, pero…

R3- Era guardacostas.

Lola- Nooo…¿que va a ser guardacostas? Primero, si que antes era…antes de la guerra era guardacostas, pero luego no. Luego eran militares. Como policía. Pero…pero…cuando se empezó la guerra. Antes de la guerra era gua…gua…guardaban…guardaban las costas.

E- Pozoblanco.

Lola- Sempre vaig i sempre…i sempre…a verse.

R3- Mi hermano que venía con nosotros que tenía la casa…que era su novia…Llegó mi hermano del frente en el camión y nada más llega nos vió los…los de alante. Xica! Los soldaos de la parte de…de Pozoblanco…se creían que eramos los fascistas que íbamos a ver…

E- Espera, espera…

R3- Cuando llegamos a Pozoblanco, bajamos en el pa…en el pa…en el pozo…en el pueblo…en la plaza. Llegó del frente un camión lleno de soldats que decían que todas las novias y todas las familias y hermanos y todos, llegábamos a…en…en el ese…en ese tren y…claro, mi hermano era…venía con nosotros Carmen, que era su novia y en seguida la levantó, besándose…

R2- La de la Telefònica, tu si que coneixies a la tia Carmen, claro…

Lola- Oooi, clarooo. Era amiga de ella. Ella venia al meu col·lage. Sempre. Carmen.

R3- Bueno, y mi madre también empezó a abrazar a mi hermano y yo a mi hermano…

R2- Que tu madre también se fue a Pozoblanco?

R3- Va anar la tia Carmen, la abuelita, yo…pues aún venía otra y no me acuerdo quien era. La cuestión es esa. Que empezaron a…iba y como ya estaba…estaba haciéndose de noche mi hermano dice:<<Vamos a ver si en alguna casa nos dan alojamiento esta noche>>. No entramos en una casa y <<ai, si, ¿de dónde vienen ustedes?¿de tan lejos, de Valencia? Madre mía, pues…Si señora, aquí arriba tenemos camas y todo. Y…pero mire…a cambio, ya que son de Valencia nos gustaría que mañana nos hiciera usted una paella>>. A mi madre. Y mi madre dice:<<Ay, pues si usted me saca una paella y arroz y un pollo o lo que sea, yo les hago una paella>>. Al día siguiente, nos sacan té…allí paellas no se conocían…eran…eran como…como si fueran una olla. Y mi madre dice: <<Yo con esto no puedo hacer una paella>>. Y va mi hermano y dice:<<Pues vámonos, Carmen. Ahí en alguna masía deben de tener paellas. Porque deben de hacer paellas por aquí>>. Y Carmen y mi hermano se van a buscar la masía y la paella. Ya se hace la una, ya se hacen las dos, y a las seis de la tarde encara no havien aparegut. <<Pues si que está lejos esa paella>>. Mi madre. Y los dos novios. A una masía se habían ido los dos a…a…

(Riuen)

R3- …y después, y mi madre…aparecen los dos. <<Pero cómo…¿que venís a estas horas?>> Y Carmen:<<Ay, calla, no sabes lo que ha pasao. Que veníamos y venían una manada de toros bravos y nos hemos subido arriba de un olivar. Todo el día arriba del olivar a esperar a que pasaran los toros. ¿Ahora lo comprendes?>>

E- Y a las Venturas las conocíais? A Gracia Ventura y Asunción Ventura y todas estas, ¿no?

Lola- Asunción Ventura? Que…Asunción Ventura, ¿qué tenía, dos hermanos?

E- Todos…los metieron a todos en la cárcel. A Gracia Ventura y a Asunción…

Lola- Yo, de la cárcel, de dentro, yo no conocía a nadie.

E- Pero de fuera. Que eran unas anarquistas.

Lola- Ah no, no, no. No conocía anarquistas. No porque me he criado en un colegio de…de…beata la…mi profesora…del Sagrado Corazón, ¿me comprendes? Me he criado y allí íbamos todas.

