José- No home, no. Què vols que te digue? Ai! Què vols que digue de la meua experiència? Vaig treballar al banc i s’acabat.

E- Igual que l’altre dia vam estar allà al Grau, que vas comentar coses de la guerra…

José- Si, però què vols que vos digue? Que me pregunten i jo els contestaré…En el programa aquell que em vau donar, que és d’una exposició, vaig llegir “Edificio Moruno, antigua llotja”. Mentira. Allò no ha sigut mai la llotja. La llotja estave a lo que hui en dia és aquell tros de jardí hasta lo que són els cines…ahi estava la llotja del peix. Però…però l’edifici Moruno, ahi arribave la Panderola hasta ahí i allò ere per a depositar les caixes de taronja. Des de la Panderola a allí. I allí havien dos gruetes d’aquelles antigues i les baixaven a les mules. Les mules en les barques el doble que açò de llargues…tu lo habrás conocido al Serrallo…que eixes mules les traien hasta fora al port. Però no ha sigut mai la llotja. La llotja estave allà. Un programa que fique la llotja…collons! Mentira, que jo m’he criat al Grau.

E- Si t’enrecordes del Grau, t’enrecordes d’algún refugi? De refugis al Grau?

José- No n’hi havien al Grau de refugios que jo m’enrecorde. No m’enrecorde. Lo que havie ere, on està el club nàutic ara, un niu d’ametralladores. Això és lo únic que m’enrecorde. Refugios al Grau no m’enrecorde. Ademés, quasi impossible de fer. hui en dia si, però en aquella fetxa, a mi…que jo no m’enrecorde de ningún refugio. Però a vore, d’això, que jo conec a familiars que quan venien, s’en venien del Grau a Castelló a peu i anaen al refugio de Santa Clara. Si. Refugio al Grau, no n’hi havie.

E- I bombardejos, a Castelló?

José- Bombardeos al Grau m’enrecorde d’un que havia un barco fondejat, va caure ahí la bomba i ahí es va quedar. I después els xicuelos, segons anae la guerra, anae tot el món allí…que estae pos a lo que hui en dia és la Comandància Marina. Jo no m’enrecorde de ninguna bomba al Grau.

E- I ací?

José- Ací, home, a ma casa. A ma casa van caure dos. Jo vivia al carrer Escultor Viciano, número deset i allí van caure dos bombes. Una que va entrar per la…per la reixa del entresuelo de la planta baixa, que és on vivia jo, i l’altra pel primer piso i va tirar tota la primera casa. Tiraem per eixe retondo perquè la fàbrica de armes estae a lo que se diu la fàbrica de Gasco i Vicent. No sé si ho has conegut tu, la fàbrica de Gasco. Al carrer…al lado de casa nuestra donde vivíamos. Claro, com ahí estae la fàbrica de armes pues ma casa, al carrer detrás de ma casa, a tot eixe contornor n’han caigut a muntó. No m’enrecorde on, però ere...el motiu ere eixe. I les bombes, com ara, ne soltaen coranta-set i s’acabat. Ah! Perquè lo normal ací ere quan tocave la passa que deiem, ja sabiem on anae. Al pont de Villareal, a tirar el pont. O siga que vèiem passar els obús i eixiem tots al carrer a vore com passaen els avions perquè ja sabiem que anaven al pont de Villareal.

E- I quina edat tenies tu, a la guerra?

José- Pues vint-i-dos, vaig nàixer…huit…i va escomençar al trenta-sis…huit i sis catorze…pues catorze.

E- I què recordes de la guerra?

José- Ui! Pues moltes coses. De la guerra si. Però jo que tinc que veure amb els refugios?

E- No, com deies que no et recordaves de res…

José- Ui! De res! De la guerra m’enrecorde. Com no me tinc que recordar?

E- No. Que dels refugis has dit que al Grau no havie cap refugi. Has dit això. Ara estave parlant de Castelló. Entonces, parlem dels refugis i després parlem d’una altra cosa.

José- Pues si…pues de refugios mira, en ma casa n’havie un. Un que…això ho feien els xicuelos i els homes en casa.

E- estàveu a casa quan van caure les bombes?

