Testimoniatge de Rosa Borja

Borja Rosa, Borriana Plana Baixa. Guerra civil, repressió, vida quotidiana. Entrevistada per Teresa Armengot i Josep Xordà.

LLEGEIX EL TESTIMONI

Testimoni: Rosa Borja Sánchez (R)

Participants: Entrevistadors (E1, E2), Persona (P1)

Duració: 71’ 04’’

Entrevistadora 1: El que passe és que ens falte bàsicament treballar la repressió, i ara amb la història del refugi, tocarem una cosa que encara no hem parlat i és veure com vivia realment la gent durant els bombardejos en Borriana. Com vivia la gent en el refugi, perquè jo, bé, llegint, jo m’he adonat que sempre es pensava que la destrucció de Borriana havia sigut per la bomba del campanar, i jo crec que abans va haver-hi combats i bombejos forts i coses d’aquestes.

Rosa: Sí. Els meus pares vivien al carrer Lepanto, és a dir, on està ara el del CEA, a eixe carrer, allí vivien ells. Mon pare quan se’n va anar al Front, es va quedar ma mare en casa i amb el meu germà, que va nàixer durant la guerra, i un dia ma mare, jo sé que em deia: «Un dia van tocar la sirena, que venien bombardejos i jo vaig agarrar al teu germà xicotet i me’n vaig anar al refugi que estava ací, a la plaça de La Mercé». Allí hi havia un refugi a prop del carrer Lepanto, i quan va baixar es va esglaiar perquè allí baix sentien cruixir el sostre i les parets, i va dir: «Ací ens agafa la bomba i ens mata, així que quan venia un bombardeig, jo em gitava amb el xiquet així arrimat a mi i no em menejava». Es quedava a casa, perquè la vegada que va anar es va esglaiar tant, que va dir «Açò ens caurà damunt i ens enterrarà vius».

Entrevistador 2: Estava ací a La Mercé?

R: Ací on està la vorera aquesta d’ací darrere, la de vianants, la que està la tenda eixa. Per allí diu ma mare que baixaven i hi havia un refugi, que és on anaven a amagar-se.

E1: Jo sé que hi havien refugis sense acabar i refugis privats.

R: Sí, jo sé que ella em deia que anava ací, a aquesta vorera ampla, baixaven baix i hi havia un, i aquesta gent que vivia per ací pel barri anaven allí a refugiar-se.

E1: I tu, recordes per què es va esglaiar? Dels bombardejos?

R: No, ma mare es va esglaiar perquè quan va baixar allí hi havia bretxes a les parets i al sostre, queien coses, i ma mare va dir que això li cauria damunt i que els soterraria vius, i va dir: «No vull baixar més allí baix». Llavors ella em contava que quan venia el bombardeig, es quedava a casa, es gitava amb el xiquet i ja no es movia, o es posava baix del rebost, que la casa era gran i normalment allí baix s’amagaven molts. Ella no eixia de casa, això és el que em contava.

E1: Perquè ton pare estava en el Front…

R: Sí.

E1: Com li deien a ton pare?

R: José Borja Gimeno.

E1: I a ta mare?

R: Primitiva Sánchez Vidal. Ma mare va morir l’any passat en 106 anys i mon pare es va morir amb 61 anys. Ell se’n va anar al Front a Javalambre, però va haver-hi una temporada molt llarga que ma mare no sabia res d’ell, és a dir, que va nàixer el meu germà i mon pare al fill no l’havia conegut. Ma mare no sabia on estava, i quan van entrar els nacionals, ma mare va agafar al meu germà i se’n van anar perquè li van dir… Ma mare era de Borriol, era la major de huit germanes, i llavors també van fugir del poble perquè clar, la part de ma mare era igual que la de mon pare, han sigut molt republicans. El meu oncle Benjamín, que era el germà de ma mare, va ser el fundador de les Joventuts Socialistes de Borriol, llavors ell es va estalviar fer la mili per excés de cupó de l’època, i aleshores diu: «Jo amb els meus ideals no em puc quedar ací a casa, jo no em puc quedar ací, jo me n’he d’anar al Front», i li diu a ma tia: «No li digues res a la mare, li ho dius quan jo me’n vaja». A les dotze de la nit, agafa la bossa de la roba i se’n va anar i ja no va tornar, amb 23 anys va morir per allà per Andalusia, i tots els companys van enviar una carta dient que “El camarada Benjamín Sánchez Vidal, murió com un héroe“, i les pertinences li les van enviar a la iaia. En això ma mare se’n va anar amb el meu germà amb el posat cap a València, perquè li van dir que la família estava a la plaça de bous d’allí, perquè llavors els reunien allí i els destinaven a pobles, i ma mare: «Jo me’n vaig, no sé res de Pepe». Ma mare va escriure una carta on ella normalment li escrivia a mon pare, suposant que li arribaria, aleshores va arribar allí i se’n va anar de Borriana a Nules a peu amb el meu germà que tenia uns cinc o sis mesos.

E1: Allí hi va haver combats perquè Nules ja l’havien destrossat.

R: Quan ma mare se’n va anar, ella anava cap a Nules i ella m’ho contava: «Quan anava per la carretera, la pava que venia», diu que eixia de Palma de Mallorca i que anava metrallant a la gent, i ma mare es va tirar baix d’un taronger i es va posar al meu germà baix fins que va passar la pava. Allí clar, una dona jove amb un xiquet li va dir: «Que on vas?», «Me’n vaig a València perquè m’han dit que la meua família està a la plaça de bous, veuré si ho saben». La van dur amb un camió, uns soldats que la va dur fins allí on es va trobar a uns oncles de ma mare que li van dir: «Ta mare i els teus germans estan a la Pobla Llarga», i ma mare doncs no va tindre més remei que agafar el tren i anar-hi. Va arribar a les nou de la nit, va tocar a una casa i en veure que li indicaven, se’n va anar i va tocar a una altra casa, i a la següent que toca ix la iaia, i finalment la va trobar.

