Rosa- Si, a l’any huitanta si.

E-Si, el setze de juny del huitanta. I després que firma la…

Rosa-A ma mare no li van donar res. A vore, si, si, si. Si, si. Si, que li varen donar, pense que ere mig milió de pesetes d’atrasos i li vaen donar, a vore, li vaen donar… Después li donaen vint-i-dos o vint-i-tres mil pesetes. Tots els mesos. I ella diu: «eran mig milió de pesetes pa vosatros perquè hau patit igual o més que jo i la pensió pa mi». Mos va donar lo que li van donar d’atrasos a mosatros, als tres fills, i ella se va quedar la pensió.

E- Que tu quants…quants anys ne tens, Remedios?

Rosa- Quants en tinc jo? Pos jo en tinc setanta-sis

E- O siga que tu quan…

Rosa- Jo quan mon pare el van matar tenia set anys.

E- I t’enrecordes de tot?

Rosa- De casi tot. Bueno, me’n recorde de molt perquè ma mare mos ho contava moltes vegaes. Mos ho contava… i m’enrecorde que ella se n’anava… mosatros vivíem a les Alqueries. 

E- De santa Bàrbara?

Rosa- No, Del Niño Perdido. I vivíem, eeeeh…. a casa cantó, un poc m’es pa c’allà que proper d’allÍ estava el riu. I a les tres del matí -d’això m’en recorde, perquè davant de casa vIvia una germana de ma abuela i ma mare s’en va anar allí-… aah, i li va dir a ma aaaah… a ma tia que cuidara de mosatros perquè ella se n’anava a Castelló perquè van anar a avisar a una dona del costat de casa que l’home l’havien matat. I…. i aquella li ho va dir a ma mare. Diu: «pos jo m’en vaig en tu». Diuuu… «tu no vingues en mi que tens els xiquets massa xicotets». Diu: «ma tia ja ho sap i se quedarà en ells». I a la que apleguen al pont del riu Sec, aquella dona li diu: «Torna-te’n a casa! Que tens els xiquets massa xicotets». I ella li diu, diu: «que no torne!». L’altra: «pos ves-te’n! Jo no vull que vingues en mi. Com te n’has d’anar tu a soles? Que nada, que ves-te’n». La una que ves-te’n i l’atra que no, ma mare se’n torna. Però a la que pega uns pasos, diu: «el cor me diu que m’en vage i m’en vaig en tu. I no me digues que me’n torne que no me’n tornaré». I s’en van anar a peu de les Alqueries del Niño al cementeri de Castelló a peu les dos a soletes per la via endavant, les dos a soles. Que això és una història, eh?

E- I van arribar allÍ, no?

Rosa- Van aplegar allÍ. Van aplegar allÍ, al cementeri i el sepulturer… al sepulturer, ma mare li diu: «Veges si està Ismael Cervera». I, pues... i aquell home li diu «Pues no». Mira com la va vore d’afectà que diu: «No, no». Diu: «No està». Diu: «en la llista perquè els van matar a tots en la presó».

E-Segur? Això són los de la misa, no?

Rosa- De?

E- Es que el vint-i-cinc d’abril, va ser el vint-i-cinc d’abril…

Rosa- El vint-i-cinc d’abril.

E- …de l’any coranta

Rosa- De l’any coranta

E- I es que no sabíem. És una cosa que no sabíem si els havien afussellat a la presó…

Rosa- Dins de la presó. Quan… quan els traien. Bueno, els van traure, millor dit. Ma mare dos dies antes la van avisar que anara que tenia una visita pagà, a la presó de Castelló. Dos dies antes o el dia d’antes, no recorde bé. I ella se’n va anar a la presó. I varen traure a mon pare, no ho sé, n’hi havien unes reixes, prequè jo m’en recorde. Era xicoteta, però m’enrecorde. I estaen uns a un costat i nos…iiii els familiars a l’altre costat. I mon pare…i pel mig anava sempre un guàrdia passejant-se. I mon pare li diu a ma mare. Diu: «Mira, vaig a dir-te una cosa». Diu: «no tanques a ningún xiquet. Ha vingut la beneficència. Que la llibertat és molt bonica». «No vengues l’hort», diu. Mon pare tenia… tenia un poquet de terra. «No vengues els horts. I tu, no patisques que jo t’ajudaré», diu. «Bueno, i tu això perquè me ho dius? Que van a matar-te?». I mon pare diu: «No, jo te ho dic pa que ho sàpies». Les muñiques les tenia trencaes perquè estava encadenat. No sé que va fer… eh? I els peus en caixes. I estava resistint, parlant en ella, dient-li lo que havia de fer i lo que no havia de fer. Eh? Ma mare, no sé, diu, perquè diu que ella va… se ve que es va desmaïar i la van traure i en front hi havia una dona que es portava molt en ella i… enfront de la presó… la van agarrar i la van dur a eixa casa. I quan li va passar, pos ja no va poder parlar més en ell. Mira en quin remordiment s’en degué anar eixa persona.

E- I com va saber que el van afussellar a la presó?

Rosa- Ah! A voràs! Ai! Perquè n’hi hava un tio meu…n’hi hava un tio meu que… que estava també tancat i un germà de ma mare i el va replegar mon tio.

E– Que, com es deia, ton tio? Gil?

Rosa- Mon tio. Gil.

E- I de nom?

Rosa- Manolo Gil. Manuel Gil Burillo.

E- O siga, que estava José, Teresa, Ismael i ara ton tio.

Rosa- Manolo. Però mon tio no el van matar. Mon tio va eixir de la presó. Era el germà major que la mare i el que anava davant de la mare. Perquè ma mare eren set germans. set o huit? Vuit. Vuit germans. Tres xiques i cinc xics. I este era el que anava davant de ma mare. I mon tio mos heu va contar, això. I quan van aplegar allí, entonses. el sepulturer que n’hi hava que me recorde d’ell perquè anae molt. Li dien el senyor Diego.

E- A on? A Castelló?

Rosa-. A Castelló, si. El senyor Diego li diu a la dona, diu: «Fica un perol de tila», diu: «que esa dona mos donarà faena».

E- Ta mare

Rosa- Ma mare. Diu: «Que esta dona mos donarà faena. Esta xica mos donarà faena». És que mon pare tenie trenta-cinc anys i ma mare en tenia trenta. O trenta-dos. Se van casar, ma mare me pense que tenie vint-i-tres anys. I mon pare, pues tenia, home, no sé si eren tres o quatre anys més que ella. Als vint-i-tres anys. No més van ser deu anys casats… deu anys casats van ser. I aquell home mirava la llista i diu que era l’últim de la llista. I al final li diu, diu: «Mira, Remedios», diu: «és que no s’han mort allí on els maten a tots». Diu: «se van sublevar, van escomençar a cantar la Internacional dins de la presó i van dir que com igual els havien de matar, que ells d’allí no volien eixir».

E- I els van matar a la presó

Rosa- I els van matar… els van ficar en una d’això, diu, que tots aixina i ta-ta-ta-ta-ta-ta. I el home de la… de la Consuelo, l’amiga de la tia Francisqueta, tamé va vindre a casa a dirliu a ma mare. I aquell home li va dir: «Remedios, ves en la cara ben alta que el teu home me ho ha jurat i me ho ha perjurat»… que també estava tancat allí dins en ell… «que ell no ha fet res malament». Tots dien que mon pare no havia fet res mal a ningú. No sé si era veritat o era mentira. Ma mare… ma mare sempre ha dit que… eh… ella no ha sabut mai que haija fet mal a ningú.

E- Mira, ací està lo del consell de guerra, però bueno, el consell de guerra que és… l’acusen d’estar en uns que van matar a un camí de Betxí, però…

Rosa- Això és lo que la meua cosina die. Mosatros quan… quan… eh… a la guerra, vivíem al carrer La Saleta… i el amo de la casa que mosatros vivíem tenia al camí Betxí passes que se diu la Polp, allí darrere n’hi hava una alqueria. I mon pare se’n va fugir del front que estava i va vindre per mosatros i mos va dur a la… no, no… allí se’n va anar la mare. No, això va ser quan mos va dur a casa la tia Carmen. Total, que ell se n’anava a on estaem mosatros. I diu que va passar un camió i diu: «on vas?». I ell anava a peu. Diu: «on vas?» Diu: «és que ahi al camí Betxí…». Diu: «…està la meua dona i les xiquetes…», diu: «…i m’en vaig». Diu: «puja». I segurament, dalt del camió, portaen a gent que anaen a mata-la, segons m’han dit a mi una cosina meua.

