E: Ningú el volia ajudar.

MC: Ajudar de què, tenia dos fills, un va morir d’accident anant a València, els dos xiquets i el cotxe, un mal gir, però com tenien poder es pensaven que tot els eixia bé, i la majoria de gent que ha tingut accidents mortals són moltes fatxes. I l’altre, amb un fill que és veí de la meua filla major, però no és mal home.

E: Conde què era, el cap de la Falange?

MC: Conde era de la Falange però era el director de la presó. Però jo, el que volia que sabéreu, és que quan Fina Franch, una mestra una mica coixa que ja s’ha mort, i que vivia amb Salvador Sanchís, mon pare li va dir: «Cert, perquè no fem que aquesta dona cobre un sou, ja que té a l’home fora», i l’home era guàrdia civil quan va anar a la guerra, i quan va poder es va passar al bàndol dels nacionals, clar, això no ho sabia ningú. La dona estava cobrant i ell doncs sense patir gens, i només va vindre va dir: «A Sanchís i a Moliner els mate jo».

E: Això Conde?

MC: Franch, i ma mare es va quedar: «Ai mare, xica tant de bo…». Érem socialistes jóvens com ara també passa, ara també hi haurà de bons, però com són joves tenen una altra experiència, una altra manera de fer les coses. Jo no dic que siguen tots bons o tots roïns, perquè jo la meua edat he vist de tot, però hi ha coses que no tenen perdó, i jo com els vaig dir als catequistes: «Si mateu a mon pare, jo no prendre la comunió». Però vaig aprendre catecisme però a dures penes, perquè per a aconseguir el pa de l’Auxili em feien resar el Padre Nuestro, i jo, perquè a mi me’l va ensenyar mon pare, però altres coses… Ve el moment de matar-los i fan una batuda que només van deixar a un, i llavors va i els maten. Els meus oncles de Madrid, germans de ma mare diuen: «María vine ací que trobarem escola per als xiquets i tot», jo anava a fer feines, que jo tenia 12 anys i a les cases que podia, anava per a guanyar una pesseta: «Jo no vull anar a l’escola ja», perquè Fina Franch, em va ensenyar a escriure, i al fill, un que és guàrdia civil i estava amb ella, anàvem als llocs. Un dia ell i un company portaven a un pres de presó a presó exposat, però va i diu: «Ara quan arribe al mercat, et tires baix d’una parada i per davall de les parades comences a fugir», i aquell per davall de les parades, en comptes d’anar cap allà, va fer com si anara cap a l’altre costat. Aleshores quan van veure el que van fer, el van tirar del cos i va anar a un banc, perquè ell tenia estudis, i va estar allà contractat, la dona es va morir d’alzheimer, i jo… Com ho portava clavat, quan veig que ve a la perruqueria jo li faig: «Tu que fas ací? Ací tu no pots estar. Vés-te’n!». La vaig enviar a pastar fang.

E: Escolta, Polaines qui era?

MC: Qui?

E: Polaines. Tu no te’n recordes de Polaines?

MC: A veure, diguem.

E: Po-lai-nes.

MC: Bolaines?

E: Polaines. El capità Polaines.

MC: Un capellà?

E: Un capità que viva al Raval.

MC: Al Raval?

E: No se’n recorda?

MC: Del Raval només coneixia a unes quantes persones però… Diguem el nom més fortet.

E: Polaines. El capità Polaines.

MC: Polaines! Sí! Al Raval, pel carrer Sant Miquel, proper, Polaines, sí, sí… Quin cognom tenia, a veure… No me’n recorde jo bé, però eixe també va estar a la guerra, era militar, el que no sé quin càrrec tindria. A sa mare li deien María.

E: A sa mare o a la dona?

MC: La dona. Però jo d’allí conec a una dona, Maria, i a vària gent, però Polaines era fill d’eixa casa. Al Raval a la banda d’ací, davant del carrer tenia la casa, però no sé quina… A mi no m’ha fet mal però tots eren uns… Jo t’explicaré, hi ha un detall molt bo que ara veuràs, com t’ho diria… Agafa aquella llibreta… que jo m’he apuntat moltes coses i em pose noms per a recordar-me’n.

E: Eixe Polaines, què feia? A què es dedicava?

