LLEGEIX EL TESTIMONI 

 Entrevistador. Bona vesprada Rosa, vostè és filla de Salvador Miró Llorens, qui era l’alcalde de Santa Barbara?

Rosa. No, ell era Concejal de Santa Barbara. 

E. I quants germans éreu?

R. Érem 8 germans. 5 xics i 3 xiques. A un dels meus germans, Manuel Miró Beltrán, el van fusilar. I José també va estar a la presó.

E. Quins eren els noms dels seus germans?

R. Salvador, el més major, Pascual, Lluis, Pepe i Manuel, el mes xicotet. Tots han faltat ja. Eren 5 xics. 

E. I les seves germanes? 

R. Una ja es difunta, l’altra està a la residència amb 92 anys i jo. Eren la meua Mercedes, Carmen i jo, Rosa. 

E. Per el que sabem, també van afusellar al home d’una germana seua. O no?

R. No. Manuel Roca va ser afusellat, però era germà d’una cunyada meua. El meu Pascual estava casat en Dolores Roca, qui era germana de Manuel Roca. 

E. Va ser una època molt dura aleshores. 

R. Ai si va ser dura! Molt molt dura! Jo tenia 14 anys en eixe moment, era una xiqueta. I ho recorde tot com si fora ara.

Mon pare va ser Concejal quan va pujar la República. Un altre home, Manuel Ferrada i mon pare es van presentar, però mon pare va ser qui va guanyar. 

E. Son pare era d’Esquerra Republicana?

R. Mon pare no era de res, no era de ningún partit. Ell… sempre buscava ajudar als pobres. Tenia eixes idees. Quan el van elegir concejal, l’alcalde era.. ara no recordo el seu nom, ja me vindrà. I…

E. A veure, vostè en quin any va naixer?

R. L’any 1922.

E. Osiga que quan la República vostè tenia 9 anys. 

R. Si, en eixe moment era xicoteta. Els 14 anys era quan a la Guerra, quan hem començat a parlar de la guerra.

E. No, però primer, si li pareix parlem de la República. 

R. Bé, aleshores quan mon pare era Concejal jo era una xiqueta xicoteta.

E. I recorda alguna cosa?

R. Jo sols recorde algunes coses que va fer mon pare quan va ser Concejal. Eixos anys no teniem llum, no teniem telèfon, anàvem a escola al Pany de Serra, un casal·líssim. Mon pare va fer les escoles que hi han ara, va portar telefono, va portar la llum… Tots estaven molts contents amb ell.

També recorde que la meua germana major es va casar en eixos anys. Tenia 19 anys. 

Pero després, quan va vindre la guerra, com mon pare era dels treballadors estàvem molt espantats. «I ara que farem?» Però va passar de tot a la guerra. Van dur als meus germans al front i a mon pare a la presó.

Quan ja se sentien els tirs de la guerra estava prop d’ací, jo era joveneta, tenia 14 anys, i començava a festejar amb el meu futur marit. El meu home se’n va anar a València de voluntari perquè era xofer. I allí va veure que tots els de les alqueries se’n anaven a València.Aleshores el meu home se’n va vindre li va dir a ma mare que ens teniem que anar d’allí. El meu germà major, Salvador, va dir de carregar el carro i anar-se’n a valència (Ell va anar també a la guerra però més tard, amb la Quinta del Sac, que eren els homes més majors. Ja tenia 30 anys.) I jo i la meua germana major ens vam anar. I es van quedar els meus pares sols a les alqueries. 

Quan van entrar estos -diguem-ho així-, els van fer patir moltíssim a la meua família. Però ho vam aconseguir superar. 

Ho vinc a dir perquè al acabar-se la guerra, a mon pare el van tancar 3 dies en l’Església de la Sang i de la Sang el van traslladar a Castelló. Tot això va ser ara fa 70 anys. Només van entrar els feixistes, va passar tot això. I se va quedar ma mare sola en l’alqueria. 

 E. Aleshores, van entrar a la Plana Baixa al juliol de l’any 38, i la guerra es va acabar a abril del 39. Quan van entrar a borriana, que va passar?

R. A mon pare el van tancar enseguida. 

E. A l’Església la Sang?

R. No, a l’església només va estar 3 dies. Enseguida el van traslladar a Castelló. I quan se va acabar la guerra, el meu Manuel i el meu Pepe sabien que nosaltres estàvem a Alginet i van fer cap allí. Només tenien ganes de veure als nostres pares. 

