E: Hala, bé, José! A vostè com li diuen?

J: José Cervera Regal.

E: I on va nàixer, vostè?

J: En esta casa que està dalt de mi.

E: També lo van matar.

r: Si…

E: Quatre dies després, que…

R: Si, quatre dies després.

E: Perdoneu, no he posat aquí la gravació en nom del pare i el padrí de la senyora, i Jose Girò Ralló. Vicente Girò Rallo, Vicente es son pare. Ja ho buscarem. Son pare Manuel Cuartero Pedra.

R: Manuel Cuartero Pedra, llavors aquell senyor diu, mon pare li diu perquè se’n ha baixat d’Asturies, dice «porque yo presencié la muerte de dos curas y cuatro monjas», i mon pare se va quedar aixina, «vosté es un feixista», que a la reunió hi havien estes quatre persones, «vosté és un feixista, perquè si ho hauria fet no l’hauria dit, perquè estaven en tot lo moviment», estaven en tota la guerra, quedat allà adalt i ja està, això va passar. 

Llavors el veí de dalt li va dir, «Samuel que no treballes?», nosaltres sempre el cridàvem Samuel, a les files Manuel i a la presó també Manuel, i entonces diu «Pues mira allí dalt hi ha un convent de monges, hi ha un convent de clausura i han quedat tres monges malaltes i la madre, necessiten una persona, ves allí dalt…, hi havia un comitè a l’església, ves allà dalt al comitè i apuntat». I sí, sí, va arribar allà a dalt i li va dir, «mira Samuel, voldria que feres una missió, si pots fer-la», les monges i la madre Temprano se’n van anar, i entonces li diu que fera les compres, que se’n van perquè no tenen, «ves a fer-les les compres i els cuides els animalets i ja està, passes el dia allí», va anar a parlar en la madre i se va presentar, i sí sí de seguida, no va passar res, de matí anava a buscar-los lo pa, lo que feia falta i hi havien tres monges malaltes i la madre, i ell no sabia que a dalt a una de les habitacions hi havien dos capellans tancats i dos xics tancats, i el primer dia que va arribar no va fer hora ja havia plegat ell, i entonces la madre li va dir «te tienes que esperar un ratito más Samuel, porque pasa la…», ja ni havien tret tres, aquells los van matar, dos capellans i a un home que era molt d’esglèsia, es igual, per a mi va estar mal fet, ho trobo mal fet, aquell dia li diu «te tienes que esperar que vendrá la madre del chico que está arriba con la hermana a traerle la comida», que eren los  de Polaino, aquests de malnom els deien de “Polaino”, li van matar un fill, però ells desprès ho van passejar per tot el poble.

E: Rosita però desprès lo van tancar junt en los altres

R: Espera’t que ja li explicaré… Ara resulta que a mon pare claro això li va impressionar, quan va arribar ella i li va dir «Ai Samuel», que encara eren família de sa mare, del meu pare, «Ai Samuel, mira, vinc que vaig a fer-los les compres i cuido el jardí i això, i mire com em tingut un xiquet i no hi ha faena pues ja guanyo algo», diu «A dalt esta el meu germà», aquell xic quan mon pare va obrir el serrejo de la porta, bueno, no li quedaven ni ungles, agarran-se a la paret, ell li va dir, «vaja vine, pren lo dinar que ja parlaré jo en algun altre, ja veus tu, ja parlaré jo en algun altre», va parlar en un home que en temporada se’n anava a Barcelona, a les temporades l’estiu sempre estava a Barcelona i desprès aquí anava a la verdura, eren gent pobre, ho tenien que fer així. Ma mare eren les matalaiares del poble, entonces eren tots matalaiares, eren tres germanes i una cunyada, fins que es van jubilar, jubilar no, a última hora se la va emportar Barcelona per encara anava cossint, i que en trau en que setanta cinc anys a d’anar encara cossint matalàs per les cases.

Y allà, bueno, aquell xicot, mon pare va estar, anava a les monges un mes, un mes o mes i mig, Aquí una mica més avall hi ha una casa de una senyora que també tenia una germana allí a dins, i aquest xic va cridar a les famílies pa que vingueren que ja els havien donat el alta, quan va arribar mon pare…, quan va arribar allí la madre li diu, «Samuel le voy a dar una alegría, mire el médico me ha dicho…, que ara te quedarás sin faena, a lo mejor me voy a Barcelona». Bueno com tal, li va donar una bossa la madre així, que per a traure-les del convent es va arrimar al comitè, va dir, «m’ha avisat la madre que ja els han donat l’alta, com les em de traure-les», i entoces van contestar-li, ells, «natros no anirem a traure-les si surten i la gent se’ls tira damunt», diu mon pare «home això tampoc està correcte, jo he esta allí anant a comprar i s’han portar en mi de meravella de bé, i ara resulta que vosaltres voleu fer això fill», i entonces un altre senyor gran que era republicà com mon pare, li va dir, «no pateixes Samuel, ja aniré jo i entre els dos les portarem, primer van vigilar i a la una del matí portaren les mongetes per darrere de tot això que se està obrant ara, i les van portar al pati d’aquest senyor que dona a l’altre carrer, estaven els cotxes de la família, es van saludar i ells amb les escopetes, penjades al coll.