E- Yo te lo pregunto porque ellas eran una familia…

Lola- Pero yo de esas, no.

E- Los Ventura Fortea. No te sona?

Lola- No. Fortea? No. Si su padre es Fortea, sí. A una de su padre Fortea, sí que lo conocía yo a ese. A Fortea. Fortea que fue alcalde de aquí de Burriana.

E- Muy bien. Si.

Lola- A ese sí que lo conocía. Ese era muy amigo de Vicente.

E- Batiste Fortea.

Lola- Si. Socialista.

E- Que le cayeron treinta años.

Lola- Si, si, si. A ese si que le conocía y a su hija la conozco también. Que aún vive su hija.Lo que no sé es dónde vive.

R2- Ací a Borriana?

Lola- Si. Y su hijo vivía en Bilbao.

E- Es que a Fortea lo mandaron a Bilbao. Lo condenaron a treinta años y lo mandaron a Bilbao.

Lola- Y su hijo ya se ha muerto.Porque este año que yo estaba en la playa con mi hija la mayor pues…estaba…encontré a la señora de él: <<Ay, ¿y cómo estás? Ay, ay ¿Tú sabes que se me ha muerto mi marido?>> Y yo digo: <<Ooooi>>. Y yo digo: <<¿Y tú sabes que se ha muerto Vicente, también? Ya hace cinco años, mi marido que se ha muerto>>. Y ella:<<Aaai, aaai, aaai. No se qué, no se cuántos>>. La mujer se ve que va a veranear a Burriana.

E- Bueno Lola, una altra cosa. I per què s’escribia Vicent en Picasso?

Lola- Perquè Picasso era comuniste. Però se varen conèixer. Aci en Espanya, en la guerra, eh? I si, se van escriure dos o tres cartes. S’escrivien. Me comprens?

E- Si, si, si. Una cosa rara, no?

Lola- Clar, al conéixer-se i saber que eren del mateix partit, pos no. Aquell estava en França. I el meu home va estar en París…va estar en París, però u…en Picasso no va estar.

E- Però, en quin any va estar en París? Més o menos.

Lola- No ho sé.Perquè…No ho sé. Perquè el meu….la meua Lolín seria xicotiua, xicotiua i la meua Berta a lo millor encara no deguere nàixer, perquè el fill del…és que hi havia un cunyat meu en París, treballant ell i la dona i tenien un fill. I el xiquet en les fotografies ere aixina.

R2- Un cunyat de qui? Germà de qui?

Lola- Germà del meu home.

R2- I per què estava en París?

Lola- A treballar.

R2-Ah, no va ser exiliat.

Lola- No. I…i…i el xiquet, el fill d’ell era aixina i és de la edat…major que la meua major…a lo millor en la meua maj…eeeh…

R2- I una altra cosa…i lo de…l’oferiment este pa que se n’anaran a Rúsia…en la guerra?

E- En la guerra había gente que…gente que…

R2- O sea, que eso fue en la guerra.

E- Si. Eso fue antes del treinta y ocho. Pues había que formar pilotos y tal…gente que estaba muy agotada de la guerra, con estrés y tal, salían barcos de reposar en…en Leningrado y…y a reposar y a estar en un sitio a reposo, que igual se los llevaban al mar Negro…gente del partido comunista. Eso…y entonces otros era también formar pilotos…

R2- I una altra cosa, Lola, encara que siga una tonteria, però igual. I en…en…per exemple…a lo millor no te sona…té igual….eh, Renau…Renau és un carterista que va ser que va dir, quan va deixar de ser capital de la República…de Madrid…que Alberti, Renau i tots estos van ser els que van dur tot lo del Prado, tot el museu del Prado a València i el van…el van ficar en sacs baix de les torres de Serrans, ahí on estan tots els Velázquez i tot això. Vicente no tenia…no va tindre cap relació en això?

Lola- No. No. En ells, no.

R2- No, perquè eren tots del partit comuniste.

