Fortea Josefina, Borriana Plana Baixa. Guerra civil, repressiĂł, vida quotidiana.Entrevistada per Teresa Armengot.
ESCOLTA TESTIMONI
LLEGIU EL TESTIMONI
Testimoni: Fina Fortea (F)
Participants: Entrevistadors (E1, E2), Home de Fina (HF)
Entrevistadora 1: El que ens faltava era, que mai hem parlat en tu i havĂem de vindre a parlar.
Fina: Doncs parleu, jo vos escolte.
E1: No, no, tu has de parlar. A veure, comencem, ho gravarem.
F: No em porteu a la presĂł, eh! Jo de polĂtica no vull res.
E1: De la polĂtica d’ara no, però d’allò que ha passat, sĂ.
F: Em comprens? Ja hem passat prou, en una prou, això t’ho dic sincerament, de polĂtica no vull saber res, ara que, jo mentre visca, el meu vot el tenen segur els socialistes, això Ă©s cert.
E1: Tu que vas nĂ ixer a Borriana?
F: SĂ.
E1: En quin any?
F: En el 1934.
E1: O siga que eres molt…
F: 82 anys.
E1: I te’n recordes de l’època? De què te’n recordes?
F: Jo què sĂ©, què vols que et diga…
E1: D’acĂ de Borriana, ton pare va estar acĂ a la presĂł, li van fer Consell de Guerra i se’n va anar a CastellĂł, no? DesprĂ©s què va passar?
F: De Castelló el van enviar a València.
E1: A la presó de València?
F: SĂ, com es deia…
E1: San Miguel de los Reyes?
F: No sĂ© dir-t’ho, jo llavors era menuda, em comprens? Però no sĂ© si era San Miguel de los Reyes, no ho sĂ©, en alguna llibreta que mon pare ha dedicat posava presĂł tal.
E1: En el primer Consell de Guerra el van condemnar a mort, i desprĂ©s que va passar? Li van indultar i se’n va anar a Biscaia?
F: A ell en el Consell de Guerra el condemnen a mort i va estar nou mesos en pena de mort. Després, quan van voler, el van tornar a jutjar i li va eixir llibertat propera al poble.
E1: Llibertat condicional? Vigilada? Això que has d’anar tots els mesos a signar a la GuĂ rdia Civil.
F: No.
E2: EstĂ per acĂ i prou.
F: AcĂ no, a Borriana no.
E1: Desterrat?
F: Desterrat però a pocs quilòmetres.
E2: On estava?
F: A BetxĂ, perquè son pare estava casat amb dues dones. La primera dona era de BetxĂ, i allĂ tenien la terra, el meu germĂ va dir: «Doncs per a anar-me’n a un altre lloc, me’n vaig a BetxĂ i treballe i porte la terra», i vam estar a allĂ, però em pareix que era cada tres mesos quan venien i el tancaven sense res, regiraven tota la casa i el tancaven. Estava tres mesos tancat, sense dir ni una paraula i al cap de tres mesos el tiraven al carrer. Tres mesos desprĂ©s, fora i desprĂ©s el mateix, tres o quatre vegades va passar allĂ, aleshores les persones d’acĂ de Borriana li varen dir: «VĂ©s-te’n a Bilbao, que allÅ»…
E2: Qui li ho va dir? Ho recorda?
F: Manuel Peris i Batiste SanchĂs. Se’n va anar a Bilbao i va ser la nostra salvaciĂł i la nostra vida perquè allĂ ens van tractar el que no ens han tractat aixĂ perquè acĂ pitjor no van poder, i allĂ millor.
E1: Tu t’has criat en Bilbao?
F: Jo m’he criat en Bilbao. Quan vaig anar allĂ teia 11 anys, i vaig vindre als 33. Vaig estar vint-i-dos anys a Bilbao.
E1: Et vas casar allĂ?
F: AcĂ, però vam estar cinc anys per carta, que aleshores el telèfon no el gastĂ vem com ara. I d’allĂ nomĂ©s puc contar coses bones i nomĂ©s puc donar grĂ cies a tots i en fi… A peu me n’aniria, si alguna vegada em perdera, aniria.
E1: Allà a Bilbao, en què treballava ton pare?
F: Mon pare va entrar al magatzem d’aquests dos, que on volia estar es quedava. Va estar una temporada però el jornal no li va parĂ©ixer bĂ© i va muntar una fruiteria. Això va ser la nostra salvaciĂł.
E1: Ell no va tornar a la companyia a Borriana?