E1: De Borriana se’n va anar cap a la Ribera.

R: Sí, sí, ma mare va passar tota la guerra a la Pobla Llarga. La iaia li va dir: «I Pepe?», «Pepe no sé res, jo he escrit una carta dient que anava a buscar-lo», la qüestió és que mon pare es va assabentar que estava a la Pobla Llarga, i una nit a les dotze de la nit, toquen la porta i no sabíem qui era: «No vos esglaieu que sóc Pepe», aleshores mon pare va acudir allí perquè encara no coneixia al meu germà, ja que ell va nàixer quan mon pare estava al Front.

E1: I ta mare quan se’n va anar cap a València?

R: Quan estaven a punt d’entrar els nacionals, va fugir. Mira, la iaia i mon pare quan es va acabar la guerra van vindre a Borriana, perquè mon pare era d’ací i ma mare doncs vivien ací, i sols van aplegar, el van tancar a la presó.

E1: Ton pare en què treballava?

R: Mon pare era barber. Ell i ma mare, van aplegar ací i pertanyien al Centre Republicà de Borriana, i cada dos per tres estàvem allí, mon pare era molt aficionat a les obretes de teatre valencià, i allí en feien, feien moltes coses culturals, i de seguit em deia: «La Guàrdia Civil Ja ens han tancat el Centre», i clar, ells pertanyien allí, perquè mon pare quan va vindre doncs de seguida el van tancar a la presó. Ma mare era jove i amb el meu germà xicotet, a La Mercé, que ella vivia al carrer Lepanto, i llavors quan era tardet, quan es feia tard ja no deixaven passar a la gent perquè és quan treien els presos als patis i els pegaven les pallisses. Mon pare clar, estava allí i després els deien els directors d’ací: «Tu vols que el teu home isca de la presó?», «Sí», «Doncs vine aquesta nit a les deu», i mon pare com estava dins, tot això no ho veia, i li va dir a ma mare: «Agafa al xiquet i vés a Borriol amb ta mare, que no vull que estigues ací», i se’n va anar amb el meu germà a Borriol fins que es va aclarir tot el problema de mon pare i va sortir de la presó. Mon pare li van furtar tot el de la barberia, tot requisat, i llavors quan va anar va dir: «Això és meu! És de la barberia», i per a recuperar-ho tot va haver de pagar.

E1: Què era, republicà o socialista?

R: Republicans els dos. És més, la iaia, la mare de ma mare, quan van anar a Borriol els van detenir allí a la caserna perquè el que era l’alcalde de Borriol, que era feixista, era nebot del iaio: «Xa, tu no tens vergonya?», i el va detenir allí.

E1: Doncs això que has dit de ta mare, és que clar, és una miqueta fort el que et diré, els feixistes que volien mantenir relacions sexuals amb les dones joves….

R: Sí, això m’ho va contar a mi ma mare, i és quan li va dir que anara amb el xiquet a Borriol.

E1: I ton pare quant de temps va estar a La Mercé?

R: Mon pare em pareix que catorze mesos, no sé si deu o catorze mesos.

E2: És temps també…

R: I tot va ser per una denúncia que li van posar a mon pare. Un d’ací de Borriana el va denunciar i resulta que no era mon pare, era un que també tenia el cognom Borja, però clar, ací a Borriana hi ha molts Borja. Aleshores mon pare va estar allí en la presó per un sense vergonya que el va denunciar sense ell saber qui era, i va estar allí tancat.

E1: Però era per coses de guerra?

R: No, no. Consell de Guerra no li van fer, ell va estar tancat i prou, és més, ma mare tenien ací uns amics de tota la vida que eren matrimoni, i a ell el van afusellar i ella estava embarassada, va tindre el xiquet.

E1: Qui era? Ho recordes?

R: No ho recorde… Sé que vivien al carrer de la Mare de Déu d’Agost, i va estar allí tancat. Jo vaig nàixer en l’any 1950, és a dir que, jo amb el meu germà em portava molts anys, i llavors jo li feia als meus pares: «Va conteu-me coses de la guerra», i els meus pares em contaven tota la vivència que ells van tindre. Aleshores aquesta dona, que a l’home el van afusellar i a ella la van tancar, i quan van tindre al xiquet li van dir que havia nascut mort, mentida perquè ella al xiquet no el va veure ni viu, ni mort, i llavors ella se’n va anar a França, quan va eixir d’allí.

E1: Minerva? Amparo?

R: No… Que no li dirien Amparito?

E1: Amparito Nebot?

R: No, no era Nebot.

E1: Ell era Ortells?

R: Que no seria Ortells? Sí, jo sé que eren molt amics dels meus pares. Ella se’n va anar a França i allà, es va casar amb un xic que era militar d’aviació, i la veritat que va tindre sort a la vida a pesar de tot el que li va passar ací. Allà pobra va tindre una família i això.

E1: Jo crec que són tots d’eixa colla.

R: Sí, clar.

E1: Moliner, el que va ser alcalde i la seua dona María, encara que eren socialistes, eren molt amics de Pepe Ortells, que era un artista, i d’Amparo.

R: Sí, perquè no sentia nomenar molts als meus pares als Ortells, i eixe cognom em sona que ells els nomenaven, i això m’ho contava. Ella deia: «Jo sé que el meu fill no ha mort», per aquell aleshores, quan tenien xiquets en aquelles circumstàncies, els donaven als militars de Franco per a que els educaren en la religió i amb les creences el Franquisme. Però ella sempre ho deia que no estava mort el seu fill que li l’havien llevat, perquè a ella no li van ensenyar al xiquet ni mort, ni viu.

E1: Ta mare quants anys tenia en la guerra?