MC: Polaines era militar, i estava contractat. Vam ficar a la casa que era de, com es diu, de mobles, una casa de mobles que estava al costat d’on hi havia una oficina de Franco, ell estava allí treballant.

E: A la dona la coneixia?

MC: La dona no sé qui és.

E: No sap si mirava contra el govern? Estava guerxa.

MC: Del que no me’n recorde, no em puc recordar, que són molts anys. Però el que m’ha fet mal directe, me’n recorde de noms i cognoms, perquè la persona allò que no recorda és l’antic. Bé doncs, ara veuràs, Polaines eixe sí. Com li deien de cognom?

E: Monsonís?

MC: No me’n recorde. Si haguéreu vingut fa vint anys….

E: Hem vingut més vegades, però no te’n recordes.

MC: Sí que me’n recorde, però no podíem fer…

E: No li deien Monsonís?

MC: Monsonís, un altre fill de puta.

E: Sí?

MC: Hi havia un Monsonís que son pare era Blai. No són eixos Monsonisos.

E: No, no.

MC: Eixe Monsonís ha estat a València. Eixos com sabem el que han fet, encara que siguen socialistes, viuen fora d’ací, i en un moment van fer un bon negoci, que son pare li’l va deixar. Jo vaig anar a parlar amb Enrique Monsonís fa temps i li vaig dir: «Vinc a parlar amb tu que ja estic nerviosa», i com era un pis, igual m’espenteja i em tira baix. Jo li ho vaig dir a un que me n’anava allà dalt, que si em tiraven que saberen que jo havia pujat a parlar allà dalt, perquè estava fins als collons d’eixa gent, i em va dir: «M’he llevat el cognom», «El que has fet és robar el cognom, que Monsonís ha heretat molts milions i el que has fet és robar-li». Tots els Monsonís eren així, i li ho van llevar tot.

E: I tu per què vas anar a veure’l a Monsonís?

MC: Perquè em vaig cansar de sentir coses, i vaig anar a veure què deia. A mi sempre m’ha tractat molt bé, i se’n va anar a la tenda que tenia el meu fill, només per saludar-lo i: «Jo estic molt malalt…», sempre anàvem com animals que van com les serps, i jo com els veig de lluny dic, ara la meua família com no ens ha tocat tan directes, i jo no els he odiat, jo jutge… Però les meues filles s’han casat amb xics que potser en el fons del cor són de dretes, que siguen com vulguen, no fan mal a ningú tenen estudis, treballen i mengen, jo no odie a ningú, perquè cadascú és com és però hi ha coses que són roïnes. Bé doncs, ara veuràs, d’això ja està bé, ja sabeu qui són. Jo tenia la meua pena, que vivíem al carrer Sant Miquel i a l’última casa, que tinc una planta baixa allí ara, ma mare va agafar a la xiqueta al braç, i va dir: «No mataré al teu home, però si fóra per mi, fins a la que portes en braços».

E: Això qui li ho va dir?

MC: A ma mare.

E: Qui?

MC: L’amo de la casa… Carmensin Planelles, un Planelles feixista. Potser durant la guerra els van tancar a tots, els socialistes a tots els falangistes, i els van fer construir refugis, però tots viuen, tots han viscut, els van fer treballar però no han mort a ningú. Però bé, jo vaig passar i em vaig quedar esglaià, i jo ja tenia la mania eixa que a ma casa no podia viure, al carrer Sant Miquel número 9, allí on feien els rodolins el Partit Socialista.

E: Eixe Planelles vivia al principi del carrer o a meitat?

MC: Al mateix carrer, a la punteta.

E: Al carrer Sant Miquel o al carrer Sant Josep?

MC: Al carrer Sant Miquel a la casa que jo he comprat la planta baixa, però vivien allí la dona en les filles.

E: Quants fills tenia?

