LogoGRMH

Testimoniatge de José Pérez Bueso

Nom i cognoms: José Pérez Bueso
Data de naixement: 1922
Lloc de naixement: Almassora, Plana Alta
Data d’entrevista: 2006
Lloc de l’entrevista: Castelló
Nom de l’entrevistador/a: Joan Miquel Palomar i Maribel Peris
Llengua vehicular: Valencià
Descriptors temàtics: Guerra civil, vida quotidiana
Observacions:

TRANSCRIPCIÓ

E- Ja pot començar. 

José- Què vols que diga? La edat meua? Qui sóc? Sóc José Pérez Bueso. Vaig nàixer al carrer d’Amunt…en casa caçaorets, la taverna. Fa molts anys d’aquella època. Vaig anar…vaig estudiar el batxiller a Castelló. Vaig fer el professional en…en…mercantil a...València. Vaig acabar la mili, vaig vindre, però oposicions les vaig guanyar a casa. Allí vaig estar un any en casa. I després al banc Espanyol de Crèdit i ahi em vaig jubilar. Tinc huitanta-tres anys.

E- Molt bé. I vol donar testimoni? Vols parlar de la teua experiència en la guerra i tot això?

José- No home, no. Què vols que te digue? Ai! Què vols que digue de la meua experiència? Vaig treballar al banc i s’acabat.

E- Igual que l’altre dia vam estar allà al Grau, que vas comentar coses de la guerra…

José- Si, però què vols que us digue? Que me pregunten i jo els contestaré…En el programa aquell que em vau donar, que és d’una exposició, vaig llegir “Edificio Moruno, antigua llotja”. Mentira. Allò no ha sigut mai la llotja. La llotja estava al que hui en dia és aquell tros de jardí fins el que són els cines…ahi estava la llotja del peix. Però…però l’edifici Moruno, ahi arribava la Panderola fins ahí i allò era per a depositar les caixes de taronja. Des de la Panderola a allí. I allí havien dos gruetes d’aquelles antigues i les baixaven a les mules. Les mules en les barques el doble que açò de llargues…tu lo habrás conocido al Serrallo…que eixes mules les traien fins fora al port. Però no ha sigut mai la llotja. La llotja estava allà. Un programa que fica la llotja…collons! Mentira, que jo m’he criat al Grau.

E- Si t’enrecordes del Grau, t’enrecordes d’algún refugi? De refugis al Grau?

José- No hi havien al Grau de refugis que jo recorde. No recorde. El que hi havia era, on està el club nàutic ara, un niu d’ametralladores. Això és l’únic que recorde. Refugis al Grau no recorde. A més, quasi impossible de fer. Hui en dia si, però en aquella data, a mi…que jo no recorde de ningún refugi. Però a vore, d’això, que jo conec a familiars que quan venien, s’en venien del Grau a Castelló a peu i anaven al refugi de Santa Clara. Si. Refugi al Grau, no hi havia.

E- I bombardejos a Castelló?

José- Bombardejos al Grau recorde d’un que havia un vaixell fondejat, va caure ahí la bomba i ahí es va quedar. I després els xicuelos, segons anava la guerra, anava tot el món allí…que estava el que hui en dia és la Comandància Marina. Jo no recorde ninguna bomba al Grau.

E- I ací?

José- Ací, home, a ma casa. A ma casa van caure dos. Jo vivia al carrer Escultor Viciano, número deset i allí van caure dos bombes. Una que va entrar per la…per la reixa del entresol de la planta baixa, que és on vivia jo, i l’altra pel primer pis i va tirar tota la primera casa. Tirarem per eixe retondo perquè la fàbrica d’armes estava al que se diu la fàbrica de Gasco i Vicent. No sé si ho has conegut tu, la fàbrica de Gasco. Al carrer…al lado de casa nuestra donde vivíamos. Clar, com ahí estava la fàbrica d’armes doncs ma casa, al carrer de darrere de ma casa, a tot eixe contornor n’han caigut moltes. No recorde on, però era…. el motiu era eixe. I les bombes, com ara, en soltaven quaranta-set i s’acabat. Ah! Perquè el normal ací era quan tocava la pava, que deiem, ja sabiem on anava. Al pont de Villareal, a tirar el pont. O siga que vèiem passar els obús i eixiem tots al carrer a vore com passaven els avions perquè ja sabiem que anaven al pont de Villareal.