R: Ma mare, 25 anys.

E1: És a dir, que va estar ací tota la guerra?

R: Sí, sí.

E1: Fins que els van evacuar, fins juny del 1938.

R: Ma mare se’n va anar quan entraven els nacionals. En eixe moment se’n va anar a la Pobla Llarga, i allí van passar tota la guerra, i quan va acabar, va vidre a Borriana amb mon pare, i és quan el van tancar a La Mercé.

E1: A veure, és a dir, que ací al costat hi havia un refugi.

R: Segons em va contar ma mare sí que hi havia un, el que és el carrer aquest d’ací de davant de la tenda de Muñacos, el que és el Matadero i tot això. Per eixa part ma mare em deia que hi havia un refugi, i em va contar que van vindre una vegada i va veure com el sostre començava a caure i tot.

E1: De bombardeig no va haver-hi un?

R: No, va haver-hi més, perquè ma mare es referia a eixe bombardeig, que és el que va anar, però després ja no va anar perquè tenia por, i es posava dins de casa amb el xiquet amagat i ja no eixia a cap lloc, i això va fer.

E1: Vosaltres teníeu una foto de La Mercé, no?

R: Sí, vosaltres voleu veure-la? Ja l’heu vista, és veritat. Eixa foto la van fer i mon pare la va voler tindre, i llavors jo sé que em deia: «Tu veus eixe que hi ha ací? Eixe cabet d’ací és el pare», i jo sempre que veia la foto sempre deia que eixe cabet era el de mon pare, que estaven tots allà al pati fent-los cantar el Cara al Sol, amb capellans i tots els caps feixistes.

E1: Clar, la vida després de la guerra devia ser molt complicada ací a Borriana…

R: Molt complicada. Es veu que no podien dir res, de seguida els tancaven, anaven de casa en casa per a tancar-los i afusellar-los. Mon pare tenia dues germanes casades amb dos germans, l’oncle Manuel i l’oncle Batiste, i llavors a com eren del Centre Republicà, també els van tancar, i a ells sí que els va afusellar a Castelló, estaven allí tancats i en la paret del cementeri, allí els van afusellar als dos. Les meues ties anaven cada setmana a peu a Castelló a dur el que podien, i una de tantes vegades que van anar, estaven morts, i elles encara els van poder traure i estan soterrats al cementeri civil de Castelló. Les dues tenien un xiquet i una xiqueta cadascuna, i es van quedar les dues vídues, joves i amb dos xiquets, les dues germanes de mon pare.

E1: Ells els deien Saborit? Perquè allí al cementeri civil de Castelló tenen com un…

R: Manuel Saborit i Batiste Saborit.

E1: Tenien com una placa.

R: Les meues ties a Tots Sants anaven a Castelló i els posaven flors. Les meues cosines van dir que era igual, que van allí i ja està, perquè volien dur-los a Borriana però al final no van poder. Eixes eren les dues germanes de mon pare, la meua tia Asunción i Maria Dolores.

E1: I després elles que van fer? Perquè jo sé que per exemple, sí que he vist que ni ha dones que després, l’eixida era anar a França i casar-se.

R: Elles no se’n van anar, elles no es van casar més. Es van quedar viudes, van criar als xiquets com van poder i anaven al magatzem a treballar i ja està. Els que se’n van anar a França van ser els fills de ma tia Asunción, la meua cosina Asunción i el meu cosí Manolo, que sí que se’n van anar a París, i allí van estar molts anys fins que es van jubilar, que es va fer ací una casa, una alqueria, i ja se’n van vindre a Borriana, però les meues ties no, no van eixir de Borriana. Elles a mesura que anaven al magatzem van anar criant als xiquets, però no van eixir d’ací.

E2: Després ton pare va obrir la barberia una altra vegada?

R: Mon pare sí, va obrir.

E2: Li la van deixar obrir sense cap problema?

R: Sí, sí. La va obrir, li van fer el juí i quan van veure que la denuncia era falsa, va eixir de la presó i va muntar la barberia, perquè ell era barber de tota la vida, i ja està, però sempre callant i amb repressió. Jo sí que me’n recorde que ens deia: «Jo no ho veuré però algun dia manaran els nostres».

E1: És a dir que a ta casa no hi ha hagut silenci.

R: A ma casa, no.

E1: Saps el que et vull dir? Perquè hi ha moltes persones que als fills, silenci.

R: A mi, igual mon pare que a mare, no mai, m’ho han contat tot. A mon pare jo li feia quan era menuda, que ens feien fer el Servei Social en la Secció Femenina, i ens parlaven de política i sempre eren los rojos, los rojos, i jo li ho deia a mon pare: «Pare, he anat a classe i ens deien los rojos», «Doncs tu quan et diguen rojo, t’alces i te’n vas». Però clar, jo era joveneta i no ho podie fer res, ens tractaven com si fórem dimonis, i jo li deia a mon pare: «És que ens diuen los rojos», «A tu el pare et pareix roí?», i jo li deia: «Jo no», «Doncs mira, el pare és rojo».

E1: Qui vos deia el de rojos?

R: La professora de Secció Femenina, una que li deien María Melià Requena. Eixa és la que ens donava classes de política, és la que ens deia allò de los rojos.

E1: On? Ací a la Consolació?

R: Ací a la Secció Femenina, que veníem a fer el servei social i ens donaven classes de política, i venien capellans i bé, tot era pecat mortal, i elles tot política però a benefici dels franquistes. Et contaven com si els altres fórem uns dimonis i ells els bons, però jo com ma mare i com mon pare m’ho contaven tot, jo escoltava perquè no tenia més remei perquè era joveneta, no anaves a fer-te de senyalar i més en eixa època, i mon pare em va dir: «Quan comencen los rojos, los rojos, te’n vas».