MC: Tres filles i un fill, quan jo els coneixia. Jo em vaig quedar molt parada perquè va dir: «No és que mate al teu home, no, que si per mi fóra fins a la que portes en braços». Ma mare va morir de càncer molt jove, abans dels 40 anys, no va poder més, però jo em vaig fer càrrec de les meues germanes i vaig pensar: «Jo me’n vaig a Anglaterra, un país que puc fuig de la guerra i puc treballar i m’enviaré diners per a què ma mare es morgue a casa», i eixe va ser el meu viatge. Abans vaig treballar per a l’ONCE, després a Barcelona, també amb gent molt feixista, i jo em callava. Quan vaig tornar, em vaig casar, i eixa casa del carrer, amb número 9, en la meua Mari Carmen, la que tu coneixes al braç i el feixista aquest es quede així a la paret tremolant, i jo que el veig així li dic: «Ai maricó, sí que la consciència, la consciència et farà patir», i li dic: «Senyor Vicente, que no és ma mare, no és l’ombra de ma mare, sóc jo, Mari Carmen, la major», però amb energia perquè ja els veia dèbils, jo no em veia molt forta, però tenia un passat que m’havia fet forta. Bé, tot així. Ma mare li va dir: «Vicent, et moriràs arrugat com un cuc perquè portes el dimoni en les entranyes». Ara bé, que van passant els anys i jo doncs veia que aquella gent… Tot açò durant la guerra, la sogra d’eixa li va dir a mon pare: «Vicente, perquè no portes al senyor Tàfol allà a Vilamalur i que estiga allí per la guerra perquè està esglaiat», i mon pare fa: «Jo no conduïsc, jo no tinc cotxe, però si amb el cotxe de l’Ajuntament ens el podem emportar, doncs et faré el favor». Tu saps el favor que li va demanar a una amiga de sa mare perquè eren bons, feien favors, perquè hagueren pogut dir que no, i se’n van endur al iaio a Vilamalur. Allí va passar tota la guerra i quan vam tornar, ell sabia que el gendre volia matar a eixa família que era del mateix carrer, no teníem altra casa on viure, però jo quan passava i estava plovent em deia: «Baixa cap a fora», eixia de sa casa i em feia eixir, i jo baixava i estava: «Maricó! T’ho he de fer pagar això a tu», però jo baixava i m’omplia tota de fang, i va i després em canvie i prou. Però ara veig a Carmencin, la filla, i com va tindre al xiquet, vivia allí al carrer, un dia els seus pares va vindre a veure què deia jo de la seua filla, i jo no deia res d’ella. I vaig i li dic a ella: «Carmensin, que contenta estàs, tu tens ton pare i ta mare al teu costat, però jo no tinc pare ni mare», i mire a ell perquè no tenia per culpa d’eixe maricó, però vaig dir això. Passa així i ja està, i no passe res més. Als meus fills no els he contat mai res, ara perquè vens tu i alguna cosa volen saber, però jo no vull morir-me sense tindre-ho ací, em ve Carmen i em diu: «Mamà, si la gent tots som iguals», i li dic: «Si he de dir alguna una cosa, ho diré», que jo sóc així. Però del teu nom no me’n recordava ací…

E: Teresa.

MC: Teresa Armengot, que te’n vas anar a Castelló a treballar.

E: Sí.

MC: Doncs estan per ací, u sent coses que…

E: Escolta una cosa Mari Carmen, ací a Borriana, tu te’n recordes de quan bombardejaven? Hi havia bombardejos?

MC: Bombardejos a on?

E: Ací a Borriana.

MC: No, jo ací no he vist bombardejos. Ací el que he vist jo és el que es va dir, que van tirar el campanar els soldats, i jo llegint unes revistes, en un moment llig que una xica que tenia un xicot soldat que li va dir ella: «Mercedes, esta noche nos hemos cargado la torre porque es un punto de mira muy grande para los soldados». Jo els deia que guardaren eixa carta perquè això el dia de demà podia ser útil, però clar, són coses que si no les guarde jo… Jo he canviat quatre vegades de casa i m’he emportat moltes coses, però tot no pot ser…

E: I tot el de ton pare on està?

MC: Mon pare a Borriana.

E: Tots els papers de ton pare.

MC: Ai filla… De l’Ajuntament li van fer escriure dins la presó un diari tot, i fins que no ho va tindre tot redactat no el van matar. Mon pare no tenia res perquè estava a València refugiat, i va tornar i aleshores ma mare li va dir: «M’han dit que vages a l’estació i factures eixos bonys», uns sacs de fem cosits i els mobles, i eixe mateix bandoler li va dir a ell: «Despatxeu-los que són rojos, uns criminals», jo que sé, ens van enviar a patades.

E: Planelles de què era cap?

