Cultura i exili
1. Introducció
Alguns no hi tornaran mai, no van poder, altres, van poder i tampoc tornaren, altres sí, i van ser repressaliats. Més de 500.000 persones, moltes anònimes, van travessar a peu la frontera dels Pirineus per Port Bou, per la Jonquera, per Prat de Mollò… Totes elles representaven l’Espanya Republicana derrotada pel feixisme. Vides truncades pel desarrelament i vides reconstruides dellà de la frontera. Eren persones de tota condició: soldats, militars amb graduació, intel·lectuals, polítics, sindicalistes, gent del poble. La violència de l’ anomenada victoria va afectaria no només als soldats sinó a tota la població civil.
Alexandre Deulofeu polític, historiador i alcalde de Figueres va escriure:
Em sento envaït per la nostàlgia de la terra (… ). Veiem en la ratlla de França la nostra salvació. Avui la ratlla separa dos mons diferents. Un d’ells, el nostre, ens és hostil,i, si no ens sortiem, ens veuriem morts. L’altre és l’Europa lliure, la democràcia, la llibertat, el respecte a la personalitat humana. Amb el cor desfet per deixar la nostra terra, entrem a França com qui es llança sobre una post de salvació.
Però als republicans que van creuar la frontera els esperava un destí incert. Per alguns l’exili va ser la porta cap als camps de concentració com Argelés, mesos després els camps alemanys, d’una guerra civil a una guerra mundial i d’altres un pas cap a una nova vida en terres franceses o a l’altra banda de l’Atlàntic1.
L’exili de la Guerra Civil Espanyola va ser el succés més important en la Història d’Espanya del segle XX encara que no siga només per la significació merament demogràfica, de morts, processats, repressaliats, i els sectors amplis de població exiliada. Deia l’historiador valencià Vicente Llorens, un valencià universal, com la vida és un equilibri entre el passat i el present, i l’exiliat ha estat privat d’un d’ells, o dels dos. Vicente Llorens, ens va transmetre la condició existencial de l’exili mijançant el testimoni de la seua generació i de la tragedia viscuda, ciscunscrit a un temps, ja que va afectar als exiliats i als seus descendents.
El Consell Valencià de Cultura (CVC) va tenir com a primer president al poeta Juan Gil Albert que va passar anys transterrat, i l’actual president Santiago Grisolia, amb una vida lligada científica i personalment al nom i la trajectòria de Severo Ochoa, personalitat exiliada, va haver-hi d’anar-se per les condicions derivades del conflicte civil. Aleshores aquest Consell està marcadament sensibilitzat en aquesta qüestió i té al seu abast publicacions sobre algunes personalitats del món cultural, concretament dels científics: Jose Estellés Salarich, José Chabas Bordehora, Luís Urtubey i José Royo Gómez.
Davant la fita històrica dels 80 anys d’aniversari de l’exili el CVC ha elaborat un informe sobre l’exili en la Guerra Civil i el Col·lectiu Científic i en aquest treball es presenta part dels seus continguts amb la intenció d’homenajar i recordar aquelles persones, i entre elles valencianes, que en el camp de la investigació científica han estat silenciades o poc reconegudes. Emfatitzar la significació dels seus valors culturals, destacar la influència dels exiliats en la vida política i cultural dels països d’acollida, remarcar la pèrdua d’una elit d’investigadors integrats en la comunitat científica intel·lectual europea i d’un important col·lectiu de professionals al servei de la societat.
Amb aquest motiu i com a precedent de l’informe, el 3 d’abril del 2019, es va realitzar a la seu del CVC una taula rodona sobre ciència i exili on participaren Miguel Marcos Igual neuròleg i escriptor sobre l’exili, i José M.ª Álvarez Coque, catedràtic en la UPV i fill de l’exiliat a Mèxic Arturo García.
2. La significació cultural de la ciutat de València i el trencament
És necessari recordar el que va significar València durant els anys de la Guerra Civil (Abellán 1995). S’han fet estudis rellevants sobre el tema: exposicions, congressos, publicacions, on es descriu i s’emfatitza la signi ¡ficació cultural de la capitalitat republicana de València. Recordar l’experiència oral del relat de Jose Gaos rector de la Universitat central durant la Guerra; quina era la funció de la Universitat en aquells anys com ens relata M.ª Fernanda Mancebo en un dels seus treballs. El que va significar la revista hora de Espanya, o el II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes dut a terme del 2 de juliol a l’11 de juliol del 1937. Recordar en aquest aniversari persones de la cultura com Juan Gil Albert, Angel Gaos, Josep Renau, Miguel Hernández, José Puche, José M.ª Ots, Juan Peset, Calos Esplá, Rafael Altamira, entre altres. Les paraules de l’escriptor i historiador Juan Marichal, exiliat a Méxic, de com les idees i els sentiments tan vells com la humanitat cobren més força virginal al ser descoberts per noves persones i escoltar-se en altres veus.
