LogoGRMH

Testimoniatge de JOSÉ ORTIZ CASTELLÓ

Nom i cognoms: José Ortiz Castelló
Data de naixement: 1937
Lloc de naixement: Castelló, Plana Alta
Data d’entrevista: Juny 2009
Lloc de l’entrevista: Catelló
Nom de l’entrevistador/a: Maribel Peris
Llengua vehicular: Valencià
Descriptors temàtics:  Franquisme, repressió
Observacions:

TRANSCRIPCIÓ

RECORDS DE LA POSTGUERRA

E. Què recordes de la postguerra? De la teua infantesa?

José. Recorde que vaig començar a anar a escola amb 6 anys, a l’Escola Pia. Cada dia ens feien anar a missa, en una capella que hi havia dins la mateixa escola. A la capella hi havia una reixa que separava els qui anàvem debades dels qui anaven pagant. Els que pagaven tenien bancs per a seure i, quan tocava agenollar-se, ho feien sobre fusta, mentre que els que anàvem debades havíem d’estar drets i agenollar-nos a terra. Això són coses que quan eres menut no te n’adones, però en fer-te més gran t’adones de la discriminació que hi ha hagut per part del clero des de tots els temps.

Després de missa, també cada dia, anàvem al pati i cantàvem el Cara al Sol i després ja anàvem a l’escola. En l’escola teníem el mínim, el més bàsic. El primer mestre que vaig tindre va ser Miquel Peris i Segarra, el poeta de Castelló, molt aplaudit pel Règim. En aquella època tampoc me’n vaig adonar, però quan vaig saber que era homosexual, vaig entendre per què ens tocava el cul a tots els xiquets quan entràvem a l’aula. Recorde que ens pegava amb una vara al cul tal com anàvem entrant. Després ja vam anar canviant de mestre en mestre.

Fora de l’escola l’únic que hi havia era fam. Fam i problemes. Ma mare em va contar que vaig aprendre a caminar descalç. Les primeres sabates que vaig tindre les va aconseguir canviant-les d’amagat per tabac (mon pare es va deixar de fumar a propòsit) on està la Llotja del Cànem. Allà es posaven els moros i, com que era tot d’amagat, ma mare va agafar les sabates, se les va posar a sota del davantal i se’n va anar a casa. En arribar i intentar posar-me-les, va resultar que les dos eren del mateix peu.

Tot allò era d’estraperlo, de bescanvi.

I vam anar fent-nos una miqueta més majors fins que, com que no hi havia de res per a jugar, el que deia que volia fer-se un patinet agarrava una fusta i amb una navalla i un ganivet a fer-se el patinet, i buscar un rodament per a posar-li’l. És a dir, no n’hi havia de res. En el lloc en què jo vivia, en el carrer del Poeta Verdaguer, alguns del barri anàvem a l’Escola Pia. Des d’allí cap amunt ho recorríem tot, perquè en aquells temps era això el que hi havia: absolutament res. L’únic era una cosa: fam, només fam i problemes.

Jo vaig anar a escola allí fins als 12 anys, perquè vaig haver d’anar a treballar, si no, no menjàvem. A casa érem pobres. Mon pare era llaurador, però dels que anaven llogats. Anaven a llogar-se darrere de l’Institut Ribalta, i allí feien una cosa que a mi se m’ha quedat sempre molt gravada al pensament. Allí els terratinents, quasi tots, eren del bàndol dels guanyadors, del bàndol de Franco. Aleshores, als que anaven llogats els havien de donar un segell que apegaven en una cartilla perquè quedara constància del que és cotitzat per a la jubilació. Però al que demanava el segell, no el tornaven a llogar. Aleshores, el treballador mateix havia de comprar-se els segells amb el poc sou que guanyava, per apegar-los. O siga, que això de la il·legalitat i de les cotitzacions mal fetes ve des de sempre, des de l’inici de després de la guerra.