El primer carro que va vindre d’Alginet a ací va ser el nostre. Quan vam arribar a l’alqueria, vam veure a ma mare plorant, ens vam enterar que estava soles perquè a mon pare l’havien tancat. I Encara no portàvem ni mig hora en casa, i ja van vindre dos d’ací. No se dir-te qui eren, no se explicarte qui eren eixos dos individuos. No puc dir-te com els deien. Jo era molt jove. Sols he coincidit en un d’ells una vegada. Però ja estan a l’altre mon. 

E. Blai L’Escolà?

R: No, Blai no.

E. Conde?

R: No, el Conde era el que pegava a la Presó.

E. Planelles?

R: No vui dir-t’ho perque lo que te diré serà mentira. 

Eixos dos van vindre i se’n van endur als meus germans. A peu. De l’alqueria cap a Burriana.

E. I Pepe i Manuel van tornar a ací?

R. Pepe i Manuel son els que van vindre de la guerra i només volien vindre se’n. I ens vam vindre en un carro d’Alginet a l’Alqueria. 

E. Ells van tornar perquè no havien fet res, no?

R. Això dic jo!. Que si hagueren fet mal, se’n hagueren anat a França en lloc de vindre a casa. Només tenien ganes de vindre a casa. Van estar en companyia de ma mare mig hora. Només. Se’ls van endur a la Mercè. I mon pare jo ja no el vaig poder vore. Se’l havien endut la nit d’abans. 

E. Se’l van endur a l’illa de San Simón, no?

R. Sí. I allí va estar mesos. 

E. I després a Palència no?

R. No, del’Illa de San Simón a casa. Primer va estar en Astorga, que allí dormien de cantonet perquè no cabien. I d’Astorga a l’illa, perquè com ja era major, allí estaven solts. 

E. Però quan se’ls diuen pareixia que se’ls emportaren molt lluny, com si anaren a Marte, super lluny d’Espanya. 

R. Doncs sí. I allí mon pare estava mal. Tenia una ulcera al estòmac. Cada 15 dies li enviavem un paquet de kilo de farina. També, tot allò que sembravem, anavem a Almassora a cambiar-ho per llet de pot. Li enviavem un pot de llet i unes galetes que feia ma mare. Però vam saber que passava un mes i encara no ho havia rebut. Vam patir molt. 

E. Vos escrivia cartes?

R. Ell ens escrivia cartes i nosaltres li contestavem. 

I això és el que va passar: mon pare allà, els meu germà mort, ma mare i jo a l’alqueria soles i ja vam vindre els altres germans de la guerra i cada un a sa casa. A ells no els va passar res. I al meu Pepe el van soltar als pocs mesos. 

E. Va estar a Barcelona no? 

R. No, no. A Barcelona no. El meu Pepe de la presó de Burriana el van enviar a casa. 

E. I Maria? Que jo he parlat en Maria…

R. Maria li va dir que havia estat en Barcelona? 

E. Si

R. Bé, no vuic discutir. Pepe es va casar amb Maria i vivien en Santa Barbara. Però Maria feia molta vida en Almassora perquè tenia a sa mare allí. 

El meu germà Pepe, a més, va estar ferit quan a la guerra a Huete. Vam anar ma mare, la meua cunyada i jo i li vam buscar una casa per a que estiguera més bé perquè els hospitals no podien fer molta cosa. I van estar allí molt de temps. Però a Barcelona, jo crec que no. Aleshores a este germà el van enviar a casa pronte. Pero a l’altre no. 

A l’altre li van pegar tot el que van voler. Va ser Conde. Els mateixos companys, quan van eixir de la presó -que jo ja era una xica feta-, m’ho contaven tot el que li havien pegat. I la sang que li feien. Li van pegar molt, el que van voler i més. Perquè deien que havia matat al maricón del capellà, però ell no mai en la vida havia sigut. 

E. El capellà de Santa Barbara? 

R. No, el d’Almassora. 

I al acabar el van dur a la presó de Castelló i d’allí el van afusellar al Riu Sec. El van afusellar. Quan ens vam enterar, vam anar al cementiri, però al arribar ja estava enterrat i ja no el vam poder veure. 

E. Està a la fossa comuna?

R. No, no estava. Perquè ell es va confesar. 

Això deia sempre ma mare: «El maricón del capellà, el meu fill ja li va dir que no el va matar. Ni capellans ni frares, el meu fill no ho va fer. Però el capellà no va saber dir: a este xic no el mateu.»

24 anys. Com la llet i la rosa. Fadrí. 

I les tovalloles brutes de sang no ens les han donat mai. Li les donaven a la novia. Jo anava tots els dies a dur-li dinar a la Mercè i la novia també anava. Li donaven les tovalloles a la novia. Així és que vam patir moltíssim.

