Testimoniatge de Juan Cabedo

Cabedo Juan, Borriana Plana Baixa. Guerra civil , repressió, vida quotidiana. Entrevistat per Teresa Armengot

LLEGEIX EL TESTIMONI

Testimoni: Juan Cabedo (J)

Participants: Entrevistadores (E1 i E2)

Juan: Està fent un sócalo al carrer. Va passar pràcticament lo mateix que el què vam descobrir en el camí d’Onda. Allò va se per un accident, que van fer uns forats al ficar unes palmeres, se va ficar a ploure i claro, com havíem descobert tota la part que estava consolidada de damunt, al ploure tant se va anar tot avall i ahí va ser algo paregut, per les pluges o lo que fóra. Va haver un moment que es va fer un socavó descubrint a vore què va passar perquè estava al costat de l’alcantarilla, a vore si hem trencat l’alcantarilla. I vam vore que no, que l’alcantarillat estava perfecte, pues ho vam tapar. Està just enfront de la tenda eixa de Moñacos.

Entrevistadora 1: Eixe era el segon? O hi havia un tercer? El paper este és de maig de 1938 u que estave entrant per el Grupo Cervantes.

J: El Grupo Cervantes és el Penyagolosa ara. Ahí no me consta, i damunt ahí nosaltres faena hem col·locat tuberies d’auia potable i reparacions, i allí no mos consta.

Entrevistadora 2: I quan van fer el Penyagolosa, ahí trobaren algo?

J: No, no perquè si n’hagueren trobat, evidentment, s’haguera localitzat i hagueren fet lo que fóra.

E2: Fonaments, se va fer de tot.

J: Claro, claro, i ahí no va aparéixer res.

E1: Després hi havia un altre, diu el paper, en l’estació.

J: L’estació del Norte, ahí quedave lluny de l’àmbit nostre, que mosatros no hem fet mai ninguna

E1: I després hi havia, bueno

J: Particulars sí que me consta que hi havien particulars en el carrer Sant Vicent. La part de pujant amunt a l’esquerra, tota aixa zona, que ahí tenia la casa Boix i companyia, i mos consta perquè han hagut obrers que fent reparacions mos ho han comentat, que casi totes les cases tenien un refugi que damunt se comunicaven en uns entre altres. Per ahí no sé com estarie, molt mal condicions, perquè per ahí també circulava ‘el Ull de la Vila’, la séquia ‘del Ull de la Vila’ que venia pel camí, baixava per ahí i entrava per dins de les cases i tornava a eixir ahí al Pla. Entonces en aquell moment, jo m’imagine, perquè aquella séquia hasta molts anys després va estar en funcionament, i allò estarie en mol males condicions. Però ja te dic, allò eren refugis particulars i que se comunicaven uns en altres.

E1: Sí, hem localitzat ahí en el Raval un al cantó del carrer Sant Miquel, que ere d’una amiga, que ere la casa dels seus avis.

J: Al carrer Sant Miquel? Que està Sant Josep i Sant Miquel, un dels dos.

E1: En el Raval, al cantó i enfront, ho dic per lo de la comunicació. Una entrevista a una senyora que hem parlat que té 90 anys, enfront de la cera ahí al Raval hi havia un refugi alicatat i que es comunicava en el de la casa. Osiga que ahí…

J: Se veu que obres d’eixe tipo o particulars, ni haurien algunes, però claro, això a l’Ajuntament en realitat se va quedar sense llicències ni res, me pense que l’Ajuntament constància de tots eixos tipos de obra no hi hauria.

E1: Después haveu tingut indicis de… Perquè s’ha afonat algo, perquè algú ha fet una obra…

J: Damunt, si s’ha afonat algo, com era dins de una casa particular… Per això te dic, que jo sí que tenia constància del carrer Sant Vicent perquè algun contratiste me va comentar: «Allí en el carrer de fulano ha aparegut» però claro, si passava algo allí dins, era el propietari el que s’ocupava de reparar-ho, o fer lo que fora. Però l’Ajuntament ja no hem tocat ningun.

E1: I després, també hi ha una cosa, que se suposa que ahí, on està el bar Molina i la placeta del costat, ahí també diuen que hi hava un.

J: Jo davant del bar Molina sí que puc dir que…

E1: No. Davant o la placeta més cap allà.

