LogoGRMH

Testimoniatge de Josefa Manteca

Nom i cognoms: Josefa Manteca
Data de naixement: 1925
Lloc de naixement: Castelló, Plana Alta
Data d’entrevista: Juny del 2019
Lloc de l’entrevista: Castelló
Nom de l’entrevistador/a: Juan Luís Porcar i Maribel Peris
Llengua vehicular: Valencià
Descriptors temàtics: Guerra civil, presó, vida quotidiana
Observacions:

TRANSCRIPCIÓ

Josefa. Jo he vist eixir de la presó quatre-centes o cinc-centes persones, emportar-se-les al cementeri i allí, al riu, matar-les. Però havia de ser d’amagat. No obríem la porta perquè, si no, s’hagueren emportat mon pare per davant. Nosaltres teníem dos portes, que ma casa eren vaquers, i teníem una part davant de la presó, a la part de les quadres, i l’altra a la nostra vivenda, però tot el mateix. I a les quatre del matí, quan els treien, els veiem com pujaven als camions i com se’ls emportaven els soldats o la Guàrdia Civil, però sobretot soldats. Els portaven al riu i els mataven.

Hem vist tantes coses horribles, horroroses… Perquè inclús una xiqueta que tenia uns 15 anys, que vivia prop de la Ronda davant dels frares i que tenia son pare condemnat a pena de mort va vindre un dia i ens va dir: «Escolten, per favor, vostés em deixarien vindre cada dia a les quatre del matí a vore si trauen mon pare?». Son pare tenia la condemna de pena de mort, i li van dir: «Ai, xiqueta! Això no. Nosaltres no podem, que si ens agafaren a nosaltres…» 

A mon pare l’hagueren matat. Va començar a plorar, perquè ella volia veure son pare. I li vam dir: «Mira, si tu vols veure ton pare, vine a les quatre del matí cada dia per la porta de davant, per l’altre carrer» I ella venia cada dia a les quatre del matí, li obríem i anàvem a les habitacions a mirar. Però havia de ser per forats que féiem a la porta, on mon pare tenia la palla. Féiem foradets per a vore, perquè si s’adonaven que estàvem mirant, a mon pare l’hagueren afusellat de seguida. I un dia de tants, de tants viatges que fa: «Ai! Mon pare! Que el trauen per a matar-lo!». I ma mare li posa la mà a la boca i li diu: «No parles filla, no parles, i ves per l’altra porta». Se’n va anar corrents per l’altra porta i, a la porta de casa sa mare, que estava a la botiga on sa mare estava cada dia, va vore que ella des de lluny li deia: «El papà va en eixe camió, el papà va en eixe camió». I sa mare se’n va corrents i van arribar al cementeri… Coses així…

Entrevistador. El camió anava per la Ronda?

J. Per la Ronda i pel Passeig Ribalta. El camió eixia de la Ronda, anava pel camí fins a la Farola i d’ací al cementeri civil. Després, al xic de la senyora Consuelo d’Asunción, d’Almassora. Era un xic que coneixíem molt. Eren dos germans i se’n van anar a la guerra perquè els van cridar els de la quinta. I en dir que eren rojos, a un el van matar. Van estar tota la nit acomiadant-se els dos germans, a la presó. El que treien per a matar-lo s’acomiadava del germà, i vam haver d’anar corrents la tia Vicentica i Teresa, la serventa que teníem, a avisar-les fins a Almassora a peu, perquè vingueren corrents, que si no, anaven a soterrar-lo sense caixa ni res… En això, se’n van anar Teresa i ma mare corrents al cementeri. Ma mare sempre ha tingut molt de valor. Vore afusellar una persona…, que anaven a enterrar-lo a terra sense res. Li diré que a eixe cementeri, això que hi ha cinc morts… Allí n’hi ha cent! Un damunt de l’altre, sense caixes. Els tiraven i prou. Les meues germanes se’n van anar corrents a Almassora a vore sa mare, perquè els telèfons no eren com ara. I ma mare i una xica que teníem a casa, que ens ajudava, se’n van anar a comprar el taüt. Ma mare va agafar un llençol, el van tapar i el van llavar. Però ma mare a això no tenia valor i li va dir: «Teresa, neteja-li la cara». Era molt valenta, tu has conegut la Teresa? «D’això m’encarregaré jo». I amb el mocador de butxaca, que el va mullar en una basseta d’aigua, li va netejar la cara perquè la tenia plena de sang. I quan estava preparat, el van posar al taüt. Quan va arribar sa mare, ja el va vore tapat. Li va destapar la cara, però ja no va ser la impressió de vore’l desfet…

E. Vosté, quan conte eixes coses, quina edat tenia?

J. Uns 13 anys. Jo vaig nàixer l’any 1925.

E. I com li diuen?

J. Josefa Manteca.

E. Josefa Manteca, de l’any 1925.

J. El dia 21 de febrer vaig fer 94 anys. El meu germà tenia cinc anys menys que jo, però ell ho ha vist tot. Però ara el meu germà no està.

Vam tancar la porta perquè ací teníem les vaques i la gent venia per la llet… I teníem l’altra porta que era de la mateixa casa, però molt més gran i que donava a l’altre carrer, Bisbe Caperó. El que passa és que la vivenda de convidats la teníem darrere, i les vaques davant de la presó, on dúiem el menjar i la llet cada dia als presos que estaven tancats. En eixa presó cabien, al màxim quan estava plena, cinc-centes persones; però allí hi ha hagut tres mil persones tancades. Un dia comença a eixir sarna de tanta gent. Estava Juan Peña i Juan Bellido, els metges. A eixos els dúiem la llet tota la vida i ens portàvem molt bé. I en un punt, els nacionals es van fer uns criminals. He vist coses molt criminals. Ho penses i sort que se’n va del cap perquè si no… No sé com ho hem pogut viure amb esta tranquil·litat. Juan Bellido, sí, és veritat que era d’esquerres, però no m’importava que anara a missa; era una meravella com a metge. I és veritat que no anava a missa, però d’això cadascun té la seua idea. Era una meravella de metge i director de l’Hospital Provincial. I el van tancar i el van fer anar d’ací de la presó a l’estació a peu amb el matalasset al braç. I se’l van emportar a no sé quin lloc que feia fred…

Nebot. A Chinchilla, al penal de Chinchilla.

J. Allí va estar tres o quatre anys i Juan Peña igual. Juan Bellido era el nostre metge de casa i també va ser director del Provincial. I el van tirar per ser roig. I en un punt, a la presó el director o qui fora deia: «Ahora estaremos unos días sin admitir comida de las familias», i nosaltres de seguida ens enteràvem perquè els funcionaris ens ho contaven. Tocaven per telèfon i anàvem a casa de Vicente Gea, el sogre de Juan Peña, i a Elia, la seua dona li déiem: «Senyora Elia, prepare menjar, que els llevaran el menjar i estaran sense menjar».

E. Vostés ajudaven les famílies que venien?

J. Mare de Déu! A ma casa almenys en deu anys no he menjat mai a soles… Venien de Benicarló, de Vinaròs… Tots els que tenien els presos ací no es portaven el menjar perquè no tenien per a emportar-se, i arribaven a l’hora de dinar i ma mare feia: «Pepe, mira’ls els que estan ací al tercer pis del nostre brancal». I allí passaven els xiquets plorant perquè tenien fam.

