Pla, Juan, i Pepe Pla, (germans) La Vilavella, Plan Baixa. República, guerra civil, repressió, vida quotidiana. Entrevista realitzada en Betxí per Vicent Sorribes i Juan Luís Porcar.
ESCOLTA EL TESTIMONI
LLEGEIX EL TESTIMONI
Transcripció fonètica. Testimoni en procés de correcció lingüística.
E. Entrevistador/a
R1. Entrevistat 1: Juan
R2. Entrevistat 2: Pepe
E. I els treballadors?
R1. Quan va entrar la República, quan va eixir la llei, no sé si la va fer Largo Caballero… no ma’n recorde, que de sol a sol s’abolia i eren huit hores. Largo Caballero me pareix que era, sí, Largo Caballero. Sí. Pues… el, el… el secretari de l’UGT d’era. Mon pare era un delgat, eren vàrios, cada ú
anava a una finca de tal hora a tal hora… això els dueños, lo que te vaig dir jo l’atra vegà, els dueños el van [inaudible] i después el van tindre en contra. Dien que li robae quatre hores totes les dies, als… als patronos, no? Però, clar, el treballador dia «toca açò, pues andando, no?». Però,
después, ja t’ho contava jo… Tres fills d’un patrono, no?
R2. Fija’t tu que jo no sé res d’això.
R1. Pues allí a l’Ajuntament li van pegar una palissa per ladrón, per furtar-li no sé quantes hores de mon pare als treballadors. EL van desfer en una palissa, tres tios.
E. I Vilavella era un poble totalment agrícola?
R1. Sí, sí… Ara encara és, ara encara és… Allí hi haven pues… Estava la finca de Gijarro -que tu el coneixeràs- que era un senyor… era una finca grandíssima, que ahí anaves al poble, junt a eixes dos que te dic jo que era el Hueso i l’altre el Castos que eren els riquets, eixos 3 pues anaen tota la
llogassa d’ells.
E. Eren els cacics?
R1. Eren els caciques i…
E. Importants, no?
R1. Sí. I este, este… Gijarro tenia allí un, un… com se dieuen esta gent? l’encarregat, que eixe era, era l’amo no, era un senyor molt d’iglésia i el que no anava a la iglésia pues eixe, eixe no. Tenien que fer pues lo que ell manava, no? «Si voleu treballar pa’ mi, pues teniu que anar a la iglésia totes
les dies. Coses de… de antes de la Guerra, no? Mon pare, pues, mon pare no és que era… però jo m’arrecorde que jo tenia set o vuit anys, jo m’arrecorde que entonces ja, ja repartia propaganda d’un tal Manuel Sapiña Camarón, que era socialiste. T’arrecordes d’este? Se presentava a Castelló de… M’arrecorde que tenia i que ho repartia entre els treballadors, no? No sé si va eixir o no va eixir…
E. Sí. Sí va eixir. Era Juan Sapiña
R1. Juan Sapiña. Juan Sapiña Camarón, me pareix que era.
E. Els treballadors, pràcticament tots eren jornalers? Treballaven en el camp.
R1. Jornalers.
E. I els llogaven a la plaça del poble o què?
R1. Sí, sí, sí. Llevant d’estos que anaen allí a casa del patrono eixe, de Ximet, me pense que li dien, que ere el pare d’este de [inaudible] per cert. Este, sí. Pues anaen allí i els atres ací. Perquè era [inaudible] tal bancà, tal bancà i… se n’anaen…
E. Que eren, tarongers?
R1. Tarongers. Entonces era hort. Encara és!
E. Guijarro ere de fora, Guijarro? De Madrid?
R2. Eixe ere dels principals exportadors de taronja, me pareix. Jo crec que ere de Borriana.
E. Guijarro? Nooo.
R1. No, no, no
R2. O tenia interessos molt…
E. De Burriana ere Jaime Chicharro
R2. Guijarro me sona a mi també que…
R1. No, Guijarro era… Guijarro era un polític, un polític de València, que era del, del, me pareix que era de… de la CEDA, encara! Era… de la dreta. I va fer esta finca ahí que era un garroferal, me
pareix que cinc o sicentes fanecaes, sas? I va ficar a este senyor… Primer a son pare i después al pare de Manuel Vicent va passar… era… esta gent… l’encarregat. I… però… este senyor me pareix que va ser no sé què de València, del govern, però de dretes però fort…
E. I l’ambient de quan la República i quan va començar la Guerra, com era, entre els treballadors? Hi havia conflictivitat en el poble?