José- Mon pare no. Mon pare estava a la presó. Estavem al refugio, mosatros. El refugio nuestro tenia la entrà que era ma casa. Feia açò: passave el carrer Escultor Viciano i allí hi havia una imprenta, ahí tenia la eixida. L’entrà de ma casa la van tapar. Allí mos aofegavem de pols. Però vam eixir tots per el carrer, per l’altre d’això. Un refugio que havia al carrer Temprado, públic, perquè el nostre…el noranta per cent dels refugios eren particulars com el teniem mosatros. Eixe refugio estave al carrer Temprado i quan van entrar els nacionals en Castelló, te puc dir que…lo siguient: els moros van entrar hasta el carrer Capitol i al cantó del carrer meu se va posar una ametralladora dels moros. i els rojos que dien estaen al teatro. Entonces la gent al carrer Campoamor, com ja estaen els nacionals, va eixir al carrer. Estos del refugio que te dic, també. I això en passae entre els dos bàndols i tots els…dels que estaen en…en el carrer Capitol -Asensi que es diu hui en dia- i tot allò…i se van arreplegar a tots els del refugio i els van dur cap a València i a la mitat els van matar.

E- Els moros van entrar per la Maria Agustina i per Bermúdez de Castro, no?

José- Ahí a la plaça Maria Agustina que?

E- Van entrar els nacionals.

José-Ahí van entrar els nacionals perquè la meua dona li die el camí Lledó. I van entrar pel camí Lledó i va ser el primer puesto. Al carrer de Maria Agustina…a la plaça Maria Agustina, ja contra les cases del carrer Major, no contra la Sang, eh? Del carrer Major al carrer Governador. Ahí un…un tanque dels rojos, que deiem entonces, els republicans o lo que vulguis dir-li, el…un moro dels…dels que van entrar va pegar bot i li va pegar una bomba dins del tanque i es va incendiar. I els xicuelos, quan se va acabar la guerra, allí anaem a jugar. Però allí no hi havia ningún refugio. Jo no m’enrecorde de cap, allí.

E- I ton pare no estava en vosatros?

José- Mon pare estae a la presó.

E- I quan va ser això?

José- Ai! I jo què me sé. Perquè el van tancar. Ell era republicano de dretes, però va tenir la mala sort de…la bona sort de que li va tocar la loteria de Nadal de l’any trenta-quatre. I a tots als que els va eixir la loteria…el de la farmàcia Calduch del carrer Enmig, el abuelo de l’actual, eixe vivie al carrer d’Amunt davant de ma casa. Eixe també li va eixir. A la presó. Estudios Molins, el carrer…el de Molins ere…no els coneixeu, veritat? Els de Molins són nebots de l’Escultor Viciano. El carrer Escultor Viciano se diu perquè allí tenie el taller. Pues, els va eixir la loteria i els van tancar a la presó i avant. I quan va caure la bomba de ma casa s’havien incautat… Vivia al primer piso el que ere secretario del governador, que ere un sastre de Caudiel i va pujar plorant: <<Ai! Home…>>, això, lo que passe. I el home el va traure de la presó…ma tia deia…hi ha que…I allí mos vam quedar i avant.

E- en qui estaves, en ta mare?

José- En ma mare, la meua germana…ademés mosatros teniem molta pega en això perquè teniem amics i a families, capellans ells…i clar, tenies una por que…

E- Tenieu amagat a ton tio a casa?

José- A Pepe si. “El Taronges” Ripollés…maestro Ripollés…eixe és “el Taronges”. si vols te trac la història d’ell… Quan la guerra va vindre a…se va amagar a casa de mon…del germà de ma abuelo, el tio Sentet, al carrer Mealla. Al carrer Mealla vivia mon tio i ahí es va refugiar. Teniem la madre de la Consolació que ere germana de ma abuela per la part de ma mare, eixa estave en casa ma abuela, que vivie al carrer Campoamor i vivie, pues, en ma casa, en sa casa, en…o sigue que…però va morir. Si no crec que fòra un mal tio, perquè de…de mon tio el capellà no sabia concretament ningú res més que la familia a on estave.

E- Però qui va tancar a ton pare a la presó?