E- I quina edat tenies tu, a la guerra?

José- Doncs vint-i-dos, vaig nàixer…huit…i va començar al trenta-sis…huit i sis catorze…doncs catorze.

E- I què recordes de la guerra?

José- Ui! Doncs moltes coses. De la guerra si. Però jo que tinc que veure amb els refugis?

E- No, com deies que no et recordaves de res…

José- Ui! De res! De la guerra m’enrecorde. Com no em tinc que recordar?

E- No. Que dels refugis has dit que al Grau no havia cap refugi. Has dit això. Ara estava parlant de Castelló. Aleshores, parlem dels refugis i després parlem d’una altra cosa.

José- Doncs si…doncs de refugis mira, en ma casa hi havie un. Un que…això ho feien els xicuelos i els homes en casa.

E- Estàveu a casa quan van caure les bombes?

José- Mon pare no. Mon pare estava a la presó. Estavem al refugi, nosaltres. El refugi nostre tenia la entrada que era ma casa. Feia açò: passava el carrer Escultor Viciano i allí hi havia una impremta, ahí tenia la eixida. L’entrada de ma casa la van tapar. Allí ens ofegàvem de pols. Però vam eixir tots per el carrer, per l’altre d’això. Un refugi que havia al carrer Temprado, públic, perquè el nostre…el noranta per cent dels refugis eren particulars com el teniem nosaltres. Eixe refugi estava al carrer Temprado i quan van entrar els nacionals a Castelló, et puc dir que…el següent: els moros van entrar fins el carrer Capitol i al cantó del carrer meu es va posar una ametralladora dels moros. Els rojos que deien estaven al Teatre. Aleshores la gent al carrer Campoamor, com ja estaven els nacionals, va eixir al carrer. Estos del refugi que et dic, també. I això passava entre els dos bàndols i tots els…dels que estaven en…en el carrer Capitol -Asensi que es diu hui en dia- i tot allò…els van arreplegar a tots els del refugi i els van dur cap a València i a la meitat els van matar.

E- Els moros van entrar per la Maria Agustina i per Bermúdez de Castro, no?

José- Ahí a la plaça Maria Agustina que?

E- Van entrar els nacionals.

José-Ahí van entrar els nacionals perquè la meua dona li deia el camí Lledó. I van entrar pel camí Lledó i va ser el primer lloc. Al carrer de Maria Agustina…a la plaça Maria Agustina, ja contra les cases del carrer Major, no contra la Sang, eh? Del carrer Major al carrer Governador. Ahí un…un tanque dels rojos, que deiem aleshores, els republicans o el que vulguis dir-li, el…un moro dels…dels que van entrar va pegar bot i li va pegar una bomba dins del tanque i es va incendiar. I els xicuelos, quan es va acabar la guerra, allí anavem a jugar. Però allí no hi havia ningún refugi. Jo no recorde de cap, allí.

E- I ton pare no estava en vosaltres?

José- Mon pare estava a la presó.

E- I quan va ser això?

José- Ai! I jo què sé. Perquè el van tancar. Ell era republicano de dretes, però va tenir la mala sort de…la bona sort de que li va tocar la loteria de Nadal de l’any trenta-quatre. I a tots als que els va eixir la loteria…el de la farmàcia Calduch del carrer Enmig, el abuelo de l’actual, eixe vivia al carrer d’Amunt davant de ma casa. Eixe també li va eixir. A la presó. Estudios Molins, el carrer…el de Molins ere…no els coneixeu, veritat? Els de Molins són nebots de l’Escultor Viciano. El carrer Escultor Viciano es diu perquè allí tenia el taller. Doncs, els va eixir la loteria i els van tancar a la presó i avant. I quan va caure la bomba de ma casa s’havien incautat… Vivia al primer pis el que era Secretari del governador, que era un sastre de Caudiel i va pujar plorant: «Ai! Home…», això, el que passa. I l’home el va traure de la presó…ma tia deia…hi ha que…I allí ens vam quedar i avant.

E- En qui estaves, amb ta mare?

José- Amb ma mare, la meua germana…a més nosaltres teniem molta pega en això perquè teniem amics i a families, capellans ells…i clar, tenies una por que…

E- Tenieu amagat al teu oncle a casa?