J: Davant del bar Molina sí que te dic perquè tota la zona del bar Molina per amunt hasta el pont de dalt, tot això hi vam abocar tot perquè per ahí anava la tuberia del alacantarillat, i com això ere terreno en impost, se mon va anar tot a fer punyetes, i això mosatros ho vam trabucar tot perquè s’ha fet la red d’alcantarillat nova, s’ha ampliat la tuberia de aigua, i constància no havia, si no estava dins de la casa.

E1: No, no, ere un refugi.

J: Pues en el exterior no. I damunt seria molt difícil fer un refugi ahí perquè ahí el terreno en aquelles èpoques a lo milló estaria tres o quatre metros més fondo que lo que estava el carrer, i eren terrenos d’imposts, d’escombro.

E1: Estava allí que no dóna dates i después, un altre que ens han dit en el Calvari. Ho van fer els xapadors.

J: Jo de tot això que me parles, al Calvari sí que no tinc constància perquè no hem fet mosatros ninguna obra exterior que mos puguera determinar algoAixina com al bar Molina sí que te dic que ademés vam fer una zanja que hi hauria una profunditat de tres metros, que si haguera hagut allí algo, mos tindrie que haver sortit, per lo menos, el techo, i no mos va apréixer res. El Calvari sí que no tinc constància.

E1: Diuen en els informes que els refugis estaven a mitad fer, que un sí que estave, però alguns sols perforats, osiga que hi hauria un forat.

J: Jo, desde luego, en l’estat de conservació que està el d’allí dels Frares, dude que hi haguera ningú perquè allò era algo dels romans. Quan ho vam vore, mos vam quedar al·lucinats, perquè com és possible que, en els pocs mijos que tenien en aquells moments i en tan poc de temps, com es va fer una obra d’eixa magnitat, perquè ja era un refugi…

E1: I vau baixar?

J: Sí, sí, sí. Jo l’he recorregut tot i inclús el van electrificar. Vam posar algunes llumetes i tal, comforme baixaes, la entrà és molta ampla, hi haurà lo menos dos metres en escalons fins avall, i l’obra, tota de rajola massissa posà de cantó. Una obra impressionant, una obra impressionant. Jo compare eixa obra molt, com estava la via potable al principi, la carreta d’Almassora…

E2: Sí, sí, la finca que està la casa aquella.

J: Muy bien, on estaven els aljibes de l’aigua, també una obra impressionant, que és un crimen que tot això… Avui no sé si serà visitable o que…

E2: Jo crec que sí que fan excursions alguna vegada. L’Ajuntament fa la Ruta de l’Aigua, i crec que passen per allí.

J: Pues una llàstima que no se fera antes, perquè és una obra pa que no s’hagueren oblidat perquè ere una cosa molt seria.

E2: De totes maneres, també diuen que on estava el Centre Obrer, que al darrere hi havia un solar, van demanar permís per a la construcció d’un refugi, de lo que només tenim…

J: Sí, jo d’això també tinc alguna constància, però me pense que no va aplegar a fer-se res. Va paréixer que vam demanar el permís per a fer-ho però no es va començar ni a fer l’obra. Això a nivell de comentaris ho he sentit de persones majors i això, però allí constància de que se fere res no hi ha.

E1: I tu què saps? Que t’has trobat?

J: Lo que t’ha comentat. En açò de Moñacos que va ser un socavó que se va fer.

E2: Però eixe estava tan ben arreglat com el de…

J: No, no, ademés allí no vam aplegar, només vam aplegar a vore una bóveda, que damunt estava foradà, i per això vam anar llevant els fils fins que al final es va afonar. Però degueren fer un clot de dos o tres metros, i quan vam vore que no hi hava problemes per a la infraestructura que ere lo que mosatros mos interessava, se va tirar escombros, se va tapar i punto.

E1: I això en quin any va ser? O qui manava?

J: Manaven els socialistes, i estava Juan pel mig també. Lo que no sé si en aquell moment estava de via pública, no sé si era…. aquell de muebles… com li dien… González, Pepe González. No el coneixereu. No sé si estava ell o Ferrandis de responsable. Però sí, era quan els socialistes, i aquell d’allà també, aquell era… Lo que aquell me pense que han d’haver fotos perquè en aquella època ni hava un fotógrafo professional d’ací de Burriana que ells el tenien subcontractat i tot lo que feen en aquell moment, venie el home i ho fotografiava. Però me consta que se li va donar tot el d’això d’ell a l’Arxiu Municipal, en tot. D’això ha d’haver constància a l’Arxiu Municipal.

E1: Quin fotògraf era?