L’exili suposarà el trencament amb aquesta tradició i realitat cultural amb una extrema marginació i amb unes conseqüències sobre les identitats de les persones; l’arrelament, l’allunyament de la terra natal. Una ferida emocional que involucrarà fets com la identitat, la identificació, l’adaptació…Un trencament de la biografia individual i de la història col·lectiva. Una conjunció de connotacions històriques i polítiques perquè la participació d’intel·lectuals i professors en la política s’havia accentuat al segle XX i per a un intel·lectual, en paraules de Max Aub, els problemes polítics eren problemes morals; era la lluita contra el feixisme.
3.La població exiliada
Per a la població exiliada l’exili serà un punt d’inflexió en les seues vides. Hauran d’acomodar-se a un altra realitat amb uns altres estils de cultura, de convivència i sovint també altres formes de comunicació. Patiran una vulnerabilitat de la seguretat tant material com emocional. Els acompanyarà la por al desconegut, el risc i la incertidumbre i hauran d’aprendre a superar la distància i la soletat. En els casos de persones amb militància política es trobaran vinculats a la resistència, a la reorganització i denúncia, al mateix temps d’haver d’organitzar-se una forma de vida diària.
En conseqüència la diversitat de població exiliada, després de la derrota republicana, patirà una sèrie de dificultats i peripècies. El cas dels intel·lectuals, dels artistes, de la odisea científica, tot plegat ha necessitat i necessita d’estudis per a una aproximació individualitzada. Com van ser les fugides personals, algunes amb acollides favorables, i d’altres un malviure amb el suport minso de compatriotes. Com es van constituir associacions d’ajuda, com se van rescatar els exiliats que van anar a parar als camps de concentració i com va ser l’exili de persones rellevants.
No oblidem el cas de la població infantil exiliada, els vora de 30.000 xiquets i xiquetes. Els primers d’ells en l’expedició a Morelia, en Mèxic, en el mes de juny del 1937. Després uns 3.000 amb desti la Unió Soviètica i la resta diseminats per Europa inclús al nord d’África.
A les terres valencianes, en opinió del professor Santi Cortés, l’èxode no va ser tant massiu degut a la situació geogràfica i política i a més es va caracteritzar pel majoritari destí americà.
Es potparlar de diferents tipus d’exili si atenem a les condicions en què es va realitzar, a la temporalització i com va ser en funció dels diferents països d’acollida. Segons la temporalització en 1936 es van anar personalitats importants de la investigació, la ciència i la cultura. Citem a Marañon, Ortega i Gaset, Menéndez Pidal, Ramón Gómez de la Serna, José Castillejo, entre altres. En 1938 es crearia la Casa d’Espanya a Mèxic per a persones de prestigi i en 1939 a la caiguda de Catalunya en ple hivern serà l’èxode massiu a França pels Pirineus i al nord d’Àfrica pels ports valencians.
Els països de destíseran dels continents d’Europa, d’Àfrica i d’Amèrica. Al continent americà Mèxic destacarà com a país d’acollida nombrosa i també d’acollida d’elit cultural; serà el país per excelència de la emigració cultural la qual cosa no lleva de l’existència d’una emigració cultural cap altres països. Així en Argentina hi haurà un exili del món de les arts, les lletres i les ciències mèdiques i biomèdiques. O la República Dominicana on es refugiaran escriptors, professors, artistes així com també a Cuba. Xile serà un lloc d’obrers qualificats, camperols i juntament amb humanistes. També Veneçuela i Colombia seran països d’acollida. En Europa, França serà un país rellevant en el destí d’exiliats si bé, va ser també un lloc de trànsit cap a Amèrica especialment en sobrevindre la segona guerra mundial.
Pel que fa a les persones atrapades als camps de concentració del sud de França, el rescat es va fer per vaixellscom el Sinaia, Mexique, Ipanema,Winnipeg… fins a l’any 1.940. Hi havia una manca de garanties de seguretat suficients per als exiliats i per aquest motiu van ser traslladats a l’altra part de l’Atlàntic. Les gestions es farien per part de Juan Negrin amb el president de Mèxic, Lázaro Cárdenas, mitjançant un procés de sel·lecció on participarà la Comissió Executiva d’UGT. Entre els refugiats sel·leccionats hi haurà científics en edats compreses entre 30 a 60 anys provinents de capitals espanyoles, professionals lliberals, i molts d’ells militants de partits republicans moderats.
