Testimoniatge de Nieves Añó Francisco

Añó, Nieves,1927,l’Alcora, l’Alcalaten. Guerra Civil, repressió, vida quotidiana . Entrevistada el 21 de febrer del 2017 per Maribel Peris i Juan Luís Porcar.

ESCOLTA TESTIMONI

gravació
testimoni oral

LLEGEIX TESTIMONI

E (entrevistador, Juan Luís)

E2 (entrevistadora, Maribel)

N (Nieves)

F (filla de Nieves)

A (anònima)

E: … ella va estar allí…

F: Sí, abans havien anat perquè no hi havia faena al poble.

E: També, però per temes de treball com pot ser que anaren a buscar feina allí…

F: Sí, son pare… sí.

N: Xa, Fernando, tu a mi m’has enganyat.

F: No, però això va ser el segon viatge.

N: Doncs fes-me cas. No tornes a fer-m’ho. I mon pare…

F: Que era un corazón de buen alma, va dir «Jo no he fet res».

N: «Què diran de [inaudible]…». I se va posar malalt, que mon pare patia de reuma. Però era un reuma que se feia… tenia aleshores… què tenia? Trenta-i-tants anys. I se feia com una persona major, tot tirat cap avant, i se va posar malalat… aleshores van cridar a ma mare…

E: Son pare treballava per al taulell?

N: No, mon pare era pedrapiquer.

E: I en França també treballava del mateix?

N: No, en França treballava en la vinya.

E: I quan van vindre a Espanya, la república està en Espanya ja?

N: En Espanya, la majoria no li volien donar faena per les idees que tenia.

E: Era d’idees d’esquerres. Socialista?

F: No, comunista era.

N: Comunista no era. Era més idealista que comunista. Era molt bona persona. Molt bona persona. Un dia estàvem en el… ara no me’n recorde com ho déiem… en la Comarcal… i va anar i va entrar en una habitació i venia un home i li diu «Ui, què fa vostè ací?» i li diu «És que me volen matar i m’han tancat ací», i li diu «Doncs no es preocupe que a vostè no el mataran. Perquè ell deia «No s’ha de matar a ningú. Que treballen, però matar no mai». Diu “No es preocupe que no el mataran», i quan van anar els… diu “Ala, aneu-vos-en. Criminals»… i no el van matar. Això ve del farmacèutic, i era de… li deien Barrachina…

F: De Borriana era.

N: Era de Borriana, i mon pare… en Alcora hi havia un hospital… i el va col·locar allí i va portar la xica amb la dona i quatre o cinc xiquets que tenia i van estar tota la guerra allí… i bé. Quan s’acaba la guerra, doncs ma mare anava a cosir per les cases i anava a casa d’ells també. Aleshores se van posar a viure en Vila-real, i va anar i un dia va a casa d’ells i diu «Al meu home l’ha salvat la Mare de Déu del Carme», i ma mare li va dir… ja no ha tornat més.

F: No va anar a que li firmara també? Quan l’avi estava a la presó.

N: Ell firmava també.

F: Ell va firmar, el farmacèutic?

N: Sí. Van firmar a muntó.

E: Abans de començar la guerra, quan vostè parlava de la Comarcal… que era el centre de la CNT de tota la… de Onda i de tots els pobles… en Alcora estava el centre sindical, no? Que era la CNT, i això estava en una vil·la, una casa.

N: La Comarcal estava en… ara no me’n recorde jo…

F: Mira que ho has contat vegades, on estava la Comarcal.

N: Sí, en un…

E: Com un palau.

N: En un pis.

F: En un pis?

N: Sí, allí en Alcora hi ha un lloc que li diuen La Baraneta… en el carrer principal… doncs allí en un piso estava.

F: Ton pare treballava en la Comarcal, no mamà?

N: Treballava allí, sí.

E: I després també van vindre… Catalunya… van vindre també sindicalistes que eren molt…

F: Els Inseparables, mamà.

E2: Sí, senyora. Els Inseparables, sí.

N: Que eren catalans.

E: També estaven en…

F: Que eixos van fer una malesa… El papà contava que anaven al poble en un cotxe i portaven uns pistoles aixina… i paraven a la plaça del poble i deien «Este, l’altre, l’altre, l’altre», no?

N: No… no ho sé.

F: El dia que van matar a Badenes, el dia que van matar al pare de Cristòbal Badenes… no van ser Els Inseparables?

N: Quasi que a tots els van matar Els Inseparables.

F: I després tiraven la culpa als del poble. Que havien sigut els del poble.

N: Del poble només hi havia dos o tres… com a molt…

F: Que mataven?

N: Que mataven… però els demés tots van ser Els Inseparables.

E2: I a Cristòbal Badenes el van matar també…?

F: Badenes era un home de dretes que van anar a sa casa a traure’l a matar-lo i si no el mataven a ell, mataven a la dona. No, mamà? Havien que matar algú, vas contar. I que ton pare quan el van matar… era de dretes, però ton pare plorava com un xiquet. Això m’ho vas contar alguna vegada… «Salvatges, que són uns salvatges» deies.

E: Eixos eren catalans tots.

F: Sí, catalans.

E: Se van quedar al poble. Se van instal·lar per Alcora… se van quedar en Alcora.

F: Se van quedar a viure allí.

N: Per cert, que me van dir després, quan estaven en la guerra que els van agarrar quan van entrar els feixistes… i hi havia un que per la nit se va fer un [inaudible] aixina llarg i va eixir la guàrdia que hi havia allí…

F: Però això on? En la presó?

