E1: Tu que vas nàixer a Borriana?

F: Sí.

E1: En quin any?

F: En el 1934.

E1: O siga que eres molt…

F: 82 anys.

E1: I te’n recordes de l’època? De què te’n recordes?

F: Jo què sé, què vols que et diga…

E1: D’ací de Borriana, ton pare va estar ací a la presó, li van fer Consell de Guerra i se’n va anar a Castelló, no? Després què va passar?

F: De Castelló el van enviar a València.

E1: A la presó de València?

F: Sí, com es deia…

E1: San Miguel de los Reyes?

F: No sé dir-t’ho, jo llavors era menuda, em comprens? Però no sé si era San Miguel de los Reyes, no ho sé, en alguna llibreta que mon pare ha dedicat posava presó tal.

E1: En el primer Consell de Guerra el van condemnar a mort, i després que va passar? Li van indultar i se’n va anar a Biscaia?

F: A ell en el Consell de Guerra el condemnen a mort i va estar nou mesos en pena de mort. Després, quan van voler, el van tornar a jutjar i li va eixir llibertat propera al poble.

E1: Llibertat condicional? Vigilada? Això que has d’anar tots els mesos a signar a la Guàrdia Civil.

F: No.

E2: Està per ací i prou.

F: Ací no, a Borriana no.

E1: Desterrat?

F: Desterrat però a pocs quilòmetres.

E2: On estava?

F: A Betxí, perquè son pare estava casat amb dues dones. La primera dona era de Betxí, i allí tenien la terra, el meu germà va dir: «Doncs per a anar-me’n a un altre lloc, me’n vaig a Betxí i treballe i porte la terra», i vam estar a allí, però em pareix que era cada tres mesos quan venien i el tancaven sense res, regiraven tota la casa i el tancaven. Estava tres mesos tancat, sense dir ni una paraula i al cap de tres mesos el tiraven al carrer. Tres mesos després, fora i després el mateix, tres o quatre vegades va passar allí, aleshores les persones d’ací de Borriana li varen dir: «Vés-te’n a Bilbao, que allí…»

E2: Qui li ho va dir? Ho recorda?

F: Manuel Peris i Batiste Sanchís. Se’n va anar a Bilbao i va ser la nostra salvació i la nostra vida perquè allí ens van tractar el que no ens han tractat així perquè ací pitjor no van poder, i allí millor.

E1: Tu t’has criat en Bilbao?

F: Jo m’he criat en Bilbao. Quan vaig anar allí teia 11 anys, i vaig vindre als 33. Vaig estar vint-i-dos anys a Bilbao.

E1: Et vas casar allí?

F: Ací, però vam estar cinc anys per carta, que aleshores el telèfon no el gastàvem com ara. I d’allí només puc contar coses bones i només puc donar gràcies a tots i en fi… A peu me n’aniria, si alguna vegada em perdera, aniria.

E1: Allí a Bilbao, en què treballava ton pare?

F: Mon pare va entrar al magatzem d’aquests dos, que on volia estar es quedava. Va estar una temporada però el jornal no li va paréixer bé i va muntar una fruiteria. Això va ser la nostra salvació.

E1: Ell no va tornar a la companyia a Borriana?

F: Va tornar diverses vegades quan va faltar son pare, mon pare va faltar nou dies abans que el meu iaio. Mon pare va faltar nou dies abans que el iaio. Va agafar cirrosi, i el metge li va dir: «Ara no es pot tocar de cap manera, la gravetat que tens no es pot tocar, si en algun moment millorara, el portaríem a descansar i quan arriba, arriba», i quan el van veure millor, se’n van vindre amb ma mare, el meu home i jo ens vam quedar a la fruiteria, i al cap de tres mesos justs de vindre, va faltar. Van vindre el 13 de juliol i va faltar el 13 d’octubre.

E1: De quin any? Ho recordes? O quants anys tenia ell?

F: Abans ho sabia tot… Ara m’he fet més maldestra.

E1: Quants anys tenia ton pare quan va faltar?

F: 63. Mon pare era del 1900.

E1: I quan vau tornar a Borriana, vos va tractar bé la gent?

F: Sí. Quan vam tornar la gent ens va tractar bé perquè jo, mentre mon pare va estar tancat, de la seua família no coneixia a cap oncle ni a cap cosí, i finalment em van eixir cosins i oncles fins per baix les pedres. Però mon pare va viure tres mesos justets.