Quan es va produir el colp militar, una pluralitat d’organitzacions solidaries d’ajuda internacional van prestar auxilii als refugiats republicans. Les relacions internacionals que molts científics i grups d’investigació havien establert de 1910-1936, com les beques intercanvis, havien creat uns vincles institucionals que van facilitar la reinserció. Els científics es van agrupar en diverses institucions dedicades a prestar-los ajuda com l’Institut de Col·laboració Intel·lectual a París i la Junta de Cultura Espanyola. A final del 1936, quan el primer èxode a París per Irun, el govern republicà va crear un Comité de Refugiatsque al principi de l’any 1937 es transformarà en l’Oficina Central d’Evacuació al Refugiati més tard donarà lloc al Servei d’Evacuació de Republicans Espanyols (SERE) creat per Juan Negrín. Al final de la guerra fixarà la seu en París dirigida pel rector de la Universitat de València José Puche i d’aquest servei dependria la Junta de Cultura Espanyola. La crisi interna del republicanisme derrotat va consumar la fundació per part d’Indalecio Prieto de la Junta d’Ajuda als Republicans Espanyols (JARE).
La Unió de Professors Espanyols Universitaris, (UPEU) va ser una organització de l’exili acadèmic i el suport ideològic per a preservar una especie d’universidat republicana en l’exili. La seu inicial en Cuba, es traslladarà a Mèxic a partir de la 1ª conferència. Com que la majoria d’associacions creades a França es traslladaran a Mèxic recordarem aquelles que romandran a França com la Colónia Espanyola a Béziers, la Colonia Aymaré, l’hospital Varsovia i el Dispensari Cervantes. Finalment entre les ajudes més destacades anomenarem a la Casa de Mèxic i a la Society for the Protection of Sciencie and Learning en Londres.
4. El projecte reformista i institucionalista
El projecte reformista i institucionalista era un projecte de modernització de la societat espanyola on participaven intel·lectuals i professors portadors d’una ideologia laica liberal i republicana. En el cas valencià les personalitats exiliades representaven una part important del nucli dirigent d’intel·lectuals dels anys 30. Era l’esperit de la Reforma educativa i la conformació de les institucions amb la ciència com a un valor social i ideològic i amb la renovació científica, la ciència experimental i la tecnologia. Així va ser com es va conformar la gènesi de la comunitat científica, mitjançant la institucionalització d’una elit científica en el marc intel·lectual i integrada en la comunitat científica internacional.
L’exili científic va tenir una dimensió col·lectiva. Per fer realitat aquesta dimensió eren necessaries unes conexions emmarcades en contextes institucionals els quals impliquen persones i coneixements basats en organitzacions i infraestructures que depenen de decissions polítiques i de suport financer. D’aquesta forma les xarxes conecten els individus i grups distants per a potenciar les oportunitats i possibiliten fluir la informació així com donar resposta al conjunt de necessitats. Aleshores són fonts d’informació i amainen el cost emocional i afectiu. Feta aquesta premisa els anys 30 gaudien d’una comunitat científica articulada de la ciència i la cultura espanyola. El cop militar i la guerra desencadenada l’any 1.936 va produir una crisi profunda en aquesta comunitat. Hi havia una voluntat de continuar però la polarització ideològica, i el conflicte bèl·lic va situar els institucionalistes en una marginalitat ideològica. El nucli dirigent de la investigació científica i del reformisme sanitari va ser depurat empresonat o va haver-hi d’exiliar-se. El desterrament, la presó, la inhabilitació, la mort, l’exili, va ser el destí dels metges, farmacèutics, químics enginyers, veterinaris… La polarització ideològica radicalitzada per la guerra va situar en una terra de ningú a una part dels institucionalistes. La guerra va afectar a l’ensenyament, a la investigació, a l’asistència sanitaria i a més cal afegir la militarització de les persones. Laín Entralgo ho va calificar de desmoche i l’historiador Jaume Claret opina que va significar la desconexió i l’aïllament de la ciència espanyola durant el primer franquisme; la desfeta intel·lectual i científica coneguda com la fuga de cervells. L’Edat de Plata de la cultura i la ciència espanyola va restar diseminada pel món. Van intentar mantenir la cohesió entorn de determinades institucions científiques, amb l’esperança de la derrota del feixisme, però no va ser així.