N: En la presó, que ell va acabar allà… i diu «Ho sent molt, però t’ha tocat a tu»… i va fugir de la presó. Es veu que tenia companys i no el van agarrar.

F: Però Els Inseparables se van quedar a viure en Alcora o anaven i venien?

N: No, no. Estaven allí.

E2: Que estaven, en un xalet de Nomdedéu?

N: No. Estaven en una casa.

E2: Ah, en una casa? Doncs este Vicent Grau…

F: Jo t’ho vaig dir, si era un xalet de Nomdedéu. No te’n recordes on vivien, mamà? On vivien?

N: Baixant a la sèquia…

F: Mira si se’n recorda.

N: Allí que hi havia unes casetes… allí estaven ells.

E: Però ells se feien amb la gent del poble? La gent del poble tenia relació?

N: Si se feien? Me pareix que no.

E: Hi havia un que era… que se va morir d’un accident… un d’ells. No se’n recorda, vostè? Un d’Els Inseparables va morir.

F: Que un d’ells se va morir allí al poble.

N: Ai, no me’n recorde.

F: És que tenia deu o onze anys.

N: Jo no me’n recorde.

F: I hi havia uns altres també. Uns altres de…

N: La Desesperada.

E2: També estaven allí els de La Desesperada? En Alcora també?

E: Per tota la província.

F: Però eixos també feien maleses?

N: També.

E: I vostè se’n recorda de la col·lectivitat? Quan va començar la guerra van fer una col·lectivitat que no hi havia… diuen que funcionava amb papers… com si foren diners per a canviar productes i tot.

N: La col·lectivitat estava en la fàbrica del comte Aranda. Mon pare estava en… ho he dit abans i ara no me’n recorde…

F: En un pis has dit, no?

N: Sí, en eixe pis que estave eixe Barrachina.

E: I son pare en la col·lectivitat treballava un poc gestionant les coses de la col·lectivitat? Son pare?

N: Sí, estava en la oficina. Com si foren les oficines, sí.

E: Allí diuen que portaven la producció de tot… i després la col·lectivitat repartia per tot el poble medicines, aliments i tot.

N: Allí en la fàbrica del comte Aranda van fer com si fora una col·lectivitat i tot el que collien ho portaven allí i després ho venien… i allí hi havia molts rics que les terres només treballaven ells. Perquè com en tenien tantes i els les van treballar totes… i va ser un any, quan van entrar els feixistes, que va ploure molt, i van collir… que no sabien ni on posar-ho. Els van treballar totes les terres, que estaven descansades…

F: I la producció se va disparar.

N: Sí. Coses molt desagradables. Les guerres no haurien d’existir. I més espanyols contra espanyols…

F: Un dels que va… un era el tio Emilio de l’hort, no? El que va denunciar.

N: Emilio de l’hort? No. Emilio de l’host…

F: El tio Emilio… xa, ja m’eixirà. Perquè ell havia sentit dir que ton pare havia mort a no sé qui.

E2: Havia sentit dir què?

F: Que el meu avi havia mort a no sé qui. I després se va penjar quan el va denunciar.

E: Emilio de nom?

F: Te sona eixe nom? Mira, jo tampoc… ho estava cavil·lant abans i ara no me’n recorde jo tampoc… ja m’eixirà. I l’altre qui era?

N: L’altre era que son pare el va matar… i era jove i se va posar malalt i va dir «No demane més»… una pistola que li van donar els rojos…

F: I l’altre es va penjar. El va denunciar i després es va penjar, molt bé. Doncs aixina tindria la consciència segurament.

E: És que a Alcora hi ha molta gent de la col·lectivitat… que tota la gent que estava treballant per a temes de col·lectivitat, tant en Alcora com en Almassora, solament per això…

F: En Almassora també?

E: També hi havia una. Solament per això la repressió va ser molt forta, pel tema de la col·lectivitat. Per confiscació de terres, per distribuir la producció…

F: I la col·lectivitat la portaven els que eren comunistes, no?

E: Comunistes, bé… no està ben dit que eren anarquistes… eren del comunisme llibertari. Tenia tota una estructura. Hi havia gent que gestionava la col·lectivitat per a un intercanvi de productes. Van abolir la moneda i funcionaven amb vals. Li donaves la producció i a cada família li tocava un val per a roba, per a escola, perruqueria… Tenien com una espècie de permuta.

F: Sí, era el sistema que ells… vivien conforme pensaven una majoria… todo para todos.

N: El pare de… l’àvia…

F: Sí, el Badenes.

N: Jaime Nomdedéu… doncs eixe home era ric, però era d’esquerres. I hi havia un allí que li deien El Fornero, que aquell era un criminal. Un dia el va trobar pel carrer, amb la pistola, i li va pegar dos tirs i au… veus? Mon pare quan se va assabentar va plorar com un xiquet.

E2: A Nomdedéu, que ha dit que era ric però era d’esquerres. Jo sé qui són.

F: Viuen a la Plaça del Rei. La filla té una fàbrica de taulells i viu a l’Alcora.

[Conversa irrellevant]

F: Bé mamà, independentment d’això… Juan Luís, hi ha cap tema en concret que vulgues saber? Perquè vosaltres sabeu molt, però bé… referent a això del poble.

E: Vostè coneixia a l’alcalde? Xorba, que també el van afusellar.

N: Sí, però que no me’n recorde de…

E: Que son pare tenia relació amb l’ajuntament, amb la col·lectivitat…

F: També el van matar, a Xorba?

E: Sí, també.

N: En Alcora… els rojos que deien… en van matar a catorze. I estos, entre la presó i morts, prop de cent. En Alcora van fer una malesa molt gran. La venjança va ser terrible.