R1. Nooo. Sempre… En Vilavella sempre s’ha apoderat la iglésia i la dreta, sempre. Mon pare era, perteneixia, bueno, era de l’UGT, esquerra, no? Anava a ajudar al treballador i avant, a lo que fóra d’ajudar al treballador.
E. I l’actuació de la iglésia? Era beligerant, també? A favor dels cacics, no?
R1. Recorde que ma mare, en glòria estiga, me pareix… [inaudible] demanant vots «voteu pel nostre sinyor», el nostre sinyor era pa’ la dreta. Buscant vots pa’l nostre sinyor, la manera dels capellans, no? De guanyar vots… I ara encara, són tots de Falange Española i de las Jons. Bueno, llevant de la
meua família… hehe.
R2. Bueno, n’hi han vàrios, n’hi han vàrios, perquè traem, traem, lo màxim dos i tres consejals.
R1. Els socialistes. He!
R2. Els socialistes, i això que està Unió Valenciana que també ne trau dos. Segurs, dos! Mosatros estem en dos i en tres. Hem guanyat més gent en els socialistes en Vilavella que no Unió Valenciana. Vull dir que aquells dos segurs, però tres impossible. Mosatros dos segurs, tres, possible.
R1. La majoria és del PP sempre ací.
R2. Sí, però el PP mos arrolla, arrollats.
R1. El PP és Fuerza Nueva, eh. Tots ho saben. Dreta és la dreta. Sempre ha sigut, sempre.
E. I quan va guanyar el Front Popular les elecccions, se va notar el canvi? Millores per als
treballadors? Se va intentar canviar la situació ací?
R1. Sí, lo que t’ha dit antes: mon pare i dos o tres més i dien «ieee, ara toca fumar!» i, clar, en ves de ser de sol a sol que eren dotze hores, n’eren vuit hores. Però, clar, els treballadors molt agraïts.
Al meu pare el van fer Alcalde a rais d’això, no? I els demés tamé. Però els patrons, l’abordaen. Els patronos l’abordaen.
R2. I els que ells, ell, havia guanyat, el, el el treballar vuit hores són els primers que el van vendre a mon pare.
R1. Síiii! Els mateixos treballadors.
R2. Els mateixos treballadors que eren companyeros, que dien [inaudible]. Parlar de política no val
la pena.
R1. De res, de res. Allí, de res.
R2. Allí, si parles de política, has de mirar al costat a vore amb qui estàs.
R1. Síii…
R2. Ara! Ara! No entonses. Ara!
R1. Jo tinc amics que són de Fuerza Nueva, que viuen fa 40 anys i d’ahí no els traus.
[irrellevant]
E. I en canvi eixe que vau tindre del Front Popular, va causar algun conflicte en el poble? Va
haver… N’hi havie…
R1. No… Que se van reunir, i els treballadors pues com… Se van posar unos al costat de l’UGT, no? Pues [inaudible] van tirar fora als atres. Perquè, ara que recorde jo, entrà la República i seguien els de dretes. «Som republicans!». És igual! Seguien manant ells, sas? Però en el 36 quan va guanyar el
Front… Nacional
E. I què van fer?
R1. Fora, fora. Van manar els socialistes. Els d’asquerra. I van continuar…
E. I la dreta, s’organitzave ja en partits tamé?
R1. No, no, no.
E. La Falange, hi havie falangistes?
R1. Nooo. Els nostres no. Bueno…
E. Va ser a posteriori.
R1. SI hi havie falangistes eren d’estos amagats que dien camisas viejas que dien, no? No eren… No eren… Era un poble molt catòlic, no?, i lo que dia el rector se fea i en pau.
E. I el 18 de juliol? Quan va esclatar la Guerra? El 18 de juliol, què va passar al poble?
R2. Quan comença la Guerra. T’arrecordes què va passar dins del poble?
E. Va haver algun tipo de jaleo?…
R1. Bueno, eixe paper que tenia ahí, no te le donat, jo? Que vam fer una manifestació pel poble, no és això? Me pareix que te vaig donar el paper…
R3. Era quan s’acabava la República.
R1. no, no, no. Això va ser al 18 de juliol. Vam fer una manifestació pel poble, en la música, i anava el Alcalde presidint la… Me pareix que el vas agarrar tu. Te’l vaig donar jo.
R3. Miraré a vore si el tinc en casa i te’l passaré.
R1. M’arrecorde que te’l vaig donar jo, eixe… Eh.. Presidint l’Alcalde i tota la banda de música que van recórrer el poble. Això van traure de, del Heraldo de Castellón, me pareix.
R3. Era ton pare l’Alcalde.