José- Ai! Els rojos. Mon pare era encarregat de Enrique Gimeno en el Grau i estave treballant allí. Però l’Enrique ja estava en Inglaterra. I van vindre a casa a detindre-lo. Ma mare diu: <<No està. Està treballant>>. I a la mitja hora o tres quarts van tornar a vindre. I sobre les dos els que venien a buscar-lo se van cansar i van dir: <<Ja que no està el seu home que vinga el vostre fill amb mosatros>>. I jo m’en vaig anar a la presó en ells. Pel carrer Governador cap a la presó. I m’enrecorde, a la altura d’on està més o menos el…el d’això…el asilo, una fa: <<Ui, el xiquet, també el tanquen a la presó>>. Vaig entrar a la presó i m’enrecorde que me van donar totes les coses, perquè a mi em van deixar a la porta i en la capilla vaig arreplegar les claus de tots els que havien tancat, les carteres, açò…i ho vaig portar a casa d’elles i entonces ja va vindre mon pare, va entrar mon pare a la presó i ja m’en vaig anar a casa.

E- I quant de temps va estar ton pare?

José- Pues tres o quatre mesos, no m’enrecorde

E- La resta de la guerra, ta mare i…i als teus germans que els va passar?

José- La meua germana era fadrina, com jo. Ella tenia setze anys i jo els catorze.

E- Però a casa. Vas passar la guerra a casa, no a un altre lloc?

José- No, no. Ahí vam acabar la guerra perquè vam inhabilitar la planta baixa i el primer piso, vam ficar tabic i a la part de detrás viviem, entre la planta baixa i el primer piso, que eren d’uns de Morell…de Vilafranca. Però mon pare tenia les claus i viviem entre els dos pisos i avant. Allí vam acabar la guerra i allí em vaig casar. Pels refugios de la plaça Santa Clara lo únic que te puc dir és que tenien, no sé perquè, allí passae una sèquia o un no sé què antiguíssimament i queia contínuament dins del refugio. Aigua no, pero gotes i xorrets. D’això m’enrecorde. I n’hi havia un altre refugio públic en la plaça del rei Don Jaime. Allí hi havia un altre.

E- En el institut Ribalta?

José- No, més cap ací.

E- El de la plaça Tetuàn, que diuen?

José- No m’enrecorde si n’hi havie, però d’haver-lo avui és la mateixa plaça. Perquè Correus no el van tocar.

E- No, Correus no el van tocar. Però a la plaça de Tetuàn, per ahi, en un testimoni tenim que hi havia un refugi.

José- A la plaça Tetuàn hi havia un quiosquet de begudes. L’has conegut tu, encara?

E- Si. On han fet la escultura.

José- No, això no. Contra la paret, quasi. Pos ahí van caure les primeres bombes en Castelló. que van ser bombes des de la mar, en un barco. No m’enrecorde si era “El Canario”, d’això no m’enrecorde. Van ser les primeres bombes. Unes ahí i altres al camí Lledó, que són los que mataron a la tia Marieta.

E- I no van caure també al carrer Hermanos Vilafanya? Al final de la Ronda, on està la comisaria de policia del carnet de identitat.

José- És que claro, a eixa edat els xicuelos jugàvem en el nostre entorno i allà baix no sabia ni on estave això. L’únic que sabia és que estava la presó. No, bueno...mon pare…sinò…sabies que allí estave la presó i avant. Per això, no m’enrecorde.

E- I de fam, què? I de menjar, hi havia menjar?

José- Ah! Menjar! A la placeta d’Hernàn Cortés hi ha (inaudible) d’ara, mm? Que com tenia amistat perquè…és que ma casa tenia una ventatja per això. Ma casa…ma casa i totes les cases d’Escultor Viciano de la part d’allà, era qüestió de…de això, teniem una ventatja. Tu coneixes on estava la llibreria vieja de Ballester? Ahi no hi ha una reixa? Això se diu el Vallàs. El Vallàs era una sèquia que entrae per ahí i deien que venie de…de l’hospital. Allí hi havie un barranc. D’això si que m’en recorde, jo. I un pont. deien que venie de allí, no ho sé, no. I eixes cases nostres, totes d’Escultor Viciano, tenien porta falsa al Vallàs. I totes les cases del carrer Campoamor tenien porta falsa al Vallàs. que venien a…per exemple, a buscar a algú a ma casa o a la casa del costat. És que a la casa del costat vivie el que va ser últim alcalde de Castelló, el senyor Tirado, que va ser l’abuelo del primer alcalde de Castelló. I venien a buscar a Fulano, com ja la gent estavem eh…d’això, pues…venien a per Fulano, a per Sotano al Vallàs i del Vallàs al carrer Campoamor i a fugir.