F: Va tornar diverses vegades quan va faltar son pare, mon pare va faltar nou dies abans que el meu iaio. Mon pare va faltar nou dies abans que el iaio. Va agafar cirrosi, i el metge li va dir: «Ara no es pot tocar de cap manera, la gravetat que tens no es pot tocar, si en algun moment millorara, el portarĂem a descansar i quan arriba, arriba», i quan el van veure millor, se’n van vindre amb ma mare, el meu home i jo ens vam quedar a la fruiteria, i al cap de tres mesos justs de vindre, va faltar. Van vindre el 13 de juliol i va faltar el 13 d’octubre.
E1: De quin any? Ho recordes? O quants anys tenia ell?
F: Abans ho sabia tot… Ara m’he fet mĂ©s maldestra.
E1: Quants anys tenia ton pare quan va faltar?
F: 63. Mon pare era del 1900.
E1: I quan vau tornar a Borriana, vos va tractar bé la gent?
F: SĂ. Quan vam tornar la gent ens va tractar bĂ© perquè jo, mentre mon pare va estar tancat, de la seua famĂlia no coneixia a cap oncle ni a cap cosĂ, i finalment em van eixir cosins i oncles fins per baix les pedres. Però mon pare va viure tres mesos justets.
E1: De totes maneres, hem estat llegint el Consell de Guerra de ton pare i era una persona molt important en Borriana.
F: Mira si era important que va estar dues vegades sentenciat a mort.
E1: Ell què era? El president de l’UGT?
F: Va ser un any, en la RepĂşblica. Això ho vaig saber jo l’altre dia perquè una persona em va presentar a Palomero. Anava amb una dona i quan van fer allò de La MercĂ©, anava amb una senyora i estaven allĂ drets, i en això m’aprope i els dic: «Què feu?» i diu: «Mira, aquesta senyora, son pare era diputat provincial de la RepĂşblica» i jo no sabia res, i la dona em besa i em diu: «Tant de gust en conĂ©ixer-la i m’alegre molt de conĂ©ixer-la». Ja no l’he vist mĂ©s que una vegada que si la vera ara no la reconeixeria, i se’m gira a besar-me i a preguntar-me com estava però no sabia qui era, em vaig despistar, m’he fet vella, i diu: «Que no te’n recordes de mi? Que ens va presentar Palomero?», i li dic «Perdona, no l’havia conegut», i li ha tocat plaça a CastellĂł de mestra. Ja no l’he vist mĂ©s, i si la vera ara, no la coneixeria, potser si l’escolte parlar Ă©s possible.
E1: I tu recordes quan ton pare estava a la presĂł?
F: No.
E1: AcĂ o a CastellĂł?
F: Als dos llocs, i a València.
E2: I anĂ veu a veure’l i a portar-li menjar?
F: Tots els dimarts anava ma mare. Primer amb cistella i desprĂ©s, com traiem paperets escrits, van llevar les cistelles i van posar poals de fem. Ma mare anava tots els dimarts i quan va estar empresonat a CastellĂł, ma mare anava totes les vesprades del mĂłn, anava a CastellĂł per si el mataven, i tenia la caixeta encomanada i el taĂĽt perquè no el deixaren a la fossa. Jo tot el que vos dic Ă©s el que he sentit, no puc dir mĂ©s perquè no tenia edat, però el que he sentit i vist a ma casa sĂ. Ma mare anava totes les vesprades a peu a CastellĂł i quan els treien… Que tot açò Ă©s el que he sentit i m’han contat, que jo era menuda.
E1: Tu vas nĂ ixer en el 1934, doncs tindries… 7 anys.
F: Quan vaig anar a Bilbao, d’això sĂ que me’n recorde, que tenia 11 anys.
E1: Però sĂ que recordes quan estaves a BetxĂ, no?
F: A BetxĂ molt malament, bĂ©, no sĂ© com dir-t’ho. En comparaciĂł amb Bilbao molt mal perquè a mi allĂ no m’ha dit ningĂş res, nomĂ©s em deien Borrega, però molt orgullosa de ser filla de Batiste Borrega.
E1: D’on li ve el malnom?
F: Ni idea…
E1: BĂ© doncs, estaven a BetxĂ, que d’allĂ tens records roĂŻns.
F: RoĂŻns no… No sĂ©, jo tenia amigues de la meua edat i això, però mon pare vivia en el Palau de BetxĂ, vivĂem allĂ perquè resulta que mon pare estava tancat junt amb el germĂ de la Comtessa d’allĂ del palau, i mon pare quan li van dir que el tiraven fora diu: «Ara a veure jo on me’n vaig», i aquest home li va dir: «A BetxĂ fes per anar-te’n, allĂ no tindrĂ s cap problema. La meua germana allĂ tĂ© lloc, ja parlarĂ© jo amb ella i no tindrĂ s cap problema», i aixĂ ho vam fer. Ell va parlar en la germana i vam anar, i amb nosaltres es van portar meravellosament, tenia tres fills que el major estava d’advocat amb allò dels sindicalistes que van matar.
E2: A Madrid?
F: A Madrid era?