E: A les dones també?

E2: Pregunta-li si coneixia a… vostè coneixia a una dona que li deien Teresa Gasch que teixia roba de modista? Teresa Gasch. Que té una néta que és veterinària de l’Alcora, que li diuen Maribel. Perquè esta dona va posar una tenda com de paqueteria i se va dedicar a cosir la roba quan va vindre… quan va tornar de la presó. Va estar en les presons i va patir molt i, al final, quan la van alliberar, va tornar al poble i se va quedar a viure en el seu poble. Malgrat tota la gent que l’havia conegut, ella… i se va començar a guanyar la vida. Però clar, esta dona, que va morir… ara si visquera és major que ella.

E: Farà deu anys que va morir.

N: De Gasch, hi ha a muntó.

E2: Tindria potser deu anys més que ella.

F: Ah, doncs potser no se’n recorde.

E2: Perquè ella té vuitanta-i-tants i esta dona ja tindria noranta- sis o més o menys. Deu anys més que ella, tindria.

F: La família de mon pare també se’n van anar davant. O siga, també se’n van anar a… on van anar la família del papà, mamà? També eren d’esquerres tots.

N: Carcaixent.

F: Carcaixent… de Juan Bachero… Juan Bachero i la meua àvia, germans. El pare de Juan Bachero i la meua àvia, germans.

E: Son pare també va marxar?

F: No, ells no se’n van anar, perquè el meu avi estava tan convençut… pensava que, com que ell no havia fet cap delicte de sang ni res de res, que no li passaria res, veritat? I vos vau quedar.

N: Sou gent educada que [inaudible] l’únic que fareu serà patir.

F: Però ells se’n van anar a fortificacions.

N: Ells van anar a fortificacions. Com que era pedrapiquer, estava a fortificacions… «Quedeu-vos que no vos faran res»… i ell convençut. Tan bon punt va entrar ma mare… i quan va vore el panorama… ai Dios, madre mía

E: Però quan va entrar Franco, son pare no estava en el poble.

N: No, se’n va anar davant.

F: Estava a la rereguarda.

E: I vostès que van fer?

N: Nosaltres ens vam quedar. Quan va tornar mon pare el vaig abraçar i li vaig dir «Ai, pare, que et mataran»… perquè com vèiem el que havia passat… el que estava passant.

F: Quants anys tenies tu aleshores, mamà?

N: Li dic «Ai, pare, que et mataran»… «Què diu esta [inaudible]?»… i ma mare diu « No li faces cas».

F: Quants anys tenies aleshores?

N: Doncs quan va començar la guerra en tenia deu. En tindria dotze quan… Quant va durar la guerra?

F: Tres.

E2: Vostè tindria onze, dotze o tretze anys. Si en té ara vuitanta-vuit, quan va començar la guerra vostè tindria dotze anys o tretze.

N: No, quan va començar la guerra jo en tenia deu. Vaig nàixer en el vint-i-set.

[conversa irrellevant]

F: I com van tancar a ta mare a la presó? A la meua àvia també la van tancar a la presó, també. Per allà van passar tots. Quan, mamà?

N: Tan bon punt van entrar. Ma mare patia del cor, i estava allí amb totes les altres roges… en una habitació totes.

F: En el convent de Sant Francesc, allí a la plaça tan bon punt puja a Alcora. Això ho van convertir en presó.

N: Allí estaven, i no sé on dormien… perquè jo no veia cap matalàs, allí. Ma mare només tenia una hamaca que li va portar ma tia.

E2: Això de quan és?

N: Això era quan van entrar estos… els feixistes.

E2: I vostè què recorda?

F: Que anaven a vore a sa mare.

N: Ma mare sempre deia «Un dia van vindre soldats i van dir “¡Ustedes son unas rojas! ¡Usted es una alcahueta! ¡Que ha dejado a su hija en casa con un comunista! A las tres de la madrugada les daremos un paseíto”». Li van dir això.

E2: Però no va vindre…

E: I després ens han contat que, quan va acabar la guerra, la gent que estava en València i en Alacant, quan venien en autobús, els de dretes… els esperaven a l’autobús per a apallissar-los.

N: Els feien esperar i, quan era l’hora, amb garrots els pegaven.

F: Feien passadís, no? Per a que passaren pel mig. Això vos ho he sentit contar.

N: Ma tia que li deien Pilar…

F: Una germana de sa mare.

N: Ma tia Pilar era a muntó valenta… era valenta… i va vore a una i li va dir…

F: Perdona, vivien ací perquè son pare aleshores… ton pare estava a la presó aleshores, no?

N: Sí.

F: Aleshores estava a la presó?

N: Bé… no. Sí, sí.

F: Sí que estava a la presó.

N: I va anar i va vore a un home d’Alcora i va anar i li va dir «No entreu de dia que vos pegaran», i aquell li diu «Ai, que jo què he fet per a que me peguen?», i diu «Ah…»… i van entrar i els van arrear.

F: Però tot això sense parar-se en el carrer, als quatre cantons, va ser. Sense parar-se perquè no podien parar-se ni a parlar. Estaven tots tan vigilats i tan controlats que la gent no podia ni parar-se pel carrer.

N: No, no. Per anar d’Alcora a Castelló… ah collons! T’havien de fer un document… un salconduit, que deien ells… i ho donava un que era del règim. Si no, no podies viatjar.

F: El tio Emilio d’Hostal li deien, mamà.

E: I després una altra cosa. Al final de la guerra, quan s’acabava la guerra, que en Alcora va haver un hospital militar per a soldats… se’n recorda d’on estava?

