Testimoniatge de Lola Allepuz Escrig
Nom i cognoms: Lola Allepuz Escrig
Data de naixement: 11/03/1938
Data d’entrevista: 3 d'octubre del 2021
Duració de l’entrevista:
Lloc de l’entrevista:
Nom de l’entrevistador/a: Maribel Peris, Dolores Domingo
Localitat, poble i comarca de naixement: L'Alcora, L'Alcalatén
Llengua vehicular: Valencià
Descriptors temàtics: repressió, vida quotidiana
Observacions:
Reprodueix el testimoni. Part 1 de 3.
Reprodueix el testimoni. Part 2 de 3.
Reprodueix el testimoni. Part 3 de 3.
TRANSCRIPCIÓ
Entrevistador: Salvador Artero, el teu sogre. Ramón Allepuz, ton pare. Parlem primer d’un i després de l’altre?
Dolores (Lola): Jo del meu sogre no se molta cosa.
E: Perdona, digues primer el teu nom i el any que vas néixer per favor.
D: Jo sóc Dolores Allepuz Escrig. I vaig néixer el dia 11 de març de 1938. Els meus pares eren: Isabel Escrig Fornàs i Ramón Allepuz Nebot.
E: Son cognoms de Vistabella, no?
D: No, de Figueroles. Hi ha molta gent que diu que és d’allà, però jo vaig néixer en Figueroles i ma mare també. I mon pare crec que va néixer en Llucena.
E: Vols començar parlant de ton pare?
D: Si. Però d’el que pregunteu… a veure si recorde algo.
E: Va estar a la presó. Perquè va ser soldat republicà o perquè?
D: Sí, quan va estar tancat jo tenia un any. Aleshores sols em recordo del que ells em van contar.
Va estar tancat dos anys a la presó de Castelló. Pero primer ell va estar en Saragossa, en la batalla de l’Ebre. Diu que se van tirar tots pel riu per a salvar-se i passar a l’altre costat. I molta gent que no sabien nadar, doncs es van ofegar… van morir molts soldats. Ell es va poder escapar per què sabia nadar. I després, respecte al que jo sé, va estar sempre a la presó de Castelló.
E: Quan va acabar la guerra el detenen?
D: Sí, perquè durant la guerra ell estava al front. Ell deia que al anar al front pensava: “Si me queda mal al dit, el fusell no el podré disparar”. Aleshores, ell es posava el dit per a xafar-se i anar al hospital i no anar al front. Pero no va poder xafar-se mai. Quan anava a pegar-se fugia i no podia. Ell m’ho contava sempre… que volia pero no podia. Però de totes formes, ell durant la guerra va tindre molta sort. No el van pegar mai i en les batalles a d’ell el feien obrar, o fer escola als xiquets. I deia que anava a fer escola a xiquets que sabien més que ell. Almenys es va escapar dels tirs. I ell deia que s’ho va passar prou bé.
E: Vosaltres vivieu a Figueroles durant la guerra?
D: Sí, jo tenia una anyet.
E: I de l’ajuntament tenia algun càrrec?
D: Ell em deia que era Concejal de l’Ajuntament.
Familiar: Comenta el que deia ta mare i veia quan anava a la presó a dur-li menjar.
D: A la presó de Castelló sí que va patir. Diu que hi havia una caportal xicotet, i que quan anaven a menjar i es posaven en fila, ell els pegava en un garrot. I mon pare estava a la fila i pensava com estalviar-se del colp… i aleshores, com espentejaven els de darrere, ell va pegar una espenta al de davant i va passar. I van pegar al de darrere. Tenia molta idea mon pare.
I ja te dic, en la presó menjaven molt mal. A vegades els donaven llentilles en cucs, fulles d’encisam o de col.
E: Quant de temps va estar a la presó?
D: Me pareix que dos anys.
E: Recordes quins anys eren?
D: No, perquè… Deguere ser després de la guerra.
E: Bé, crec que ho tenim apuntat. On el van agafar, en Figueroles?