E2: Atocha?
F: AllĂ que van matar a quatre o cinc sindicalistes.
E1: En Atocha. La matanza de Atocha.
F: Jo no sĂ© on era, però sĂ© que era allĂ . Ell estava allĂ però no el van matar però estava eixa vesprada, perquè això sentia que ho contava sa mare, la senyora Elvira, que era la Comtessa del palau. Vam estar allĂ vivint i millor amb nosaltres no es va poder portar, tant ella com els xiquets. DesprĂ©s tenia a AngelĂn, que ha mort i que estudiava per a metge, i em donava uns esglais per a matar-me. Ell estudiava allĂ i nosaltres tenĂem una porta acĂ per a entrar i eixir al nostre espai i de tant en tant deia: «Finita», «Què?», «Vine i veurĂ s que açò t’agradarà », i jo entrava i em pegava esglais, vull dir, que de meravella. TambĂ© tenia a PascualĂn, que era el major, era advocat, desprĂ©s estava Pepe que no tenia ganes d’estudiar i tambĂ© estava, el mĂ©s xicotet.
E1: A ton pare quan venien de Borriana i anaven a buscar-lo a BetxĂ, quan el tacaven?
F: No, el detenien a BetxĂ.
E1: La GuĂ rdia Civil?
F: SĂ, regiraven tota casa i en acabar, s’emportaven a mon pare emmanillat i ja estĂ .
E1: On el portaven?
F: A CastellĂł.
E1: A la presĂł de CastellĂł?
F: A CastellĂł.
E1: Per què ell quan va acabar la guerra ja no va tindre cap activitat polĂtica?
F: Que jo sĂ pia, no.
E1: Vull dir que, per exemple en Bilbao, que Ă©s un lloc que…
F: AllĂ el vam portar amb nosaltres, mon pare quan va anar es va presentar i per això li ho van dir, però la GuĂ rdia Civil li va dir: «Si no le mandamos notas o algo tranquilo, no hace falta que venga usted para nada». El van fer soci del Casino Norteño, quan allĂ no fan socis si no sĂłn bascos, i a ell el van fer i encara no sĂ© per què. Ell anava cada dia, anava a prendre cafĂ© al casino desprĂ©s de dinar, fins que obria la fruiteria. Vull dir, que d’allĂ nomĂ©s puc contar glòries, vaig tindre una sort amb unes amigues meravelloses, i en fi, vam estar dotze anys cuidant un xalet. AllĂ era tot gent rica, era tot aixĂ, i els pisos allĂ doncs nosaltres no podĂem pagar les rentes, i hi havia un senyor que li diu a mon pare: «VostĂ© no estĂ buscant una casa econòmica?», i diu: «SĂ», «Per què no va al casino que he sentit que Gallo, el senyor Ignacio Gallo que vivia a Madrid, estĂ buscant guardians per al xalet?», i mon pare diu: «A mi com m’han de voler? He estat a la presĂł i no sĂłc d’acĂ», i diu: «Chico, de ir a verlo no te cuesta nada, vete». Va anar i va tornar i diu: «Aquesta setmana se’n van ells, se’n van dilluns, i el dilluns ja dormirem allĂ. M’ha tractat molt bĂ©, m’ha rebut molt bĂ©…». Mira com Ă©s la vida i les coses, que mon pare li va dir: «Mira, l’Ăşnic que li exigisc Ă©s que la meua dona i la meua filla, treballar acĂ no podran perquè les necessite a la fruiteria», «Ells no tenen res a fer acĂ, ni embrutar ni netejar, allò que elles embruten, el que vostĂ© embruta, Ă©s conter seu, però l’altre, quan hĂ gem de vindre ja cridarem a dues xiques de Madrid i ho faran». Sols van vindre el primer any, desprĂ©s ja no van tornar mĂ©s perquè al primer any, diu la senyora SofĂa que era d’Alacant: «Fina, tu no buscarĂas a una mujer para que nos lavara todas las sábanas, los sofás…», i ma mare diu: «Clar, no patisques», i ma mare desmunta i rente els llençols. El primer any va fer això, però el segon: «Fina, busca una mujer para las cortinas», i aquelles cortines eren inacabables, inacabables. Primer, ma mare les llavava totes a mĂ perquè de llavora ni hi havia, el primer any va dur a un fuster, i el fuster va fer una funda per a la cuina, i una per a la nevera perquè eixe any va ser quan ell ho va portar de Nord-amèrica, que treballava portant coses d’allĂ, com cotxes i coses aixĂ. En fi, tenia por perquè això valia molts diners aleshores i no volia que ho espatllarem i va dur a un fuster perquè fera fundes, i no res…
E1: I aquest Gallo no tenia un fill o algĂş, o un parent que es deia Federico? No? Que eixia a la televisiĂł?
