A ma casa vaig trobar-me les portes de les finestres obertes i sense cortines, les havien furtat. El tinent va donar-me les claus amb la condició de tindre allí una oficina si venien de València. Vaig dir-li que sí, perquè el que jo volia eren les claus de casa. Després vaig partir, en un camió de soldats, cap a València, per buscar la família i recollir-la en la colònia on estaven. I en un camió descobert propietat de Boera ens vam venir a Castelló amb els matalassos i tot.

El meu pare havia estat d’habilitat dels mestres, encarregat de pagar-los. Apartava tots els bitllets vells i, abans de venir-nos, se’n va anar a canviar-los al banc. Però no valien per a res. La situació a casa era penosa. Quan era l’hora de menjar, ma mare plorava perquè no hi havia postres. Li contava al meu pare que no teníem ni per al pà: ens ho fiava una bona fornera.

Se’n va anar al banc i li van informar que el compte estava intervingut i no li podien donar diners. Anava pel carrer amb la tristor a la cara quan el va vore un conegut, que es deia Carot. Al vore’l, li va preguntar què li passava. «No tenim ni per al pà». L’home li va demanar que l’esperara allí. Al poc va tornar amb dos-centes o tres-centes pessetes i li va dir: «Pren. La meitat per a tu». En arribar a casa, li va donar els diners a ma mare perquè almenys pagara el pà a la fornera. En això va vindre el meu tiet de València i li va dir: «Juan Antonio, si necessites diners, vine a ma casa».

A l’endemà de venir a Castelló, el meu pare es va presentar a Comissaria i va tornar a casa. I al dia següent ja vingueren a buscar-lo dos policíes i ja no va tornar. Ma mare va dir-me al dia següent: «Ves i li portes el desdejuni». Vaig anar a la comissaria i allí estava ell, ficat al llit, en un banc de fusta. «Pare! Què ha passat?» «Ai, Leocadia! Quina pallissa m’han donat, i encara sort que primer li han pegat a Juan Salvador i ja estaven cansats. Han dit: “Juan!” I ell s’ha aixecat abans, i aquesta ha estat la meua sort. Quan ja estaven farts de pegar-li, he passat jo. Si no, no sé què haguera passat. M’insultaven com mai havia escoltat. Si m’agafen a mi primer, em maten. El comissari va fer perquè em dugueren a la presó perquè ací, en comissaria, em matarien a pallisses. El policia que m’insultava no era el mateix que pegava. El metge Francia estava allí i semblava avergonyit.»

El van dur pres el dia 1 de maig del 39 i va estar a la presó quatre anys i mig, fins al 12 d’octubre del 43. En la Ronda, davant de la nostra casa, estava el bar Castelló i tenien ordre d’avisar-nos quan eixira.

Jo cosia gratis per a gent del règim i vaig començar a vore la manera de poder ajudar mon pare. El director de la presó m’apreciava perquè li recordava una xica de València. Vaig anar a visitar un senyor, D. Isidro, com va aconsellar-me la tia Pilar. Aquell senyor va dir-me: «Seu i conta-m’ho tot». Jo només li deia que mon pare no havia fet res, que allò era una injustícia. I em va respondre que ja ho esbrinaria ell.

I així m’ho van dir, que era una injustícia. Se n’havia parlat en el Casino i va haver qui va pegar un cop de puny a la taula defensant-lo. Tot era una acusació moguda per revenja personal. Hi havia un advocat cridat Agustín Pastor Yesca, que vivia al carrer de l’Aigua, i havia recorregut a mon pare, que era perit cal·lígraf, en un plet per al reconeixement d’una signatura. Mon pare va detectar que era falsa i l’advocat en qüestió va jurar que li ho pagaria. Quan el van detindre, allí estava aquesta persona.

Anaven a jutjar mon pare i D. Isidro em va dir: «Ves a parlar amb Cachavera ―era el president del tribunal― i li expliques açò de la revenja». Nosaltres, per a traslladar-lo des de la presó a l’Audiència, li havíem preparat una berlina. Però no ho van permetre i el van dur per tot el carrer Major emmanillat, juntament amb un altre pres. Ja quan va eixir, després del juí, anava solt amb la meua germana Maria a un costat i jo a l’altre, i la gent al passar li deia: «D. Juan!»

L’acusaven d’haver participat en les morts del barco, d’haver llançat una botella de xampany a l’aire per vore si els mataven. Quan mon pare eixa nit, com tantes altres, estava assegut a la fresca en el carrer, a la porta de sa casa. El volien condemnar a mort i va estar tres dies a la cel·la dels condemnats a mort. D. Isidro ―jo li cosia a tota la família― va anar a parlar amb Cachavera en favor d’ell. Va dir que Bartual era innocent i cuidadet amb el que feien amb ell. A la fi, li van posar la pena de 30 anys. A l’expedient de responsabilitats polítiques li van fer pagar una multa de 250 pessetes. Jo me desgañitaba dient que això era mentida.