No obstant això els grup de científics va ser els que més va mantindre la cohesió. I si bé, va haver-hi unaabsència de marc social de referència, en el cas de l’exili a Mèxic sí es va convertir en una xarxa social de referència com un col·lectiu mèdic, científic i intel·lectual molt influent en les estructures d’aquell país. Després amb els anys s’integrarien en els projectes dels païssos d’acollida perquè l’exili de l’any 1939 va estar circunscrit a un temps. La revista Ciència va tenir un paper rellevant com a xarxa social cultural per a la publicació de treballs científics amb un diàleg entre hispanos i americans. Es va publicar, des de l’any 1940 fins al 1975, amb l’ajuda de subscripcions i institucions. Difonia els avanços de la ciència, incorporava las investigacions científiques espanyoles, tot plegat amb la finalitat d’elevar la cultura científica. Es van arribar a enviar 500 exemplars a Espanya de les dos primeres publicacions i la tercera va estar prohibida pel franquisme. Ciència va estar dirigida per Ignacio Bolívar, Blas Cabrera, Cándido Bolívar i José Puche. El seu comité de redacció comptava amb eminents personalitats del món científic segons informa el butlletí de la Unió de Professors Universitaris en l’extranger. La revista estava inclosa en el Current Contents, una base de dades que recollia més d’un miler de revistes científiques, i estava dividida en diverses seccions: ciència moderna, comunicacions originals, notícies, ciència aplicada, miscelània, llibres nous i revistes de revistes.
Les disciplines de l’àmbit del col·lectiu científic eren d’una gran diversitat professional: metges, arquitectes, físics, químics, enginyers, farmacèutics, antropòlegs, biòlegs, veterinaris, matemàtics. Les ciències biomèdiques van ser les més afectades per l’exili, le seguien els físics, químics, matemàtics; els membres més joves dels laboratoris, dels seminaris de matemàtiques. Pel que fa als perfils d’aquest col·lectiu compartien tots un ideari de modernització i dominaven diversos idiomes. Era una població majoritàriament jove i procedent sobre tot de Madrid, Barcelona, d’algunes ciutats andaluses, de València i el País Basc. Provenien de diversos centres com la Residència d’Estudiants, un centre d’intercanvi d’estudiants espenyols i estrangers, o la Junta d’Ampliació d’Estudis fundada per Santiago Ramón i Cajal i Francisco Giner de los Rios en 1907. Centenar de joves van anar a Alemanya, Anglaterra, França, Suïssa i aquesta reoganització en 20 anys va propiciar un nombre considerable d’erudits en càtedres universitàries. Citem entre altres, a Ignacio Bolívar, Enric Moles, Blas Cabrera M. Teresa Toral, Francisco Giral, Odón de Buen, Juan Negrín, Severo Ochoa, Jose Puche, August Pi i Sunyer, Gustavo Pitaluga. Les germanes Barnés, Dorotea, Adela i Petra. Les metges de la cúpula de Federica Montseny com Amparo Posch, Mercedes Mestre, Conchita Erma, Maria Gómez, Trinidad Arroyo, Josefa Barba Flexner i M. Luisa Ayala. En el cas dels exiliats a la Unió Soviètica la sanitat era de predomini nt femení.
Un col·lectiu significatiu de metges a l’exili va ocupar llocs de responsabilitat en l’Organització Mundial de la Salut a Ginebra i a l’Organització Panaamericana de Salut. També va ser destacable l’impacte dels metges, biometges, i psicoanalistes a l’Argentina.
4. El llegat cultural. Els Centres de l’exili.
La Casa d’Espanya en Mèxic serà el primer centre acadèmic de l’exili intel·lectual republicà espanyol en l’any 1938 quan arribaran un grup d’intel·lectuals a Mèxic i entre ells el rector de la Universitat de Madrid José Gaos. El president mexicà Lázaro Cárdenas junt amb Darío Cosio Villegas,ambaixador a Portugal, fundarà la casa com un centre d’estudi i d’acollida, i el rector de la Universitat Autònoma de Méxic (UNAM) formarà part d’ell. La Rockefeller Foundation col·laborarà en la construcció i dotació dd l’equipament. La Casa d’Espanya vinculava els científics i els intel·lectuals exiliats. En l’any 1942 serà nomenada Col·legi de Metges i es dedicarà a activitats de tipus socials i les activitats científiques passaran a ser competència de la UNAM.