E- Però això quan va ser? Quan venien a buscar-los? En quin temps? Després de la guerra?

José- No, no. Quan a la guerra. Quan la guerra, que és quan entren els nacionals en Castelló.

E- Els que venien a buscar, qui eren? Rojos o nacionals?

José- Nacionals. Bueno, nacionals no…perquè tots eren….La guerra va tindre moltes pegues. Veïns entre veïns…perquè tu eres més ric que jo, perquè açò, perquè aquell tenia una finca…mataen a aquell i jo…comprens? Coses d’eixes. Van aparèixer coranta mil, de coses personals i enveges. Perquè tu tenies…vivies a eixe carrer i jo ací i jo sempre volia eixa casa i…collons! Pos que l’agarren, que la maten i ja estas en la casa. Coses d’eixes.

E- Va haver molt, ací a Castelló, d’això?

José- Ai! Collons! Si ne van passar aixina de coses. Coranta mil. Ací i en tota Espanya. Clar. Perquè per exemple al…al convent eixe que n’hi ha…me pareix que és de les monges Clarises, del carrer Major al carrer Campoamor. Allí van…ahí havia un cementeri de les monges. Se’ls va mesclar tot, a totes les sepultures les van traure al carrer, tots els ossos pel carrer. Veies coses d’eixes i deies: <<Per què?>> Està clar.

E- Molt de descontrol?

José- Pos descontrol i avant. Així pues mira…A lo que és l’entrador de la Magdalena d’antes, no ara que està la rotonda i tot això. ahi els feien “el paseito” a molta gent. Altres a les costes d’Oropesa. Altres al…al riu Sec, al cementeri, al pont. Durant la guerra.

E- I qui eren els que feien “el paseillo“? Eran d’ací?

José- D’ací, d’ací. De Castelló.

E- Però quin pensament tenien els dels “paseillos“?

José- Ai! Pos jo que sé! Pos mira, que…que eren capellans o que eren de dretes o…o qualsevol cosa d’eixes i avant. Conforme al final els nacionals també feien lo mateix ací.

E- Era gent coneguda als que feien “el paseillo“? Gent coneguda de la ciutat, als que feien “el paseillo“?

José- Ui! Uns eren de Castelló, altres de Benafigos…al padre Santiago Martín, que era el secretari de Vilafranca, del Ayuntamiento. I el van matar i avant. A Fulano de tal també el van matar. La gente que mataba eren milicianos. De Benicàssim, de Castelló, de Benafigos, de tots els puestos d’Espanya. Ere la guerra.

E- I després, quan arriben els nacionals, que anaves a dir?

José- Pos va vindre, momentàneament la pau. Si vols, pues...haviem viscut els dos anys de guerra patint molt, pues això mos pareixia un…un miracle.

E- Els nacionals, quan van arribar, van matar a gent, tembé? O no?

José- A gent del carrer? Si, perquè també passava lo mateix. Mon pare haguere pogut denunciar el que va vindre a replegar-lo i això i coses d’eixes, no? A un que li havien mort a son pare o a sa mare o a qui fore, pues denunciae que Fulano li havie denunciat i a eixe, pos mira, també. Pa’l catre. Denunciaen. És el que te dic, represàlies. bones o roïnes, no ho sé, perquè claro, si t’havien mort a ton pare o a ta mare o a qui fore i sabies que ere per culpa d’aquell, pos al enterar-se als dies: <<Eixe va ser el que va fer matar a mon pare>>. O a la mare o a qui fore, comprens? Entonces pues l’arreplegaen i…i juí sumaríssim i ja està. Que es feien a lo que hui en dia és Casa d’Àvalos. Ahí estave el govern militar i ahi feien els juís militars.