MC: Planelles era un dels caps de Falange, però com estava enfadat perquè li van pegar i li van fer malbé una dent… Era alt, era com tu d’alt, però estava… I jo doncs, no és que em sàpiga mal que estiga mort, però que mon pare no ho havia fet, i mon pare li va dir a Vicente Devís estan al corralot de darrere de La Mercé, que s’havia portat molt malament, però també ha de callar. Era jove i volia aprofitar-se.

E: Vicente Devís, que era comunista.

MC: Clar, era comunista, o el que fóra, però mon pare li va dir: «Vicente, agafeu a aquesta gent que està ací amb un camió i baixeu-los a Castelló i que estiguen allí, perquè ací no poden estar que hi ha molta malícia, i alguna nit que s’alce algú encapritxat i pegue quatre tirs, ho pagarem tots». Devís va ser el que es va emportar als presos a Castelló. En acabar-se tot, ell es dóna com a què li havia salvat a eixa gent, tenia 19 anys, si ell era el cap dels pioners, era un xic com ara el de Podemos, el més xicotet, que volia la política però no té edat.

E: I per què dius que es va portar malament?

MC: Doncs perquè s’ho va quedar ell com si ho haguera fet tot. Aleshores, un altre que li deien Borrega, també, un altre fill de puta.

E: Per què?

MC: Per què? Ara teu diré. Resulta que jo vaig donar tot el que mon pare va escriure a Abad, que encara era família meua, perquè ma mare i ell són cosins prims, ma mare també era Abad, però la història d’ella és d’amor bonica. El meu iaio era liberal i es va quedar vidu i tenia moltes terres i donava premi a gent que era comerciant, però ell anava amb una burra al terme, i en això va notar que les iaies deien: «Es farà vell i ens tocarà cuidar-lo, busquem-li una dona que el cuide». Va vindre una xicade l’Alcora que tenia 24 anys, que tenia un senyal així i era guapeta, jo re, com ella, i arriba i diu: «Bon dia, que son pare no està?», i el meu iaio diu: «Ací el més vell sóc jo», «Vosté és el més vell? Doncs jo no em quede», tindria uns 60 anys, «Jo vinc a cuidar a un iaio, i vosté, per què és el més vell?», i diu: «Doncs perquè m’he fet vell», «No, no», «Mira açò, jo estic a soles, a mi u o altre m’ha de cuidar, si tu venies a cuidar-me doncs vine i cuida’m, però casem-nos per a què la teua família no diga, i tot aclarit», «Docs així sí». Se’n ve, es casen i naixen quatre fills encara, ella era molt jove i va resultar que no van tenir cap problema. Van nàixer, Vicente, Pepe, Carmensita i ma mare, la més xicoteta, aleshores la família d’ací de Borriana, feixistes, com eren els fills de la criada, no els volien. A nosaltres ací no ens vol ningú, i jo em vaig enfadar amb tots perquè era una cosa que això no ho pot dir ningú, com eren tots els feixistes… I ha resultat que ara, jo vaig fer una cosa molt ben feta quan es va casar la cosina germana, vaig a la boda, però com no ens havíem vist, jo no les coneixia. Però ma mare estava morint-se i no passaven a veure-la.

E: Que ta mare en quin any va morir?

MC: No ho sé quan… Això les meues filles saben la data, perquè es va morir abans de casar-me. Jo estava a Anglaterra, aleshores es va morir i el meu home em deia: «Vine-te’n», i jo: «Aniré quan ma mare falte, mentre ma mare visca jo he d’enviar-li diners». Aleshores vaig vindre quan ma mare va faltar.

E: Això, i els papers, tots els papers de ton pare on estan ara? A Madrid?

MC: Tot el que van fer mon pare li ho vaig donar a Isabel per a què anara a la Fundació Pablo Iglesias i ho portara, i està allí, perquè jo tenia por que ho portaren a La Mercé i que quatre que no pensaven com ell, que ho feren desaparéixer. Primer escrivia d’amor, després ja va escriure coses més fortes, i jo li vaig dir a la menuda: «Tu que estàs a Madrid, vés a la Pablo Iglesias i porta-ho tot. Expliques qui sóc jo i que si puc, aniré», i em vaig fer una fotografia amb els ossos de mon pare del cap.

E: Ja l’he vista.

