Repressió, execucions
A les comarques de Castelló, com a la resta de pobles i ciutats de l’Estat, l’entrada de les tropes franquistes va provocar una fugida de gran part de la població i una cruel repressió sobre gran part de la que es va quedar.
El primer pas de la nova maquinària policial i judicial consistia en la denúncia, que podia procedir de qualsevol persona sense haver de provar les seues acusacions, amb tota mena de revenges de caire personal. Un altre camí previ a la detenció de l’acusat era l’informe de la Guàrdia Civil, amb la suposada activitat política i sindical de l’informat, i els informes del nou ajuntament franquista, de la Falange local, a més de les acusacions particulars de veíns del poble. Els acusats eren traslladats a centres de detenció: la caserna de la Guàrdia Civil o la seu de la Falange, llocs on es mancava d’assistència lletrada, el temps d’estada era indeterminat i on el mitjà normal d’obtenció de declaracions eren les vexacions i la tortura.
La justícia castrense implicava la sistemàtica aplicació dels consells de guerra -figura emprada per l’estament militar en els processos judicials- i es practiquen com l’eina més eficient i ràpida. Els consells de guerra així constituïts, de cap manera podien qualificar-se com a Tribunals de Justícia, eren una part substancial de l’aparell repressor, radicalment nuls per diverses causes: no mereixen la qualificació de Tribunals de Justícia ja que estaven constituïts pel poder executiu; els militars membres d’aquests tribunals mancaven de qualsevol atribut d’independència propi d’un jutge ja que compartien els fins polítics i els objectius repressius del Nou Estat franquista; la instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i el jutge militar instructor practicava diligències amb l’auxili exclusiu de les Forces de Seguretat; una instrucció que solia anar acompanyada de tortures després de signar els inculpats les seues declaracions en una situació desesperada; molts consells de guerra eren col·lectius i la indefensió era pràcticament absoluta, i els acusats desconeixien els càrrecs que se’ls imputaven fins al moment del judici. En definitiva, una total vulneració de totes les garanties i els drets fonamentals. Si la condemna havia estat a última pena, els reclusos eren incomunicats de la resta de la població reclosa. Començaven llavors les gestions desesperades dels familiars per a aconseguir avals o influències.
La sentència de mort s’elevava a l’auditor de guerra corresponent i l’últim graó era “el enterado del Jefe del Estado”. El govern militar corresponent nomenava un jutge per a la notificació i l’execució de la sentència, i s’ocupava també de la contractació del camió que duria els reus al paredó, de la designació del piquet d’execució i de la comunicació del compliment de la pena al capità general de la Regió Militar. El director de la presó era informat un dia abans i es traslladava el condemnat a capella.
Les execucions tenien lloc generalment a l’alba, en les tàpies dels cementiris. A la ciutat de Castelló s’afusellava al riu Sec, pocs metres davant de l’entrada del cementiri, els cossos dels afusellats eren traslladats en carro al cementeri civil, les restes dels que s’havien confesat en capella eren soterrats en fosses de la part catòlica del cementeri i els que no s’havien confesat, eren coberts de terra els uns al costat dels altres en files excavades al cementeri civil. Prop de 900 persones van ser afusellades a la ciutat de Castelló, a més dels afusellats a la resta de les comarques (localitats com Vinaròs, Borriana, Sogorb, Vila-real, Morella i Borriol), arribant a més prop de 1.100 el total d’executats a la província de Castelló.