F: No. Tenia una filla que es dia SofĂa, un nom de xica, que tenim molta relaciĂł. I nosaltres hem treballat allĂ mĂ©s que unes burres, mon pare va entrar allĂ per a què no treballarem, i ma mare i jo vam treballar mĂ©s que unes burres. Ma mare rentava i jo planxava.
E2: Vosté tenia un germà , Vicente.
F: SĂ, Ă©rem germans per part de pare, però ma mare el va agafar quan tenia 4 anys.
E1: I ell també va anar allà a Bilbao?
F: SĂ, però ell es va casar amb una xica de Bilbao, aleshores es va quedar allĂ, que ara un fill d’ell i la nora estĂ acĂ el mes d’agost.
E2: Llavors Vicente Fortea no és germà seu?
F: Vicente Fortea era el germĂ de mon pare.
E2: D’acord, d’acord.
F: Vivien a AlcĂ sser.
F: SĂ. VostĂ© el coneix?
E2: Eren amics de mon pare.
F: Tu saps que Trini vivia amb Ferrando? Perquè estem buscant-ho perquè no sĂ© per què ho voldrĂ el meu nebot, que l’altre dia va vindre i vam anar a veure tot això per allĂ que no ho havĂem vist, i aquest no tĂ© famĂlia, i l’altre tĂ© dues xiquetes, i em diu: «Tia, tu te’n recordes de la tia Trini, que li deien de cognom…?», «A mi em pareix que Ă©s Ferrando», «És què estic parlant amb un xic d’AlcĂ sser i hem estat parlant i no he sabut dir-li el cognom», «Jo no estic cert, però em pareix que es deia Ferrando». El que sĂ que farĂ© el dia que haja d’anar, Ă©s anar a la residència on estaven i preguntar a la monja, que els meus oncles van estar acĂ, i li preguntarĂ©. No sĂ© per què ho voldrĂ el meu nebot, però que va anar a AlcĂ sser i va conĂ©ixer a uns que eren amics vostres…
E1: VivĂeu a Bilbao, al mateix Bilbao?
F: No. Quan vam anar vivĂem a Odondo, vam llogar un pis a Odondo i vam viure allĂ . DesprĂ©s vam muntar una fruiteria a Bilbao però allĂ no… finalment vam anar a Algorta, i allĂ estĂ vem. NomĂ©s tinc ganes de plorar si pensen en com de bĂ© he estat allĂ …
E1: Vas tornar acĂ?
F: Doncs perquè ma mare tenia una germana que no tenia famĂlia i si no haguera sigut per ells quan vam vindre acĂ, haguĂ©rem estat al carrer, i ens va obrir les portes i vam estar amb els meus oncles tot el temps que mon pare va estar tant. Com no tenien famĂlia ens vam ajudar amb tot, quan han faltat, m’ho han deixat tot a mi… No sĂ© com dir-ho.
E2: I tu recordes una cosa de Borriana després de la guerra?
F: Després de la guerra no, sols recorde que jo estava amb la pallola, i estava gitada i a mon pare el van detenir el mateix dia de la victòria.
E1: El van detenir a Borriana?
F: No, a BenifaiĂł, estĂ vem fora. Doncs mon pare s’alça i diu: «Me’n vaig a veure quins aires corren», quan va sentir que havien perdut, i se’n va anar i ja no va tornar. Va anar a la plaça i diu que estava, sols arribar, que es va quedar mirat a un pòster i es van apropar dos i li van dir: «VostĂ© Ă©s Batiste Fortea?», «SĂ», «Vine amb nosaltres, queda detingut. Què vol, que l’emmanillem o ve normal?», «Com vulguen», i el van emmanillar i eixe dia a ma casa va ser… Jo me’n recorde com si fĂłra ara, però jo estava amb la pallola i els meus oncles, al saber que havien detingut a mon pare, que ells ja estaven a Borriana, van vindre corrents per a estar amb nosaltres a BenifaiĂł. El meu germĂ i jo ens portĂ vem set anys, tambĂ© era xicotet… vull dir que se’n van vindre de seguida i ens va tocar un guĂ rdia que segurament, la nĂ©ta diu que estĂ de professora, el mĂłn Ă©s molt xicotet, que estĂ de professora als Salesians m’han dit.
E1: I qui era eixe guĂ rdia?
E2: Com li deien?
E1: Ponce?
F: El guĂ rdia diu? No em faces cas…
E1: És a dir que va anar gent de Borriana fins a Benifaió per a detenir-lo, no?
F: Alguns de BenifaiĂł que degueren cridar als de Borriana i degueren dir allĂ estĂ en tal. Dic jo, no sĂ© dir-t’ho.
E1: Perquè aleshores no hi havia fotos ni cares ni res, llavors clar, han de conéixer-lo, no?
F: No ho sé.