N. Allí vam conéixer una que era la dona de l’oncle Amalio, de la CNT, Pura. Ell durant el temps de la guerra anava amb dues pistoles, i sols es va acabar, se’n va anar a Cuba volant. Eixe no haguera durat ni dos minuts.

J. Es va morir allí.

N. I la família també, que ell i la dona tenien cinc o sis xiquets.

J. Tenien quatre xiquets. I estàvem un dia ficats al llit, i a les quatre del matí…

N. Això encara va ser en temps de quan l’home estava tant a la presó durant la República. No sé per quina raó, però segurament per les repressions del 1934, quan va tirar a la República, i com ell era de la CNT i això, doncs el van posar a la presó, i després va eixir quan va començar la guerra i es van buidar les presons. Jo tinc la versió de la família de Vicent, que és segura, l’historiador. Ell sap la versió de l’oncle Amalio, que va deixar la família perquè se’n va anar a Cuba i els fills anaven a vore’l.

E. Què anaves a dir dels quatre fills?

J. Un dia ma mare, eren les quatre del matí, sent uns plors, amb un fred d’hivern gelat, i mon pare diu: «Ací hi ha un xiquet de dos o tres mesos que està plorant com un boig». I ma mare s’alça, obri la porta i diu: «Escolte, què li passa al xiquet?». «Que li he portat farinetes per a donar-li’n però les vaig fer ahir a la nit i, quan li n’he donat, no les volia perquè estaven gelades».

N. Que no seria fill de Lorenzo?

J. Sí, Lorenzo, i va anar ma mare i li va dir: «No patisques». I de seguida encén un nínxol d’alcohol que hi havia abans, i li calfa la llet i la sopeta. I d’ací ens hem fet d’una família que això no hi ha ni germans que es puguen voler tant com ells ens puguen voler a nosaltres i nosaltres a ells.

E. Heu mantingut la relació?

J. Sí, sí, la tenim. L’única que queda és Helena, filla d’Usolin, que tenia la meua edat. El Lorenzo era el major dels Usolin, després Paquita, i després Javier, i sols queda Llorenç. Paquita es va morir fa dos o tres mesos, em va dir Helena, i queda la segona filla d’Usolin que ara està a Barcelona. Ella em diu: «Tia, des que no té el telèfon, va mal», perquè quasi la meitat dels dies em trucava per telèfon i parlàvem. A Benicarló hi havia molta gent a la presó. I de Vinaròs. N’hi havia una de Cervera, que es veu que era molt fanfarrona, perquè tenia moltes terres d’olives. I venia perquè sabia que teníem amistat amb la família d’Amalio, i ens hem criat d’oncle i tia.

N. Jo li vaig preguntar a Usolin: «Escolta, et preguntaré una cosa però dis-me la veritat. Vaig parlar un dia amb Vicent Messeguer, l’historiador i cronista, i m’han contat coses de ton pare, i vull saber si és veritat que anava pistola en mà». I Usolin em va mirar i se’n va riure i em va dir: «Mira, això són coses que passen en uns moments determinats. Però sí». A més, segur que era un home de caràcter molt dur com la roca.

J. Nosaltres, amb la família de Benicarló d’Usolin sí que ens volem molt, ara ja Usolin…

N. És que han mort quasi tots. De fills sols en queda un.

J. Lorenzo i Helena.

N. Bé, també estan els fills de Lorenzo.

J. I tots com si fórem més que família. Ah, ho deia jo per una de Cervera que era molt fanfarrona que tenia l’home: «Mire, nosaltres tenim moltes fanecades d’açò» Però venia l’hora de dinar i ella s’asseia i, sense dir res, ma mare li posava el dinar. I venia a sopar i igual. Total que ma mare li posava el sopar. I dormint allí i tot, no ens ha portat mai, mai, un litre d’oli. Però no ho hagueren agafat, perquè els meus pares eren molt nobles. No ens ha portat mai res i ja no ens hem tornat a vore mai més. I alguna volta que ens hem creuat per Castelló, no ens hem saludat.

N. És que viure davant de la presó era assabentar-te de tot el que passava. Mira, quan jo tenia 3 anys, vos en recordeu del famós crim del de Sorita, el mecànic aquell que va matar a un, el va trossejar i després el va cremar? De Sucaina. Ell, el que el va matar; era conegut de mon pare, perquè era de Montforte de Lemos. I ací a Castelló els gallecs es reunien a la Porta del Sol, a un lloc que es deia el Centro Gallego. I estàvem a casa i ma mare va dir: «Hem de traure el cap aquesta nit al mirador, que aquesta nit ens han dit que passarà el xic que li ha de donar garrot vil a este». I nosaltres, amb la persiana mig estirada que pots mirar, vam vore passar un home amb una maleta, com si fora el botxí del cine. Igual, amb una maleta.

J. Nosaltres començàvem a mirar i ens saludava el de la maleta. I el funcionari de la presó ens deia a qui anaven a matar aquell any. Després, estava el de la taverna de Martí, al nostre carrer, que tenien dos germans i son pare a la presó. Perquè eren d’Almassora, però la filla vivia al nostre carrer i tenia un bar, Casa Martí. I els tres estaven a la presó. Un dia que estaven dient missa a la presó van anar i en el moment d’alçar-se (que nosaltres, el dia que tocava missa anàvem, i no tenim res en contra de qui no anava: cadascun que s’apanye) va anar i un fill va dir: «Ara no m’agenolle». I no ho va fer, i aquella nit el van afusellar a la presó. Però van fer això a son pare per tal que ell vera que anaven a afusellar-lo, quan li van posar els ferros per ací, i si hagueren volgut entrar a vore’l com el mataven…

E. Això va ser un dia que van matar vint-i-tants?

J. Aquell dia va ser ell sol.

N. No, això jo li ho he sentit contar a Manolo.

J. Sí, que ell va anar a agenollar-se durant la missa.

N. No va voler participar, però em van contar que almenys van afusellar catorze o quinze persones.

E. Vint-i-vuit.

N. Vint-i-vuit?

E. Els de la missa.

J. I també, abans de la guerra…

E. I vosté sentiria tots els tirs i tot…

J. Sí que se sentia, sí… Mare de Déu…

N. Del segon pis de ma casa es veia el pati de les dones.

J. Jo ho recorde molt.

N. De ma casa i de casa d’ells.

J. La meua germana vivia a dos portes de ma casa i també ho podíem vore des d’eixa casa. La casa de la meua germana era molt bonica.

E. Sentíeu els tirs cada dia?

J. Sí, però no sé què anava a dir…

E. Anaves a dir que des de ta casa se sentien els tirs. Ell ha dit que es veia la presó de dones…

J. Un dia, als que pujaven als camions per a matar-los no els posaven ni un caixó perquè pogueren pujar. Havia de ser d’un bot.

E. I els portaven emmanillats?

N. Clar. Però no emmanillats amb manilles, sinó amb filferro.

J. Hi havia una dona que la portaven de l’Alcora i va anar allí. I va eixir des de dins de la presó fins a dalt del camió fent-se de ventre i sang, tot junt. La porqueria i la sang que li anava tota de la por que tenia, pobra. I la van agafar els soldats i la van tirar dalt del camió. I no obstant això, l’endemà també van matar una dona que era de l’Alcora quan anava a eixir per a pujar-la al camió….