Allí al barco hi havia gent amiga de casa. Justet per a protegir-los els havien enviat allí, i tenien ordre de salpar si arribava a atacar-lo la Columna de Hierro. Però va ser una calamitat; van matar gent i després ho van pagar altres. Unes mestres, Juana Heredia, una altra de Navarra, i a Mut també el van portar al barco. Mon pare, en enterar-se’n, es va disgustar molt. Després van anar al Casino Antic a preguntar a tots els cambrers. Mon pare era del Mercantil. La policia preguntava. Un periodista, Manuel Bellido Rubert, tractava el meu pare de facinerós.

Quan havien passat sis mesos, un dia, D. Isidro va enviar la criada per a dir-nos que no ens preocupàrem, perquè no li anava a passar res i el traurien de la cel·la. Hi havia en el tribunal del consell de guerra un sergent, que es deia Alego i vivia a la plaça Clavé, tocava a la banda, i se’n va anar de seguida a València. I quan jo vaig anar a parlar amb el capità general per a pregar-li per mon pare, perquè no havia fet res i a més estava malalt, va traure’m la sentència i ja estava signada.

A la presó dormien 17 persones en una cel·la. Per a donar la volta havien de fer-ho tots a la vegada i tenien un atuell de ferro per a pixar tots. Mon pare, sobre les cinc de la matinada, demanava per favor que el deixaren eixir al pati i allí, amb el fred, es rentava amb l’aigua gelada. I sempre assegut. Pobret! Va emmalaltir. Se li va fer una nafra i li van fer un coixí amb un forat perquè no podia més. Quan anàvem a vore’l, el baixaven amb una cadira i, a través d’un reixat, tot el món parlava a crits: «Ves a fulano, que et faça un aval». I així tots. El dia de la Mercé li van portar els nets, i els xiquets deien: «L’agüelo està com un mico». Un dia, en una de les visites, el vaig trobar molt afectat; havia hagut de recollir els cossos d’uns afusellats. Els mataven i els deixaven allí, i va haver de recollir trossos de cervell amb les mans.

També em deia que anara a parlar amb aquelles persones a qui havíem fet un favor. I així ho vaig fer. I els pregava si podien fer alguna cosa. La resposta era que havien jurat per déu i pel seu honor que no havien d’ajudar, i ara no podien trencar el seu jurament.

Quan anava a parlar amb el jutge, em deia: «Paciència, no passarà res». Estava farta per la gent que li anava a parlar tant d’eixe senyor. El jutge era un xic jove i estava també el secretari. Mon pare em va dir que li donara 300 pessetes pensant a vore què podria fer. Però no va fer res. Després un soldat, Pepe de Lago, va dir-me que aquesta persona, el secretari, no podia fer res perquè no tenia cap poder; només estava allí com un soldat.

Li van pegar una pallissa a un d’allí perquè declarara en contra de mon pare. El jutge sempre m’havia dit que estiguera tranquil·la i ara, quan va declarar el de la pallissa, va dir-me que ara ja no hi havia res a fer. Estava tan histèrica que li vaig dir: «Si a mon pare li passa alguna cosa, el buscaré a vosté fins a la fi del món». Em va contestar que ho entenia perquè jo era la filla, però que ell era el jutge. Vaig tornar a casa plorant i no veia res. Després, amb el temps, vaig assabentar-me que, en unes maniobres, una bomba li havia tallat les cames a aquell jutge.

Recorde quan els presos passaven per davant de casa, a la Ronda. Els portaven a matar; anaven cantant la Internacional i nosaltres mirant per la finestra plenes d’angoixa. També, quan portàvem la cistella a la presó. Tot allò ho suportàvem perquè érem joves. Quan van detindre mon pare li van dir al meu germà que també vindrien a per ell i l’apallissarien. Per això ens deien que no isquera de casa. Tenia uns 13 o 14 anys i tancat a casa. D. Eduardo, professor de l’Institut, va preguntar per ell i va dir que anara a classe immediatament. A l’Institut hi havia un rètol amb un escrit que incitava a la delació. Va anar allí i es va trobar a soles, ja que ningú se li apropava, com si fora un apestat. El van fer examinar-se de dos cursos a la vegada i va traure notable. Després el van buscar d’una acadèmia perquè donara classes.