Altres centres seran: l’Ateneu Ramón i Cajal, dirigit per l’oftalmoleg Manuel Márquez, i creat per a homologar els metges exiliats; uns 500 aproximadament. L’Ateneu Espanyol a Mèxic creat per abordar tota la vida intel·lectual: arts plàstiques, ciències, matemàtiques, física, química, ciències naturals, filosofia, economia, història, lliteratura, música, teatre, cinema i radio. Eren els valors de la Junta d’Ampliació d’Estudis i de la Institució Lliure d’Ensenyament. A la UNAM, els exiliats van desenvolupar una important activitat en les diverses càtedres universitaries, van desenvolupar el socialisme de càtedra i la renovació pedagógica, des de primària a la Universitat.
Entre la creació de centres cal fer una menció especial delsCol·legis de l’exili, creats per mantenir la identitat dels valors republicans, acollir als xiquets i xiquetes exiliats i donar ocupació als professors de l’exili. Van ser fundats l’any 1940 entre elles anomenarem: l’Institut Lluís Vives, creat pel SERE i dirigit per Jose Puche, el terc de la seua població actual és la tercera generació dels exiliats i segons dades els anys 90 tenia 400 alumnes. L’Acadèmia Hispano Mexicana, fundada també pel SERE, va comptar amb professorat exiliat finas a l’any 1973 i va perdurar l’espertit de l’exili fins la mort de Lorenzo Alcaraz, matemàtic i pedagogi direcctor del centre. Els Col·legis Cervantes, també amb mestres exiliats, eren un patronat del SERE. Entre ells estaven: l’Institut Cervantes que fins l’any 1960 va tenir la titul·laritat de mestres republicans. El Grup Escolar Cervantes de Córdova, que depenia del de Veracruz, es va transformar en Cooperativa i existeix en l’actualitat. El de Tampico, el de Torreónquetambécontinua hui i encara que no estan els mestres exiliats sí roman el seu model educatiu. Possiblement n’hi haurien més de Col·legis d’aquest patronat Cervantes. Uns altres centres serien L’ Institut Hispano-Mexicà Ruiz Alarcón d’una vida curta i l’Institut Ruiz Alarcón, més desconegut, va ser venut en l’any 1951 i desvinculat de l’exili.
L’últim col·legi cronològicament va ser el Col·legi Madrid creat l’any 1941 per la Junta d’Ajuda als Republicans Espanyols (JARE) i la Comissió Administrativa del Fons d’Ajuda als Refugiats Espanyols (CAFARE). El Col·legi existeix a l’actualitat amb els objectius republicans amb 3000 alumnes que es van beneficiar de la Institució Lliure d’Ensenyament; de la funció ideògica de la pervivència d’aquestes senyes d’identitat en les qüestions culturals.
En aquests centres van destacar una sèrie de professors valencians i com a homenatge recordarem entre altres: Jose Albert Rico i els seu fill, tots dos en el Col·legi Madrid. Juan Bonet Bonell, Ana Martinez Iborra de l’Institut Obrer Valencià, professora durant la guerra, i el seu espós Antonio Deltoro Fabuel i el doctor José Baron en l’ Institut Lluís Vives, aquest últim va estar dedicat després a la labor de metge. José M. Sanchez Sansano, Danton Canut Martorell i José Martinez Aguilar que van acompanyar l’expedició dels xiquets de Morelia. Vicente Carrion Sos que va arribar a Morelia com a xiquet amb 13 anys i va ser professor als Estats Units; després va tornar a Mèxic i va fundar el Col·legi Ciutat de Mèxic. Guillermina Mendrano, la primera dona regidora de l’Ajuntament de València, va fundar en Santo Domingo l’Institut Escola Ciutat Trujillo i es va traslladar l’any 1945 a Washington. I d’ altres professores com Alejandra Soler, professora en la Unió Soviètica i cap de càtedra de llengües romàniques, Josefina López que va estudiar a Moscou i va ser locutora de radio pirenaica, totes dues tornarien a Espanya i Genoveva Pons Rotger, aquesta última, processada i empresonada, va marxar a la fi a Colombia.
Un altra aportació valenciana científica a destacar i també en la seua vessant artística va ser l’arquitectura. Entre els arquitectes anomenarem a Jesús Martin Marín que col·laborarà amb Felix Candela, a Juan Rivaud, a Sáenz de Calzada i a Enrique Segarra. Felix Candela amb la innovació de les cobertes paraigües i l’empresa Cubiertas Alas. Antonio Peyri i Enrique Castañeda dissenyaran el Palau d’Esports dels Jocs Olímpics a l’any1968. Ovidi Botella Pastor, fill de polítics i periodistes alcoians exiliats a Mèxic, s’exiliarà després de la guerra i col·laborarà amb l’arquitecte i pintor Roberto Fernàndez Balbuena. Enrique Segarra Tomás que va arribar a ser professor de l’Escola Superior d’Arquitectura de Xalapa de la Universitat de Veracruz.