Bé, tornaré al que vos contava. En el grup d’amics que érem, els del Moreno, de davant de la Trinitat, anàvem per tots els racons, des de les prostitutes que estaven allí al carrer de l’Art, al carrer Ingeniero Ballester, fins a davant el cementeri. Recorde que en aquells temps jo tenia entre 7 i 10 anys aproximadament. Quan eixíem d’escola, i també dissabtes, anàvem també on afusellaven, al riu Sec. Davant del cementeri afusellaven els que treien de la presó. I nosaltres, xiquets, xafant sang…

E. Fixa’t, si tu tenies 9 anys i vas nàixer en el 37, estàs parlant del 46.

J. Si en el 46, 45, 47, en tota aquella època, afusellaven. La guerra es va acabar en el 39. Jo estic parlant del 47.

E. Imagina’t que encara afusellaven!

J. Quan mon pare va vindre de la guerra (que se’l van emportar) jo, que dormia amb ma mare, quan ell anava a gitar-se allí al llit de ma mare, jo no volia que es gitara. Aquell llit era meu! Vull dir que són coses de xiquets i, clar, això és el que m’ha contat ma mare; jo no ho recorde perquè era del 37 al 39. Jo devia tindre 2 anyets.

E. Dos anyets

J. Davant de la casa on jo vivia, al carrer Poeta Verdaguer, vivia el brigada que està en intendència. Li deien Mariscal, era gallec i la dona era canària. Un dels fills (tenia dos fills i dos filles) era de la guàrdia de Franco i ho va ser tota la vida. És a dir, falangista, però dels falangistes Jose Antonianos. Va ser, en aquell temps, president del sindicat d’aquells que carregaven vaixells, cotxes, etc.

E. Proveïment

J. Sí, però els deien ‘els de la colla’.

E. Els de la colla eren els de transports, que portaven la pedra a Borriol i anaven també a treballar al port.

J. Sí, sí eixos. Eixe va ser el president del sindicat i va fer molt pels de la colla. Fins i tot, ell estava de cap, perquè era un dels que manava a Castelló pel càrrec que ocupava. Ell donava menjar a molta gent que no tenia menjar i es llevava de la ració d’ell. No li’n feia falta perquè en sa casa no faltava res. Son pare, en intendència, en la caserna… Imagina’t el que faltaria: de res.

En ma casa parlem el valencià, el valencià que es parla ací a Castelló. Però com allà es parlava el castellà i ells deien papá i mamá, jo tenia pare i mare, però tenia papá i mamá quan anava allà. Perquè clar, allà el pa blanc no faltava, ni la xocolata, ni les melmelades, ni res de res. Quan anava a sa casa, com tots eren majors, a mi em tenien com el xiquet de la casa. En una ocasió, ma mare, de les carabassetes que mon pare collia del trosset de terra que tenia arrendada, li’n va vendre a la mamá. Com li les va comprar, vaig mamprendre a ma mare: «que per què li comprava les carabassetes la meua mamá». Són coses que jo no ho recorde, però la meua germana sí. Són anècdotes de l’afecte que els tenia i que va continuar un temps. Perquè després va vindre el governador Andino, que va ser el que va fer l’estadi, i aleshores les circumstàncies van canviar.

E. Eixe controlava molt, no?

J. El governador Andino? Sí. Jo tinc referència de l’època d’ell en el llibre de Soler i Godes, qui diu que el governador Andino va ser un repressor, de tindre-ho tot molt controlat.

E. Va haver-hi gran repressió. No parle d’afusellaments, estic parlant de l’ambient.

J. Ja, de control polític, de control en general: que els nòvios no es besaren pel carrer i tot això…

E. Sí, de la moral i dels costums.

J. Sí, sí. Dona, que després vam tindre el Chaquetón

E. Seguim amb Andino, que estem perdent el fil.

J. Aleshores ell va començar a fer l’estadi de Castàlia i mon pare, en temporades que no tenia jornal (perquè segons èpoques els que anaven a la plaça no tenien jornal), anava allí i sempre tenia jornal. Perquè el pare de Juanito, el mariscal que primer era militar, després va ser encarregat en l’estadi.