D: Sí. Ell em deia que en Figueroles no havien fet mai ningún mal. Però pel que he vist que heu portat ahí [documents que adjunten els entrevistadors] diu que va intentar matar al capellà de Figueroles. Però jo mai m’ho creuria això. I inclòs el van treure de la presó perquè ell era innocent. Sempre em deia que ell en Figueroles a vegades estaven de guàrdia – clar als ser els rojos- i també hi havia la gent que havia firmat per a tancar-los després. I pujava la gent d’Alcora, la División Azul…
E: La División Azul? No crec
D: No sé… Però eren de per ací… Però això, pujaven i els deien si sobrava algú. I mon pare deia que no, que en Figueroles estava tot bé. A Figueroles no mai va passar res. Però encara així, després va ser a ell a qui van agafar.
E: Perquè tenia un càrrec polític.
D: Sí. I mai havien fet res. Mon pare no ere capaç de matar a una mosca.
E: Però, el van deixar a Figueroles al principi, o a Alcora?
D: No no, directament a Castelló. El que van tancar a Figueroles -que jo era xicoteta- era el meu avi… es el que m’han contat. Pero de mon pare no m’han dit res, directament a Castelló. Deia ma mare -que estava embarassada de la meva germana- que el tancaven i els soltaven. I sols sabien que estava a casa anava la Guàrdia Civil a per ell. I ma mare sempre tenia sustos… i la xiqueta aquella als 5 anys es va morir. Dels sobresalts que va tindre ma mare i del que va patir. Així que això, sols sabien que Ramón estava a Figueroles venien a per ell i se’l emportaven a Castelló.
Després, ma mare anava a portar-li menjar i les feien patir tot el que volien. Estaven al carrer fent cua i fins que no ere l’hora no les deixaven entrar. Tampoc deixaven que ens veren a nosaltres, als xiquets… Ja vos dic… era…
E: I no t’han contat més coses de la presó?
D: No. Mon pare no em va dir res. Bé, també deia que estudiaven. Li agradaven les finances i ell doncs…
E: I de l’altre que estava a la presó amb ell? El van tancar a la vegada. Hem vist que ton pare, des de principi a fi, firmava en la mateixa firma. Sabia llegir. Però l’altre no. I a aquell el van matar. Sabia vostè qui era?
D: Sí, sí el coneixia. Però no sé la seva història. Sols sé que eren molt amics… li deien Sento… no recorde el cognom. I anaven junts. I quan feien declarar a mon pare, al company li volien fer que diguera que mon pare sí havia estat en la mort del capellà aquell. I l’home no volia… i li pegaven unes pallisses… unes pallisses… per a matar-lo. Per a que diguere que sí! I ell mai va dir que sí. Mai. Sempre que no! Que ell estava en ell i que va estar allí. I sempre van anar junts. I a d’aquell tampoc el van matar ni res, el van soltar.
Si… en Figueroles me diu mon pare que mai se va fer res mal.
E: Però a este home sí que el van matar segons hem llegit.
D: A qui?
E: A un dels que van tancar quan a son pare
D: A Sento?
E: Sento Batalla
D: A d’eixe el van matar? No, ja te dic que no.
E: I son pare es va salvar per Villalonga, no? Era el terratinent de Figueroles i ell treballava…
D: Sí, allí al Mas de Villalonga.
E: Eixe era militar també, no? Juan Villalonga
D: Era un jefasso de Madrid
E: Però diuen que era militar.
D: No ho sé, potser. Ara, jo sempre l’he conegut com… el Senyoret, el Senyoret Villalonga. El maset encara està però el van vendre. I mon pare va treballar sempre per a d’ell. I la família de mon pare sempre ha viscut en els masos de Villalonga, que estan per ahí per Llucena.
I bé, de lo de mon pare. Doncs Villalonga tenia una mula i se la estimava molt. I mon pare, quan tot el jaleo, va agafar a la mula i se la va endur a casa per a que no la pillaren ni la mataren. I aleshores, des del poble el van acusar de que mon pare havia furtat la mula de Villalonga. Però mon pare no la va furtar, la va guardar. I després quan ja va acabar tot i mon pare va anar a donar-li les gràcies a Villalonga, doncs mon pare… Pero firmar, Villalonga no va firmar a cap lloc crec. Però tots eixos que han firmat eren de Villalonga, eren els amos de Figueroles quan es va acabar la guerra.