E–Ahií.. eeeh… bueno, a ell no li acusen directament de tres del comité que (i ell estave també present), quan van detindre una persona que després la van matar al camí de Betxí, però…

Rosa- Pues ell anava en el camió. Va baixar a on estaem mosatros, que era allí a la Pol i els atres, diu que van seguir avant. Això és lo que mos han dit a mosatros…

R2- Una cosina-germana nostra, que és major que mosatros, mos heu deia: que ma mare… eh, que ton pare se’n va fugir, que estaven tots ahÍ en la… en la…

Rosa- I estava Maria, que se n’anaven davant, davant i mon pare mos va agarrar, que tenia una bicicleta allí a l’alqueria i mos va agarrar a tos i mos va dur on estava ma tia i estaen carregant un carro que aquells tenien pa anar-se’n i mon vam anar a La Ribera, que el meu germà va nàixer allí. Que encara tenim una amistat… més, més, més que germans, eh?

E- A quin puesto de La Ribera?

Rosa- En Énova… l’Énova… Manuel

E- I després de la guerra?

Rosa-Vam tornar ací

E- Vau tornar…

Rosa- Vam tornar. Que si mos aguerem quedat a lo millor a mon pare no li haguera passat res. Que ell no volia que mos vinguèrem.

E- I què va passar? O sea, ton pare… eeh…. bueno…

Rosa- Pos mon pare va aplegar a casa… va aplegar a casa i home, ell no… no creia que havia fet res a ningú, ell no… no… pues diu que se’n va anar. Mira, en la vespra va vindre, a vore… apleguem a casa i mos diuen que m’auelo, el pare de mon pare estava molt malet i ma mare mos dixa en esta tia que jo conte, en una germana de m’auela, mos dixe en ella i se’n va a vore a m’auelo i quan va aplegar a casa… a casa m’auelo estaven els capellans a la porta que… l’habien. Ahi ja s’havia acabat la guerra. Que estaven fent-li l’anterro a ma güelo i una dona del carrer, com entonses donae... ficae el mocador al cap i tota la mandanga, aquella dona li vaaa… li… ella anava en devantal se ho dixa allí, aquella li va donar un mocador i se’n va anar a l’anterro conforme anava. I aplegà mon pare a casa, com ara esta nit, i li diu ma mare: «ton pare s’ha mort». «Com que mon pare s’ha mort?» Diu: «I aaah… i encara està en el depòsit, encara no li han donat terra». Diu: «pos jo vull anara vore-lo». I ell va vindre allà on estàvem mosatros, i per vora riu se’n va anar al cementeri els dos de nit i com ja era de nit… i els van obrir la porta pa vore m’auelo… mon pare a son pare, que l’anaen a… diu que a enterrar-lo. I al dia siguient, pues ell se’n va anar a presentar-se al cuartel de la Guàrdia Civil. Va dir que estava en casa i que ja no anava a tornar a casa.

E-Que el van tancar, a la Mercé?

Rosa- el van tancar a la Mercé. I ja no va tornar a casa. I ahí no sé el temps que va estar perquè jo… i d’allí se’n van anar a… van passar a Castelló.

E– Si, perquè ahí el consell de guerra crec que el fan a juliol del trenta-nou. Molt prompte.

Rosa- Si. Això li ho van… li ho van fer ací. Ahí a on és ara Sant Josep, a la casa del Carpe Diem. Ahí. Si… si… a Sant Josep. Si. Els portaen per la carrera tots nyigats com si foren criminals. I n’hi havia una a Sant Josep…

R2- No era a la Mercé?

Rosa- Xica, a la Mercé estaen tancats…

R2- I Sant Josep… a on?

Rosa- si, a on està Sant Josep, la caixa de Sant Josep… allí.

E- I vosté se’n recorda d’açò?

Rosa- Es que son pare també estava tancat. Es que agarraen a tots els que… els que no els pareixia bé, els arreplegaen.

R2- El meu sogre, també estava tancat. I un metge el va traure. No tenie res, agarraen a tots i hala! El que havia estat…

Rosa- Una altra… una altra… una altra història… una altra història. El meu germà va nàixer cinc mesos antes d’acabar-se la guerra. Eh?

E– A novembre o aixina

Rosa- En novembre. En novembre. El dia 14, me pareix, de novembre, me pareix que va nàixer. I…

R2- mon pare tenia catorze o quinze mesos.

Rosa-  Catorze o quinze mesos… i com no n’hi hava, perquè ma mare estava a soletes, havia d’anar a treballar i jo era la major, tenia set anys, este cinc i el meu germà xicotiu, eh? I ella no tenia res. Perquè va anar a casa a per… a per mobles i roba i tot i al mig de casa un muntó de pòlvora i ahí no n’hi hava res. Res, dos caïres n’hi haven. Allí no n’hi hava res. Ni roba, ni mobles, ni res de res de res. I se’n va tindre que tornar a anar a casa amb la cua feta, eh? Pa mantindre a tres críos ella a soles, a vore què tenia que fer… El meu germà, quan ja anava… ja anava anant, vam vore que… que el xiquet anava coixet. Anava coixo. I ma mare el duu al metge… diu: «és que, paix que li veig a la cameta més semeta», diu, «i va coixet». I el metge li diu: «Ui! Això és una paràl·lisi des de xiquet». Diu: «ara t’enviaré jo a Castelló a don Vicente» El va enviar a don Vicente Sancho. Sancho. Diu: «ara l’enviaré jo a Sancho». I el va enviar, o sea el va enviar a Sancho. I ma mare, com no n’hi haven, en el xiquet al coll dret a Castelló a peu, eh? Per la via ahi n’avant. I aplegà a Castelló i aquell home diu… el metge quan el va vore, duia una carta del metge de cabecera i… quan el va vore diu: «Este xiquet…», diu: «…això és una paràl·lisi». Diu: «Jo li veig una paràl·lisi. Però ara l’anviaré jo a l’hospital i li diran que no està. Però vosté insistixca i li dóna eixa carta a…al metge se la citarà». Diu: «allà està el metge Abastos» que li dien, un metge de ós que era una eminència. Diu: «està en l’hospital», diu: «que ell està tancat, està detingut…», diu: «...però…», diu, «que estava en pena de mort…», diu, «…i no l’han mort perquè és… de tant sabut que era». I aplega alli i la monja li diu: «Este senyor ací no està». Diu: «no me diga que no està perquè m’acaba de dir don Fulano que està ací que vinga. Mire, ahi té la carta». <«Ai! Espere’s a vore si està però jo tinc en el text que no està».

E- Açò a l’hospital…

Rosa- Açò a l’hospital… de Castelló. Eh? I aplega allí… i no se en qui va parlar la monja. Total, que van passar a ma mare en el xiquet i allí, com ell estava detingut, hi havien uns guàrdies en ells. I quan va llegir el nom del xiquet, Ismael Cervera, diu… els diu als guàrdies, diu: «Ixquen allí fora que açò és una consulta particular d’ella i vosaltres no tenen el perquè d’estar ací dins». «Tranquils que no me’n fugiré». I quan s’en va anar diu: «el seu home estava tancat?». Diu: «Si senyor». Diu: «I li dien Ismael Cervera Torres». Diu: «Si senyor…». Diu… «que vosté el coneix?». Diu: «Mira, ell me donava minjar a mi…», diu: «…i jo li donava tabaco a d’ell». Diu: «I dormíem per tots llocs». Diu: «quan mos havíem de girar…», diu: «com estaem com les sardines de bota… Va! Una, dos i tres i pum!». Tots girats d’un costat. Quan se cansaen feien la mateixa. Això a Castelló. Este metge li va dir a ma mare, diu: «este xiquet paràl·lisis no en té». Diu: «el xiquet, és una debilitat tant gran la que té en els ossos…», diu: «…que ara açò jo li ho arregle en un minut». Li va fer ell un vale pa anar a la lecheria, a la carnisseria, i a tot. Diu: «açò, anirà a Vila-real i li ho cunyaran...», diu: «… i vosté anirà a comprar en això…», diu: «… i no té que pagar un gallet». «Quants xiquets té?», diu: «tres». Diu: «pos ahi n’hi ha pals tres. Li val per tres litros de llet…» Li va fer, pa que minjaren els tres.

R2- Pos no se l’ho ha passat ma mare, pobreta…

Rosa- Eh? I…

R2- Per no vendre la terra, per no fer-se dona roïn, per no donar els fills, per no tancar-los…

E-Que açò era normal, lo de donar els fills?