José- A Pepe si. “El Taronges” Ripollés…Mestre Ripollés…eixe és “el Taronges”. Si vols te trac la història d’ell… Quan la guerra va vindre a…es va amagar a casa de mon…del germà de el meu abuelo, el tio Sentet, al carrer Mealla. Al carrer Mealla vivia mon tio i ahí es va refugiar. Teniem la Mare de la Consolació que era germana de la meua abuela per la part de ma mare, eixa estava en casa la meua abuela, que vivia al carrer Campoamor i vivia, doncs, en ma casa, en sa casa, en…o sigua que…però va morir. Si no crec que fòra un mal tio, perquè de…de mon Tio el capellà no sabia concretament ningú res més que la familia a on estava.

E- Però qui va tancar a ton pare a la presó?

José- Ai! Els rojos. Mon pare era encarregat de Enrique Gimeno en el Grau i estava treballant allí. Però l’Enrique ja estava en Anglaterra. I van vindre a casa a detindre-lo. Ma mare diu: «No està. Està treballant». I a la mitja hora o tres quarts van tornar a vindre. I sobre les dos els que venien a buscar-lo es van cansar i van dir: «Ja que no està el seu home que vinga el vostre fill amb nosaltres». I jo m’en vaig anar a la presó amb ells. Pel carrer Governador cap a la presó. I m’enrecorde, a l’altura d’on està més o menys el…el d’això…el Asilo, una fa: «Ui, el xiquet, també el tanquen a la presó». Vaig entrar a la presó i m’enrecorde que em van donar totes les coses, perquè a mi em van deixar a la porta i en la capilla vaig arreplegar les claus de tots els que havien tancat, les carteres, açò…i ho vaig portar a casa d’elles i aleshores ja va vindre mon pare, va entrar mon pare a la presó i ja m’en vaig anar a casa.

E- I quant de temps va estar ton pare?

José- Tres o quatre mesos, no m’enrecorde

E- La resta de la guerra, ta mare i…i als teus germans que els va passar?

José- La meua germana era fadrina, com jo. Ella tenia setze anys i jo els catorze.

E- Però a casa. Vas passar la guerra a casa, no a un altre lloc?

José- No, no. Ahí vam acabar la guerra perquè vam inhabilitar la planta baixa i el primer pis, vam ficar tabic i a la part de darrere viviem, entre la planta baixa i el primer pis, que eren d’uns de Morell…de Vilafranca. Però mon pare tenia les claus i viviem entre els dos pisos i avant. Allí vam acabar la guerra i allí em vaig casar. Pels refugis de la plaça Santa Clara l’únic que et puc dir és que tenien, no sé perquè, allí passava una sèquia o un no sé què antiguíssimament i caía contínuament dins del refugi. Aigua no, pero gotes i xorrets. D’això m’enrecorde. I hi havia un altre refugi públic a la plaça del rei Don Jaume. Allí hi havia un altre.

E- Al institut Ribalta?

José- No, més cap ací.

E- El de la plaça Tetuàn, que diuen?

José- No m’enrecorde si hi havia, però d’haver-lo avui és la mateixa plaça. Perquè Correus no el van tocar.

E- No, Correus no el van tocar. Però a la plaça de Tetuàn, per ahi, en un testimoni tenim que hi havia un refugi.

José- A la plaça Tetuàn hi havia un quiosquet de begudes. L’has conegut tu, encara?

E- Si. On han fet l’escultura.

José- No, això no. Contra la paret, quasi. Doncs ahí van caure les primeres bombes a Castelló, que van ser bombes des de la mar, en un vaixell. No recorde si era “El Canario”, d’això no m’enrecorde. Van ser les primeres bombes. Unes ahí i altres al camí Lledó, que són les que mataren a la tia Marieta.

E- I no van caure també al carrer Hermanos Vilafanya? Al final de la Ronda, on està la comisaria de policia del carnet d’identitat.

José- És que clar, a eixa edat els xicuelos jugàvem en el nostre entorn i allà baix no sabia ni on estava això. L’únic que sabia és que estava la presó. No, bueno...mon pare…sinò…sabies que allí estava la presó i avant. Per això, no m’enrecorde.

E- I de fam, què? I de menjar, hi havia menjar?