E1: Els teus pares van tornar junts ací a Borriana? Perquè es van trobar a Pobla Llarga…

R: Sí, però això no t’ho puc dir cert, però jo crec que ja se’n van vindre junts a Borriana perquè ma mare sempre deia: «Vam aplegar a Borriana i ton pare va vindre amb un guàrdia civil i és quan el van detenir i tancar a La Mercé».

E1: Que va estar, catorze mesos?

R: Sí, dotze o catorze mesos va estar tancat, sí. Ma mare, ella va anar, perquè els meus iaios de Borriol tenien molta amistat amb un militar de Castelló, cadascú amb un ideal, però era una amistat tan forta que ells igual es portaven bé, i llavors ma mare va anar a Castelló i va dir: «Passe açò», «No et preocupes, ja ho mirarem i ho arreglarem». Efectivament, quan ell es va posar pel mig, mon pare va sortir prompte de la presó, va esbrinar el procés del juí, el van avançar i és quan va eixir de la presó. Li van fer un juí i no el van condemnar perquè el culpable no era mon pare, a ell el van condemnar perquè deien que havia cremat sants de l’església. Això ho va dir un d’ací de Borriana que vivia al carrer de Lourdes, i mon pare va dir: «Jo? Jo tinc els meus ideals i tot, però jo de l’església ni he entrat, ni he cremat res», però eixe el va acusar, i clar, llavors digues-me tu, sols per això ja anaven darrere de tu.

E1: I per què el va acusar?

R: Doncs perquè van dir que era un Baoro, i com mon pare era el més conegut de Borriana perquè anaven al teatre i ell feia obretes de teatre valencià, era molt graciós, i clar, tots deien: «Baoro, Baoro», i van anar per ell sense veure qui era ni res de res, perquè com era del Centre Republicà, ja el tenien fitxat i van dir que a per aquest. Després quan es va desfer el juí, es va demostrar que el culpable no era ell, i aleshores tots: «És que a mi em va dir un Baoro…», però home, abans de dir això, perquè ací de la família dels Baoro és un més, i llavors va ser per això. Però a mon pare també el tenien en el punt de mira perquè pertanyia al Centre Republicà.

E1: El Centre Republicà és el que estava ací?

R: A la Sindical. El que és avui la Sindical, que diuen, allí era. Això era el Centre Republicà i feien molts actes culturals, però la guàrdia civil el tancava cada dos per tres.

R: Sí, abans de començar, quan la cosa ja estava un poc revolucionada. Jo recorde que mon pare em contava que tenia un amic que estaven buscant-lo, i van dir: «Ací està la guàrdia civil», i els feien eixir un per un del Centre, i mon pare, que tenia una capa que es va casar amb ell, li deixa capa i li va dir: «Posa’t el barret i aquesta capa i ja està», i a mesura que estaven eixint, el que portava la capa i el barret va passar i no el van reconéixer. Però anaven buscant-lo.

E1: El Centre Republicà, tenia molts afiliats?

R: Molts, a Borriana hi havia molta gent. Ma mare sempre deia: «Jo no puc comprendre com tota la Comunitat Valenciana pot ser tant, tant feixista, si això mai en la vida ha sigut d’esquerres, i ara jo no ho comprenc, no m’ho puc ni creure», perquè ma mare ha sigut molt politiquera, a més de ser de les que ha lluitat i ha sigut valenta. Ella es feia creus quan li deien que havia guanyat el Partit Popular, i fins als 100 i molts anys, jo l’he portat a votar, i les últimes eleccions ella va anar a votar, que només es despertava em deia: «Que no anirem a votar?», jo amb el carret i a votar.

E1: A qui votava?

R: Ella a esquerres, mare meua, ja ho crec. Cantava cançons de la República, que em cantava i deia: «Aquestes cançons, el bandit de Franco les va prohibir totes», eren cançons en temps de la República i deien: «Republicana, hasta la muerte…», bé, cançons que aleshores cantaven. Això, doncs alerta al que ells em contaven perquè a ma casa sí, a ma casa sempre no meu han negat mai que tenien eixos ideals, i ma mare tampoc. Ma mare quan a voltes mirava la tele i feien algun reportatge i eixa Franco, embogia: «No tenen vergonya de traure al criminal assassí, no tenen vergonya? No el perdonaré mai en la meua vida al criminal».

E1: De totes maneres ta mare, quan ton pare estava a la presó, de què vivia?

R: Doncs tenien estalvis. Els meus pares tenien diners per a comprar-se una casa, que llavors, eren diners de la República que es van quedar tots ací en una caixa. Quan es van casar, la situació ja estava marejada, quasi començada la guerra en el 1936, perquè es van casar i ma mare tenia una tia de la seua iaia, que vivia a Barcelona, que ella de xicoteta va estar allà, i quan es van casar van anar-hi a Barcelona. Al cap de dos dies d’estar allí, ja eixien els tanques al carrer, i ma mare li va dir: «Pepe, anem-nos-en a casa que a mi açò no m’agrada gens, açò no m’agrada gens», i ja van vindre a Borriana. És a dir, que ma mare ja es va casar en la cosa…

E1: I quan van tornar ací a Borriana, ell se’n va anar a l’exèrcit, però voluntàriament o per què li tocava?

R: No ho sé. Em pareix a mi que a ell el van cridar al Front, però mon pare va anar al Front Republicà.

E1: Al principi se n’anaven molts voluntaris…

R: A ell el van cridar i se’n va anar. Perquè mon pare va fer la mili a Melilla, dos anys va estar allí. Tinc fotos d’ell de soldat i posa Melilla, el nom, la data i tot, i això que s’escrivia amb ma mare, i s’escrivien i es posaven la data i tot. Aleshores, li va tocar allí i va estar dos anys a Melilla.

E1: El Servei Militar i després la guerra.

R: I en la guerra se’n va anar a lluitar al Front Republicà.