R1. Sí, sí. Entonses era mon pare, l’Alcalde.
Una manifestació, pel poble, manifestant el, la… la fecha eixa, de juliol.
E. I les terres, va hi haver…?
R1. Entonses… Después… Jo crec que… la… perquè… Después d’eixe, del Comité, que diem,
Comité… Comité Revolucionari Antifasciste. Era… era un… era un… era… els que manaen.
E. Era com un poder paral·lel a l’Ajuntament.
R1. Era paral·lel però tenia més poder que l’Ajuntament. El Comité eren els amos.
E. I son pare no era del Comité, no?
R1. No, no. Era l’Alcalde.
E. Alcalde.
R1. Alcalde. Del Comité era… Ara no m’arrecorde. Era… [inaudible], Miguel… Anae a part. Era…
tot el que va eixir después, que era… era… El Comité me pareix que va vindre era comuniste, me pareix. El Comité se dia… Comité… Revolucionario Antifascista, que era… tenia més poder… que el… que el… l’Alcaldia! Se feia lo que ells volien. Ells se van encarregar de totes les finques. I això
ho portava el Comité. Jo recorde que… que el saló, el saló que mos pares tenien el… el, el, el Cafè del Socialiste, que dien. Allí, pues, pujava el Secretari de l’UGT i «fulano, mengano… aneu a tal finca». Vull dir que, totes les finques, Guijarro i les atres les havien agarrat el… el Comité. No?
E. Però, el sindicat important al poble era l’UGT.
R1. L’UGT, sí
E. Per exemple, la CNT…?
R1. No. La CNT, no. Era l’UGT, l’UGT. Sí. Que era este de… El secretari era… sí, el de Navarra.
No.
R2. A sí! Sí… Vicent
R1. Vicent [inaudible] Navarra. El que dia als treballadors «aneu, va, aneu a tal finca. A les vuit allí,
hasta tal hora i después… vuit hores». Aixina, bueno, distribuien. I per la nit, pues, pues, naen els,
els jornalers allí al local i cobraen. I s’havia fet càrrec l’UGT.
E. Ton pare què va dimitir? Va dimitir a l’octubre del 36 o va deixar…?
R1. No sé què va passar… Ahí, no, no…
E. Perquè va continuar crec que de… de consejal…
R1. Sí. Sí. No sé, no… Va dimitir per, per… per faena. Perquè mon pare treballava en l’hospital.
Perquè en la… O sea… En Vilavella hi haen molts balnearis, balnearis, que va haver, va haver, els
van fer hospitals… Mon pare treballava en l’assumpt de… de açò del minjar, de…
R2. De la cuina?
R1. No! De, de dur el minjar.
R2. Ah! De… de…
R1. La intendència.
R2. La intendència. La intendència.
R1. Es fea càrrec de la intendència i tenia molta faena i va dimitir. I va entrar José Recatalà, que
tamé el van matar dispués… El va suplir un companyero , que tamé era de l’UGT, socialiste, que
después tamé se’l van carregar, que no… sense juí ni res. No sé… el sumari que li devien fer…
E. I, després, durant la Guerra, se’n recorde de més coses que van passar al poble, durant la
Guerra?
R1. És que mosatros el 37, quan va… conforme venia el front cap a, cap al poble… En el 37, me
pareix que va ser, els hospitals els van, els van evacuar, cap a allà, cap a Alzira. I mon pare i tota la
família, pues mon vàrem anar allà…
E. Van detindre a gent de dretes tamé, van, van… Al principi de la Guerra, els primers mesos,
els van detindre, a gent de dretes i van matar a, a…
R1. Uns capellans. Van matar, això sí que ma’n recorde jo!
E. Ramon Ballester, és un…
R1. Don Ramon i…
E. Antonio Vicente?
R1. Un altre… Don Miguel! A un li dien Don Ramon i a l’atre Don Miguel. M’arrecorde jo… els
coneixia… tenia jo vuit anys però… eren dos rectors! En sotana i això… te donaen caramelets quan
els besaes la mà i tot això… Costums.
E. I, se’n van anar a València, a Alzira.
R1. A Alzira, Alzira, sí, a on li va tocar l’hospital.
E. Fins que es va acabar la Guerra, ja?
R1. Sí. Hasta que es va acabar la Guerra, sí. Hasta el 40! Hasta el 40 no vam vindre al poble.
E. Hasta el 40 inclús?
R1. Sí, perquè… me pareix… que encara quedaen ferits o lo que passàs. Quan van aplegar les tropes
de Franco hasta allí, pues quan se va acabar, van despedir un barco i vam tornar al poble.