J: A voreEre un fotógrafo que vivia en el carrer des de l’Escorredor al Pla, un carrer aixina estretet.

E2: Bosch?

J: Bosch.

E2: Pues eixe arxiu està en el Arxiu Municipal. Ademés ere molt bon fotògraf.

J: Home, una maravilla. Posaen palmeres, o les arrancaven, i ell venie, perquè casi totes les palmeres que van fer en aquell moment eren donacions a l’Ajuntament, i nosaltres a canvit d’arrancar-li la palmera, li arreglaem el entorno, el jardinet ben arreglat, i això ho trasplantàvem. No sé si al no tindre constància, se degueren plantar mils de palmeres en Borriana, totes les palmeres que hi ha ara van ser d’eixa època.

E2: I en estos anys, quan s’han fet obres privades, en alguns edificis grans no ha ixit res en forats ni res? A l’Escorredor o al carrer Marín no ha eixit res, no?

J: No.

E2: És que a mi no me sona tampoc.

J: No, no, no. Ja te dic, si haguere eixt algo, igual que mos vam donar conter…

E2: Pero si ha segut privat segur que en el poble haguere sorit algo, algo s’haguera sabut.

E1: En la documentació diu que hi ha…

J: I eixa documentació que dius d’on ve?

E1: Això és de lo que se van emportar quan van entrar els nacionals a Salamanca, que després ho va filmar i ni ha un informe de una reunió d’alcaldes que organitza el Governador de Terol i Castelló, i els que manen demanaen datos de tot. És de maig de 1938, uns mesos abans que entren els nacionals, i entonces pregunte varies coses, una d’elles és l’estat dels refugis que hi havien. Entonces hi ha eixos quatre: el del camí d’Onda, que posa el Grupo Pablo Iglesias, el de Cervantes, el de l’estació i el del mercat, i després fica que hi ha uns vint-i-cinc refugis, aixina com en conclusió.

J: Lo que cride l’atenció ara en estos moments és que, en aquell moment tenim eixe paper que u o altre, que no s’haguere preocupat, ja que tenim un emplaçament, fer una prospecció a vore que passava…

E1: El paper està des de fa anys…

J: Per això te dic, mira si han passat governs, que si hagueren una miqueta inquietud de saber la vida passada… perquè la memòria estava fresca en aquells moments.

E1: De totes maneres, la història del refugi del camí d’Onda, se planteja la mediació en el 2007, i encara estan acabant la obra.

J: Ja, però eixe mateix refugi si no haguera sigut per l’accident encara estaríem igual. Vull dir jo, que tenint datos d’on podia estar, ningú s’ha preocupat si no haguera hagut l’accident que se mos va afonar el piso, ningú se va preocupar de dir: «Eh! Anem a vore què ha passat ahí».

E1: Lo que ha passat en Castelló, que al final se ha rehabilitat el refugi, que es pot visitar ahí a la plaça de Correus, però als anys 80 i 90, quan feien un pàrquing se’n portaven molts refugis directament. Per exemple, el de la plaça de Correus, en els anys 50 se va afonar el carrer, i clar, lo mateix que ací, però després pues el Partit Popular ho ha sellat, però tapat que per a obrir la trampilla, en una grua i masses, com si fore el faraó… Pues estaem buscant això.

J: Sí que me sap mal no tindre més datos

E1: Lo que passa és que el arqueòleg este, Melchor, va fer un article de bombardejos i l’aviació italiana, i ell lo que diu és que en el camí d’Onda, un que estave on està la fàbrica de Talleres Tormo.

J: Lo que passa és que Talleres Tormo en aquell moment estava més retranquejat cap a dins, i jo m’enrecorde

E1: Al costat de lo que es l’església de la Sang.

J: Sí, l’església de la Sang estava per darrere, però ell donava faxà al riu, contra el bar Molina, però està retranquejat, i después això ho van traure més a fora, osiga que la línia la van traure més a fora, i si vos dona-te conter conforme venim de dalt per avall… Entonces això com ells anaven pues se van apropiar del terreno si anaven a eixir de contra el riu. Perquè això en aquell moment ere tot terreno del riu, on està ara el bar Molina i el taller de Tormo, tot això ere terreno del riu, que estaria… Home, jo recorde que a la part del dalt de contra el pont, on està el bar aquell, allí a eixe puesto van fer uns pilotatges de sis metros d’altura pa buscar el terreno fort de baix, imagina’t per a buscar la rasant del terreno actual.