E- En quin carrer era?

José- El carrer Asensi, davant del Banc Espanyol de Crèdit, oo està la Fundació Dàvalos Fletcher? Que done al carreró. Ahí estave el govern militar quan a la guerra…al entrar els nacionals.

E- Dàvalos-Fletcher què era, un grup industrial?

José- No, això ere...la fàbrica…ere l’amo. Ahí detràs, al carrer Herrero. Home…lo que hui en dia ere el Central ere d’ell, lo que hui en dia ere el Saboya…t’enrecordes tu, dels cines Saboya? Ere d’ell. Antes de ser cine ja ere d’ell. Lo que ere el Banc Central també. La casa eixa, la fàbrica. Ere una de les fortunes de Castelló.

E- Però ell s’en va anar.

José- S’en va anar, claro.

E- S’en va tindre que anar a l’estranger. S’en va tindre que anar d’Espanya.

José- No m’enrecorde.

E- Ell no ere del pensament dels nacionals. Ell ere de l’altra part.

José- Seria republicà. Aquí a Castelló no n’hi havien...del Partit Comuniste, si existie eren quatre gats. Ací no més eixien els radicals i els de la dreta, la CEDA. No ací en Castelló, en tota Espanya. No havien més que els republicans i els de la CEDA.

E- Però els de la CEDA es van passar tots als nacionals.

José- Ai! Tots els que van poder. Si eres partidari dels nacionals, en aquella fetxa, els que tenien oprimits tenien que ser partidaris dels altres, no li pegues voltes. O al revés. Quan van entrar ací, els oprimits tenien que estar en contra dels nacionals. Això ere normal.

E- Tu t’enrecordes de la Segona República, de alguna cosa que t’hagen contat d’abans de la guerra?

José- Jo m’enrecorde de coses…molt poquet. Per exemple quan van entrar…quan se va implantar la República jo tenie entonces molts pocs anys. Tindrie huit o set o nou. No m’enrecorde. I mon pare pues mos va portar a…a la plaça Major a vore com baixaven la bandera dels nacionals i posaven la republicana i m’enrecorde d’un home, que no vull dir el nom, perquè viu en els fills…eixe va tirar pel balcó el retrat del rei.

E- I quan parlaves del “paseillo” al reiu Sec…

José- Al riu Sec? Eren més dels nacionals que dels roj…els rojos també. Però van…perquè així com els rojos anaen al mas de m’abuelo…com es deia?…Allí també en mataen. No, allí també en mataen. A la Magdalena i a les costes d’Oropesa. Les costes d’Oropesa, no sé si t’enrecordaràs tu, que hi havie un paredó…pues alli al final hi havie un paredó de obra que van fer els nacionals en tots els noms de la gent que havia mort allí. I quan eren els nacionals, pues no. Ere...al cementeri, al riu Sec, al pont. A esta part d’ací se posaen els soldats i l’altra part els altres. I a matar-los.

E- O siga, que tu recordes que van matar uns i van matar altres?

José- Home claro, primer els rojos. Jo parle de Castelló. Primer els rojos i después ja va entrar la nacional i els nacionals també mataen.

E- Però això encara era la guerra,no?

José- Encara era la guerra, encara. La guerra estave en Nules. I n’hi havia ú, que tampoc vull dir el nom, que ere militar…bueno, militar no, alferes provisional que deien entonces, que eixe, voluntàriament tirà el tir de gràcia als morts. Que eixe té un cunyat que ha sigut molt important en Espanya. No vull dir qui és. No vull represàlies. A mi no, perquè ja…i l’home pues tindrie ara també, pues huitanta-tres, huitanta.quatre…per ahi. que eixe ere...quan va morir son pare, el que pedia antes represàlies i ere militar, pues eixe voluntàriament a tirar el tir de gràcia. Eren represàlies i avant.

E- Quan van començar a matar va ser quan els militars es van sublevar?

José- En tota Espanya van cremar convents, monges van matar, tot això. Que vosatros haureu llegit la història

E- Quan se van sublevar els militars.