F: On estava, mamà? On estava l’hospital?

N: On estaven els germans.

F: Al col·legi La Salle. Allí treballava l’altra àvia meua, per part de pare. De nit. Amb la tia Ramoneta, que li van matar a l’home… i a ella també la van afusellar o no, al final?

N: No.

F: No la van afusellar… doncs allí treballaven de cuineres les dos.

E: Allí a l’hospital va morir molta gent perquè portaven soldats de tot el front. En van morir molts.

F: Si allí a l’hospital… si va morir molta gent, que portaven soltes de tot arreu, de tota la…

N: No ho sé…

F: No ho saps. I tenia una neboda que li deien Maqueta que estava treballant en el Voramar quan van fer hospital de les brigades internacionals… una filla d’un germà de son pare estava allí d’infermera també… Isabel. Guapíssima.

N: Era molt guapa i molt templada. Se’n van anar davant i estaven en Carcaixent, i com que aleshores les persones eren tan salvatges…

F: De què estàs parlant?

N: Ella se veu que, com era tan guapa i tan templada, doncs… intentaven amb qui li venia… i mon tio un dia l’agarra… amb un garrot… i la va matar. Tenia dèneu anys.

F: Li va pegar tal pallissa…

N: I quan anava la gent allí a vore-la diu «Ui, esta xica tan jove i tan guapa»… tots el mateix, «Tan jove i tan guapa».

F: Un xicotet incís Juan Luís. Quan mon pare i l’altra àvia meua… perquè havien mort a un germà de mon pare, en les trinxeres en Salsadella, als dèneu anys, un obús el va rebentar… la quinta del biberón… és que això potser són detalls que… I un altre tio meu que estava en companyia d’ell que va arreplegar-lo, que va quedar… que va ser la cartera me pareix… que va parar allà a fer la mà i la va arreplegar i la va portar a la família… diu que quan venien els atacs de l’altre equip… dels feixistes… diu que mira si tenien por eixos xiquets que els més majors se tiraven en muntó damunt dels més jovenets per a defendre’ls perquè no tenien força ni tenien ànim per a agarrar un fusell i defendre’s. Saps el que te vull dir? Diu que estaven morts de por. I després contava que allí al pla de Sant Mateu… no sé on és… vosaltres ho sabreu perquè haureu sentit… al pla de Sant Mateu diu que arribaven les ambulàncies de la Creu Roja… diu que allò era una estesa de gent morint-se, de gent menys greu i de gent doncs que, potser, en la excusa de que estic ferit, que se m’emporten d’ací. I què passava? Que quan arribaven les ambulàncies, que arribava una de cada set o vuit hores… perquè ja veus el trajecte fins a Castelló si se feia llarg… diu que aleshores els que estaven menys ferits se clavaven dins de l’ambulància, i els que estaven verdaderament moribunds o ferits greus se’ls deixaven allà estesos enterra.

E: Això qui ho conte?

F: Això ho conte un tio meu que estava en la trinxera en el germà de mon pare.

E: Que va sobreviure.

F: Que va sobreviure, sí. Per cert, que quan van matar a mon tio, se’l van emportar a un hospital a València i va estar una setmana sense parlar ni reaccionar. O siga, va entrar en xoc i va estar una setmana totalment perdut.

E: I era per la zona de Salsadella?

F: En Sant Mateu, i ells estaven a la trinxera de la Salsadella. No les llevavan ni comida, ¿verdad mamá? Allí a las trincheras, que iban por las masías pidiendo de comer.

N: En una masia un dia… i aquell pobre home diu «Vos he fet creïlles fregides»… diu «Vam eixir amb l’estómac aixina de tantes que en vam menjar, perquè teníem una fam…».

E: Un altre tema sobre açò de la guerra… que el front anava baixant, i quan arriba a l’Alcora, Llucena… allà se veu que va haver una desbandada però total… i va haver molta batalla, molts morts.

F: La línia X i Z?

E: No.

F: Això va ser en Vall d’Uixó?

E: Això en Alcora i en Llucena… les línies republicanes van fugir. Van deixar les armes i van fugir corrent i van matar a molta gent. En Alcora diuen que hi ha fosses pel terme. Fosses de soldats. Ella no ho sap?

F: No ho sabrà, això… Tu saps, mamà, si quan va acabar la guerra… de la gent que van matar del front n’hi havien fosses a l’Alcora? Això ho saps?

N: No…

F: No ho saps. Clar, ella sabrà més les coses de casa, lògicament, perquè si era…

N: Nosaltres quan la guerra estàvem en un mas, i tots els dies del món passava La Pava, que era un avió. Mare… ens posàvem per on podíem. No ens ha ametrallat mai.

E2: Que vostès se van evacuar?

F: No, ella no. La família de mon pare. Son pare no va voler.

N: Mon pare no va voler, que diu que eren… eren gent d’educació i que respectarien a les persones.

E2: I això que conte de La Pava, on era?

N: Era quan la guerra.

E2: Sí, però on estava vostè?

N: Nosaltres en un mas de l’Alcora.

F: Entre Alcora i Araia estava el mas.

N: I passaven però baixeta, baixeta, baixeta…

F: Només se feia el cel roig ja vos entrava… «Ja ve La Pava». Quan el cel… això que queia el dia… ja els entrava l’agonia del pato de pensar que apareixia el…

E: Després també se va comentar que no era usual que van afusellar a una dona d’Alcora.

F: A quina dona van afusellar? Que t’ho vaig preguntar l’altre dia, mamà. A quina dona van afusellar d’Alcora?

N: Ah, sí. Ai, com li deien… no me’n recorde de com li deien.

