Testimoniatge de Rosa Bausà Torres

Bausà Torres Rosa, 1923-2014, Castelló Plana Alta. Guerra Civil, bombardejos, repressió, vida quotidiana. Entrevistada el 14 de juliol del 2008 per Maribel Peris.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació oral
continuació

LLEGEIX EL TESTIMONI

Rosa. A la guerra arribava un avió de Palma de Mallorca, li deien la pava, i a les sis de la matinada començava a bombardejar. Nosaltres ens n’anàvem corrents allí on Gaetà Huguet —ara és una escola, llavors hi havia un celler; l’amo recollia el raïm de les seues finques a Vilafamés. Anàvem corrents, corrents, des de la Ronda fins al carrer de Galícia, on eren els cellers. Ens ajuntàvem totes les famílies de l’entorn. Més endavant, veient que els bombardejos no paraven, un home de professió obrer va pensar de fer un refugi dins de les cases de la Ronda Vinatea. Eren tot plantes baixes; a més, ell sabia per on eren tots els pous cecs –encara no hi havia clavegueram. I cap avall, amb escalons i escalons! Els que érem joves –jo tenia 13 anys–, tots els xiquets i xiquetes, pujàvem els cabassos de terra cap a dalt i féiem una muntanya de terra. Així vam travessar cinc cases i quan van arribar els bombardejos més forts, ja era passar a una altra casa.

A la nostra van fer una boca de refugi. Quan la meua germana va obrar, els obrers llançaven tota la runa cobrint les escales, però, els passadissos encara deuen estar.

Ma mare, pobra, es quedava tota la nit a la porta esperant el toc de la sirena, i quan ja es gitava, a les sis del matí, llavors arribava la pava; ens donava el temps just per a córrer al lloc i començaven a caure les bombes. Sempre anàvem pel passeig de Ribalta cap a l’estació d’abans. Bombardejaven els vagons de l’exèrcit i la CAMPSA. Al camí de Morella van fer una destrossa de gent, perquè els queien allí les bombes.

Entrevistador. Recordes durant quant de temps van bombardejar?

R. Dos anys. Els meus pares, al vore que la cosa estava malament, quan va ser allò del front de Terol on es van rebel·lar els guàrdies civils —primer no es van revoltar, després sí— i van haver-hi totes aquelles matances, aleshores els meus pares parlaren amb els més anomenats en l’assumpte de la política del partit socialista i van buscar un camió. Ens va portar a set famílies amb els matalafs i tot allò nostre. El camió era del pare del meu home; llavors encara no ho era, era un xic jove i jo tenia 15 anys. Ens va portar a Elx, a un xalet de nom Las tres estrellas, al camí de Santa Pola. Allí vam estar només tres dies, perquè es posaren a racionar totes les coses. Ens van parlar d’un poble on hi havia pa blanc: era Bocairent. Ens n’anàrem en el mateix camió les set famílies i ens vam repartir en masos, dos famílies per cada mas. Els pares estaven a València en tot l’assumpte de la guerra i, per a saber com anaven les coses, de tant en tant venien per a portar-nos menjar, perquè allí també es va posar malament l’alimentació. La gent va començar a mirar-nos malament, perquè érem rojos i refugiats; de la mateixa manera com fa alguna gent ara amb els immigrants.

E. Anàveu molta gent fugint?

R. Quan ens en vam anar nosaltres, encara no. Això va ser després, l’any següent, quan l’evacuació. Llavors van posar uns camions que eixien de la Porta del Sol. Els que podien fugien deixant-ho tot, perquè les forces nacionals ja havien passat l’Ebre i arribaven per Vinaròs. Era el 1938. Nosaltres havíem marxat el 1937 i vam pensar que els primers a caure seríem nosaltres. I no vam caure; però vam caure després.

E. Com era la vida d’evacuats?

C. En l’evacuació, a l’anada ens va portar en el seu camió qui després seria el meu home; a la tornada, un home de Culla. Quan estàvem evacuats a Bocairent, al principi, compartíem el mas amb la família d’Amadeo Ribó, últim alcalde republicà de Castelló. Tenien 4 fills i disposaven d’un cotxe oficial; després es buscaren una casa al poble. Amadeo i el meu pare anaven a València per a portar menjar, en especial pa blanc.