E1: Tu tens fotos i documents?

R: Jo de fotos de la presó l’única que tinc és eixa. Ara, de mon pare de soldat a Melilla sí que en tinc, de mon pare de soldat. De documents tinc una carta, que no és d’ací de Borriana perquè és del meu oncle Benjamín, la carta que van enviar quan al meu oncle Benajamín el van matar, és la carta que li van enviar els camarades d’allí a la iaia, i eixa carta sí que la tinc perquè ma mare la guardava. Jo vos dic el que em contava, perquè clar, jo això no ho he passat, ja era…

E1: És el que t’he dit al principi, clar…

R: Després hi havia gent d’ací del poble que anaven voluntaris a pegar, igual dones que homes, a pegar a la gent que estava tancada a la presó.

E1: Dones també?

R: Sí, perquè jo quan anava al cementeri, hi havia una dona que estava allí i ma mare em deia: «Tu veus eixa dona que està allí? Eixa anava voluntària a pegar als presos La Mercé». Ací a Borriana hi havia gent que anava, ací el que era cap va ser un que li deien Conde, eixe és el que manava d’ací, i un altre que de cognom li deien, que vivien a un carrer que va cap allà. Jo ho sé perquè ma mare ens deia els que manaven a la presó, però el Conde era el més dur.

E1: I que passava que a la nit no es podia passar?

R: Tancaven, no deixaven passar a la gent. Ma mare deia: «Quan es feia de nit tardet, ja no deixaven passar pels carrers de darrere», perquè clar, estava el pati i quan els pegaven, doncs es queixaven, per això tancaven, i ell era un dels que treien i els pegaven. Mon pare clar, estava allí tancat i més d’una volta ha vist als companys morts després de la pallissa, els pegaven unes pallisses… Ací va ser quan li va dir a ma mare que agafara al xiquet i que anaren a casa sa mare, i se’n van anar a Borriol fins que mon pare va eixir de la presó. Els meus iaios allí tenien una panaderia, encara que clar, la farina estava retallada, tants quilos de farina no podien passar, però almenys ma mare allí estava amb la família i estaven bé, mon pare li deia: «Jo no vull que et quedes, vés-te’n allà amb el xiquet».

E1: Ta mare quan va tornar?

R: Quan mon pare va eixir de la presó.

E1: I ell què va fer? Va comprar una altra volta tot el de la barberia?

R: Clar, a mesura que van poder, van anar comprant, perquè els diners que tenien no els valien per a res, eren els diners de la República.

E1: Jo això també ho he vist, que a casa ma sogra hi havia un munt de bitllets que no…

R: Mon pare li va dir a ma mare: «Doncs comprarem la casa», i ma mare li va dir: «Tal com estan les coses deixa-ho estar perquè qui sap el que pot passar», i després mira, tots els diners que tenien no els van valer de res. Després no sé, el meu iaio els degueren ajudar per a agafar-ho tot, perquè clar tot el que era d’ells, ho van haver de pagar per a treure-ho perquè estava tot confiscat a l’Ajuntament. Allí agafaven tot el que volien de les cases.

R: Tu coneixes a persones així majors d’ací de Borriana, que puguen contar-nos coses de la vida, dels refugis o coses semblants?

R: Això sí que no… No perquè jo les persones que coneixia que ho sabien ja s’han mort. Jo ja et dic, jo sé el que els meus pares em contaven.

E1: I això que has contat, que ta mare d’ací se’n va anar primer cap a Nules…

R: Se’n va anar de Nules amb el meu germà xicotet cap a València a buscar a la meua família.

E1: I allí, va aparéixer la pava metrallant?

R: Quan ma mare se n’anava per la carretera de Nules, ella diu que la pava eixia de Palma de Mallorca i com anares pel camí anaven metrallant, i diu que feien un soroll molt fort, era un soroll diferent i quan el sentien, deien: «La pava!», i s’amagaven, perquè això tirava a matar a tot el que es movia. Aleshores ma mare quan va sentir eixe soroll tan fort, ja seu va pensar i es va tirar dins d’un hort baix d’un taronger i allí es va quedar amb el meu germà i fins que va passar.

E1: Ja es va trobar a gent que la van portar amb un camió…

R: Soldats, diu que la van pujar a un camió i la van portar fins a València, perquè la van veure amb el xiquet xicotet tan desemparada, que li van dir que la pujaven i que la portaven de Nules a València amb el camió.

E1: I a la plaça de bous és quan van dir…

R: A la plaça de bous és on va veure a uns oncles meus, uns cosins de la meua iaia que li van dir: «Ta mare, ton pare i els teus germans estan a la Pobla Llarga, els han destinat allí», perquè es veu que allí destinaven a les famílies. Llavors ma mare va agafar el tren i va anar de València a la Pobla Llarga, i allí és quan es va trobar amb els meus iaios i els meus oncles, perquè ma mare era la major, eren 8 germans, i ella era la major de tots.

E1: Eren de Borriol tots.

R: La família de ma mare eren de Borriol… És que resulta que el meu besavi Ramón, era de Borriana i la meua besàvia Teresa, era de Castelló. Ell era forner i quan es van casar li va dir: «Ramón per què no vas a Borriana que allí no hi ha cap forn?», aleshores van dir que no era mala idea i se’n van anar allí i van obrir el primer forn que va haver-hi, era d’ells. Per això ma mare allí la coneixen com la dels Panaders: «De qui eres? De Primitiva la Panadera?», per això ma mare va nàixer a Borriana, però la família del meu besavi era de Borriana.

E1: Bé doncs, no sé jo… Alguna cosa més que se t’ocórrega?

R: Tantes coses que m’han contat per la part de ma mare i de mon pare… La meua iaia era de Borriol i quan van entrar al poble, duien una bandera republicana en la faldilla, que si l’hagueren pillat, l’hagueren afusellat.