E. Això era degut a l’amistat?

J. Sí, per la relació que havíem viscut i per haver sigut veïns.

E. Exactament

J. I jo vaig continuar la relació amb el fill. Perquè al temps va morir, en un mateix any, el pare, Juan Mariscal, un fill, Carmelo, i una filla, Milagros. Vaig coincidir amb el fill quan vaig entrar en la refineria. Quasi em van forçar, diguem, a demanar una sol·licitud, perquè un company de quan treballava en Ordóñez, que vivia en el Descarregador, cada volta que ens véiem insistia que sol·licitara treball a la refineria per tornar a coincidir. I finalment, avorrit que el Marçà —el Rectoret, de malnom— m’insistira, la vaig enviar. Vaig anar a la casa sindical, que en aquells temps ja estava construïda, i ell estava en les oficines. Ja omplida la sol·licitud i enviada, se me’n va oblidar. A l’estiu anàvem a l’alqueria i, en tornar, vaig vore que tenia la citació per a fer l’entrevista i vaig anar a resoldre-ho.

E. Ens hem perdut molt del tema. No passa res, però ens havíem quedat quan jugaves i arreplegaves les bales.

J. Però anteriorment, en l’època de la fam, parlant de quan jo encara anava a l’escola i no tenia els 12 anys, mon pare em va comprar una bicicleta de segona mà. La va comprar a un que feia teatre que li deien Sos. Nosaltres anàvem en estiu a l’alqueria d’una parella del magatzem de ma mare, Carmen “la puteta”; així li deien de malnom. Era germana de la mare dels Caragols, uns que vivien al carrer Poeta Verdaguer contra el carrer de la Trinitat.

Nosaltres teníem un trosset de terra, primer amb pruneres i després el vam convertir en arrossars. El dia que em va parir, ma mare, de matí, se’n va anar a vendre prunes a la plaça. Transformar-lo en arròs era l’única forma d’aconseguir menjar. Féiem arròs perquè estàvem molt a prop del Molí la Font, o la Font de la Reina, com vulgues. Encara està l’alquerieta; és possiblement la més antiga, xicoteta. Era l’alqueria dels Ortisos.

Els dissabtes anàvem mon pare i jo a Borriol en bicicleta, carregats amb l’arròs. Havíem de passar per davant de la caserna de la guàrdia civil, tant per a anar com per a tornar. A Borriol hi havia un serraller, que baix de la serralleria tenia un molí d’arròs; li portàvem l’arròs amb crosta i ens l’endúiem blanc. Havíem de tornar abans de fer-se de dia, abans que obrira la caserna de la guàrdia civil, perquè, si no, et prenien el que tenies i et denunciaven.

E. Anàveu fins a Borriol per moldre el blat?

J. Per a moldre, sí. De blat en aquells temps hi havia un cupo que havies d’entregar a l’Estat i el que passava del cupo, eixe te’l pagaven més car si volies deixar-lo. Però, clar, hi havia poca gent que el deixava. Si no arribaves al cupo, havies de pagar-lo.

E. Eixe cupo per què era necessari?

J. Perquè l’Estat se’l quedava com a racionament, a banda del que es quedaria qui fora. És a dir, nosaltres havíem d’aportar uns quilos assignats al cupo, determinats per cada fanecada. Per exemple, 400 quilos per fanecada. Si en collies 500 o 600 quilos, un percentatge: 100, 200 o 300 quilos, depén de la quantitat que se sobrepasse, eren teus. Pagaven uns cèntims més per l’excedent que deixares al molí. Però com que a casa érem nosaltres els que teníem una miqueta de terra i tots els germans de ma mare no en tenien, per a vendre-ho a mal preu, ho compartíem. Els germans de ma mare, amb una picadora, picaven el blat i després, en un camió d’aquells primers de “calito”, anaven a l’Alcora i a Ribesalbes, de nit perquè no els pillaren els “fiscalers”!

E. Exacte. Per què els “fiscalers” estaven per les carreteres?

J. Els fiscalers estaven a les entrades de Castelló i a les entrades de tots els pobles buscant qui feia estraperlo. Això era així. Però nosaltres en guerra agafàvem el blat i féiem farina, amb un molinet de roda en una taula.

