BREU BIOGRAFIA DE ROSA DENIA

Tenia 7 anys, a ma casa mai s’ha parlat res. Mon pare era una persona molt popular amb molta personalitat i bona relació amb tots de dretes i d’esquerres. Quan es va ficar a la política i relacionar-se amb uns d’Almassora ma mare li deia: «no et poses en embolics». Ell tenia eixa idea i totes les nits es reunia amb col·legues. Abans de  la guerra, a la República, recorde una  manifestació per la República amb moltes banderes que els portaven els xiquets de la tenda i mon pare va llegir un comunicat. Era una manifestació organitzada al poble presidida per la  C.N.T. i la U.G.T. Les persones de la dreta, molt furibundes van arreplegar en secret una vintena de signatures per denunciar la manifestació  al Governador de Castelló però aquest els va contestar que la manifestació tenia el seu permís. Després quan el Front Popular, en governar l’esquerra al poble, mon pare els va dir als seus companys que els denunciants estaven tots perdonats, però com no sols era decisió d’ell, en van matar a tres. Tot i això va salvar la vida a més d’un, i no només la vida, d’altres coses també. Tots li demanaven favors, protegia la gent, ell era un dels principals i després en canvi no el van ajudar.

L’abril de 1938 fins a l’abril del 39 ens vam anar refugiats a Xàtiva. Al tornar a les Coves, i com molts altres, ma mare i el  meu avi s’havien de presentar totes les nits a la Caserna  de la Guàrdia Civil i els interrogaven per a que digueren on estava mon pare. Com que molts van ser apressats, maltractats, mon pare tenia temor que als seus els poguera passar el mateix i es va entregar voluntàriament. La Guàrdia Civil sempre el va tractar amb respecte, ja que ell havia fet el mateix amb les sues famílies. El van traslladar primer a Benicarló i després a Castelló, on van continuant tractant-lo bé pel seu bon comportament. Quan li van llegir el sumari on se l’imputaven de delictes que ni ell entenia, va decidir afegir-se a un grup de presos que organitzaven una fuga.

Després de moltes peripècies, i per no voler abandonar a ma mare, el meu germà i a mi, en lloc de fugir a França, va aplegar al terme de les Coves i després d’uns dies prudencials pel camp, per unes finques que teníem, allí durant un temps i li portàvem de menjar. Després ja  va entrar a casa on va estar amagat durant cinc anys. 

Pel poble es deia que estava pel terme, durant la gran nevada del 46, la dona que el va denunciar, pensant que pel fred tornaria a casa, va convèncer la Guardia Civil per anar a buscar-lo, encara que ells no volien anar ja que no hi havia proves. Però aquesta dona va aplegar a amenaçar-lo perquè ho feren, i així, el van apressar. 

Als fals delictes dels que l’acusaven van afegir ara, el de la fuga. Era impossible defensar-se.  No van valer ni els avals de bon comportament, ni els favors que havia fet durant els anys de govern de l’esquerra  al poble, ni els dels primers anys de la Guerra Civil, ni l’ajuda que ell sempre havia donat a la gent que el buscava per demanar-li favors, ja que mai va mirar si eren d’un costat o de l’altre, ni tampoc totes les signatures que es van arreplegar pel poble per a poder salvar-li la vida. 

D’acord amb les lleis del dictador Franco, només calien 5 signatures per a condemnar i afusellar  aun “rojo”: la singatura del secretari, del Cap de la Falange, la signatura del cabo de la Guardia Civil, la signatura del retor, i la signatura de l’alcalde, just aquell a qui anys abans, Salvador sí li havia salvat la vida. El 25 de gener de 1947, ma mare va baixar a visitar-lo a Castelló i aleshores li van donar la fatal notícia de que el seu home havie segut afusellat esta mateixa matinada. 

Quan buscàvem ajuda, avals, vam anar fins i tot a parlar amb el bisbe. Recorde un home que li portava la collita i mon pare li deia que no havia de portar res ja que no li havia de pagar els favors. Aquell home li va respondre a ma mare que ho feia perquè era un excel·lentíssima persona. Ell ens va dir que anàrem a parlar i buscar recolzament. Anàrem a un que sempre venia a casa a plorar i demanar «Ai Salvador!» i no ens va ajudar. Vam recollir totes les coses bones fetes pel poble, com havia ajudat a la gent, i vam fer un escrit ben redactat amb tot això i recollir signatures de tots, perquè tots el volien però per quatre mandataris el van matar.

La dona que el va  delatar, una dona del poble,  mon tio Fabricio, que també va estar a la presó, a Benicarló, li va dir: «Carme a veure què fem», i ella li va contestar: «per traure un home de la presó ni m’alce de la cadira. Pel meu home ploraran 27 i el teu nebot un d’ells».

Quan anàvem a la presó ma mare allí sempre plorava i plorava, i a tot això un home li deia, està denunciat però encara no té cap ordre d’afusellament que no patira tant i ella li ho deia a ell. Aleshores que em trauen del quadre deia mon pare. Era un quadre fet al pati amb una corda i quatre suports  on estaven el més perillosos. A la fi el van traure del quadre.

El meu germà i jo n’erem molt jovenets i ni eixíem de casa. No vam anar al consell de guerra. Ma mare va triar d’un llistat un advocat, no teníem cap influència, igual era el més roín. Les veïnes venien a ajudar-no, recorde una d’Alcalà. El meu germà i jo tremolaven atemorits quan venia algú. I quan vam anar amb ma mare a veure’l a Benicarló i a Castelló, sempre, sempre amb por.