I aleshores, quan mon pare va anar a donar-li les gràcies, li va regalar una finca. Una finca que tenia mon pare que limitava en Villalonga i li va dir: “Mira Ramón, ara eixa finqueta te la compre perquè està al costat”. I mon pare li va dir: “No senyoret, eixa finca te la regale”. I li la va regalar.
I ja vos dic… ell sabia perfectament qui era mon pare des que era xicotet. I la meua abuela també va treballar sempre per a d’ells.
Ja vos dic.. jo… que l’acusaren de coses d’eixes… en la vida m’ho haguera cregut! En la vida!
E: I quan va eixir de la presó va poder tornar a treballar?
D: Sí. Va eixir i mon pare treballava en unes finques nostres. I després també va anar d’un lloc a un altre… a Villalonga… qui el buscava. I després ja va anar al Sitjar d’Onda. Allí el van fer encarregat d’una brigada. Allí va estar.. mira tenia jo 11 anys quan vaig anar allí…. i me’n vaig anar quan tenia 19. Me’n vaig anar jo però ell encara va continuar en l’empresa del Pantà.
Per a mi ha sigut una bellíssima persona. A casa més bo no podia ser. Apenes estava ma mare una miqueta malalta, ell ja estava… fent sopetes, fent… saps?
Ja vos dic, jo de mon pare sols puc contar bé.
E: I li van fer Sumari a son pare?
D: Sí, el van jutjar.
E: Sí ja ho imagine, però vuic dir… el van condenar a…
D: No se jo
E: Però com el van alliberar i sols va estar dos anys a la presó… no deguere tindre una condena.. seria una d’Auxili com a molt.
Familiar: El que hem vist és que els denunciants eren copia i pega… tots els mateix. A tots els tancaven pel mateix.
E: I abans a parlat del seu avi, que també va estar tancat.
D: Sí. Acabem ja amb mon pare aleshores?
E: Bé, si tens alguna cosa més que vulguis dir.
D: Home, no… jo que sé. Quan va estar al front… ja ho he dit… però va estar bé. Un dia l’amo li va dir que havia de fer una caseta. I mon pare va dir: “Sí, sí que jo sóc obrer.” I es va posar a fer-la. Però quan es posava a ficar les teules les posava al reves, no sabia [rises]… I va passar un de Llucena i diu: “Ramón, que estas posant les teules al revés”. I diu: “Ah no! Estava provant”.
Ja vos dic, ell allí va estar bé. Però deguere estar malament al tornar al poble, que és quan li van posar el mal.
Familiar: I recordes que l’abuelo contava que quan estava a la presó, de nit els treien fora… I deien: “Demà em toca a mi”. Per a afusellar-los. Els treien a tots però sols afusellaven a alguns i els altres tornaven. I ho sabien.
D: Sí, ell quan estava en la cel·la, allà a la matinada tocaven i s’emportaven a qui havien de matar. I ell…d’això va morir, es va morir del cor, que se li va fer malbé. I sempre pensava: “Ui, demà ja em tocarà a mi”. I un sofriment… que això el va matar. Sofriment de la ditxosa presó. El va matar.
E: Quants anys tenia quan va morir?
D: Setanta tres.
E: Ai, però aleshores…
D: Si si, ja estava en mi, però… Ell no podia anar a caçar i dur una escopeta. No tenia permís d’armes. Jo pensava que seria per lo de la presó… dic jo.
E: I vostè com ho va viure? Com ho ha viscut? Eixa sensació de la posguerra.
D: Jo bé. Bé.
E: No vas patir?
D: No. Aleshores… home, es patia fam. Però jo no n’ha patit. Perquè mon pare treballava per a Villalonga, aleshores, en conter de pagar en diners ens pagaven en blat o en coses de menjar. Home, mon pare i ma mare sí que han patit més perquè si hi havia un tros de pa ens ho donaven a nosaltres i no s’ho menjaven ells. Però ja vos dic… jo no ho vaig notar.