E. Aleshores, ell si se confessava volie dir que enterraven en un taüt, no?

R. No, en un taüt no el van posar, el van posar en terra i ja. 

E. Però separat?

R. Sí, en lloc de a la fossa comuna de Castelló. El van enterrar dins del cementiri a ell sol. 

E. I encara està enterrat allí?

R. Doncs… anys després no ens van avisar que allò ho anaven a remodelar, però ho varen fer. Van fer més nínxols i més coses. I aleshores ho anaven a treure tot. I quan ho vam saber… ja no sabíem on estaven els seus ossos. 

E. Aleshores esteva un a la presó, un altre afusellat i el pare a l’illa. 

R. Dime tu! Mon pare estava a la presó quan van afusellar al meu germà. I ens vam enterar gràcies a una cunyada meua. Em va dir un dia: «al nostre Manuel l’han mort». Aleshores em va dir que com li ho dèiem a ma mare, però jo vaig dir que aniria a casa com si res i que ella vinguera a buscar-me per anar a regar. Va passar així però ens vam va tapat i vam preguntar si l’havien ficat en alguna caixa i ens van dir que no. 

Ma mare finalment es va enterar perquè es van anar passant les veus. La meua cunyada, la del Salvador no va resistirse i es van passar les veus. Ma mare va vindre i es va posar a plorar. ma mare va caure morta. Ens vam matar al meu germà i a ma mare perquè ma mare ja no va ser persona i ja no ha sigut mai més persona. 

I al cap de cosa d’uns dies van soltar a mon pare. 

E. I sa mare estava ja al llit?

R. Ma mare estava maleta i va estar així sempre fins que es va morir. Ella sap tot el que va patir i jo que estava allí en ella més que tots.

E. I perquè acusàren al teu germà?

R. Doncs tot va ser un dia de pluja. Com plovia no podien anar a treballar i els xics van anar al centre a fer una volta. Estaven amb Baptiste el Fuster, que era el cabecilla. El apellido no el sé. Eixe era el del Comité de Santa Bárbara. 

E. Ell era de la CNT o Socialista? 

R. No sé dir-ho, però era un bon xic. Va fer bé a tot el mon i als treballadors. Era un bon xic. Molt més major que el meu germà. No havia anat a la guerra. 

Doncs eixe dia va ploure un poc. Eren tots gent jove: estava Roca, el germà de la meua cunyada Lola que ja era casat i un altre també casat, però tots eren molt joves. I aleshores va passar per allí un camió amb 3 o 4 milicians. I aleshores, Baptiste, que els coneixia els va dir que si volien anar a fer una volta. 

Tots els que van pujar els van matar. Tots els afusellats eren gent jove.

Bé, van arriba al Coll alt d’Artana i allí, entre uns fardos d’abaetxo, els joves es van adonar que portaven a un Capellà. Tota esta gent no sabien que duien al Capellà. Aleshores, al arribar, els milicians van baixar a eixe home. Li van pegar dos tirs i el van matar. 

El meu germà, d’allí ja va vindre a casa. Va vindre a casa més groc que el serrà. Al arribar va dir que anava gitase, que no tenia ganes de res. Jo vaig pujar a l’estona i li vaig preguntar què li passava. Sols em va demanar una tila i uns nous calçotets. S’havia cagat als calçotets i va estar 3 dies gitat. Al final jo i mare ens vam enterar perquè ell ens ho va contar. 

De manera, que tots els que varen anar, ningú sabia res i tots han pagat la mort per aquell capellà. 

E. Això va ser al començar la guerra, no? A l’agost.

R. Això és. 

E. Eren de la Columna de Ferro els milicians?

R. Això no sé dir-ho. 

E. Però no eren de Burriana. 

R. No. No se dir-te d’on, perque ni se jo els noms ni el meu germà ho sabia. Així que això. 

I més endavant, quan van anar a jutjar-los, els treien com si foren borregos, tots lligats en una corda. De la Mercè al Pla. Jo com era xicuela, anava a tots els judicis a escoltar-ho. 

E. I com era un judici?

R. No els deixaven parlar! Els ficaven en tirereta i en la part de dalt es ficaven 3 que no se si eran advocats, o que eren… 

E. Militars eren. 

R. Eren el que eren…

Deien els noms i el que havien fet. I a la que anaven a parlar no els deixaven. La veritat no sé perquè anaven al jutjat si no els deixaven defendre’s. No han deixat a ningún mai dir una paraula. Ja portaven tota la sentència feta.. 

I Baptiste es va alçar i va dir: «Només vuic dir dos paraules: A mi que me maten 14 o 15 vegades, totes les vegades que vulgueu per cada mort de estos xics jovens. Me maten a mí, perquè la culpa era meua, ells no sabien res» Però el van fer asentar i no va valdre res. Els van afusellar a tots. 