E1: De totes maneres, hem estat llegint el Consell de Guerra de ton pare i era una persona molt important en Borriana.

F: Mira si era important que va estar dues vegades sentenciat a mort.

E1: Ell què era? El president de l’UGT?

F: Va ser un any, en la República. Això ho vaig saber jo l’altre dia perquè una persona em va presentar a Palomero. Anava amb una dona i quan van fer allò de La Mercé, anava amb una senyora i estaven allí drets, i en això m’aprope i els dic: «Què feu?» i diu: «Mira, aquesta senyora, son pare era diputat provincial de la República» i jo no sabia res, i la dona em besa i em diu: «Tant de gust en conéixer-la i m’alegre molt de conéixer-la». Ja no l’he vist més que una vegada que si la vera ara no la reconeixeria, i se’m gira a besar-me i a preguntar-me com estava però no sabia qui era, em vaig despistar, m’he fet vella, i diu: «Que no te’n recordes de mi? Que ens va presentar Palomero?», i li dic «Perdona, no l’havia conegut», i li ha tocat plaça a Castelló de mestra. Ja no l’he vist més, i si la vera ara, no la coneixeria, potser si l’escolte parlar és possible.

E1: I tu recordes quan ton pare estava a la presó?

F: No.

E1: Ací o a Castelló?

F: Als dos llocs, i a València.

E2: I anàveu a veure’l i a portar-li menjar?

F: Tots els dimarts anava ma mare. Primer amb cistella i després, com traiem paperets escrits, van llevar les cistelles i van posar poals de fem. Ma mare anava tots els dimarts i quan va estar empresonat a Castelló, ma mare anava totes les vesprades del món, anava a Castelló per si el mataven, i tenia la caixeta encomanada i el taüt perquè no el deixaren a la fossa. Jo tot el que vos dic és el que he sentit, no puc dir més perquè no tenia edat, però el que he sentit i vist a ma casa sí. Ma mare anava totes les vesprades a peu a Castelló i quan els treien… Que tot açò és el que he sentit i m’han contat, que jo era menuda.

E1: Tu vas nàixer en el 1934, doncs tindries… 7 anys.

F: Quan vaig anar a Bilbao, d’això sí que me’n recorde, que tenia 11 anys.

E1: Però sí que recordes quan estaves a Betxí, no?

F: A Betxí molt malament, bé, no sé com dir-t’ho. En comparació amb Bilbao molt mal perquè a mi allí no m’ha dit ningú res, només em deien Borrega, però molt orgullosa de ser filla de Batiste Borrega.

E1: D’on li ve el malnom?

F: Ni idea…

E1: Bé doncs, estaven a Betxí, que d’allí tens records roïns.

F: Roïns no… No sé, jo tenia amigues de la meua edat i això, però mon pare vivia en el Palau de Betxí, vivíem allí perquè resulta que mon pare estava tancat junt amb el germà de la Comtessa d’allí del palau, i mon pare quan li van dir que el tiraven fora diu: «Ara a veure jo on me’n vaig», i aquest home li va dir: «A Betxí fes per anar-te’n, allí no tindràs cap problema. La meua germana allí té lloc, ja parlaré jo amb ella i no tindràs cap problema», i així ho vam fer. Ell va parlar en la germana i vam anar, i amb nosaltres es van portar meravellosament, tenia tres fills que el major estava d’advocat amb allò dels sindicalistes que van matar.

E2: A Madrid?

F: A Madrid era?

E2: Atocha?

F: Allà que van matar a quatre o cinc sindicalistes.

E1: En Atocha. La matanza de Atocha.

F: Jo no sé on era, però sé que era allà. Ell estava allí però no el van matar però estava eixa vesprada, perquè això sentia que ho contava sa mare, la senyora Elvira, que era la Comtessa del palau. Vam estar allí vivint i millor amb nosaltres no es va poder portar, tant ella com els xiquets. Després tenia a Angelín, que ha mort i que estudiava per a metge, i em donava uns esglais per a matar-me. Ell estudiava allí i nosaltres teníem una porta ací per a entrar i eixir al nostre espai i de tant en tant deia: «Finita», «Què?», «Vine i veuràs que açò t’agradarà», i jo entrava i em pegava esglais, vull dir, que de meravella. També tenia a Pascualín, que era el major, era advocat, després estava Pepe que no tenia ganes d’estudiar i també estava, el més xicotet.