José- Ah! Menjar! A la placeta d’Hernàn Cortés hi ha [inaudible] d’ara, mm? Que com tenia amistat perquè…és que ma casa tenia una ventatja per això. Ma casa…ma casa i totes les cases d’Escultor Viciano de la part d’allà, era qüestió de… d’això, teniem una ventatja. Tu coneixes on estava la llibreria vella de Ballester? Ahi no hi ha una reixa? Això se diu el Vallàs. El Vallàs era una sèquia que entrava per ahí i deien que venia de…de l’hospital. Allí hi hiavia un barranc. D’això si que m’en recorde, jo. I un pont. Deien que venia d’allí, no ho sé, no. I eixes cases nostres, totes d’Escultor Viciano, tenien porta falsa al Vallàs. I totes les cases del carrer Campoamor tenien porta falsa al Vallàs. que venien a…per exemple, a buscar a algú a ma casa o a la casa del costat. És que a la casa del costat vivia el que va ser últim alcalde de Castelló, el senyor Tirado, que va ser l’abuelo del primer alcalde de Castelló. I venien a buscar a Fulano, com ja la gent estavem eh…d’això, pues…venien a per Fulano, a per Sotano al Vallàs i del Vallàs al carrer Campoamor i a fugir.

E- Però això quan va ser? Quan venien a buscar-los? En quin temps? Després de la guerra?

José- No, no. Quan a la guerra. Quan la guerra, que és quan entren els nacionals en Castelló.

E- Els que venien a buscar, qui eren? Rojos o nacionals?

José- Nacionals. Bé, nacionals no…perquè tots eren….La guerra va tindre moltes pegues. Veïns entre veïns…perquè tu eres més ric que jo, perquè açò, perquè aquell tenia una finca…mataven a aquell i jo…comprens? Coses d’eixes. Van aparèixer quaranta mil, de coses personals i enveges. Perquè tu tenies…vivies a eixe carrer i jo ací i jo sempre volia eixa casa i…collons! Doncs que l’agarren, que la maten i ja estas en la casa. Coses d’eixes.

E- Va haver molt, ací a Castelló, d’això?

José- Ai! Collons! Si en van passar així de coses. Quaranta mil. Ací i en tota Espanya. Clar. Perquè per exemple al…al convent eixe que hi ha…me pareix que és de les monges Clarises, del carrer Major al carrer Campoamor. Allí van…ahí havia un cementeri de les monges. Se’ls va mesclar tot, a totes les sepultures les van traure al carrer, tots els ossos pel carrer. Veies coses d’eixes i deies: «Per què» Està clar.

E- Molt de descontrol?

José- Dscontrol i avant. Així doncs mira…Al que és l’entrador de la Magdalena d’abans, no ara que està la rotonda i tot això, ahi els feien “el paseito” a molta gent. Altres a les costes d’Orpesa. Altres al…al riu Sec, al cementeri, al pont. Durant la guerra.

E- I qui eren els que feien “el paseillo”? Eran d’ací?

José- D’ací, d’ací. De Castelló.

E- Però quin pensament tenien els dels “paseillos”?

José- Ai! Jo que sé! Doncs mira, que…que eren capellans o que eren de dretes o…o qualsevol cosa d’eixes i avant. Conforme al final els nacionals també feien el mateix ací.

E- Era gent coneguda als que feien “el paseillo”? Gent coneguda de la ciutat, als que feien “el paseillo”?

José- Ui! Uns eren de Castelló, altres de Benafigos…al Pare Santiago Martín, que era el secretari de Vilafranca, del Ajuntament. I el van matar i avant. A Fulano de tal també el van matar. La gent que mataba eren milicians. De Benicàssim, de Castelló, de Benafigos, de tots els lloc d’Espanya. Era la guerra.

E- I després, quan arriben els nacionals, que anaves a dir?

José- Doncs va vindre, momentàneament la pau. Si vols, doncs...haviem viscut els dos anys de guerra patint molt, i això ens pareixia un…un miracle.

E- Els nacionals, quan van arribar, van matar a gent, tembé? O no?