J. I l’endemà en maten una; a l’altre, una altra de per l’Alcora… I un dia diu: «Escolten! Per a tots els del carrer! Sóc fulana de tal, i sols em mataran perquè sóc roja!» I alça el braç i diu: «Viva la República». I es posa cara als soldats i diu: «Vinga, cap a dalt». A una la pugen al camió, l’altra, dos dies abans es va descompondre tota, i a l’altra…

E. La segona estava amb més enteresa. Cadascú en aquestes coses en la vida ho fa com pot. És veritat el que diuen: que els presos, quan pujaven al camió, feien per avisar?

N. Sí, perquè avisàrem els familiars.

J. Mon pare era vaquer. Nosaltres hem sigut uns vaquers molt anomenats a Castelló. El meu iaio era de Santander i va vindre a Castelló a vendre les vaques d’allí. Va conéixer la iaia i es van casar. Ella era d’Almassora i van tindre set fills. I els tres xics que tenien els va posar a la vaqueria; un de tants, mon pare.

E. Quan tiraven paperets.

J. A molts homes que eren amics de mon pare, perquè li compraven vaques, es venien vaques… I va i molta gent: «Pepe, Pepe Manteca! Que sóc en tal de l’Alcora, que em mataran perquè també sóc roig, no per res més». I en dos o tres dies més, un altre dient el mateix…

E. Però vostés avisaven les famílies? Podien avisar?

J. Nosaltres a moltes les podíem avisar. Però tampoc a moltes, perquè en els pobles… A més, et diré, jo no sé, però jo em pense que a més de cinc-centes sí que hem vist nosaltres que els treien de la presó.

E. Cantaven?

J. Cantaven. I hi havia qui plorava, com dos amics íntims nostres d’Almassora.

N. Sí, va vindre a Castelló amb les tropes.

J. I l’altre de Castelló també estava amb les tropes republicanes.

N. On va caure? Cadascun queia en una zona.

J. Fins per a nosaltres mateixa. Anaves a missa perquè volies anar; però havies d’anar igualment perquè si no t’afusellaven, menys al meu iaio. La iaia també era valenta i sempre li demanaven favors per haver estat vivint davant de la presó. Hi havia dies que jo treballava i anava a casa i deia: «Ara, ací no ens podem ni gitar a última hora». Perquè a ma mare ningú li ha tornat res, encara que ella no ho feia per això, sinó per a notar un poc d’afecte. La que era tan rica de Cervera, que era més joveneta i que tenia menys coneixement que les meues germanes, resulta que vaig un dia i veig que es deixa una cistella molt forta allí al menjador, i diu: «Bé, me’n vaig. A la nit ja vindré a sopar». I ma mare diu: «Clar, que vinga, què li he de dir?». «Que no». Però era violent. Un dia se m’ocorre mirar i veig que té dos entrepans grans de carn, de peix, de tot, i es veu que això ho portava per si passava alguna cosa… Però menjava, dinava, es gitava a ma casa sense donar-nos mai una pesseta. I li dic a ma mare: «Mare, la cistella d’aquesta dona, la de Cervera, porta açò». I ma mare: «Calla, filla, calla. Tu creus que vindria a menjar ací si tinguera menjar?» I ella va començar a dir-nos que el xicot de la filla és molt ric i que la seua filla també. I ma mare diu: «Açò sí que és bo! Sí que serà veritat el que deia la xiqueta, que li va vore el menjar, que el tornava al poble. Però sopava i dinava cada setmana ací». Hi ha gent per a tot… Quantes coses… És que si començara…

A voltes et gites, i això que no pots dormir, i et venen al cap pensament d’estes coses. Jo, quan vaig vore el senyor Juan Bellido amb aquesta posada de senyor, amb el matalasset de palla que tenien nugat al coll per a anar-se’n… El vam vore pel carrer i li dic: «Senyor Antonio, que me’n vaig a casa, va». I diu: «Fins que no isquen ells, no puc obrir». I vaig estar esperant que els obriren per a poder obrir ma casa, i em va dir adéu amb la mà i vaig pensar: «El senyor Juan vol alguna cosa». Ens portàvem molt bé. Jo tenia uns 14 anys i em vaig arrimar i li vaig dir: «Vol alguna cosa? Vaig corrent a la casa i li porte el que em diga». I diu: «No, l’únic que vull és que vages a casa i digues que se m’emporten sense avisar». I els van portar a Albacete.

N. A Chinchilla, el lloc més fred de tota Espanya.

J. Aleshores ja teníem llet. I quan anys després va eixir la tuberculosi que va passar la gent durant la guerra, ma mare es va obsessionar amb nosaltres perquè, com que érem altes, es creia que anàvem a agafar la tuberculosi. A ma casa, gràcies a Déu, no vam tenir cap aquesta malaltia. La meua germana major es va morir de càncer, i els altres… Menjar, durant la guerra, no ens va faltar. Teníem el nostre negoci i mon pare anava als pobles a portar vaques i ens portaven sacs de sucre, de farina, del que trobava. De diners no en teníem, perquè tot ens ho gastàvem comprant menjar per a guardar-lo. Perquè ma mare estava horroritzada en vore… Érem jovenetes, quinze amigues que sempre anàvem juntes: «Mare, me’n vaig una estona al carrer d’Enmig», que anàvem allí a passar la vesprada, i anava a vore Tere, la del carrer Sant Miquel: «Tere avui no eixirà que no es troba molt bé». «Què li passa?». «Doncs li ha eixit un granet a la cara i no eixirà avui». I anava a buscar una altra: «No està». I després la tia Polidora, que estava a l’hospital amb els que posaven el nom als que tenien tuberculosi. Ma tia em deia: «No vages amb aquesta que ha vingut i li han trobat que té tuberculosi, no vages amb ella que també en té». I les mares no sabien què dir-los, pobres… Total que teníem unes amigues que quasi totes tenien tuberculosi, i ma mare estava obsessionada perquè, amb eixa altura que teníem, ens agafara. Ens portava a casa Bellido i li deia: «Senyor Juan, aquesta xiqueta pareix que no menja molt estos dies». I en Juan deia: «Collons! Quina mania tens amb la tuberculosi! Vine ací», i ens tocava els malucs i deia: «Toca ací. Mentre tinga ací molles no patisques, que no agafaran res. Estan ben alimentades». Llavors es patia per tot… Primer perquè mataven. A mon pare li va vindre un carnisser, perquè els carnissers i els vaquers han hagut de ser amics a la força, i va i un dia, un carnisser, un que potser el coneix vosté, que era alt i gros, que tenia un germà que es deia Agustín que eren molt creients…

Va i ve un dia, i sempre ens havíem fet molt amb ell, i ve un dia i diu: «Pepe, tens una vaca per a vendre? Que per a demà em fa falta». I mon pare i li diu: «Sí, sí que en tinc una però la tinc venuda a un home de Vila-real». I diu: «Ven-me-la a mi». I diu: «No home, que la paraula és la paraula. Ja li he dit que sí». I no va parar. L’endemà igual. I van llevar els soldats de guàrdia de la presó i van posar els de la Falange; i tots eren de Castelló, tots ens coneixíem. Va anar l’endemà i li deia: «Pepe, ven-me-la». I ell: «No, que ara ve l’amo». I aleshores va anar i va vore que aquell senyor li pagava a mon pare la vaca i se l’emportava. Doncs bé, ix al carrer i comença: «Què vos pareix Manteca, el pocavergonya, que no m’ha volgut vendre una vaca?» Després diu que mon pare és comunista! Mare de Déu quin esglai més gran… Mon pare no era ni socialista, ni comunista, ni creient; mon pare anava a la seua. Ell, quan es moria un amic, anava al soterrament. Si estava a missa i no tenia ganes de resar, no resava. Però ell anava.