F: Bé, ja t’eixirà. No passa res.

E: I son pare, quan acaba la guerra, torna al poble. Al mas? O a la casa on estaven vostès?

N: Va vindre.

E2: On? Al mas?

N: No, nosaltres estàvem en Castelló ja.

F: I Aleshores va ser quan el van agarrar i el van tancar, no?

N: Va anar a presentar-se a la guàrdia civil.

E2: Se’n va anar a presentar-se ell a la guàrdia civil? Per pròpia voluntat. Molt bé. I què va passar quan se va presentar a la guàrdia civil?

N: Hi havia un guàrdia civil que havia estat en l’Alcora i li va dir «¡Hola! ¿Cuántos [inaudible]? ¿A cuántos ha matado?», i mon pare li diu «¡Qué equivocado está usted! He salvado todo lo que he podido. No he matado a nadie. Yo no soy capaz de matar».

E2: Això a vostè li ho contava sa mare?

N: Sí.

E2: I què va passar després de que va dir això ell? El van posar a la presó?

N: Sí, sí. El van tancar de seguida. Era comunista.

E2: Estava afiliat de comunista.

N: I com que era comunista, doncs ja era prou.

E2: I havia tingut algun càrrec polític?

N: No sé si deguera aplegar a ser secretari de la CNT.

E2: Secretari de la CNT? No ho saps segur.

E: Açò en el sumaríssim se pot…

F: En València se pot saber, dius?

E2: Aleshores el van posar en la presó? I vostès anaven a vore’l a la presó?

N: Sí, nosaltres estàvem en Castelló i anàvem tots els dies en un cistelleta a portar-li el dinar. Un dia li va dir a ma mare «Maria, per l’amor de Déu, compra garrofes… encara siguen garrofes… i porta-les que ací s’estan morint de fam». I ma mare va comprar… que no podia tampoc, perquè ella ens havia de mantenir a mon pare, a ella, a mon germà i a mi… quatre… i conforme estava aleshores…

E2: I va estar molt de temps allí en la presó, ell?

N: Mon pare me pareix que dèsset mesos. El van afusellar el 29 de juliol.

E2: I anàveu a vore’l però anava sempre sa mare a portar la cistella.

N: No, anava jo.

E2: Anava vostè a portar-li-la?

N: Anava a portar la cistella, i la cistella doncs tenia un tapetet damunt, i ell el tapet l’enrotllava aixina i li escrivia el que havia… «Vés a casa tal de tal que vaig fer això per allí»…

E2: Per a que l’avalaren?

N: Per a vore si se podia escapar.

E2: Aleshores ell va estar també… era condemnat a mort…

N: Va una ma mare, diu… tu saps… la dona de Metero, que deien, que el van matar… «Tu saps que el meu home és incapaç de matar», diu «Sí, però si no hagueren hagut homes com el seu home, no hagueren matat al meu home».

E2: Això li va dir? Aleshores ell estaria en la cel·la dels condemnats a mort que parlàvem l’altre dia quan això de la pel·lícula… això de la ratonera. Ell estaria allí. Potser va coincidir la mateixa època que estava el pare de Mezquita.

F: En qui estava a la presó, mamà? Tu te’n recordes de qui estaven?

N: L’única cosa que sé és que mon pare estava en contra de les morts. I li van ensenyar un paper com a que firmara totes les morts d’Alcora. Aleshores mon pare sabia… Bé, no sé si ho sabia o… perquè estava tancat en ell… i li va dir «Xe, tu saps que jo sóc…» [inaudible]… «Com has firmat això?», diu «Ai, Jaume. Me van pegar una pallissa que me van deixar mig mort, i després me van fer firmar el paper».

E: Vosaltres teníeu el consell de guerra?

F: Jo ho tinc tot. I ho vaig traure per una amiga meua que treballa a la UJI. Ella me va traure tota la sentència de mort… tot, tot. Tot el procés tinc.

N: Però no diu mai que va matar a ningú.

F: No, no. Al contrari. Que això de les monges ho conte, eh. Que se va ficar davant de cinc monges i els va salvar la vida. Anaven a afusellar-les.

E: I la teua àvia Nieves, tu la vas conèixer?

F: Sí, sí. Ja ho crec. La meua àvia era una santa. La meua àvia era de les que mai en la vida vam sentir una mala paraula contra ningú. Contra ningú. Mai en la vida. Només deia «Ai, les guerres. Ai, les guerres». Només deia això. Però mai una mala paraula ni contra el que… jo ho sé més per mon pare, que estava inclús més enfadat mon pare que la meua àvia i ma mare, perquè són de temperament més pacífic. Mon pare era més nerviós, i com havien tancat a mon tio Juanito, se n’havien hagut d’anar davant, l’altre germà, el tio Julio, també va estar a la presó… bé, va ser un d’açò total per part de tota la família. Aleshores ell va ser el que va lluitar per a que li ficaren la làpida… vos ho vaig dir… i tot això al cementeri… per què vos ho venia a dir, tot açò? Ja no me’n recorde, perquè me’n recorde de tantes coses que m’agradaria que les contara ella però me pega bots el cap. Ara no me’n recorde que anava a dir-vos.

E: Parlaves d’una àvia que era molt pacífica.

F: Ah, que era molt pacífica, sí. No mai contava res. No mai en la vida. Sí que sé que li van portar la sentència de mort prop de la nit. No, mamà? Deien que l’afusellaven a les sis i mitja del matí.