E1: Com li deien?

R: A la meua iaia li deien Primitiva.

E1: I de cognom?

R: Primitiva Vidal Antoni.

E1: I portava una bandera republicana nugada a la falda?

R: Sí, baix de la faldilla portava la bandera, que eixa bandera, com el meu oncle era el Secretari d’allí, tenia molts papers i tot, i ell, abans d’això ho va soterrar tot perquè complicava a molta gent del poble, perquè si ho pillaven, a la meitat de la gent del poble els tancarien a la presó. Van fer una fossa i ho van soterrar tot, però la meua iaia la portava baix la faldilla, quan va entrar dins del poble, que van estar tancats a la caserna, ella baix de la falda duia la bandera republicana. Després, la van tallar a trossets i la van cremar perquè van dir que si ens pillaven… ens podien fer una malesa, i a trossets la van tallar i la van fer desaparéixer. Però la iaia va entrar a Borriana amb una bandera republicana baix de la faldilla. I el meu iaio, cent per cent republicà, perquè quan va estar allí retingut, va anar un guàrdia civil i li va dir: «El rojo este», i ell: «Doncs sí, cuando estaba dentro del vientre de mi madre, yo ya era rojo», i el guàrdia civil li va pegar una bufetada, però el meu iaio era valent, no es callava. Un germà d’ell, que va ser jutge de la República, doncs també el van matar.

E1: Afusellat?

R: Sí.

E1: A Castelló?

R: A Castelló, sí. A la dona, que era tia de ma mare, li van rapar el monyo i les feien anar a totes les del poble amb el monyo rapat amb cànters d’aigua des de la font fins a dalt del Calvari, a netejar-lo cada dia carregades amb cànters d’aigua, perquè a Borriana no hi havia aigua corrent i havien d’anar per ella a la font, i les feien pujar cada dia amb cànters d’aigua al Calvari a netejar.

E1: Què era una germana de…

R: Un germà del meu iaio Benjamín, la dona del meu oncle.

E1: És a dir, que ací també rapaven a les dones.

R: Sí, ací rapaven a les dones, i a Borriol també.

E2: Ací a Borriana també?

R: Sí, els governs fascistots, eixos són els que s’encarregaven de rapar el monyo a les dones.

E1: Doncs bé, ja…

R: Jo vos conte tot el que recorde.

E1: M’ha paregut molt interessant.

R: Allò que els meus pares m’han contat, perquè com jo ja vaig nàixer en l’any 1950 tampoc he conegut res, però els meus pares sí que m’ho contaven.

E1: De totes maneres, viure ací a Borriana en una família republicana, per a tu no era complicat?

R: No. Jo no he tingut mai cap problema, el que passa que clar, quan eixia per ací jo no deia res, perquè les que anàvem juntes, totes amb pares creients i famílies feixistes, però jo no deia res.

E1: Però vosaltres sí que anàveu a missa.

R: Anàvem perquè ens obligaven a anar a missa els diumenges. Quan jo era xicoteta t’obligaven i després, et donaven un val per a anar al cine als frares que feien pel·lícules de El gordo y el flaco, i si no anaves a missa, no et donaven el val. Havies d’anar perquè pogueres anar al cine. Teníem set o huit anys i anàvem a veure les pel·lícules, però llavors era, que jo recorde que anàvem i ens donaven classes de religió i els capellans et deien… I ara quan et fas major, penses l’imbècil que érem i que ens ho creiem tot, que eren coses fantàstiques el que ens contaven, és que et deien coses que deies, açò és increïble, però com eres joveneta, doncs vius això i ja està.

E1: Però a ta casa no callaven i després el món exterior és tot el contrari.

R: És que a mi m’ho contaven tot des de casa.

E1: I t’han ensenyat a callar.

R: Jo no podia dir perquè jo m’adonava que totes les altres… i clar com mon pare ja em va ensenyar que la gent que aleshores manava estaven tots en contra dels rojos… doncs jo deia: «Si parle i dic açò, se’m tiraran totes com a llops», perquè jo no podia dir res aleshores, jo havia de viure la vida que ens feien viure. Entràvem a l’escola i cantàvem el Cara al Sol dins de classe, tot així, perquè els que manaven eren els capellans, eren els que més manaven.

E1: A ta casa quan va morir Franco i ja va vindre la democràcia…

R: Mon pare ja havia mort, no ho va conéixer pobret. Nosaltres la nit que va morir Franco, estàvem a casa d’una germana de ma mare a Castelló i va obrir una botella de xampany i ho vam celebrar.

E1: Ta mare com veia eixos canvis?

R: Ma mare contenta. Quan va morir Franco, ella es va alegrar molt i aleshores quan va vindre la democràcia i tot, ella ho va agafar amb alegria perquè ells van lluitar molt per la llibertat, ella em deia quan anàvem al mercat: «Mira, això ho van fer els republicans, eixe mercat el van construir els republicans durant la República, aleshores hi havia més cultura que ara», se sabia tots els noms dels ministres de la República, el de sanitat, cultura… Ella ho sabia tot, tots els noms de tots: «Aquest d’ací, és el fill de Largo Caballero, el van matar els bandits aquests perquè van agafar a José Antonio i van dir de fer un intercanvi i no van voler, aleshores aquests van matar a José Antonio, però el van matar perquè no van voler fer l’intercanvi amb el fill de Largo Caballero», això meu va contar a mi ma mare.

E1: Doncs bé, ja no sé, com ja comencem…

R: Jo si sé una cosa i recull dades vos ho diré…

[conversa irrellevant]

E1: El dels refugis que queien…

R: Sí, ma mare m’ho deia que a la plaça aquesta d’ací darrere, perquè ella en estar prop anaven a refugiar-se allí, és el que més prop tenien, però des d’aquella vegada ja no va tornar, quan pensava que li queien damunt, i ja no es menejava de casa.