R2- Si, entonses si.

Rosa- Molts ne donaen. Molts… I els tancaen... no cabien… Qui estava en la mateixa situació que ella els tancaen en la beneficència. Per això mon pare li dia: «no els tanques. Tu no els tanques. Tu, tranquila, que jo t’ajudaré». «Però per què me dius eixes coses?». «Tu tranquila i no patixques de res que jo t’ajudaré». I ella diu que li ajudava,eh?

E- Com?

Rosa- Ella diu que li ajudava. Ell el van matar i ella venie, se n’anava a dormir I aobria la porta de… de l’armari de la cuina I feia: «Sinyor... esta nit ja hi hem sopat». Perquè ella no minjava. «…esta nit ja hi hem sopat, a vorem demà què passarà…».

E- I en què trrballava?

Rosa- Ma mare? A on eixia. Ma mare anava a cullir, ma mare anava a fer faenes, ma mare anava a l’almacén, ma mare ha anat al pelaora, ma mare ha anat a raure, ma mare ha anat a…a tot lo que li han dit. Ha tingut la sort…que la han volguda molt i li donaen faena, eh? Perque ella anava a la pelaora, allà a l’estació, la que estava…que ara estava a la carretera del Grau. Se deia València per la… era la pelaora que primer estava ahi l’almacén de… de Guitarrilla. I ma mare entrava a les sis del matí, a les quatre del mati s’alçava i mos feia alçar, mos llavava la cara i mos feia el monyo i mos deia: «Ara torne-vos a gitar, asplaet així de no menejar-vos sinó vos desfareu el monyo». Portaem trenes les dos. Pa que mo n’anaem a escola al dia sigüient i ella se n’anava a una casa de una cosina d’ella a fer-li la faena. Tots dormint i ella hasta llavava les habitacions, aquells dormint i ella li feia tota la faena I d’allí se n’anava a treballar a la pelaora.

E– I que estava, ella a soles en vosatros?

Rosa- Ella a soles. I un germà de ma mare pues és el que més mos va ajudar, que era viudo, i mosatros estàvem en casa d’ell. I ell li ajudava, però tot no podia ser perquè eren els jornals molt xicotets I ella, pues, diu que el problema era d’ella, no era d’ell. I ell li va ajudar molt, però ell volia casar-se també. Que festejava i volia casar-se. I, mon tio mos va deixar a casa, ells vivien dalt i mosatros baix… o al contrari.

E- Ací a Borriana

Rosa- No, a les Alqueries, a la casa eixa que jo he dit, que… a les Alqueries. D’ací de Borriana mon vam anar a les Alqueries perquè allí estàvem en casa mon tio I aquí la casa era alquilà.

E– I de les Alqueries… de les Alqueries coneixieu a Rafael Usó?

Rosa- Si

E- Que es va morir l’any passat

Rosa-Si… casat en una cosina meua. Rafael Usó, la dona d’ell era filla de una cosina germana de ma mare. La família de ma mare ha sigut una familia… rics no, però la més miserable de tots era ma mare. Tu coneixies als “dels carros” que el deiem? Els “canastos”? Els Traver? El metge… el metge no, era… era el comerciant… els comerciants. Vivien mon tio era “canasto” i la dona, la que jo te dic, era “canastos”. I a d’ella li deien Pasqualeta i vivien, han viscut tota la vida al carrer Nou, aci a l’entrà. I on està Saturn, al costat, en la cantonera no, perquè después li va comprar l’altra casa i ho va juntar. Ahi vivia un home que li deien Pepet, Pepet el dels “carro”. Tenia una filla que festejava en Pepe Volant, un que estava a Correus estava Pepe Blanc. Eixos eren cosins-germans de ma mare. Tenia un altre cosí-germà que, aixina com ara n’hi han camions, entonces eren carros. I ahí a la estació eren… eren mon… ma… a vore… ma uela, eren dos germanes, per raere eren dos germans. I tota esta gent que jo t’he dit eren fill de un… dels germans. Eren com ordinaris de l’estació… carregaen i descarregaen i tenien a muntó de carros i… per aixó els dien “els dels carros”. I eixa gent, la tia Filomena, que ere un Bort, que es va morir no fa molt. I Vicente, Vicente Bort, que estava en el banc de Bilbao. Vicente, que encara viu. Viuen al carrer Sant Vicent. Eixos, ma mare i sa mare eren cosins-germans, tenen els apellidos igual. Perquè eren dos germanes, per raere dos germans. O siga, que tota la familia ha segut una familia bé, però… però van tindre la gran desgràcia que mos van llevar lo que…

E- Tu t’en recordes? Tu t’en recordaràs, però tu… o si. Tu t’en recordes de la guerra?

Rosa-Jo, claro que m’en recorde!

R2- Jo en tenia cinc anys i ella en tenia set.

Rosa- Quan se va acabar la guerra, però quan…

R2- Però jo m’en recorde. Ma mare feia: «Ai! Ja ve la pala!». I jo anae al mig del carrer a vore l’avió que era la pala I esta amagar-se per tots puestos. Si, si. I quan estàvem allà on Manuel, quan venia la aviació al refugio allí al…

Rosa- Allí a l’alqueria teniem un… allà a l’alqueria aquella d’allà dalt. Si caia una bomba allí, imagina’t. Però com a on veien casa tiraen, pos fugíem tots. I…

R2- Jo m’en recorde de mon pare I que el dia que va anar a alistar-se, jo estava ahi i esta estava ahi i el meu germà ahi, davant d’ell, cantant-mos Cara al Sol.

E- Cara al Sol?

R2- Cara al Sol era? No. La Internacional era? Ui! Jo que sé. Que mos cantava?

Rosa- Jo que sé, qué cantava

E- Si que ho saps

R2- No, no. Jo sé que mos cantava una cançó d’eixes de… de tot allò.

E- Ell ací fica que primer va ser de la UGT. I després es va fer de la CNT.

Rosa- Ell… ell… ma mare diu sempre… ho diu sempre… el deia sempre. Que ell i mon tio Pepe, el home… el pare del meu cosí, eren dos ànimes i un cos, eren dos germans. I mon tio, pues era…

E- Anarquista

Rosa- Eh? I ella diu que el van matar per fer-li cas al germà. Perquè diu que el germà n’havia fet moltes i ell no..i ell pagava en una. I si no més pagava en una, pues van fotre al germà per ell.

E- I el germà va fer moltes?

Rosa- Moltes! Ell era segon alcalde I jo no sé lo que feia, perquè jo no ho sé.

E- Home, va ser segon alcalde en… va ser regidor de sanitat quan era Moliner l’alcalde.

Rosa- Si. Quan era Moliner alcalde. Si senyor. I jo no ho sé si ell ha fet o no ha fet. Ma mare deia que diu: «Mal no n’ha fet…», diu, «perquè ell lo que feia era que se n’anava a una…», diu, «tenien uns soldats que els havien ferit I anaen als establiments i els van de donar minjar perquè eixes persones tenien que… i tu m’has de donar açò perquè no sé cuantos, i tu m’has de donar allò per no sé más». Eh? De que haixga matat o que haixga fet això, jo ja no… ja no sé res.

E- I de… i de Teresa, vos en recordeu?

Rosa- De Teresa? Claro. Claro que mos recordem. Ma tia… que estaen ací, en ma casa. I el meu cosí… això va ser a l’estiu antes de morir.

Rosa- Pues ma mare va passar molt. Moltíssim.

E- I com vos trataven ací a Borriana?

Rosa- A mosatros? Mosatros vivíem… vam estar a les Alqueries…

E– No,no. Te dic després de l’afussellament del pare…

Rosa- És que mosatros estàvem a les Alqueries. Vivíem allí i aquí no… Ma mare tenia tota la família allí i mosatros vivíem allí. Ací veníem, però… A ma mare una persona del carrer li va dir… una persona del carrer, li va dir: «si me dones a la teua filla…», a mi, «…el teu home no el mataran». Això és aixina. Diu: «I no te tanque perquè tens un xiquet xicotet, sinò te tancaria». Ma mare li va contestar «Pos mira, jo no he fet res a ningú. El que tanca obri, si vols tancar-me, jo els agarre als tresiI que mos mantinguen. I mon anem allí. Si vols tancar-me, com jo res mal no li he fet a ningú, pues jo no…. no…. no tinc por a ningú». «Si tu me dones a la teua filla, el teu home no el mataran». Diu: «I trauràs al meu home, al carrer? Si és que el traus, que no el trauràs… però me ho has de fer en papers I tot». Diu: «Dona…», diu: «com resulta que no el trauràs que igual el mataran pues no te he de donar ningún fill. Perquè si jo te donara una filla meua i el meu home ixquera...», diu: <«..a d’ell no el matarien però ell me mataria a mí». Una del carrer. Fa tants anys. Això ho contava ma mare. Una del carrer.