José- Està clar.

E- Va ser al començament quan van fer més la matança per part d’un bàndol i després la repressió per l’altre. Una repressió franquista.

José- Si, és que hi ha que tindre tot. Si estaves en esta part no és que fores roig o nacional. Que t’havie pillat la guerra en una part. Si esta part que estaves tu te traten bé..que eren, els republicans? Pues tu eres republicana. Però si te trataen malament tu no més volies que aquells guanyaren per a que estigueren lliures. Allà seria al revés, supong. Està clar?

E- I quan se va acabar la guerra, tu creus que se va acabar de veritat?

José- Nooo. Quan se va acabar la guerra van vindre uns tres, cinc, quatre, dos anys o si o els que fore de represàlies dels nacionals contra els que havien fet lo que te deia antes. Que a tu t’havien mort al teu pare i sabies qui ere i el denunciaes…

E- Però ja s’havia acabat la guerra.

José- Ja s’havia acabat la guerra. Però tu tenies la cosa al cap de que per culpa d’este havien mort a ton pare.

E- I va continuar la guerra.

José- La guerra ja s’havie acabat. Està clar?. Entonces ja no havia lucha de militars. Lo que havie és lo que te dic.

E- Però quan va acabar la guerra, la represàlia no era del poble, no? Seria de…dels militars.

José- Home! Ere dels militars però produït per el poble, per lo que te dic.

E- Consentit per les autoritats.

José- Tu que vivies en Castelló i jo que vivia en Castelló tenia la pena contra aquell que és que va tancar a la presó a mon pare. No podias agarrar una escopeta i pergar-li un tir. I el denunciave i els militars ja s’encarregaen. Però represàlies no venien dels militars. Venien de mosatros. el militar era el que tenia que juzgar.

E- Jo t’entenc, però lo que te volia dir és que…Quan la guerra, com va haver un cop d’estat, el Estat se va caure. No havie Estat.

José- Ahí…home, això ja són coses polítiques. Lliges la història que era pues que…que va ser un alçament i lo que van fer va ser donar mà lliure a tota la perrunya d’Espanya. El que no podia viure perquè no volie o perquè no tenie posició o lo que fore, pues mira, a eixir al monte. I ahí, va ser que eixa gent era inculta i va ser els que van cremar convents, els que van matar a frares i a capellans i a tot això. Después ja…ja no hi havia remei.

E- Però després, quan se va acabar la guerra ja no havia ordre.

José- Home, hi havia ordre. Claro.

E- I per què mataven, si havia ordre?

José- Ai, collons! Per lo que te deie antes. Si t’havien mort a ton pare i sabies que ere jo el que havia ordenat que mataren a ton pare.

E- Però si havia una autoritat…

José- Bueno, però la autoritat no ho sabia això, perquè no vivien en Castelló en aquella època.

E- No. La autoritat de Castelló, la policia de Castelló, el govern de Castelló, la Guàrdia Civil de Castelló.

José- No n’hi havia res d’això.

E- No estaria…Franco…

José- También. Si, Eixos no sabien res de qui tenia la culpa de que havien mort a ton pare. Si no anae jo a denunciar…

E- Però entonces les autoritats consentien.

José- Home, però si no anaes a denunciar-ho ells no sabien qui ere el que havie... I també hi havia molta gent que no tenia ninguna pega d’eixes. era per envejes o per lo que fore. També, a lo mateix que havie passat quan els rojos també quan la nacional.

E- T’enrecordes tu de quines autoritats hi havien quan ja havie el franquisme? Qui mana en la ciutat? Al trenta-vuit, qui està manant?

José- Ací? Aci tots feien lo que volien des de Madrid.

E- Des de Madrid? Però ve gent de fora a manar com a alcalde.

José- Clar, si. No…no, com a alcalde no crec.

E- Com a governador, com a governador.

José- Com a governador si, claro. I ara també. i ara també. Qui guanye és el PP, pues governador Fulanito. Que guanyen els del PSOE, governador Menganito. A voltes són de Castelló, a voltes són de San Sebastián. Jo que sé.

E- Qui manava de veritat era el governador. Qui manava era el governador, ací.