E2: Que ell què contava quan venia de la presó? De la presó què li va contar?
F: Què em va contar? Doncs que treien les samarretes amb taques de sang seques, perquè volien que mon pare declarara de dues persones que ell no tenia ni idea. Mon pare no sabia res d’eixes dues persones ni res contra elles.
E2: Eren de Borriana eixes persones?
F: SĂ. Aquelles persones van anar i li van dir a mon pare: «Batiste, què fem?» i mon pare els va dir: «Vestiu-vos de llauradors i aneu-vos-en quan abans de Borriana», «És que ens han demanat diners» i mon pare diu: «No doneu ni un cèntim, aneu-vos-en quan abans perquè si vos han de matar, igual vos mataran, si deixeu diners com si no. Aneu-vos-en com mĂ©s aviat millor».
E1: Qui eren?
F: No vull dir-ho, perquè els fills encara viuen…
E2: Ton pare els va ajudar al fet que se n’anaren.
F: SĂ, però desprĂ©s, amb pallisses i maltracte volien traure-li a mon pare on els havien matat, i ell no tenia ni idea.
E2: Van fugir i els van matar.
F: SĂ.
E2: I es pensava que ton pare els havia matat?
F: Volien que mon pare sabera com els havien matat i quan, i ell no sabia res, i ell es va assabentar d’això per un llibre que hi havia a la biblioteca de la presĂł, que no sĂ© si sabeu que a la presĂł de CastellĂł va haver-hi un llibre que va escriure el capellĂ …
E2: Mosén Elies.
F: No, no, el capellĂ d’allĂ del poble on els va passar. El van llegir i diu: «Mare de DĂ©u, que fills de puta, el que m’han fet sofrir», i aquest home va explicar tots els detalls i tot. Diu que hi havia un alcalde que era comunista o socialista, i diu que els va dir: «No vos preocupeu de res, feu vida normal i a la vostra, i no vos deixeu veure molt, que mentre jo estiga dret no vos passarĂ res». No els va passar res, però aquest home va haver d’anar a un viatge i va baixar gent de no sĂ© quin poble, gent que era mĂ©s roĂŻna que un tir, i se’ls van carregar. I quan anava a aparĂ©ixer l’alcalde, no res, finalment li ho van acumular a mon pare, i ell doncs no sabia res. «Ho has de dir, ho has de saber, ho has de dir, ho has de saber», jo l’Ăşnic que vaig dir Ă©s això, que no donaren diners i que se n’anaren el prompte possible perquè els matarien. Aleshores ja no li van pegar mĂ©s, però fins que els van aclarir, li van donar prou.
E1: El van estar a punt de matar, no? A ton pare…
F: Mon pare va estar nou mesos condemnat a pena de mort.
E1: No, et dic abans.
F: Abans? La nit que mon pare va formar la gestora, perquè diu que era un batibull el que passava acĂ, anaven, els treien, els mataven… un desgavell. Mon pare va dir que no hi havia mĂ©s remei que formar la gestora, que vinguera la policia de CastellĂł i que faça front perquè açò no pot ser, i se’n va anar mon pare a dur fusta per la part de Tarragona, perquè la guerra estava ja per acĂ, i la taronja estava penjant però els comerciants no podien treballar perquè no tenien fusta, no els en donaven, i ell va anar a veure si n’aconseguia. Va agafar els diners de la caixa i se’n va anar a buscar fusta, i la taronja que estava penjant la van collir i la van treballar, la poqueta que hi havia, i desprĂ©s, es va acabar la guerra i no es va poder fer res. Potser dirĂ© coses que no seran exactes però dins del que jo recorde, jo vos ho dic com ho sĂ©, no res mĂ©s. Aleshores, perquè la nit que van formar la gestora, van llevar totes les llums del poble i ho van llevar tot i eixa nit estaven tots a l’Ajuntament, menys Moliner, que tenia la dona embarassada, i que li va dir: «No te’n vages perquè si m’agafa a mi alguna cosa…», i l’home es va quedar, no va fer res mal, el que li corresponia, perquè igual mon pare haguera fet igual en la dona en estat. Resulta que eixa nit va ser un desgavell, van matar a dues veĂŻnes, que una estava coixa i l’altra embarassada, i en fi… va ser un batibull allò. Per anar-se’n a casa, sempre se n’anaven per darrere de la Tanda, però com eixa nit anava el senyor Batistet, que no sĂ© qui era, estiguera de secretari de l’Ajuntament, doncs van dir que en lloc d’anar per darrere de la Tada, que anaren per la carrera i acompanyarem al senyor Batistet. Tots els que anaven a la gestora el van acompanyar, i a