N. Però és igual, el iaio tirava cap a l’esquerra. Et contaré un detall.

J. Espera que conte açò dels diners. Un dia ix al carrer i diu cridant: «Què vos pareix Manteca? Després que és comunista, no m’ha volgut vendre una vaca. Però ara el denunciaré». I van cridar la Rulla, una veïna que era roja i que la van tancar, que ho va sentir. Va eixir i va dir: «Escolta, això que Manteca és comunista, això no és veritat, perquè des que jo tinc coneixement, i que vaig a fer-los la faena, allí no es parla mai de política ni ningú sap ni de rojos ni de negres». Total, que en eixir a la vesprada, ja teníem l’avís de la Guàrdia Civil que mon pare s’havia de presentar a la caserna i va anar. I torna a l’hora de dinar i diu a ma mare: «No em trobe molt bé, no tinc ganes de dinar. No sé què em passa». I era de l’esglai que tenia de pensar que anava a la caserna de la Guàrdia Civil. Perquè a la gent que la portaven allà, quan els tornaven a la presó, portaven la camisa dins la carn de la pallissa que els havien pegat. Però camises senceres a mig traure de l’esquena dels presos que s’enduien a declarar.

E. Ho van vore?

J. Sí. Al final mon pare no deia res, i al final diu: «M’han avisat de la caserna de la Guàrdia Civil, que vaja». I ma mare: «Per què, Pepe?». Ma mare, en sentir això, es va horroritzar, i m’agafa de la mà i em diu: «Tu, anem-nos-en corrents». I vam anar a casa l’advocat Garcia, que estava Federico Garcia.

N. Estava casat amb Pérez d’Heredia, el que era historiador de Na Violant i tot això.

J. Ja es portava bé amb el meu iaio, i a la iaia li portava la llet. Anem allí i el senyor Federico estava en zona nacional i va entrar aquella nit amb els soldats a Castelló, que va estar almenys… Molta gent va poder fugir perquè sabien que eren catòlics i els van matar.

E. L’advocat defensor.

J. Doncs eixa nit que entraven els nacionals, va entrar el senyor Federico amb companyia de… I a nosaltres ens van traure a tots del refugi…

E. Espera, explica què va passar amb el teu pare.

J. Anem ma mare i jo a casa del senyor Federico, que acabava d’arribar de l’estranger perquè havia passat allí tota la guerra. I sols entra ens diu: «Què et passa?». I diu: «Que han vingut a avisar a Pepe que vaja a la caserna de la Guàrdia Civil, i sols tenim por que li peguen una pallissa…». Estava el sergent Bellés, eixos són els que eren capitans. I mon pare que entra allí i veu una sala gran plena de vergues i coses d’eixes… Diu: «Era per a morir-te, només d’entrar allí». El senyor Federico va dir: «A quina hora ha d’anar?». «Ara a les sis». «Ves, que quan tu arribaràs, ja estaré jo allí». Sort que va anar el senyor Federico i el va treure que, si no, li peguen una pallissa a mon pare per no voler vendre-li la vaca a aquell que deia que mon pare era roig. No sé el color que tindríem nosaltres…

E. Què estaves dient d’això? No sé què ha dit del refugi…

N. El dia de l’entrada dels nacionals, que els van fer eixir. Anaves a dir alguna cosa del refugi, conta-ho ara.

J. Ah, sí. Estàvem tots al refugi.

N. O a l’ereta o a casa.

J. No, vam fer en cada carrer un refugi. El que passa és que féiem totes les portes per, si queia una bomba, poder respirar. Del carrer de la presó al carrer Caperó hi havia tres portes cap al refugi fetes pels veïns, sense haver-hi cap arquitecte ni res. Feia nou metres de fons. Vam anar a preguntar a l’Ajuntament la profunditat, i van dir que havia de ser de nou metres. Anaven picant i, quan ja en tenien prou, tocaven un xiulet i anàvem totes les dones i ens posàvem a cada escala a agafar cabassos de terra i la tiràvem fora. I en tres dies vam fer un refugi. I per tot Castelló, per tots els carrers. En tres dies féiem un refugi de nou metres de fons que sortia a tres o quatre carrers perquè no ens ofegarem. Quan tocava la sirena, potser estaves tres o quatre hores sentint passar la pava. Els xiquets d’aleshores teníem un gran coneixement d’eixes coses. Sentíem uns sorolls d’avions, perquè la pava era la que portava les bombes, els altres anaven més lleugers. I els xiquets, mira si sabíem llavors, que coneixíem quin avió era quin. Perquè cada dia, dotze o tretze vegades, ens tocava baixar al refugi, que hi havia noranta escales.…

La casa que no estava tota caiguda, estava a mig caure… Ens va passar una bomba i ens cau damunt del refugi on estàvem nosaltres. Sols amb l’aire ens va fer moure, perquè estàvem asseguts a terra. I quan vam eixir, el pis amb la planta baixa, i el pis de dalt on estaven les habitacions, ens va volar. Després d’això, no vam tindre més remei que comprar i fer obres, i amb teles fer habitacions. Perquè no anàvem a dormir així fins que s’acabara la guerra. Hem passat molt…

E. Vosté se’n recorda del bombardeig del col·legi que hi havia a Sant Roc? Que van bombardejar per Sant Fèlix.

N. I el bombardeig del vaixell que va ser el primer, en març del 1937. Vam eixir a vore el que havia passat i vam saber que era bombardeig per una cosina de Madrid. Clar, a Madrid ja havien bombardejat de totes les maneres… Es va posar les mans al cap: «¡Eso no son bombas! ¡Eso es un obús!».

J. Els meus cosins germans tots vivien a Madrid, la tia madrilenya, la tia Pepa i la tia Carmen. I clar, a Madrid era pitjor encara, perquè estava el govern. Per això, se’n van vindre tots a Castelló. Estàvem tota la família a ma casa; que sempre hem tingut eixa gràcia, que venien tots a ma casa. En això que estàvem jugant al carrer i tiren el primer obús que vam sentir de la guerra. I nosaltres vam dir: «Oi, això deu ser un coet», i la meua cosina madrilenya que ja venia de la guerra, comença: «No, Pepita. ¡Vámonos dentro, vámonos dentro! Que es un obús». I jo li deia: «Què és un obús?». «¡Tía, que nos matarán! ¡Tía que nos matarán!». Entrem dins de casa i ix Maria, una amiga meua…

E. Maria Lidón Ramos Falcó. Eres amiga de Maria? Carnissera tota la vida. A ella també la vam entrevistar.

J. Bé, a Maria li van matar la germana Paca amb 18 anys. Va morir a l’hospital, que el xicot la va portar ferida de metralla a la cama, i la seua mare allí. Ma mare se n’anava a repartir aquell dia, a les cinc de la vesprada, i nosaltres sempre anàvem allí a comprar la carn, que ens hem portat molt bé. I va passar ma mare i li diu: «Centeta, em portaran els corders xicotets avui». I ma mare li va dir: «Amaga’n un, que era quan tornarem l’agafaré». I quan ma mare va tornar, ja estava morta. Maria ja estava al carrer d’Enmig a passeig amb Lola la Perruquera, la de davant de casa, i una amiga. I estant al carrer d’Enmig, cau la primera bomba, que venia del vaixell, no de l’aviació. Estàvem jugant al carrer i la gent va començar a fugir i, al carrer d’Enmig, ja no vam poder passar del Descarregador, perquè sa casa estava tota destruïda. Allí en van morir, em pareix, que uns catorze, i la meua amiga…