E1: A ton pare quan venien de Borriana i anaven a buscar-lo a Betxí, quan el tacaven?

F: No, el detenien a Betxí.

E1: La Guàrdia Civil?

F: Sí, regiraven tota casa i en acabar, s’emportaven a mon pare emmanillat i ja està.

E1: On el portaven?

F: A Castelló.

E1: A la presó de Castelló?

F: A Castelló.

E1: Per què ell quan va acabar la guerra ja no va tindre cap activitat política?

F: Que jo sàpia, no.

E1: Vull dir que, per exemple en Bilbao, que és un lloc que…

F: Allí el vam portar amb nosaltres, mon pare quan va anar es va presentar i per això li ho van dir, però la Guàrdia Civil li va dir: «Si no le mandamos notas o algo tranquilo, no hace falta que venga usted para nada». El van fer soci del Casino Norteño, quan allí no fan socis si no són bascos, i a ell el van fer i encara no sé per què. Ell anava cada dia, anava a prendre café al casino després de dinar, fins que obria la fruiteria. Vull dir, que d’allí només puc contar glòries, vaig tindre una sort amb unes amigues meravelloses, i en fi, vam estar dotze anys cuidant un xalet. Allí era tot gent rica, era tot així, i els pisos allí doncs nosaltres no podíem pagar les rentes, i hi havia un senyor que li diu a mon pare: «Vosté no està buscant una casa econòmica?», i diu: «Sí», «Per què no va al casino que he sentit que Gallo, el senyor Ignacio Gallo que vivia a Madrid, està buscant guardians per al xalet?», i mon pare diu: «A mi com m’han de voler? He estat a la presó i no sóc d’ací», i diu: «Chico, de ir a verlo no te cuesta nada, vete». Va anar i va tornar i diu: «Aquesta setmana se’n van ells, se’n van dilluns, i el dilluns ja dormirem allí. M’ha tractat molt bé, m’ha rebut molt bé…». Mira com és la vida i les coses, que mon pare li va dir: «Mira, l’únic que li exigisc és que la meua dona i la meua filla, treballar ací no podran perquè les necessite a la fruiteria», «Ells no tenen res a fer ací, ni embrutar ni netejar, allò que elles embruten, el que vosté embruta, és conter seu, però l’altre, quan hàgem de vindre ja cridarem a dues xiques de Madrid i ho faran». Sols van vindre el primer any, després ja no van tornar més perquè al primer any, diu la senyora Sofía que era d’Alacant: «Fina, tu no buscarías a una mujer para que nos lavara todas las sábanas, los sofás…», i ma mare diu: «Clar, no patisques», i ma mare desmunta i rente els llençols. El primer any va fer això, però el segon: «Fina, busca una mujer para las cortinas», i aquelles cortines eren inacabables, inacabables. Primer, ma mare les llavava totes a mà perquè de llavora ni hi havia, el primer any va dur a un fuster, i el fuster va fer una funda per a la cuina, i una per a la nevera perquè eixe any va ser quan ell ho va portar de Nord-amèrica, que treballava portant coses d’allí, com cotxes i coses així. En fi, tenia por perquè això valia molts diners aleshores i no volia que ho espatllarem i va dur a un fuster perquè fera fundes, i no res…

E1: I aquest Gallo no tenia un fill o algú, o un parent que es deia Federico? No? Que eixia a la televisió?

F: No. Tenia una filla que es dia Sofía, un nom de xica, que tenim molta relació. I nosaltres hem treballat allí més que unes burres, mon pare va entrar allí per a què no treballarem, i ma mare i jo vam treballar més que unes burres. Ma mare rentava i jo planxava.

E2: Vosté tenia un germà, Vicente.

F: Sí, érem germans per part de pare, però ma mare el va agafar quan tenia 4 anys.

E1: I ell també va anar allí a Bilbao?

F: Sí, però ell es va casar amb una xica de Bilbao, aleshores es va quedar allí, que ara un fill d’ell i la nora està ací el mes d’agost.