Es feia la compra per a tots i es compartien les feines de casa. Les filles anàvem a comprar, les mares a cuinar, la criada també. Ma mare llavava la roba als safareigs i amb aigua del pou. La vida la féiem al darrere del mas, al costat de la casa de la masovera. Ella era la que ens ajudava amb els ous i les gallines, i a més ens informava de les coses del poble; el seu marit ens llevava la neu per a poder anar al pou. Ens ajudàvem tots perquè, a més, érem tots de Castelló.

En un altra masia propera estava Carmen Prades, amb el marit i els sogres. I els de Santos, que va ser alcalde de Castelló i vocal de la comissió gestora de la Diputació. El van jutjar i li van eixir 30 anys; després se li quedà en 2 anys de desterrament a Barcelona. Jo tinc prou relació amb les filles.

Quan estava allí vaig emmalaltir i em portaren, per mitjà de Ribó, a un hospital militar que hi havia a Ontinyent i que el portava gent de les Brigades Internacionals. Recorde que era un palau que utilitzava el bisbe, però l’havien convertit en hospital. El personal mèdic era de països del nord d’Europa, tots molt preparats professionalment. També hi havia algun metge que venia del poble. Hi havia un practicant holandés –em pareix que el seu nom era Simón de Ancona, o alguna cosa així–, que ens va ensenyar que darrere d’un fals armari s’amagava una escala que pujava. Vam pujar, junt a unes xiques del poble que treballaven netejant, i al final hi havia un saló molt gran amb taules i armaris. Sobre les taules hi havia consoladors; en aquell moment jo no sabia què era això, però allí ho vaig descobrir.

E. I quina era la funció del teu pare a València?

C. Quan mon pare estava a València, la seua missió era la de conseller de la Caixa d’Estalvis: a la gent evacuada els donava diners. Santos era el cap de Sanitat en les oficines al carrer de la Pau. Ribó va formar allí un Ajuntament de Castelló i rebien comunicacions de Madrid. Ribó era cunyat de Besteiro, que era catedràtic, com la seua dona. Recorde que no tenien fills i estaven casats pel civil. Quan Besteiro estava empresonat i emmalaltí dels pulmons en una presó d’Andalusia, la seua dona no el va poder vore; no la deixaren perquè no estaven casats per l’Església.

E. Hi havia més gent evacuada de Castelló per Bocairent?

C. Sí, per exemple, Gaetà Huguet. Estava evacuat en un mas al costat del nostre; era solter, tenia una criada i sempre estava amb nosaltres. Va vindre per mitjà de Ribó i ens corregia quan parlàvem valencià perquè ho férem bé. Allí, a la Serra Mariola, a Bocairent, passava un tren; li deien la xitxarra i, quan passava, déiem “mireu la xitxarra carregada de madera” i Gaetà Huguet ens corregia, perquè no es diu madera, es diu ‘fusta’. Era una persona rica que va donar el seus terrenys al poble, per a fer escoles. També als masovers, de les seues finques els va deixar els terrenys. El celler, aquí a Castelló, on ens amagàvem de les bombes, també era d’ell. El carrer Concepción Arenal, Galícia, Pare Vela…, tot era d’ell. L’escola Cervantes s’anomenava Gaetà Huguet perquè ell havia donat els terrenys. Després, amb Franco, s’anomenà Cervantes i ara és l’escola on estaven els bombers la que s’anomena Gaetà Huguet. Els terrenys d’Ordoñez també eren d’ell.

E. Has comentat que estàveu amb Amadeo Ribó, ¿saps què li va passar després de la guerra?

C. Amadeo estigué en el camp de concentració d’Albatera (Alacant). La criada, de nom Glòria, es va quedar per a portar-li el menjar, mentre els fills i la dona passaven a França. El seu germà Juan pogué traure’l del camp de concentració i se’l va endur a Andorra. Per a poder passar-lo a França, va utilitzar un carro amb velam on transportava cavalls; així amagat va travessar la frontera i ja a França es va reunir amb la dona i els fills, i tots junts se n’anaren a Mèxic. El fill major tornà a Espanya; estava casat amb Carmen, filla d’un ambaixador d’Espanya a Jordània, i se’ls va emportar a treballar a l’ONU com a representants. El fill xicotet és el que és artista.

E. Tornant als bombardeigs, quan bombardejaven, ho feien només a llocs concrets?

C. No, on volien. De fet les bombes van caure pertot arreu. Bombardejaven des del barco i llançaven les bombes més amunt de la via, al Poble Sec —com déiem—, passant el riu. Allí anàvem a amagar-nos. Una vegada ma mare i jo ens vam amagar al clot fet per un obús al bombardeig anterior. Vam pensar: “Amaguem-nos ací, i així les bombes ens passaran per damunt o no arribaran”. Jo tenia 13 anys, ma mare més de 50 perquè es va casar als 30 i jo era la més menuda.