E. Però, vosaltres ho féieu a casa?

J. Sí, a casa.

E. Ho féieu a casa amb un molinet. La diferència entre el de l’arròs i el del blat no l’hem parlada.

J. La picadora era de fusta, i era com un tronc amb 4 costats, reforçat amb un mànec de fusta. A la punta es posava una planxa doblada…

E. L’altre dia contaves que vas canviar de la vila al raval.

J. Del carrer poeta Verdaguer al carrer Verge de Lledó. Al barri del Codony. La casa la van comprar els meus pares. Els va costar 250 o 300 pessetes aproximadament. Era una casa vella.

E. Als meus avis els va costar 300 pessetes la casa on jo visc. Després la van tirar i van fer pisos, i a mi em va tocar un pis, de mon pare que va morir.

J. Aleshores ens vam traslladar allí i jo anava cada dia des d’allí a l’Escola Pia.

E. Eixe barri, dels llauradors del raval de Sant Fèlix, era un barri molt catòlic? És un barri agrari, gent de camp però molt catòlica, conservadors i de caràcter monàrquic. Cada barri és d’una manera. A Trinitat eren jornalers…

J. Un moment, un moment! Sí, però s’ha de diferenciar una miqueta, eh? Una cosa és ser catòlic i l’altra cosa és ser beats o aparentar ser catòlics.

E. Sí, sí.

J. Sí, Maria. Jo estic dient el que jo he viscut, la meua convivència al carrer on vivíem nosaltres. Érem els més pobres del carrer. Allí estaven els Pinyes, que eren riquíssims perquè tenien moltíssimes fanecades d’arròs; després estava la Xiva, que era família de Maria. Però allí la gent, pel que fa a catòlics, eren més de cara al públic, d’anar a la missa major en els dies de festa.

Vos contaré una història curiosa, perquè quede clar com era l’època. Mon pare va anar a plantar arròs allà a la Barrasota, a Catalina. Per tal que les sangoneres no s’agarraren a les cames portaven uns calçotets llargs i, davall, una espècie de bena. Igualment s’enfangaven i, com que la mar estava propera de la finca de mon pare, a uns 50 metres d’allí, va anar a llavar-se les cames del fang. En eixe moment va passar la guàrdia civil i el va denunciar. Li va costar més la denúncia que el jornal que va guanyar!

E. Per què el van denunciar?

J. Perquè era un acte impúdic!

E. Per llevar-se els calçotets?

J. Sense llevar-se’ls! Només per llavar-se els calçotets, era un acte impúdic.

J. En aquella època la repressió era total, fins a eixe punt. Fins i tot els diumenges no deixaven treballar. Si tenies una miqueta de terra i, a l’hora de fer saó, anaves a treballar la terra pròpia en diumenge i t’enganxaven, et denunciaven.

E. Sí, sí, això ho sé. M’ho contaven en la meua família.

J. Si, la repressió ha estat…

E. Molta repressió. Perquè mon pare el diumenge anava al camp, però és que jo et parle de l’any 60.

J. Sí, Sí.

E. Dels anys 60, contava ma mare, el diumenge anaven tots a l’ermita de Sant Joan, perquè teníem un maset pel barri del Cremor. Mon pare no anava a missa. Era funcionari de Correus i el diumenge li agradava plantar-se cosetes, una horeta, quan anàvem tots a l’església. Ma mare, que per cert era andalusa, li deia: «Manolo, no hagas eso, porque ahora pasarán todos los que van a misa, todos los beatos, y te verán, y ya eres bastante conocido…». I ell sempre contestava: «A mi deixeu-me tranquil, que és el meu diumenge i jo estic a ma casa. Així que qui vulga mirar que mire». Certament mai li van dir res, però també és veritat que eren els anys 60, que si haguera sigut l’any 40 hi hauria hagut conseqüències.

J. Mare de Déu! En l’any 40 no ho hauria pogut fer!

E. Continuem, que ens animem a parlar i ens eixim del tema. Estàvem en la censura i la repressió. Què deies abans?

J. Sí, volíem parlar de repressió i censura. La censura va continuar perquè hi havia un home que li deien Chaquetón, que tu hauràs sentit anomenar.

