DIEGO PERONA MARTÍNEZ

Informació extreta de Lluís Meseguer (Edició i introducció) (2003): Diego Perona Martínez. Obras literarias. Excmo. Ayuntamiento de Castellón

Diego Perona Martínez va nàixer a Cieza el 23 de juliol de 1896 i va morir a l’exili, a Ljubljana (Eslovènia) el 20 de juliol de 1962. La seua família va emigrar a la Plana a principis del segle XX. Diego va mostrar una afició especial pel teatre. Serà actor perquè tenia aptituds (atractiva presència física, veu vellutada i força expressiva excepcional), encara que no s’hi va dedicar de manera professional. Va ser gestor del Teatre Principal de 1932 a 1936, protagonitzant els anys daurats en la història del Teatre Principal, amb la programació de les propostes espanyoles i internacionals més modernes, en què Perona mostrava les seues preferències per un teatre humà i compromés.

La vida de Perona està marcada pel seu compromís polític. Va ser delegat de la Unió General de Treballadors de Correus, i el 1935 va ingressar en el Partit Comunista. Durant la guerra, fins que va entrar l’exèrcit franquista el 14 de juny de 1938, Castelló era un territori de rereguarda del front de Terol i de pas pel corredor mediterrani. A més, Benicàssim va acollir un hospital de les Brigades Internacionals i, a València, se celebrà el Segon Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes el 1937. Tot això va permetre que Diego Perona coneguera personatges importants de l’esquerra internacional: Rafael Alberti, José Bergamín, Alejo Carpentier, Margarita Xirgu, Palmiro Togliatti…

Va formar part del Comité antifeixista creat a la ciutat per a reaccionar al cop d’estat que provocà la guerra. Pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Castelló, va emigrar amb la seua família a València. El 29 de març de 1939 va eixir del port de València cap a Alger. Posteriorment es refugiarà a la Unió Soviètica, on arribarà el maig del 1939.

L’exili

Primer treballa com a educador i animador cultural dins de les residències dels “Xiquets de la guerra” espanyols (els xiquets acollits per l’URSS per a salvar-los de la guerra), després destaca per la seua activitat en Ràdio Moscou, amb el pseudònim Diego de la Plana. A la ràdio va coincidir amb Josefina López (que en tornar de l’exili, es retirà al Grau de Castelló, on desenvolupà una tasca política i cultural molt important). En la ràdio va reeixir professionalment per la qualitat de la seua dicció, relacionada amb la seua experiència teatral. És recordat per les emissions de ràdio teatre, en obres com Mariana Pineda de García Lorca.

L’any 1956 comencen expedicions de retorn a Espanya dels exiliats en la Unió Soviètica. Tanmateix, quan el 29 de maig de 1957 Perona arriba al port de Castelló en el vaixell Krym, les autoritats franquistes de la ciutat li van denegar l’autorització per a desembarcar, i va haver de retornar a Moscou. Posteriorment es traslladà a Ljubljana (Eslovènia, dins de l’antiga Iugoslàvia), on va morir el 21 de juliol de 1962, sense haver pogut retornar a Espanya.

Obra literària

L’obra literària de Diego Perona inclou poesia, teatre i prosa. Encara que té algunes narracions breus en valencià, publicades en revistes de Castelló de la Plana, la major part de la seua producció son textos breus en castellà, emesos per Ràdio Moscou, alguns dels qual van ser publicats en revistes i periòdics.

En els seus poemes trobem la ironia, l’evocació de la comarca de la Plana, la situació d’Espanya durant el franquisme, l’internacionalisme, els temes vinculats a la militància política (”A Gregorio López Raimundo”, “A Dolores Ibárruri”) i a personatges de referència literària i política (“Neruda”, “A Rafel Alberti”…).

Memòria

El text següent, escrit per un dels seus néts com a homenatge familiar en el volum de les Obras completes de Perona, il·lustra perfectament el vel de silenci que va cobrir la memòria dels republicans durant el franquisme; fins i tot, dins de les mateixes famílies. També, il·lustra com el franquisme va demonitzar, dins de l’imaginari col·lectiu, la lluita pels ideals d’igualtat i de justícia social protagonitzada pels comunistes.

“Con ocasión de la recolección de las obras que nos han quedado de Diego de la Plana (como el gustaba llamarse), descubro que Diego, mi abuelo, ha sido para mí casi un completo desconocido hasta ayer mismo, cuando mis ojos cayeron por primera vez sobre sus escritos. Nunca fui consciente de la dimensión humana, literaria y política de mi abuelo. Busco en mis recuerdos, en las conversaciones con mi/su familia, en las fiestas donde nos reunimos tantos de sus parientes, en tantas cenas y comidas de Navidad, y definitivamente constato que Diego, su memoria, pocas veces estuvo conmigo. […]

Una de las veces que hablamos de mi abuelo, siendo yo muy joven (principio de los años 70), recuerdo que pregunté si Diego era de verdad miembro del Partido Comunista. Aún puedo oír las palabras de mi madre: “Tu abuelo era un hombre excepcionalmente bueno, que ayudó a mucha gente y nunca hizo nada malo ni daño a nadie”. Así pues, deduje, ser comunista era incompatible con ser un hombre de bien; ése era el mensaje del sistema reinante, que caló a base de sufrimiento y dolor en todas las conciencias.” Jorge Vidal Perona