Testimoniatge de Francisco Pastor Fabregat.

Pastor Fabregat, Francisco, 1915-2009, Castelló, Plana Alta, combatent guerra civil, servei militar i camps de concentració. Entrevistat el 13 de febrer del 2006 per Maribel Peris.

gravació oral
continuació
continuació

Sóc FRANCISCO Pastor Fabregat, vaig nàixer a Castelló i tinc 91 anys. He treballat tota la meua vida en la llotja del Grau de Castelló de subhastador, des del 10 de març de 1927, fins al 30 de juny de l’1.979, menys els anys de la guerra.

La guerra… La guerra va ser un cas que no havia d’haver-se produït. El 7 de juliol de 1937 em van mobilitzar i vaig ingressar al Quarter d’Infanteria de Marina del Regiment Naval número 1, sota el comandament del Coronel Baeza a Cartagena. Hi havia la base naval i el quarter d’infanteria. Jo vaig ingressar a infanteria, tenia 23 anys. Vam fer la instrucció durant un mes aproximadament, després vaig passar a Torrevella per seguir amb la instrucció, i vaig ser destinat a la Brigada número 95 en la Quarta Companyia de la Infanteria del VI Batalló de la Brigada a les ordres del comandant Luque.

De Cartagena vam eixir cap al Puig (València); dormíem al palau del Puig. Ens van entregar armaments i equips i, després d’uns dies d’instrucció per les muntanyes de Sagunt, vam eixir per al front de Terol (tossals d’Alsina i Viciedo). Anàvem a una operació per a tallar la carretera Terol-Saragossa, però per rumors vam saber que s’havia suspés per causes desconegudes. Ens van traslladar des de Mora de Rubielos a Diezma (Granada). Després a Bejijar (Jaén), on vam fer maniobres d’instrucció en els Montes d’Olivares (Jaén). Des d’esta zona nou trasllat a Puçol (València). Des d’allí al front de Terol.

A Terol, el 21 de desembre de 1937, hi va haver una batalla molt gran —jo no he conegut la de l’Ebre. Vam arribar a una temperatura de 15 graus sota zero, vam estar allí 41 dies. Durant les operacions vaig passar a la IV Companyia de Metralladores. Estes unitats van operar en la posició dels Almorrones prop de Campillo. Allí em vaig salvar d’un bombardeig de l’aviació de les forces enemigues el 26 de desembre del 37, un dels més violents de tota la contesa.

Hi havia 6 barraques i va caure una bomba on jo menjava tots els dies; tots van vindre corrent pensant que era mort i al veure’m em deien: “Fabregat!”, i m’abraçaven. Resulta que eixe dia jo em vaig quedar en una altra barraca a uns 20 metres, i eixa va ser la meua sort. Després, el 29 de desembre de 1937, em vaig salvar de nou d’un atac d’artilleria del General Aranda: 480 canons, una de les més grans de la guerra. En eixa emissió d’artilleria un obús va donar de ple a la metralladora, la va destrossar i la va fer saltar pels aires; li va tallar el peu al caporal Montoro del Cabanyal (València). Per sort, jo, que era el primer proveïdor, i la resta vam resultar il·lesos. A la nit, probablement per les baixes temperatures que hi va haver, ens van rellevar per una altra Brigada; era el dia 30 de desembre. Assetjats per les forces enemigues, metrallats per l’aviació, vam baixar fins a les vores del Millars.

El dia 30 de desembre va ser una nevada històrica, la més gran. Ens van portar a una era per la carretera cap a Cuenca, la neu ho va anar cobrint tot, no es veia res. El dia 31 estava tota la carretera coberta i no ens podien portar menjar. Vam estar així fins al dia 6 de gener, ja del 1938. I vuit dies després, amb sis mules, ens van fer arribar mitja ració per a cadascú: era la meitat d’un pa i un poc de carn. El dia 7 ens van carregar en un camió destapat i ens van portar als pobles de Villaespesa i Villaestar. En la presa de Terol van endur-se presoners republicans a la presó de Sant Miquel del Reis (València). El dia que es va rendir Terol, els nacionals van arribar fins a la Muela, dalt de l’estació; ens assetjaven disparant i no ens van donar de miracle. A Terol vam estar 41 dies. Un altre company del Grau i jo teníem els nostres capots —deien que eren txecs, no ho sé segur— i almenys ens podíem tapar. En els Almorrones els nacionals es van fer forts i van morir molts republicans; recorde que em va impressionar especialment la mort molt violenta d’un tinent.

An la ciutat de Terol, a la plaça on estava el Banc d’Espanya destruït per l’artilleria, volaven els bitllets, però no valien per a res per ser nacionals. Els italians i els alemanys tenien una artilleria molt forta.