N. L’endemà, en l’Heraldo venia l’aberració i les lamentacions dels feixistes.

E. Primer cinc o sis i després al llarg del mes…

J. Però de gitanos en van morir molts…

E. Els d’Hermanos Vilafaña, en van morir molts. Els Navas Escudero, també.

J. Els gitanos…, en van morir molts. La mateixa nit, estaven escalfant-se amb una foguera al carrer i va caure un obús al foc, va explotar i els va matar quasi tots. El projectil venia de la mar cap ací i va caure al mig de la foguera en què estaven escalfant-se a casa Teresa, la que venia a fer-nos la feina, però a ells els va agafar dins de casa. Perquè els gitanos feien fogueres i, si tenien fred, es posaven allí. I just va caure al mig i en va matar uns quants. Després se n’anaven a dormir cada dia a la torreta d’Alonso, perquè tenien por d’estar a casa; són molt covards. El meu pare igual venia de l’hort de tirar el fem al riu i es trobava a tots els gitanos que venien de la Torreta per a passar el dia a casa. I mon pare deia: «Xa, però d’on vens?». «Calla, Manteca, calla! Que per poc ens deixen sense gitanos», li deien ells al iaio.

N. Jo li vaig preguntar a Ricardo Pardo, el que va estar al govern militar. Comentant un dia li dic: «Quin abast tenia el bombardeig?». I diu: «En eixa època i amb el bombardeig del vaixell, haguera pogut arribar més enllà de Borriol. I ens pensàvem que d’ací al Grau no havia d’arribar un obús… Ell era un estudiós de l’armament.

J. Tu, conta que el vaixell Canarias…

E. Baleares, el primer era Baleares.

N. L’Eivissa va ser el dels afusellaments.

J. I mira si estaven lluny, que van matar a la Flauta.

N. A la iaia de Lidón.

E. Teresa. A vore, Paquita és la filla que es mor, i la mare és Teresa.

J. Ah, sí. Mira, el dia que es va casar Maria, com que érem amigues, em va dir: «Pepita, tu em faràs un favor el dia de la meua boda?». I li dic: «Què vols?». «Que vages a portar-li el ram de flors a ma mare i a la meua germana perquè estan en el mateix nínxol, que les vam posar a les dos juntes». I quan es va casar, un xic d’allí que coneixia i jo vam anar abans del convit amb el cotxe dels promesos, a portar-los el ram al cementeri; érem com família. Les dos famílies érem com una. Però és que de bombardejos jo no he vist… Però eixe del vaixell, primera que no sabíem el que era, perquè féiem: «Què ha sigut açò?». Ningú sabía el que era encara. No sabíem si era una bomba o un obús del soroll que feia. Va matar el xiquet de Virgili, li va tallar una cameta. Tenia dos anyets, que el portava encara en braços…

E. On vivia Virgili?

J. Al jardí.

N. A Sant Roc.

E. Això va ser el vaixell? Això va ser un altre bombardeig.

J. Però vull dir jo, que des d’un vaixell també li van matar el xiquet. De vaixells va haver-hi més, i mira si era gran que, quan sentia la sirena de vaixell, feia el xiulet llarg: «De vaixell!». I si era d’aviació, feia: «Piiii, Piiii». Se sentia des d’Almassora. Mira si érem innocents, que ens créiem que els del vaixell no eren tan perillosos perquè ens pensàvem que estaven més lluny. Com que els altres queien del cel… A mon pare li va caure una bomba quan anava a baixar al refugi. Les vaques també es desorientaven i pegaven un bots perquè s’esglaiaven. I mon pare, mentre podia, estava a casa per si sentia alguna vaca bramar. Un dia es va vore atabalat i les pedres de les cases que queien el van fer baixar corrents cap avall i el van entrar dins del refugi. El meu germà i jo vam estar els tres anys que van durar els bombardejos sense jugar amb els altres; no anàvem amb qui volíem. Les mares ens feien estar a la boca del refugi. A jugar allí, perquè així quan sentíem la sirena, ma mare estava tranquil·la perquè els menuts estàvem per allà. Portàvem un palet a la boca amb un cordonet i el mocador a la butxaca banyat amb vinagre, perquè quan sentíem això, t’ho posaves al nas i no t’ofegaves. Perquè si no, el gas t’ofegava.

E. Això del mocador amb vinagre no ens ho ha contat ningú; això del palet, sí.

J. No? Jo del mocador me’n recorde que el portàvem a la butxaca. Ja al matí ma mare ja ens el banyava de vinagre i el portava tot el món que volia. Però era la cosa normal, i més amb xiquets joves perquè tinguérem coneixement. Quan sentíem les sirenes, de seguida el mocador al nas. Perquè un dia va caure una bomba damunt d’on estàvem nosaltres asseguts al nostre refugi, i l’aire ens va pegar a la cara i estàvem a un metre, però tota la gent amb el mocador a la boca i el palet perquè ens ofegàvem.

E. I sempre anava al refugi privat? O al públic?

J. On t’agafava. Hi havia cases que tenien molt mala ombra. El dia que ens van evacuar a València, l’últim dia que van entrar els nacionals, estàvem al refugi i mon pare va estar tres dies sense alimentar les vaques, i sols feien que bramar, i en això va entrar un capità per la porta que hi havia davant de casa Pilar: «¡Todos fuera! ¡A Valencia! Todos fuera!». Ens preparen per a anar a València, i mon pare i ma mare corrents que volien salvar-nos. A més, mon pare tenia ací el negoci, i ens fa eixir per la plaça Nova. El meu germà menut, Vicentica, ma mare, i jo vam arribar a un lloc que ma mare no podia passar corrents amb el meu germà al braç. I anaves a la babalà, perquè ens enviaven caminant a València. La tia Vicentica, com que era la més jove, li deia a ma mare: «Dóna’m el xiquet, que jo tinc més força». I se’l posa com els gitanos, així de costat. I tots fugíem. I saltàvem els morts i els ferits. Clar, tu no sabies si estaven morts o ferits, i no t’esperaves a vore com estaven, perquè si estaven ferits, ja els curarien. I anàvem corrents a casa Tica Flors.

N. La dona del senyor Tasio.Nosaltres amb la família de Tasio hem sigut molt amics.

J. En la família de Flors mai ens hem cridat pel nom; em deien la Mantequera. Com mon pare era Manteca, doncs jo, la Mantequera. El meu iaio va vindre de Santander i va conéixer la iaia perquè eren amigues d’ells. I ell es va casar amb la iaia, que era d’Almassora, i l’amiga també es va casar, i van viure tots al carrer Vera.

E. Per què ho contàvem això? Això de Tasio? Que fugíeu uns quants cap a València.Quan anàveu corrents, vos van agafar dins de casa de Tasio?

J. No. Tenien el fill menut tancat a la presó perquè era falangista. Ells no venien mai a portar-los el menjar perquè, com hem sigut com família, ma mare no consentia que vinguera ningú a porta-li menjar. Nosaltres portàvem un gerro de llet amb café i sucre, i anàvem al funcionari i li ho donàvem. Perquè com vivíem davant de la presó, teníem confiança amb el director i els funcionaris. I li portàvem el desdejuni a Pepe. Teníem 18 anys, i li entràvem el desdejuni i el dinar, que ma mare també el feia per a ell.