E2: Tot era del riu això?

J: Tot era del riu. Lo que passa que al encausar el riu, pos claro… I estos com manaven pues van dir…

E1: Jo no sé on està el Calvari.

E2: Ahí a Sant Blai un poquet més cap amunt.

E1: Perquè una…

J: Però això del Calvari ha segut posterior eh, la edificació eixa.

E1: Una dona que vam entrevistar, que son pare era Vicente Rubio, era serraor que el van matar en la guerra, i al col·lectiu de serradors, l’Ajuntament els lloga un terreny en l’ex-Calvari. Després ella ens ha contat que els serradors van fer un refugi allí, i que ella va estar en eixe refugi, però això, no teniu constància de obres i demés?

J: Dins del Calvari, lo que era la zona ajardinada avui, on se va fer l’edifici nou de la residència, ahí s’ha fet comunicacions i això ho va fer Antonio Agut i en Capdevila. Jo tenia molta relació en ells i ahí fent les excavacions no va apréixer res, segur, perquè entonces també estava Manolo Muñoz…

E2: El carrer no arribava hasta ahí entonces. El carrer arribaria hasta Sant Blai, un poquet més no?

J: Hostia! A vore, no sé dite si en l’amplitud o hi hauria una espècie de sendeta que aplegue a lo quere el Calvari, comprens?

E2: És una muntanyeta.

J: Sí, sí.

E1: I ahí també seria en terreno de riu.

J: Tot, tot. De fet, a la part de fora de lo que és el Calvari ara, hi ha un desaigüe quedesaigüe dins del riu, osea, a cosa d’un metro de baix del riu se veu, allí baix una rejilla i tot això desaiguava per ahí. Tot això era la part més fonda, ahí havia un vado, en pilonets que passaven a l’altre costat del riu.

E2: On està l’edifici ara, hi havia un almacén?

J: Sí, havia un almacén, de Paco Traver o… Ja te dic, allí dins si hi hava algo, podria haver estat en la zona ajardinà però com después ho van tapar…

E1: Ella ha estat dins i ens ha contat que estava allí.

J: Ah bueno, lo que passa és que allò era de domini públic, que se deguera concessionar a d’ells o algo però el Calvari ha segut sempre municipal.

E1: Jo he trobat en un acta municipal que cedien els terrenys.

J: Sí, sí, com una cessió.

E1: Però no diuen que és per a refugi, se lloga…

J: I documentació d’això, no ha aparegut en cap puesto, no?

E1: Lo que passa és que estem buscant també…

J: És que això, lo normal és que si és un terreno municipal, de una forma o altra se cedeix a un col·lectiu o lo que sigue i que se faça una documentació dient que en eixa fecha i pel concepte que sigue se fa una cessió a eixe col·lectiu. Tenia que haver constància en un puesto o altre.

E1: Lo que passa és que molta documentació se la van emportar, i después vés i busca. Hi han coses, com en els papers de Salamanca, ahí està fitxat tota Borriana, tots els socis de la Cooperativa Socialista, tots els socis d’Esquerra Republicana… i la documentació de l’Ajuntament, hi ha coses però poques.

E2: Una altra cosa volia preguntar-te, el Viciena estava fet ja, sobre l’any 1937 i 1938, o estaven fent-lo?

J: A vore, el Viciena quin és?

E2: El que està en la carretera de Nules, on està l’ambulatori.

J: Jo anava a l’escola ahí. Antes ere el Grupo Antiguo li diem, eixe no serie per la República?

E1 i E2: Sí, estaen fent-lo.

J: Sí, sí. Van fer eixe, se van fer els del Grupo de Roger de Flors, d’allí davant del Samarim, que allí també se va fer que ere pa mestres que estaven allí, i en después l’altre deguere ser el Cervantes, també se va fer en eixes èpoques.

E1: Es va fer també l’escola Santa Bàrbara.

J: Muy bien, a l’edifici de Santa Bàrbara, sí. Però d’aquell sí que m’enrecorde jo. Vaig nàixer al 1946, i els primers dies d’escola ja vaig anar allí, que encara passava per davant La Panderola hasta la vieta, i passava La Panderola per davant del colage aquell, que primer sols havien dos blocs i després se va ampliar i se va fer un altre bloc més a la part de dalt.

E1: Que tu quan anys portaves en l’escola?

J: Setze.

E1: Jo una vegà vaig entrevistar a Pasqual i me va contar la tornada de França, i la cinta se va esborrar.

