Cuartero Remedios, Càlig Baix Maestrat. Activisme polític, guerra civil, repressió, vida quotidiana. Entrevistada el 29 de febrer del 2008 per Maribel Peris i Juan Luis Porcar.

ESCOLTA TESTIMONI

LLEGEIX EL TESTIMONI

Ara parlaré jo, no, … si:

El meu pare era republicà con aquell que diu Rosita .., i resulta que ma mare va tindre un altre xiquet, jo tenia dos anyets o tres i va naixé un xiquet dins la guerra ya , pero no havia faena, a llavors el veí de dalt que també va estar a la presó molts anys, però va sortir, van tindre una conservació allí que escoltaven la perinàica, hi havia un senyor que se’n havia baixat d’Asturies aquí vaig, era jefe de tren, era jefe la estació.

(Mon pare també escoltava la perinaica, la perinaica, també l’escoltava, altra persona)

….. era va estar jefe de l’estació fins que es va morir ha hi a Benicarló, i bueno l’escoltaven lo tio Francisco , lo tio Ronda, mon pare i aquell senyor, i aquell senyor.

..com es diu el seu pare…

Manuel Cuartero Pedra, però sempre l’havien cridat Samuel.

També lo van matar,

Si,

Quatre dies desprès, que

Si,

Quatre dies desprès.

Perdoneu, no he posat aquí la gravació en nom del pare i el padrí de la senyora, i Jose Girò Ralló. Vicente Girò Rallo, Vicente es son pare

Ja ho buscarem

Son pare Manue Cuartero Pedra.

Manuel Cuartero Pedra, i a llavors aquell senyor diu, mon pare li diu perquè se’n ha baixat d’Asturies, dice porquè yo presencie la muerte de dos curas y cuatro monjas, i mon pare se va quedar aixìna, vostè es un feixista, que la reunió hi avien estes quatre persones, vostre es un feixista, perquè si hauria fet no l’hauria dit, perquè estaven en tot lo moviment, estaven en tota la guerra, es esa quedat allà a dalt i ja està, això va passar, això pos ya, a llavors el veí de dalt li va dir, Samuel que no treballes, no nosaltres sempre el cridaven Samuel, a les files Manuel i a la presó era Manuel, i entonces diu pues mira allí dalt hi ha un convent de monges, hi ha un convent de clausura i han quedat tres monges malaltes i la madre, necessitarien una persona, ves allí dalt… hi havia un comitè a l’església, ves allà dalt al comitè i apuntat, i si sí, va arribar allà a dalt i li va dir, mira Samuel, diu… voldria que feses una missió si post fer-la, diu les monges i la madre Temprano se’n van anar, i entonces li diu que feia les compres se’n van perquè no ten vas a fer-les les compres i cuides els animalets i ja està, passes el dia allí, va anar va parlar en la madre i se va presentar, i si si de seguida, no va passar res, de mati anava a buscar-los lo pa lo que feia falta i havien tres monges malaltes i la madre, i ell no sàvia que a dalt a una de les habitacions hi havien dos capellans tancats i dos xics tancats, i el primer dia que va arribar no va fer hora ja havia plegat ell, i entonces la madre li va dir te tienes que esperar un ratito mas Samuel, porque passa la.., ja ni havien tret tres, aquells los van matar, dos capellans i a un home que era molt d’església, es igual, per a mi era malt fet, ho trobo malt fet, aquell dia li diu te tienes que esperar que vindrà la madre del xico que está arriba con la hermana a traerle la comida, que eren los ….. de Polaino, aquestos de malt non els deien de “Polaino” li van matar un fill pero ells desprès ho van passejar per tot el poble

– Rosita però desprès lo van tancar junt en los altres

esperat que ja li explicaré, això per ami te tema… ara resulta que allavós a mon pare claró això li va impressionar, quan va arribar ella i li va dir ai Samuel, que encara eren família del sa mare del meu pare, ai Samuel, mira diu vinc que vaig a fer-los les compres i cuido el jardí i això, i mire con en tingut un xiquet i no hi ha faena pues ja guanyo algo, diu a dalt esta el meu germà, aquell xic quan mon pare va obrir el serrejo de la porta, bueno, no li quedaven ni ungles, agarran-se a la paret, el li va dir ,vaja vine pren lo dinar que ja parlaré jo en algun altre, ja veus tu, ja parlaré jo en algun altre, un home que a la temporada se’n anava a Barcelona, a les temporades l’estiu sempre estava a Barcelona i desprès aquí anava a la verdura, eren una gent pobre hi ho tenien que fer-lo així, ma mare eren les m’atalaiares del poble, entonces eren tots m’atalaiares, eren tres germanes i una cunyada, fins que es van jubilar, jubilar no, a última hora se la va emportar Barcelona per encara anava cossin, i que en trau en que setanta cinc anys a d’anar encara cossin matalàs per les cases.