E- Entonces, era normal quedar-se en els xiquets de…?

Rosa- Aaah! Si ella haguere cedit! I ella haguere dit: «Pues bé». Pues mira, era una que no tenia fills. I ma mare li va contestar això. Diu: «I tu a mi per què vols matar-me?». Diu: «Perquè quan venia… quan venia la aviació un dia enmig del carrer vas dir: en tants que en maten i encà queden». Quan venia la aviació diu que desceien, tiraen al riu de Millars i desfeien el pont i no podien passar. I ella diu que va dir: «Rèdeu! En tants que en maten…» mirant aixina cap amunt quan passava…«En tants que en maten i encà en queden». Paraules que a vegaes se diuen… que en mataen, quan anava la metralleta eixa, tiraen una bomba i mataen a qui es presentava.

E-I en l’època de la guerra anaveu a l’escola, vosatros?

Rosa- Mosatros anaem, però allà en Énova. A la doña Amparo. Allí vam estar hasta que es va acabar la guerra. Allí mosatros, n’hi hava una dona de Madrid, una mestra…una mestra de Madrid I també se’n va anar evacuà i aquella dona mos donava escola a tots els xiquets d’allí del poble. Que era un poble xicotet. Però anaem a escola en ella. I quan vam vindre, pues anaem a les Alqueries, anaem a escola. Però, què pasava? Que… com havíem de cuidar al xiquet anaem una setmana cada una. Eh? Haviem de cuidar al xiquet. Ma mare tenia que treballar. Al millor la setmana que te tocava anar a tú ma mare feia (perquè això sempre ho ha tingut): «No, filla, eixa roba i eixes espardenyes no m’agrà conforme estan. No pots anar a escola». I preferia anar malament, mal vestits i mal d’això, que no… que no anarem.

R2- Però quan vàrem eixir de l’escola d’allí jo no sabie res. Anaes una vegà de cada quinze dies, no t’ensenyaen res…no t’ensenyaen res perquè, entonces...erem xiquetes! Tindrie uns sis o set anys jo ja. Jo m’enrecorde. I jo m’en vaig posar de passejaoreta en un forn de les Alqueries i el home de la del forn era mestre…

Rosa- És que eixos eren amics de la mare. La Carmen Maria. Ells mos donaen repàs…anaem al repàs.

R2-Entonses que feia? Que havia un xiquet xicotet, com tenien forn diu: «A la Celina me l’enduré jo i que cuide al Gonsalo». I a l’hora de minjar li ensenyave a llegir i escriure que ni li pagaren. Quan el xiquet s’adormia li feien: «Ala! Puja dalt». Que estava el forn baix… «Ala! Puja dalt». I me’n pujava dalt a que don Antonio em donara d’això.

E-I quants anys tenies?

R2-Ai! Vuit o nou anys.

E- I ja estaves cuidant al xiquet?

Rosa- Uuui, uuui, uuui! I antes! Mira, no cuidaem al meu germà i ma mare mos el deixava preparat que…que l’arròs li se cuia sense foc…jeje…perquè enceniem el foc i l’enceniem i quan s’apagava ja s’havia apagat I ma mare feia: «Aaaai! Açò són palometes. Heu cuït l’arròs sense foc». Pues erem xiquetes…erem….erem xiquetes. Erem dos xiquetes.

E- Pos es que jo vaig conèixer a Rafael Usó. Pues que..eh..de casualitat abans de…quan s’estava morint la seua dona. Després, vaig estar parlant un dia, bueno, un altre company i jo i ens va contar que ell va estar a la presó, a la Mercé, als setze anys. Ell tenia un germà que era Batiste Usó i ell me va dir que va desparèixer. Van tancar al pare, a d’ell, a la seua cunyà -la dona de Bastiste-…i que Batiste va desparèixer.

Rosa- És que ells vivien per allà, per la Creueta.

E- No, per si el coneixieu…

Rosa- No, a d’ell si. Al germà no. El germà es que és això. Que mosatros entonces erem xiquetes. Erem xiquetes. El germà quan era la guerra va desparèixer.

E-I el germà és el que figura ahí en el sumaríssim del mossén pare, el cabo Usó.

Rosa- Això era…ells vivien a les Alqueries.

E- De malnom eran “Pitos”

Rosa-”Pitos”, si. Els “Pitos”. Que el “Pito” aquell que…no eren família de…Carmencita “la Pita”. Claro, cosins. Carmencita “la Pita”. Claro, cosins. Jo dic, jo no sé de que…de que…perquè a les Alqueries pos eren tots una familia. Perquè era…Perquè jo tenia catorze anys i m’en vaig vindre…catorze encà no els tenia, quan vaig anar a casa la senyora Lolita. Encara no els tenia, jo, que era una xiqueta. De passejaoreta. Que els xiquets pesaen més que jo. I después, d’allí me s’en va dur ma mare, diu: «és que vull que vinga a treballar en mi, que sinò serà fadrina i no més sabrà estar en amo». I me va dur a casa. I me n’ana... i vaig anar en ella una temporà a la pelaora aquella que n’hi hava a la carretera del Grau. Ma mare era encarregà d’allí. I tu sas que feia? Tots se prenien pastilles pa dormir i ella li deia al metge: «Done’m pastilles pa no dormir». Perquè ella entrava a les sis del matí i feia el turno d’ella, el turno de de vesprà i part del de de nit, eh? Això és lo que feia ma mare. I a mi se me’n va dur per tindre companyia pa anar a casa. I vaig anar, pues cosa de dos o tres mesos i d’allí va ser quan Trinidad li va dir a la mare d’anar a passejar una xiqueta a casa Duràn. Als Duràn tampoc els coneixes? Tu no eres d’ací? I l’auelo Goleta? És que els Duràn són molt coneguts. La fàbrica eixa que varen fer era de Duràn, al camí Mas i amo. Bueno, ell era el gerent d’allí. Pos a mi aquella xica que n’hi ha una xiqueta xicoteta i Trinidad era encarregà principal de la fàbrica eixa i tenia molta amistat en eixa casa. «Busca’m una xiqueta i que me se l’ha emporte», això tindrie jo…els quinze anys no els tenia. I m’en vaig eixir d’allí pa casar-me.

E- I el vostre pare que està, a Castelló soterrat?

Rosa- Si. Mon pare el vam portar ací. És que mon pare d’una cosa mos n’han passat a una altra. Mon pare, quan ma mare estava esperant-lo, els duien en una tartana, com si foren aquelles tartanes aixina tapaes, una tartana d’eixes del oeste, una tartana d’eixes, i allí dins de la presó els duien a la tartana, al cementeri, uns damunt de altres, com si foren…borregos. I ma mare…Si n’e van matar no sé si eren trenta-set o trenta-cinc, no m’en recorde bé, trenta-no sé quants, eixe dia. I ma mare es ficava, diu que n’hi hava una taula gran i els agarraen i de les cames els arrastraen i els tiraen allí. I els familiars que estaen, pues si n’hi hava algú que no…elles, es que pagaen a un home que estava…li pagaen el jornal al seguir-lo, al pare de…Al rabre de Càndig…li pagaen el jornal i aquell home nava I deia els que estaven. I aquell era el que li va dir a aquella dona del costat de ma casa, que estava l’home d’aquella…però mon pare es que el van ficar en después. Mon pare era veritat que no estava en la llista. El van ficar en después, eh? El van matar sense…se veu que no…no li tocava encara. El van matar en después. No ho sé. Pos si n’hi haven trenta-tants, diu que li faltava pal cupo i van agarrar d’ell,eh? I en l’últim… la última carretà va ser quan mon pare diu que baix de tot, ma mare diu que només li va vore les espardenyes, diu: «eixe és el meu home». Que ella encà no ho sabia. I aquell home, al final, li va dir la veritat. I diu que, quan el van traure d’allí i diu que el va agarrar i va vore que tenia les munyiques trencaes, i els peus trencats. I diu que va estar tres dies en capilla. El capellà diu que volia confessar-lo i li va dir que se confessara…I direu, això…s’ha mort i com ho sabeu? Que s’ha mort m’ho va contar mon tio. Això mos ho va contar mon tio. El capellà li va dir: «Confessa…»