E. I… i a ton pare no l’havien detingut allí en Alzira. Va estar mesos…
R1. No, no…
R2. Al tornar, al tornar…
R1. Al tornar a casa, clar, perquè sabien on estava, clar!
E. Què va passar al tornar? Com recorda la tornada?
R1. He. He, he, he.
R2. Això si que s’arrecorda ell o no?
R1. He, he, he. Mira! Mira! Ja escomencem! Va, escomença tu.
R2. Va! Ho diré jo! Perquè ell no pot. Quan vam tornar lo primer que van fer és agarrar-lo i tancarlo.
A d’ell i a atres. Dins l’Ajuntament.
E. Però va tornar amb tota la família?
R2. Home, sí! Claro! Claro! Tots, tots, vam tornar. I lo primer que van fer és agarrar a mon pare i
tancar-lo a l’Ajuntament.
E. Només entrar al poble?
R2. Domés entrar, el van vore dins de Vilavella i enseguida van anar a per ell i se’l van endur.
E. No van aplegar ni a anar a sa casa?
R2. No, no. Va aplegar a casa, però allí van vindre i el van agarrar els de Falange i se’l van endur.
Això ho sé, no per ell, per ma mare i per… tot allò. Bueno, pues el van agarrar i el van dur allí, a ca
la Vila i n’hi haen vàrios companyeros d’ell, tancats, i allí els trataen pos com si foren animals:
palisses a manta, [inaudible] i després feien la rueda, feien cinc o sis, passaves, li pegaves i hasta
que caia mort.
E. I això, dins de l’Ajuntament?
R2. Això dins de l’Ajuntament. I después l’agarraen dels peus i a rastres el duien hasta a on
estaven els atres companyeros.I dipués ne m’amprenien a un atre. Hasta que els homes se cansaen
i… pues se cansaen i se n’anaen i te dixaen ja tranquil. A l’asendemà una atra volta del tall d’a on
havien acabat, pues m’amprenien als que s’havien dixat el dia antes.
E. Això sempre eren els mateixos.
R2. Sempre els mateixos!
E. Gent del poble.
R2. Gent del poble, tots.
E. Falangistes, només, tamé Guàrdia Civils, hi havien?
R2. No, no, Guardia Civils, no. Tots, tots…
E. Eren propietaris o tamé eren llauradors?
R2. Noooo, llauradors! Els mateixos que mon pare els va dir que se n’anaren a casa, que treballaren
vuit hores… eren els mateixos. Gent, gent… de dretes, com és normal. Però els mateixos treballadors
tamé els ajudaen.
R1. T’has deixat un detall ahí. Perquè primer el van passejar…
R2. Nooo. Però això va vindre después. Después, después va vindre que, después que estava set o
vuit dies que ja no podia ni caminar [inaudible] el va passejar per tot el poble, la volta de la
provessó, que dien i… «ací teniu al roig! Este roig, fill de puta, que mos fea passar per l’aro». Que
era mentira!
R1. Insultant-nos.
E. Això passae a molts pobles, li ho feien a molta gent.
R2. Sí, sí! I n’hi hava persona, n’hi hava persona que defenia a mon pare. De veres, n’hi hava
alguna persona que el defenia. «Que el que tenia que anar lligat era ell, i no mon pare. Mon pare
agarrat al fusil, no tu, que tu sí que eres un criminal», li dien al que anava a… a mon pare. Sas?
Eren, els mínims. Eren els mínims…
R1. Sí. Poquets… Hi havia molta por…
R2. Al que s’enfadava una miqueta, pues aquell era capaç d’agarrar el fusil i San Sacabó.
E. I això que [inaudible] era un dipòsit
R1. Un dipòsit que tenien allí i dispués…
E. Però ere provisional?
R1. Una sala que tenien allí en l’Ajuntament i conforme venien els tiraen allí com si foren animals i
avant.
E. I l’Alcalde ere Vicente Roig? Eixe no va fer res per?…
R2. No, no, no! Al contrari! Al deixar-los… Al donar-los manos libres, perquè allí se posar, se va
implantar, el, el, eeh… això, com se diu? Els guardes eixos que n’hi haven antes, la comissió… com
se dia? Els somatens, els somatens! Se va muntar els somatén. I el somatén se van formar com 30
persones, que tots tenien el seu fusil. Tots tenien el seu fusil, eh! I allí els van fer un carrer,
provisional, que se dia Calle José Antonio Primo de Rivera. I allí se li feia guàrdia.