E: O siga, que penses que el fet de que Villalonga us donara protecció, va fer que ton pare poguera tornar i treballar.
D: Sí. Jo crec que sí. Crec que Villalonga el volia i el va salvar.
E: Tu tens eixa sensació.
D: Jo crec que sí, que Villalonga va ser la seva vida…
Familiar: A més al poble mai el van mirar mal…
D: Sí, sí… jo al poble, amiguets meus mai em van nomenar res de mon pare, res roin. Mai. Sempre m’han tractat molt bé. A més, de que jo no sabia res, no sabia si mon pare era roig, era blanc o era morat. I ni en la escola, sempre m’han tractat molt bé.
Familiar: En canvi, a Salvador el van tractar molt malament…
D: Sí, al meu sogre sí. Però a mon pare sempre molt bé.
E: Clar, perquè Villalonga va exercir un poc de…
D: Sí
E: Un poc de cacic per una part i un poc de protecció per l’altra.
D: Cacic sí. I eixos que firmaren eren els cacics de Villalonga, que eren els amos del poble. I quan mon pare eixia tornaven a firmar i cap a dins un altra vegada.
E: Perquè ell estava al Comité, no? I Villalonga sembla que va exercir un poc de pont entre uns i els altres, no?
D: No ho sé. Jo a mon pare, després de la guerra no l’he vist posat en ninguna comissió ni ninguna associació
E: Clar, no podien.
D: Ara, quan era jove, sí que diu que jugaven a pilota, feien una paella, anaven a caçar. Ell tenia…
E: Clar, quan va acabar la guerra tot això…
D: Sí, això mateixa.
E: El teu abuelo, qui era? El pare de son pare?
D: No, el pare de mon pare es va morir molt jove. Era per la part de ma mare qui va estar a la presó. Era Jose Maria Escrig Adelantado [o Alentado, com es mencionarà més endavant]. A d’ell el van tancar també, però no el van jutjar per el que em va dir l’altre dia la meua cosina… però si va estar dos anys a la presó…
Ell va estar en Pamplona, no a Castelló. I clar, si va estar dos anys… Però res, després el van soltar. I jo volia saber perquè i per això vaig cridar a la meua cosina. I m’ho va explicar. Em va dir que quan es va acabar la guerra, van anar ell i un altre a per llenya pel terreny de Villalonga. I se veu que hi havia un tronc d’Olivera i van decidir agafar-lo perquè estava sec. I com el tronc era de la finca van decidir denunciar-los. I per això el van tancar. I va estar dos anys a la presó. I ja no sé res més. I això és el que volia saber… però clar, per fer una cabàs de llenya…
E: No crec que fora d’això, això seria la escusa. Però ell també era de Figueroles?
D: Sí.
E: Però si va estar en Pamplona també deguere ser per la política. De totes, formes en el Sumari estarà tot: la acusació.
[miren els documents que tenen: partida naixement, etc]
E: I el teu abuelo és qui has dit abans que ho va passar malament?
D: No, perquè el meu abuelo… el que deia era el meu sogre. Ell va estar a l’Alcora i el van matar també.
I del meu abuelo… era una bellísima persona… la meua abuela es va morir molt jove, als quaranta i pico i ell va estar sempre en Figueroles. I nosaltres ja ens vam anar a Sitjar. I del meu abuelo mai he sentit res. Ell treballava al terme perquè nosaltres teniem bones finques, però quan a la guerra a mon pare li va tocar vendre finques per a poder pagar. I ma mare com no tenia els diners, els necessitava sobre tot per a baixar a dur menjar a mon pare a Castelló. Ella anava a uns que tenien diners per a que li deixaren diners per al bitllet… però no li’ls deixaven fins el mateix dia de matí; i clar, ma mare patia tota la nit per si els anava a tindre o no.
I també, com ma mare… clar, eren roges. Doncs els de Figueroles li tenien mania, doncs diu que posaven uns cartells a les portes per a que entraren i saquejaren i els llavaren la roba. I tots els dies entreven els soldats, agafaven el que volien i deixaven la roba per a que la llavaren.