E. El bombardeig del barco va ser el primer ?

C. Sí, i me’n recorde d’un home que vivia al costat de casa a la central de la llum. Li deien Quico, es va amagar on està ara el ferratger Marcial, i un tros de metralla li va tallar un dit. De barco, n’hi va haver dos bombardejos, que jo recorde; al segon va ser quan ens vam amagar al clot. Al Castelló d’abans, des d’allí es veia la mar i les ràfegues com a llampecs. Tot era córrer amunt, amunt per a fugir de la població. Aquella vegada es veu que feren llarg i llançaren més amunt del riu Sec. Quan tocaven la sirena, segons el nombre de tocs, era de barco o d’aviació. Així va ser tot el temps.

E. Van enderrocar moltes cases ?

C. Sí, al Raval cases antigues. Els enderrocs els llançaven al carrer i allí estaven. Ningú feia res perquè la gent jove era a la guerra; només hi havia xiquets i gent gran.

E. Moria la gent?

C. Sí. N’hi va haver de morts i de ferits, perquè moltes vegades no sabíem quan venien. De vegades mon pare, que estava al Partit, en arribar ens deia: “Han dit que esta nit bombardejaran”. Aleshores ens n’anàvem al mas de la tia Pepa, a Benadressa, a dormir i no bombardejaven; quan tornàvem l’endemà començaven a bombardejar i nosaltres vinga a córrer.

E. Al final bombardejaven més?

C. Sí. També molts conten —jo no ho vaig vore—, que van entrar per la carretera de Benicàssim i moltes xiques anaven a esperar-los al pont del riu Sec, a la Residència. Després van seguir cap a Nules. A Nules, en un costat del barranc estaven els nacionals i en l’altre, els rojos. Les bombes van destrossar tota la ciutat; Franco la va haver de fer nova. Contem aquestes coses i ja som vells, però si no les passes no te’n pots fer una idea. Ho pense al vore les guerres d’ara. Tantes calamitats! I pense: també ens passava a nosaltres. I damunt de tot, aquell patiment! Després, només ens faltava la postguerra!

E. Molta gent ens diu que va patir més a la postguerra que a la guerra.

C. Nosaltres, nosaltres… Si vam passar de por als bombardejos! Pànic! La gent es vestia de nit amb el primer que trobava, anaven disfressats i vinga a córrer. Alguns portaven llocades de pollets o patets. Portàvem llanternes perquè no hi havia llum, ni de nit ni de dia; era un celler on posaven els bocois. Si haguera caigut una bomba ens hauria soterrat a tots, perquè allò no estava preparat. A les places sí que van fer refugis de formigó: a la Ronda Vinatea, a Santa Clara –al convent. S’hi entrava a peu pla; eren com piràmides de protecció per si queien les bombes. Allí portaven les dones que havien donat a llum amb el matalaf, homes per ajudar i el xiquet.

Però a la postguerra va ser una altra història. Mira si n’hem passat, de coses… I el que s’ha fet ací ha sigut creu i ratlla. Ací ningú ha tingut la culpa del que va passar; ha estat un canvi tan pacífic… I tant que en vam passar! Perquè quan es va acabar la guerra, llavors va ser la grossa.

E. I a la guerra la gent com vivia?

C. Com podíem. Hi havia qui anava a treballar si hi havia feina, però quan tocava la sirena tot el món ho deixava tot i a córrer. Castelló ha sigut molt de cultivar verdures; els llauradors sembraven però ho tenies d’aconseguir. Només es vivia del que teníem ací i, a més, se n’havien d’emportar per a menjar els soldats. I les dones a cosir la roba. Al principi de la guerra van arribar a Castelló refugiats de Madrid, que venien pels bombardejos tan forts que rebien a totes hores, quan la volien conquistar i no podien. Jo, la meua germana i ma mare anàvem a treballar a la seu del PSOE, a la Ronda Magdalena, on hi havia un rober, i ajudàvem cosint-los roba. Ma mare i la meua germana cosien a la fàbrica de Dàvalos roba per als soldats; per això, Dàvalos després hagué de fugir. A més, cotitzava als treballadors.