E-El germà de ta mare…

Rosa- El germà de ma mare. «…confessa perquè van a matar-te». Diu: «pos mire, vaig a dir-li una cosa: el pecat el tindrà el que me matarà, no, perquè eixos també són manats. Els que me manen a matar. Jo no he mort a ningú i jo no he robat a ningú i jo no he fet mal a ningú. Per lo tan vull dir-li que no tinc res que confessar-me». I com no va voler confessar-se el van enterrar al cementeri civil. I ma mare estava allí I li va deixar trenta duros, que entonces valia una caixa…trenta duros, eh? I allí n’hi hagué caixes i ma mare…eixe xic que li pagaen elles, diu: «Nyàs que jo duc…». Eixe tenia un germà, que també lo varen matar, però no el van matar eixe dia, el van matar en después. «Nyàs, Remedios, els trenta duros de la caixa del meu germà i tu ja m’els donaràs a mi». I ma mare li va comprar una caixa i a mon pare el van ficar en caixa, però. Ella no volia dur-lo, a mon pare, en mosatros i li feie: «mare, per què no el du a Borriana?» I ella feia: «No, perquè….jo no sé si el porte a d’ell o no el porte, i vosatros no sabeu això com està». Diu, això era una franja gran i ficaen, els tiraen, diu… si caia un damunt d’un altre igual tenia…igual tenia. Cap ací, cap ahí, cap ací, cap ahí. I ella, quan van ficar a mon pare, com estava alli quan el van tapar, i va agarrar una estaqueta I li la va clavar al cap. A on li van ficar el cap, ella va agarrar una estaqueta i la va clavar ahi. I sabíem que estava ahí perquè ella li va ficar la senyal. I el últim any que ma mare va viure, casi…pos a l’any siguient va ser quan se va morir. Un dia li dic….mon anem a Tots Sants a…

E-Que quan se va morir, ella?

Rosa-  Ma mare es va morir en el huitanta.…fa ara vint-i-quatre anys. Ma mare va morir el dia vint-i-nou de mayo. Tenia setanta vuit anys. No és que fOra tampoc…que jo a vegaes faig: «A mi no més em queda un». Si, si, jo ho pense a muntó de vegaes. Ne tinc setanta-set… pos ella….

E- Total, que… que ella volie portar-lo ací?

Rosa- Ella no…ella no volia. Ella deia -i els heu deia a totes, perquè el dia de Tots Sants se trobaen totes allí- i ella feia: «Per què no fem…els fiquem a tots junts i fem ahi enmig del cementeri, ací, on ells estan, que volien estar, ahi enmig un monument i els fiquem a tots ahi, en tots els noms?» I li diem que si, que si, però el PP no ens ho permitia. Total, que l’any antes de morir-se ella mon anem al cementeri a Castellló, diu: «saps què ha pensat, filla?», diu: «que vosatros teniu raó». I jo feia: «és que mentres mosatros estarem no passa res, perquè mosatros no ham de deixar de vindre. El dia que no estarem se perdrà, se perdrà». I ella diu: «pos tens raó». I antes de morir-se ella vam, no, el vam portar el dia que ella es va morir. El dia que ella es va morir. Però com ella ja ho tenia tot planejat, estava buscant un ninxo, perquè ací o te mors o ni n’hi ha ninxo si no és de segon mà. I estava buscant de segon mà i no trobaem res. I que si ella no haguera dit que volia dur-lo no mos l’havien deixat traure, eh? Perquè eixe home, el senyor Diego…bueno, entonces era el gendre…entonces era el gendre…diu: «la viuda volia portar-lo?» I jo dic: «pues si senyor», perquè estaem la xica…esta xica que viu ací darrere, que el home era entonces el sepulturer d’ací…jo li vaig dir: «Isabel…» perquè estava…ma mare estava apuntà a l’Ocaso. «Ma mare volia dur a mon pare, què tenim que fer?». Diu: «Vosatros no res, ja m’ho apanyaré jo». Ella va parlar a l’Ocaso I ella diu: «ja ho sé que volia dur-lo..». Diu que ella va vindre i me va dir i jo dic: «pues si». Que quan tinguera una cosa que a d’ella li agradara que li ho diguera i «…pa portar a ton pare». I aquell home mos ho va preguntar: «ella volia dur-lo?» I jo dic: «pues si». Entonces mosatros li diem: «ell diu que està ací, però ma mare diu que no està ahí, que està ahí». Diu: «Ai!». Jo dic: «Ell té la sepultura ahí, però ella diu que la…ella està ahí, al costaet».

E- En la fosa de Castelló?

Rosa- Si, perquè les feien més grans del…del degut i el últim pues se quedava ahí a estar a fora del puesto. Li ho vaig… li ho vaig dir jo a eixe xic perquè va vindre…se va morir ma mare…se va morir a les sis de la vesprà i en l’endemà de matí jo li dic al meu germà…jo li dic: «Mone a Castelló que jo vull anar al cementeri i vull…encara que ella m’ha dit que ho aclarirà ella, jo vull parlar en este xic». I entonces eixe xic me diu «Vam agarrar un metro...he agarrat un metro i ja ho he medit jo. I havie començat d’allà cap ací -que era la medida de una persona-…d’allà cap ací, medint, medint, medint i vam aplegar ahí. I d’allà cap ací, els que n’hi haven…d’allà cap ací els que n’hi haven i ton pare està ahí». Jo dic: «pues veritat té. Que ma mare ho deia». I quan van ascarbar, pues claro, allí de caixa ja diu que estava la serraura baix. De caixa jo n’hi hava, però estava la serraura. Entonces eixe xic me va tocar i me va dir: «ton pare tenia…» Estava ma mare ací, de cos present, pobreta. Toca el teléfono i diu: «sóc el conserje d’ací del cementeri de…de Castelló. Ton pare tenia…tenia alguna dent de or?» I estàvem ací la tia Pepita, la tia Filomena, una germana de ma mare, i jo dic: «tia, mon pare duia alguna dent de or?» Jo no me’n recordava… diu la tia Pepita de seguida diu: «Si». I jo li ho dic i diu: «pues, entonces ja està clar». Diu: «és ell». Diu« I ton pare era molt alt?». I dic: «a muntó alt». Perquè ma mare era alta i mon pare era més alt que ma mare. Diu: «pos si que és ell». Diu: «perquè ha passat…», I ells ens ho va contar. Perquè quan mosatros vam anar i vam parlar en ell i mos va fer tota la explicació… I entonces… I jo li vaig contar lo que ma mare deia i ell diu: «es que si no esteu segur no se n’anirà». Diu: «és que no…si no esteu segurs…». Jo dic: «no el toqueu, eh?».

E- I el van portar ací.

Rosa- I el van portar. I quan ma mare vam anar al cementeri ell, en una caixeta aixina, estava tot ahí.

E– I vosatros vos en recordeu de quan…de quan van afussellar al seu germà? A Pepe?

Rosa- Es que…es que mon tio va…el van matar en después. Al tio Pepe el van matar en después.

E– I no vos en recordeu?

Rosa- Jo sé que allí n’hi hava un arbret i ma mare deia que estava enterrat ahí baix de la…perquè ella quan anae feia: «aquí està el tio Pepe. Aquí està el tio Pepe». Però después van fer un pasillo enmig, ample, i no sé si mon tio Pepe s’ha quedat baix del pasillo.

E- No tenieu molta relació…

Rosa- Siiii. Eu! Pff! Molta! Moltíssima! Molta relació. Claro, ma mare va anar i….si, si. Si que en teniem molta, relació. Però molta, molta. Des de que ells eren xiquets. Des de que ells eren xiquets, mon tio i mon pare, que eren dos germans de…d’això que els veies sempre junts…cosa que en els altres, no.

E- Tenien un altre germà, no?

Rosa- Un altre germà i una germana. Eren quatre. Mon pare eren quatre germans. Eren tres germans…

R2- Ahí en front de la subasta no estava Satur? Pues un d’allí, un fill d’ell…

Rosa- De Satur, de Satur…

R2- Nooo, de…del tio Vicent. Vicent Cervera…

Rosa- Que ell també està convocat en tot això, que és el meu cosí…que n’hi ha algo i no ha fet testament… Ahí han fet el àrbol geológico eixe, se diu?

E- Genealógico

Rosa- Eh? I ahí ho han agarrat tot, perquè un dia va tocar un abogat que hi ha ahí…me va tocar i me va preguntar…vamos! I volia que anara a buscar-los. I jo dic: «pues no puc anar a buscar-los perquè no sé on viuen».