E1: Que mal s’ho degueren passar…

R: Sí, perquè una dona jove amb un xiquet xicotet, un pare al Front, després s’acaba la guerra i no tenien res i almenys, mira, allà com els meus iaios tenien el forn doncs, almenys fam no han passat, però no hi havia res, perquè encara que tingueres diners, no podies comprar res. Els meus oncles anaven a l’estraperlo, allí anaven els germans de ma mare.

E1: Jo et volia preguntar per això, perquè tot el món acabava a l’estraperlo.

R: Sí, el meu oncle Paco i ma tia Teresa m’ho contaven, que una vegada van anar a l’estraperlo i que a voltes es feia de nit: «Escolte, vosté ens duria a Castelló?», i d’allà dalt del camió anaven cap a Castelló perquè potser anaven a València o on fóra, i canviaven oli per arròs… Els germans de ma mare eren joves i anaven a l’estraperlo.

E1: Rosa, moltes gràcies.

R: Jo el que he sabut vos ho he contat.

E1: Si cavil·lem més coses, ja sabem que estàs ací i vindrem.

R: No sé, ara de moment… És que m’han contat tantes coses…

E1: Doncs ja parlarem un altre dia també.

R: Jo a vegades em contaven coses i deia: «Com es poden fer eixes injustícies?», i ma mare em deia: «Sí que passava, sí. Ací a Borriana va haver-hi una dona que va agarrar dues creïlles perquè tenia dos xiquets xicotets i no tenia per a menjar, i li van posar un rètol al coll i la van passejar per tota Borriana», això m’ho va contar ma mare. Dues o tres creïlles per a bullir-les, i quan la van pillar, la Guàrdia Civil la va passejar amb un cartell al coll.

E1: Jo el que havia sentit moltes vegades és el que et deia, això de quan anaven a La Mercé a gitar-se amb les dones.

R: Volien aprofitar-se de les joves, i els deien: «Tu vols que el teu home isca?», «Clar, sí», «Doncs vine aquesta nit», i mon pare per això li va dir a ma mare que se n’anara. Però això sí que passava, tots els bandits que manaven aleshores, però mira… Moltes injustícies, les guerres porten moltes injustícies perquè jo a vegades em contaven coses i em feia creus, i a més calla’t, perquè de seguida la Guàrdia Civil si parlaves alguna una cosa… ja anaven darrere de tu. Mon pare tenia la barberia i allí tenia gent de tots els ideals, igual tenia d’esquerres com de dretes i llavors mon pare doncs callava, què havia de fer, no podia fer res més. Clar, ell li deia: «Algun dia manaran els nostres, jo no ho veuré», pobret va vindre molt tocat. Mon pare em va contar que, quan estava al Front a Javalambre, estaven a les trinxeres totes plenes de neu, ells estaven dins, i ell pobre, arran de tot això, va passar de malalties del cor, tenia asma, i ell deia: «Tot açò em ve per tot allò», de tot el que va patir.

E1: Va morir jove.

R: 61 anys tenia… Ell sempre m’ho deia que era per tot el que havia passat en les trinxeres plenes de neu, tots amagats i gelats perquè no tenien mantes que abrigaren… Són coses que passen, i que has de fer? Per això ells, i tota aquesta gent que ha passat tot això no ho han perdonat mai: «Doncs si això ja ha passat, això s’ha d’oblidar», i ma mare feia: «Això no es pot oblidar mai de la vida, tot el que ens han fet, hem patit massa», són famílies molt castigades, tant la de mon pare, com la del meu iaio, com la de la iaia de Borriana.

E1: Quants afusellats hi ha en la família?

R: L’oncle Sento… tres.

P1: L’oncle Sento és de Borriol, no?

R: Sí però era jutge durant la República, era el germà del iaio Benjamín i després l’home de la tia Asunción i l’home de la tia Dolores, que els van afusellar ací a la paret cementeri de Castelló, són els Saborit. Després quan va passar tot, que van fer això que cobraven les vídues de guerra, els va arribar un paper que posava: «Muerte por hemorragia», i ma tia Asución deia que no ho firmava, que la mort d’hemorràgia era del tir que els havien pegat, i es va posar nerviosa i no va voler firmar-ho.

E1: Elles no cobraven cap pensió?

R: No, com eren dels contraris, elles no cobraven res. Elles es van quedar vídues amb xiquet i xiqueta cadascú, i elles doncs anaven al magatzem a treballar i a allò que venia bé, perquè es van quedar vídues molt, joves i han hagut de treballar molt. Després quan arriba el paper eixe, ma tia Asunción em deia: «Veges tu, dir-me que s’ha mort per hemorràgia, del que els van afusellar».

E1: És que eixes pagues les van pagar l’any 1989, em pareix.

R: Sí, clar. Veges tu, les nétes ja eren major i els meus cosins ja estaven a França treballant, ja eren tots majors, però quan elles es van quedar vídues no cobraven res de res. No veus que eren dels contraris… Elles treballant i ja està, per a poder treure als xiquets endavant.

E1: Després se’n van anar a França?

R: Els de ma tia Asución sí, i els de ma tia Dolores no. La meua cosina…

P1: Però viu ací ella.

R: Sí, però se’n va anar a França i quan es van jubilar, Sunsioneta i Manolo se’n van anar a França i van estar allí molts anys, i quan es van jubilar ja es van fer ací un piset i se’n van vindre a Borriana, però mentre no es van jubilar, van estar allà.

E1: Però a França se’n van anar per…

R: No, a França se’n van anar els fills.

E1: Sí, però per falta de treball o per política?