MC: Jo només sé que un dia em vaig cabrejar perquè me’n vaig al fotògraf i li dic: «Fes-me una foto així», però estava tot estellat perquè li van pegar el tir ací, però jo deia: «Mare, qui li va pegar el tir de gràcia?», li deien Joaquín Balaguer, és el que li va pegar el tir de gràcia.

E: Un capellà.

MC: Un capellà que li tenia cels perquè es va gitar amb la creient que ell volia, i tenia cels. Jo pense que els homes amb qüestió del fet de fotre… Jo no tinc vergonya de dir-ho, això els homes ho tenen molt marcat.

E: Escolta, Borrega per què dius què és un fill de puta?

MC: Borrega? Ara teu diré, ara teu diré.

E: Però també era socialista.

MC: Sí però era una boca solta. Hi ha qui no sap parlar, però ell era una boca solta i no sabia ni llegir, ni escriure, perquè a la filla li va fer un paper amb l’abecedari amb un manuscrit, i ell ho va guardar per a la filla, però jo sé que no sabia de lletres, i que era una boca solta. Va preguntar, que jo estava a l’Ajuntament al costat de mon pare, perquè anava sempre amb ell, que pareix que el destí volia que jo l’acariciara, jo sempre anava amb ell. Vaig anar a veure la sirena, i vaig anar amb ell i de moment entre Borrega i diu: «Xa, Moliner jo me n’he d’anar a França amb grupa, per on he d’anar?», i mon pare li conteste: «Com què per on has d’anar? Vés anat i quan et diguen bon jour, ja saps que estàs a França». No sé com li ho va dir, i aquell li va dir que d’acord. Passa així, i aquesta doncs ara després, clar jo no sabia res, però ella tot el de son pare, com també ella va ser de les que van fer el llibre…

E: El llibre de les poesies.

MC: Sí, i li vaig dir: «Jo vos ho done, ho feu, però meu torneu», a ella i a una altra xiqueta, ella també cosina de Borrega, i jo no vaig pensar mal però hi havia unes planes que deia en els papers escrits que estaven allí i després, clar, va resultar que ell ens enviava el paper i deia: «María, per culpa de Borrega em mataran, perquè està dient que ell no sap res», llavors es va eixir de costat i aleshores… Com no estava firmat, el fill de puta però, sí que va saber culpar a l’altre. I va fer molt de mal perquè era un home que no feia el bé. Al carrer van matar a una dona perquè va haver-hi una cosa pel carrer, com una vaga i ella va eixir al carrer, clar era una dona forta, del Partit Popular, però jo m’adone que anar a enfrontar-te al soldat en eixe moment és molt mal, i diu que li va dir: «A veure si acabeu prompte», i a la nit van anar a buscar a l’home i com no el van trobar, la van agafar a ella.

E: Ella es deia Josefina.

Estava embarassada?

MC: Això ja no ho sé, això si els fills ho saben… La filla és amiga meua de tota la vida, i a mi m’han volgut molt tots i m’han dit: «María, la muerte de nuestra vecina, yo no he sabido nada, que no os culpen de nada», això ho van dir per escrit.

E: Qui ho va dir això?

MC: Mon pare a ma mare. L’únic que deien, i va resultar que estan al carrer a la banda dreta, la segona casa, la primera era dels sogres de l’altre. A eixa cantonada la filla, se’n va anar a la Ribera perquè ell era d’allí crec, però ha passat així, això sí que és lamentable.

E: I eixa dona que li va dir? Com es va enfrontar al soldat?

MC: Josefina? No ho sé, però la gent deia que va anar allí i va renyir amb un, i jo vaig comprendre que alguna cosa havia passat, no sé si li va dir una cosa o una altra, no ho sé, ella es va enfrontar al soldat, però eixe deguera dir: «Aquesta iaia que vol?». Són coses de la mateixa guerra, perquè ara si jo veig que hi ha un soldat pel carrer, jo no li diré res. Són coses que… això no ho puc dir cert perquè jo no ho he viscut però ho hem comentat. I ma mare pobreta, quant de mal… Ara també hi ha mal.

E: Ara també hi ha mal?

MC: I tant, per a una guerra.

E: Xica…

MC: Sí, ara per a una guerra. Ara… però passa així. Ara què estava dient?

E: Borrega, que li havia fet molt de mal. Havia dit que no havia fet res però que havia fet molt de mal.