E- I d’ací de Borriana, els Taurà els coneixeu?

Lola- Taurà si. Els Taurà que jo conec eren els que tenien la joyeria. Que tenien joyeria al pla. Taurà. Si.

E- Ara no, abans de la guerra.

Lola- En la guerra, que jo sàpia, eixos que jo conec no en tenen burres que volen, en res, en ningún partit, me comprens? Ni en l’un ni en l’altre. Eren joyeros.

E- No. Este que te dic jo de Taurà, ell era el secretari general del Centro Obrero, del Alba Social.

Lola- Mira, espera, si vols que te diga, no ho sé. Perquè jo no he sigut…escolta…jo no he sigut mai…el meu home mai m’ha apuntat a ningún partit.

E- No ho dic de política, ho dic de que te sone de xiqueta o de joveneta…

Lola- No, no, no.

R2- Alba? ¿Y dónde estaba el centro ese?

E- Pues tenía…no lo sé. Tenía dos mil afiliaos, o más.

R2- Y no sabemos en qué calle ni nada.

E- Bueno, me puedo enterar, pero no. Entonces, ese Taurà era secretario general y ¿otro que se llamaba Hernández Merlo?

Lola- Merlo? Tampoc.

E- Pos eran los jefes.

Lola- Merlo no més he conegut pel cine a Ismael Merlo. Que ere en València. Però ací en Burriana no he sentit mai jo dir res de Merlo.

E- És que era un que ere de València. Va estar en Castelló. Bueno, un empastre...un empastre, però que va estar ací a Borriana. Jo crec que si el coneixies, perquè…

Lola- No, no. Pues no…

E- Perquè per exemple, Bautista Fortea.

Lola- Però jo…escolta, jo te dic que Bautista Fortea perquè li ho sentia dir al meu home, però jo no el coneixia. Ell era…me pareix que era algo de jefe també de la UGT i en después ere alcalde de Burriana pel partir socialiste, va ser.

E- No va ser, no va ser. Va ser…no va ser però li va faltar una miqueta. El que va ser alcalde de Borriana va ser Moliner.

Lola- Moliner. El pare de les peluqueres.

E- Que la seua filla encara viu.

Lola- Les filles? Si.

R3- Se van juntar les filles en el col·legi a fer classes junts i el van…el van matar…el van jusgar per això, perquè estava prohibit per l’esglèsia que els xiquets i les xiquetes…

E- Van matar el mateix dia a Moliner i a l’alcalde de Vilareal.

Lola- Però ella, la filla, per el cap de…de son pare quan…quan els estaven..que estaven tots en una fosa, va agarrar el cap de son pare en el tir al cap. La de Moliner.

E- La filla de Moliner?

Lola- La filla de Moliner. Que és la mare de les peluqueres. I el tenia ella als anys. S’el va agarrar i s’el va guardar. El cap de son pare.

E- i això, tu com ho saps? Perquè te ho ha contat?

Lola- Jo? Jo ho sé perquè li ho he sentit al meu home.

R3- Que no seria el cap de l’home?

Lola- El cap de l’home.

R3- Ah, com dius del pare.

Lola- El cap del pare de…de…de…el abuelo…el abuelo de les peluqueres. El abuelo.

R3- És que lo de Moliner…eixe home…sí que ha sigut un crimen. Lo que han fet en eixe home.

R2- Home, en eixe i en tots.

Lola- Ell ha fet crimen? Ell no era…ell no va…fer…cap..

E- L’alcalde era maestro

R3- Això, maestro.

E- …y se podría haber ido y no se fue.

R2- Ya, claro. Ya lo sé. Le darían la posibilidad de largarse.

Lola- volia…a eixe li van eixir a matar-lo i li varen eixir amb un cotxe a matar-lo els de la CNT ahí. A Moliner. Però va fugir que no sé per on es va ficar una nit i no el varen matar. Però en después quan se va acabar la guerra el van afussellar els altres. Els de Franco.