J: Ell va nàixer en el 1930, i jo en el 1946.

E1: Però tu també estaves en França?

J: No, no. Jo sé que se’n va anar ell l’any 1953, me pense, i era casat ja i se’n va anar ell primer a soles. Pos des del 1948, 1949 hasta casi el 1960, a Borriana mos vam quedar a fosques. Mos van evacuar a tots. Ell va estar divuit anys en França, Pasqual.

E1: Recorde que Pasqual me va contar que ells se’n van anar avall en l’evacuació.

J: Me pense que en Oliva o Almussafes.

E1: I només m’arrecorde que me va contar que van tornar en tren i que hi havie patrulles en els camins, és lo únic que recorde.

J: Jo eixa època no la vaig viure.

E1: I quines coses t’han contat en casa?

J: Bueno… no sé si habré perdut lo que m’han contat en casa. Una anècdota que tinc jo que puc contar és quan vaig anar a fer la mili voluntària a València. Vaig estar en intendència, i vaig fer un curs de cabo i endespués, com tenia que estar dos anys, vaig fer un altre curs de cabo primero i vaig ser el número dos de la meva promoció, i quan van donar els despatxos a mi no me nomenen. I llame l’atenció, cride al sargento i anem a averiguar el què passava i resulta que apareix un informe de Madrid, dient que mon pare estava declarat tres vegades “rojo peligroso”.

E1: Què era ton pare? Socialista?

J: Sí, mon pare va estar de President de la Federació en la CGT dels treballadors de Borriana.

E1: I com ho va passar després? Va estar en la presó?

J: No, per això mos estranyava més que tinguera… Pacman li diem en aquell moment. El jefe d’allí d’entonces va vindre a Burriana, vam vindre al cuartel de la Guàrdia Civil i mos van dir que això ere de Madrid, però que a mi me va tocar la càrrega. Vaig estar els dos anys cobrant el suelo de Cabo Primero però sense poder exercir perquè mon pare ere tres voltes “rojo peligroso”. Jo li vaig preguntar a mon pare: «Què passa?», jo me’n vaig anar “davant, davant” i van vindre a Burriana, seu van emportar tot però els meus pares tenien constància de qui seu havie quedat. De fet, van anar a reclamar-li a eixa persona que li tornara, per lo menos, el llit i li van dir que callara que sinó sabria lo que val un peine.

E1: Només ereu Pasqual i tu?

J: Sí, sí. I un germà de mon pare va estar d’encarregat en la fàbrica de municions.

E1: Sí senyor, que ho he vist en un paper, ton tio es deia Juan, que estava d’encarregat. Després la fàbrica la va polititzar la CNT, després el governador civil volia que se la llevaren als de la CNT, va haver una bronca monumental…

J: I al final del tot, Tormo se va fer en la iglesia de la Sang, que tampoc era ric ni mucho menos, i en la fàbrica de municions. I mon tio Juan va seguir treballant en el taller de Tormo d’encarregat.

E1: Però la fàbrica quan l’evacuació, se la va emportar a Ontinyent?

J: Sí, sí, va desaparéixer, però l’olor se va quedar, i molta maquinària de la què hi ha ara, també se va quedar ací.

E2: Tormo ho va agarrar tot?

J: Tot.

E1: Que Tormo després treballava en maquinària d’almacén.

J: Lo que passa és que ni hava molta maquinària que se va poder acoplar a la nova indústria que va montar.

E1: Això que te fiques a vore papers a l’arxiu i sí que m’està eixint Tormo, que fa arreglos de maquinària en pobles.

J: En la mateixa iglesia la Sang la gastaven de presó també. Que ahí estava Juan Granell, va estar tancat en eixa presó per la part dels republicans, i mon pare i mon tio, totes les dies el traien un rato i el portaven a vore els horts d’ell.

E1: Sí que ho van passar molt malament. Pues bueno, lo que passa és que també hi ha una cosa que tu no sé sí la saps, és que hem trobat papers que diuen que només entrar els nacionals, el dia 5 de juliol, al dia següent ni ha com una cosa que diuen “Auditoria de Guerra. Estado de la población: desastroso” de moltíssima destrucció… Sí, sempre han dit que tota la destrucció va ser per la voladura del campanar…

J: Jo pense que, part seria per la voladura del campanar, tot el núcleo armat al campanar que me pareix que va aplegar hasta l’Escorredor, però el resto jo me pense que no va ser… Van ser per bombardejos i saqueos, que la majoria de cases quan van vindre els de fora, estaven totes obertes i totes buides. I mentre va estar el Front en la zona de Nules, ací imaginevos… Motins de guerra, tot lo que pillaven…

E1: Tot el món, el que hem parlat, quan tornen no tenen res.