R1. Hi ha una fotografia…
R2. I al carrer José Antonio Primo de Rivera, dos, dos guàrdies feien guàrdia. I el que passava per
allí, siga home, xiquet o qui fóra, havia de saludar.
R1. Sí, sí. «Arriba España».
E. Això que tenies, 5 anys? O 6?
R2. Sis, sis anys, tenia. Anava jo que era més xicotet. A d’ell el van deixar entrar, perquè el va
cridar mon pare perquè li van pegar la gran palissa. Entonses jo no m’enterava de res. Mon pare…
E. I què li va dir quan va…?
R1. He, he. [inaudible] El metge, don Roberto. Ficant-li una venda
R2. Que tamé era un fascistorro… «salvatges, salvatges! Mira com l’han deixat! Açò no hi ha dret! I
qui li ho ha fet això al pare d’ell?», «els Cascos, els tres germans», «i per què?», «ai, perquè
treballaven en els treballadors que anaven pa son pare de sol a sol i jo vaig dir «no, són vuit hores» i
entonses me va prendre un odio…que, que li robava 4 hores diàries i, ara, com han pogut, se ho han
cobrat, pues pegant-me la gran palissa.» Li van trencar no sé quantes costelles, el van deixar… K.O.
E. I después anae vosté?
R2. I después anava jo… I… tots els presos que hi havia allí, antigament, vosatros sí que ho sabreu,
perquè ho haureu vist, n’hi haen unes tagetes que entonses els bolígrafos no s’astilae… I en la
targeta apuntaven lo que volien, pa la dona o pals fills… [inaudible] i en una targetes d’aquelles
mon pare va escriure tamé i me va dir, mos dia a tots els fills que «açò que ho perdoneu, però no ho
oblideu! Olvidar-ho mai! Perdoneu, però no oblideu»
R1. Això m’ho va dir a mi, sí. Jo era un xiquet «me cague en la mare que els va parir! Els tinc que
matar a tots!» i va dir: «noooo, tens que perdonar, eh!» Fija’t com era mon pare. « Tens que
perdonar».
R2. Això ho va escriure mon pare. Ho tenien les targetes.
R1. Sí… «Passaran vàrios anys però els socialistes tornaran a guanyar, ja voràs! Entonses vull que
els perdones, eh». Bueno i quan van, la primera vegà que va entrar Felipe, en el 75, pues encara en
quedaven dos allí, quan jo anava al poble… «tranquils, que no vos passarà res. Per lo menos 4 o 5
anyets de presó vos mereixeu, perquè jo no tinc valor pa matar-los, no? Però mon pare ma dit que
vos perdonara, i jo vos perdone», «ai, ai, ai…» S’ha olvidat. No, olvidar no se pot, però se perdona.
Bueno, pa que vos feu una idea de com era mon pare, no?
E. I sa mare no podia anar a vore-lo?
R2. Ma mare no.
R1. Una roja allí? Pa recibir humillacions…
[inaudible]
R2. Això és lo que anava a dir-te jo: a totes les que eren família d’un roig, automàticament, els van
tallar el monyo. Però a ma mare i a les meues germanes no els el van tallar. Jo t’ho diré per què.
Perquè n’hi hava un senyor que manava, que era fasciste de, de… d’estos… criminals, però tenia
molta amistat en ma casa i en la meua família i ell va dir que a la tia Consuelo i a les filles «no les
toqueu, perquè al que les toque, jo el mataré».
R1. Sí, sí. Era jefe de Falange.
R2. Sas lo que te dic? Entonses a ma mare, ma mare i dos germanes que tinc, no els van tallar. Les
atres anaen totes, totes, però sense posar-se un mocador, ni boina, no res.
[inaudible]
R2. I dones m’han dit «què sort que vas tindre que ton pare tinguera tanta amistat en Sebastià».
R1. Sí, sí.
R2. «pa que a ta mare no la senyalaren com a roja». Que ojalá m’hagueren pelat a mi, com a roig.
E. I la vida de les famílies dels vençuts, en l’escola…?
R2. Senyalats sempre. Jo quan vaig començar a anar a escola, que tenia 8 o 9 anys pues allí, com és
natural [inaudible] i quan mos feen entrar a l’escola, mos posaen la bandera davant i teníem que
cantar el Cara al Sol, jo no el cantava. I va vindre el mestre, Don Ramon, i me va dir «Escolta,
Pepe, tu per què no cantes el Cara al Sol?», i li vaig dir «quan vosté me torne a mon pare, jo cantaré
el Cara al Sol». Clar, aquell home ja no me va dir res més. Después hi havia un altre mestre, que li
dien Don Manuel, que era molt bona persona i me va vore… tots cantant el Cara al Sol, però jo
aixina, i va vindre i va passar per darrere de mi i me va dir «vaaa, canta el Cara al Sol» i me gire i li
dic «no, Don Manuel», li vaig dir jo «no, Don Manuel». Ja no me va dir res més. I venia el mes de
maig, i tots els mesos de maig cantàvem tots el d’això, feem un d’açò, en la mare de Déu de no sé
què i tots cantant a la mare de Déu i jo, quan venia la mare de Déu, acatxava el cap i no eixia, i no
me dia ningun mestre res.
