He fet de tot en la meua vida, he sigut pastor de cabres, dibuixant, fotògraf, he enquitranant carreteres… Tinc un carnet de refugiat que encara el conservo de l’any 1938. El dia abans d’entrar els nacionals –els feixistes- a Morella ens vam anar en un camió i sense res, no vam poder anar a Castelló i vam anar a València a casa d’uns amics de mon pare, d’un senyor que era ferroviari, vam anar a Alaquàs, després en un vago “borreguero” ens vam traslladar a Vinaròs i d’allí a Barcelona. Era l’any 1939, Vam marxar perquè a ma mare l’hagueren tancat a la presó. A Vinaròs el xofer del camió li va dir a ma mare: “Encarna la cosa en Morella està molt malament, han entrat a ta casa i ho van agafar tot” i els papers jo penso que estaran a Salamanca.

La casa la van expropiar i va pasar al “Auxilio Social”, mai ens la van tornar. Quan després d’un temps vam tornar a Morella, un amic de mon pare que també estava a la feina de tractant d’animals ens va deixar una casa per a poder viure, va ser l’únic que va ajudar a ma mare. Aleshores jo tenia 13 anys i ningú volia donar-me feina, el meu germà sí que va estudiar i després va fer oposicions a Hisenda. Al final vaig poder treballar amb un xic que era ferrer. Mentre jo no deixava de llegir, d’aprendre coses i continuava dibuixant. Abans de tornar a Morella, quan me’n vaig anar a Barcelona, vaig estar un any allà, anava a una escola de dibuix, també m’agradava anar a la llibreria i llegir. Vaig estar un any a Barcelona.

A Morella el fill d’un amic de mon pare, que el van matar, també era d’Izquierda Republicana i em va dir que anara amb ell al mas i vaig treballar de pastor. Vaig estar tot l’hivern, nevava molt, em vaig fer unes sabates amb unes avarques. Recordo que quan Lerroux a mon pare, l’any 1934, el van tancar a la presó, teníem un guàrdia civil a la porta. Per la intercessió en el seu favor de Casas Sala el van alliberar, recordo açò perquè un home que també va intercedir per a què l’alliberaren em va oferir feina, son pare era rellotger i també va estar a la presó.

Vaig treballar també en l’enquitranat de carreteres amb unes màquines, anàvem de Torremiró a Querol amb les màquines, aleshores ja havia començat la guerra europea. També vaig estar treballant a una fàbrica a Castelló, d’on em volien fer fora perquè dient que els portaria problemes, però un amic em va defensar i vaig poder quedar-me, allí vaig estar a Castelló fins la mili. Després no vaig voler tornar, em vaig comprar un llibre de taquigrafia, recordo que el fill d’un de Santander que estava extradit, era enginyer i encara que no li ho reconeixien sí que s’aprofitaven dels seus coneixements, bé doncs el seu fill també estudiava taquigrafia i la que després va ser la meua dona també. Això em va servir de molt després a la mili en Àfrica, perquè gràcies a això vaig estar de taquígraf. A l’acabar la instrucció em van dir que passava a Tetuan, recordo un legionari que volia convèncer-me per a desertar amb ell i anar-nos-en al Marroc francès, però jo no vaig voler. Vaig anar a Tetuan i allí em vaig trobar amb altres valencians, em van posar de taquígraf i telefonista. Tots els dies anava al camp d’aviació a esperar al general, em pagaven 45 pessetes al mes més les despeses. Quan venia de permís portava plomes estilogràfiques de la marca Parker per a tothom, perquè a Espanya no hi havia, per cert, parlant de plomes, encara conservo la que va ser de mon pare… Una altra li la vaig deixar a la meua dona per a què m’escrigués les cartes. Em van llicenciar a meitat de la quinta perquè no hi havia diners. Primer el general em va dir que em necessitaven i que anava a fer un curs a Madrid, però jo li deia al capità que volia anar-me’n. “Ya veremos, ya veremos”. Al dia següent em van donar el passaport, deia que les ordres des d’Hisenda eren que tots a casa. Uns companys volien fer contraban, jo els vaig donar els meus diners però mai més vaig saber res d’ells, se’n van anar sense comprar les coses per a fer el contraban.