N: Mon pare va escriure una carta que deia «Maria, me quedan pocas horas de vida. Sabes que soy inocente. Cuida de nuestros hijos. Te quiero. Jaume». Jo dic «Ui, i el cognom Añó se perdrà perquè estic jo, està mon germà… el meu germà vaig a donar-li [inaudible] per a que continue…

F: El cognom.

N: Li ho vaig donar a la filla del meu germà, a Maluca. Maluca se l’ha quedat ella.

F: No el tenim. Això no ho tenim.

E2: La carta.

N: Això i els paperets eixos que enrotllava allí a…

E2: Tu no tens relació en ella?

F: No. La vam criar nosaltres, els meus pares li pagaven els estudis… vivien en Alcora ells… li pagaven els estudis en Carmelites, amb nosaltres, la vestien… tot. Tot el que necessitara, perquè sa mare se va morir en trenta-sis anys d’un càncer. Se van quedar les dos xiquetes i els seu germà. I mon pare… que no eren nebodes carnals, que eren nebodes polítiques, per dir-ho d’alguna manera… ho costejava tot. I quan va morir el papà van desaparèixer de les nostres vides i no les hem tornat a vore mai més.

N: Susana està en…

F: Bé, independentment d’això, mamà, els contava jo que, quan el cunyat de l’avi… que també per si vos interessa la vida en les presons… el cunyat de l’avi… que això ja són coses més generals, ja no són coses particulars de família… ell sempre contava que estaven a la presó i dormien en terra, sense res, damunt del puto sòl… o siga, no res… i tenien per a dormir el que era un quadradet del sòl. Per tant, quan un se girava…

E2: Això ens ho han contat… ho tenim escrit i ens ho ha contat gent. Un familiar meu té el… el besavi dels meus fills també ho contava, això. Que s’havien de ficar d’acord per a girar-se tots. Si un se s’havia d’alçar per alguna cosa doncs…

[toquen al timbre] [conversa irrellevant]

F: Això del cunyat de guàrdia d’assalt tenia pena de mort però li la van commutar. Va tindre sort. Aleshores va ser que, com tenien als dos homes en la presó, se’n van baixar a viure a Castelló. Vivien dalt del que era la geladeria El Xato, entrant al carrer Mig a mà dreta, vos en recordeu? Això era un pis de dos altures i allí vivíem ma tia àvia i la meua àvia… i allí ma tia tenia cinc xiques, no mamà? I elles dos. I vivien les dos germanes juntes, i quan arribava l’hora d’anar-se’n a la presó, diu que eren les nou del matí… me contaves tu, no mamà?… diu que paraven els autobusos prop de la Puerta del Sol.

N: I tocaven el Cara al Sol, i les dones totes carregades…

F: I de xiquets per tots els llocs… xiquets tots plens de [inaudible], tots penjant per tots els costats… i au, camí de la presó perquè diu que allò estava aixina…

N: Anàvem a agafar l’autobús que estaven tancats en Borriana.

F: Ton pare estava en Borriana al principi, no?

N: Dels que anaven… que els tocava… també anaven a Borriana.

E2: Què vols dir que al principi estava a Borriana? Que va passar també per la presó de Borriana?

F: Sí, i en Llucena també va estar. No va estar en Llucena també, mamà?

N: Sí, també.

F: Que dius que vos veia… encara no apareixia ja vos veia aparèixer. Que anàveu a peu, de l’Alcora a Borriana?

E: De l’Alcora a Llucena.

F: Primer Llucena, després Borriana i després Castelló?

N: Sí. Anàvem i tornàvem a peu. Amb l’estómac buit.

E: Quan van vindre a Castelló que havíeu de [inaudible] que era per açò, per la presó. Estava prop?

F: Sí, vau baixar a Castelló per a estar prop de la presó, no mamà? Per a portar-li menjar tots els dies.

N: Sí.

E: El que no queda clar… sa mare també va estar en la presó?

F: Sa mare va estar en la presó però un mes. A l’Alcora. Al convent de San Francesc. Ací en Castelló, no.

E: Quan va vindre, que el pare… sa mare ja estava en llibertat?

F: Quan l’avi va entrar… quan l’avi va arribar ací, l’àvia ja havia eixit de la presó… quan el van portar a Castelló, no?

N: Ma mare va estar un mes.

F: I tu, el tio i Hilario anàveu tots els dies allí agarradets als barrots a estar amb ella, no?

N: No, en una habitació. Estava tot ple de dones… totes les roges… i allí estaven.

F: I la tia Rosarito estava tancada al costat?

N: Estava en una habitació.

F: De metro i mig per metro i mig, en totes les finestres tancades… una parenta nostra, tia de mon pare. No te dic? Va estar tota la família a la presó. Va arribar un punt que la dona s’asfixiava, i li va dir a l’home que estava en la porta… que el tio… no sé, un qualsevol va dir, no?

N: Li va dir «Què he fet jo per a que me tingueu ací tancada? En la calor que fa que m’estic asfixiant».

F: «Que per ser roja no tinc dret ni a respirar?» li va dir, no? El papà ho contava, això.

E: Quan a son pare l’afusellen… la família se n’havia assabentat, de que anaven a matar-lo?

F: La família se van oblidar completament d’ell, veritat mamà? La família se van oblidar de ton pare totalment.

N: Aleshores la gent…

F: Ella diu que eren tots uns salvatges.

E: Però sabien on estava soterrat? Ho van vore o els ho va dir l’enterrador?

F: Mamà… després de afusellar-lo, qui va anar a reconèixer el cadàver?

N: La tia Nieves i la tia Pepita.

F: Una germana de sa mare… o siga, una tia àvia meua… la tia Nieves… i una neboda, filla del que estava en la presó que era guàrdia d’assalt.