E. Eixe!

J. Ell no deixava viure ningú! Jo t’explicaré, perquè va ocórrer una cosa que…

E. Era policia o què era?

J. No! Ell estava relacionat amb l’episcopat.

E. Quin càrrec tenia?

J. Ell era la censura: el censor Chaquetón. No sé com li deien de nom. Jo era jove i nosaltres anàvem a vore totes les revistes. Entre setmana en véiem moltes i teníem una llotja abonada molt a prop de l’escenari. Un dia va actuar una vedet. Ella, damunt la passarel·la que hi havia en el teatre, va començar a actuar: ballava i menejava el cul a ritme de rumba. En adonar-se’n, Chaquetón va intervenir perquè pararen l’actuació. Però ella no li feia cas. Nosaltres, com que teníem la llotja pràcticament al costat de la passarel·la, vam vore com Chaquetón, entre bambolines, discutia perquè parara. Ell gesticulava a l’orquestra perquè pararen i es retiraren. La vedet contradient-lo davant els músics. Els músics obeïren Chaquetón i ella va continuar ballant sense musica! Finalment, l’agarraren de mala manera per fer-la parar i retirar-la de davant el públic. Van encendre els llums i finalitzà l’espectacle. En eixir del teatre, ens vam quedar a la plaça de la Pau i allí hi havia 300 o 400 esperant Chaquetón. I esperant van aparéixer diverses lecheres i començaren a baixar ‘grisos’, amb la jaqueta aquella llarga fins als peus, que l’anaven arrossegant, amb les porres, i començaren a dissoldre la gent.

E. Però, de quin any m’estàs parlant?

J. De l’any 51 o 52. Imagina’t com era la censura, que Chaquetón havia de veure l’espectacle per assabentar-se si l’escot de la vedet era adequat.

E. Aquest home era del bisbat però no era sacerdot?

J. No, no. Els censors eren un càrrec polític. És que tots els càrrecs actuaven sota les ordres del bisbat. El malnom li’l vam traure pel jaquetó que portava.

E. Recordes algun censor més?

J. Només eixe, no he conegut cap altre.

E. M’havien parlat del sergent Bellés.

J. Bé, el sergent Bellés.

E. Bé, m’han parlat de Bellés i de Godoy, però de Bellés m’han parlat més.

J. Bo, Godoy era un falangista.

E. M’han parlat dels dos com a repressors, de Bellés especialment. Això ho sabeu, no?

J. Donava moltes pallisses. Sí, Bellés, el sergent Bellés, allí en el despatx. Era el cap dels municipals de l’Ajuntament, pel que m’han dit, que jo no ho he vist.

E. Però, això t’ho han contat?

J. Quan no ho he vist, dic que m’ho han contat, perquè quede clar.

E. Clar. Allò de les sabatetes amb sang quan anaves a jugar, això ho has viscut tu?

J. Això ho he viscut jo, sí.

E. Conta’ns això del sergent Bellés.

J. Bé, allí al despatx ell tenia unes vergues i, quan detenien algú i el duien allí, els preguntava: «Quina vols?». Llavors, si triava la grossa, malament perquè era grossa; però si era fineta, malament també perquè s’acoblava a tots els racons. Eren vergues de bou. Tu saps de què són eixes vergues, no? Del penis del bou, que una volta mort, perquè quede tes i s’asseque, ho enrotllen en un fil.

E Ah! Per això es diu la verga. Estava al Grau?

J. Qui? El sergent Bellés? No.

E. A Castelló també estava. Pel que fa als afusellaments, era una cosa que tu sabies que passava però tu no podies vore?

J. Vore’ls, no els he vist.

E. Hi ha gent que sí.

J. Quan ens assabentàvem que havien afusellat, en acabar l’escola, anàvem al riu. Al costat del riu quedava el cementeri i la paret del front on els afusellaven.

