La repressió de les dones al primer franquisme.

1. Zona franquista, estat feixista

• Es restableix el Codi Civil de 1899. La dona és equiparada als xiquets/es.

• Derogació del matrimoni civil i el divorci. Fi de la coeducació. Il·legalització de l’avortament. Prohibició dels anticonceptius.

• Paper de la dona: esposa i mare. Si no ho són, seran “solteres” o monges. Submissió al pare o al marit: necessitat de permís per a tot, des de viatjar, treballar (si treballa …) o obrir un compte corrent.

• La pàtria potestat és de el pare. Pot donar els/les fills/es en adopció sense el consentiment de la mare.

• Dret a matar l’esposa o la filla en cas de ser sorpreses en adulteri.

• Diferents assignatures i continguts per a nens i nenes: Llar, “virtuts femenines”, obediència i submissió.

• Les dones no poden ser caps de l’administració.

• Treballs prohibits per llei: notària, registradora de la propietat, jutgessa, diplomàtica, minera, torera. Si han de treballar: secretària, modista, institutriu o mestra, practicant, centres de bellesa, telefonista.

• La Secció Femenina i l’Església Catòlica fonamentaran el paper de la dona tancada en els paràmetres de “la casa, la cuina i l’església”.

• El Servei Social (en Secció Femenina) era requisit obligatori per treballar en l’administració de l’Estat, treballar en l’empresa privada, obtenir el passaport i (més tard) el carnet de conduir.

2. Caràcter de la repressió sobre les dones

Té formes específiques. Per vençuda i per dona. El càstig tenia un caràcter exemplaritzant: retornar-les al lloc d’on mai haurien d’haver eixit

2. 1. Repressió teoritzada, Antonio Vallejo Nájera

Comandant i psiquiatre. Va dirigir els serveis psiquiàtrics de l’exèrcit franquista. El 23 d’agost de 1938 rep l’autorització de Franco per obrir el “Gabinet d’Investigacions Psicològiques” que tenia com a finalitat investigar les arrels biopsíquiques del marxisme. Això li dona via lliure per fer experiments amb presoners i presoneres (Màlaga / Miranda d’Ebre) .. Tesi: el marxisme és una malaltia, vol comprovar experimentalment que el “simplisme” de l’ideari marxista i la igualtat social que propugna afavoreix la seua assimilació pels deficients mentals. Els rojos són éssers inferiors, degenerats socials, febles mentals. Dins de la seua teoria, la caracterització de la dona “roja” és la següent: (…) La dona participa en política per satisfer les seves apetències sexuals. La raó cal buscar-la en la característica debilitat de l’equilibri mental de la dona, la menor resistència a les influències ambientals i la inseguretat del control sobre la personalitat. Per això, és fonamental que la religió catòlica impose a la dona les seues estrictes normes a manera de “fre” a la seva tendència animal. Quan desapareixen els frens que contenen socialment la dona es desperten en el sexe femení l’instint de crueltat i depassa totes les possibilitats imaginades, precisament per faltar-li les inhibicions intel·ligents i lògiques, característica de la crueltat femenina que no queda satisfeta amb l’execució del crim , sinó que augmenta durant la seua comissió. Aquesta teorització conclou en la necessitat de separar els/les fills/es de les seues mares i ser educats per l’Estat Feixista per eliminar aquest “gen degenerat” en pro de la puresa de la Raça Hispana.

2. 2. Masclisme salvatge

Una mostra característica són les proclames que pronunciava a la ràdio el General Gonzalo Queipo de Llano:

“Els nostres valents legionaris han demostrat als rojos covards el que significa ser home de debò. I, alhora, a les seues dones. Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara almenys sabran el que són homes de debò i no milicians maricons. No es lliuraran per molt que bramen i piquen de peus”

Una crida i una justificació en tota regla de la violació. La memòria col·lectiva ha certificat la mort de Carmen Querol Segura i del seu fill del Mas del Salzedal (Morella) el 14 d’abril de 1938 per soldats moros en oferir resistència a l’intent de violació d’una de les joves de la casa.

2.3. Església catòlica

A més de la tradicional caracterització de la dona com a submisa a l’home, destinada a la reproducció, veu a les dones vençudes com perverses i amorals. Han de ser redimides. El delicte i el pecat són sinònims. Així el nacionalcatolicisme penetrarà en les vides privades (prostitució, adulteri, abusos sexuals … (què haurà fet …?)

• Ricard Vinyes ho resumeix en una frase. “El Franquisme no tenia sentit moral”. Els / les vençuts / vençudes eren portadors del mal i éssers inferiors. I, sobre això, s’estructura una terrible repressió.