Al acabar, al meu germà el van dur a Castelló i allí va estar fins que el van matar. 

E. Va haver una persona que els va estafar, no? 

R. I tant!. Vicente Godos. 

E. 5000 duros?

R. No sé quants diners, però encara ens haguera pogut estafar més.

E. I com va ser l’estafa? 

R. Tot va començar perquè en eixos anys no tots teniem màquina per escriure. 

El meu germà havia ana desde xicotet a cegar a la finca d’un home que li deien Manuel Rogera. Manuel tenia persones conegudes i ens va dir de fer-li un aval. Van firmar Manuel i un parell d’homes més  amb influència dient que el meu germà era un bon xic. 

Però eixe aval es tenía que traduir en una máquina. I jo vaig pensar en anar al sindicat -perquè com anava moltes vegades per presentar el que collíem-  Aleshores vaig demanar un favor a un home d’allí per a que escriguera l’aval a màquina. I m’ho va fer i nosaltres el vam presentar.

Al cap d’uns dies que vaig anar allí em va cridar el mateix home i em va preguntar que havíem fe en l’aval. Jo li vaig dir que no sabíem res, que suposàvem que alguna cosa anaven a fer. 

Aleshores, ell em va dir que coneixia a molta gent i tenia molta influència. «Però a estes persones, per a parlar amb ells els has de convidar i jo, la veritat que només tinc el jornal que guanye» em deia ell. Aleshores  jo li vaig preguntar si el que volia eren diners i em va dir que si. Vaig parlar amb ma mare i els meus germans i vam dir que podiem reunir uns pocs diners (no tots els que teniem).

Pero resulta que els primers senyors havien de parlar en un altres, i eixos amb uns altres que ja eren de fora, de Madrid. Total, que diners altra vegada. I al cap d’una altra temporada més diners. I clar, nosaltres ja estàvem en una època on les coses ja no valien el que abans i teniem que lluitar. Fins i tot vam estar a punt de donar uns diners de l’herència que m’havia deixat a mi la meua abuela. Però ja no va fer falta. 

I al acabar i passar tot açò, em va agafar un dia Godós en companyia d’un Guàrdia Civil i volien obligame a parlar al mig del carrer. I jo vaig dir: «si te penses que tinc por, no tinc ninguna por. Ni a tu ni al Guardia Civil. Tot el que haveu pogut fer, ja ho heu fet. I més. Així que ha mi no me vingues en cuentos, que eres un sinvergüenza i un canalla» Jo em vaig defendre. 

E. I este home era falangista?

R. Eixe era de la Falange sí. Era d’eixos, estava al sindicat. 

E. Vam estar parlant amb Vicenta i ens contava que la teua germana va estar amb la República. 

R. Sí, això va ser quan mon pare era Concejal de Víctor Marín Puig, l’alcalde. Ara m’ix el nom!

E. Ell era de dretes. I després va sera també d’Alonso Viana, que era d’esquerra republicana. Ton pare era com si fora l’alcalde de Santa Barbara…

R. Va ser republicana, però quan als feixistes, tots els retratos els vam cremar i ja no tenim res. 

E. I el Centre Obrer, o van construir els treballadors?

R. Allí está el nom de mon pare. Els treballadors. Però no tinc un recuerdo molt claro. Sé que allí está el seu nom i uns quants més de Santa Barbara. Van demanar subvencions per a fer el centre obrer. 

E. I allí era on estava el telèfon?

R. Sí, anaven allí a parlar. En la cabineta. 

E. I que més recorda de la guerra?

R. La fam que se patia, la miseria que hi havia. Perquè sols hi havia això. 

E. Els teus germans van anar de voluntaris?

R. El que ens van matar sí, l’altre no. Tots els que van matar van anar de voluntaris perquè deien que en 4 dies s’acabaria la guerra.  

E. Van anar en una columna?

R. En una columna. 

E. En quina?

R. No sé dir-ho

E. On van estar?

R. En Teruel molt de temps, per la Pobla de Valverde. 

Una nit el meu germà va vindre a casa d’allà del front perquè una bala el va ferir. Vam cridar al metge i el va curar, pero mon pare li va dir que era una irresponsabilitat perquè si passaven llista i veien que no estava l’acusarien de desertor. «I així és que ho sent molt però t’hauràs d’anar» li va dir. I al dia següent va tornar. 

E. Manuel? 

R. Sí. 

E. I ací hi havien molts bombardeigs?

R. Molt molts! Sobre tot quan ja se n’havia anat molta gent i ja estava el front al altre costat del Millars. Nosaltres teníem un refugi davant de l’alqueria i quan ja se sentia la Pava, que li deiem així als bombadeigs, anàvem corrent al refugi. I sentiem com tiraven les bombes, ja ho crec!