Vaig tornar en avió a Sevilla i des d’allí en tren a Castelló. Al camió de treballadors la gent parlava molt bé de la República. Al SIM jo estava catalogat, per això un xic em va dir “ten cuidado y no te pases aunque estés con el general porque puedes tener un disgusto”. El meu fill Marc té un llibre sobre guerrillers en el qual de forma indirecta isc jo. Miguel el germà de Roberto (home de la meua cosina Lourdes) era recaptador d’impostos a Segorbe i tenia la distribució de ràdio Philips i em va posar de venedor, aleshores jo ja no era un refugiat, treballava, jugava al futbol amb els fills dels cacics. També recordo que a Mont-roig (Monroyo) a una germana meua bessona (Carmen) la volien agafar…

En vida de mon pare, abans de la guerra i al començament de la mateixa, mon pare sempre estava fora de casa, treballant a Castelló, ell tenia amistat amb Azaña i li deia “Don Manuel esta provincia la tenemos ya dominada” i Azaña li deia “no hagas mucho caso de ello…”. També anava a Alcanyís pel ramat. El pare de Sergio Beser era amic de mon pare, ell era el secretari d’Izquierda Republicana a Morella, també se’n van anar a Barcelona i es van quedar a viure allí, Sergio és catedràtic i ha estat a Nord-amèrica, Anglaterra i a París. De la llibreria Española en París m’enviava llibres, entre ells les memòries del pare de la seua dona, aquest home era un alt càrrec de les dretes i va canviar de rumb, es va fer del PC i se’n va anar a Moscou. També tenia un llibre de l’ambaixador d’EEUU a la República i l’he perdut, crec que era de Benicarló i va ser president de la Diputació, en un barco des d’Alacant va marxar a Algèria, Marroc… un historiador d’història moderna, ha escrit les seues memòries.

Quan em vaig casar no vaig voler tornar a treballar a la fàbrica. Aleshores Roberto i Lourdes em van oferir treballar a la seua oficina com auxiliar de recaptacions tributàries a la zona de Llucena. Anava pels pobles, això va durar fins que ens vam casar. El meu sogre treballava de fabricant en Rambla, aquest senyor li va passar uns telers i vam muntar una fàbrica, a la fàbrica jo em sentia com a Tetuan quan la mili amb el general i de taquígraf. Després quan el meu sogre es va jubilar vaig decidir anar-me’n també. Em vaig dedicar a descarregar caixes en un magatzem de begudes. He tingut quatre socis en ma vida, ens hem partit el negoci i no m’han pagat.

Recordo que el que sí que era un home de confiança de mon pare era el mestre de Vallibona, que el van afusellar, els mestrets que deia mon pare, un escrivia contes en valencià,també recordo un home fill adoptiu pres també a Castelló i a València que contava quan els maquis pujaven en un camió de carregar peix i amb una màquina d’escriure, i contava que a son pare l’havien afusellat i mai el van poder trobar. A la seua dona li van dur un tros de roba, li deien Maria i així va saber de la mort del seu home.Van haver de passar molts anys de la desaparició per a què pogueren partir la finca que era de la seua propietat. Aquest fet ve relatat en un llibre que el fill va escriure quan estava a la presó. Jo els vaig dir que ho ensenyaren a Sergio Beser i a Martí Gómez per a veure de publicar-lo. En aquest llibre es relata com els maquis anaven a la Torreta del Marqués de Morella, l’únic mas que tenia llum, per a escoltar la ràdio de Praga i de París. La ràdio els l’havia venuda jo quan treballava venent aparells Philips. A aquell xic va anar a sa casa la guàrdia civil a buscar-lo i ell va fugir per la porta de darrere muntat en un animal, després va passar a França. Un fill seu després venia en un camió que parava a Vinaròs al parador, m’hauria agradat poder conèixer-lo. Jo a Morella jugava a futbol amb el fill de Royo Gómez, amb el de Borràs, al qual també van afusellar abans de que li arribés l’indult, era una gran persona. Elías escoltava la ràdio a la pastera.

A una perruqueria que hi havia a Castelló, on després va estar la llibreria de Benjamín Ballester, el perruquer que es deia Valiente ens donava propaganda del PC i dels maquis, eren els anys 1943 i 1944. Jo era amic del metge Torres, una filla seua es va casar amb un guàrdia civil dels que estava al gruo antiguerriller, però el pare havia segut amic de mon pare, coses de la vida, tot era molt complex. Aquest xic es va casar amb una filla de Boera, gent molt adinerada i es va dedicar als negocis del sogre. Un altre que es deia Paco Borràs, amic de Basco, anava corrent i dient “¡rojos, rojos!” a mi mai me va dir res.

El 4 d’abril, quan els nacionals van entrar a Morella, ens vam quedar sense casa, des d’aleshores… Després, sent alcalde Teudo Sangüesa, molt “carca”, el seu fill que és professor en canvi no és “carca”. Teudo li deia a ma mare: “Encarna, tengo un comprador para la casa”, ma mare va parlar amb Rallo i aquest li ca dir si volia un pis, però ella deia que el que necessitava era una reserva d’una mica de diners.