E: En Figueroles, hi havia dos germans o tres que sí que estan molt implicats…
D: Però, de rojos?
E: Sí.
D: Com els deien?
E: No ho recorde ara. En el meu llibre està…
D: Es que el meu abuelo, de germans…
E: No, altres germans… eren dos o tres que estaven… en la gent d’Alcora…
D: Ah sí! Eixos del poble serien els que van matar al meu besavi. Que a d’ell sí que li van fer juí. El primer dia del juí d’ell deia que hi havia gent de Figueroles, i el jutge li va dir: “Mira! En tal data vostè va matar a l’alcalde de Figueroles”. Però si l’haguessin matat en eixe moment, tot el que va fer després no ho haguera fet. El de Figueroles, que vivien ací a Alcora. Ell ja a mort… i la família… el pare d’ell que va matar al meu besavi. Ara, el que està es… Gil.
Familiar: Luisa Gil, l’abuelo d’ella ere alcalde i va renyir als joves que estaven fent una malessa. I va decidir fer-se a un i un dia en l’horta va anar i li va pagar una pallissa i el va matar.
E: El abuelo de Gloria i Luisa Gil?
D: No, el besavi.
Familiar: I després el van tancar i al eixir va fer totes les maleses que va fer quan a la guerra.
Familiar: Aquests eren del bando Nacional no?
D: No, aquell era dels rojos. El que va matar era dels rojos. I ben rojos.
Familiar: El que va matar al teu besavi?
D: Sí. I era el matarife que anava per ahí matan.
E: Que ells eren germans, que [ininteligible]. I quines maleses van fer?
D: No res, que van tallar un pi.
E: Ah no no. Dic després de la guerra.
D: Després diu que anaven en la banda que anaven matan per els pobles.
[varies persones parlen a la vegada: inteligible]
Familiar: Els que anaven dient que sobrava ací, qui sobrava allà… El besavi.
Però, després a aquest home, el que anava en Els Inseparables, el degueren afusellar, no?
D: Sí, sí.
E: Però, clar, este home era de Figueroles, no de l’Alcora…
[conversa irrellevant]
D: I un altra cosa. Jo el que he pensat… del paper que em van donar. Firma un tal Allepuz…
E: Chiva.
D: Qui és eixe que firma quan mon pare?
E: Era…
D: No, en la meva família no hi havia ningún Chiva… Han estat Escrig, Porcar…
[Miren documents de la germana que va morir / Conversa sobre els documents initeligible: parlen molts a la vegada]
E: [Tornant a l’entrevista] Estem parlant de l’abuelo encara, no? Faltaria parlar del teu sogre.
D: Del que van matar?
E: Clar, també volem saber d’ell.
[Conversa que ve d’abans i no està gravada]
D: Se’n van anar pel mont per anar a Figueroles, però abans d’arribar els van fer un control i els van agafar. Aleshores, en la presó no degueren estar molt de temps, alguns dies, que ma tia anava a portar menjar a Castelló. I d’ací el van passar al vaixell. I aleshores, a ma tia li van dir que anaven a matar-los. I ma tia i la meua cosina – que tenia dos anyets- van anar a acomiadar-se. I ma tia sabia qui anava a matar-los perquè li ho havien dit i va dir que no el mataren. I el primer que van matar va se a d’ell. Açò tot m’ho va dir la meua cosina. Se’ls va endur al vaixell. El primer control que van passar, a la presó.
E: No estaven al Front, va ser al principi de la guerra.
D: Segur.
E: La guàrdia civil es va rebel·lar en Terol i va matar a molts milicians, perquè la guàrdia civil que va estar a Castelló, la van dissoldre i cada ú va anar al seu poble.
D: [miren documents, Dolores busca un paper amb una firma]. Eixe va firmar quan mon pare…
E: Cristòbal. Va firmar en contra?
D: No, eixos van firmar a favor.
E: Ah, els que li van donar el testimoni a favor.
D: Sí. A favor. I per això dic, a aquests sí que els conec. Els he conegut. [Nom d’una persona inintel·ligible] l’he conegut, Vicente Vilar també.
E: A mi Cristòbal Allepuz no em sona, recorde a Montoliu Miravet.