R2- Si que vas anar.

Rosa- Vaig anar, si. Però no vaig trobar…Sabia el carrer. Sabia el carrer.

R2- Mon tio, el pare d’ell, el Vicent li va… ma mare li va donar la terra pa que la treballara.

Rosa- No li la va donar. La va agarrar ell. La va agarrar ell.

R2- Pa treballar-la. I resulta que com no se va poder fer en la terra pues, a ma mare li va dir que ell era descarat. Ma mare va anar al notari i amb l’abogat d’eixos i va dir: «mire…». Diu: «Si la mar…». Que ell tenia unes quatre o cinc fanecaes que la mar li se ho va minjar. Diu: «Si la mar li haguera entrat dins d’eixa terra i li haguera deixat doblete de or a usted no li l’haguera donat».

Rosa- Però es que ma mare se va enfadar en ell perquè en el temps que va estar tancat ell no va anar a…. I tenien un hort…tenien un hort ahí a la Siamó, que eixe hort no estava en el testament i era pa tornar. No…no….Era pa tots. I ell volia que li donaren eixe hort i mon pare li va dir a ma mare: «di-li al meu germà que vinga, i portarem al notari…». Quan estava tancat. «Portarem al notari…», i diu: «el meu germà Pepe i jo..,», diu:«estem de acuerdo». I eixe hort, que tampoc hi hava dret, aquell se quedarà sense res. Entonces mon tio volia l’hort eixe i ma mare li va dir: «Mira, açò estava jo davant». Perquè com la terra era de mon pare, ma mare la va agarrar pa no sé pa què. Perquè jo era una xiqueta i….diu: «Mira, el teu germà me va dir que anaves a la presó i ja havereu arreglat les coses. El hort de la Siamó pa tu. Tu no has vullgut anar. I ell me va dir que, com no havies anat…». Pueees, diu: «aixina és que el teu germà…el teu germà m’ha dit que com no has anat a res que no te done ni un pam de terra. Que lo que te done a tu els he ho robe als meus fills. Paraules textuals d’ell. I com ell no volia jo no puc fer res». I entonces ahí s’en va acabar tota la… Pues ahi se va acabar tot…tota la amistat i com mon tio, el germà de mon pare…de ma mare, que viviem mosatros en casa d’ell, el dia que van matar a mon pare…ma mare no tenia res, li van deixar eixos trenta duros pa la caixa i ell estava aprofitant-se de tretze fanecaes que tenia m’auelo i a la casa vivia la filla…què va fer? Se’n ve mon tio Pasqual, el germà de ma mare i li diu a mon tio, diu: «mira, al teu germà l’han mort i la meva germana li han deixat trenta duros pa.…pa comprar-li la caixa…», diu: «i això ho has de pagar tu. Perquè eres tu el que vens la taronja i eres tu el que t’apanyes en els diners perquè…tu no li dones a d’ella ni un duro».

E- Però açò tens que tindre cuidao perquè és lo que fa la Guàrdia Civil i els militars, sense cap possibilitat de defensa. I tu aplegues a vore a ton pare a la Mercé?

Rosa- Si…si. Jo anava. I a la presó també. Allà a Castelló també. Ma mare mos duia.

E- I de la Mercé què recorda?

Rosa- De la Mercé, és que no recorde jo casi res. Recorde que anavem a casa ma tia, que m’auelo vivia al carrer Santa Cecília, que és en front de la Mercé. Pues ahí, eixa casa encara és de un cosí meu, ahí anaem a casa ma tia i ma mare li feia una cassoleta de…de arroset o lo que li pareixia, alli pa que se ho minjara ell més calentet i entr…i anava a du-li-ho allí a la…a la presó. Li ho agarraen, peró si n’hi hava visita, pos ella mos portava.

E– I al consell de guerra vau anar?

Rosa- Ahí, ahí no. Ahí va anar…ahí va anar ma mare.

E- I a Mari Carmen Moliner tu la coneixies, de xicoteta?

Rosa- Ah! De xicoteta, no. L’he coneguda en después. La conec de fa molts anys, però de tota eixa història no… M’en recorde del pati aquell gran, que anaem tots per allí dins. Això sì que m’enrecorde.

E- Això a la Mercé.

Rosa- Això a la Mercé.

E- Però fotos no en té,no?

Rosa- Però fotos, no. De fotos en tenim una de mon pare de quan se van casar. De quan se van casar. No, però el pa…el abuelito...jo después no sé si n’hi haven fotos o no. Mosatros ahí de fotos no. Perquè ma mare prou feia que s’apanyava. Aixina com n’hi hava...n’hi hava persona…i…i no sabia llegir ni escriure, que una altra persona en…jo dic…és que era intel·ligent perquè pa no saber ni llegir ni escriure, ella era encarregà de la pelaora eixa i d’ahí dins el tenia tot ella… ella no s’escribia res.

E- I Teresa com se va anar a França? S’en va tornar a casar, ella?

Rosa- Si. Teresa va eixir de la presó i Teresa uns la tancaen i uns altres la soltaen, eh? Va estar tancà i la soltaen i la tancaen i la soltaen tres o quatre vegaes. I este home que es va casar en ella era cosí de mon pare, de l’home d’ella i vivia en Francia i era casat allà en França. I aquell home es va quedar viudo també i el venia…venia ací, a Espanya, i veia a ella en la situació que estava. I una vegà li diu: «Teresa, tu vols casar-te en mi?» Diu: «Casa’t en mi», diu: «…jo te reclamaré i te’n vindràs a Francia...» i diu: «…i s’acabat tota eixa història que te fan a t». I ella pos va pegar la cabotà. Se va casar en ell i…

E- Però que Pepe tenia lo menos deu anys, no?

Rosa- Si, ell ja era bonico, si. Però és que la…la…però és que ella és que es va casar…a vore…se va casar i no sé quina guerra va haver que no podia anar-se’n perquè per allà també estaven en guerra no sé perquè. La qüestió és que van estar a muntó de temps…a muntó sense poder-se’n anar, sense poder-se’n juntar. I quan va poder pues se’n va anar i se va quedar allí.

E- I ella després tornava ací?

Rosa- Siii. Ella venia. Ella tots els anys…tots els anys venia. Tenia la casa ahi al carrer Salvador Giner.

E- I ella com era?

Rosa- Ma tia?

E– Si. Perquè…era una persona molt anarquista, ella?

Rosa- Ma tia era forteta.

E- Què vol dir això de forteta?

Rosa- Era peleona. Ella no se’n callava moltes. Jo tinc fotos per ahi, lo que no sé on estan. Ella, tot açò que estem contant, ma mare i ella s’asentaen ací i…

R2- Eixes personalitats entonces no eren ben enteses, perquè les dones ja sabem pa què eren entonces. No pa expressar opinions, i menos polítiques.

Rosa- I ella pos se veu que també li agradava, la política. Això jo li deia al meu cosí:  «Tu vine quan vullgues. La casa la tens oberta». Perquè mosatros estaem amb ma mare, ell venia, jo li donava la clau i feia: «I apanya’t!». Li omplia la nevera, que no tocava res. Conforme li ho deixava se n’anava i no… «Che! si jo t’ha comprat llet, t’ha comprat açò». «Que no m’has de comprar res!». I quan se n’anava pos ell…i dies antes de morir-se me va tocar i me va dir, que era quan havieu de fer lo de la exposició eixa de ahí de la Mercé. Me toca i me diu: «Cosina, jo puc anar a ta casa?». I jo dic: «Pepe, tu no saps que pots vindre?». Diu: «És que tenim que anar perquè hem de fer una cosa molt bonica i…». Perquè ell m’ho deia: «…estem fent una cosa que voràs com t’agradarà».

E- És que estava en uns anarquistes que…que jo el vaig conèixer per això. En uns anarquistes de…bueno, tots els de l’homenatge dels soterrats i tal, que volíem fer una pel·lícula d’ell.