R: No, ells se’n van anar perquè resulta que l’home de la meua cosina Asunción era francés, el que passa que la família no la tenia controlada, però després es va assabentar que tenia germanes a França. Aleshores va ser quan van anar allí a conéixer a les germanes i ja es van quedar allí a treballar i ja no van tornar. Després, la meua cosina va tindre dos xiquets que van estudiar a França i es van treure els dos una carrera, i després quan ja es van jubilar, van viure ací. Va ser per això, perquè José era francés però no sabia res de la família. Es veu que a la guerra van desaparéixer o ells no van tindre contacte amb els germans, després al cap d’uns anys es veu que, a través de coses que anava esbrinant, perquè ell sabia que tenia família, la va trobar.

E1: Família espanyola que estava a França?

R: No, francesos. L’home de la meua cosina era francés el que passa és que estava ací a Borriana, però ell descendia de França. Al final és quan va trobar a les germanes que estaven a França, i ja se’n va anar allí a treballar, i ma tia Asunción es va quedar ací, ella no volia anar-se’n perquè tenia por de morir a França i la meua cosina: «Però dona!», i la meua tia: «No, no, jo no. I si em morc allà? Jo no vull morir». Tots els anys el dia de Nadal venia a dinar a ma casa, tota la vida, i la meua cosina: «Veges tu, no vol anar», perquè una vegada que va anar, als quatre dies que estava ja volia tornar, que només es despertava sols feia que mirar per la finestra, com si d’allí veiés Borriana. I per cert, va morir amb 93 anys, la més vella, els altres es van morir jóvens. La família de mon pare eren sis germanes i ell era l’únic xic, érem una família molt llarga, tant la de mon pare com la de ma mare.

E1: Ja tornarem un altre dia.

R: A veure si recull jo informació. La que també sap moltes coses és Antonia, perquè sa mare era comunista, i sa mare se’n va anar al Front i anava d’infermera de la República. Ella també sap moltes coses, si voleu que jo parle en ella i li ho diré.

E2: Sí i quedarem amb ella.

R: Sí, sí, els pares d’ella eren molt… No sé quin dels dos havia estat a la presó… Antonia ha tret molta informació de tot això. Ja li ho diré jo a Héctor…

E2: Ens enviem un correu i parlem amb ella.

R: Ella era més major que jo, però jo vos he contat el que em contaven els meus pares.

P1: La que més sap és la iaia de Borriol.

R: I la de Borriana, també. La tia Teresa és la que més em contava, que anava a l’estraperlo…

P1: I el de la bandera…

R: Que la iaia Primitiva va entrar amb la bandera, que si la pillen, la maten.

E1: A mi sí que me’ho ha contat una dona de Castelló que tenien tanta por que tenien un gramòfon amb l’Himne de Riego, i que sa mare ho va xafar tot i després els trossets els tirava a una planta i ho va tapar amb la terra, de l’esglai. Que és de Borriol, per cert.

P1: Ells el que van fer és que la van tallar i la va cremar, i totes les llistes de tota la gent diu que ho van guardar en una fossa.

R: Però com la casa era llogada, ja no hem sabut res més… allí s’ha quedat, a la fossa. El meu oncle Benjamín era un home molt sabut, mira si ho era que els va dir als meus iaios que era una llàstima que no estudiara per a mestre, perquè el mestre els va dir: «Jo més del que sé no li puc ensenyar», era molt sabut. Escrivia a màquina, i portava tot el tema de les llistes de guerra, de la gent… és a dir que tenia molta informació. Llàstima pobret, que amb 23 anys el van matar.

P1: I la carta? En teoria la té Teresa.

R: La tia Teresa té la carta, jo tinc la fotocòpia en una carpeta. Trau-la si vols. Eixa carta la tenia la que li va dir al meu oncle que no li diguera res a la mare fins que ell no se n’haguera anat, i eixa tia és la que tenia la carta i jo em vaig fer una fotocòpia perquè volia tindre el que van escriure. Espera…

[conversa irrellevant]

R: Jo tenia un amic meu que era francés i quan érem joves, ell venia i parlàvem, llavors parlava amb ell de política i ell em deia: «Rosa, calla no crides perquè si ens escolten…». D’ací no podies parlar res.

P1: Ma tia Teresa ens ho cotava a nosaltres, si hi havia algú, no ens deia res.

R: A veure deixa’m les ulleres… Jo sé que la tinc la carta…

E1: A la Ribera anava molta gent…

R: Sí, els destinaven molt… On estarà? No sé on està.

E2: No passa res.

R: Ací està la foto, l’autèntica.

E1: Aquestes fotos qui les feia?

R: Les feien allí, es veu. Jo sé que mon pare es va fer en una foto d’aquestes….

E1: És una impunitat fer aquestes fotos… A veure, que et deus sentir molt impune en fer una foto de tot el món tancat…

R: Sí, en feien, i algunes que estaven totes les dones assegudes davant, totes les dones de Borriana.

P1: La meua iaia diu que teníem una altra, però jo no l’he vista.

R: És una que estan les dones… Jo l’he vista però s’haurà perdut, que estaven totes les dones, que estava la Caliua, i totes aquestes d’ací que es veu que eren de Borriana.

P1: A saber… com tenia la barberia igual la daguera perdre…

R: Jo sé que la carta la tenia… no sé on estarà.

E1 i E2: No et preocupes…

E1: I eixa carta de què és?

P1: De quan es va morir. La van enviar, però la van enviar els mateixos companys, els que escriuen la carta, no és res oficial.

R: Els mateixos que estan al Front amb ell són els que han enviat la carta.

P1: I expliquen on va ser, més o menys com… La guardava ma tia Teresa, el que passa és que estarà…

R: Ells no ho han agafat tot això, allí estarà, tot a casa.

P1: Jo no sé ni si ells saben que…

R: Ells no ho saben això, Javier sí perquè és d’aquests que és molt escriptor, però…

P1: És igual.

R: Jo sé que la tinc el que passa que no…

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top