E2: Llavors Vicente Fortea no és germà seu?

F: Vicente Fortea era el germà de mon pare.

E2: D’acord, d’acord.

F: Vivien a Alcàsser.

F: Sí. Vosté el coneix?

E2: Eren amics de mon pare.

F: Tu saps que Trini vivia amb Ferrando? Perquè estem buscant-ho perquè no sé per què ho voldrà el meu nebot, que l’altre dia va vindre i vam anar a veure tot això per allí que no ho havíem vist, i aquest no té família, i l’altre té dues xiquetes, i em diu: «Tia, tu te’n recordes de la tia Trini, que li deien de cognom…?», «A mi em pareix que és Ferrando», «És què estic parlant amb un xic d’Alcàsser i hem estat parlant i no he sabut dir-li el cognom», «Jo no estic cert, però em pareix que es deia Ferrando». El que sí que faré el dia que haja d’anar, és anar a la residència on estaven i preguntar a la monja, que els meus oncles van estar ací, i li preguntaré. No sé per què ho voldrà el meu nebot, però que va anar a Alcàsser i va conéixer a uns que eren amics vostres…

E1: Vivíeu a Bilbao, al mateix Bilbao?

F: No. Quan vam anar vivíem a Odondo, vam llogar un pis a Odondo i vam viure allà. Després vam muntar una fruiteria a Bilbao però allí no… finalment vam anar a Algorta, i allí estàvem. Només tinc ganes de plorar si pensen en com de bé he estat allà…

E1: Vas tornar ací?

F: Doncs perquè ma mare tenia una germana que no tenia família i si no haguera sigut per ells quan vam vindre ací, haguérem estat al carrer, i ens va obrir les portes i vam estar amb els meus oncles tot el temps que mon pare va estar tant. Com no tenien família ens vam ajudar amb tot, quan han faltat, m’ho han deixat tot a mi… No sé com dir-ho.

E2: I tu recordes una cosa de Borriana després de la guerra?

F: Després de la guerra no, sols recorde que jo estava amb la pallola, i estava gitada i a mon pare el van detenir el mateix dia de la victòria.

E1: El van detenir a Borriana?

F: No, a Benifaió, estàvem fora. Doncs mon pare s’alça i diu: «Me’n vaig a veure quins aires corren», quan va sentir que havien perdut, i se’n va anar i ja no va tornar. Va anar a la plaça i diu que estava, sols arribar, que es va quedar mirat a un pòster i es van apropar dos i li van dir: «Vosté és Batiste Fortea?», «Sí», «Vine amb nosaltres, queda detingut. Què vol, que l’emmanillem o ve normal?», «Com vulguen», i el van emmanillar i eixe dia a ma casa va ser… Jo me’n recorde com si fóra ara, però jo estava amb la pallola i els meus oncles, al saber que havien detingut a mon pare, que ells ja estaven a Borriana, van vindre corrents per a estar amb nosaltres a Benifaió. El meu germà i jo ens portàvem set anys, també era xicotet… vull dir que se’n van vindre de seguida i ens va tocar un guàrdia que segurament, la néta diu que està de professora, el món és molt xicotet, que està de professora als Salesians m’han dit.

E1: I qui era eixe guàrdia?

E2: Com li deien?

E1: Ponce?

F: El guàrdia diu? No em faces cas…

E1: És a dir que va anar gent de Borriana fins a Benifaió per a detenir-lo, no?

F: Alguns de Benifaió que degueren cridar als de Borriana i degueren dir allí està en tal. Dic jo, no sé dir-t’ho.

E1: Perquè aleshores no hi havia fotos ni cares ni res, llavors clar, han de conéixer-lo, no?

F: No ho sé.

E2: Que ell què contava quan venia de la presó? De la presó què li va contar?

F: Què em va contar? Doncs que treien les samarretes amb taques de sang seques, perquè volien que mon pare declarara de dues persones que ell no tenia ni idea. Mon pare no sabia res d’eixes dues persones ni res contra elles.

E2: Eren de Borriana eixes persones?

F: Sí. Aquelles persones van anar i li van dir a mon pare: «Batiste, què fem?» i mon pare els va dir: «Vestiu-vos de llauradors i aneu-vos-en quan abans de Borriana», «És que ens han demanat diners» i mon pare diu: «No doneu ni un cèntim, aneu-vos-en quan abans perquè si vos han de matar, igual vos mataran, si deixeu diners com si no. Aneu-vos-en com més aviat millor».

