Entrevistador: Les tropes feixistes portaven als moros al davant.

M. Si

E. Havia pasta ja la batalla de l’Ebre.

M. Crec que sí. A Castelló també entraren aquells dies. Ja venia Franco de Tarragona passant per Vinarós a Castelló. Aquella nit vaig dormir dins d’una aigüera, portava la manteta i em vaig covrir per damunt i per baix, però estava tant cansat i amb desmai que ni em vaig absaventar. Després al retirar-nos pel Salt del cavall, alli es van passar de bàndol alguns com Higini, Manolo el de La Vall, Celestino, no se’ls carregàren de sort perquè hi havia un espanyol, sino els moros se’ls carreguen. Després de la guerra els vaig vore i no van tenir repressió. Vam anar a parar a una carretra més amunt de Ribesalbes, per aquella part del riu, i ens van fer ja pressoners. Jo anava a soles, havia estat l’últim, ja havien fugit tots, m’agafaren el fussell i em portaren a a la Guàrdia Civil de l’Alcora, a l’Església, on estaria tres dies, tota plena de gent, unes 200 o 300 persones sense menjar i sense aigua.

E. I que menjaven ?

M. Creïlles xicotetes. Hi havia un muntó llançades per algú i les menjavem crudes. Estavem molt roïnes. De L’Alcora ens van portar a un camp de concentració de Deusto, en Bilbao.

E. Va vore alli algú del poblé ?

M. Sí, alli estava un cosi germá del metge, de Lauro, també Nelo i Miquel, que viu on viu el meu Jose Luis, bé un nebot de Nelo.

E. I la pressó de Castelló ?

M. No, no això va ser després. Quan era a Bilbao també anare a Portugalete en barco, la veritat no recorde bé el temps d’estancia a Bilbao. Després em cridaren per anar a treballar a Setao, doncs hi havien uns tallers. No estaven dins del poble sino a les afores. Alli hi havien al menys 200 pressoners com jo, tots treballant de mecànics i d’altres oficis. Jo estava d’ajudant de la cuina, un català i jo, però mai entràvem a la cuina, ens tenien en una vagoneta a una via morta. De nit i al mig dia baixàvem el menjar tots els dies a uns que eren a un edifici a un kilómetre i nosaltres tots els dies allà dalt, sempre agranant i pelant creïlles. De menjar en tenien molt poc. Els de la cuina si estaven grossos, però nosaltres només menjàvem el ranxo com els altres. D’allí tornariem al camp de concentració de Deusto uns pocs dies, i després a Miranda de L’Ebre

E. Feia fred ?

M. Ja era l’abril, vam estar uns 8 a 15 dies

E. Com era l’higiene als camps ?

M. Molt roïna, tots plens de polls. Van formar el Batalló nº 13 i anàrem a Madrid al cuartell Casa de Flores. Alli vam treballar a la tribuna per a Franco per a el dia de la desfilada. Treballava el meu Batalló i d’un altre d’enginers. Crec que estava anunciada pel dia 19 de març però no vam poder acabar la feïna i la desfilada es va fer l’u d’abril. En aquells 11 dies del 19 al 1 van descobrir la trama de bombes posada per baix. Si haguerem acabat el 19 haguera volat mig Madrid. Alli eren els tres Estats Majors: Franco, Mussoloni…

E.  I Hitler ?

M. Si Hitler també. Els tres. Una nit a la una del matí sentirem un terratrémol d’ametralladora i bombes de mà d’una part del palau, nosaltres estàvem al front i al matí següent ens duien cap a Burgos. I d’allí a Llongares a treballar en una cantera i vam estar tres messos. Després a Cortes de Navarra a fer doble via del tren a pico i pala. Allí van contar com a una dona la despullàrem i li tallaren els pits, i també com cremàren a homes dins d’un forn de fer pà. Estan allí m’arrivare la noticia de la denuncia.

E. I vosté sap qui va ser?

M. Clar que sí, el germà de l’home de la Paleta. Ara ja es mort. L’haviem criat de llet. Quan la democracia vaig anar a vore la denuncia i em diguerem que això ha desaparegut tot. Per la denuncia vam portar-me uns soldats d’escolta a la pressó de Castelló, crec que era a maig o juny del 40.

E. Va coincidir vosté en els afussellaments ?

M. Sí, el primer dia ja vaig vore com van afussellar una persona al pati i a l’altre dia van afussellar 27. Vaig estar dos mesos i me cridaven tots els dies a les oficines per a apuntar-me com a voluntari en un batalló de treballadors, però jo com a voluntari jo no anava a cap lloc. A la fi em van enviar a casa. Mentres jo era a la pressó mon pare també era a la pressó en Lleó, tres anys. La meva mare va patir molt.. Després m’enviaren a Llucena i van cridar a la quinta del 48 de la zona roja per desafecte al régim al batalló de treballadors a Madrid. Només vam estar un hora, deseguida en un tren borreguero ens enviaren a Reus, ens vigilava l’exércit. A Reus vaig estar molt de temps en un cuartell de caballería vell.