El menjar que hi havia als magatzems era per a enviar-lo al front. Quan van venir els brigadistes, hi havia un servei d’abastos amb farina, blat… També anaven xiques al front de Terol perquè els soldats republicans tenien menjar; aleshores els donaven llet perquè ací no hi havia.

La postguerra va ser un drama; ens vam quedar sense res perquè els diners no valien per a res. Mon pare era contractista i havia acabat unes cases a la Ronda Vinatea amb un altre que li va ajudar en l’obra. Els diners recollits a la Caixa d’Estalvis no van valdre per a res: les úniques sèries valedores eren les antigues. A la tia Pilar, a la tenda, li va passar el mateix. Hi va haver qui va invertir en gènere i el va guardar als magatzems, i en acabar la guerra el van traure per a vendre’l. Eixos sí que sabien com estaven les coses!

Els que no sabíem res, pobres ignorants, amb la por al damunt i els pares a la presó! Allí anàvem a portar-los el menjar. Per a recollir les cistelles van posar homes de Castelló, treballadors d’oficines, que alçaven la tapa de la cistella per a controlar el que portàvem. Ens coneixien a totes. Algú ens va dir com amagar les notetes al fons, on es creuaven les tires del vimet; i no ho van descobrir perquè no alçaven les cistelles mai cap amunt. Les passàvem a uns carros, als empleats de presons, i ells les entraven cap a dins. A la cua, quan era hivern, ens posaven a l’ombra; i d’estiu, al sol. Els polls corrien d’unes a les altres, arribàvem a casa totes plenes de polls. Veus com va ser quan es va acabar la guerra!

E. I de què vivíeu ?

C. Del que ens donaven. Anàvem a demanar a les cases segons ens deia mon pare. Ens donaven 20 duros i, amb això, li portàvem menjar a ell i menjàvem ma mare i jo. La meua germana estava amb la tia Pilar, perquè no tenia fills i el tio Manolo era a la presó. Jo vaig aprendre a fer espardenyes de serquet, se’m va fer una sentadura i me la van haver d’obrir per a traure’n la pus: tenia 16 anys. Ma mare rentava la roba de l’Hotel Suizo, als representants, a canvi de diners. A Castelló els hotels eren La Bola de Oro, l’Hotel Fabra i el Suizo. Aquest era el més important. Ma mare planxava i amb la planxa de ferro deixava la roba perfecta i tot rentat a mà… Es va morir als 75 anys. Va patir molt…

Una vegada, un pres que havia fugit va venir a casa perquè tenia la nostra adreça i el vam amagar tota la nit davall del llit. Fins al dia següent. Al fer-se de dia li vam dir: “A vore què fas, perquè si vénen ens tancaran a totes”. Aquest xic va poder fugir; era un xic jove… Qui sap on deu ser!

A la presó mon pare dormia a terra, en dos rajoles per a cadascú, i dormien almenys 50 en una cel·la. I quan un es girava, havien de fer-ho tots també per a cabre; els polls saltaven dels uns als altres.

E. Has comentat que ton pare va treballar en Casas Baratas.

C. Sí. Mon pare va treballar en la construcció de Casas Baratas, que va fer la cooperativa Pablo Iglesias, de la UGT.

E. I com funcionava això de la cooperativa?

C. Un grup de gent formava part de la cooperativa i anaven pagant diners. Quan en tenien prou, compraven un solar per a fer les seues cases. Treien a subhasta l’obra i mon pare, que era contractista, es va presentar. I li va tocar a ell perquè, amb l’ajuda d’un soci, havia fet l’oferta més econòmica. Així es van construir bastants cases per Castelló; unes, per exemple, encara estan pel Parc de l’Oest. Quan ja estaven construïdes, mesuraven els metres quadrats i, segons el que havies contribuït a la cooperativa, tenies dret a una casa o a una altra. Si arribaves al mínim, pagaves un poc més perquè te’n donaren una. A més, abans de la guerra, mon pare va estar treballant en les obres del port. Era un home molt actiu, que si feia falta discutia amb els altres contractistes; fins i tot, alguna vegada va arribar a les mans…

E. Com va entrar ton pare a la presó de Castelló?

C. Se’n va anar un dia a saludar un obrer que vivia al carrer Joaquim Costa – la seua filla de vegades encara la trobe i parlem. També, eixe mateix dia va anar a casa de la tia Fina perquè havia tingut un fill, l’únic Bausá. El quarter de la Falange era on després estaria el cine Goya i, quan va passar per davant, ja de tornada, se li va acostar un home –que per cert ja ha mort– i li va dir si tenia cap inconvenient d’acompanyar-lo al quarter. Mon pare se’n va anar amb ell (havien dit allò “de los que no tuvieran las manos manchadas de sangre…”). Arriben i li pregunten quatre favades –ell estava molt tranquil–, després van cridar a la Guàrdia Civil i se l’emportaren a la caserna de la Guàrdia Civil. Van dir que havien trobat un peix gros! Me’n recorde del pobre Besteiro: ell va fer un conveni perquè no mataren més gent, i després el van matar a ell i tot a la presó!