Rosa- Si, si. L’han feta. L’han feta. Segurament. Lo que no sé és qui la té. Però jo sé que…que ell m’ho va dir: «es que estem preparant una cosa molt bonica, ja voràs com t’agradarà». I m’ho va dir. Diu: «Jo puc anar?» I dic: «Si, home!» I jo dic: «Tu no ho saps?». «Ai! Com no esteu a la mar». Dic: «Però la casa no és que siga ningun palacio, però mosatros dalt no pujem. Dormim ací baix». Li dic: «Tranquil, que puesto pa dormir ne tens. I pa estar ací». «Ah! Pos a lo millor a la setmana que vé o això vaig». N’hi han moltes i se venen al pensament coses. Jo a vegaes...patixc…Ma casa la varen arruïnar pa tota la vida. Pa tota la vida, eh? Perquè…perquè ja no hem sigut més…ma mare, pobreta, és que no ha viscut. I mon pare…

(Converses creuades)

Rosa- Eixa foto és la de casats i ella la va traure, està una que estan els dos…I els va casar Tarancón. El cardenal Tarancón, el primer casament que va fer. Eh? El primer casament que va fer Tarancón va ser el de ma mare i mon pare. El primer casament…és que no sé que vam fer, que vam obrar i ho vaig traspelar tot, però tinc el diari i la foto d’ells. Que quan se va morir Tarancón pues se va casar…el capellà de les Alqueries estava mal i ells pues s’havien de casar…se van casar, no sé si era el dia ú o el dia dos de febrer. Jo pense que era…ma mare feia: «mos vam casar…» Perquè n’hi ha un dicho que diu: «El primero no hace dia, el segundo en Santa María, el tercero en San Blas». Però no sé si era el dia ú o el dia dos. Jo deia el dia dos i el…xic este que me va tocar, el capellà, fill d’una amiga meva, que és capellà, me va tocar i diu…que és cosina germana del meu cunyat, aquell capellà. I me va tocar i me ho va dir. Diu…jo dic: «se van casar el…el dia dos». Diu: «No». Diu: «El dia ú». Diu: «Està anotat ací». I va ser el primer casament que va fer Tarancón. Va anar ma tia Maria, la germana de mon pare, a buscar-lo. Perquè diu: «Ara resulta que el capellà està mal i que mos busquem un capellà». Diu: «Jo no he de parlar, que jo els conec i ha tingut que cantar misa ara, no sé què…». I s’en va anar i va parlar. I ell no volia. Diu: «És que jo encà no he casat a ningú…». Diu: «Pues serà ese el primer». I els va casar ell. Quan va passar tot això de mon pare a ma mare li van dir: «Ves i parla en ell. Veges si pot fer algo». Però ell estava, no sé…no sé on estava. Entonces me pense que era obispo...no sé si era cardenal encara. No era cardenal encara. i ma mare buscant-lo i ja no…No sé on estava. Perquè ella ho ha corregut tot. I ell anava i ho deia, el què pasava. Anava a buscar lo que ella podia perquè com no tenia diners pos no podia tampoc aclarir molt. I els Maltesos, uns que eren de la Falange i eren…tenien una alqueria allí propet de ma casa d’allà de les Alqueries i aquells, ma mare va anar i li ho va dir al Paco o al Cèsar. No sé quin era. N’hi ha ú que és casat en una Jovera. A les Joveres tampoc les coneixes?

E- Si, si que sé qui són, si.

Rosa- Pues eixos tenien…ells eren comercials i tenien el maset dels Maltesos, que és el de sempre…allà…allà al carrer Sant Blai. Al carrer Sant Blai. I ells tenien una alqueria allí propet de…de ma casa i se coneixien molt. I ma mare va anar a parlar en ells perquè ells eren de la…de…d’això…de Falange, no sé què. I li va dir: «Paco, veges lo que pots fer…». Paco era, Paco. «Paco, veges què pots fer perquè…». Diu: «Tranquila que el teu home al Nadal al carrer. Que ell en els fitxeros no té res. No ha fet res i com no ha fet res te l’asoltaran. Tu ves-te’n tranquila a casa. A Nadal al carrer». I en abril el varen…li varen fer el toc.

E- Pos de…d’eixe afussellament de la presó diuen…diuen que va ser perquè ú no es va voler agenollar a misa. Ú d’Almassora.

Rosa- Ah! Això no ho sé.

E- I que després eh…i el van matar. I que al sandemà o un altre dia, molt propet, que els van afussellar allí per…per la història de la misa.

Rosa- Pues...diu que es van ficar a cantar tots la Internacional. Això mos ho va contar mon tio a mosatros. I un altre home que…que vivien allí al carrer la Mercé, que la dona li deien Consuelo. Jo d’ell no m’enrecorde, però de Consuelo si, que era amiga de ma tia Francisqueta. Els Fixorios que…que se deien Ventura, que també era comerciant. Ventura, que tenia l’almacén ahí al carrer…ahí al carrer Pintor Sorolla, es? Si. Pintor Sorolla. Pues...ahí tenien ells l’almacén i una germana de eixe Ventura estava casà en un cosí-germà de ma mare. I tenia una amiga, que l’home també estava tancat, i vivien allí al carrer la Mercé. I aquell home, quan va eixir, a mon pare ja l’havien mort. Quan va eixir va vindre a casa, que mosatros estaem allà a les Alqueries i li va dir a ma mare: «Ves en la cara alta i no tingues vergonya de ningú i dis-ho a qui te done la gana que el teu home no ha fet ningún mal a ningú. Lo que han fet en ell ha sigut una injustícia. Perquè ell m’ho va jurar i m’ho va perjurar i em va dir que…que ell no havia…ni havia fet mal ningú, ni havia matat a ningú, ni havia…Que no havia fet ningún mal a ningú». Diu «I te ho dic». I mon tio, quan va anar, perquè ha vingut la meua neboda, quan li va demanar a l’altre tio meu els diners pa la caixa, mon tio li va dir que ell diners no en tenia.

E- Qui, Vicent?

Rosa- Vicent. I el germà de ma mare diu: «Pues mira, ara no m’en donaràs trenta. Ara m’en donaràs cinquanta». Diu «I si no m’els dones jo a tu t’enfuegue perquè has tingut la cara dura de no anar a vore al teu germà». I mon tio es va ficar serio i la dona, ma tia Antonieta li va dir: «Vicent, que jo ahí tinc diners. Nyàs i dona-li’l». I els va donar cinquanta duros i diu: «Nyàs, trenta pa pagar la caixa i eixos vint pa...».

E- I vosatros haveu tingut després problemes per ser filles d’afussellat?

Rosa- A mi no m’ha dit ningú mai res. Però el meu germà…el meu germà ha hagut vegaes que ha anat a treballar -i ell era un xiquet- i ell…ma mare no més volia que ell…que anara a escola…És que venia l’oli que mos donaen racionat, eh? Pa pagar-mos el repaso. A la meua germana no perquè passejava al xiquet. Però a mi, me paga…mos pagava i al meu germà el duia -que entonces era més boniquet- al mestre eixe. I després el duia ahí als salesians, a escola. Però ell era cabut i no volia estudiar. No volia estudiar. I se l’emportava, al xiquet. I el va fer fuster i que clavà més taxes que, i en estiu, pues el xiquet anava al terme. I diu que va anar a un puesto, a un hort, anava a treballar perquè ell treballava igual que un home i…això que deien: «I tu, de qui eres fill?», «Pos jo el fill de Fulano». Diu…eixe home m’ho va contar a mi un dia. Que diu que…era Pau d’ací de Burriana. No sé qui seria. I diu que…li va dir: «Eixe…». Diu que va dir l’amo de l’hort o l’encarregat. Qui fora, li diu: «Eixe demà que no…que no vingue». Per ser fill de…de mon pare. I diu: «Fill, demà no vingues». I Pasqualet, eixe que vivia ací darrere, també no sé a quin puesto va ser…entonces ell anava a tallar…i això, que se comenta…les quadrilles, pues «i ton pare qui era?» «pues mire, mon pare era Fulano, Totano...» I va i li diu un home que vivia ací darrere, diu: «és un xiquet que no se fica en ningú».

E- I a la Mari Carmen Moliner que la…que la vau conèixer, després?

Rosa- Mari Carmen Moliner jo la coneixia de antes...

E- De xicotetes? No…

Rosa- No. De quan ella tenia…l’home tenia la barberia. A.Allà al carrer…, al Escorredor, tenia ma germana una peluqueria. La germana d’ella. Pepita. I al carrer de dins, que és el carrer Santa Ana. El carrer Santa Ana. Allí dins, era cantonera la casa i era la part de dins on tenia ell la barberia i aci fora tenia…i jo els conec d’entonces perquè jo era una xiqueta i estava a casa…a casa, este, Duràn. I ella anava alli coneixia a d’elles i después vaig conèixer a d’ella, que es va casar en un germà.

