Lluitadora antifranquista, comunista, socialista i feminista
Josefina López va nàixer a Barcelona l’any 1919 i va morir al Grau de Castelló el 6 de gener de 1989. La seua vida va estar marcada pel compromís polític, cívic i feminista. Militant comunista, va haver de marxar a l’exili, en un periple que la durà a viure en diversos països.
La seua formació política es va iniciar des de menuda. Deia que, entre els primers records d’infantesa, estava haver anat a una manifestació amb la bandera republicana a la mà, i que era sa mare qui li havia parlat per primera vegada de Lenin. Tenia només 13 anys quan l’any 1932 es va afiliar al Partit Comunista, i va formar part de la direcció de les Joventuts Socialistes Unificades des de 1936 fins a 1945. Va ser precisament en un congrés anual de les Joventuts Socialistes Unificades on va conèixer Fernando Claudín, el destacat dirigent comunista que esdevindria el seu marit. Abans de complir els divuit anys ja havia participat en campanyes electorals demanant el vot de les dones perquè, a pesar de la seua joventut, era una oradora enèrgica i extraordinàriament eloqüent, amb una formació alimentada pel seu entusiasme per la lectura de llibres i de revistes. L’escriptora Teresa Pàmies (nascuda també a Barcelona el 1919 i militant, com ella, de les Joventuts Socialistes Unificades) recorda en l’obra “Quan érem capitans” que, en molts documentals de la guerra d’Espanya (com ara, al film Mourir à Madrid), surt Josefina López parlant als voluntaris de Barcelona i, per la seua oratòria, diu Pàmies que semblava una ‘Pasionaria’ de divuit anys.
Acabada la guerra, Josefina López va marxar a l’exili amb Fernando Claudín. A Orà (Argèlia) van ser confinats en dos camps de concentració diferents. Josefina va aconseguir escapar i, després, va visitar Fernando amb un pla de fugida que tindria èxit. Amb l’ajuda dels organismes de salvament de la República van ser traslladats a França. Com a militants comunistes, Fernando Claudín va ser enviat a Mèxic per a fer tasques del partit, mentre que Josefina López va haver de marxar a Moscou amb una xiqueta de mesos. Aquesta separació i la mort posterior de la filla provocarien el trencament de la parella.
Josefina López va passar trenta anys a la Unió Soviètica, on va viure els patiments de la Segona Guerra Mundial. Quan les tropes nazis estaven a punt d’entrar a Moscou, va ser evacuada a Sibèria amb altres exiliats espanyols, a fi d’evitar que els nazis els feren presoners i els retornaren a Espanya. El 1943 va tornar a Moscou, on es va llicenciar en Eslavística i va acabar la seua tesi doctoral sobre les relacions hispano-russes durant l’època napoleònica. Va tindre una segona parella i un altre fill.
Va viure trenta anys a l’URSS, i també a uns altres països de l’Europa de l’Est; a Praga (Txecoslovàquia), a Bucarest (Romania), a Belgrad (Iugoslàvia) i a Sofia (Bulgària).
Radio España Independiente (‘La Pirenaica’)
Josefina López va treballar com a traductora per a publicacions en castellà de països sud-americans, però sobretot és reconeguda pel seu treball com a periodista, especialment en la redacció de Radio España Independiente (‘Radio Pirenaica’), on va treballar durant vint-i-cinc anys conduint dos programes: un adreçat a les dones, i l’altre donant veu a la població espanyola que no havia pogut fugir d’Espanya.
Radio España Independiente, popularment coneguda com ‘La Pirenaica’, va ser una emissora del Partit Comunista d’Espanya (PCE) fundada a Moscou per combatre el feixisme en temps de guerra. Va emetre de 1941 a 1977 i el seu primer missatge va eixir sota les bombes, el 22 de juliol, dia del primer atac de Hitler contra la capital russa, amb Dolores Ibárruri com a directora. Era l’única emissora espanyola que escapava a la censura de Franco i que donava una informació alternativa als radiooients espanyols que l’escoltaven clandestinament. L’Arxiu Històric del PCE conserva més de 15000 cartes d’aquests radiooients, que són un testimoni valuós de la situació de tristesa, pobresa i terror en què es vivia durant el franquisme.
Els radiooients enviaven cartes en què denunciaven els problemes que observaven: les primeres mobilitzacions en mines i fàbriques per a reivindicar millores salarials, la por que patien els militants de base en la seua vida clandestina, els emigrants de l’èxode rural que abandonen sa casa fugint de la fam… També els oients deixen constància de la seua solidaritat cap als presos polítics, cap a Julián Grimau (torturat i afusellat el 1963), cap al poble vietnamita…, i manifesten la crítica contra les bases nord-americanes a Espanya. I al costat de la crítica i la frustració, també apareix l’esperança en el canvi, en la possibilitat que una vaga general política convocada pel PCE a través dels micròfons de La Pirenaica acabe amb la Dictadura. Però aquesta esperança mai no es va complir i el dictador va morir en el llit, sense que es produïra la ruptura esperada.