E1: Qui eren?

F: No vull dir-ho, perquè els fills encara viuen…

E2: Ton pare els va ajudar al fet que se n’anaren.

F: Sí, però després, amb pallisses i maltracte volien traure-li a mon pare on els havien matat, i ell no tenia ni idea.

E2: Van fugir i els van matar.

F: Sí.

E2: I es pensava que ton pare els havia matat?

F: Volien que mon pare sabera com els havien matat i quan, i ell no sabia res, i ell es va assabentar d’això per un llibre que hi havia a la biblioteca de la presó, que no sé si sabeu que a la presó de Castelló va haver-hi un llibre que va escriure el capellà…

E2: Mosén Elies.

F: No, no, el capellà d’allí del poble on els va passar. El van llegir i diu: «Mare de Déu, que fills de puta, el que m’han fet sofrir», i aquest home va explicar tots els detalls i tot. Diu que hi havia un alcalde que era comunista o socialista, i diu que els va dir: «No vos preocupeu de res, feu vida normal i a la vostra, i no vos deixeu veure molt, que mentre jo estiga dret no vos passarà res». No els va passar res, però aquest home va haver d’anar a un viatge i va baixar gent de no sé quin poble, gent que era més roïna que un tir, i se’ls van carregar. I quan anava a aparéixer l’alcalde, no res, finalment li ho van acumular a mon pare, i ell doncs no sabia res. «Ho has de dir, ho has de saber, ho has de dir, ho has de saber», jo l’únic que vaig dir és això, que no donaren diners i que se n’anaren el prompte possible perquè els matarien. Aleshores ja no li van pegar més, però fins que els van aclarir, li van donar prou.

E1: El van estar a punt de matar, no? A ton pare…

F: Mon pare va estar nou mesos condemnat a pena de mort.

E1: No, et dic abans.

F: Abans? La nit que mon pare va formar la gestora, perquè diu que era un batibull el que passava ací, anaven, els treien, els mataven… un desgavell. Mon pare va dir que no hi havia més remei que formar la gestora, que vinguera la policia de Castelló i que faça front perquè açò no pot ser, i se’n va anar mon pare a dur fusta per la part de Tarragona, perquè la guerra estava ja per ací, i la taronja estava penjant però els comerciants no podien treballar perquè no tenien fusta, no els en donaven, i ell va anar a veure si n’aconseguia. Va agafar els diners de la caixa i se’n va anar a buscar fusta, i la taronja que estava penjant la van collir i la van treballar, la poqueta que hi havia, i després, es va acabar la guerra i no es va poder fer res. Potser diré coses que no seran exactes però dins del que jo recorde, jo vos ho dic com ho sé, no res més. Aleshores, perquè la nit que van formar la gestora, van llevar totes les llums del poble i ho van llevar tot i eixa nit estaven tots a l’Ajuntament, menys Moliner, que tenia la dona embarassada, i que li va dir: «No te’n vages perquè si m’agafa a mi alguna cosa…», i l’home es va quedar, no va fer res mal, el que li corresponia, perquè igual mon pare haguera fet igual en la dona en estat. Resulta que eixa nit va ser un desgavell, van matar a dues veïnes, que una estava coixa i l’altra embarassada, i en fi… va ser un batibull allò. Per anar-se’n a casa, sempre se n’anaven per darrere de la Tanda, però com eixa nit anava el senyor Batistet, que no sé qui era, estiguera de secretari de l’Ajuntament, doncs van dir que en lloc d’anar per darrere de la Tada, que anaren per la carrera i acompanyarem al senyor Batistet. Tots els que anaven a la gestora el van acompanyar, i a la que van arribar al carreronet d’allí on tenen la casa les Mingarres, va dir aquest home que li deien Gimeno: «Bé, jo ja estic, aneu-vos-en a la vostra que jo estic ací», i al moment se’n van i mon pare diu: «T’acompanye?», i diu: «Per a què si jo ja estic?», i s’escolten tirs: «Fortea! Fortea!», i mon pare se’n va anar però als altres els van agafar i li van dir que no anara perquè si no cauria ell, i no el van deixar anar. Eixa nit tant que manaven, eixa nit van estar tota la nit dalt del terrat de Palomero, que també era d’allí del partit, i van estar tota la nit al terrat per si entraven i anar-se’n pels terrats perquè diu que feia por com estava el poble. No sé si a les quatre del matí va anar la dona de Gimeno, del que van matar, i li toque la porta a ma mare i li diu: «Fina, Batiste està a casa?», diu: «No», «El meu home tampoc», «Doncs si són les tres o les quatre del matí! On estan?», com que ma mare diu: «Ara agarre als xiquets i els porte amb ma mare i mon anirem a veure si trobem alguna cosa», van ser valentes eh… Sense llum al poble i tot com estava. Ma mare em muda, vesteix al xiquet i el porte a casa la meua iaia: «Quede’s amb els xiquets mare, que no sabem res dels homes», no estaven a cap lloc, no els van trobar per cap banda… Com els anaven a trobar si estaven al terrat de Palomero? No els van trobar a cap lloc, i van tornar a casa totes preocupades…