la que van arribar al carreronet d’allĂ on tenen la casa les Mingarres, va dir aquest home que li deien Gimeno: «BĂ©, jo ja estic, aneu-vos-en a la vostra que jo estic acĂ», i al moment se’n van i mon pare diu: «T’acompanye?», i diu: «Per a què si jo ja estic?», i s’escolten tirs: «Fortea! Fortea!», i mon pare se’n va anar però als altres els van agafar i li van dir que no anara perquè si no cauria ell, i no el van deixar anar. Eixa nit tant que manaven, eixa nit van estar tota la nit dalt del terrat de Palomero, que tambĂ© era d’allĂ del partit, i van estar tota la nit al terrat per si entraven i anar-se’n pels terrats perquè diu que feia por com estava el poble. No sĂ© si a les quatre del matĂ va anar la dona de Gimeno, del que van matar, i li toque la porta a ma mare i li diu: «Fina, Batiste estĂ a casa?», diu: «No», «El meu home tampoc», «Doncs si sĂłn les tres o les quatre del matĂ! On estan?», com que ma mare diu: «Ara agarre als xiquets i els porte amb ma mare i mon anirem a veure si trobem alguna cosa», van ser valentes eh… Sense llum al poble i tot com estava. Ma mare em muda, vesteix al xiquet i el porte a casa la meua iaia: «Quede’s amb els xiquets mare, que no sabem res dels homes», no estaven a cap lloc, no els van trobar per cap banda… Com els anaven a trobar si estaven al terrat de Palomero? No els van trobar a cap lloc, i van tornar a casa totes preocupades…
[conversa irrellevant]
F: Ma mare li diu: «Tu has vist alguna cosa?», «Jo he sentit tirs, però he baixat de seguida i no hi havia res, ni forats de tir, ni sang, ni res», i ma mare diu: «Doncs a Batiste, jo no l’he vist des que va sopar», i ella diu: «Jo tampoc al meu», com que l’endemĂ es va descobrir. Tu no el coneixerĂ s que eres jovenet i Teresa tampoc, jo sĂ que l’he conegut, un home que li deien Blai. No l’has conegut, que parlava un poc efeminat, aquest home tenia molta terra per allĂ davant d’on estĂ ara l’escola de Felipe, allĂ era tot terreny d’ell i sembrava… Planters de figues, de tomates… Tot allò, i ell tambĂ© va denunciar a… BĂ© això no cal contar-ho.
E1 i E2: Conta-ho, conta-ho.
F: No.
E2: Però si la major part de la gent estĂ morta…
F: No que encara hi ha fills i nĂ©ts… No vull perquè per desgrĂ cia hem tingut…
E1: Este Blai era l’escolĂ de Santa BĂ rbara?
F: Crec que no, no ho sé cert.
E1: Perquè jo sĂ que sabia d’un Blai que va denunciar a molta gent.
F: No, no. Aquest era el que li va dir a ma mare el que van fer, perquè ell vivia on estĂ la Esperanza, una caseta xicoteta, i d’allĂ hi havia una reixa i sempre ha estat amb gentola, estaven tots amagats i tenien totes les coses allĂ baix, que era una pescateria. Diu, que van dir quan van matar a aquest: «Vinga! Ja hi ha un menys», i van dir els altres: «SĂ, però el que volĂem matar se’ns ha escapat. Al que volĂem matar era a Borrega, i Borrega s’ha escapat».
E1: Que a aquests el van matar van ser els anarquistes…
F: Dimonis. Jo que sĂ©. Era gent molt roĂŻna, no sĂ© qui eren. Anarquistes….
E1: SĂ, perquè desprĂ©s sĂ que van estar a la presĂł quatre que eren de la CNT acusats de matar a Gimeno.
F: Eren de la CNT, els que van matar i anaven per mon pare, eren de la CNT, i una li va dir a ma tia quan estaven a la pescateria: «Aquest, aquesta vegada s’ha escapat, però si ve acĂ no, s’escaparĂ . No l’han matat els feixistes, el matarĂ© jo».
E1: Una dona?
F: Una dona que les filles i els fills encara viuen, no vull dir qui és, però li va dir això al mercat, i ma tia li va contestar: «Tens poca figa tu per a matar-lo», li va contestar.
E2: Era anarquista també aquesta dona? De la CNT?
F: SĂ. L’home un cap de la CNT, i la filla i tot, perquè no sĂ© com dir-te… No Ă©s que tinga cap amistat però si en AlcĂ sser em diu adĂ©u, jo no li dic res.
E2: I no vol dir qui és?
F: No, no perquè encara viuen tres fills i jo no vull picabaralles.
E1: No sĂłn picabaralles, Ă©s una cosa que ha passat fa setanta anys…
F: Però ells encara viuen, els fills… Tres encara viuen.
E1: De totes maneres, si l’home era una persona important de la CNT, Ă©s una persona que han afusellat.
F: Clar que l’han afusellat, el van matar!
E1: I ella se’n va anar a França?