MC: Ah, Borrega! Doncs sí, Borrega, això. Borrega o la dona, va van vindre quan el van traure, que ja estava fora, i quan nosaltres vam vindre i vam anar al Pla a un bar, li van dir: «Ací tu no fiques els peus, vés-te’n que tots sabem qui has sigut», i el van enviar i se’n va anar a un poble de la província, i la dona doncs… no li deia res a ningú però quan es va acabar tot i va veure el que li va passar a mon pare, perquè ella tenia els papers, eixe que deia que per culpa de Borrega el matarien, la gran puta va vindre: «Mari…», i vaig dir jo: «A mi no me la passes tu». Després se’n va a la Cultural i dóna la fotografia d’ella, de l’home i de la xiqueta i els paperets de veritat, alguna cosa que es veia que era socialista i jo dic: «I aquesta, quin romanç ha fet ara en les coses de mon pare?», em va saber mal, i quan va vindre li va dir: «Tu, tu que has fet?», «Jo ja he dit que era de ton pare però no tenies per què, si volies alabar al teu home, no li poses coses de mon pare perquè ara, de mon pare només estic jo per a defendre’l, i tu… Tu eres una filla de puta!». Després vaig pensar que no vinguera Fina a veure’m perquè la tiraria pel balcó. Van fer molt de mal… Si gent que podien ajudar no van ajudar, què esperem dels que ens volen?

E: On se’n va anar a passar la guerra, a Bilbao o San Sebastián, Borrega?

MC: Borrega sí, a Bilbao, no sé si estava desterrat o que… Però quan va tornar, la xiqueta ja tenia edat de casar-se, i es va casar, i la xiqueta jo l’he coneguda i vaig veure que ella va passar de tot, i un dia li vaig preguntar: «Qui és Borrega?», «El meu iaio», però clar, amb mi no ho ha comentat per a res, jo sé que siga com siga, ha decidit fer mal. Això no es pot fer, i ara resulta que…

E: Que et fem parlar massa…

MC: No, és igual. Jo a vegades em pare sols perquè no m’agarre alzheimer, perquè diuen que és roín… Ara ho conte perquè ho tinc ací, però no tinc gens d’interés amb res.

E: Doncs mira, Mari Carmen, ara per al mes d’abril eixa exposició que ha fet el Grup de la Memòria de Castelló, que va anar la teua germana a parlar, la volem fer ací al mes d’abril i volem també, que l’Ajuntament ha dit que sí, que posen una placa a La Mercé…

[conversa irrellevant]

MC: Tinc un llibre en poemes que alguns són forts, i és un dels que vaig llegir davant la làpida de mon pare que die: «Ya estoy condenado a muerte, gracias poca humanidad, allá tú con tu maldad, tus ojos y tu negra suerte, amor, gloria y libertad, cuanta intrópica falacia, palabras, sangrad, sangrad, de qué te sirve tu luz, de que te sirve el talento si estás sufriendo el tormento de tu cruz. Ven muerte antes temida, ven sin hacerte rogar, ven y ciega ya esta vida, ven y acaba enseguida la tortura de pensar». Eixe jo me l’he aprés perquè la dic quasi cada dia.

E: Sap què passa? Que si fem l’exposició, coses de ton pare han d’haver-hi precís.

MC: Jo tinc això, les llibretes, és una llibreta on estan les poesies.

[conversa irrellevant]

MC: Jo de coses de política de mon pare no tinc res, perquè abans d’acabar-se la guerra, mon pare tenia moltes coses a l’Ajuntament i va dir: «Mari, m’has d’ajudar, açò hem de cremar-ho». Ho vam cremar tot xicotet i ho vam tirar al vàter a València abans de vindre.

E: I tu te’n recordes de Pepe Ortells?

MC: Pepe Ortells, sí.

E: I de Mercedes? I de Minerva al final no has sabut res…

MC: Minerva? Jo et vaig donar a tu la fotografia?

E: No l’he trobat.

MC: I no la vas enviar a França?

E: Sí, però no l’han trobat.

MC: Ja està bé.

E: Jo estic segura que igual… No sé per on començar.

MC: Minerva tenia 14 anys. Va tindre un xiquet la de Mercedes, i se’l va emportar la germana i el va dur a una casa de monges, i quan van anar a buscar-lo va dir que s’havia mort allà a Madrid, a saber qui el tindrà a eixe xiquet. Va eixir la d’Amparin, i jo vaig anar ací… No sé com es diu… Això que és com un convent que hi ha gent major.