José- A gent del carrer? Si, perquè també passava el mateix. Mon pare haguera pogut denunciar el que va vindre a replegar-lo i això i coses d’eixes, no? A un que li havien mort a son pare o a sa mare o a qui fora, doncs denunciava que Fulano li havia denunciat i a eixe, doncs mira, també. Pa’l catre. Denunciaven. És el que te dic, represàlies. bones o roïnes, no ho sé, perquè clar, si t’havien mort a ton pare o a ta mare o a qui fora i sabies que era per culpa d’aquell, doncs al enterar-se als dies: «Eixe va ser el que va fer matar a mon pare». O a la mare o a qui fora, comprens? Aleshores doncs l’arreplegaven i… i juí sumaríssim i ja està. Que es feien al que hui en dia és Casa d’Àvalos. Ahí estava el govern militar i ahi feien els juís militars.

E- En quin carrer era?

José- El carrer Asensi, davant del Banc Espanyol de Crèdit, on està la Fundació Dàvalos Fletcher? Que done al carreró. Ahí estava el govern militar quan a la guerra…al entrar els nacionals.

E- Dàvalos-Fletcher què era, un grup industrial?

José- No, això era...la fàbrica…era l’amo. Ahí darrere, al carrer Herrero. Home…el que hui en dia era el Central era d’ell, el que hui en dia era el Saboya…t’enrecordes tu, dels cines Saboya? Eren d’ell. Abans de ser cine ja era d’ell. El que era el Banc Central també. La casa eixa, la fàbrica. Era una de les fortunes de Castelló.

E- Però ell s’en va anar.

José- S’en va anar, clar.

E- S’en va tindre que anar a l’estranger. S’en va tindre que anar d’Espanya.

José- No m’enrecorde.

E- Ell no era del pensament dels nacionals. Ell era de l’altra part.

José- Seria republicà. Aquí a Castelló no hi havien...del Partit Comuniste, si existien, eren quatre gats. Ací no més eixien els radicals i els de la dreta, la CEDA. No ací en Castelló, en tota Espanya. No hi havien més que els republicans i els de la CEDA.

E- Però els de la CEDA es van passar tots als nacionals.

José- Ai! Tots els que van poder. Si eres partidari dels nacionals, en aquella data, els que tenien oprimits tenien que ser partidaris dels altres, no li pegues voltes. O al revés. Quan van entrar ací, els oprimits tenien que estar en contra dels nacionals. Això era normal.

E- Tu t’enrecordes de la Segona República, de alguna cosa que t’hagen contat d’abans de la guerra?

José- Jo m’enrecorde de coses…molt poquet. Per exemple quan van entrar…quan es va implantar la República jo tenia aleshores molts pocs anys. Tindria huit o set o nou. No m’enrecorde. I mon pare doncs ens va portar a…a la plaça Major a vore com baixaven la bandera dels nacionals i posaven la republicana i m’enrecorde d’un home, que no vull dir el nom, perquè viu en els fills…eixe va tirar pel balcó el retrat del rei.

E- I quan parlaves del “paseillo” al reiu Sec…

José- Al riu Sec? Eren més dels nacionals que dels roj…els rojos també. Però van…perquè així com els rojos anaven al mas de m’abuelo...com es deia?…Allí també en mataven. No, allí també en mataven. A la Magdalena i a les costes d’Orpesa. Les costes d’Orpesa, no sé si t’enrecordaràs tu, que hi havia un paredó…doncs alli al final hi havia un paredó d’obra que van fer els nacionals en tots els noms de la gent que havia mort allí. I quan eren els nacionals, doncs no. Era…al cementeri, al riu Sec, al pont. A esta part d’ací se posaven els soldats i l’altra part els altres. I a matar-los.

E- Osiga, que tu recordes que van matar uns i van matar altres?

José- Home clar, primer els rojos. Jo parle de Castelló. Primer els rojos i després ja va entrar la nacional i els nacionals també mataven.

E- Però això encara era la guerra, no?

José- Encara era la guerra, encara. La guerra estave en Nules. I hi havia ú, que tampoc vull dir el nom, que era militar… militar no, alferes provisional que deien aleshores, que eixe, voluntàriament tirà el tir de gràcia als morts. Que eixe té un cunyat que ha sigut molt important en Espanya. No vull dir qui és. No vull represàlies. A mi no, perquè ja…i l’home doncs tindrie ara també, doncs huitanta-tres, huitanta-quatre…per ahí, que eixe era...quan va morir son pare, el que demanava abans represàlies i era militar, doncs eixe voluntàriament a tirar el tir de gràcia. Eren represàlies i avant.