E. El refugi com era? De formigó?

R. Era com si fora un sanja fonda; i per dins, doncs pues cabien 8 o 10 persones del veïnat. Ens quedàvem fins que el soroll passava i quan passava eixiem. 

E. I quan van anar Alginet com va ser? Estaven ja ací els nacionals, venien ja?

R. Els meus germans estaven en la guerra i nosaltres en Alginet. I quan els van donar la notícia que havia acabat la guerra, van desplegar cada un per on va poder i els meus germans van vindre a buscar-nos.

E. Però jo volia dir com va ser anar vosaltres a Alginet?

R. Vaig anar en la meua germana i el meu germà major (que va anar més tard a la guerra amb la Quinta del Sac). I vam anar en carro. D’ací a València amb el carro del meu germà. A més, la meua cunyada estava a punt de parir. Pero al passar per Almenara: la Pava. I vam anar baix d’un pont, i la meua cunyada no podia amagar-se perquè estava molt gorda. Van bombardejar perquè sabien que anaven carros i anava gent. Ho feien a propòsit. Van ferir a molts. I vam tindre que entrar a canyars i baix de tarongers per despistar. Vam tindre sort, no ens va passar res. 

E. I al arribar a València?

R. Vam anar a casa uns familiars de la meua cunyada major. Ens quedavem allà per a dormir i descansar, però de dia anàvem plaça de bous per a veure a la gent. I allí vam saber que la meua germana, Carmen, estava en Moixent perquè quan a la guerra, allí prop de casa d’ella hi havia un regiment de soldats i se va fer molt en la meua germana un xic d’allí. I se van fer molts amics. 

E. Però festejaven?

R. No no, ell ja era casat amb una dona que es deia Lola. Ella va acabar vivint amb la meva germana perquè li ho va demanar el xic. Aleshores la meua germana va fer cap a Moixent. 

E. Hi havia molta gent de Burriana?

R. Moltíssima, estava ple. 

E. I en els carros i tot?

R. Ja no sé dir-li que va passar en el carro perquè se’l van endur a la guerra. 

E. Estaven totes les persones amuntegades. 

R. Nosaltres vam decidir escriure a l’alcalde de Moixent preguntant per la família i el carrer. I el mateix alcalde ens va posar en contacte amb la meua germana. I vam conseguir parlar amb ella. I aleshores la meua germana ens va dir que anàrem a Moixent perquè teniem lloc.  Com en Moixent no teniem faena, anavem a l’estació a veure passar els trens. I un dia, de casualitat, va passar el meu Pepe. 

E. El tren de Xàtiva a albacete, no? Si

R. Ay pues no sé dir-ho.  

I allí en el tren, una de Burriana ens va dir que la meua cunyada Lola, la de Pascual, estava en Alginet en una masia. I aleshores, el meu home, que anava a Almansa perquè duia camions de la intendencia, va entrar a buscar la masia a Alginet. 

E. El teu home anava de Almansa a Valencia?

R. Sí. Portava pomes, arròs, sabates. I ell ens va trobar la direcció de la meua cunyada. I allí en una masia en Alginet erem: la germana de la meua cunyada, la dona de Manolo Roca que van matar; un germà d’un altra cunyada que estava inútil i no havia anat a la guerra; i un altra germana. Ens vam ajuntar tota una família. Dormíem en palla pero estavem a gust. Teníem foguers i guisavem. Estavem i viviem com gitanos, pero com estavem entre familia estavem a gust. I están allí se va acabar la guerra. 

E. I vostè coneix a gent de Borriana que estava en pobles de la Ribera?

R. Bueno, no se dir-te. 

E. Per exemple a Carcer?

R. No sé dir-te, la gent estava molt distribuïda per molts puestos. Per exemple en Alginet hi havia molta gent de Santa Bàrbara i de Borriana. I per tot al voltant hi havia gent. 

E. I sa mare perquè no se’n va anar?

R. Ai! Ma mare per no abandonar la casa! Teníem animals, conills, gallines, un porc; i molt de blat i de menjar. I ma mare i mon pare, que quan ens vam anar mon pare encara estava a casa…

E. El teu pare tampoc va voler anar?

R. No no, ni pensar-ho. Ells havien d’abandonar casa? No sabia mon pare el que esperava, no pensava que anirien a per ell. Ells no volien abandonar casa per a que no entraren els moros, els milicians. No volien que s’endugueren l’aixovar -que per cert sel van endur igual. Per exemple, el Mantó de Manila que em va dur el meu germà Pepe quan va fer la mili en Ceuta, se’l van endur. Van saquejar l’alqueria i un miliciano va entrar. 