Mon pare va estar dos mesos a la caserna de la Guàrdia Civil. Allí estava el sergent Bellés. Aquest home donava de calent! Una dona li va preguntar si als presos els donaven menjar de calent i ell li va respondre: “de calent no li faltarà”. Es referia a les pallisses. Després, a mon pare, el van passar a la presó durant dos anys.

E. Quan el detingueren, en vau tenir cap notificació?

C. No. No res. Quan el portaren al quarter de Falange, els que ho van vore ens ho van dir. I tampoc no ens va arribar cap explicació quan el jutjaren.

E. I a la presó, podíeu vore’l?

C. Teníem visita una vegada a la setmana. Només podíem entrar dos persones per cada pres. Semblava una gàbia de lleons. Al darrere estava ell. Els posaven en un passadís estret, darrere d’una tela metàl·lica. Tota la gent es posava a cridar perquè no ens aclaríem. Ell ens deia: “Aneu a parlar amb fulano i demaneu-li un aval”. Anaves a parlar i ningú et feia cas. Deien: “És una bona persona, però no sabem quan vau evacuar el que va passar”. Després, quan li van fer el judici, no tenia defensa ni res. Els jutjaven a l’Audiència i els militars aquests eren els advocats: defensor, acusador, tot el que calia… Estava a la plaça de la Pau, al costat del banc d’Espanya —ho sé pels que anaven a vore-ho. Jutjaven a molts: uns darrere dels altres. Hi havia a qui li eixia pena de mort, a d’altres 30 anys, a d’altres els mataven allí mateix sense dir-ho… Anava la gent de la família i d’altres del règim. Una persona, quan li vam demanar l’aval, ens va dir que mon pare tenia dos xiquetes (la meua germana i jo) que no havíem pres la comunió. Així eren les coses. El van condemnar a 6 anys i un dia, quan ja portava any i mig tancat.

E. No va estar també a la presó de Sant Miquel dels Reis a València ?

C. Sí. Però això va ser una altra història. Al quiosc Campos, al parc Ribalta, a la part de dins tancada,la gent d’esquerra prenia café. Un dia es va presentar un home de Madrid preguntant qui seria bo per a organitzar el Partit Socialista a Castelló. I un home que era del partit i que també havia estat a la presó, volent-se destacar, va donar el nom de Bausá i de Santos, i més noms. En va dir un rastre. Eren les festes de la Magdalena; nosaltres anàvem a ca ma mare a dormir, per a deixar els xiquets i poder eixir. A la matinada vam sentir trucar a la porta: era la policia. —“Viu ací Bausá?” — “Sí” —“Doncs que s’alce. Li hem de fer unes preguntes”. Jo estava al llit i vaig vore com buscaven papers. L’oncle Paco ens va dir: “No isqueu ningú”. Se’ls van emportar, a ell i a Santos. En fer-se de dia, l’oncle Paco i la germana de Santos van anar a assabentar-se’n. El cas va ser que van estar dos mesos a la presó, i van eixir sense judici i sense preguntar-los res.

E. Mai el van condemnar a mort ?

C. A ell no. Però a Castelló van condemnar a molts. Per cert, ell jugava a les cartes en un bar de la Ronda, prop de la Farola. Jugaven al guinyot. Havia deprés a la presó: jugaven amb els cartonets de les caixetes de mistos, i amb os de bresquilla feien les monedes —al que ho va inventar, a eixe, sí que l’afusellaren. Sempre hi havia un secreta, Baigorri, controlant tot el que es parlava i, en cas de dir alguna cosa, ell cridava la policia, i a qui ho havia dit li donaven un toc d’atenció. No es podia parlar: només dins de casa i a porta tancada.