E- Quan van començar a matar va ser quan els militars es van sublevar?

José- En tota Espanya van cremar convents, monges van matar, tot això. Que vosaltres haureu llegit la història

E- Quan es van sublevar els militars.

José- Està clar.

E- Va ser al començament quan van fer més la matança per part d’un bàndol i després la repressió per l’altre. Una repressió franquista.

José- Si, és que hi ha que tindre tot. Si estaves en esta part no és que fores roig o nacional. Que t’havia tocat la guerra en una part. Si esta part que estaves tu te traten bé… que eren, els republicans? Doncs tu eres republicana. Però si te trataven malament tu no més volies que aquells guanyaren per a que estigueren lliures. Allà seria al revés, supose. Està clar?

E- I quan es va acabar la guerra, tu creus que es va acabar de veritat?

José- Nooo. Quan es va acabar la guerra van vindre uns tres, cinc, quatre, dos anys o sis, o els que foren de represàlies dels nacionals contra els que havien fet el que te deia abans. Que a tu t’havien mort al teu pare i sabies qui era i el denunciaves…

E- Però ja s’havia acabat la guerra.

José- Ja s’havia acabat la guerra. Però tu tenies la cosa al cap de que per culpa d’este havien mort a ton pare.

E- I va continuar la guerra.

José- La guerra ja s’havia acabat. Està clar? Aleshores ja no hi havia lluita de militars. El que hi havia és el que te dic.

E- Però quan va acabar la guerra, la represàlia no era del poble, no? Seria de…dels militars.

José- Home! Era dels militars però produït per el poble, per el que et dic.

E- Consentit per les autoritats.

José- Tu que vivies a Castelló i jo que vivia a Castelló tenia la pena contra aquell que és que va tancar a la presó a mon pare. No podias agarrar una escopeta i pergar-li un tir. I el denunciava i els militars ja s’encarregaven. Però represàlies no venien dels militars. Venien de nosaltres. Els militar era el que havia de jutjar.

E- Jo t’entenc, però el que te volia dir és que…Quan la guerra, com va haver un cop d’estat, el Estat es va caure. No hi havia Estat.

José- Ahí…home, això ja són coses polítiques. Lliges la història que era doncs que…que va ser un alçament i el que van fer va ser donar mà lliure a tota la perrunya d’Espanya. El que no podia viure perquè no volia o perquè no tenia posició o el que fora, doncs mira, a eixir al mont. I ahí, va ser que eixa gent era inculta i va ser els que van cremar convents, els que van matar a frares i a capellans i a tot això. Després ja…ja no hi havia remei.

E- Però després, quan es va acabar la guerra ja no hi havia ordre.

José- Home, hi havia ordre. Clar.

E- I per què mataven, si hi havia ordre?

José- Ai, collons! Per el que et deia abans. Si t’havien mort a ton pare i sabies que era jo el que havia ordenat que mataren a ton pare.

E- Però si havia una autoritat…

José- Bé, però la autoritat no ho sabia això, perquè no vivien a Castelló en aquella època.

E- No. La autoritat de Castelló, la policia de Castelló, el govern de Castelló, la Guàrdia Civil de Castelló.

José- No hi havia res d’això.

E- No estaria…Franco…

José- También. Si, Eixos no sabien res de qui tenia la culpa de que havien mort a ton pare. Si no anava jo a denunciar…

E- Però aleshores les autoritats consentien.

José- Home, però si no aneves a denunciar-ho ells no sabien qui era el que havia… I també hi havia molta gent que no tenia ninguna pega d’eixes. era per envejes o per el que fora. També, al mateix que havia passat quan els rojos també quan la nacional.

E- T’enrecordes tu de quines autoritats hi havien quan ja hi havia el franquisme? Qui manava en la ciutat? Al trenta-vuit, qui està manant?

José- Ací? Aci tots feien el que volien des de Madrid.

E- Des de Madrid? Però ve gent de fora a manar com a alcalde.

José- Clar, si. No…no, com a alcalde no crec.

E- Com a governador, com a governador.