E. Ere l’únic xiquet?
R2. Ere l’únic xiquet que fee això. I después hi havia un detall que se me va quedar molt gravat,
molt! Que, quan alçaven a Déu, la primera misa que fan «nang, nang, nang, nang, tang, tang,
tang…»
R1. La misa del poble
R2. La misa del poble. Tenies que parar i fer les punyaes i les… I jo no parava mai. No parava mai. I
recorde, recorde que va vindre un senyor, que era molt beato, molt beato, de cristià no tenia res, era
molt beato i ell estava fent el santigüar-se però jo passe i domés, domés acaba de santigüar-se,
sense menejar-se ell, m’agarra del llom i me diu «tu per què no t’has parat ahí pa santigüar-te?» I
dic, «jo? Per què m’he de satigüar?», «perquè estàs en la casa de Déu», «que vosté creu en Déu?»,
«jo? Claro!», «pos jo no. Aixina com m’he de santigüar, si no crec en Déu?». És dir, que jo des de
xicotet, no he tingut mai por a res. No m’he ficat mai en res, tamé t’ho dic, eh! No m’he ficat mai,
mai, mai, en política.
E. I els altres xiquets de l’escola?
R2. Els altres xiquets de l’escola feen tot lo mateix que feen tots.
E. Hi havia marginació?
R2. No, no. A mi no hi havia ningú que siguera marginat.
R1. A mi sí. A mi sí. A mi sí. Natros allí pues el que no anava a la iglésia el senyalaen. Jo tenia dos
amiguets que eren de Falange, no?, jo sempre he tingut molta afició a jugar al futbol des de xicotet,
perquè allà en Alzira anava al col·lage i tenia un preparador físic que mos ensenyava pues a respirar
i a fer quatre jugaetes… Quan vam vindre ací, van posar un camp allí a l’entrà, Falange. Pues jo
sabia pegar-li i els altres [inaudible] «Xà, i no juga? Si ho fa millor que tots!». I gràcies a Gonzalo
que em va dir: «si vols jugar al futbol te tens que fer de Front de juventuts». I me van ficar de Front
de Juventuts per a poder jugar a fulbol. Però sempre hi havien tres o 4 «primer som mosatros. Los
rojos…» Sempre, sempre, en el «roig» per davant…
E. Li dien un malnom, que me va dir vosté. Li dien un malnom, els xiquets.
R1. Sí, sí. El tanque ruso.
R2. El tanque ruso, li dien, a d’ell. A mi no, a mi no mai m’han dit res.
R1. Hi haen 4 o 5 que eren els maleducats del poble, la Vila sempre ha tingut poca cultura…
Disfrutaen de traure noms, «tu te pareixes a açò» i ja quedava, «tu te pareixes a allò» i… i a mi,
pues jugaem, ja veus!, tenia 11 o 12 anys jo, «tu seràs el tanque ruso», el tanque ruso, mira. «Joan,
tu: el tanque ruso», «Qui t’ho ha dit això?, tu saps lo que vol dir això? Estan tractant-te de, de… un
ruso, un comuniste». Jo no ho sabia… Sí, me senyalaen, ja. Estae marginat. Después ja se va…
normal… pues ja, ja… ja anava la cosa més… res, però…
E. Son pare què va anar? De Vilavella va estar després?
R2. De Vilavella va anar a Borriana.
R1. A Borriana, sí.
E. I el Consell de Guerra es va celebrar ahí a Borriana?
R2. Nooo. El van celebrar a Castelló, el van celebrar a Castelló i va ser molt ràpid. En seguida el
van matar.
R2. Però, el meu germà ha contat una història que jo, pa mi, en la meua Virginia, la meua Virginia
està ara en Alzeimer i no… s’arrecorda de res, però claro, antigament. És esta, esta és la meu
Virginia. Ara està en Alzeimer, està ja 10 anys en Alzeimer.