José- Home, claro!

E- El alcalde no…no pintava…

José- Ni ara ni hasta que…han llevat al governador mili…civil. D’això fa quatre dies. Al civil, al civil. El governador civil fa quatre dies que ho van llevar, això. I fan el…com se diu això ara?

E- Subdelegat de govern.

José- Pues entonces hi havia un govern civil que manae de la província. Ara supong que també és ell, no ho sé. Entonces ere el governador civil.

E- Quan arriba el govern franquista, tota la gent s’apunta al falangisme? Tota la gent s’apunta a Falange?

José- Home, però si era obligat.

E- Si però, com a mandos, com a mandos.

José- Però, quan se va acabar la guerra ja…no, quan van entrar els nacionals ja. Si, en Espanya existie el seu…les joventuts de les JONS que deien i pa entrar a treballar a un puesto tenies que haver perteneixcut a…a…de jovenet a…les joventuts o a on fore. si eres estudiant al seu…i sinò no tenies treball. I a les dones…tu vas fer el servici social….sinò no tenies treball. És això, si no tenies això no…està clar?

E- Com va canviar la vida amb el franquisme?

José- Home, vam anar

E- Què significava, el franquisme? Falange, govern civil i tota la vida, què significava?

José- Home, entonces pues, en Castello per exemple…hi ha que tindre en compte que havien passat tres anys molt roïns i estavem en la pau, no n’hi havien morts i estae tranquilíssim. Después va vindre ja les repu…uns i altres rinyen i…morts no n’hi han, però jaleo si. Ara tens el de la pesca…antes no. En aquella època no. Hi havia un mando que…que és el que…el Generalísimo i s’acabat. Lo que ell manae, s’acabat. Està clar? Què més vols? Jo què vols que te conte?

E- T’enrecordes de la visita aquí de Franco, a Castelló?

José- Si. No teniem més collons que anar. I quan va vindre…el rei…no, el rei no m’enrecorde. Quan a Franco, si que m’enrecorde perfectament. Collons, tot Castelló va anar. No tenies més remei.

E- Per què no tenies més remei?

José- Havia que tindre conter...home, perquè estavem contentíssims de que mos havie llevat la guerra, de que havien guanyat i totes eixes coses.

E- Tota la gent estava tant, tant contenta?

José- Home, pues claro. El noranta per cent. Havia apaciguat Espanya. Ara van durar tres, quatre…després ja van vindre les represàlies també. El Paracuellos, açò, allò…

E- I la fam després ja va passar.

José- La fam mosatros no la vam tindre durant la guerra i un poc en la posguerra. Perquè ací la sort que teniem era…pues que el que no coneixia a Mengano coneixia a… antes mos coneixiem tots en Castelló. Tot el carrer eren tios i tots tenien un trocet de hort, d’açò o allò. Moatros per exemple teniem quatre fanecaes en Fadrell. Ahi hem plantat les taronges…eixien perquè tenien que eixir. Blat, querailles, tomates. Quatre fanecaes de Fadrell. El que no tenia una fanecaeta d’arròs, l’altre tenie...i jo te donae a tu farina i tu me donaes fessols. I ja hem mort un poc la fam, però fam ne va haver. Sobretot de pà. Jo m’enrecorde que al port del tamboret…els amics que viviem…mos coneixiem tots…mos venie la pasta del pan...del pà. Sense coure. I en casa ma mare i totes les de Castelló…l’altre a un forn, l’altre…l’altre…anyadiem moniato bollit.

E- Lo del moniato és lo de les farinetes.

José- I feiem pà que ere millor que l’altre, perquè alló ere sebo pur. I….ja venie el trute, el canvi, el que tenie solt el canvie per lo altre. Però fam fam no hem patit. El que havie en casa pues...sucre, per exemple, no hi havie. Eh…tabaco no n’hi havie. Moltísimes coses.

E- Estraperlo? N’hi havia estraperlo?

José- El estraperlo que diuen. Home, claro. Allò servie...

E- tu t’enrecordes d’algún lloc on venien estraperlo aquí a Castelló?

José- hi havie un formagero en la plaça que si volies unes medecines o llet, açò, allò, allí n’hi havie. Gent que se dedicae...