[conversa irrellevant]

F: Ma mare li diu: «Tu has vist alguna cosa?», «Jo he sentit tirs, però he baixat de seguida i no hi havia res, ni forats de tir, ni sang, ni res», i ma mare diu: «Doncs a Batiste, jo no l’he vist des que va sopar», i ella diu: «Jo tampoc al meu», com que l’endemà es va descobrir. Tu no el coneixeràs que eres jovenet i Teresa tampoc, jo sí que l’he conegut, un home que li deien Blai. No l’has conegut, que parlava un poc efeminat, aquest home tenia molta terra per allà davant d’on està ara l’escola de Felipe, allà era tot terreny d’ell i sembrava… Planters de figues, de tomates… Tot allò, i ell també va denunciar a… Bé això no cal contar-ho.

E1 i E2: Conta-ho, conta-ho.

F: No.

E2: Però si la major part de la gent està morta…

F: No que encara hi ha fills i néts… No vull perquè per desgràcia hem tingut…

E1: Este Blai era l’escolà de Santa Bàrbara?

F: Crec que no, no ho sé cert.

E1: Perquè jo sí que sabia d’un Blai que va denunciar a molta gent.

F: No, no. Aquest era el que li va dir a ma mare el que van fer, perquè ell vivia on està la Esperanza, una caseta xicoteta, i d’allí hi havia una reixa i sempre ha estat amb gentola, estaven tots amagats i tenien totes les coses allí baix, que era una pescateria. Diu, que van dir quan van matar a aquest: «Vinga! Ja hi ha un menys», i van dir els altres: «Sí, però el que volíem matar se’ns ha escapat. Al que volíem matar era a Borrega, i Borrega s’ha escapat».

E1: Que a aquests el van matar van ser els anarquistes…

F: Dimonis. Jo que sé. Era gent molt roïna, no sé qui eren. Anarquistes….

E1: Sí, perquè després sí que van estar a la presó quatre que eren de la CNT acusats de matar a Gimeno.

F: Eren de la CNT, els que van matar i anaven per mon pare, eren de la CNT, i una li va dir a ma tia quan estaven a la pescateria: «Aquest, aquesta vegada s’ha escapat, però si ve ací no, s’escaparà. No l’han matat els feixistes, el mataré jo».

E1: Una dona?

F: Una dona que les filles i els fills encara viuen, no vull dir qui és, però li va dir això al mercat, i ma tia li va contestar: «Tens poca figa tu per a matar-lo», li va contestar.

E2: Era anarquista també aquesta dona? De la CNT?

F: Sí. L’home un cap de la CNT, i la filla i tot, perquè no sé com dir-te… No és que tinga cap amistat però si en Alcàsser em diu adéu, jo no li dic res.

E2: I no vol dir qui és?

F: No, no perquè encara viuen tres fills i jo no vull picabaralles.

E1: No són picabaralles, és una cosa que ha passat fa setanta anys…

F: Però ells encara viuen, els fills… Tres encara viuen.

E1: De totes maneres, si l’home era una persona important de la CNT, és una persona que han afusellat.

F: Clar que l’han afusellat, el van matar!

E1: I ella se’n va anar a França?

F: Qui?

E1: La dona.