N: Estaven tots amuntonats, i només van aplegar diu «Ací està el més jove». Perquè mon pare és molt… media 1,82, aleshores això era un home alt, perquè els homes eren baixets.

E: Que estaven col·locats ja per a…?

N: Diu «Les mans aixina…»

F: Mira les mans i les ungles que té ella en la edat que té.

A: Però el va vore en el carro que me vas dir o el va vore a terra?

F: Estava damunt del carro que els traslladava al cementeri, no?

N: No, estaven tots amuntonats.

F: Ah, a terra estaven.

A: Però el van vore col·locat al lloc o només en el muntó?

N: No, no. Ma mare li va comprar una tomba… un taüt… i va dir que el posaren.

A: Però no el van vore on estava.

N: No ho sé.

F: El van vore en un muntó, no? I el papà, quan li va fer la làpida que té allí, amb qui va parlar per a saber on col·locava la làpida?

N: Amb Paquito Denteta.

F: Amb l’alcalde de Castelló… amb Paquito Denteta i Paco Grangel.

E: El pare d’eixe era un feixista extremat?

F: El pare de Paco… que era un feixista.

N: Sí.

E: Quan va acabar la guerra detenia a la gent i…

F: I li va confiscar totes les terres a mon tio, el fill d’esta dona que s’asfixiava dins de la… que eren els més risc del poble. Totes les terres se les va quedar ell.

N: I li va podar… els arbres que va deixar només eren el tronc.

F: Per a que no millorares. Que roïns que eren…

E: I al cap del temps van tornar a tindre relació?

F: Sí, molta relació. Sí. Aleshores mon pare clar… li van anar bé les coses, els negocis… Tenien un magatzem de taulell a Barcelona, i eren magatzemistes… i van agarrar tot el «boom» dels anys 60 de la construcció en Barcelona. Aleshores pràcticament les quatre fàbriques que hi havia en Alcora als anys 60 treballaven per a ell… per a ell i el lladre de mon tio, que després se va quedar amb tot… que era un feixista a més a més. Aquell demanava… aquell buscava per totes les obres comandes i mon pare li buscava per les fàbriques tot el que ell demanava i… Jo no podria anar a cap lloc perquè me perd. Me venen tantes coses al cap que me perd. Per què t’ho deia? Ah, sí…. perquè aleshores, quan el futbol costava diners, la gent no era com ara. La gent havia de ficar diners de la seua butxaca, i buscaven a gent que estiguera en un nivell més o menys bé de diners, i mon pare sabien que era molt aficionat al futbol i van vindre a buscar-lo per a fer-lo vicepresident del Castelló. Va vindre a buscar-lo Emilio Fabregat, que era president del Castelló. Aleshores el va fer vicepresident del Castelló… i, a través de la vicepresidència del Castelló, va conèixer a todos los proces de la patria… o siga que a todo lo más colorido y lo más granado de la derecha castellonense.

E2: Com li diuen a ton pare?

F: Julio Nebot. Era vicepresident del Castelló quan va estar en primera i aleshores jo me vaig casar en un futbolista del Castelló que estava jugant… dels que jugaven en primera. Del Bosque l’haureu sentit nomenar, a Manolo Clares… doncs eixe era el meu home. Aleshores va ser quan ell se va vore en força per a anar a Paquito Denteta i dir-li «Paco, vull fer açò», perquè tenia relació amb ell i tot…

N: «Xa, que me poses en un compromís» li va dir… diu «Doncs no li poses creu», diu «No te preocupes que no li faré cap creu»… perquè mon pare no creia en Déu ni…

F: No se va voler confessar. No va anar un capellà a que se confessara, no? Has dit que va anar un capella a la presó, no? I ell no va voler.

E: Per açò pot ser la diferència dels que estan al catòlic i al civil… als que els confessaven i als que no. Aleshores ton pare, Julio Nebot, coneixeria a Laureano Benedito.

F: A Laureano Benedito? L’advocat? Sí, clar.

E: Advocat no és. És del Castelló també.

F: Laureano Benedito… ai, per què me sona tant?

E2: Perquè també va estar en el tema del futbol. També va tindre un càrrec.

F: Sí, però eixe és posterior, Laureano Benedito… que portava perruca. Era un home amb perruca?

E2: No.

E: Bé, potser sí, eh.

F: Sí, eixe és posterior a mon pare.

E2: Ah, doncs potser portava perruca.

F: Va estar un tal Bufarres, que és de la família de tota la vida de Castelló. Després va estar un tal Manolo Arañó de president, i després van estar Emilio Fabregat i mon pare que és quan van fer un bon equip i van pujar a segona, a primera i va ser quan van arribar a la final de Copa del Generalísimo… que tu ni te vas alçar de la cadira que estaves quan va entrar Franco a la tribuna. Va ser la única que se va quedar sentada.

E: Per això tantes famílies van…

N: Estava baix d’ells. Se van alçar tots a aplaudir-li i jo me vaig quedar sentada.

E2: Home, és que és un poquet forta la situació, no?

E: Després hi havia un altre que li deien Cotanda.

F: Cotanda, sí. Ai, l’avi Cotanda…

E: Falangista també.

E2: Sí, jo sé qui és eixe. Conec a la família.

F: A Montse coneixeràs. Casada amb el Dolç.

E2: És que eren companyes meues. Tu també vas anar a les monges.

F: Jo vaig anar a les Carmelites. Vaig estar dotze anys allí.

E2: Jo vaig estar tretze anys també… però externa. Cotanda era un curs per davant de mi.

F: Quants anys tens tu, doncs?

E2: Seixanta-sis.