E. Miliciano o moro? 

R. Miliciano

E. Osiga franquista

R. Sí. I ma mare ens contava tot això, que se’n van endur tot. 

E. I ara, una part més dolorosa. Com va ser la vida a Santa Bàrbara quan vau tornar? Alguns tancats, l’altre afusellat.

R. Una vegada vam estar ací jo seguia cuidant a ma mare. Anava els dimarts al mercat per vendre i comprar, teníem animalets per a seguir matant. A més, quan va tornar mon pare pocs dies després de matar al meu germà, com va poder, de lo malament que estava, es va posar a sembrar de nou. El meu novio, que ja era més major i els meus germans van ajudar tot el que van poder i vam tornar a sembrar i a seguir amb els animals. Tot com vam poder. 

E. I son pare com va tornar? 

R. Mon pare va tornar groguet, primet primet, delicat d’una úlcera…

E. I ja tenia 63 o 64 anys

R. No se els anys que tenia, però per ahi. Però una vegada va arribar a casa, ma mare i nosaltres el vam començar a cuidar i es va recuperar. 

E. I canviant de tema. Blai l’escolà. Que s’ha parlat molt d’ell.

R. Sí, barbaritats. 

Te contaré una: Va passar quan es va morir mon pare i Blai estava a l’església. Quan hi havia enterro tocaven campana sempre. 

Quan ma mare ja havia faltat, ja estavem ací a Borriana i mon pare vivia en casa Carmen, però a l’estiu en la meua Mercedes a l’alqueria. Estava sempre en les germanes, perque el metge els va dir que el nostre pare tenia el cor malament i podia faltar d’un moment a l’altre. I aleshores sempre estava en algú. I elles s’apanyaren. 

A mon pare li agradava sembrar i va comprar antes de morir 4 fanecaes i es va fer una alqueria menuda -l’alquerieta li dèiem nosaltres. Sembrava panis i criava animals perquè li agradava. Jo anava sempre amb ell a l’alquerieta i aleshores sempre estava en alguna filla. El dia que va pasar jo ja estava a burriana, pero feia 3 o 4 dies que plovia i, per tant, no treballaven. Sols vam collir tot el que vam poder per anar a vendre al mercat de Borriana, a la Plaça de les Monges. All acabar de vendre vam passar per casa de la meua germana per vore a mon pare, però ens va dir que el pare estava a l’alqueria gran. I vam anar corrents. Vam arribar i vaig veure l’alqueria oberta: les gallines totes per allí, era un empastre. «Mon pare que ha fet?» Pero el pare no estava. I aleshores vam anar a l’alquerieta. Vaig entrar, i el vaig veure tot arrupidet contra el meu llit. Vaig anar a agafar-lo, però mon pare estava mort. I li vaig dir a Vicente, el meu home, que no el buscara més. Amb els crids va vindre el veïnat. I clar, els meus germans el van dur al l’alqueria gran. No vam voler dur-lo al poble perquè havíem entès que havia anat a morirse a l’alqueria. I li vam fer l’enterro allí. 

I Blai l’Escolà no va tocar la campana! I va haver-hi un dia que li ho vaig dir: «Mon pare és diferent? Què ha fet mon pare mal?» I ell dia que no ho havia fet, que s’havia despenjat la campana. Pero jo,com sabia l’església com era, sabia que es podia arreglar. I li vaig dir que havia sigut ell per a que no anara ningú a l’enterro. Però va vindre mig poble i les alqueries sanceres. 

E. I este Blai com manava tan? Com tenia tant de poder? 

R. Perquè ell era un feixista. I com era de dretes…

E. Però ell era de Santa Barbara de tota la vida no?

R. Si. Però com era de dretes i tenia finques… Però es que a casa venia a parlar en mon pare, era del altre partit però els agradava parlar amb mon pare, a ell i a uns altres. 

Però perquè ell va fer tant de mal? No ho sé. No se si en el meu germà, ell va donar l’avís… perquè els que van vindre a per ell… qui va donar la informació tan pronte? 