José- Com a governador si, clar. I ara també. I ara també. Qui guanye és el PP, doncs governador Fulanito. Que guanyen els del PSOE, governador Menganito. A voltes són de Castelló, a voltes són de San Sebastián. Jo que sé.

E- Qui manava de veritat era el governador. Qui manava era el governador, ací.

José- Home, clar!

E- El alcalde no…no pintava…

José- Ni ara ni fins que…han llevat al governador mili…civil. D’això fa quatre dies. Al civil, al civil. El governador civil fa quatre dies que ho van llevar, això. I fan el…com es diu això ara?

E- Subdelegat de govern.

José- Doncs en eixe moment hi havia un govern civil que manava de la província. Ara supose que també és ell, no ho sé. Aleshores el governador civil.

E- Quan arriba el govern franquista, tota la gent s’apunta al falangisme? Tota la gent s’apunta a Falange?

José- Home, però si era obligat.

E- Si però, com a mandos, com a mandos.

José- Però, quan es va acabar la guerra ja…no, quan van entrar els nacionals ja. Si, en Espanya existia el seu…les joventuts de les JONS que deien i per a entrar a treballar a un lloc tenies que haver pertangut a… a… de jovenet a… les joventuts o a on fora. Si eres estudiant al seu…i sinò no tenies treball. I a les dones…tu vas fer el servici social….sinò no tenies treball. És això, si no tenies això no…està clar?

E- Com va canviar la vida amb el franquisme?

José- Home, vam anar

E- Què significava, el franquisme? Falange, govern civil i tota la vida, què significava?

José- Home, en eixe moment, a Castello per exemple… hi ha que tindre en compte que havien passat tres anys molt roïns i estavem en la pau, no hi havien morts i estava tranquilíssim. Després va vindre ja les repu…uns i altres rinyen i…morts no hi ha, però jaleo si. Ara tens el de la pesca…abans no. En aquella època no. Hi havia un mando que…que és el que…el Generalísimo i s’acabat. El que ell manava, s’acabat. Està clar? Què més vols? Jo què vols que et conte?

E- T’enrecordes de la visita aquí de Franco, a Castelló?

José- Si. No teniem més collons que anar. I quan va vindre…el rei…no, el rei no m’enrecorde. Quan a Franco, si que m’enrecorde perfectament. Collons, tot Castelló va anar. No tenies més remei.

E- Per què no tenies més remei?

José- Havia que tindre conter... home, perquè estavem contentíssims de que ens havie llevat la guerra, de que havien guanyat i totes eixes coses.

E- Tota la gent estava tant, tant contenta?

José- Home, doncs clar. El noranta per cent. Havia apaivagat Espanya. Ara van durar tres, quatre… després ja van vindre les represàlies també. El Paracuellos, açò, allò…

E- I la fam després ja va passar.

José- La fam nosaltres no la vam tindre durant la guerra i un poc en la posguerra. Perquè ací la sort que teniem era…doncs que el que no coneixia a Mengano coneixia a… abans ens coneixiem tots en Castelló. Tot el carrer eren Tios i tots tenien un trocet d’hort, d’açò o allò. Nosaltres per exemple teniem quatre fanecades en Fadrell. Ahi hem plantat les taronges…eixien perquè tenien que eixir. Blat, creïlles, tomates. Quatre fanecades de Fadrell. El que no, tenia una fanecaeta d’arròs, l’altre tenia...i jo te donava a tu farina i tu me donaves fessols. I ja hem mort un poc la fam, però fam en va haver. Sobretot de pà. Jo m’enrecorde que al port del tamboret…els amics que viviem…ens  coneixiem tots…ens venia la pasta del pà...del pà. Sense coure. I en casa ma mare i totes les de Castelló…l’altre a un forn, l’altre…l’altre… afegiem moniato bollit.

E- Lo del moniato és lo de les farinetes.

José- I feiem pà que ere millor que l’altre, perquè alló ere cebo pur. I….ja venia el trute, el canvi, el que tenia solt el canvia per lo altre. Però fam fam no hem patit. El que hi havia a casa doncs...sucre, per exemple, no hi havia. Eh…tabac no hi havia. Moltísimes coses.

E- Estraperlo? Hi havia estraperlo?

José- El estraperlo que diuen. Home, calr. Allò servia…

E- Tu t’enrecordes d’algún lloc on venien estraperlo aquí a Castelló?