F: Clar. Tu eres d’aquell… jo sóc un poquet més jove. Jo tinc seixanta-dos. Montse venia a casa a…

E2: Montse tindrà seixanta-set o seixanta-vuit.

F: Cotanda és l’avi que se va casar amb la caragolera, mamà.

E2: Eren unes quantes germanes, però la que va repetir curs i se va ajuntar amb mi va ser Montse.

F: Doncs l’avi Cotanda era de perill.

[conversa irrellevant]

F: Veritat mamà que anava amb una bandera republicana, Pla? Panxeta? Abans de la guerra.

N: Això deien.

E2: Però Pla va ser alcalde just quan la transició, no?

F: L’últim alcalde de Franco. Que va vindre el rei… bé va ser al poquet de morir-se Franco… va vindre el rei i li van ficar un caixó a la part de baix del balcó de l’ajuntament… un basquet de taronges…

E2: És que Pla és baixet. Deu mesurar 1,58.

F: A Amparo li va comprar un Porsche son pare i portava els pedals de fusta perquè no arribava…

[conversa irrellevant]

F: Doncs un detall que no vull que se m’oblide… quan la meua àvia paterna i la filla… l’altre fill ja estava mort a la trinxera… i mon pare se’n van anar davant… per por a que entraren estos… se’n van anar amb esta que treballava amb ella a l’hospital de nit… allà a la Salle… que li deien la tia Ramoneta, que li van matar a l’home… i quan arriben a l’altura de Nules… amb una haqueta i un carro que anaven, tat mamà? Que anaven en carro i haca? Passava un tren de la creu roja i apareixen una bandada d’avions de l’aviació italiana… amb la creu que portava dalt pintada el tren… comencen a bombardejar el tren de ferits. Mon pare això ho contava, i cada vegada que ho contava, plorava. Diu «Ens vam tirar tal com vam poder baix dels tarongers i van fer una massacre… que no van deixar fulla verda». A cada bomba saltaven mig metre del sòl gitats com estaven tots abraçats a terra. Diu «Però quan se’n van anar, els crits, els laments, els gemits del malalts i de la gent que s’estava morint… i a més les quatre fulles i les quatre rames que van deixar estava tot ple de braços, fetges, de sang… tot repartit per tots els llocs». No tenien cap mirament… inclús als tres de la creu roja, eh.

E: En Nules?

F: En Nules va ser, veritat mamà?

N: En Nules.

F: No tenien cap mirament de cap tipo.

[conversa irrellevant]

E2: I vostè durant tot este temps tot això ho ha contat a la família.

N: Sí.

E2: No ho ha amagat. Ho ha contat.

N: Clar.

E2: Molt bé. És que hi ha gent que no ho conta. Hi ha gent que s’ho calla. I els néts i les nétes?

N: Estan més lluny ja.

E: I després vostès se van quedar ja a viure per Castelló o van tornar a Alcora?

N: Nosaltres ens vam quedar en Alcora.

E: No. Quan maten a son pare, tornen a Alcora o ja no? O ja se queden en Castelló?

N: Ens vam quedar ací.

E: Ells ja se fan la vida en Castelló quan passa tot… la guerra, l’afusellament, tot… la vida la fan en Castelló. Ja no torna al poble.

F: Quan vau tornar al poble? Sí que van tornar.

N: Se va posar ma mare malalta i ma tia diu «Puja i te cuidaré». Vam tornar i vam viure uns quants anys en Alcora i després ja es van baixar que ja era casada.

F: Sí, ja tenia jo cinc anys quan vam baixar a Alcora. A la seua àvia… o siga la meua besàvia… va morir al llit i no la van portar a la presó també? A la mare de sa mare, eh. Perquè estava malalta i no es podia menejar del llit. Volien tancar-la perquè havia presidit una taula electoral en les últimes eleccions quan va arrasar la república.

N: Però si això és una obligació.

F: Doncs volien tancar-la a la presó també. O siga, que ens vam lluir. En la guerra s’ho van passar a saber de bé, eh.

E2: Però ara Alcora és un poble de molta dreta, eh.

F: Molta. No se’n recorda… la gent allò que no li convé…

E: Perquè també van fugir…

F: Quan vam anar a França, mamà, vam anar a vore a un amic de ton pare. Quan vam anar a Solsona, no? Vam anar a França, on va nàixer ella. Quan vam anar a França, que tenia jo tretze anys o aixina vam anar a vore a un amic de son pare que vivia allí que també va fugir. Ell va fugir. Ell se’n va anar a França.

N: Vivia a Santa Maria del Mar.

F: Sainte-Marie-la-Mer, sí. I per què se’n va anar, mamà?

N: Ai, perquè va anar a Barcelona, que tenia un germà casat en Barcelona… i quan va vore el panorama…

F: Va ser més sabut que ton pare. Va dir «Adéu».

N: I va fugir.

F: Ell com no havia fet res se pensava que no li passaria res. I ja veus després.

E: La repressió en Alcora va ser de quasi vuitanta morts.

F: Quasi cent diuen, sí.

E: El que més de la província de Castelló, que en proporció a la població del municipi és dels més alts. Alcalà de Xivert, Alcora… dels més alts.

F: Clar, jo vaig conèixer…

E: El llibre meu el tens?

F: Sí però encara no l’he començat perquè estic llegint «El holocausto espanyol», de Paul Preston, i com es tan gros, tants anys, tantes anotacions… al final acabe en un mareig… i el teu està escrit en valencià i jo no… en valencià sé parlar, però llegir me costa un poquet més. No vols contar res més?

N: No tinc res més que contar.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top