E. Que feien ?

M. No res, no hi havia feïna, no eixiem per a res. D’allí van formar un batalló: el 96 d’Alcalà de Guadaira ( Sevilla ) i no se el temps que vam estar. Erem a un bancal en 4 tendes de campanya, 4 guàrdies. El comandant era bó, no dormia en tota la nit. De nit els soldats cantàven alerta 1, 2, 3, 4. Teniem llibertat, ens banyavem al riu, els diumenges de matí a misa i després donàven solta. Un dia es van presentar a parlar amb el comandant el alcalde i el cap de la Falange, pel poble corrien rumors sobre unes reunions clandestines per la nit, que en realitat eran la majoria dels treballadors anant al poble a vore a les novies que allí tenien. També un dia dos companys meus anàren al riu a banyarse i van salvar al fill del cap de la Falange que s’estava aufegant i ningú d’alli sabia nadar, li ho va dir a son pare i al cap d’un o dos dies es tornen a presentar l’alcalde i el cap de Falange, el comandant ja es va imaginar que era per això però no va parlar en ells perquè tenia malicia de l’altra vegada. En Alcalà de Guadaira el batalló 96 no, recorde el temps que van ser, em vaig posar malalt del tifus. No savia el que feia, com si estiguere mort i em portaren al Hospital Militar Queipo de Llano en Sevilla. Als quants dies vaig tornar a la meva companyia i ens portaren a Lora del Rio, no al poble, a una hora d’ell en un carrascal. Sols hi havia una caseta pels caps i un barranc. Ens posavem baix del carrascal tant si feia sol com pluja, no hi havia alambrada. Una nit un catalá i un de Guadalajara es van fugir, a mi m’ho havien proposat. Jo no volia perque treballava de barber i guanyava per a comprar l’esmorçar. Es veu que se va xivar al sargent. I toquen per a formar la companyia i al passar llista faltaven dos, reforçaren el campament de guàrdia, els agafàren i els van calfar de debó amb una verga fins que no van poder mantindre drets i després a agafar palmitos. Van estar 8 a 10 dies sense poder girar-se, amb el llom tot negre, fins que va venir el comandant, també estava el practicant i van vore la companyia i van preguntar: «eixos perquè estant dormint», «perquè no poden ni alçar-se». Hi ho vam explicar tot. Aleshores ens diguen que perquè no haviem dit res i nosaltre li van respondre: «perquè ens hagueren fet el mateix». Se’ls van dur a l’hospital, jo no el vaig vore ja mai, no se si els van matar. D’alli va manar a treballar a un polvorí, van fer uns barracóns, unes tendes de campanya, palmitos en terra, cobràvem un quincet cada dia, feiem montons de terra per cada barracó, un a cada costat per si havia un incendi per aïllar els barracons. D’allí no recorde… vaig tenir el paludismo i vaig anar a l’hospital Queipo de Llano de Sevilla. Em tractaren bé, igual que als soldats, anavem vestits amb uns pantalons de pana i una caçadora, em van curar. Cada 8 dies m’agafava, [inaudible] Vaig estar al calbós [ininteligible]

Me refregava les genives i m’eixia sang quan volia. Hi havia un metge, era també d’un batalló de treballadors i vaig tenir sort, era especialista en enfermetats venérees. El director de l’hospital li donava la paga de capità metge i el no la va voler, volia montar una clínica en Sevilla i la deguere de montar, també era treballador del batalló però era l’amo. El capità metge del meu batalló se’n va anar de vacances i deixare d’encarregat a ell, aleshores va mirar els papers i de seguida va venir a dir-me que hauria de passar per rayos. Quan se’n anare el practicant que anàva en ell me va dir: «quina sort has tingut» Passe per rayos i em donen inútil. Encara vaig estar 2 o 3 mesos, vinga tocar a la Guàrdia Civil de transeúntes de Sevilla i feian cas, tenien que portar-me a Algeciras, al final anari, allí trovare a Nello de Llucena -el que estava al camp de concentració de Bilbao en un altre Batalló de treballadors- i alli estare fins que arrivàren els papers. Vaig tornar en un tren en cuatre dies de viatge a Castelló, vaig agafar un cotxe fins a Llucena i al mas. Tots els diumenges anàva a la Guàrdia Civil. A l’Ajuntament, l’alcalde era Enrique Bernus, el secretari me demanava la baixa de quan me’n anare del poble, li vaig dir: «jo no recorde cap baixa», «Doncs no tindràs la cartilla de racionament, fins no la tinguis». Era necesaria per a traure llet, sucre, tabac. Aleshores vaig anar a l’estanc, compre paper i un sobre i escric una carta al coronel jefe de l’agrupació de Batallons, -en lloc de al comandant, nosé, vaig tenir eixe pensament-. No sabia casi escriure, no havia anat a l’escola. Al cap de 8 dies baixàva jo del mas al poble i pasaba per la plaça i el secretàri –era el tio de l’alcalde i li mancava una cama, per això no estava normalment a la porta-. Eixe dia si i me cride i diu: «escolta tu has escrit al batalló?», «Si», «La teva baixa està a la caixa de reclutas de Castelló. Aixa que no escrigues a ningú», «vosté em va dir que la demanare on fora per a poder tenir la cartilla». Es veu que li van donar un bon passó, era de molt mala classe.