D: Aleshores este podria ser mon cosí. Perquè ell tenia cosins que eren Allepuz.
E: Quan se casa ve a Alcora, no? Vostè és de Figueroles, no?
D: Sí
E: I perquè ve a Alcora?
D: Perquè em vaig casar en Miguel Artero que era d’ací.
E: Clar, el fill de Salvador Artero Forés.
Familiar: I Ana Maria Benlliure.
D: Sí, els meus sogres.
E: I que ens pots contar del teu sogre?
D: Al meu sogre no el vaig conèixer. No se res, sols en que em van contar les meues cunyades: que va estar tancat perquè va cremar els Sants. Ell era d’aquests que anaven a les reunions i li feia agafar una escopeta al meu home -quan tenia 7 anys- i anava a les reunions. El va marcar molt al seu poble. I després, els xiquets i això el van tractar molt malament, en canvi, com us deia abans, a mi ningú em va senyalar mai res. Mai.
E: El seu home tenia 7 anys quan a la guerra?
D: Doncs no sé, ens duien 6 anys, o 7.
E: Ah, es que com Salvador tenia 60 anys, va ser pare molt major.
D: Clar, es que ell quan es va casar en la meua sogra, ell ja era viudo. Ja era molt major.
E: Va ser pare en més de 50 anys doncs.
D: I jo mateixa vaig ser mare als 20. El meu fill va nàixer quan jo tenia 20 anys.
Familiar: Es que el meu sogre era el més menut de la família. Resulta que el mes major, quan a la guerra se’n va anar a Barcelona. Eren 7 o 8 germans. Aleshores, clar, el més menut i la més menuda es van quedar ací i van passar tota la postguerra ací.
E: És que clar, és un poc estrany. L’afusellen en 60 anys i tenia un xiquet de 7 anys.
Familiar: El meu sogre… la tia de Miguel contava que quan li van fer el juí – que a d’ell l’acusaven de morts i tot- sols va declarar que havia cremar Sants –això sí que no mai ho va negar- i li van fer el juí. Primer li van dir que no el anaven a matar, però després li van fer un altre perquè van firmar varies persones; i en el juí, la filla major, -que ja era prou major, Amparo- -me contava la tia- que en el juí mateixa va caure morta quan va eixir la sentència dient que el mataven. I aleshores la dona, d’es d’ací a Castelló, se’n va anar en el taüt al cap conforme va poder. I quan va arribar ja estava mort i en una fossa comú. I aleshores, els menuts que es van quedar ací, a més que patien molta fam i d’anar al cole, els feien anar a treballar al Calvari debades. I quan la guerra, això que se’n portaven els xiquets menuts a un altre poble que no se on era…
D: Sí, A Xàtiva.
Familiar: Anaven ell, la germana i un altra, i va bolcar i una germaneta va morir. I a d’ell se li va quedar una senyal molt gran a la cara. I eren els xiquets que se’n portaven…
E: Els refugiats…
D: Sí, però anava la mare també.
E: Però de qui parleu ara?
D: Del meu sogre.
E: Ah, de Salvador.
Familiar: No, el que patia tant va ser el meu sogre, però el pare va ser a qui van matar. Perquè els majors se’n van anar a Barcelona. I tinc fotos d’ells quan venien que pareixien els senyorets…
E: Eren germans tots?
D: No, no, germanastres no, germans tots. Van ser 6.
E: I se’n van anar a Barcelona els majors?
D: Sí. 4 xics i 3 xiques. 7.
E: I la que va morir?
D: Ja l’he contat.
E: Però era viudo, de l’altra…
D: No, de l’altra no tenia fills.
E: Ah val.
D: Tots van ser de la mateixa dona. I la mare es va quedar ací en 3 o 4.
Familiar: Es va quedar en la que va morir, en el meu sogre, en Carmen i en Amparo. Que ja eren més majors…
D: Ja eren fadrinets i molts ja estaven fent la mili.
Familiar: Clar, el que estava fent la mili era Salvador….