E. Pepe, que és el falangista, és germà de Tasio Flors.

J. El sopar i tot. Però va vindre el moment de l’evacuació, quan els nacionals ja estaven baixant per la Magdalena i arribaven tots els obusos ací. Llavors van evacuar la presó i se’ls van emportar a tots a València. El director de la presó, amb qui ens portàvem molt bé, tenia dos fills i una germana que vivien amb ell a la presó. I el director va entrar i va dir: «Pepe, quisiera hablarle. Como no somos de aquí, usted podría cuidar de mi familia. Yo le dejaré dinero para el gasto». Mon pare es pensava que en un mes o dos tornaria. I va dir: «No es preocupe, que mentre nosaltres viurem, ells també viuran». L’endemà entren els nacionals i nosaltres fugim, i vam pensar que, com que es van emportar els presos a València evacuats, vam dir d’anar a casa Tasio perquè com que havien fugit els presos que els estaven portant a València, potser Pepe hauria anat a casa. Vam anar allí i son pare també es pensava que el fill podria sortir i amagar-se a casa. Es queda darrere de la porta, ajupit dins, esperant que tocara a la porta. I de seguida ens va fer passar per a esperar el seu fill. Però Pepe no va tocar. I nosaltres ens vam amagar aquella nit tots a sa casa i vam passar allí la nit. Que en la casa no hi havia llits ni res.

Estàvem als refugis assentats, i entrem i al cap de dues hores que estàvem allí, sentim cantar, cantar fort, perquè aleshores vivien al carrer Navarra, i pel carrer Trinitat sentíem cantar coses rares. I déiem: «Qui seran, senyor, qui seran?» Trau el cap i estaven els militars de Franco, que ja estaven cantant el Cara al Sol. Clar, nosaltres no sabíem quina cançó era. I vam estar allí i mon pare, només va vore que eren les forces de Franco, amb els carros amb canons i tot, li diu a ma mare: «No vos menegeu d’ací, que jo me’n vaig a vore les nostres vaques, per si les han matat o encara viuen». I ma mare diu: «No, no vages tu, anirem tots». I vam anar tots a les dos del matí a casa. I abans d’arribar sentim que totes les vaques que teníem, unes quinze, totes estaven bramant de fam i de set. Entrem a casa i mon pare es posa a munyir-les i les vaques li pegaven unes patades de la fam que tenien. I la gent que va poder comença a fugir i a amagar-se. I la gent del carrer, que va veure llum a ma casa, va vindre tota allí. I si n’eren cent veïns, en van entrar quatre o cinc; els altres, a València. I fins que no va acabar la guerra, no van tornar. Nosaltres vam tindre eixa sort, però la vam tindre perquè a casa Tasio es creien que estàvem amagats a vore si Pepe havia pogut fugir i tornar a casa. I esperant a Pepe és quan nosaltres vam tornar, i mon pare va dir: «Tasio, obri que som els de Manteca», i en dir això ens van obrir.

E. I això que contaves del director de la presó, el senyor José, que li vau dir que no es preocupara, que vosaltres cuidaríeu? A qui? A la família d’ell?

J. Sí. Ell se’n va anar amb els presos i ja no va tornar. I l’endemà, quan ja havien entrat els nacionals, va vindre el director nou. Jo d’ell tinc una fotografia, dels fills i de la dona.

E. Però el senyor José…

N. El que va entrar de director de la banda dels nacionals.

E. I el que també se’n va anar era José?

J. José Escobar. És el que se n’anava a anar i es va quedar a ma casa.

E. I l’altre?

J. Després van vindre amb els nacionals, José Rico, que tenia dues xiquetes. Nosaltres ens hem conegut igual perquè venien per llet i, a més, entràvem a jugar i sempre jugàvem al jardí d’ells dins la presó. Després van fer una garita al carrer i en van llevar una de fusta que hi havia, molt bonica, i la van deixar allà al pati. I era la nostra casa de les nines dins de la presó. I entràvem amb les filles del director allí. I com que era de fusta, simulava un armari, com una casa. I allí vam estar jugant molts anys, fins que no vam tindre edat de jugar a eixes coses.

E. Ho deies perquè se’n va anar un director i va arribar un altre.

J. Sí. Resulta que com van agafar a tots els presos que s’emportaven de Castelló a València, els van soltar, com a Pepe, Pepe Flors. Els van deixar anar. Però al director, per ser director, el van castigar i va estar un any sense treballar. I no va tindre més remei que vindre ací, a ma casa, i estar un any, tota la família sencera, menjant i dormint. Perquè la casa la tenien a la presó, i també els van tirar els mobles al carrer.

N. Quin va ser el director que van afusellar?

J. El senyor Manuel Suárez. Que estava de director a la presó, i els nacionals el van afusellar.

E. Ell havia sigut director abans que José? Suárez, quan havia sigut director?

J. Abans que el senyor José.

E. I per què el van matar?

J. Perquè sempre hi havia persones que potser…

N. Algú el devia denunciar.

J. Alguns dels presos que havien estat amb ell, no contents amb alguna cosa, van dir que era roig. I el van afusellar. I pareix que ho van fer per Girona, però al cap d’una bona temporada.

E. I vosté, per exemple, quan tenien a sa casa a José i la família…

J. Els governaven ma mare i mon pare.

E. En la presó estava el nou director. I això no era problema per a vosaltres que havíeu acollit a la família?

N. No, perquè no havia tingut significació política.

J. No, no era polític. Era un home.

N. Era un home que estava en un Ministeri, però no tenia significació política.

E. Sí, però a vegades igual mataven.

J. Et diré una cosa. El senyor José Escobar era un senyor molt intel·ligent, per als presos i per a tot. Els tractava bé però amb rectitud. Van dir que era roig per anar-se’n a València amb els soldats. Va estar un any sense pagar; va anar mon pare i li va dir: «Mire, senyor José, on en mengen deu, en mengen dotze». I van estar així. Però després és tanta l’amistat que hem tingut i ens hem volgut tant, que va ser padrina de boda de la tia Vicentica i jo me’n vaig anar amb ells i vaig estar a Alacant amb ells, però no de criada, sinó de senyora rica.

N. A José el van admetre una altra vegada com a director?

J. Sí, però van tardar any i mig i va ser a Alacant. Després el van matar.

E. Que fort que pel simple fet de ser republicà…

N. Ell va estar a Alacant de director. Ella va estar amb ell.

J. Fins que la meua germana es va casar, quan ma mare va vindre per mi. Ací no tenia vida si comparem amb la vida de reina que portava allí, perquè ací em tocava treballar i allí no. Quan van vindre per mi, que vaig estar a Alacant, ens arriba un telegrama que deia: «Preparen a Pepita, llegaremos mañana por la mañana». De manera que ma mare em prepara la roba i diu: «Te n’aniràs». Però ella va pensar que estaria quinze dies i que tornaria, perquè feia falta per a treballar a casa. I me’n vaig anar un any. Però amb una vida de reina, perquè de matí no menjàvem a casa quasi mai; ens n’anàvem per Benidorm, per eixos pobles mariners amb cases xicotetes, que no eren com ara, eren pobles mariners. Després quan he tornat a passar, pareix que siga mentida… Teníem criada, i nosaltres no féiem res. Ah! Ma mare em preparava la roba i diu: «No quiero llevarme nada de Pepita. No queremos nada». I vam vindre amb cotxe oficial i tot. Només arribem allí, em porten al sastre i ens fan als tres, al fill, a la filla i a mi, tres abrics iguals, a la xica i a mi ens ho feien tot igual. Cada dia se n’anava a treballar, i a les nou tocaven al telèfon: «Mercedes, no prepares comida que nos iremos por ahí». Cada dia anàvem d’hotel.