E. A vore fem una miqueta de memoria de la pressó.

M. Me pareix que era l’any 39 o 40.

E. Recorda si feien saques per la nit?

M. Sí, jo era al sotan.

E. Com era la vida a la pressó?

M. Al pati no eixiem tots, els de pena de mort no, estàvem en celdes. Alguns dies sentiem les saques, deien si se’ls portaven al cementiri. Nosaltres eixiem al pati i ens juntavem els del poble a xarrar, después al ranxo. Era dolent i a dormir. Dels que erem, crec que ja no viu ningú. Jo me vaig anar el primer. Tots estavem denunciats per un o altre. Ens juntavem el caporal, Pascual, el de la catalana, el tornero. Jo no estava apuntat a cap partit. Mon pare sí, a la UGT, després a la CNT.

E. Hi havia armonia?

M. Si ens juntàvem per pobles

E. I després de Llucena ¿feien reunions?

M. A lo millor sí, però jo com estava al mas. No recorde llavors qui portava ací la CNT.

MANUEL MIRALLES CINTA 2 cara A

M. Anàvem tots a peu, jo no vaig arrivar al poble, em vaig parar a uns corrals. Els altres ,Celestino, tots eren quintos si arrivaren al poble. El diumenge per la vesprada estavem jugant al guiñot i arribaren el cabo, l’aguacil i dos soldats. Ens diguerem: «vosaltres dos demà a la plaça a les 8 i anireu a acompanyar a estos per eixos massos». Celestino amb tres o cuatre soldats va tirar pel mas. I jo en altre pel mas de Monlló per la costa i al baixar vam anar per casa Santeli i després cal al poble.

E. No vau agafar a ningú mes ?

M. No. Un dels altres s’en va tornar cap al poble, era ja casat i tenien enchufe dos o tres. Estaven bé però un metge de Castelló els donava inútils.

E. Recorde els afusellats a Llucena, quins van ser? Com els deien ?

M. No, Centet?, de l’altre no ho se…

E. En un llibre diu si van afusellar al practicant, se va asabentar vosté ?

M. No. Mon pare va estar també a la pressó per una denúncia. El feia guàrdia per la necessitat de traure uns diners, la va fer un parell de dies i el van denunciar. Miguelin i [ininteligible]

E.  Son pare no va anar al front.

M. No perquè ja era vell. A la pressó en mon pare hi havien pressos de tot el partit judicial. D’Adzaneta, de Vistabella…. El van empressonar després en passar la guerra… a l’any… 39, 40… 41. Mon pare era de la quinta del 12.. Li deien Manuel Miralles Mor i a ma mare Amalia Gozalbo Ibáñez. I a les meves germanes Maria i Carme. Jo era el més gran després de la meua Maria, i Carme la menuda.. A la pressó mon pare ho va passar molt malament, va patir molta fam, estava a Lleó. En ell van tancar a un xic que treballava amb un carboner… no recordo el seu nom, però sí que no estava bé i el comdemnaren a pena de mort per l’acusació de traure una saca dels pressos del vaixell als que mataren. Ell no sabia res, ni havia vist la mar. El que ho va fer fugiria.

E. Recorde a la pressó quan traien als pressos per a afussellar-los?

M. Jo estava al sotano, els comdenats a morts a les celdes, crec que no eixien al pati.

E. Quin era el dinar ?

M. El desdejuni un café negre, era aigua brutal; el dinar el ranxo. A la majoria li portaven el menjar de casa. Ma mare també, un cop a la setmana parlàvem, em portava el berenar. 

E. Li van furtar el menjar ?

M. No, però després quan ja vaig eixir recorde mon tio Quico, que estava tancat a la prssó, ell era esquilador i curander, era el mateix temps quan mon pare també estava a la pressó en Lleó, aleshores ma tia li enviare un caixó d’uns 15 kilos i ma mare també un altre per a mon pare del mateix pes i el vaig baixar jo a l’estació i el vaig perdre. Abans també enviàrem un per a mi i no em va arribar, jo anare amb el taló per a recollir-lo i no va aparèixer.