J: És que imaginevos, eixa època que per les feches, s’acaba tot el moviment aquell, i al començar a funcionar la cosa un poquet, en l’any 1946, està la gelà que ho arrasa tot, i Borriana, fins l’any 1960 no alça el cap de ninguna de les maneres… i després ve l’altra. Això va ser un cúmul de barbaritats que jo no sé esta gent…

E1: Lo que no trobe… Si sabem que va haver bombardejos i quins dies va haver, i a banda de la voladura del campanar, com podem trobar els efectes dels bombardejos? Només se m’ocurrix en plans de rehabilitació.

J: Però clar, si no hi ha ninguna constància de alguna persona d’aquell moment, perquè al paper no hi haurà cap, perquè quan degueren començar a reconstruir, cadau imagine que sálvese quien pueda, pocs mijos, farie cadau conforme podria. Entonces documents de constància de documentació no crec que hi haja, si no hagueren trobat què en aquell moment algú s’haguera preocupat a base de testics, lo que esteu fent vosatros ara, d’haver començat a demanar datos, feches

E1: Lo que passa és que en Castelló sí que hi ha una cosa que li tinc que pegar una fullà, que és els bomberos feien un informe de cada bombardeig casa per casa.

J: En Castelló hi haurien bomberos.

E1 i E2: Ací també hi havien bomberos, eren voluntaris.

J: Perdona, ací no hi havien bomberos. Ací ni hava un grupo, jo formava part del grupo, de gent de Burriana, un o dos funcionaris i el resto eren obrers, electricistes, que van montar un cos de voluntaris en uns mijos molt precaris.

E2: I quan sonava la sirena…

J: Primer no hi havia ni sirena. Primer era a base de boca en boca, endespués ja se va montar una sirena que estava dalt del campanar i se van marcar tocs de sirena per barrios. Entonces quan tocava la sirena eren tot particulars, i acudien al puesto. Però oficialment, per anar marcant lo que se fea, res de res. I lo que jo estic dient-te, ja estava el cos de bomberos de Castelló consolidat hasta que se va montar el Consorci Provincial de Bomberos vam estar actuant mosatros.

E2: Jo m’arrecorde perfectament.

E1: És que en el 1937 i en el 1938 sí que figuren en tota la plantilla de l’Ajuntament, bomberos, hi ha dotze o així.

J: Ja te dic jo que ere en eixe plan. Se fea una vegà al mes. Feen una revista que s’ajuntaven per a parlar i comentar amb el material, cobrar una cosa simbòlica i puntoOsigue que Borriana estem mosatros actuant en incendis antes que els bomberos de Castelló. Quan els bomberos de Castelló acudien a la província, Nules- La Vilavella, a Castelló mateixa, també anàvem a apagar el foc abans que els de Castelló, en plan voluntari, que de fet, hi ha una carteta de dir moltes gràcies pel servei prestat, que va ser quan monten el Consorci i se posa en marxa la Protecció Civil.

E1: D’això jo m’arrecorde que va ser a l’any 1984.

J: La Protecció Civil la monten ací en Burriana, el esperit de la Protecció Civil és gratuïtat total i aprofitaen el cos de voluntaris que tenien per a montar una Protecció Civil un poc descafeïnà i se valen de la via pública en aquell moment…

E1: Ara ja fa temps que t’has jubilat…

J: Sí, jo me vaig jubilar a vore… farà… nou anys.

E1: I ara que està, el teu nebot o el fill de Pasqual?

J: El fill de Pasqual està de ajudant de l’encarregat general.

E1: Que li va tocar la primitiva.

J: Sí. És Miguel Rosado, electrisicite, i quan me vaig jubilar me van dir: «Mira a vore si dins del grupo veus algun capacitat». Però jo vaig confiar més en què anara Rosado que en Juan Luís, ere més jove i estava descentrat. Entonces a Miguel Rosado el vaig vore un xic assentat, serio, però endespués vaig conseguir que fóra l’ajudant d’ell. Estaven Miguel Rosado i Juan Luís de responsables.

E1: Moltes gràcies.

J: A vosaltres.

[conversa irrellevant]

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top