Trenta anys sense Franco?

Les coses no són com les veiem sinó com les recordem (Valle Inclán). L’ombra de Franco es projecta sobre la nostra cultura política, és el solatge sociològic i cultural del franquisme. Elcontinuismefranquista on va arrelar amb més força ha estat en les posicions de poder social, perquè la Transició de la Dictadura a la democràcia va consagrar els drets adquirits en l’anterior règim. La reforma va deixar intactes les velles fortaleses franquistes de la vida econòmica, de la societat civil, del món acadèmic, dels mitjans de comunicació

. Els mecanismes de discriminació política del franquisme van permetre l’enriquiment a l’ombra de l’Estat i els pactes de la Transició de silenci i amnèsia van perpetuar aquestes posicions de privilegi i sobretot la consolidació de drets adquirits de forma injusta, abusiva o corrupta en un passat. Així el cinisme de personatges formats en l’escola de la Dictadura, que han estat després mestres de les llibertats democràtiques; els constructors de fortunes mitjançant el suborn i els favors administratius, són actualment els més severs fiscals de la corrupció. La societat en el seu conjunt va quedar marcada per influències ideològiques que fan que aquests trets de continuïtat estiguen patents en la nostra vida pública; trets tals com la satanització del conflicte i l’obsessió per l’harmonia, la identificació del Govern amb la nació oblidant altres poders de l’Estat i a la societat civil; la unitat social amb l’econòmic, el creixement econòmic com únic índex d’èxit polític, el nacionalisme espanyol que contraposa a Espanya amb els espanyols en la seua diversitat.

Elcontinuismefranquista ha fomentat la debilitat de la societat civil perquè si bé el desenvolupament econòmic pot ser una estructura vertebradora de la societat civil, no han aparegut associacions voluntàries suficientment articulades. Més aviat les estructures d’articulació d’interessos continuen sent l’Església, l’exèrcit, el funcionariat, la banca, i pràctiques socials com l’endollisme, l’amiguisme, el caciquisme; aquesta és la debilitat de la societat espanyola heretada de la cultura política del franquisme; fet que suposa continuar la pràctica corruptora del principi del franquisme quan aquest va subornar a les elits per a comprar la seua participació en el règim, mentre que després el franquisme tardà va buscar comprar l’abstenció de les classes mitjanes. No cal estranyar-se que les classes mitjanes urbanes quedaren indiferents davant la mort de Franco amatents a deixar-se subornar per qui els continués garantint la seua còmoda irresponsabilitat; d’ací la indiferència amb què els ciutadans consentim l’increment del sectarisme polític i la corrupció clientelar. Aquesta va ser la desgraciada herència de la inèrcia franquista i mentre no renunciem a aquest llegat no assumirem la nostra pròpia responsabilitat com a ciutadans sobirans.

Les petjades del franquisme en la nostra cultura política també estan en el fantasma de la guerra. El general que va perpetuar i va exaltar miserablement el fantasma de la guerra que ell havia guanyat perquè ningú oblidés que la pàtria era el seu legítim i indiscutible botí de guerra (Luís Landero). S’exalta el futur per a no mirar cap a enrere, se li dóna el sí a la resignació i a l’escepticisme, tal vegada la por a la veritat ens fa mal, ens avergonyeix, ens embruta. Per a legitimar el frau històric es recorre al revisionisme històric, es promouen publicacions de tesis revisionistes més o menys absurdes i agressives per a centrar el debat en la pretèrita hegemonia de la versió dels vencedors novament; César Vidal, Pio Moa i la figura de Jiménez Losantos en la Cope fomentant constantment l’enfrontament. No podem assistir a una política de la memòria que en la seua capacitat d’articulació política s’hi veja sotmesa a una actuació marginal com va succeir amb l’oblit dels republicans, una política que no puga accedir a la interpretació i al significat profund del que s’ha arribat a anomenar l’holocaust espanyol, a causa de la manipulació per a controlar els marges en els quals s’ha de moure el debat.

Franco va negar la història i en va refundar una; sense partits, sense sindicats, sense Parlament, sense premsa ni Estat de dret. L’essència de la Pàtria encarnada en l’exèrcit i l’Església, tancada a la influència estrangera. Això va provocar una ruptura en la societat espanyola amb el primer terç de segle, va bloquejar el procés de transformacions socials i polítiques iniciades entorn del 1900. Va aniquilar la primera classe obrera organitzada de la nostra història i va liquidar amb la mort i l’exili massiu la primera generació d’intel·lectuals que havia establert estrets ponts amb les ciències, el pensament i art europeus. Ni n’hi havia passat ni llocs de memòria on reconèixer-nos.