D: … i Joaquim i Manolo, que ells se’n van anar a Barcelona. I ells es van anar evacuats. Se’n van anar en un camió, i el camió no se si va pegar la volta de manera intencionada per matar a tots… perquè tots eren gent roja que fugien. I d’eixa volta, va morir la meua cunyada, eixa que diu Conxi. Després la meua sogra es va quedar inconscient i la van ingressar a un hospital i no sabia on estava la família. Després, l’altra cunyada li va pegar un colp al cap i també es va quedar inconscient a l’hospital. I el meu home, que era Miguel Artero, també és el que diu que va tindre un colp, però com en eixe moment no li’l van curar bé, li ho van pegar i se li va quedar un bony molt gran. I ell quan era menut, que estava al poble i anava a l’escola, doncs li deien Merda a l’ull. Li feien burla. I quan va ser més major, va anar a València i el van operar. I va tindre la cicatriu sempre, però després ja no se li notava tant. I ell sí que va patir.
Familiar: I ells van patir fam…
D: Sí…
Familiar: Perquès es deguere quedar la viuda amb els xiquets i havia de…
D: Clar. La meua cunyada ja es va posar a treballar i el meu home, era més menudet, però també es va ficar a treballar molt prompte al taller de Benardo. I fam van patir perquè ell em va contar que al costat de l’Ajuntament, que abans estava el barranc, la gent de la zona tiraven el menjar per ahí, el que estava podrit. I ell, com era menut se’n va anar al barranquet a agafar tot el que tiraven: creïlles, conills, etc. I a Pasqua, quan tots els xiquets pujaven amb la mona, sa mare li feia una coqueta de panís i en un mocadoret la lligava i se’n anava. I quan arribaven a la muntanyeta, com ell sempre tenia tanta fam, quan arribaven ja s’havia menjat la coqueta. Barbaritats en va passar moltes ell.
E: I recorda la seua sogra on treballava?
D: Ella no treballava.
E: I com tenien diners?
D: Diners deurien tindre perquè… l’home estava tancat o ja l’havien matat, els altres estaven a Barcelona… i si se degueren quedar dos a casa i la meua cunyada ja era fadrina i ja treballava… me pareix que en la ceràmica amb l’home… no recordo el nom…les que feien les làpides…
E: El de la Muy Noble
D: Sí.
E: El de Inalco…
D: Com li deien…
E: Cotanda?
D: Cotanda. I crec que ella es va posar a treballar en Cotandar.
E: Ella seria qui duia els diners aleshores…
D: Clar. I l’abuela, doncs anava a llavar per a un… per un altre. A ella li agradava cosir i feia pedaços. El que li demanaven.
E: Sí, això volia dir.
D: I de menjar poc. I em deia el meu home que quan eixien de l’escola sempre tenia la guàrdia civil a casa. Tots els dies anaven a registrar la casa, tots els dies. I es veu que un dia, no sé que els va dir ell que… -ell s’amagava a la llar quan venia- i els va dir quan un dia van vindre: “Que esperen que hi haja ací!”. Però ells anaven tots els dies a regirar la casa.
Familiar: Es que a veure, a mi em va contar la tía Carmen que per ahí estava la Manolita i sempre anaven a regirar. Estaven sempre tots estos perquè es pensaven que hi havia algún document amagat…
D: O gent amagada
Familiar: … perquè el pare d’ell no sabia ni llegir ni escriure…
D: … no, no…
Familiar: I de fet, molts dels que firmaven no sabien, ho feien amb el dit o la creu.
E: I al teu sogre, primer el condenen a 12 anys i després li fan juí per canviar [ininteligible].
Familiar: Sí, sí, ell l’única cosa que va admitir es que havia cremat els Sants…
[Miren el document on lligen que l’acusa Emilio Grangel Mascaròs]
D: I a mon pare de que el van acusar?
Familiar: A son pare, segons hem llegit, l’acusaren de que havia anat una persona de nit a buscar a son pare i a l’altre que anava en ell per anar a buscar al retor, perquè l’havien tancat o… i era mentira, però…
E: Aleshores vostè és la nora.
Familiar: Si, ella es la meua sogra i jo soc la nora.
E: Val, ara ho entenc.