Al cap d’uns dies, a tota la Brigada ens traslladen a Madrid (Navacerrada). Ens van donar roba i ens vam dutxar; estàvem plens de polls, jo inclús tinc a la cama una part on no em creixen els pèls de tant que em vaig rascar. Vam passar les ancoretes (1)

D’allí se’ns van emportar a Maella (Saragossa). En els primers dies de març de 1938, el dia 9, recorde que va començar l’ofensiva nacional, molt violenta, amb gran desplegament de mitjans bèl·lics dels nacionals, artilleria, carros de combat, aviació, i vam haver de retirar-nos per les planes d’Aragó. Va ser un desastre! El material nacional era molt superior al republicà. De l’aviació nacional només vaig veure caure un avió en tota la guerra: hi havia un soldat italià mort dins, portava una foto de la seua dona i del seu fill.

De l’aviació republicana en vaig veure caure uns quants. El dia 10 recorde que era el meu aniversari. Anàvem corrent en desbandades de poble en poble, jo anava encara en Metralladores, estàvem sense menjar i inclús vam tindre sort pel camí perquè vam trobar un camió de queviures. Un de Borriana i jo vam agafar tres o quatre pans, uns pots i tabac. L’aviació passava per damunt de nosaltres. Havíem de saber col·locar-nos per a salvar-nos: ens col·locàvem en terra paral·lels a la direcció dels tirs per a oferir-los menys superfície. Així vam estar vint dies retrocedint fins a la mar. A uns quinze quilòmetres de la mar, a Valdelgolfa, ens vam reagrupar les brigades 95 i 96, més 800 hòmens que van vindre: vam fer la 94é Brigada d’Infanteria de Marina i el VI Batalló de Metralladores al comandament del capità Francisco Tari —de la companyia—, i la brigada la comandava en Ginés Sanchis Balibrea.

El 24 de maig del 1938 el VI Batalló vam atacar l’ermita d’Esplà per a tallar la carretera de Sort per a poder alliberar la 43a Divisió, que deien que estava assetjada i perquè els nacionals no tingueren comunicació. Però no vam poder tallar la línia enemiga i vam tindre una gran quantitat de baixes. Ens vam retirar per fi i es va suspendre l’atac que havia de realitzar l’endemà el VII Batalló, segons els rumors dels soldats.

També vam participar en el front de Sant Corneli, i en la plana de Tremp. Allí estàvem molt a prop de l’enemic, se sentien les seues veus, parlàvem. De nit, des dels nínxols de metralladores, sense fils d’aram, era quan rebíem les municions i el menjar, pel setge que patíem. Féiem guàrdies de dia i de nit, parlàvem amb l’enemic; els nacionals ens deien que ens convidaven a prendre el bany a la platja de Castelló perquè en eixos dies havien entrat a Castelló. En esta posició és quan el capità em va enviar a l’escola de la Brigada al Cadí (Lleida) per a estudiar la capacitació per a cap de morters. Vaig eixir de l’escola amb el número 9 d’una promoció de 40 entre caps i soldats, dos per companyia. Era el mes d’agost de 1938.

En incorporar-me com a cap de morters, em van destinar a les operacions del 7 de novembre de 1938 en el pas del riu Segre, quan es va ocupar el poble d’Oliola i es va agafar una gran quantitat de presoners, entre ells una companyia de la guàrdia civil capturada per la Brigada. Vam travessar el riu Segre amb l’aigua al coll; vaig pensar que se m’havia mullat la foto de la nòvia, però no es va mullar, inclús ara la guarde en la meua cartera. Allí va desaparéixer un home que es deia Miguel Figueres Figueres, que era auxiliar meu, el dia 21 de novembre quan vam passar per Oliola i altres pobles.

Portàvem la metralladora de 32 quilos; el canó de 19 quilos el portava el cap, i els soldats, les cartutxeres: tres en cada cinta, portaven 150 bales. Jo pegava moltes morterades —ja era veterà—, podien arribar fins a 3000 metres. Després de violents atacs ens van donar l’ordre de retirada i vam ser l’última companyia que va passar pel pont que es va instal·lar després de travessar a primeres hores del dia, i el van volar al nostre pas.

D’allí ens van portar als Pirineus. Era la gran ofensiva enemiga sobre Catalunya —des d’abril ja havia arribat Franco i Catalunya estava aïllada— i nosaltres anàvem cap amunt, cap als Pirineus. Abans de la nit va començar a ploure i a nevar… Anàvem de retirada el dia 16 d’abril de 1938, quan ens vam trobar amb els nacionals i ens van preguntar: “Qui sou?”. L’oficial va contestar: “Requetés!” I ens va fer senyals amb el braç perquè retrocedírem. Vaig tirar el morter perquè si em trobaven amb ell, era molt evident, estava condemnat. I van dir: “Foc!” Va morir el tinent i un amic meu. Una bala em va passar tocant l’orella i em va fer sang; ja era el tercer cop que em salvava de la mort. Em va eixir un poc de sang, però per sort no vaig necessitar assistència sanitària. Quan el Segre, de canonades ens van caure a centenars.