R3- Se han cargao mucha gente después de la guerra.

E- Porque todos los anarquistas…Salvador Peris Vilar…que había aquí…

Lola- Uuuui, este Salvador. Era poco malo.

E- Si, pos…ai…conta, conta…

Lola- Ese…ese cogió…ja voràs…en casa de mis abuelos, mi abuelo no podía moverse de…de la cama, que estaba enfermo y…y cogió para vivir, para vivir cogió la casa de unos tíos míos que la requisaron y a ellos los despacharon. Y se pusieron ellos. Y para salir…para irse a Valencia, ¿eh? Se fue allí a casa de…mis….<<Vosatros vos haveu d’anar d’ací>>. <<I mosatros dius que mos tenim que anar? Com? Ni tenim cotxe ni tenim carro ni tenim res>>, mi tia, una hermana de mi madre, que estaba con mi abuelo y con mi abuela…no, con mi abuelo, que mi abuela ya se había muerto. Y dice…dice:<<Pues…eixe tros d’abuelo pa què el voleu darrere? Si jo em trac la pistole li pegue dos tirs i se queda ací i vosatros vos aneu>>. Así se lo dijo. A mi abuelo paterno.

E- Pero, eso fue Salvador Peris.

Lola- Aixina ho va fer eixe Peris.

R3- Nosotros, el camión que vino a por nosotros allí a…nos llevan por la carretera de aquí de Valencia, por Sagunto a Valencia….a Museros, que es donde paraba el camión a recoger la…la comida del frente y va y….el chófer diu:<<Bueno, ustedes bajen todo lo de ustedes, póngalo ahí en la acera…>>. Y nosotros:<<Ai, i vosté cuando vaya con la comida otra vez a Burriana, ¿nosotros qué vamos a hacer?>>. <<Ah, no sé, ya se apañarán>>. Y lo dejaron en la carretera. Colchones tiraos

R2- Com vau arribar a Sueca?

R3- Pues haciendo parar a los camiones que pasaban. Y el que quería nos recogió y nos llevó…nos llevó hasta Valencia, que nosotros estábamos en Museros. Y en Valencia fuimos a casa la iaia, que era donde nací yo. Y la iaia nos recogió y nos metió dentro de su casa y el abuelito entonces cogió el tren y…

Lola- Tu entonces encara no coneixies al teu home, no? Encara no. Encara no el coneixies. No, però al teu home tampoc li degueren fer res, perquè el teu home a favor de Franco tampoc estava.

R3- Tampoc? Siii…

Lola- Si?

R2- Claroooo, ja sabeu que ere un feixiste.

Lola- I aquí no estava a favor del rei.

R2- Això tenie igual.

R3- Ell havia fet la guerra, mon pare, havia sigut del tercio de laca i s’en va anar a fer la guerra en Franco.

Lola- Ui, l’home de la meua Berta també…

(tall de só)

Lola- …mai parlava de…de Franco.

E- No era de guerra…

Lola- No…no parlava res bé d’ell. Ni…no res, no l’enxisava. Jo era novia de Vicente, ja. O casà…

E- Jo vull cridar al teu cunyat per a parlar en ell i…

Lola- Tu crida al meu cunyat, que el meu cunyat te dirà quan va ser l’afussellament, quan va ser quan el varen traure. Te dira totes les fetxes ell. I m’ha dit que li digues a on vols tu parlar en ell i…

E- Si, aquesta nit li cridaré.