… i la madre li va dir «Samuel, como no te hemos pagado nada esto le doy a usted», una bossa… Arriba a casa i diu a aquell xicot, «ara vindrem a per tu per que elles se’n van a tu te’m de portar a casa també», ell vivia al centre del poble, però son pare va ser alcalde, van ser tots a l’entrada dels nacionals van ser els que van manar del poble, van avisar-los i els van dir, «no tingueu la porta mig tancada, en clau, perquè lo farem molt ràpid això», per que claro, allí anant per fora, pos no hi havia cases… però aquí és al centre del poble. Digué «deixeu la porta domés així junta, pa poder deixar-lo dins i ja està», i el meu pare i aquell altre senyor, l’altre senyor se va mamar lo menos 20 anys a la presó, també va. Bueno, van anar lo van deixar, i ell «moltes gràcies, moltes gràcies», bueno.

Allà bons claro, natros en la guerra aquí van arribar les forces… tota la mandanga eixa… i nosaltres estàvem en un camp, si, un camp d’aviació, i mon lo van cridar pa la guerra, pa la quinta, i allà bons claro, avançaven, avançaven, avançaven, i estaven a on tocava que hi havia un barranc i baix de aquella cova n’erem al menys setanta, vuitanta o noranta amagats, per que les bales mos travessaven uns als altres, i aleshores quan se va acabar una miqueta això, diu cap darrera no poden anar, cap al poble han de tirar cap a vall per que sinó els mataran, estaven els nacionals aquí al poble, ho va dir el Perilla, un camp de la muntanya.

Aquella nit van entrar un germà de ma mare i la dona i el fill, va ser de la quinta del biberó, mira si era jove, hi van entrar domés com si van tirar una bomba al riu centrat, se van espantar, mira anem-nos-en, i al menys estarem ja. El xic no el tenim a la guerra, baixarem i estarem en les germanes i tots. Els va agarrar en un burret i un carret i lo que portaven damunt i el sopar, i l’endemà cap a Castelló, cap a baix, arribaren i van sortir a la carretera i allà bons els camions d’intendència de la part dels rojos , diuen exina, pos nos avisaven, pugen per que avançaven. Van arribar a València i entonces van anar al d’allò de Valpencia que hi havia dos de Càlig que estaven allà, a l’ajuntament la República n’hi havia dos a València i eren de Càlig. Aquell senyor ho van dir, nosaltres anaven uns setanta sis persones totes grans pa poder treballar, los agüeu-los i una pila de crios, nosaltres volien que ens buscaren pa poder treballar, perquè això ja es podia engegar. Entonces així va passar, nos van enviar a la província de Albacete però molts, a catorze kilòmetres de Albacete a una gran masia de uns banquers, allí, per arribar allí, bueno arribem allí, si era de nit com els gitanos baix d’un garrofer i au, allí dormíem, anàvem a la intendència i encara et donaven algo.

E: Deuria fer fred per era cap al maig, no…? 

R: Si, si, de nit fred, estàvem en una caseta de pedra… i mon anem cap Albacete, vam arribar allí van anar… allí no va arribar la guerra… a València no va arribar.

Vam arribar allí, ens van posar a treballar, tenien catorze o quinze parells de mules …, i  les havíem de treballar, que no era com ara que hi han tractors i tot això, i ens van ficar a treballar, van anar a intendència… a Albacete, i van dir, aquí tenen de tot, hi havia reberes de corders, hi havia reberes de cabres, hi havia tocinos, aquella masia era per no explicar- al hivern no se sembra res perquè tot se gela, perquè allí al hivern nos posaven unes llandetes baix perquè anàvem tots en espardenyetes que ja no donaven per a res, nos van donar sabates casí al punt d’acabar-se, allà bons va resultar que nos van posar allí dins, ma mare treballar, mon pare a la guerra lo que demanaven… la quinta, tornava vindre, tornava a demanar-lo, hasta que es va saber això, i quan se va saber això, allà bons jo tenia un germanet que va naixer quan va començar això de la guerra, tenia dos anyets dos anyets i mig… ma mare li donava de mamar… no hi havia res mes…