E: A l’asil.

MC: A l’asil! Vaig anar a preguntar per Amparito Ortells, i em van dir que sí i vaig anar a veure-la.

E: Que era, la germana de Pepe?

MC: Sí. Ella tenia com un arbre de fotografies i tenia a tots, i estava sa mare, perquè sa mare no podia cuidar-la, i es va quedar a l’asil i es va ajuntar amb un xic jove i està allí en ell, i quan es va acabar tot, a ell el van tancar i ella se’n va anar a Barcelona. Jo dic, que estiga amb una xica i que estiga a gust, que ell és jove. Nosaltres no hem sigut tan feixistes com els altres, però són coses de guerra. Jo ho analitze i dic, millor del que ho hem fet, no ho hem pogut fer.

E: Sí, però després vosaltres ho vau passar molt malament ací, no?

MC: Clar que sí! Nosaltres ja et dic, que ens feien baixar de la vorera per a omplir-mos de fang, i jo quan vaig poder i em vaig assabentar que la casa es venia, li vaig dir: «Carmensin, jo vull la planta baixa per a la perruqueria», i diu; «Sí senyora». Era dels Moros i els dic: «Moros, tu t’encarregaries de què això siga per a mi? Jo et done 100 euros, i això ha de ser per a mi», però ell no podia fer això perquè no era d’ell, sinó de la dona, però jo, com ell era l’home vaig pensar, i li vaig donar en mà les 100 pessetes. I va resultar que només van començar a obrar, li vaig dir que volia la porta baix i després, al carrer Sant Miquel, un finestral gran, tot de cristal perquè a la perruqueria ha d’haver-hi coses. Era un saló xicotet, però la part de davant, la que donava al carreró, la porteta per al vàter i per a tot, i així es va fer. I jo, ara que ja està tot tranquil li dic al Juanvi, al nét del iaio aquell: «Jo li vaig comprar la planta baixa».

E: Juanvi Moros?

MC: Sí. Jo li dic: «Jo per què vaig comprar la planta baixa? Perquè em feien xafar carrer. Si a mi m’importa gens qui me la venga, però això ho volia ací jo per a morir-me tranquil·la, està clar?». Aleshores vam quedar així, una miqueta… perquè el iaio era un fill de puta. Són coses que les he sofrides, perquè les tinc ací… Ara imagina’t que tu em digues: «Doncs mira, Carmesin Moros és ma tia», a mi m’és igual de qui fóra, o la teua família, m’és igual, jo ho he dit perquè ho tinc ací dins, però no vull el mal per a ningú. Jo ho he comprat, ho he pagat, ja s’ha acabat.

E: I ara que vas amb el caminador?

[conversa irrellevant]

E: Vosté recorda qui estava a La Mercé, qui pegava les pallisses?

MC: Venien d’Alcora, de tots els pobles, molta gent… Hi ha molta gent de diferents pobles que pegaven les pallisses.

E: De Borriana hi havia gent?

MC: De Borriana venien molts caminant. Mira, Abad Garcia, un germà de sa mare, de les Garcietes, doncs també han sigut molt roïns, que a mi m’ho va dir: «Doncs si eixe Garcieta que estava al banc, pareixia que ens volia», «Doncs eixe és un dels firmants de la mort de ton pare, eixe Garcia». Però mira, s’ha mort un fill metge jove, un altre també, jo que sé, tots ha tingut una cosa o altra. És com si digueres que una mà negra els ha tocat.

E: Tu anaves a la presó ací i després a Castelló a veure a ton pare, no?

MC: Sí, anàvem a Castelló a peu, ell estava allí. Quan vaig anar a l’ONCE a treballar, eixa fotografia, de quan jo treballava a l’ONCE, i després en fi… Tot el que hem pogut hem fet. Jo li vaig dir als meus germans: «Jo no vull misses eh! Jo em moriré i no vull cap missa ni història, que m’incineren que vos donen la pols i a la muntanya més propera de per ací…».

E: A la muntanyeta de Sant Antoni.

MC: En eixa mateixa, que la pols per a les serps, els pardalets… Jo vull seguir al món, i si plou, plou, i si neva, neva, però jo com sé que de les meues filles algun dels homes…

E: El seu fill sí que li farà cas, Néstor sí que li farà cas.