Franco no va ser derrotat en la seua persona, encara que havia d’haver-ho estat i de forma definitiva, però la democràcia va acabar per fi vencent-lo. L’obligada obertura  lenta i amb reserves va haver de necessàriament arribar després de l’autarquia (anys de misèria i de depressió econòmica ). Així  als 60 el règim va haver d’obrir-se irremeiablement als nous plans de liberalització per a sobreviure i pel desenvolupament econòmic internacional espontani; els canvis econòmics inevitablement van produir canvis socials, la renovació de patrons de conducta que van acabar aportant allò que més temia el franquisme: la llibertat. Llavors la classe obrera nova ja no va ser l’avantsala de la revolució sinó un instrument de reivindicació de la democràcia i un despertar de l’oposició encoratjat pel desenvolupament econòmic. Va ocórrer que es negava el sistema polític, però sense acabar de rebutjar la societat que ho sustentava. Es va anar formant qui a l’esquerra reivindicava la democràcia com a forma de lluita i qui a la dreta creien que l’adaptació a la Dictadura, la feia legítima.

Enfront d’ells els buròcrates autoritaris arribats al poder del 57 al 59, pretenien institucionalitzar el règim garantint la seua permanència com a Monarquia catòlica i tradicional. Després en l’inconscient de la nova democràcia sempre romania la idea que el país estava regulat per l’exèrcit.

Ara trenta anys després de la mort del dictador es manifesta per fi la necessitat de reconciliació històrica. La veritat històrica ha sorgit de forma massiva en la nostra societat i és una exigència social, política i jurídica impossible d’aturar. La primera via necessària i imprescindible per a la reconciliació històrica és el reconeixement i la condemna dels crims polítics del franquisme enfront de l’ocultació o perversa justificació; la condemna a una Dictadura que va ser sanguinària en temps de guerra i de pau. Aquests crims van succeir en el context de les forces socials que representava l’Estat franquista i de la pròpia personalitat de Franco; una personalitat amb una trajectòria de deu anys al Marroc amb els feroços mercenaris dels regulars i després amb les embrutides tropes de xoc del despietat Terç Estranger, on era habitual decapitar als presoners i exhibir els seus caps com a trofeu; el que ell cridava les petites entremaliadures dels seus xics (Diari d’una Bandera). D’ací la serenitat per a utilitzar el terror en la guerra civil i els anys que van seguir (Paul Preston).

Quant al context de les forces socials, el Moviment Nacional creat per Franco durant la guerra civil es va construir a partir dels sectors que van donar l’esforç bèl·lic dels nacionals. Va desenvolupar una estratègia per al control i la utilització al seu favor de l’exèrcit, els falangistes, carlistes, monàrquics i catòlics de dretes, l’anomenat hàbil ús de les famílies del règim. Si bé compartia algunes de les seues idees amb cadascun d’ells només  les va utilitzar de forma oportunista. La feble oposició militar a Franco va desaparèixer amb l’execució instantània dels lleials a la República que no van voler revoltar-se i amb les morts accidentals de Sanjurjo i Mola. També es van liquidar altres oposicions amb el decret d’Unificació, que es va implantar amb la força, amb penes de mort, amb alguna execució sumària i per les promeses de botí i repartiment de llocs; dissidents que van quedar en silenci i van reaparèixer més tard. Les classes republicanes van quedar destruïdes o funcionaritzades, la nomenclatura del règim va colonitzar tot el teixit institucional. També va recórrer a la jerarquia eclesiàstica per a beatificar la guerra civil com la Croada (al més pur estil integrista). D’altra banda, la signatura del Concordat amb el Vaticà va reconèixer el catolicisme com a religió de l’Estat; quedant l’Església exempta d’impostos i l’Estat finançava els seus pressupostos.