José- Hi havia un formatger en la plaça que si volies uns medicaments, o llet, açò, allò, allí hi havia. Gent que es dedicava…

E- Tenia formatge i tenia medecaments?

José- Tenia formatges. Ell tenia formatges, però baix del caixó per lo vist tenia llet, tenia medicamente, teniaque no n’hi havie res. Eixe tenia de tot. Eh? El Estraperlo. I el tabac es pagava…jo m’enrecorde que mon pare…ell portava menjar i coses d’eixes dels vaixells del Grau i m’enrecorde que canviava...va canviar una pastilla de tabac de “La reina”, que es deie que eren així de grans, a un sastre per un traje. Ai! No tenia traje però tenia tabac. O siga que canvis d’eixos, de tot. I un cotxe per un cavall o d’això per d’ací.

E- Tu, a on vas treballar?

José- Al Banc Espanyol de Crèdit. Quaranta anys. Quaranta anys. Van obrir a l’any… juliol del quranta-quatre o per ahí…en gener del quaranta-cinc i em vaig jubilar en el vuitanta-dos o vuitanta-quatre, no m’enrecorde. Quan vaig fer els seixanta anys.

JOSE PEREZ BUENO

E- Entrevistador/a

JOSE- Jose Perez Bueno

JoséA mon pare li van llevar la dentadura…com a mi també, no? Per edat. Als dos dies de llevar-li la dentadura el van tancar a la presó i eixe era el motiu del que et deia. A mon pare teniem que anar, perquè allí a la presó no…ni purés ni açò, el que fore i avant, s’ha acabat. No tenia dents i pel matí tenia que anar Pepito amb la bicicleta a la presó en la lechereta de puré per al desdejuni. O café en llet. A migdia una altra volta amb la bicicleta a portar-li el pà dur. Està clar, tot això?

E- I no tenia problemes per a entrar?

JoséNo entrábamos a la càrcel. A la porta hi havia un milicià.. li donaves la d’això i li deies: «Per a José.. en la celda tal número tal». En la celda, eh? Mon pare…mi padre...que…i el capellà Royo.

E- Mossén Royo.

José Mossén Royo. L’has conegut? No…

E- Quan era jo menuda, em sona

José Mossén Royo no te acuerdas tu, tampoco. Ah, si? No sé quants anys ja es fa de recordar-ne. Per exemple crec que…resulta que quan els rojos…el primer curs de batxiller ja el tenia abans de la guerra. Jo vaig ser de la promoció del trenta-cinc. I al trenta-sis, en juny, ens van matricular per a segon curs ja. Va vindre la guerra i jo continuava anant a l’institut, però al tancar a mon pare…de què menjavem? D’això, d’allò…a més és que no això perquè no treballavem. Però, vaig deixar d’estudiar. I jo m’enrecorde encara que diu un militar en la columna…em crec que era…la del Hierro…no m’enrecorde què… Eixie en tota la virtut i quan entrava a ma casa el primer que feia era...(inaudible) i ens possava les tisores damunt de la taula, del pupitre. Però no és que ens amenaçara, no…però qualsevol que li molestara allí lo únic que feia al entrar era possar-les damunt la taula. Que voleu que fèrem així? Però no és que ens amenaçara ni res, no… Que et puc contar? Que ahí estava e….una sèquia, la sèquia Major. Passava per…per el que és hui en dia és la vorera. I ahí estava, després de la guerra, hi havia un camp molt gran de tarongers que…recuperació d’automòbils. I ahí estaven tots els automòbils, els trencats i…(inaudible) Es prenia el bany a la sèquia Major.

E- Doncs molt bé. Ja hem parlat una miqueta,no?

José Que el que és Maestro Ripollés era el camí Fondo, ahí estava la beneficència, totes eixes coses. Això, es pot anar…tots els vells de Castelló, no cregues que…Clar, jo no et contaré les del carrer la Magdalena, per exemple…ui! Des de…la ronda Magdalena, per exemple. Per allò que et deia. Viviem…jo quan vivia al carrer d’Amunt doncs feiem la vida al carrer d’Amunt, a la plaça eixa que hi ha ahí fora i el que hui en dia és la Avinguda Rei Dons Jaume, a la plaça del Rei.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Desplaça cap amunt