F: No ho sé. Això sí que no ho sé, estaria jo a Bilbao… No sé dir-te. Té una filla que serà de la meua edat més o menys, i un fill que serà molt major, però molt més que nosaltres, però jo crec que encara viu, però la filla serà de la meua edat.

E1: Ha viscut tota la vida a Borriana? Després que van afusellar a son pare, ha viscut tota la vida a Borriana, aquesta que té la teua edat?

F: Si jo vaig vindre quan tenia 33 anys… Jo he conegut a molta gent quan he vingut, que abans no la coneixia.

E1: De totes maneres, quan tu vas tornar a Borriana, per exemple, teníeu relació amb la gent que havia estat a la presó o amb familiars dels de la presó? És a dir, teníeu relació en la gent que va perdre la guerra?

F: Bé, sí, alguna gent coneguda sí, però més no, no. Ara, mon pare de l’església no volia saber res i ens va dir: «Que a pesar que jo no vull saber res d’església, un dia si el teu germà o tu, vols ser monja o ell capellà, jo vos acompanyaré al que siga, perquè jo he sofrit en ma casa per la idea», perquè la família de mon pare eren tots nacionals. Li van oferir la lluna i el cel i va dir: «Si és per a vosaltres, he de ser falç».

E1: És a dir, que ton pare era l’únic socialista de la seua família.

F: Sí.

[conversa irrellevant]

E2: Tornem un altre dia.

E1: Ja ens hem d’anar, de totes maneres…

F: Ah bé… Vull dir-te que nosaltres relació amb gent que ha estat a la presó sí perquè ma mare coneixeria, però jo que vaig anar amb companys d’ací…

E1: Però jo et dic quan tu vas tornar a Borriana. Els amics que teníeu, a part de la família, els amics de ton pare i ta mare era gent que havia estat a la presó…

F: Home, mon pare i aquest que era alcalde, Moliner, eren amics íntims i jo a sa mare, doncs quan ens veiem Mari Carmen i jo, ens paràvem a parlar una estoneta o coses d’eixes, però no sé com dir-te de gent que ha estat a la presó i després han seguit l’amistat i això no. Estàvem a Bilbao.

E1: No sé quan vàreu tornar…

F: No. Quan vàrem tornar, ja et dic, a mi em van eixir quaranta oncles i quaranta cosins, jo no els coneixia per a res. Mon pare va estar sis anys tancat a la presó i no va anar ningú a veure’l en sis anys que va estar allí, ni germans, ni pares, ni mares, ni ningú.

E2: Son pare va fer com una llibreta a la presó, no? Com un quadern.

F: El tinc, si el vols, te’l deixaré, però et deixaré la fotocòpia.

E2: L’hem vista la fotocòpia.

E1: Però sí que podríem fer un dia fotografies.

F: Jo me’n vaig anar un dia a Castelló perquè la meua filla va escriure un llibre de la presó. Me’n vaig anar un dia perquè vaig sentir per la ràdio que tot el dels presos que estava a Salamanca, estava a l’Ajuntament de Borriana, i vaig anar a parlar amb una persona que era brillant a més no poder, escriptor, era socialista, i me’n vaig anar a parlar amb ell i li dic: «He sentit açò per la ràdio», diu: «Sí, però no crec que ací estiga el de ton pare, no crec que estiga, però vés i pregunta que res et consta». Me’l vaig trobar a l’escala de l’Ajuntament i li vaig pregunta, i em va dir: «Sí senyora, però el que vosté vol, jo no ho tinc, li donaré la direcció d’on està a Castelló, però jo no ho tinc». Només va deixar la direcció i l’any que mon pare va ingressar a la cooperativa dels socialistes, és l’únic que va deixar, i em va donar un paperet escrit on deia on m’informaven, i vaig anar a eixe lloc i hi havia molta gent.

E1: A quin lloc era?

F: Li ho vaig dir al xòfer i em va deixar per allà a prop. Estava per l’entrada de Castelló, que jo no m’ho conec, i vaig anar i vaig preguntar i em van dir: «Sí, però hi ha tres parelles que volen saber semblant a què vol saber, si vosté no té pressa, quan acabe amb ells, li buscaré el seu». Em vaig esperar, i va baixar amb un carretó tot de papers, i diu: «Açò és el de son pare», i m’ho va detallar tot, tot, i jo li dic: «Ara jo, com aconseguisc això?», i diu: «Si no té pressa, li faré unes fotocòpies», i em va fer les fotocòpies. Després, em va dir que anara a l’avinguda del Mar, a la Xarxa del Defensor o una cosa així.