F: Qui?
E1: La dona.
F: No ho sĂ©. Això sĂ que no ho sĂ©, estaria jo a Bilbao… No sĂ© dir-te. TĂ© una filla que serĂ de la meua edat mĂ©s o menys, i un fill que serĂ molt major, però molt mĂ©s que nosaltres, però jo crec que encara viu, però la filla serĂ de la meua edat.
E1: Ha viscut tota la vida a Borriana? Després que van afusellar a son pare, ha viscut tota la vida a Borriana, aquesta que té la teua edat?
F: Si jo vaig vindre quan tenia 33 anys… Jo he conegut a molta gent quan he vingut, que abans no la coneixia.
E1: De totes maneres, quan tu vas tornar a Borriana, per exemple, tenĂeu relaciĂł amb la gent que havia estat a la presĂł o amb familiars dels de la presĂł? És a dir, tenĂeu relaciĂł en la gent que va perdre la guerra?
F: BĂ©, sĂ, alguna gent coneguda sĂ, però mĂ©s no, no. Ara, mon pare de l’esglĂ©sia no volia saber res i ens va dir: «Que a pesar que jo no vull saber res d’esglĂ©sia, un dia si el teu germĂ o tu, vols ser monja o ell capellĂ , jo vos acompanyarĂ© al que siga, perquè jo he sofrit en ma casa per la idea», perquè la famĂlia de mon pare eren tots nacionals. Li van oferir la lluna i el cel i va dir: «Si Ă©s per a vosaltres, he de ser falç».
E1: És a dir, que ton pare era l’Ăşnic socialista de la seua famĂlia.
F: SĂ.
[conversa irrellevant]
E2: Tornem un altre dia.
E1: Ja ens hem d’anar, de totes maneres…
F: Ah bĂ©… Vull dir-te que nosaltres relaciĂł amb gent que ha estat a la presĂł sĂ perquè ma mare coneixeria, però jo que vaig anar amb companys d’acĂ…
E1: Però jo et dic quan tu vas tornar a Borriana. Els amics que tenĂeu, a part de la famĂlia, els amics de ton pare i ta mare era gent que havia estat a la presĂł…
F: Home, mon pare i aquest que era alcalde, Moliner, eren amics Ăntims i jo a sa mare, doncs quan ens veiem Mari Carmen i jo, ens parĂ vem a parlar una estoneta o coses d’eixes, però no sĂ© com dir-te de gent que ha estat a la presĂł i desprĂ©s han seguit l’amistat i això no. EstĂ vem a Bilbao.
E1: No sĂ© quan vĂ reu tornar…
F: No. Quan vĂ rem tornar, ja et dic, a mi em van eixir quaranta oncles i quaranta cosins, jo no els coneixia per a res. Mon pare va estar sis anys tancat a la presĂł i no va anar ningĂş a veure’l en sis anys que va estar allĂ, ni germans, ni pares, ni mares, ni ningĂş.
E2: Son pare va fer com una llibreta a la presĂł, no? Com un quadern.
F: El tinc, si el vols, te’l deixarĂ©, però et deixarĂ© la fotocòpia.
E2: L’hem vista la fotocòpia.
E1: Però sĂ que podrĂem fer un dia fotografies.
F: Jo me’n vaig anar un dia a CastellĂł perquè la meua filla va escriure un llibre de la presĂł. Me’n vaig anar un dia perquè vaig sentir per la rĂ dio que tot el dels presos que estava a Salamanca, estava a l’Ajuntament de Borriana, i vaig anar a parlar amb una persona que era brillant a mĂ©s no poder, escriptor, era socialista, i me’n vaig anar a parlar amb ell i li dic: «He sentit açò per la rĂ dio», diu: «SĂ, però no crec que acĂ estiga el de ton pare, no crec que estiga, però vĂ©s i pregunta que res et consta». Me’l vaig trobar a l’escala de l’Ajuntament i li vaig pregunta, i em va dir: «SĂ senyora, però el que vostĂ© vol, jo no ho tinc, li donarĂ© la direcciĂł d’on estĂ a CastellĂł, però jo no ho tinc». NomĂ©s va deixar la direcciĂł i l’any que mon pare va ingressar a la cooperativa dels socialistes, Ă©s l’Ăşnic que va deixar, i em va donar un paperet escrit on deia on m’informaven, i vaig anar a eixe lloc i hi havia molta gent.
E1: A quin lloc era?
