Textos i activitats projecte educatiu. IES Castelló ciutat. La Platja d’Argelès

Textos de “La platja d’Argelès” de F. Mezquita Broch, edit. Neopàtria, Alzira (Val.), 2019.

Sobre el camp de refugiats d’Argelès

En aquell lloc no hi havia res que valguera la pena, excepte les vides humanes. Les pures vides que alenaven amb esforç i molt sovint sucumbien de fam o malalties sense remissió. Tots estaven simplement amuntegats, tractats com si foren delinqüents, animals, ells que havien perdut una guerra lluitant contra el feixisme i havien hagut de fugir per motius polítics. Per cert, allí eren tots espanyols, sobretot valencians, catalans aragonesos, d’Andalusia, manxecs

Pag. 50

Impressió dels refugiats sobre el nou país

Cadascú pensava en tot allò que estava passant. Ells, que fa uns dies estaven lluitant per la República, que havien viscut en un règim polític amb dignitat, amb modèstia però pensant que els dirigents estaven construint una societat més justa, defensant el progrés, la cultura… i que ara estaven en un país veí però diferent buscant per a viure, per a menjar, per a sobreviure, separats de la família i donant gràcies per estar vius, estaven decebuts, terriblement decebuts. Com havien canviat les coses! De cop havien endarrerit molts anys.

Pag. 78

Possibilitat d’anar-se’n a Mèxic

Allà van saber la data que salparia el vaixell -Sinaia-; seria el 25 de maig, des del port de Sète, això no estava molt lluny d’on vivien ells -van pensar mirant el mapa mural a la paret de l’oficina-. Era un vaixell noliejat pel Servei d’Evacuació de refugiats espanyols, un organisme del govern republicà a l’exili, conjuntament amb el govern mexicà, que igualment els proporcionaven menjar pel viatge i en arribar, el govern de Làzaro Càrdenas els buscaria un treball digne per poder viure. Era tota una oportunitat per començar en un país nou. De tant bonic no s’ho creien. Immediatament sense consultar a la resta els van apuntar a tots pel viatge per si després quan es decidiren, no quedaven passatges. Si després no hi volien anar es podien esborrar o simplement no muntar al vaixell. De moment tenien quasi un mes per pensar-ho.

Pag. 103

La integració social dels refugiats en el país nou

Carmeta tenia que anar a escola, evidentment, amb la més pura tradició republicana, però si havien de viure a França, havia de ser a una escola francesa, és clar. Tot eren evidències d’una nova etapa que havien d’assumir de pressa, decidir-se per a tot a viure a França, amb la llengua, els costums i tradicions, amb la nova història d’un país que havia de ser el d’ells, un nou país. Tot això s’havia de pair de pressa, amb una digestió que podia tardar molt o poc de temps, segons cadascú, però havien d’escometre-ho de seguida, i sobretot, Carmeta havia de començar la seua educació escolar i cultural de cap nou, des del principi, com una francesa més, ella seria la que tindria menys passat espanyol, sols el de casa, els que els pares li volgueren explicar privadament, seria com un pòsit allà al fons per sota de la seua cultura francesa. Als adults els costaria més, però no podien dubtar de quin seria el seu nou país. La resistència podia ser forta o feble, segons el caràcter de cadascú, però si volien integrar-se s’havia d’assumir la nova realitat. Podien anomenar-se refugiats o exiliats, però amb això sols no podien sobreviure en la nova societat. Havien d’acceptar el nou país.

Pag. 115

Problemes amb la integració social

Però durant molt de temps Carmeta va tenir malsons. En alguns dies de l’escola, quan encara era petita, es llevava del llit confosa i atemorida adonant-se’n com les ones de la platja jugaven amb el seu dèbil cos com una trista joguina, sacsades que la portaven d’un lloc a un altre, a pobles coneguts a cases que no eren autèntiques cases sinó habitacles estranys en els qual no havia voluntat de romandre. En aquell lloc es veia envoltada d’altres éssers desconeguts amb cossos esquelètics i terribles amb qui ella parlava com si foren companys habituals.

pa. 122

Situació del refugiats en el nou país

Cançó amb la música de “La bien pagá”

Me llaman la refugiá

porque de España salí

y ya no pienso volver

mientras esté Franco allí.

Refugiá, refugià

refugiada estoy aquí.

Los franceses no nos quieren

y Mèxico ha dicho que no hay de qué,

tambien los rusos se hacen los suecos.

Dígame usted payo

qué vamos a hacer.

Refugiá, refugiá

refugiada estoy aquí.

pa. 124.

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top