Lola- I ja te dic, que no ho sé, si l’anomenes a casa el seu germà perquè…no més pujar plora, perquè té depressió i no més pujar plora quan es va morir el meu home. La meua Lolín diu:<<Ui, el tio Enrique com vol al pare. És que totes les dies quan baixe se posa a plorar. S’en baixa plorant>>. Quan estava mal el meu home. Però perquè sabia, que la meua Lolín ja li ho havia contat, tot lo que li havia de passar al meu home, que no duraria més de dos mesos. I ell, pos com el meu home l’ha ajudat tant, perquè si ha menjat un tros de pa ha sigut pel meu home i en ajudes de mon pare…tu me comprens? Pues ell al meu home el volia molt. I un dia li dic jo a Rosarito, li dic:<<És que no veniu mai. No veniu mai a ma casa. Dona, aneu allà a lo del enterro i tot i no pugeu a ma casa>>. Diu:<<Enrique no vol pujar>>. Diu:<<No, no vull pujar que m’enrecorde massa al meu germà. Del meu Vicente. No vull, no vull. No pugem>>. Diu:<<No vol anar a ta casa, per el germà>>.

(Tall a l’àudio)

E- Ara parlem.

Enrique- Quan eixiriem del….el comité i el comité era…era l’Ajuntament que teniem se van exaltar dels forns i dels…i van fer una cooperativa i el dominàren tot i d’allí eixien totes les nits dos cotxes, d’un que deien que deia “Llistetes” en set o vuit que eren els matons, perquè els altres que hi havien, els altres que hi havia eren milicianos no més, però havien set o vuit i eixos eren els que feien tot, comprens? I…va vindre un home, pues que va dir:”Això és impossible”. Ells tenien tot lo que volien…la gent passava i “Franco” i entonces ja se va…el meu germà, que entonces no més tenia, apenes vint anys, se va reunir en els socialistes i en els del partit republicà i entre ells estava Gimeno, que el varen matar, estava Butista Fortea, estava Moliner, estava Aimerich, estava un que li deien Palomero, també el van tancar i…no el van matar a este. I alguns més que jo…hi ha que tindre en compte que no sé si tenia deu anys i mig, però com ho vivia, que ho vivia a casa, pues…me se queda grabat. Perquè després tot lo que ha passat se m’ha quedat grabat. Entonces, hi ha un moment que…de lo de la mort de Gimeno, també per els mateixos, perquè com volien fer…van eixir a tots…

E- A mi m’havien contat que no volien mat…que anaven a per Fortea, però que no el varen trobar i per això van matar a Gimeno.

Enrique- Fortea i Gimeno, els dos anaen junts. A ma mare va haver un home, que és el Rullo de la Llorença que li deien…el sogre de…de eixe xic que canta…que cantava. Com li deien? Nebot. Nebot, eh? El pare d’ell. El pare del sogre d’ell. Eixe li va dir a ma mare:<<Esta nit han dit que van a apagar els llums i hi ha una reunió en l’Ajuntament i això>>. I entonces ma mare va enviar al meu Manolo, que entonces tenia catorze anys, també, a avisar al…al meu germà. A Vicente, que estava en la reunió. I el meu Manolo portava també una pistola i va anar alli i ells van dir:<<Què passe?>> I diu:<<Estic esperant al meu germà. Ah, mira’l, està ahí>>. Però ell no s’en va anar i va dir:<<Pues puja i crida’l que vull parlar en ell>>. I quan va eixir i va dir:<<El Rullo es veu que ha dit a la mare que esta nit volen apagar la llum i no sap per què ni sap el què passarà>>. Un home que era bona persona i volia a mon pare…

E- El Rullo de la Llorença…

Enrique- …de la Llorença. I entonces li va dir això a ma mare. Entonces al meu germà li van eixir dos vegaes dos, tot apagat, però com anaen els dos i els dos portaen la pistola, el meu Manolo, el més jovenet anava davant i anava agarrat de la mà i l’abuelo Vicente anae a recules en la pistola aixina. I encavant, com vivien al carrer Besaorets, allà al carrer aquell van tornar a eixir allí i allí els va tornar a saludar i va dir:<<Aparte-vos o si no dispare>>. I entonces se van…ja s’en van anar a casa. I al moment d’entrar en casa se sentien els tirs. Com el meu germà ajudaria a tots, pos els nostres varen dir:<<Pos mone a dormir tots a casa de…>>. I s’en van anar. Estava també Real. Vicente Real i entonces...pues se van anar tots menos Fortea…menos Fortea…i Gimeno. Fortea vivia al carrer de…de...lo que és el…ara el carrer comercial…la Tanda…carrer paral·lel de baix…l’altre…com se diu eixe carrer? És que no m’enrecorde…

