Repressió. Presó

Finalitzada la Guerra Civil, l’empresonament massiu va ser un dels eixos fonamentals de l”aparell repressiu franquista. Aquest, emmarcat en una política d’extermini, no només afectarà a qui havia lluitat en el bàndol republicà o s’havia significat políticament, sinó també familiars, amics i coneguts d’aquells.

Van començar a funcionar camps d’internament i concentració en múltiples llocs: cinemes, places de bous, esglésies, convents, escoles, platges o camps envoltats de filferro d’arç, encara avui poc estudiants. A les nostres comarques trobem els camps de concentració que va haver-hi a Castelló, la Vall d’Uixó, Assuébar, Xilxes, Almenara, Moncofa, Xèrica, Soneja o El Toro. Eren camps de “tria” on es classificava els presoners mitjançant delacions de les comissions dels pobles, per a conduir-los a establiments penitenciaris convencionals més propers en molts casos, als seus llocs d’origen. No obstant això, alguns ja no en van eixir i van perdre la vida en aquests presidis improvisats, a causa de les condicions infrahumanes.

L’estudi i la investigació dels arxius de les presons ens mostra tota la magnitud del món penitenciari en els anys 40: una població reclosa que podia acostar-se perfectament als 300.000 interns el 1940 -que a Castelló va arribar als 2.034 reclusos al gener de 1940 solament en la seua presó provincial-, absorbida per un sistema penitenciari manifestament insuficient, basat en la pràctica de l’exclusió social massiva dels vençuts amb la intenció de depurar la societat mitjançant el mètode de “castigar, doblegar i transformar” no només els reclusos sinó també les seues famílies. Es generaven situacions com l’amuntegament, el fred, la fam, les malalties -tuberculosi, avitaminosi-, algunes produïdes per la fam -certificades en el Registre Civil com caquexia- i els maltractaments –pallises, tortures- entre els murs de la presó, que en molts casos van provocar la mort dels reclusos. Els últims estudis i investigacions xifren en prop de 260 veïns i veïnes de les comarques de Castelló els que van morir a les presons de Castelló i de la resta de l’Estat, a més de proporcionar informació novedosa sobre els que van morir en altres presons de l’Estat –com les d’Astorga, Burgos, Valdenoceda, Laguardia, Isla de San Simón, Tarragona, Sant Miguel dels Reis…-. Aquestes terribles condicions de vida, els càstigs brutals i l’adoctrinament ideològic i religiós defineixen la vida penitenciària de la postguerra espanyola, com també ho demostren els testimoniatges de les condicions de vida a les presons de Castelló, de la Mercè de Borriana, de Vinaròs, i en diverses presons municipals de les comarques de Castelló.