Va eixir un decret i el director de la presó, que m’apreciava, va enviar els papers a Madrid. Eixien altres presos de la presó, però ell no eixia. Vam anar a vore’l i estava desesperat. Deia si havia una mà negra…, si l’enviarien a l’illa Sant Simó… Estava molt disgustat. Jo li deia a ma mare: «Què farem?» I vaig anar a parlar amb Doña Angelita, la mestra, perquè el seu marit era el meu padrí i sempre m’havia estimat. La filla vivia a Madrid i estava casada allí. La vam telefonar i li vam contar la situació per si de cas ella coneixia alguna persona amb influència. Va donar la casualitat que, en aquell moment, estava a sa casa la visita d’un militar amic del seu marit i li van explicar que amb 70 anys estava a la presó i no eixia. Aquest militar es va comprometre a mirar-ho i ens van demanar on volíem que l’enviaren, ja que el desterrarien. I li vam dir: «A Castelló!» Efectivament, va buscar els papers i estaven traspaperats, i de seguida el van enviar a casa. I mon pare no feia més que dir: «Ma casa!»

Després, nosaltres vam patir una forta repressió. Cosir ens havia permés poder ajudar mon pare, però no vaig poder fer-me autònoma perquè la gent volia denunciar-me. Fins que ho van fer. I al meu germà també, per fer classes particulars. Les modistes de Castelló m’envejaven perquè jo havia cosit per a la gent franquista. I m’ho vaig deixar. Anaven a per mi per a arruïnar-me. Així que ho vaig deixar tot i no volia ni vore una agulla. Havia cosit, entre altres, a la mare del que va ser alcalde, Gimeno. Es van portar bé amb mi perquè son pare i el meu eren amics. Mon pare li va ajudar quan es va examinar i la filla, després de la guerra, venia a visitar, saludar i besar mon pare quan el van alliberar. En canvi, altres com Petit i el del bar Tafolet es feien bojos quan el van alliberar. Després, a l’enterro, hi havia molta gent: personalitats com el president de la Diputació Mira de Orduña, Miguel Aparici d’Hisenda. I no ho podien resistir; la qüestió era que el meu germà treballava amb ells.

Venien a ma casa de la publicitat Negre, quan tenia el taller de confecció, per a dir-me que ens havien cridat per a publicitar-nos, i no havia estat així. El mateix va passar quan en va vindre un que treballava en Armengot amb unes comandes de llapis, etc. En Fayos buscaven una dependenta i no em van voler. Un dia, als Quatre Cantons, em vaig creuar amb una de Falange, la de Ximo Bresquilles i, en veure’m, em va escridassar: «Filla d’assassí!», perquè a son pare l’havien matat al barco, i tots es van girar a mirar-me. D’uns llençols de fil ens vam fer uns vestits i jaquetes per a mi i la meua germana i ens deien: «Mireu-les com van. Agenollades havien d’anar!»

Per totes aquestes coses me n’aniria després de Castelló a Londres. També portava un mocador a quadros rojos a la butxaca i ens miraven i ens deien orgulloses. Els molestava que anàrem netes i ben vestides. Els feia ràbia. I nosaltres no teníem diners ni per a sabates. Portava l’abric de ma mare i després, del de mon pare, me’n farien un per a mi. Per a dinar, olla de patates i de moniato… Quina situació! Era molt trist. I amb tot això mon pare ja estava molt malet, fins que va morir.

Després, el meu germà necessitava una operació de la cama i vam anar a visita a un metge, condemnat i desterrat, que vivia en un maset. El meu cunyat portava un mono blau i li va preguntar qui li l’havia cosit, i ma germana li va prendre les mides. I aleshores va ser quan vam portar el meu germà i el metge ens va dir que, per al que havia tingut, encara havia quedat bé i podia moure bé la cama. Sa mare era la padrina de Chillida i, quan el meu germà es va posar malalt, li van deixar el carro de Chillida.

Després de la mort de mon pare, vam marxar a Barcelona per a operar-lo. Vam anar en tren i el van operar a un preu especial. El cirurgià ens va dir que no ens preocupàrem de pagar-li a ell; la clínica, sí. Ens demanaven 10.000 pessetes per a l’ambulància però, a través de Miguel Aparici, la vam agafar de la Creu Roja per 3.000 pessetes. Se’ns van acabar els diners. L’ambulància era molt petita i justeta. La conduïa el fill de Pastor, que havia denunciat a mon pare. Es va portar bé. Tot el camí a bots i sense diners. Després, amb el treball de les classes, ho va pagar. Ma mare cobrava 150 pessetes de pensió. A mon pare no el van expulsar de la carrera, però tampoc va cobrar el que li tocava, que era unes 12.000 pessetes a l’any. Però només en cobrava 800 perquè, encara que ho va reclamar, no li van reconéixer l’escalafó.