E. A la mitja hora

R. Perquè van tardar sols mitja hora, qui els ho va dir?

E. Com li deien de cognom a Blai? 

R. Sempre li hem dit Escolà.

E. Juan, potser?

R. Si, de veres. Blai Juan

E. Ell tenia una alqueria també allí?

R. No, ell vivia prop de l’església. Se li va fer una casa a L’escolà, que no era d’ell era de tots els del terme. 

E. I estava casat, tenia filles?

R. Si si, en una que era Doloretes i teneien una filla i un fill. Però saps? Els fills son bona gent, no han fet mai mal a ningú. Però ell… no sé perquè. Cert que va ser ell no vuic dir-ho, però no ho sé…

E. A mi sí que em van dir que després de la qurra era com l’amo…

R. Si, tots li teniem por. Com a un altre que es deia… non recorde el nom… que vivia en un alqueria i tenia un espardenyeria. També es deia que van fer mal. Pero diu que ell no va dir mai res perquè al acabar mon pare recuperar-se, un dia li va dir a mon pare: «Salvador vuic parlar amb tu: al terme se corre la veu que jo he fet mal per a que tancaren a tots els del terme, però jo d’això no se res». I jo que anava amb mon pare també. 

E. I vostè que li va dir?

R. Pues jo dic el que diuen: «Que estem queixosos en tots vosaltres, els que sou  d’eixe partit perquè ens heu fet mal». Però ell deia que no sabia res. 

E. I els seus germans, al acabar la guerra de quina part del front venien?  De barcelona?

R. No, del interior, de com venia el front cap ací, que anaven cap a València. Ells venien cap ací. Però no se dite els pobles.

E. Quan estaven tancats a Castelló anaven a la presó a veure’ls? 

R. Sí, sí, clar. Per cert, l’últim dia que vaig anar, i havia un xic que es deia Manolo, que era casat i tenia una criatura. La seua dona estava i ell li deia que eixa nit li tocava a ell, que es despediren. I així va ser. El meu germà no, sempre eixia modoset i em deia que cuidara a la mare. Que la cuidara molt. 

E. I allí quan anaveu, era tot a crids, hi havia molta gent?

R. Allí hi havia un passadís on un guardia es passejava i nosaltres els veiem al l’altre costat. Com entravem tots a l’hora, teniem que cridar i ells també. I ens enteniem com podien. 

E. Tot eren dones de normal, no?

R. Si

E. I es passaven paperets?

R. No perquè teniem molta por. L’únic que quan estava ací a Borriana, al deixar les coses en les taquilles, les persones que ho agafaven eren també presos i a vegades al agafar la cistella ens traiem coses. I si me deien: «açò crema!!», jo ja sabia que hi havia paperet. I a vegades passen d’eixa forma, però teníem por que els pillaren i els pegaren una pallissa. 

A més, per dues vegades seguides van deixar entrar als fills a besar als pares i jo vaig entrar amb els xiquets i el vaig abraçar dos vegades. 

E. I com era la presó per dins quan va entrar a abraçar?

R. No no, això era el pati del convent. I ells ixíen al pati i entrevem tots corrents. Que era el pati on jugaven quan jo feia costura.

E. Vostè va fer costura? 

R. Sí. I una vegada l’alcalde li va dir a mon pare que jo havia d’estudiar, que no havia d’anar al almacén. I mon pare li deia que era molt difícil. Pero Víctor volia encarregar-se i em va buscar per anar a l’acadèmia. Vaig anar un any. En eixe moment feiem l’Ingrés i ho vaig aprovar. Pero li vaig dir a mon pare que no volia estudiar, que no m’agradava. 

E. I perquè? 

R. Doncs no ho sé, no m’enrecordo. No m’agradava. M’agradava més fer la llar. 

E. I on treballava vostè?

R. A l’almacen. Quan vaig tindre edad me van afiliar a la UGT i vaig anar al almacén. 

E. Vostè coneixia una xiques més majors: Elisa Ur? L’única dona que van afusellar de Borriana.

R. No recorde.

E. I unes germanes que de cognom eren Ventura

R. Uf… Ventures hi han moltes

E. Eren 3 germanes que van acabar a la presó amb una condena molt forta i van acabar a Gipuzkoa. 

R. No ho sé això, no m’enrecordo

E. Un altra cosa, vostè sap quants estaven tancats a l’església de la Sang quan van entrar els nacionals? 

R. Si, a mon pare el van tindre a la sang, als meus germans no. 

E. Si. En juliol del 38. Un pres de Santa Bàrbara que va matar a un altre pres amb una botella? Era un metge. Li sona?

R. No. Això no se res. No et puc dir res. Mon pare sols va estar 3 dies a la Sang.

Al costat de ma casa els veïns que teniem era un home falangista. Pero no tenia res a veure. Ell tenia les seues idees i mon pare unes altres. I aquell home quan van començar a dur presos, estava de porter a la sang i ell li duia a vegades galetes i coses de ma casa. 