E. Clar, com havien estat un any.

J. Any i mig!

N. El fill va morir fa uns pocs anys i la filla tenia l’edat d’ella. Però anàvem a Madrid i anàvem a sa casa, i ells venien a casa també.

J. Ells no tenien altra casa més que la nostra. I nosaltres, la seua. I resulta que quan me’n vaig anar amb ells, no volien que els diguera ‘senyor José’ ni ‘senyora Mercedes’. Però ma mare, abans que els passara això, sempre ha dit que no, que estaven acostumats a dir-ho així. Ells, totes les vesprades, passaven a ma casa a seure una estona, que deien que a ma casa donava gust estar. Això va passar abans de tot l’escàndol de la guerra. Després ens porten amb el cotxe oficial, i al cap d’un any ens n’anàvem. Això és per a contar la vida que jo feia. Ens alçàvem i cridaven: «Mercedes, no prepares comida que nos vamos a comer por ahí». I anàvem a qualsevol lloc a dinar. Ells se’n tornaven a treballar i nosaltres anàvem al cine, que allí a Alacant era continu. I com que ella ja sabia a quin cine estaríem, venien a buscar-nos, i ens n’anàvem al bar Tiburón. Anàvem allí i ens féiem el vermut amb ostres, que jo n’he menjat moltes… Després no he menjat tanta quantitat mai! I allà a la una de la matinada, cap a casa. I així vaig estar un any. Un dia de tants, anem a casa a la una de la matinada i estava la portera que vivia allí també, i estava la porta oberta, i va dir: «¿Qué pasa que la portera todavía tiene todo abierto?». I la portera ix i diu: «Senyor José, que aquí hay una familia que los buscan». I dic: «Mare? Què fa vosté ací a la una de la nit?». A l’any es casava la tia Vicentica i, com que jo no tornava a casa… Encara que parlàvem per telèfon cada dia des del telèfon de la presó, perquè ma mare no en tenia, era un any sense tornar a casa i la meua germana volia casar-se… Jo feia falta i van vindre per mi, i la portera els va dir: «Ellos vienen siempre de madrugada, así que siéntense aquí con nosotros y ya vendrán». Vam arribar més tard de la una i allí estaven ma mare i la tia Dolores, i els van dir l’endemà: «No, no, ustedes se quedan tres o cuatro días, que les queremos enseñar todo Alicante». Després anàvem amb el cotxe oficial i ens van portar a Castelló. I ara es va morir no fa molt Juanjo Escobar, i quedava Amalita, però no em pot escriure de cap manera. Es deu haver mort.

E. Coneixia a Tico?Estan parlant d’abans.

N. Jo he tingut relació amb Federico.

J. Era bona persona.

N. Federico era un home culte, un poc de dretes, imagine, però era bona persona. Era del cos de directors de presons i tenia molta afició a l’escriptura. Un dia, el senyor Eduardo, que encara estava d’arxiver, però molt poquet perquè va morir després de la jubilació, diu: «Ací hi ha una carta de Tasio. Contesta-li-la» I era una carta que acompanyava un article per a la revista Penyagolosa. Jo vaig parlar amb ell per telèfon. Després per Nadal m’enviava felicitacions. Però aleshores no sabia que havia sigut director de la presó, ho vaig saber després.

E. A mi estes coses sempre em produeixen un sentiment estrany. Penses que l’home aquest era un home culte, però estava de director de la presó on afusellaven…

N. Clar!

E. Quin paper!

N. Ja et pots imaginar. Però clar, tampoc no sé jo si era una cosa molt directa d’ell…

E. En aquest llibre que han publicat de versos, hi ha versos de presos que es refereixen a ell com un home… I quan maten a vint-i-vuit en el pati l’abril de 1940, el destitueixen de director i posen un director de la Falange, perquè hi havia hagut un motí a la presó i a ell l’en van fer responsable, perquè tenia bona relació amb els presos. Alejandro González.

J. Alejandro. Eixe era roí. Mira si era roí…

N. Eixe era el de la sarna? El Sardinero li deien.

J. Per a menjar només els donaven peces de sardina.

E. Eixe és el que va estar després Tasio?

J. No, no. Eixe va ser el primer que va vindre dels roïns.

E. Hi havia un Suárez.

N. No, Suárez era republicà.

E. Que el van afusellar. Després estava José Escobar.

J. No, ell va estar el primer.

E. Primer està Querol en el 1936 durant la República. Després va estar Suárez i Escobar, i amb Franco va estar Alejandro González.

J. I després, el primer que va vindre va ser el senyor Alejandro.

E. D’on era Alejandro?

J. Va ser el primer que va vindre quan van entrar els nacionals. Als presos els donaven sardines en escabetx. Anava a comprar-les quan portaven caducades quatre o cinc anys. I és quan va sortir tota la sarna, de roïnes que estaven. Ell és el que feia el menjar per a set-cents presos i, per a no tirar-lo, li’l donava a la gent per a les vaques.

N. Els presos no tastaven el menjar, i per no tirar-lo el portaven perquè se’l menjaren les vaques.

J. Les dones feien tres o quatre viatges amb calderes, perquè allí hi havia almenys set-cents presos. I era una presó sols per a cinc-cents…

E. I per què no donaven menjar als presos?

N. Era intrínsecament malvat.

J. Era roí. Nosaltres no tenim res contra eixe home, perquè a Pepe, que tenia el ranxo per a les vaques, mon pare li va dir: «Yo siempre que no haya cosas de huesos, que las vacas se pueden ahogar». I deia: «No, no. De eso ya me encargo yo». Vam estar un any fent viatges amb calders per a donar-li menjar a les meues vaques, i els hòmens, a la presó, menjant sardines que feia quatre anys que havien caducat. Van sortir tots, el senyor Juan Bellido, el senyor Juan Peña, tots que no es podien llevar la sarna de damunt.

E. Sí. Això de la sarna ho han contat moltes vegades. I vosté contava que, quan entràveu a la presó, vau vore les cel·les. On estaven?

J. Sí, Mare de Déu! En una cel·la que sols era per a una persona en dormien vint-i-cinc o trenta. No podien dormir.

E. S’havien de girar tots a la vegada.

J. Peu i cama, peu i cama.

E. Hi ha testimonis que ho conten. Les dones tenien xiquets dins de la presó?

J. Sí, moltes dones. La que vivia al nostre carrer, el menut el va tindre allà.

E. Van morir xiquets? A la presó, un va morir.

J. El del meu carrer es va salvar.

E. Sí. Un testimoni ens ho va contar.

J. Si sabérem els que s’han mort… Que la gent no se n’ha enterat, i nosaltres tampoc els coneixem.

E. De persones vols dir?

J. De persones i de tot. De xiquets… Allí… Mare de Déu! Allò era una cosa…

N. Sense contar els que van morir després, a conseqüència d’haver estat a la presó en eixes condicions. Això, com que no ho podem saber, és molt difícil d’arribar a quantificar: a quanta gent va afectar.

E. I el que conta de quan anaven a fer la visita, que parlaven per una reixa?

J. Sí, això tota la vida. Hi havia una reixa en què estaven ell, i una cosa així on es passejava el soldat que estava aleshores de guàrdia. L’altre ferro que es podia parlar bé.