F: Li ho vaig dir al xòfer i em va deixar per allĂ a prop. Estava per l’entrada de CastellĂł, que jo no m’ho conec, i vaig anar i vaig preguntar i em van dir: «SĂ, però hi ha tres parelles que volen saber semblant a què vol saber, si vostĂ© no tĂ© pressa, quan acabe amb ells, li buscarĂ© el seu». Em vaig esperar, i va baixar amb un carretĂł tot de papers, i diu: «Açò Ă©s el de son pare», i m’ho va detallar tot, tot, i jo li dic: «Ara jo, com aconseguisc això?», i diu: «Si no tĂ© pressa, li farĂ© unes fotocòpies», i em va fer les fotocòpies. DesprĂ©s, em va dir que anara a l’avinguda del Mar, a la Xarxa del Defensor o una cosa aixĂ.
E1: Com si fĂłra el Ministeri de Defensa, la DelegaciĂł de Defensa.
F: Em va donar la direcciĂł i vaig anar allĂ, i a la que entre, tenia el cor a dos mil per hora. Em venen dos guĂ rdies i entren i em diuen: «¿QuĂ© quiere señora?», «Pues vengo a preguntar esto». Em van passar amb algunes persones i cap em va atendre fins que un home ben vestit em diu: «Què vostĂ© Ă©s historiadora?», jo no sĂ© les coses que em va preguntar, i al final li vaig dir que era mon pare i ja em va fer cas. DesprĂ©s quan vaig eixir vaig pensar i vaig mirar un paper de mon pare on posava el nĂşmero del sumari i unes coses mĂ©s, i estava escrit amb allò que feien amb nĂşmeros romans, i vaig anar i li dic a aquest home: «Jo tinc açò, li serveix per a alguna cosa?», «Què si em serveix? M’ha salvat perquè de buscar tot el que tinc a açò, m’ha salvat!». Vaig passar una por com un dimoni, i al cap d’una estona baixa aquest home i em diu que pujara amb ell, i vaig i em veig un salĂł enorme amb almenys vint mecanògrafes totes escrivint. Entrem a una habitaciĂł i l’home se’n va i em quede amb un xic que hi havia allĂ.
E1 i E2: Pardo. Era Pardo.
F: No ho sĂ©, simpatiquĂssim. Li vaig explicar el que volia, però em va traure un paper dels de mon pare i pareixia paper de fumar i no em van poder fer fotocòpies, i ho vaig haver de portar jo a un retratista per a fer fotos, però allĂ no em podien fer res. Però en això em diuen: «Açò no li ho hem fet a ningĂş, però com la veig aixĂ li ho vaig a fer», i em va dir que ja meu enviaria i me’n vaig vindre com si haguera alliberat alguna cosa.
E1: I t’ho va enviar?
F: Ho tinc tot. Que daguera tardar, un mes? No van tardar molt… M’ho van enviar tot enquadernat i tot.
E2: D’això fa anys, no?
F: SĂ. Però meu va enviar tot enquadernat i tot ordenat.
E1: I sobre la llibreta aquesta de ton pare a la presĂł, podem vindre un dia i fer-li fotos?
F: Pots vindre quan vulgues, però et deixaré la fotocòpia.
E2: L’original el tĂ© vostĂ©?
F: SĂ, el tinc jo. Però l’han gastat molt i ja estĂ molt desfet…
E2: Per saber-ho.
F: Això i unes poesies molt bones de Moliner, que mon pare mentre ell les deia, ell les copiava, i posa: «El fiel copiador que por eso existen estas poesĂas, sino no existirĂan». Mon pare segons anava dient, anava copiant i estan en paper com si fĂłra d’estrassa, cosit en fil de bolexa en un trosset, i baix les poesies de Moliner, mon pare nomĂ©s copiava. Hi ha de Vila-real, moltes mĂ©s poesies… Tinc un original i la fotocòpia, però els originals no els deixe a ningĂş…
E1: Què la teua filla on viu?
F: València.
[conversa irrellevant]
F: Quan vulgueu tornar m’aviseu i en pau.
E1: Molt bé.
F: Hi ha un poc de gramĂ tica, de polĂtica no hi ha res, hi ha unes fulles de gramĂ tica, unes de geografia, unes d’en fi… VĂ ries… I al final fica que m’agrairia tota la vida que fera el que ell ha escrit amb eixa llibreta. O van fer en València. Ja la buscarĂ©.
E1: Ja li telefonaré jo la setmana que ve.
F: Ja vos ho ensenyarĂ©, no tinc cap problema. Ara, vos pregue, que totes eixes que encara viuen, perquè si no visqueren, vos diria qui Ă©s, però no m’atrevisc.
E1: Doncs quanta por hi ha encara perquè no t’atrevisques a dir un nom… Han passat molts anys Fina.
F: Però encara viuen, tĂ© una filla de la meua edat i un fill… Aquell que anava a collir amb tu… Quina edat tindria, el nĂ©t de Paco? El que li vas ensenyar a candar. Encara se’ns escaparĂ .
Home Fina: Miguel?
F: No, de l’altre ram.
HF: Ah, no seria el cosĂ del teu germĂ ?
F: No.