Entre les dones hi havia això de fer ganxo: cosir al carrer a la vesprada. Ma mare també. I un colp al mes arribava una xica i es posava a parlar amb nosaltres; totes les que estàvem allí li donàvem diners, perquè era per a comprar menjar als presos i ella corria tot Castelló on sabia que ajudarien. Ara ja s’han mort tots.

E. I recordes alguna cosa del Centre Obrer?

C. Sí. Era com un sindicat. Allí cada sindicat d’ofici tenia el seu lloc on deixar les coses. A més, els treballadors anaven a buscar feina, i a segellar una assegurança que, quan van guanyar la guerra, ja no valia per a res. Maria Ortiz era qui portava la distribució de les faenes dels homes; era una encarregada de magatzem de taronges, una dona molt lluitadora pel treball.

E. Tu te’n recordes, dels afusellaments?

C. Sí. L’ordre era afusellar de matí, a l’eixir el sol. Però també els afusellaven de vesprada. Això era l’espectacle més trist que us podeu imaginar. Un camió ple d’homes plorant i cridant. Els mataven al cementeri, al 39, sense consell de guerra. Era només per denúncies. Hi havia una família… —em volien com una filla—, era una dona vídua amb un fill ja major… Ell es va casar estant a la presó i jo li escrivia les cartes a sa mare. La mare no es va evacuar; era la presidenta del Centre Obrer i, en acabar la guerra, la van tancar a la presó. Era ja gran, li deien Maria Ortiz. Llavors van tancar moltes dones. A Anita la Roja (li deien així pel color dels cabells) a l’entrar els nacionals la van tancar perquè l’home havia estat voluntari —ella passejava a la meua germana de menuda… A totes se les van endur a la presó d’Astorga; feia molt de fred i de les flassades de ratlles vermelles es feien bates. Van alliberar Maria Ortiz i van tancar el fill. A la seua dona no la deixaven entrar a la presó per a vore’l, perquè el matrimoni era civil i el fill no estava batejat. El van jutjar i el van condemnar a pena de mort; després li la van commutar a 30 anys. Tot va ser perquè, durant la guerra, a l’església de Sant Nicolau entraren els milicians i feren teatre, per riure, posant-se el vestit del capellà. I a l’acabar la guerra, l’acusaren d’haver mort el capellà, però ja era mort quan es van disfressar. Els van obligar a casar-se per l’Església i se l’endugueren a Astorga. Jo li escrivia les cartes… El van apallissar tant, quan l’acusació, que li van rebentar les orelles i el van deixar sord.

Els camions eixien de dins de la presó, després entràvem nosaltres. El camió anava per la Ronda cap al Passeig Ribalta; al darrere anaven xiquets i xiquetes corrents. Molts sense saber-ne res. Allí, al cementeri, feien una fosa i els soterraven a tots. Per això, quan sent el Adiós a la vida de Tosca, em pose a plorar. Me’n recorde d’un de Saragossa: anava dalt del camió i l’anaven a matar…, i va anar tot el camí cantant-lo. Tenia una veu de tenor de categoria…

Les notícies ens arribaven. No sabies com. Es van fer tota classe de calamitats, hi va haver un desastre… I jo mentre tindré coneixement, me’n recordaré de tot. Sempre estan dient que van morir capellans i és veritat. Però, quants van matar ells manant Franco? I ara les famílies volen traure’ls de les foses… Franco va matar fins al final a la gent d’esquerra… Això més val que no passe; germans contra germans, acusant-se la gent… Com més menut era un poble, més mal… Les enveges… Com que havien guanyat la guerra, volien aprofitar-se’n: no volien la reconciliació. I ara, quan es parla de la transició, es parla de reconciliació… Però un part sense dolor no és un part; això de passar full i d’allò no en digues res… Els mateixos que eren a les comissaries estaven al carrer, eixos no s’han jutjat. Els jutges demanaven diners i després els mataven igualment; els llevaven a la gent l’únic que tenien per menjar…

Ací han passat coses de molt grosses i ara, quan ho recorde, ho sent encara més que quan ho estava passant. Llavors era jove i estaves dins d’això, volies treballar i no te n’adonaves del que estava passant. Quantes voltes ho he reflexionat en tenir els fills menuts! Quina joventut he tingut! Per això, de les persones que encara voldrien el règim de Franco, no en vull saber res. I a més, mai m’he avergonyit de dir que mon pare va estar a la presó. Sóc roja i ho sóc i ho he sigut! I a mon pare el van tancar a la presó per roig!

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top