Y allà bons, bueno, aquell xicot mon pare va estar anava a les monges un mes, un mes o mes i mig, Aquí una mica mes avall i a una casa de una senyora que també tenia el una germana allí a dins, i aquest xic es va cuidar de cridar a les famílies pa que vingueren que ja els havien donat el alta, quant va arribar nom pare, …. quant va arribar allí la madre li diu, Samuel le voy a dar una alegria, dice mire el medico me ha dicho……….. dice ara te quedaràs sen se faena, a lo mejor me voy a Barcelona ell. Bueno com tal, li va donar una bossa la madre així, que per a traure-les del convent es va arrimar al comitè va dir m’ha avisat la madre que ja els han donat l’alta, com les em de traure-les, i entoces van contestar-li, ells, natros no anirem a traure-les si surtem i la gent se’ls tira damunt, home això tampoc esta correcte, jo esta allí anant a comprar i se han portar en mi una meravella de bé, i ara resulta que vosaltres voleu fer això fill, i entonces un altre senyor gran que era República com mon pare, li va dir, no pateixes Samuel ja aniré jo i entre els dos les portarem, primer van vigilar i a la una del matí portaren les mongetes per detras de tot això que se està obrant ara i les van portar al pati d’aquest senyor que dona a l’altre carrer, estaven els cotxes de la família, es van saludar i ells amb les escopeta, penjades al coll,

… i la madre li va dir Samuel, como no te hemos pagado nada esto le doy a usted, una bossa … de lo que siga natros …, arriba a casa i diu, i allà bons diu a aquell xicot, ara vindrem a per tu per que elles se’n van a tu te’m de portar a casa també, ell vivia al centre del poble, pero son pare va ser alcalde van ser tots a l’entrada dels nacionals van ser els que van manar del poble, van avisar-los i els van dir, no tingué la porta mig tancada clau per que lo farem molt rapit això, per que claró, allí anant per fora, fora, pos no hi havia cases …. pero aquí es al centre del poble. Deixeu la porta domés així junta, pa poder deixa- lo dins i ja està, i el meu pare i aquell altre senyor, l’altre senyor se va mamar lo menos 20 anys a la presó, també va. Bueno van anar lo van deixar, moltes gracies, moltes gracies, bueno.

Allà bons claró, natros en la guerra aquí van arribar les forces…..tota la mandanga eixa …. i nosaltres estaven en un camp, si, un camp d’aviació, i mon lo van cridar pa la guerra, pa la quinta, i allà bons claró, avançaven, avançaven, avançaven, i estaven a on tocava que hi havia un barranc i baix de aquella cova n’erem al menys setanta, vuitanta o noranta amagats, per que les bales nos travessaven uns als altres, i aleshores quan se va acabar una miqueta això, diu cap darrera no poden anar, cap al poble han de tirar cap a vall per que sinó els mataran, estaven els nacionals aquí al poble, ho va dir el Perilla, un camp de la muntanya, i ens los carros.

Aquella nit van entrar un germà de ma mare i la dona i el fill va ser de la quinta del biberó, mira si que era jove, hi van entrar domes con si van tirar una bomba al riu centrat, se van espantar, mira anemone i al menys estarem ja el xic no el tenim a la guerra, baixarem i estarem en les germanes i tots, anem, els va agarrar en un burret i un carret i lo que portaven damunt i el sopar, i en se’n demà cap a Castelló, cap a vall, arribaren i van sortir a la carretera i allà bons els camions d’intendència de la part dels rojos , diuen exina, pos nos avisaven, pugen per que avançaven i havia casi lió. Van arribar a Valencia i entonces van anar al d’allò de Valencia que hi havia dos de Calig que estaven allà, a l’ajuntament la República n’hi havia dos a Valencia i eren de Calig. Aquell senyor ho van dir, nosaltres anaven uns setanta sis persones totes grans pa poder treballar, los agüeu-los i una pila de crios, nosaltres volien que ens buscaren pa poder treballar, per que això ja es podia engegar. Entonces així va passar, nos van enviar a la província de Albacete però molts, a catorze kilòmetres de Albacete a gran masia de uns banquers, allí, per arribar allí, bueno arribem allí, si era de nit com els gitanos baix d’un garrofer i au, allí dormíem, anàvem a la intendència i encara et donàvem algo.

Devia fer fred per era cap al maig, no ……

Si, si no de nit fred, estaven en una caseta de pedra ……….. i mon anem cap Albacete van arribar allí van anar …. allí no va arribar la guerra ………… a Valencia no va arribar .

Van arribar allí ens van posar a treballar, tenien catorze o quinze parells de mules i els xicots aquell……, i claró les terres se havien que treballar que no era com ara que hi han tractors i tot això, i es van ficar a treballar, van anar a intendència…. a Albacete, i van dir, aquí tenen de tot, hi havia reberes de corders, hi havia reberes de cabres, hi havia tocinos, aquella masia era per no explicar-lo ……. al hivern no se sembra res perquè tot se gela, perquè allí al hivern nos posaven unes llandetes baix perquè anàvem tots en espardenyetes que ja no donaven per a res, nos van donar sabates casí al punt d’acabar-se, allà bons va resultar que nos van posar allí dins, ma mare treballar mon pare a la guerra lo que demanaven… la quinta, tornava vindre, tornava a demanar-lo, hasta que es va saber això, i quan se va saber això, allà bons jo tenia un germanet que va naixé quan va començar això de la guerra, tenia dos anyets dos anyets i mig …… ma mare li donava de mamar .. no hi havia res mes, …………