E. També contaven que, per exemple, quan era estiu i feia calor, posaven la cua al sol perquè, quan la gent anara a fer cua, passaren calor. I quan era hivern, la posaven fora perquè es gelaren.

N. Potser elles no ho han vist.

J. Nosaltres vivíem a l’altra vorera i no podíem vore-ho. L’únic que feien és que, quan hi havia tanta cua, els soldats anaven a posar ordre i —uns per roïns i els altres perquè els caps els obligaven— amb els fusells picaven els peus a les dones. Si hem patit…

E. Vostés tenien cartes o papers de famílies de pobles amb qui han mantingut relació?

J. Saps què passa? Que després hi ha molta gent que ja no se n’ha recordat.

N. El que passa és que hi ha unes persones amb qui hem tingut molta relació, com els de Benicarló, i altres persones que vam conéixer però amb qui després hem perdut la relació.

E. No volia dir això. Deia si vos donaven cartetes perquè les passàreu als presos.

J. No. Mon pare i el meu germà, que era jovenet, treien les pells de creïlla, o del que fora, que havien fet al menjar. I això era per a les vaques. I després, el guisat, també. Això sí que ho hem fet. El iaio no hauria consentit tirar menjar. És que els presos que estaven dins… Això només ho sabien quatre o cinc —Juanito el de Córdoba, que ens vam fer tant amics—, hi havia quatre o cinc que eren els ordenances dels presos i eren els que podien parlar amb ells.

E. No ens hem explicat bé. El que vull dir és que, per exemple, si una família li volia passar una noteta a algú de dins, per a dir-li que li portarien coses, això ho feien ells?

N. No ho hagueren pogut fer perquè a la primera que l’hagueren trobat li haguera caigut el pèl.

E. També volia comentar que, quan els treien a afusellar, tiraven papers.

J. Perquè estava ple de gent i els guàrdies tots fora. L’únic que feien era que, si era gent que coneixia mon pare, que tenien negocis en els pobles: «Pepe Manteca, que sóc en tal de tal». Però des de dalt del camió en què se l’emportaven.

E. Els que se’ls emportaven, què eren? Soldats o guàrdies civils?

J. Eren soldats.

N. A la presó primer soldats i després la Guàrdia d’Assalt.

J. A més, a les dones i a les xiques joves ens obligaven a portar l’uniforme de Falange. Però jo no me l’he comprat mai. Mon pare s’haguera fet boig en vore’m. Perquè mon pare no era polític, ara, de dretes tampoc, no diré mentida, però no era capaç de fer mal a ningú del món. La iaia, et diré, ens deixava sense menjar a nosaltres per donar-li’n a les pobres dones que veies que patien tant.

N. Jo recorde el que contava el iaio. Que, acabada la guerra, seguien anant a comprar llet a casa, i aleshores: «Escolta Pepe, que tu no vas a missa?». I ell deia: «Sí, tu no et vas adonar que, a l’última missa, l’escolanet et va fer així?». Jo era l’escolanet aquell. Però el iaio no va xafar una església mai en sa vida!

J. Tenien un amic que ens deia que calia anar a l’església, i mon pare deia: «Jo no vaig a l’església per anar, jo vaig a acompanyar el meu amic. Jo arribe allí, i en lloc de resar, que no sé, jo faré el que voldré». Quedava bé amb la gent.

N. Alguna dona li preguntava: «Pepe, que tu no vas mai a cap processó?». I el iaio deia: «Sí, vaig anar a la Confraria de la Sang. Tu no vas vore que un encaputxat, quan passava pel costat, feia així amb la mà? Eixe era jo».

J. Un dia la senyora Rosita que era un poc així, li va dir: «Pepe, ¿por qué no vas a las procesiones?». «Senyora Pepa, pareix mentida que em diga eixes coses». «¿Por qué?», «Ahir divendres sant, quan va passar vosté per la plaça Santa Clara, quan se n’anaven una altra vegada al sant, vosté no va vore un que li va fer així a la cara?». «Sí». «Dona, doncs si era jo!». Després va pujar dalt, que vivia dalt de la casa, i li diu a la filla: «Rosita, no me figuraba yo que Pepe era tan buena persona». «Tantos años viviendo aquí y no te habías dado cuenta?». I diu: «No, no, pero de ir a misa, porqué mira que me ha dicho que pasando por la calle Mayor me ha hecho una señal». I quan ens ho contaven, ma mare es moria de riure perquè ja sabia que mon pare no anava a les processons. Però a vosaltres sí que vos van acostumar des de menuts a anar el diumenge a missa. En aquella època també et feien anar durant els mesos d’estiu amb calces i camisa llarga; no podies anar sense calces i amb mànega curta. Un dia que feia calor, eixos dies de juliol que fa mala gana fins per a eixir de casa, i no podies perdre la missa, me’n vaig amb les meues amigues i li dic a ma mare: «Jo me’n vaig sense calces, perquè ja no ho resistisc». I ma mare: «Tindràs un disgust». «Mare, jo no ho resistisc». És veritat que jo he anat tota la vida sense calces fins que no feia molt de fred i, en arribar a la porta, hi havia un home, que era el pare de la meua millor amiga, i estava sempre allí amb una vara metàl·lica i, quan hi havia una persona que anava amb mànega que no tocava, feia així, i als que estaven davant, anaven darrere. I vaig jo amb les meues sis amigues, amb 12 anys, se’m queda mirant i em fa: «A casa, ací no entraràs». I me’n torne a casa i ma mare em volia pegar: «Ja t’ho he dit jo, que no anares sense calces». Total que la filla es fa monja, i monja s’ha mort.

N. El nostre barri era un barri bipolar. Estaven els llauradors rics, que eren tots els que vivien al carrer Sant Roc i Sant Fèlix, després estava la part proletària, on hem viscut nosaltres, i ja més cap avall, allí vivien els gitanos, que vivien en unes condicions terribles i on vivia la gent més pobra. I també és on vivia el primer grup de gent immigrant d’altres parts d’Espanya. Estava dient això perquè ma mare em contava que el dia que van jutjar Cernuda i Velasco, els van portar amb una camioneta i, quan van vindre a la pena de mort, els van posar un banquet per a recolzar el peu per a llevar-los-el després. Tenien la mateixa edat. Dels nervis, d’això que sabien que venien a la pena de mort, van entropessar amb el banquet. I tot això ho vam vore perquè ho feien al carrer.

J. Hem vist moltes coses, i sense dret de fer res. Jo, quan una persona fa mal, que pague el que ha fet. Però ni uns per ser rojos ni uns per ser blancs. No es pot comparar mai, ací a Castelló, el mal que hagen pogut fer els rojos i els blancs. Perquè tot el món era roí per a ells: tots era rojos. A ma casa des de menuts ho hem fet tot: la comunió, la confirmació… I ma mare ens han acostumat a anar a missa. És a dir, que no som gent de qualsevol manera, no teníem per què estar esglaiats. Els pares això t’ho fan; la vida la fan ells. Tot el contrari que ma mare i mon pare. I no és perquè jo vulga dir-ho, i ell ho pot dir… Eles meus pares han donat de menjar a gent que no acabaria mai, perquè els veies tan desgraciats per ser rojos…

N. Tots carregats de xiquets amb crostes i ferides… És que a l’entrada de l’estable del iaio hi havia un rastell d’una pedra calcària que venia molt bé per a asseure’s… Aleshores les famílies s’asseien allà al costat d’una porta gran per on entraven els cavalls i els carros…

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Desplaça cap amunt