E- I alguna vegada parlàveu de que els pares…

Rosa- Nooo…no veus que jo no vaig saber res hasta que no mos vam vore aquell dia alli? I ella me va contar tota la història. Que jo no ho sabia. Jo no sabia…

E- A Borrega el coneixeu, vosaltres?

Rosa- Que va. Jo l’he sentit nomenar a ma mare. Ma mare el nomenava. Però jo és que no….no….no sé ni qui és ni…jo, lo que sé és perquè ma mare…mos asentaem aixina i jo li preguntava i ella me contava. me contava coses. Que tot no me ho ha dit, tampoc.

E- I de ton pare no més teniu eixa foto?

Rosa- Eixa i avant. Eixa que la va traure ma mare de la foto de casats, si.

E- I a l’Énova, quan s’en van anar? Quan se va acabar…antes de…

Rosa- Antes... pos mira, ma mare estava embarassà del meu germà de poquet, que no ho sabia ningú. Al principi de la guerra, si. Perquè se va acabar la guerra i el meu germà tenia cinc mesos tenia, me pareix.

E- Ací van entrar els nacionals el…el juliol del 31.

Rosa- Jo vaig nàixer en el 32. I ma mare contava que en una manifestació que varen fer, per ahi per les monges, no sé per a on, diu que anava la Guàrdia Civil i diu que a mi en una…en un refregó, se veu que s’en va anar i jo era xicotiua. Perquè mosatros vam nàixer ací al carrer…, com se diu eixe carrer, Dos de maig? O Primer de maig. Un carrer d’estos que travessa el carrer San Andrés. Si. Ahí vam nàixer mosatros. Els meus pares s’en van casar i s’en van anar a viure a Les Alqueries i mon pare allí…allí no volia viure.

E– Per què?

Rosa- Ai! Perquè per lo que fòra, no li agradava. I com mon tio estava ací, que ells vivien a un carrer per ahi pel carrer Brugau, no sé per a on. Per ahí, mon tio Pepe i ma tia Teresa. Que ells eren recien casats.

E- Al carrer Salvador Seguí…

Rosa- No, al carrer Salvador Giner era después. Això era antes. Ahí vivia ma mare i eixa casa se la va quedar ella. I per ahí, per un carrer… no sé dir-te’l bé. El carrer València, no sé per a on. Per ací propet. «Jo te buscaré una casa i von veniu a viure a Burriana». I va ser mon tio qui li va buscar eixa casa. si se n’anaen a l’hort i se n’anaen i se feien la paelleta pals quatre, a l’hort. I allí estaen els quatre. Els homes treballaen i elles en ells. I jo no ho sé, mira. Mira, no ho sé, no ho sé. Coses que tenen que passar, i avant. Coses de guerra. Que a mi m’agrà vore la novel·la esta que fan de…”Amar en tiempos revueltos” i a mi la sang me se fa orxata perquè me vé al pensament tot. Tot. Perquè ara ja estan en el cinquanta-dos, però…jo feia: «Uiiii». Tot lo que ha passat. Tot. Tot. És exactament tot igual que va passar…que passaven tots. I mosatros allà vàrem estar, no sé, un temps que vàrem estar. Perquè ma mare anava…ma mare anava a…a treballar a la taronja a la primer temporà que havie, anaven allà i mon pare també. I se van conèixer, que anae pa el mateix comerciant…pa Caballs, me pareix que era…i mon pare anava de cap de fusteria i ma mare anava a encaixar i estaen junts, tots en l’almacén i se van fer novios allí. I quan tot això de la guerra ma tia feia… una germana de ma mare: «I a on mos hem d’anar?Mo n’anem i no sabem a on anem, a on hem d’anar». I ma mare diu: «Mone a Énova, que jo ahi conec a muntó de gent». I s’en van anar a Énova….i, per cert…quan s’havia casat la gent de fora, perquè n’hi hava un muntó de gent de per ací…i li varen dir a eixa dona: «Ha vingut gent de Burriana». Diu: «De Burriana? Pos jo m’en vaig a vore si està Remedios». I s’en va anar a buscar a ma mare se mos van dur a casa d’ella i d’allí ja no mos vam menejar. 

Mos se va endur ella allí…sa mare tenia un casino i en la casa que ells vivien, que és on va nàixer el meu germà, tenien tenda. Allí tenia una tenda, botiga que deien ells. I ella, com sa mare estava a soles, que no més tenia a d’ella, perquè el germà també s’en va anar… se’n va anar a ajudar-li a sa mare i mos van quedar mosatros en casa d’ella. I la mestra eixa que jo conte estava…eixa dona estava… era de Madrid i eixa dona estava dalt de l’Ajuntament i quan les coses se van vore que s’acabava la guerra…i es veu que aquella dona també era…també se veu que era d’esquerres… pues... la dona esta, la tia Pepita que mosatros li deiem, li diu a ma mare: «Vaig a demanar-te una cosa, però no vull que t’enfades perquè tu saps que jo te vull molt». Diu: «Jo no m’he d’enfadar». Diu: «És que tinc el presentiment…», perquè es veu que sentia en la ràdio, no sé. «…tinc el presentiment que a doña Amparo li tiraran els trastos al carrer. Tu vols passar a l’Ajuntament, que jo sé que a tu no t’han de fer res, i ella que passe a ma casa?» Perquè ahí fa…estè la iglesia ahí, una casa que eixia cap a fora que n’hi ha una plaça i te n’entres pa c’adins n’hi han dos arbres, allí està l’Ajuntament. Era al costaet. «tu t’en passes ahi a on està doña Amparo i ella, com estarà en ma casa, ningú li dirà res». Diu: «Però de ahí la tiraran al carrer. Jo sé que a tu no t’han de dir res». I ma mare diu: «Ah! No, no. Lo que tu manes. La casa es teua i has de fer tu lo que…». I van canviar. i s’en van un dia…anava ma mare i la dona esta…s’en van anar, que tenia un hort: «Remedios, mone i cullirem faves». I s’en van i quan tornaen de l’hort, que estava per allà per propet del cementeri, a la que venien aixina diu: «Uuui! Allò que n’hi ha al mig del carrer…la roba…allò que n’hi ha al mig del…pues això és a ma casa! I això que?» I apleguen allí i no li van…tot lo que era d’ell els ho van tirar tot enmig de la plaça i aquella dona plorant, en un sofoco com un dimoni i diu: «Jo me pensava que me volien». El alcalde, que va entrar no més se va acabar la guerra…se va acabar…van ficar un….i aquell la va agarrar i la va tirar…i fa: «T’en vas d’ací d’este poble». I a mosatros l’alcalde li va dir a ma mare: «No t’en vages, Remedios. Queda’t ací. D’ací no t’ha de despatxar ningú». Era un piso que n’hi hava, un piset d’alt de l’Ajuntament mateix. Que ara és tot Ajuntament, dalt i baix.

E- I ton pare on estava?

Rosa- Mon pare en un camp de concentració tancat. Quan se va acabar la guerra tenien tots dins d’un camp de concentració. I vam aplegar mosatros i ell. Mosatros vam aplegar a casa, va passar lo de ma uelo que…

E- Però ell primer estava de soldat?

Rosa- Ell si! Ell anava a la guerra de soldat. Ell anavaaa…Però ell no més podia s’en fugia i s’en venia a vore-mos. Tenia un…Eixa dona feia: «És impossible perquè este xic tenia pànic».

E- Ton pare?

Rosa- Mon pare. Diu: «És impossible perquè a les tantes de la nit tocava la porta». «Obri’m, que sóc Ismael». «Che! A on vas?» «Pues eso…que he vingut a vore-vos». I ella feia: «Si tenia pànic este home a…a tot lo que pasava per la guerra i per tot lo que…». I ell no més podia s’en fugia i se’n venia a vore-mos.

E- I ell, de quan va acabar la guerra, primer que va estar, en un camp de concentració?

Rosa- Si

E- No t’en recordes a on?

Rosa- A on era, a on? No ho sé. Ma mare ho deia, però jo no m’en recorde. En un camp de concentració estava. Perquè va anar ma mare a vore-lo, que se ho varen dir, i duien en una cistella el minjar i mon pare ja se n’havia anat. Per això van aplegar els dos a una, preguntant per ell i el minjar que portaen…perquè diu que allí n’hi haven...no se sap lo que n’hi hava allí dins…diu que els van tirar allí i diu que allí els mataen en les cistelles de minjar que duien. No m’en recorde a on està. si ho dic…mentiré perquè no m’enrecorde.

E- Pues, Remedios, ja escoltaràs què passa en les coses de José…