E. Ja està en la última fase.
R2. Entonses a la meua germana, quan jo ja era més majoret (14 i 15 anys) me contava coses de lo
que havien fet en mon pare i tot això. I jo, recorde que, una vegà, me, me ,me va dir de què el pare
el van fusilar. Però va ocurrir una cosa molt rara, que a l’anar a enterrar-los pues no, no, no, no
estaen els sis, ne faltava ú. I entonses van dir: «ací falta ú». Ella no ho va vore, a ella li ho van
contar.
R1. Va vore-ho Salomé.
R2. La que ho va vore era esta major, la Consuelo.
E. Entonses era normal que anaren les famílies a…?
R2. No, no, no. No.
R1. La meua germana major treballava en una churreria allí a al paseo (va estar dos anys…),
treballava allí i la dueña, que tenia amistat en un funcionari de dins la pressó, li va dir que quan
feem la saca, que entrà mon pare, pues…[inaudible]
E. Vale! Vale! Va anar…
R2. Van anar i li van avisar a eixa senyora de que anaven a fusilar a mon pare. Entonses, la meua
germana i eixa senyora van anar allí.
R1. En l’ataud.
R2. Deixa estar l’ataud.
R1. Síii…
R2. Si va en l’ataud el maten a d’ella, a la senyora i a tots.
[inaudible]
R2. A mi la Virginia no. Que van anar a vore com fusilaven al pare. Entonses al que van anar a tirarlos
en la, en la fossa comú, ne faltava ú.
R1. Això… no sé jo… I els carros pujaven…
R2. Efectivament. Però ne faltava ú! Ne faltava ú. I… «a on està eixe?», «pos busquem-lo!». I van
anar a buscar-lo i mon pare en ves d’entrar cara a Castelló que està a, a… a 10 metros, Castelló, pos
se’n va anar pel mig dels horts.
R1. Pel garroferal.
R2. Pel garroferal, d’entonses.
R2. No, no, no. No el van tocar pa res, perquè si l’hagueren ferit no s’haguera pogut menejar.
[inaudible]
R1. Ell va baixar del carro, va baixar del carro i se va tirar cap a, cap als garroferals, eh.
R2. Són dos versions diferentes, eh, les que…
R1. No, és lo mateix. És lo mateix!
R2. No és lo mateix! Lo mateix és que mon pare no estava dins del carro. I quan van anar a
enterrar-lo, faltava ú. Entonses van anar a buscar-lo i estava pel garroferal. I li van pegar el tir de
gràcia i en pau. El van agarrar i el van dur al cementeri i allí li van pegar el tir de gràcia.
R1. És lo mateix, tu. Ell si no, si no va baixar del carro…
R2. Va fugir antes de carregar-lo. Perquè si haguera estat [inaudible] no s’haguera pogut menejar.
Però se coneix que al moment de disparar o se desmaia o cau (això només ho sap ell). Ell va caure i
van fusilar als atres i van caure tots damunt d’ell. Ell estava tot tacat de sang, quan van anar a
carregar-lo…
R1. Nooo. No és possible això.
R2. Lo que no és possible és que estiga ferit de les cames i que es menege.
R1. No. Encara que no estiguera ferit, però a ell el devien carregar dalt del carro. Clar, si no, ne
faltaria un. Entonses ell degué baixar [inaudible] i se’n degué escabullir. I al ficar-los allí…
E. Allí hi havia un garroferal, sí.
R1. El enterraor va dir «ací en falta ú», van cridar a la Guàrdia Civil i el van buscar, el van dur allí i
li van pegar un tir al cap. La meua meua germana me diu que portava un ataud.
R2. Que no!
R1. Ai! Això me die la meua germana. Jo no ho vaig vore.
R2. Virginia me die que no. Que si haguere anat en un ataud ella allí en aquella fecha hagués mort a
la teua germana i eixa senyora que portava l’ataud.
R1. Bueno…
R2. No ho comprens tu això? Això, això no és creïble. Això, jo, ara ja sóc una persona major, tinc
72 anys, i eixa germana meua que està ara en Alzeimer m’ho va explicar aixina. Eh. Que van anar a
carregar-los i ne faltava ú. I entonses van anar els de la Guàrdia i van eixir a buscar-los. N va vindre
Guàrdia Civil ni ningú. Entonses el van encontrar… van anar a buscar-lo i… i… «mira! Allà està!» i
van anar allí i el van agarrar, li van pegar el tir de gràcia i se’l van endur ja mort al, al… al
cementeri. Això és més creible que lo que tu dius del cementeri, de l’ataud i tot això. Això no és
creible!