5. Restitució històrica.
Seguint com a referència els historiadors Barona i Lloret es poden considerar una sèrie d’etapes en el procés de restitució històrica de l’exili. La primera serà l’anomenada memòria del perdedor quan la caiguda de la primera generació de l’exili, i es produirà en l’escenari dels païssos d’acollida durant la dècada dels anys 70. Es faran publicacions de monografies col·lectives, recopil·lacions documentals, i recollida de testimonis en arxius d’història oral. Serà una historiografia necrològica, individual i apologètica. També en aquesta etapa cal destacar l’obra de Lluís Abellan a l’inici de la transició i les aportacions generals sobre l’exili, algunes sobre els científics, però que no van tenir una visió històrica global sobre la significació de l’exili sinó més aviat sobre figures concretes.
Durant la dècada dels anys 80sorgiranpublicacions històriques d’institucions,primer de institucions acadèmiques mexicanes, i després de la mort de Franco, seran publicacions fetes en Espanya amb unes perspectives més amplies associades a la memòria històrica.Es despertarà un viu interés per la recuperació de les grans institucions de la intel·lectualitat republicana que culminarà amb el congrés commemoratiu, La JAE 80 años después. No obstant aixó, van ser uns estudis d’interés desiguals sobre aquestes institucions però van consolidar la importància de l’exili i de la seua recuperació.
Després, els anys successius, es caracteritzaran per una investigació creixent: associacions, congressos, simposis, col·laboracions entre la Residència de Estudiants, i el Col·legi de Metges. Es fundaran dos associacions per a l’estudi històric de l’exili:l’Asociación para el estudio de los exilios y migracciones ibericos comtemporáneas (AEMIC), d’àmbit estatal, ubicada en la Complutense de Madrid, i el Grup d’ estudis de l’exili literari (GEXEL), sobre l’exili literari, fundat per la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’exili comporta dispersió ja que maneja fonts diverses i allunyades la qual cosa és una dificultat. Pel que fa a l’exili científic és necessari valorar les diferents àrees científiques i la seua institucionalització abans i després de la guerra. Investigar la Universitat Autònoma de Méxic (UNAM), la Rockefeller Foundation, el Ministeri d’Afers Exteriors, entre altres, així com aprofundir en les microhistòries. Una primera fase de la historiografia analitzava la dimensió política a l’exili en la seua organització exterior i només excepcionalemnt donava una visió històrica global o parcial de l’exili científic i la seua significació a Espanya.
La UNAM va posar en marxa a l’any 1980, Palabras del exilio, un arxiu oral que va aportar valors històrics per al col·lectiu científic sobre la tasca realitzada en el període posterior a la guerra i les aportacions als països iberoamericans. L’obra de Francisco Giral Ciencia española en el exilio, va ser una obra de referència com a recopil·lació d’un elevat nombre de científics, la seua labor en els països on es van instal·lar, les disciplines que van treballar i les generacions que van composar l’exili. Durant aquestes decades posteriors han estat nombrós i notori la realització de congressos, simposis, exposicions i publicacions fora i dins d’Espanya. És necessari continuar en l’anàlisi del que va significar l’exili per al nostre país.
6. Perspectiva de gènere.
La història ha tingut una visió predominanment androcèntrica de la ciència ja que ha narrat més els fets protagonitzats pels homens i la informació sobre les dones resulta escasa i confosa. Amb les noves investigacions es van desmuntant alguns estereotips i es possibilita accedir a la recuperació de les dones exiliades. Aquelles dones, algunes d’elles feministes militants, van lluitar amb consciència pròpia per la justícia social i l’educació de les dones. A poc a poc es van recuperant mitjançant la investigació en els arxius polítics, acadèmics i buscant-les en alguns casos a la sombra dels marits.
Segons els estudis de la historiadora Pilar Domínguez només el 14% de les dones potencialment actives traballava fora de casa. Les seues professions, de les que havien accedit a l’estudi de carreres, en general eren de funcionàries o doctores de guerra, encarregades de farmàcia, responsables de colònies infantils. Els homens es projectaven més en la professió i elles sacrificaven més su identitat. En general les dones que tenien més visibilitat eren les humanistes, les mestres, i infermeres. La democratització del període republicà havia permés una major incorporació a la vida pública de la dona mitjançant les reformes educatives, la coeducació i el dret a vot. No obstant això moltes dones eren educades per la llar, les mateixes dones que treballen per a subsistència com a dependentes de comerç, perruqueres, obreres del sector industrial i serveis. També va haver hi un grup minoritari que van lluitar per la política en el treball, assalariades o estudiants més pròximes als problemes socials i polítics.