E. I te fotos? 

R. Si. Del meu germà una del front, una de la trinxera i una de antes de la guerra quan era jovenet. 

E. I de la familia? 

R. No no, de tot això no tinc. Dels meus germans si, de amigues… pero poca cosa. De la familia no. 

(Mostra les fotos)

R. Salvador, que va fer la mili a Castelló. Lluís, que va fer la mili en Madrid. Manuel en la guerra i en la trinxera. Mira! En els mateixos pantalons de casa que se’n va anar està en la trinxera

E. I de son pare té fotos?

R. Sí, si en tinc. Pero sols tinc dos, perquè no s’estilava en eixe moments fer-se fotos.

E. Quants anys té vostè ara?

R. 86, casi 87. El meu home casi 90

E. Després de la postguerra, van patir molta repressió? 

R. No ens va dir ningú mai res més, ja no ens han maltractat ni ens han dit mai res més. Encara que al principi… tot allò que vos he contat. Després de la mort de mon pare i el que va passar amb l’Escolà ja res més. 

E. I l’Estraperlo com funcionava? Perquè es una cosa que nosaltres no sabem.

R. Ah! Doncs en eixe moment, el meu home, quan ja teniem als nostres xiquets, es va d’haver de dedicar a fer-lo. Comprava panis a La Vall i jo el venia. Sempre fugint. El blat igual. 

Nosaltres, tornant enrere, com sembraven, si colliem 200 presentavem 100. I en un punt que ja es corria la veu i es deia que la fiscalia estava en el terme aleshores els 3 que estavem en casa, els sacs ja preparats els amagavem en els tarongers. Això ho hem fet milers de vegades, per no ha vingut mai la fiscalia a mirar. Per exemple, moliem en un moliner que teniem i en l’alqueria de darrere hi havia un home manyós que va fer un fornet. I enceníem el forn i feiem pa o coquetes. 

E. Vau passar fam?

R. No, nosaltres no vam passar fam perquè, ja te dic, mon pare només vindre de la presó es va posar a sembrar i criar. No hem passat fam perquè treballàvem molt. 

E. I tota la gent de dretes i de la falange que manaven, ells també compraven al mercat negre?

R. No sé dir-te.. Però clar, si no com hagueren menjat? A casa venia a comprarme farina moltíssima gent. Després l’arròs a Almenara. És cert que una vegada que anàvem a Almenara per una senda, van eixir dos a llevarnos el que portàvem, però al veure al meu home en uniforme -estava fent la mili- es van retirar. 

E. Al seu home li va tocar la guerra i la mili? 

R. Li va tocar un altra vegada, sí. 3 anys més de mili. De València a Madrid. Estava en el Cuerpo de Tren perquè era xofer i portava a la gent on li manaven. 

E. I teniu cartes, papers, documents…?

R. Això ho vam asgarrar tot quan vam asgarrar tot el de la meua germana. No tenim res. Per por a les represaries. I mon pare al vindre a la presó ho va preguntar i va dir que ho tirarem tot perquè podríen vindre a regirar. Però mai van vindre. Però ja vam passar prou.. 

E. Si.. perquè de xics de Santa Bàrbara quants van afusellar?

R. Jo me pense que 14. Cert no ho sé, però tots lligat a la història del camió. Però ningú era revolucionari de res, ni d’un lloc ni de l’altre, tot gent treballadora i bona. 

E. Recorda moltes coses. Pero, s’ha callat moltes coses?

R. I tantes com haguera dit, pero en eixe moment teniem molta por.

E. No pero, amb nosaltres s’ha callat moltes coses?

R. Ui, jo no, no soc massa de… pero per tot el que he passat. Ja no volia saber res després, ni en la época franquista ni res, no volia passar-ho malament. I sempre he dit que no, sempre he callat, no vuic mai posar-me en res. Per por. 

E. I s’ha callat moltes coses?

R. Moltes. La por se porta dins. Jo he patit molt. I per això me les calle, perquè no val la pena res. A la gent que me coneix o conec encara alguna cosa. Però mai. 

E. I la Guardia Civil no mai res més?

R. No, sols aquell dia. I una vegada me van cridar a Castelló, me van citar per a fer preguntes. Va ser amb la guerra molt molt acabada, quan a Franco. Jo vaig contestar a tot. A tot

E. Quines preguntes?

R. Preguntes com ara nosaltres estem parlant. El que havia passat, tot. O vaig dir tot. 

E. I no tenia por?

R. No, ja pareixia que… vaig contestar a tot. I encara que al acabar aquell home em va preguntar si havia tingut algun estudi. Li vaig dir que no, i li ho vaig contar. I em va dir que perquè i jo li vaig dir: «No me va agradar perquè quan menys saps millor» I ell em va dir: «Doncs vostè ens ha fet una confessió molt ben feta».

E. I dels diners ja no res més?

R. Ui, a qui teniem que anar a reclamar?