[conversa irrellevant]
D: Jo tenia interés en saber que li va passar a mon pare.. però jo sempre vaig saber que el capellà de Figueroles, que havien acusat a d’ell de que havia anat a treure’l per a que el mataren…això si que mon pare m’ho va dir. Però és mentira perquè ell estava jugant a pilota i els companys ho van dir i van firmar tots. I de totes les altres coses… el que us dic, pujava gent i preguntaven qui sobrava de Figueroles i mon pare deia que no ningú. Mai va intentar… quan estaven al mando clar, després quan va canviar tot… el van acusar del que van voler i el van posar a la presó.
Familiar: I de cremar les esglésies… tots diuen el mateix. Si fora així no quedaría res. Va cremar sants però…
D: Però tampoc és motiu de matar a una persona per cremar Sants.
E: Cotanda no seria el mateix de Castelló?
Acompanyant: Era el amo de la Falange.
E: Sí, sí eixe. Era el mateix? El de la fàbrica
D: Pot ser que sí, seria la mateixa família.
E: En Castelló hi havia uns Cotanda també. Era un represor de la Falange
Familiar: El que jo he dit sols tenia un fill i era el de Inalco. És el que ho va fer. També te algo pel País Basc. No eren els mateixos.
Acompanyant: El amo de la Falange, si no estic equivocada li deien Pedro Cotanda Aguilella.
Familiar: No, a aquest no li deien Pedro.
E: És veritat. Però potser foren de la mateixa família.
[conversa irrellevant, però es interessar anomenar aquest fet:
D: Mon tio va ser de la Falange i de las JONS i va anar a tancar a mon pare, que anaven a ser família. E: Sí, això passava]
[Miren documents dels familiars de Dolores]
[tallen la gravació i continúa després]
D: Jo vuic saber del meu abuelo, de perquè el van tancar perquè la meua cosina em va dir que va ser per un cabàs de llenya.
[conversa irrellevant]
E: I perquè tenies tu aquest interès per saber-ho…
D: Doncs mira, jo crec que és perquè a mi m’agrada molt la història. M’agrada molt tot el que és antic, de fet ací a ma casa tinc moltes coses antigues. Inclòs el meu fill, també a tret molta història dels meus besavis, etc. I volia saber què havia passat. De mon pare sé el que em va dir i és el que me cregut tota la vida, perquè jo no he estat mal mirada en cap lloc. Jo a Figueroles he fet moltes coses: escuts de bolillos, creus, etc. De fet, jo vaig formar una Associació de Bolillos. I fa 5 anys m’ho vaig deixar i me van fer una despedida.
I sempre m’ha agradat saber tot el de la meva familia de darrere, volia saber el naixement, la mort..
E: Val, volia saber l’origen i la història, però tu tenies algun sentiment de per tot el que van patir…
D: No, no.
E: No, era més curiositat.
D: Un dia van vindre uns estudiants a fer-me una entrevista i em van preguntar per Franco, què havia viscut,etc. I els vaig dir que jo en Franco no vaig patir. Fam no, però vaig veure que la gent patia, jo ho vaig veure.
E: Ho veies… I per exemple, de la gent que l’havien afusellat algun familiar.. això ho sabies? O no es parlava al poble?
D: No mai. Jo en ma casa, sempre deien que van matar al meu abuelo i ja. I de mon pare sempre van dir això, però sabiem que era mentira… No vam tindre mai ningú amagat ni res. Però no s’ha parlat mai res de ningú, els meus pares mai van parlar… ara estic arrepentida perquè m’haguera agradat saber.
E: Hi havia molt de silenci, perquè la gent es va acostumbrar a no contar res i a callar-ho. I a més, si tu no vas veure en directe, no vas patir…
D: El meu home que va patir…
E: El teu home sí que va patir, eh
D: Ell sí que de vegades parlava de coses. recordava que li va fer patir. Però ell i jo mai vam parlar. Em contava alguna cosa, d’un home que es va penjar…
E: D’algún cas sí que et parlava.
D: Els xics que van vindre es van quedar estranyats de que no poguera dir res, però clar, jo era jove.