R1. Jo li vaig preguntar [inaudible] i el tir de gràcia, si eren Alférez professionals que els donaen sis,
sis bales i «pam, pam, pam» i miraen i agarraen els casquillos… Igual que els que mataen eren
quintos, estaen ahí enfront [inaudible] en una metrallaora, que después estaen mals i «trrraaaa».
Tenien remordiment, de matar a persones que ni coneixien, no?
E. I al Consell de Guerra a Castelló, no va anar la família, no?
R2. Mosatros no vàrem ser, no. A la meua germana… Jo és que he tingut sempre més amistat en esta
germana que és la major…
R1. Tu més en la major, sí…
R2. Ell més en la jove, però jo, esta era més sincera. A mi les persones, les que són sinceres jo sóc
amic d’ells. I esta me dia tot, lo que va passar i lo que no…
R1. A mi la versió que me va contar és la que t’he contat jo.
R2. I de la versió que me va contar la Virginia que que que és això: que al pare (domés ho sap ell! I
ell està mort i no mos ho pot dir) però quan van disparar, ell ja estava en terra i claro, com es normal
van caure tots damunt d’ell i quan [inaudible] i van anar a carregar-lo i [inaudible] van vore que tots
estaen gitats i claro tots morts, però van anar a carregar-lo i en ves de sis, n’eren cinc, pos «ne falta
ú, ne falta ú» «pues a on està? Com és possible?» i buscant, buscant, s’ascampen per allí tots els
que van anar i el van vore per dins del garroferal. Pobre home, ni sabia a on estava, ni sabia on
anava ni sabia res. Perquè en deu passes que haguera anat cap a avant, haguera entrat dins de
Castelló. Però en ves d’anar a Castelló, se va tirar pel garroferal. I el van agarrar, li van pegar el tir
de gràcia… I això és matar-lo dos vegaes.
E. Van matar a set a Vilavella, van afussellar.
R2. No, a 11, 11. Ahí n’hi han 11.
E. Lo que n’hi ha publicat i lo que jo he trobat són 7. Hi ha 4 que no…
R1. Jo m’agradaria, m’agradaria que este senyor no haguera mort, perquè jo t’haguera dut 15
detalls…
E. Jo tinc ací a un Vicente Carratalà
R2. Vicente Carratalà, qui és? [inaudible]
E. Después un atre que és Mallén Santarencina
R1 i R2. Sí. Eixe és el pare de…
E. Sebastián Sanahuja
R1 i R2. Sí, sí…
E. Antonio Casino Recatalà
R1 i R2. Tamé eixe era [inaudible] de Marina
E. José Carratalà Roig
R1 i R2. [inaudible]
E. Vicente Valls
R1 i R2. Valls, Valls. Eixe era el secretari de l’UGT.
E. I son pare. I ja no tinc més que això.
R1 i R2. Nooo. 11 n’hi han.
E. Hi ha un dubtós que fica ací. Miguel Gabara, pot ser?
R2. No puc dir-te qui són.
E. Miguel Gabara que va morir al quartel. I un altre dubtós, també: Luis Badenes Caballer.
R1. Com?
E. Luis Badenes.
R2. Luis Badenes… no me sona.
R1. Que llàstima que este senyor haja mort. Este senyor mos ho haguera explicat tot. Però és que
ocurrix lo siguient
E. I això no se podrie averiguar, d’alguna forma?
R2. Sí que se pot averiguar però és que… ocurrix… açò… precisament ara, fa un mes, la filla major
d’este senyor que és lo que guardava tots els llibres i tot (perquè ha escrit un llibre tamé, este
senyor) tot lo que ha passat en la Guerra, com ací ho especifica, dia, nom, fecha i el dia que el van
matar… Tenia tot apuntat. Però esta xica, fa un mes que se li va morir, en un accident, un xiqüelo
que tenia de 19 anys i ara jo a eixa xica, com vaig a explicar-li jo totes eixes coses? No cal, és que
no puc… No puc. I això m’ho ha entregat una persona [inaudible]
R1. El pare d’ella, el pare d’ella.
E. Solament ho sabia eixe home?
R2. Eixe home ho sabia tot. Tot. Tot. Tot.
E. I no ha publicat en cap…?
R2. Ho té tot la filla! No, no, no. Ho té tot la filla. Jo quan puga li ho diré, però és que ara no li puc
dir res.
[irrellevant]
E. Perquè segurament eixes no serien per Consell de Guerra, perquè eixecs sí que estan
controlades per els registres… Seria a lo millor que els van matar… O van morir a la pressó, a
lo millor.
R1. No sé per què, en Santa Regina, en el 39 els van fusilar a tots
[irrellevant]