Josefina López es va incorporar a l’emissora en agost de 1943. Com a redactora va haver de fer diferents tasques, des de fer comentaris polítics sobre qualsevol tema, fins a redactar editorials. Va ser responsable del programa “Página de mujer”, al qual les dones enviaven cartes per a exposar problemes de tot tipus, que Josefina López, sota el pseudònim de Pilar Aragón, responia. Evidentment, les oients que escrivien les cartes ho feien sota noms ficticis, ja que simplement el fet d’escoltar l’emissora era delicte.
El 1955 l’emissora de ràdio es va traslladar a Bucarest, que seria la seua ubicació definitiva. La ràdio sempre va haver de superar els problemes de cobertura i les interferències que les autoritats franquistes ocasionaven amb emissors posats a la seua disposició per Estats Units per tal d’obstaculitzar la recepció de les ones pirenaiques. Ara que molts castellonencs nouvinguts són procedents de Romania, caldria donar a conèixer aquest episodi històric: que des de Romania arribava als espanyols un raig d’esperança i que la veu que els parlava era, precisament, la de qui posteriorment seria una destacada castellonenca d’adopció.
El 1961 es va iniciar l’espai “El correo de la Pirenaica” que, a causa de la gran quantitat de cartes rebudes, s’hagué d’emetre diàriament. Se n’ocupà Pilar Aragón, pseudònim que López va elegir perquè ‘Pilar’ era el seu nom en la clandestinitat i ‘Aragon’ era la terra de sa mare. Es va convertir en una de les locutores més populars de La Pirenaica. Atesa la gran quantitat de cartes rebudes, segons el tema, se’n derivaven moltes a uns altres programes específics (adreçats a la joventut, al camperolat…). Els temes que les cartes abordaven eren molt diversos: la fam, la repressió, les presons, la informació sobre temes d’actualitat (les vagues d’Astúries, les bombes de Palomares, la guerra de Vietnam…).
López es va doctorar en la Facultat d’Història de la Universitat de Bucarest amb una tesi sobre “Les relacions comercials entre Espanya i Romania en el segle XIX i inicis del XX”. Juntament amb el seu tercer marit i el fill que havia tingut amb el segon va aconseguir gestionar el retorn a Espanya amb l’ajuda de l’artista Sara Montiel, que havia acudit a Bucarest a fer una sèrie de recitals.
El retorn a Espanya: el Grau de Castelló
Va tornar a Espanya l’any 1967 i es va establir al Grau de Castelló. Cal dir que Josefina Pérez havia conegut Diego Perona, l’exiliat castellonenc que també s’havia traslladat a l’URSS. Al Grau va patir la vigilància permanent de la guàrdia civil, que la ‘visitava’ a hores intempestives. Però no va dubtar a participar en el procés de recuperació de la democràcia a Espanya i en la lluita per la igualtat de les dones. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Madrid i va treballar fent classes d’anglés. La seua casa del Grau de Castelló, diuen els que la van visitar, semblava una gran biblioteca plena de prestatgeries amb llibres que ocupaven totes les habitacions.
El 1979 va ser elegida regidora a l’Ajuntament de Castelló pel PCPV en les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979. Posteriorment va ingressar en el Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE), el 1983 va ser elegida regidora i va ser tinent d’alcalde del Grau de Castelló.
Entre 1972 i 1983 va formar part del Consell del País Valencià com a directora general de Benestar Social. El 1986 va ser elegida senadora per la província de Castelló pel PSPV-PSOE i va ser membre de la Comissió del Senat de Relacions amb el Defensor del Poble i Drets Humans fins a la seua mort.
A més de la seua tasca política institucional, el seu compromís cívic feminista la va dur a pertànyer al Moviment Democràtic de Dones i a fundar l’associació Aula Debat Dones del Grau, que encara està activa.
Des de la seua mort, el 1989, aquesta associació i molts altres col·lectius i partits van demanar que l’Ajuntament reconeguera la tasca de Josefina López amb el nom d’un carrer del Grau. Tanmateix, les autoritats municipals (del Partit Popular) es van negar sistemàticament, fins i tot, denigrant-la públicament. Han calgut quasi vint anys perquè l’Ajuntament (d’un altre color polític) reconega la seua trajectòria tot batejant una plaça del Grau amb el seu nom.
FONTS:
Armand Balsebre i Rosario Fontova (2014): Las cartas de la Pirenaica. Memoria del antifranquismo. Ed. Cátedra.
Reyes García Burdeus: “Vida y obra de Josefina López Sanmartín”, en L. Meseguer, S. Fortuño, E. Nos, J.L. Porcar (eds.)(1010): La cultura exiliada. Diputació de Castelló. Universitat Jaume I.
“Feminista, resistente y luchadora antifranquista. Josefina López Sanmartín”. Revista con la A, núm. 63, maig 2019. https://conlaa.com/numero/63/