Pel que fa a la dona activista política en l’exili, en molt casos, va treballar en França dins d’organitzacions específiques de dones per l’assistència als refugiats, i l’ajuda als presos d’Espanya en la lluita contra el franquisme. Algunes d’elles provenien d’organitzacions específiques com el Grup Femení Espanyol Mariana Pineda i Dones Antifeixistes i amb dues organitzacions es van fusionar en unió de Dones Espanyoles. També d’organitzacions com Mujeres libres de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT), i Unión de Muchachas deles Juventuts Socialistes Unificades així Dolores Ibarruri, Margarita Nelken, Lina Ódena, Encarnación Fuyola, Emilia Elias, entre altres.
Cal destacar el grup de de dones avançades en la modernització de la societat espanyola que van contribuir en Misions Pedagògiques i van afrontar l’exili. Moltes d’elles romanen oblidades i no s’anomenen als estudis de magisteri. Podem recordar algunes d’elles en el camp del magisteri i la psicologia experimental com Regina Lago, becària de la Junta d’Ampliació d’Estudis, amb publicacions i càrrecs en la Residència de Senyoretes. Directora de l’hospici de xiquetes difícils de Carabanchel, en Madrid, i inspectora en València. Traslladada a París va ser Consellera Nacional de la Infancia. Evacuada després va a marxar a New York i va morir en l’any 1996.
M.ª Luisa Navarro pedagoga i psicòloga experimental, militant i transgressora en el compromís de la dona i els seus drets. Naix a Sete durant l’exili dels seu pare, fundadora de la Revista de Pedagogia, compromesa en l’Agrupació Femenina Republicana que presideix a l’any 1931 i va formar part de la Comissió fundadora de les Comissions Pedagògiques. Es va exiliar a Gran Bretanya, Argentina, i a Mèxic on va treballar a la Universitat de Tucuman. La filla Isabel Luzuriaga serà la primera docent en la Universitat de Buenos Aires sobre psicoanàlisi infantil i a causa de la persecució de la Dictadura a Argentina vindrà a Espanya en 1978. A Argentina es produirà un cert funcionament endogàmic de families de mestres i pedagògues com un afiançament ideològic entre elles.
Mercedes Rodrigo va estudiar magisteri, educació especial i psicopedagogia, becada per la Junta d’Ampliació d’Estudis, alumna de Piaget, abans de la guerra, marxarà a Suïssa, Colombia, i no regressarà. Exiliada a Puerto Rico, crearà la càtedra de Psicologia Mèdica. Matilde Huici, exiliada a Xile, mestra, advocada i pedagoga col·labora amb Maria Maetzu en la Residència de Senyoretes. Cofundadora de Asociació Espanyola de Dones Universitaries, amb Victoria Kent, Clara Campoamor fundarà de (1940-1944) l’Escola d’Educació de Pàrvuls de la Universitat de Xile.
Fernanda Monasterio metgessa cirujana i becada en psicologia i psicotecnia, en l’any 1951 marxa per millors horitzons a Amèrica. I altres professionals de l’ambit de la pedagogia com Guillermina Mendrano, Alejandra Soles, Josefina López, ja citades.
Per un altra part a Mèxic hi hauran exiliades, científiques paradigmàtiques, la memòria de les quals recordava de forma especial Margarita Salas, biòloga molecular alumna de Severo Ochoa, dona lider primera admesa en la Acadèmia de Ciències en l’any 1998. Podem mencionar com a científiques entre altres, a Teresa Toral empresonada en les Ventes, col·laboradora del químic Enrique Moles.
Amparo Posch, metgessa de la cúpula de Federica Montseny, exiliada a França i també fundadora de la revista Mujeres Libres.
Les germanes Barnés, Dorotea i Adela químiques, Àngela historiador i Petra, totes elles filles d’un ministre de la Segona República d’Instrucció Pública i Art exiliat a França.
Trinidad Arroyointel·lectual i metgessa dedicada primer a l’oftalmologia en Valladolid i posteriorment a Mèxic.
Dolores Canals, biològa exiliada a Cuba. M.ª Luis Ayala, Conxita Erma, Josefa Barba Gosé, una gran científica catalana, pionera de la neuro ciència que va continuar la carrera en Estat Units, i la metgessa Mercedes Maestre també de cúpula de Federica Montseny.
El cas de Mercedes Maestre
Fonts bibliogràfiques
Abellán, J.L. 1983. De la guerra civil al exilio republicano 1936-1977. Madrid: Mezquita.