El cercle viciós de totes les tiranies és extirpar a l’enemic (Haro Tecglen). La repressió del règim es va exercir fins al final. La columna vertebral de l’Estat no va ser l’exèrcit com a tal sinó l’administració policial i governamental militaritzada. Davant d’aquesta obsessió no es van adonar que el cas més flagrant de desordre que pot donar-se en un país és el de posar un general al capdavant del poder civil. La proclama declarant en el 39 la fi de la guerra no va ser realitat ni en el plànol jurídic ni en el polític. El bàndol militar declarant la guerra en el 36 no va ser derrogat fins al 48. Segons aquest tot aquell que rebutgés o hagués rebutjat en el passat els principis del règim incorria en delicte de rebel·lió militar. El penalista Jiménez de Asua va declarar aquest procés de rebel·lió al revés, aquesta ficció legal es va utilitzar en aquest període consolidat el règim per a condemnar i executar a milers de ciutadans. Després del 48, aixecat formalment i jurídicament l’estat de guerra, es van mantenir vigents una sèrie de lleis per a exercir una repressió més selectiva. La llei de responsabilitats polítiques, dictaminada en el 39 amb caràcter retroactiu, la llei de Repressió de la Maçoneria i el comunisme que de forma extensiva tipificava de delicte les idees contra la religió, la pàtria i les seues institucions fonamentals. Per a la persecució d’aquests delictes es crearen tribunals especials militars. També es va mantenir vigent en aquest període la llei de Març del 43 que equiparava al delicte militar qualsevol activitat contrària a l’ordre públic. El terme mitjà de civils condemnats per tribunals militars durant la dècada dels 50 va ser de vuit-cents per any (Manuel Ballbé).

A partir del 60, es van aplicar dos plànols que es podien usar indistintament, bé l’ordenament administratiu ordinari o bé el de caràcter marcial, sense necessitat de prèvia declaració d’estat d’excepció, fruit d’això va ser la llei del Tribunal d’Ordre Públic que va començar a funcionar en el 63. Per a fer-se una idea del volum de processos d’aquest Tribunal, en 1975 encara va incoar més de 4000 causes totes elles per delictes polítics (El País, 3-12-92). Per tant, amb aquestes noves mesures en aquest tercer i últim període no es va desmilitaritzar el sistema sinó que es va implantar un model dual; d’una banda el Tribunal d’Ordre Públic amb jutges civils i per una altra el manteniment de la jurisdicció militar. També es va publicar la llei de bandidatge i terrorisme en els anys 60. Cal dir també que la Policia Armada i la Guàrdia Civil eren cossos militars i qualsevol actuació d’un ciutadà en contra d’elles es transformava en delicte militar.

Franco li va donar a l’estat una tràgica unitat, quan amb lleis absurdes com la de la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, o solament amb la l’arbritarietat dels consells de guerra sumaríssims d’urgència, on s’hi feia comparèixer de vuit a deu reus de molt distinta procedència, política, intel·lectual, unificats tots com autors del mateix delicte de rebel·lió militar. De la mateixa manera estaven repletes les presons. Fins i tot, va haver venjança en el repartiment de queviures, habitatges i llocs de treball en les zones que havien estat republicanes i que pertanyien als guanyadors del botí de la guerra, els qüestionaris, les declaracions jurades obligatòries per a tot bastaven per a discriminar, era el país de porters i policies; de les delacions.

El règim va venir a desfer-se quan la repressió es va convertir en espantall, les seues últimes convulsions van contribuir a desprestigiar-lo. Va haver de tot, els afusellaments del 75, els assassinats de Vitòria, la matança del carrer de Atocha, un moviment final encoratjat pel govern de la Transició d’Arias vell repressor i de Fraga ministre de l’Interior, tacat pel franquisme i les seues violències.  L’oposició militar encara va encoratjar el cop militar del 81 de Milan del Bosch, Armada i Tejero.

A dia d’avui, més de 5.ooo persones busquen les restes de familiars morts, nombroses persones que havien deixat conviure la seua por amb un silenci polític en el qual els desapareguts no existien; l’associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica tenen les peticions; les associacions de familiars d’afusellats, presos, represaliats i exiliats, han aportat documents i testimonis. Les víctimes de la repressió segueixen esperant la llei de rescabalament moral i jurídic ( la revisió de les sentències) per les condemnes de mort i de presó, pels camps de treball, per les incautacions de béns, per les represàlies laborals, els fills robats a les preses republicanes.

La preocupació és l’avançada edat de qui van sofrir en la seua persona la barbàrie del general colpista; i quan en una democràcia suposadament consolidada altra vegada es recorre a la cicatrització de les ferides com a pretext, se’ls està demanant una mica del que els falta: temps; cada vida que s’extingeix sense haver obtingut justícia és una victòria per a aquells que els aterreix la memòria perquè no poden justificar el seu passat. El 18 de juliol de l’any en curs, Amnistia Internacional va presentar un contundent escrit sobre el significat del cop militar a la República, on es recomanava no solament la revisió cultural i jurídica de tot l’heretat del règim que violava de forma sistemàtica els drets humans, sinó també la reparació moral, material de les víctimes; a aquest informe una editorial de “El Mundo” responia advertint del perill que això suposava per a tots. Què li passa a la democràcia espanyola que a trenta anys vista no pot abordar aquests temes?

Mª Isabel Peris
Grup per la Recerca de la Memòria Històrica