Ens vam retirar fins al 21 de desembre del 1938, que va començar la gran ofensiva nacional contra Catalunya. Ens vam defendre fins al 31 de desembre, quan ens van agafar presos a tota la companyia. Ens van portar a un corral que estava en una era, els 92 companys de la Brigada 94 d’Infanteria de Marina, pertanyent al Regiment Naval número 1 de Cartagena, més 7 o 8 civils de per allí. No cabíem; de nit tots drets i sense menjar. L’endemà la Guàrdia Civil ens va posar en fila, ens van preguntar d’on érem, i vam contestar que del VI Batalló, i espantats, perquè deien que el VI Batalló havia afusellat en el Segre una companyia de la Guàrdia Civil. Jo no ho vaig vore, no ho sé. D’allí ens van portar al teatre de Tremp, on un oficial ens va prendre declaració i ens van donar menjar. D’allí ens van portar a un magatzem que es deia Sant Joan, a Saragossa. D’allí a Barbastro, després Bujaraloz i, al final, al camp de concentració de la Mercé a Pamplona, que era un seminari que es deia Departament San Luis. Era l’any 1938.

El segon dia al camp de concentració anava jo amb un xicot i ens encreuem amb un Guàrdia civil: ens va mirar i nosaltres vam sostindre la mirada. Això no li va agradar i es va posar a cridar-nos. En el camp vaig estar pocs dies, però hi havia menjar. Quan estàvem combatent el menjar sí que era deficient: sempre llentilles i trossos de pa. Vaig perdre 10 quilos, però en l’exèrcit republicà érem camarades: ni es robava, ni es maltractava. Teníem un comissari polític per cada companyia, que havia de ser comunista —jo mai vaig voler ser comunista. L’únic cas de maltractaments que jo vaig viure en l’exèrcit republicà va ser amb un amic nostre de València, que van denunciar com si fóra feixista per una cosa que havia dit. Va dir que volia menjar-se el ranxo per si ens mataven els nacionals. Llavors tot el batalló va demanar que el perdonaren i així va ser. Va tindre mala sort perquè al cap de quatre dies el va matar un canó en combat.

El número u dels caps del camp era fill del director de la presó de la Model. Els nacionals tenien més menjar, però la disciplina era cruel. Els presoners estàvem tots mesclats; per sort jo inclús tenia capot i, gràcies a ell, ens podíem tapar tres persones. En el magatzem de Sant Joan a Saragossa vam passar molt de fred, hi havia presoners de l’Ebre, compartíem el menjar. Com he dit, la disciplina era terrible, et tractaven a patades. Cobràvem 15 pessetes al mes. Amb els republicans cobràvem 300 pessetes, però no hi havia res per comprar. En el moment d’agafar-me presoner jo no tenia diners, perquè els enviava a casa.

En el camp de concentració no féiem res: eixir al pati a córrer tots els dies. Estant allí em van enviar l’aval de Don Rafel Arias, cap del magatzem de la Panderola. Vaig passar molta por perquè em van cridar a les deu de la nit, i així era com cridava la Guàrdia Civil i després et mataven; jo pensava, jo no he fet res. Vaig baixar a l’oficina i em van comunicar que l’endemà m’incorporava a l’exèrcit nacional del Regiment número 22 de Burgos, per l’aval; de manera que jo i motxilla, amb un altre que després seria acomodador en el Cine Savoya de Castelló, cap a Burgos.

Al cap d’uns dies d’estar a Burgos van dir que faltaven 70 voluntaris per a la legió italiana. Jo era cap de morters i tenia el número 27. N’havien agafat fins al 25; sabia que si no hi havia voluntaris m’agafarien forçós, però vaig tindre sort. Al final em van fer anar amb una altra companyia, encarregat de carregar amb mula per abastir les trinxeres i no vaig haver d’atacar, situació molt perillosa en la legió. No vaig haver de pegar un sol tir als meus. El quarter estava en un seminari. En la legió molts eren casats i la paga era major, de 210 pessetes. Jo escrivia a la meua nòvia i a ma mare, però no en sabia res d’elles. Una vegada vaig estar 6 mesos amb els diners sense poder enviar-los-els, fins al dia 3 d’abril de 1939. Era el Diumenge de Rams, me’n recorde.

L’1 de maig de 1939 vaig tindre un permís de 8 dies per a anar al Grau. El 24 de juny van arribar les forces nacionals i el 7 de juliol, en el quarter de Miranda d’Ebre (Burgos), em van enviar a casa llicenciat. Recorde que en el viatge a Castelló vam passar per Madrid amb 300 pessetes a la butxaca. Un d’Amposta i jo vam anar a sopar al bar.

Ara no he tingut dret a cobrar després de patir tant en el front. Quan t’agafaven presoner havies de tirar els galons perquè no et mataren. Però jo vaig ser caporal des del mes d’agost del 1938 al 31 de desembre del 1938 i em van apujar el sou.

Quan va acabar la guerra portava amb bicicleta la meua dona a l’estació per a vendre peix a Nules. Anàvem sobre les 5 o les 6 de la matinada, véiem com passaven els camions que venien de la presó, sentíem els tirs… Hi havia republicans molt valents perquè alguns cridaven “Visca la República!” mentre els mataven. En la guerra havia vist molts morts, havia hagut d’apartar ferits i cadàvers de la trinxera, un amic meu d’Orpesa va morir en una barraca de la trinxera amb els intestins fora. Però açò era diferent. Era terrible veure passar els camions i sentir els tirs de mort.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top