E. On està el monòlit.

J. Exactament, on està el monòlit.

E. El vam inaugurar nosaltres.

J. El van inaugurar els de la Memòria Històrica en commemoració dels presos republicans, per ser on els afusellaven.

E. Hi ha una pedra allí. Ens la va subvencionar el Govern, des de Madrid.Alguna cosa més de la postguerra? Pel que fa a forma de vida, per exemple, què més recordes? No cal que siga sobre la repressió.

J. També del racionament. Quan a qui tenia terra li donaven uns quilos de farina per a poder pastar.

E. Per tindre terra?

J. Per aportar blat. Mon pare plantava moniatos, que els pelàvem i els bullíem. Després de bullits, els trinxaven amb una forquilla i els barrejàvem amb la farina. Tot pastat es feien unes fogasses que quedaven rogetes, que duraven molt de temps. O sia, que la gent en les èpoques de necessitat fa treballar molt el cervell per subsistir.

E. Això quant a la necessitat. Però la gent tenia por de parlar, no?

J. La gent tenia horror de parlar. L’ha tinguda pràcticament fins que ha passat el colp de Tejero. Hem estat tots molt reprimits. Jo segurament era una persona que portava en els gens la manera d’entendre la vida. El que sí que et puc dir és que anant a la “glòria”, estaven fent-me la comunió i, com que érem pobres, ens donaven una vestimenta de falangistes (pantaló curt, camisa blava i la gorra eixa roja) per a prendre la comunió. I jo vaig arribar a casa i li vaig preguntar a ma mare: «Mare, nosaltres no som pobres, veritat?» Ella respongué: «Home, sí que som pobres». No ho entenia perquè nosaltres teníem porc. També una somera menudeta i un carro, i dins del corral una porquera on criàvem un porc. I clar, com que teníem porc i menjàvem pernil, botifarres i llonganisses, no pensava jo que fórem pobrets! Però segurament ho deia perquè ja rebutjava l’uniforme de falange!

Dúiem el porc a l’escorxador del carrer Governador, on ara està Mapfre. El portàvem des del carrer de la Mare de Déu de Lledó nugat d’una pota amb cordell per a matar-lo allí.

E. Dissabte i diumenge, què feia la gent a Castelló?

J. En aquells temps? Anar a missa. Almenys al meu barri.

E. En tots els barris.

J. Anar a missa. Perquè el que no anava a missa l’assenyalaven.

E. I de diversió?

J. De diversió…Els balls els feien en la Cambra.

E. On estava?

J. Al carrer d’Enmig, a la Cambra Agrícola.

E. En la de Sant Isidro? La que està al costat de Springfield, no?

J. Sí

E. La que tu dius, quina és?

J. El carreró eixe que ix a casa Calduch, enfront de la Porta del Sol. Allí estava la cambra.

E. On està el Casino Antic?

J. No, entre el Casino Antic i l’hotel de davant.

E. El Suizo.

J. L’hotel Suizo i al costat, un altre.

E. Però el Casino Antic fa cantó amb el carrer d’Enmig i, seguidament, està el centre republicà i potser després era la cooperativa?

J. No, no.

E. Quan anaven allí? Feien ball allí en Carnaval?

J. A Carnaval un any vaig anar amb les xiques totes disfressades. Va ser l’últim any que es va fer.

E. La Cambra on estava? A quin carrer?

J. Al carrer d’Enmig, entre el carreró de Calduch, la finca eixa que està prop de la Porta del Sol.

E. Està la tenda de Julián López de teles.

J. Sí, allí, on està Julián López hi havia un hotel. En el nostre barri també féiem ball. Jo devia tindre 17 anys quan anava allí a assajar el teatre.

E. Però les festes eren per algun sant?

J. Per la Mare de Déu de Lledó, perquè era també el nom del carrer i allí ens reuníem tota la gent. En assemblea es va decidir fer les festes després de Sant Fèlix, perquè era una època que ja s’havia segat l’arròs i estava fora de les eres. Aleshores els homes ja podien anar a fer baladre. I van començar a fer les festes els del carrer.

E. Però eixes festes eren per la festa de la Mare de Déu de Lledó. Però un diumenge normal, a més d’anar a missa, la gent què feia?