MC: Néstor farà cas. Sí, el meu fill no el molesta mai, ell és molt com jo… Sí, sí, mira que jove era mon pare. Ell se’n va a Castelló perquè la filla tenia plaça a Castelló, i allí estan més bé, i els de la Vall, venien a pegar als de La Mercé. Però a la gent del poble, els que vivien a prop, se n’anaven a una altra casa perquè no podíem viure, és que no podíem viure. Ja està bé mira, és una guerra, jo ara quan veig tot allò que ha passat i tots els que metrallaven i això, dic: «Jo de què em queixe, si està tot el món igual».

E: Una miqueta destarifat ara, sí. Doncs Mari Carmen, ens n’anem ja.

MC: Jo vull que els meus fills sàpien on estan els meus ossos, que jo no em morc perquè sí… Aleshores a mi em poseu, en cas d’atac. Llavors estàvem a Castelló pel carrer, a la creu i tot bé, i jo quan va dir: «S’han de traure els morts», vaig anar i vaig agafar a dues persones de la vorera, jóvens, eren de l’escola del pare, i dic: «Poseu-los en una caixa», i van fer una caixa com si fóra una tele, així… Que les va fer un xiquet que li deien… No me’n recorde ara, que a les fotografies està al costat de mon pare. Eixe xiquet va fer el taulellet, i el va ficar ací i el vam dur a casa: «Porteu-lo a casa», el vam deixar damunt de la taula, de la taula braser a l’habitació, i eixa nit el vam velar, nosaltres vam velar a mon pare, i jo vaig furgar i ma mare diu: «Sí que és ell perquè tenia el queixal que no estava bé», però jo vaig agafar el front i aleshores me’l vaig guardar. Però és això, més no es pot fer, més no es pot fer…

E: Doncs no. I el front ara on està? Perquè el tenies en una caixeta… L’os on està ara?

MC: No sé, igual l’he perdut.

Doncs un que ha vingut, i tot confiat en el fet que ho tindria guardat, però és que jo he tingut uns lapsus fa uns anys que no me’n recordava de res, i com jo no estic a casa… Jo a casa, potser, aniria mirant, mirant, mirant, que això, un dia: «Mira ací està!», però ara no ho sé…

E: Ah, clar que estarà allí encara!

MC: Igual està en la casa on vivíem… Si la meua filla pot buscar-lo, el meu marit no ho veurà, la Raquel… la Raquel tampoc. La Raquel es va casar amb un comerciant, amb un feixista, més feixista que… i ara… Ara li veureu, ha estat set anys sense mirar-me, i com es va quedar, que el que no va a veure als vells no ha heretat…

E: Eixa era la teua néta?

MC: La meua filla, la menuda.

E: Quantes tens?

MC: En tinc quatre, quatre.

E: Ah, jo em pensava que eren tres.

MC: Després d’ella va el meu fill, i aleshores, està ara, jo la veig una xiqueta que és de poc… de poc… ella no ha estudiat, però les polseretes i tot, ella molt bonica, i de cuidar-la i si va amb algú a comprar a Andorra, s’emporta una negra pa que li porte el bulto. És diferent però els simarros són durs també. La gent simarra de Borriana també són durs. Llavors jo pense que ha eixit d’una altra rama, és igual, i jo doncs això… [inaudible] No falta res, doncs bé, tranquil·la que no és així. Tots els fills d’un sempre porten el mateix rumb.

E: Jo em pensava que en tenies tres, no que en tenies quatre.

MC: Són quatre, són quatre, però nosaltres hem tingut cosins germans, perquè ma mare… Mon pare tenia un germà, el Joaquim, fadrí, bé casat, però es va desviar i ma mare anava a veure’l, la Carmensita i Pepe, també sense família, no hi ha cosins germans i com els altres, d’altres parentes, de la banda de mon pare, del pare tampoc es van casar… El meu avi es va casar i no tenia família, aleshores eixe home, com t’explicaré jo, que jo no sé d’això, l’avi es va casar en una jove.

E: Sí, Sí…

MC: Aleshores tenia fills, però com ells tampoc tenien cap descendència, tots érem cosins. Com que no teníem cosins germans, no érem família… Doncs és igual.