Abellán, J.L. 1976-1978. El exilio español. Madrid: Taurus.
Alted, A. M.Aznar. 1999. Literartura y cultura del exilio en 1939. Salamanca: AEMIC/GEXEL.
Barona, J.L. ed. 2009. El exilio científico republicano. Un balance histórico 70 años después. València: Universitat Politècnica de València.
Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. València: Generalitat Valenciana. http://bv.gva.es/
Casa Regional de València en México. http://www.cervantesvirtual.com/obra/carta-de-la-casa-regional-valenciana-a-carlos-espla-mexico-3-de-junio-de-1957-789720/
Casa Regional de Valencia en París. http://www.cevex.gva.es/es/casa-regional-valenciana-de-paris
Casado, S. 2001. “La ciencia en el exilio”. En L’exili cultural del1939. València. Universitat de València.
Claret, J. 2005. El atroz desmoche. La destrucción de la Universidad española por el franquismo 1936-1945. Barcelona: Crítica.
Cueto, J.I. 1996. Arquitectos exiliados en México. Su labor en la España republicana 1931-1939 y su integración en México. Barcelona. Tesi doctoral: Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
DD.AA. 1996. Los refugiados españoles y la cultura mexicana. Actas de las segundas jornadas celebradas en España y México: Colegio de México. https://www.jstor.org/stable/j.ctv3f8p9t
DD.AA. 1999. El exilio español en México. México: Fondo de Cultura Económica.
Díaz-R.Labajo, M.A.2016 El exilio científico republicano en Argentina,contribuciones y impactos de los médicos, biomédicos y psicoanalistas españoles en la ciencia argentina 1936-2003. Tesi doctoral:Universidad de Salamanca.
Del Cueto, J.I.1999. “Félix Candela, el mago de los cascarones de concreto”. Revista de crítica arquitectónica 2. Barcelona :Escola Técnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Departament de Composició Arquitectònica.
Domínguez, P. 1994. Voces del exilio:mujeres españolas en México 1939-1950. Madrid: Dirección General de la Mujer.
García, M. 1995. Exiliados: la emigración cultural valenciana. València: Conselleria de Cultura. Generalitat Valenciana.
Giral, F. 1999. Ciencia española en el exilio (1939-1989). El exilio de los científicos españoles. Madrid: Anthropos
Guerra, F. 2003. Médicos españoles en el exilio. Alicante: Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.
Godínez, J. 2014. “Las aportaciones de los exiliados españoles a México y una nota sobre Buñuel”, Entrehojas: Revista de Estudios Hispánicos. Ontario, Canadà: Universidad de Western.
Julia, S. coord. 1999. Víctimas de la guerra civil. Madrid: Temas de hoy.
Landa, G. A. Briones. A. Sanchez. 2009. “El legado científico español en México a través de Ciencia”. Revista Hispano americana de ciencias puras y aplicadas. México: Universidad Autónoma de México (UNAM).
Lloret, J. 2009. “Los científicos republicanos españoles y su trayectoria itinerante. Ciencia y exilio.” Mètode 61: Universitat de València.
Mancebo, F. M. Baldó, C. Alonso coord. 2001. L’exili cultural de 1939 seixanta anys després. Actes del I congrés Internacional, València: Universitat de València.
Mancebo, F. A. Girona. 1995. El exilio valenciano en América. Obra y Memoria. València.Instituto de Cultura Juan Gil-Albert: Universitat de València.
Marco, M. J.M. Garcia. 2019. Mesarodona.Ponències sobre l’exili científic. València.Consell Valencià de Cultura.
Ordoñez, M.1997. “Científicos en el exilio”, Proyecto Clío: Dirección General de Estudios Históricos del Instituto Nacional de Antropología e Història de México.
Pi i Sunyer, A.1996. L’home i l’obra. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Sánchez, G. P. García. Coord. 2001. Los científicos del exilio español en México, México:Universidad Michoacana de San Nicolás Hidalgo, Instituto de Investigaciones Históricas, Sociedad Mexicana de Historia de la Ciencia y de la Tecnología y Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas. https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=303 codigo=31723
Serra, M.C. 2015. “75 años de exilio republicano en la UNAM”. Cuadernos IIberoamericanos. Revista de Historia y Comunicación 1. México: Universidad Autónoma de México.
Font hemerogràfica
La República. any II. Núm 37 https://www.lrp.cat/edicio-impresa/portades.html
1Escrits de la Retirada, testimonis de l’exili, la República, 2-8/02/2019, any II, núm 37.