Hui he acudit a l’acomiadament de la nosta companya Carmen Arnal Prades, filla de Carmen Prades Casimiroi neta de Rafael Prades Trueba.

La memòria és molt fràgil, com la vida mateixa que se’ns escapa en un sospir, per això cal fer-li cura. Carmen Prades Casimiro i Rosa Bausà Torres eren dos joves que es coneixien prou. Carmen era per a Rosa, Carmen la de la Botiga. Eren els durs anys de la infame postguerra. Quan no es parlava i si es feia era d’amagat. Tant joves, ja sabien de la crueldat de la vida, de la misèria humana, de la por i també de la fam. Per això quan es trobaven podien buidar l’ànima d’una atmosfera densa, de presons i de mort. De ser diferent al que tocava ser, d’haver-ho d’ocultar, del perill.

La família era com una bombolla de vegades de silenci quasi habitual, d’altres no. Sí, eren joves i havien de viure per elles pels fills o filles que tindrien i no calia que ells també patiren, tenien dret a un millor món, però què era un món millor? No de debó el silenci pot parlar més que les paraules i el silenci lícit és la senyal inequívoca del trauma.

I van transcorre aquells anys de la llarga postguerra, de l’autarquia fins que l’oxigen malgrat tot va semblar un poc més respirable, encara que la llibertat estava encara lluny i l’estigma era latent.

Siga o no siga, tot va arribar, de parlar-ho en eixa bombolla familiar, d’esclatar i escoltar el soroll que pot incomodar i del dolor.

La memòria no es pot abandonar a la deriva. Elles a la fi de tot no ho van fer i van testimoniar, van ser valentes i la filla, que hui ens deixava, va agafar el seu testimoni amb aquesta valentia fins al final de la vida.Carmen sempre estava ahí.

Hui em preguntava, mentre li feien les paraules d’acomiadament, què sabrien els fills, les filles, els nets o netes de la història de la seua besàvia, la que ens va relatar a unes persones de la memòria i a la seua filla, allí també amb nosaltres. Com va obrir el seu cor per primera vegada perquè la mort de Rafael no havia sigut a la guerra, sinó a la postguerra per la terrible justícia de Franco.

I així d’aquesta manera varen aterrar al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, de la ma de Rosa Bausà Torres. Gràcies Carmen per estar ahi sempre, amb la teua mare i amb el teu avi i que el teu testimoni mai es perda.