E1: Com si fóra el Ministeri de Defensa, la Delegació de Defensa.

F: Em va donar la direcció i vaig anar allí, i a la que entre, tenia el cor a dos mil per hora. Em venen dos guàrdies i entren i em diuen: «¿Qué quiere señora?», «Pues vengo a preguntar esto». Em van passar amb algunes persones i cap em va atendre fins que un home ben vestit em diu: «Què vosté és historiadora?», jo no sé les coses que em va preguntar, i al final li vaig dir que era mon pare i ja em va fer cas. Després quan vaig eixir vaig pensar i vaig mirar un paper de mon pare on posava el número del sumari i unes coses més, i estava escrit amb allò que feien amb números romans, i vaig anar i li dic a aquest home: «Jo tinc açò, li serveix per a alguna cosa?», «Què si em serveix? M’ha salvat perquè de buscar tot el que tinc a açò, m’ha salvat!». Vaig passar una por com un dimoni, i al cap d’una estona baixa aquest home i em diu que pujara amb ell, i vaig i em veig un saló enorme amb almenys vint mecanògrafes totes escrivint. Entrem a una habitació i l’home se’n va i em quede amb un xic que hi havia allí.

E1 i E2: Pardo. Era Pardo.

F: No ho sé, simpatiquíssim. Li vaig explicar el que volia, però em va traure un paper dels de mon pare i pareixia paper de fumar i no em van poder fer fotocòpies, i ho vaig haver de portar jo a un retratista per a fer fotos, però allí no em podien fer res. Però en això em diuen: «Açò no li ho hem fet a ningú, però com la veig així li ho vaig a fer», i em va dir que ja meu enviaria i me’n vaig vindre com si haguera alliberat alguna cosa.

E1: I t’ho va enviar?

F: Ho tinc tot. Que daguera tardar, un mes? No van tardar molt… M’ho van enviar tot enquadernat i tot.

E2: D’això fa anys, no?

F: Sí. Però meu va enviar tot enquadernat i tot ordenat.

E1: I sobre la llibreta aquesta de ton pare a la presó, podem vindre un dia i fer-li fotos?

F: Pots vindre quan vulgues, però et deixaré la fotocòpia.

E2: L’original el té vosté?

F: Sí, el tinc jo. Però l’han gastat molt i ja està molt desfet…

E2: Per saber-ho.

F: Això i unes poesies molt bones de Moliner, que mon pare mentre ell les deia, ell les copiava, i posa: «El fiel copiador que por eso existen estas poesías, sino no existirían». Mon pare segons anava dient, anava copiant i estan en paper com si fóra d’estrassa, cosit en fil de bolexa en un trosset, i baix les poesies de Moliner, mon pare només copiava. Hi ha de Vila-real, moltes més poesies… Tinc un original i la fotocòpia, però els originals no els deixe a ningú…

E1: Què la teua filla on viu?

F: València.

[conversa irrellevant]

F: Quan vulgueu tornar m’aviseu i en pau.

E1: Molt bé.

F: Hi ha un poc de gramàtica, de política no hi ha res, hi ha unes fulles de gramàtica, unes de geografia, unes d’en fi… Vàries… I al final fica que m’agrairia tota la vida que fera el que ell ha escrit amb eixa llibreta. O van fer en València. Ja la buscaré.

E1: Ja li telefonaré jo la setmana que ve.

F: Ja vos ho ensenyaré, no tinc cap problema. Ara, vos pregue, que totes eixes que encara viuen, perquè si no visqueren, vos diria qui és, però no m’atrevisc.

E1: Doncs quanta por hi ha encara perquè no t’atrevisques a dir un nom… Han passat molts anys Fina.

F: Però encara viuen, té una filla de la meua edat i un fill… Aquell que anava a collir amb tu… Quina edat tindria, el nét de Paco? El que li vas ensenyar a candar. Encara se’ns escaparà.

Home Fina: Miguel?

F: No, de l’altre ram.

HF: Ah, no seria el cosí del teu germà?

F: No.