E- Tarancón? No…

Enrique- No, que el carrer Tarancón és el que va cap a baix. És el paral·lelo a la part de baix…al carrer la Tanda. Ací al carrer la Tanda. I ara pel carrer del costat del carrer la Tanda hi ha un carrer que ix recte i ja al mercat. No m’enrecorde jo del nom. Pues allí vivia…vivia este…Fortea. I com van anar a estar allí al xafrà, pos Fortea…ells és això que van vindre a parlar…i d’uns…i Fortea se va clavar…s’en va anar:<<Pues jo el primer en eixir de casa i me n’entre a casa>>. I s’en va. I Gimeno el va seguir per el carrer Lavanda, i en el carrer Lavanda a la que va vindre al carreronet eixe que n’hi ha ahí dins de la carrera, allí li van eixir i el van matar. El maten. I…i entonces…les…al sendemà, me pareix que era ja dissabte això, ja se n’anava…estava aixina de gent i tot. Mon pare, pues, quan ho va saber, entonces ma mare o d’ell va saber lo del meu…lo del meu germà, pues, era una cosa particular però a mon pare…i…i se va fer loco. Va agarrar una pistola i s’en va anar per allí, va entrar dins i li va ficar al cap a un d’ells…

E-Son pare?

Enrique- Si. A Peris, precisament…

E- A Salvador Peris Vilar.

Enrique- I li diu:<<Si al meu fill l’haguèreu mort ahí, hui no deixaria un>>. I l’altre anava, portava la destral, ell. Això ho varen vore molta gent de Borriana. Més que ho conte jo, el va vore molta gent. Perquè claro, molts d’eixos ja han desaparegut. És lo que passa, que eren homes majors, estaen entonces allíEntonces va i el Partir Socialiste pues tenia que ficar…reemplaçar a Gimeno. Entonces quan la guerra, a mon tio Enrique, que mon tio Enrique era barber…i treballava…tenia la barberia…tenia la barberia en… a on ara està el banc eixe nou que han fet ahí a lo que era el…la punta del carrer…del carrer Sant Vicent. El cantonet eixe. Pues que donava una casa dels millonaris, eh? Que la va comprar un xic d’aquí de Burriana, que eixia pel carrer Sant Vicent i ahí apartat al pla. Pues on queia la part del pla, ahí tenia la barberia mon tio. I mon tio estava treballant. Estava treballant tots els dies allí en la barberia. I va i li diuen de fer d’això i…el convencen…ell si, ha sigut d’esquerres tota la vida, però ha sigut un home pos que…

E- Ell era socialiste, no?

Enrique- Si, si, socialiste. I mon pare també. I entonces el…el…fiquen a d’ell. Fiquen a d’ell i quan ja se forma, se forma la gestora, que se forma la gestora pa que se carreguen l’Ajuntament, a mon tio li donen el càrrec de Orden Públic.

E- Que açò va ser a febrer del trenta-set.

Enrique- Açò és. De Orden Públic. En una presó ací hi havien uns quants tancats i els tenien tancats ells i el meu germà..

E- Estaven a la presó, a la Mercé o a la Casa Abadia? La Casa Abadia estava en presó?

Enrique- Estava en l’Ajuntament, la Casa de la Abadia i en la Sang.

E- Però la Mercé encara no,no?