J. Allí la gent era molt familiar.

E. Et parle en general de Castelló.

J. En general, la gent era familiar, tots érem coneguts.Del carrer d’Enmig passejàvem per la Porta del Sol fins als Quatre Cantons.

E. Al cine no anàveu?

J. Sí, al cine també. Al cine també. Dijous era el dia de les criades i feien ball al Català.

E. Què era el Català?

J. El Català era un saló, davant del Capitol.

E. Davant del Capitol hi havia el Rex.

J. Però el Rex estava una miqueta més avall, cap a la mar.

E. En el saló el Català es feia cine i ball per a les criades?

J. No, només ball i també bodes. Quan es va casar la meua germana —i la meua germana va complir 50 anys ja fa 3 anys o 4 o 5, ja no ho recorde—, la seua boda es va fer allí. I es va casar el dia que més fred ha fet a Castelló en tota la vida: la temperatura va baixar 18 graus sota zero. Eixe dia, el dia que es va casar la meua germana, vam anar una cunyada d’ella i jo a portar les tortades i els braços de gitano d’un en un, en un taulell del forn al cap. I quan vam arribar al Català vam haver de calfar aigua per a les mans, si no, se’ns trenquen els dits. Les teníem congelades.

J. No, no. Devia ser l’any 46 més o menys. Va ser un dissabte que van fer la presentació de les gaites. Jo vaig eixir, vam anar la meua nòvia i jo a portar un ram a la reina de les festes de part de la gaiata en què ella era padrina.

E. Al parc Ribalta la gent anava? Perquè ara no es disfruta tant…

J. Al parc Ribalta, sí. Era una de les zones d’oci, però de la gent no llauradora, perquè ací estaven els quioscos.

E. Campos i Martínez.

J. Sí. Anaven els oficials, perquè els llauradors tenien o Sant Isidro o la Càmara. I els mes rics tenien el Casino Antic.

E. I el Mercantil, per als comerciants?

E. A l’estiu, la gent es quedava a Castelló?

J. No, la gent no es quedava a Castelló; la gent anava a moltes alqueries. Nosaltres anàvem a l’alqueria de la parella del magatzem de ma mare. On t’he dit abans. A l’Olivaret. El grup Sant Pedro, que està en el Grau?

E. Clar.

J. Just allí hi ha una carretera que baixa quasi a l’avinguda del Mar. Una senda. La carretera s’acabava una miqueta més avall.

M. Per allí anàvem a l’alqueria,

E. Aquesta dona… Jo estic admirada!

J. De l’edat que té perquè…

E. I de les coses, perquè precisa que no era carretera. Quina capacitat!

M. Venia a l’alqueria meua, del Grau.

E. Clar, tu em parlaves abans d’una altra que estava a la carretera d’Almassora.

J. No, no, allí era on van anar quan el bombardeig.

E. Quan el bombardeig, tu tenies una alqueria que estava a l’avinguda d’Almassora, l’Amelar.

M. Sant Josep.

E. És l’Amelar. Però ella abans, al bombardeig, se’n va anar sola a buscar son pare. Però ara tu em parles d’altra alqueria al Grau. Que encara la tens?

M. L’han feta nova i la tenim.

J. Perquè nosaltres en estiu anàvem a les festes d’agost, allí a l’alqueria, i ens ajuntàvem amb tots els que feien el teatre valencià: el Xato Castanyero, Jaime Sos, el del mas, aquell que era escriptor de poesia, Pepe Forcada i Polo, que per a mi ha sigut un gran poeta, però poeta en valencià. El dialectal de València: “aní, vinguí, torní, pugí, baixí”. Jo encara tinc un poema escrit per ell dedicat a ma mare quan va ser clavariessa de les festes del carrer. Ells venien a l’alqueria i assajàvem totes les obres que representàvem per a la temporada següent.

E. Així que el teatre valencià va continuar? Perquè abans de la guerra, a la Ronda, l’agrupació socialista també tenia teatre…

J. Sí, senyora, al mateix lloc.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Desplaça cap amunt