3. Repressió inicial

3.1. On triomfa el colp

Violacions, assassinats indiscriminats. El 2011 es va exhumar una fossa comuna de cementeri de Gerena (Sevilla). Les restes de 17 dones. Mares, filles, esposes o germanes de sindicalistes o polítics d’esquerres. El 12 d’octubre de 1936 van ser tretes de la presó i dutes a missa per a excomunicar-les. En eixir, les van rapar, les van obligar a prendre oli de ricí i les van vexar en públic. Més tard les van ficar en un camió i les van portar al cementeri on un nen de 8 anys, amagat en un oliverar, va veure com les afusellaven. (El País. 2011.03.13)

3.2. Fi de la guerra al port d’Alacant

A la ratera en què es va convertir el port d’Alacant, es va separar als homes de les dones i els nens/es. Els homes van ser reclosos en el “Camp dels Ametllers” i en el camp de concentració d’Albatera. Les dones i els infants van passar 3 dies amuntegats als cinemes de la ciutat. Es va decidir retornar-los a les presons dels seus llocs d’origen. Les van ficar en vagons de bestiar en un viatge que va durar 7 dies fins a Madrid. Al sol, sense aigua (alguna vegada una cantimplora al dia per a tot el vagó), sense menjar (una sardina diària), els infants morien per falta d’aliments i disenteria. (Juana Doña).

3.3. A la Plana Baixa

Evacuació (anar davant) cap a la Ribera. Quan va finalitzar la guerra, després de la promesa de Franco “res ha de témer de la justícia aquell que no tinga les mans tacades de sang” molts homes i dones amb els seus fills i filles van tornar a les seues localitats d’origen. Rebent insults i colps, es van trobar amb les seues cases ocupades o saquejades i els van ficar directament a la presó. A Borriana, entre el 9 d’abril i l’1 de maig de 1939, van tancar a la Mercè a 333 homes i 45 dones veïns / es de poble. Moltes, amb els marits detinguts, es van quedar totes soles amb els fills/es i sense ningú que volgués o no s’atrevís a donar-los recer. (Maria Abad, dona de Vicente Moliner Nadal). Van començar els mecanismes de la delació i la maledicència.

4. Formes que adopta la repressió

4.1 Càstig públic.

A més de les pallisses, les humiliacions (tirar-los objectes, fer-los netejar la sang dels torturats, escopir, insultar-los …) hi ha dos vexacions que es van aplicar específicament a les dones. El rapat de cabells totalment o parcialment (deixant un petit plomall que es lligava amb cintes “rojigualdas” i la purga amb oli de ricí. El rapat simbolitza la humiliació màxima que se li podia fer a una dona, negant-la, intentant començar a destruir la seua autoestima. L’oli de ricí, a més dels efectes dolorosos que produïa, era tremendament vexatori quan se’ls obligava a passejar pels carrers sota els seus efectes.

4.2. L’agressió sexual i la violació

Marcar el pit esquerre amb el jou i les fletxes (testimoni de Teresa Martí al documental “Els nens perduts del Franquisme”). Encara podem afirmar que la violació va ser una pràctica generalitzada, ni es podia denunciar ni tampoc és una cosa que les dones explicaren obertament. És un acte que es silencia i queda en el substrat més íntim de la dona. Es coneixen per referències de testimonis (Direcció General de Seguretat de Madrid …) o quan el / la historiador/a ha aconseguit un grau d’intimitat molt profund en el moment de recollir un testimoni (Els Valents en Setaigües).

4.3. Depuracions

Es va depurar tota l’estructura de l’administració de l’Estat. Això va incidir especialment en les mestres, treball femení, i que havien mantingut un compromís entusiasta per elevar el nivell cultural de país. Se les va liquidar físicament i simbòlica perquè representaven i transmetien les idees d’igualtat i autonomia que calia erradicar. Menció a part figuren casos com el de les farmacèutiques de Borriana Pilar i Consuelo Montoya Fenollosa. La seua farmàcia va ser assaltada i destruïda i van acabar marxant, primer a Madrid i més tard al Brasil.

5. Per activitat política pròpia, consells sumaríssims de guerra

A les comarques de Castelló es van realitzar 910 consells de guerra a dones. Els consells de guerra Sumaríssims no tenien cap validesa legal. Molts eren col·lectius i les encausades no tenien dret de defensa; el defensor era un militar d’ofici i amb un grau inferior als altres membres del tribunal. Normalment es limitava a demanar una pena inferior a la proposta. A Borriana, els judicis sumaríssims es realitzaven al Gran Casino (actual oficina principal de la Caixa Rural Sant Josep al Pla), els presos i les preses eren conduïts des de la Mercè per la Carrera, lligats amb una llarga corda que també els lligava les mans i el coll. Al seu pas, els veïns els insultaven. Gràcia Ventura recordava com una veïna seua li va cridar que “havia matat el seu marit”.

En les acusacions que es formulaven a les dones, a més de les que es realitzaven per activitats polítiques les havia especifiques que incidien en la seua vida privada: vestia uniforme amb corretges, divorciada, vivia amigada, no assistia a missa, profanadora de tombes … moltes de les denúncies provenien d’altres dones, vídues, filles o germanes d’ assassinats/des durant la repressió republicana i informes demolidors del rector local.

Moltes de les detingudes ho eren per ser mares, esposes, filles o germanes d’homes que havien tingut una notòria activitat política i sindical.

969 persones de les comarques de Castelló van ser afusellades o executades, entre elles 3 dones (Vicenta Ferreres Soriano de Benicarló, Dolors Nebot Morte de l’Alcora i Elisa Ull Marin de Borriana), de les quals 2 sent molt recent el control de les seues localitats per les tropes franquistes o l’immediat final de la guerra.