Enrique- La Mercé, no. I els de la Sang, que quasi puja el meu germà…coranta-tres…que ell va fer de montanyista en un coronel de…de…dels carabineros. Portugués, que va ser el què va portar les armes com a recolzó des d’Asturies, eh? Li va demanar i li va explicar lo que passava i va vindre ací i en un camió els va carregar a tots, els presos que n’hi havien allí i s’els va endur a Castelló i de ahí, el dia de Nadal, el dia de Nochebuena, van eixir dos…entre ells doncs estava Joaquín Tarancón, estava el metge Oliver i això. Però per recordar-me de alguns. Eren coranta-tres. Eixos van eixir tots en un cau. Después a mon pare pues...eh…arriben i el tiren…eh…la casa estava totes les villes plenes de dones, de gent…i mon pare…<<Si teniu filles…si...se pot fer algo…i tal…>>. I van estar tancats i va i n’hi ha una dona, que no sé com li deien a l’home, i…i el coneixia mon pare. I s’en va mon pare a l’Ajuntament que volia parlar en ells a vore. Vicent va allí i entra dins a la sala…a la sala que estan tancats i diu:<<Tu, què has fet?>> <<No res, no res. M’han agarrat, m’han tancat i m’han llevat tot>>. I ahí mon pare s’en ix i parla en ells i li diu:<<Au, ix>>. N’hi havia una persona que treballava en ell que…per on anava renyia, però a mon pare…tenia un revòlver del…del coranta-cinc ahí. No és que anava descalç.

E- Que ton pare tenia algún càrrec?

Enrique- No cap. Volien donar-li el d’inspector i mon pare no va voler agarrar cap càrrec.

E- Al seu germà si, de Orden Públic.

Enrique- El meu germà no. El…el…mon tio, que era com mon pare, perquè com no tenia fills…Jo vivia en mon tio, per això sé moltes coses d’ell. Entonces, va un altre home que vivia allí i li diu:<<Senyor Ramón vine. A este home se…se n’anat, però a mi me mataran esta nit>>. <<Ai, tu qui eres?>> <<Jo? Sóc Juan Granell, però vosté…no me coneix>>. Diu que li diu:<<Jo sóc fill del Marcelo. Juan Granell. I no res, jo sóc ingeniero i estava fora i ara ací i m’han tancat i m’han llevat també tot>>. I entonces ells van dir, diu:<<Una vegà a mi me vas fer algo en favor de Ferrer>>. Ferrer era un que era de la CNT.

E- Hilario Ferrer.

Enrique- Hilario Ferrer. I entonces mon pare agarra a este Ferrer, que està allí tancat, també que va fer una vegà que van agarrar….van fer huelga…esgarraven arbres.

E- Açò al trenta-tres.

Enrique- Açò antes. A ells els tanquen i ell els va traure. Entonces mon pare se…s’agarra a d’ell i diu:<<Home, això…eixe…és ingeniero...pos fiqueu-lo en una fàbrica>. I entonces el trauen i el fiquen en la fàbrica que tenien que feien municions, que era la d’allí dels Tormo. I allí està fins que la passaven al camí del Port, el cantonet d’allí, que allí va explotar un obús que va matar a un xic i va ferir a un altre. Un obús que estae allí que no se van donar conter. Entonces, passa lo siguient, ja…p’acabar. Mon pare trau i salva a eixe home…salva a eixe home i…i el meu germà ja veu que ells no volien asoltar les armes en la fàbrica. Entonces anava a…la fàbrica i el meu germà i diu:<<Ahí, les armes eixes...lo que està…això que està…és per a matar gent, perquè no ho entreguen al govern. No ho entreguen al paper de laRepública pa luchar>>. I entonces el mateix…el mateix coronel i el governador, pues, agarren dos camions de guàrdies de asalto i s’en venen a Burriana, cerquen això, ho agarren i s’en van a la fàbrica de municions i entonces quan la passen allà.

E- Al port. Al camí del Port.

Enrique- Al camí del Port, al cantonet. I això, pues, al meu germà i a mon tio pues, els tenien a d’ells una mania, perquè sabien que el meu germà tenia poder en Castelló pa fer el bó, pa anar al poble. I total, que ve, pues, està eixe temps….durant eixe temps a fer això a llevar-los les armes.Entonces, no anaem…no anaem...

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top