E- Tenie formatge i tenie medecina?

José- Tenie formatges. Ell tenie formatges, però baix del caixó per lo vist tenie llet, tenie medecines, tenie…que no n’hi havie res. Eixe tenie de tot. Eh? El estraperlo. I el tabaco se pagave...jo m’enrecorde que mon pare…ell traie menjar i coses d’eixes dels barcos del Grau i m’enrecorde que canviave...va canviar una pastilla de tabaco de “La reina”, que es deie que eren aixina de grans, a un sastre per un traje. Ai! No tenia traje però tenia tabaco. O siga que canvis d’eixos, de tot. I un cotxe per un cavall o d’això per d’ací.

E- Tu, a on vas treballar?

José- Al Banc Espanyol de Crèdit. Quaranta anys. Quaranta anys. Van obrir a l’any…juliol del quranta-quatre o per ahí…en gener del quaranta-cinc i em vaig jubilar en el vuitanta-dos o vuitanta-quatre, no m’enrecorde. Quan vaig fer els seixanta anys.

JOSE PEREZ BUENO

E- Entrevistador/a

JOSE- Jose Perez Bueno

José– A mon pare li van llevar la dentadura…com a mi també,no? Per edat. Als dos dies de llevar-li la dentadura el van tancar a la presó i ese era el motiu de lo que te deia. A mon pare teniem que anar, perquè allí a la presó no…ni purés ni açò, lo que fore i avant, s’ha acabat. No tenie dents i pel matí tenie que anar Pepito amb la bicicleta a la presó en la lechereta de puré pal desayuno. O café en llet. A migdia una altra volta amb la bicicleta a portar-li el pà dur. Està clar, tot això?

E- I no tenie problemes per a entrar?

José– No entrábamos a la càrcel. A la porta hi havia un milicià…un miliciano, li donaes la d’això i li deies: <<Pa José..en la celda tal número tal>>. En la celda, eh? Mon pare…mi padre...que…i el capellà Royo.

E- Mossén Royo.

José– Mossén Royo. L’has conegut? No…

E- Quan ere jo menuda, me sone.

José– Mossén Royo no te acuerdas tu, tampoco. Ah, si? No sé quants anys ja se fa de recordar-ne. Per exemple crec que…resulta que quan els rojos…el primer curs de batxiller ja el tenia antes de la guerra. Jo vaig ser de la promoció del trenta-cinc. I al trenta-sis, en juny, mos van matricular pa segon curs ja. Va vindre la guerra i jo continuave anant a l’institut, però al tancar a mon pare…de què minjaves? D’això, d’allò…a més és que no això perquè no treballavem. Però, vaig deixar d’estudiar. I jo m’enrecorde encara que diu un militar en la columna…me crec que era…la del Hierro…no m’enrecorde què… Eixie en tota la virtut i quan entrae a ma casa lo primer que feia ere...(inaudible) i ens possae les tisores damunt de la taula, del pupitre. Però no és que mos amenaçare, no…però qualsevol que li molestari allí lo únic que feia al entrar ere possar-les damunt la taula. Que voleu que fèrem aixina? Però no és que nos amenaçare ni res, no… Que te puc contar? Que ahí estave e….una sèquia, la sèquia Major. Passae per…per lo que és hui en dia l’acera. I ahí estae, después de la guerra, hi havia un camp molt gran de tarongers que…recuperació d’automòbils. I ahí estaen tots els automòbils, els trencats i…(inaudible) Se tomae el bany a la sèquia Major.

E- Pues molt bé. Ja hem parlat una miqueta,no?

José– Que lo que és Maestro Ripollés era el camí Fondo, ahí estae la beneficència, totes eixes coses. Això, es pot anar…tots els vells de Castelló, no cregues que…Claro, jo no te contaré les del carrer la Magdalena, per exemple…ui! Des de…la ronda Magdalena, per exemple. Per allò que te deie. Viviem…jo quan vivia al carrer d’Amunt pos feiem la vida al carrer d’Amunt, a la plaça eixa que hi ha ahí fora i lo que hui en dia és la avenida Rei Don Jaime, a la plaça del Rei.