Carmen Arnal, membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló des dels seus inicis, era filla de Carmen Prades i neta de Rafael Prades, castellonenc afusellat pel franquisme en agost de 1939 al Riu Sec de Castelló. Ens va facilitar i acompanyar en la recollida del testimoniatge de la seua mare, va ser un dels primers familiars en demanar i impulsar les campanyes d’exhumació de víctimes del franquisme al cementeri de Castelló, i va col·laborar en diferentes actes i activitats didàctiques amb alumnes impulsades pel GRMHC.
Vam conéixer a Carmen el 2004, un juliol de fa vint-i-dos anys. Ens va acompanyar en una entrevista a sa mare qui ens va dir “Em dic Carmen Prades i tinc 77 anys. Vull donar testimoni dels meus records”. Poc abans vam conéixer al seu fill, un jove Guillem que es va adreçar a nosaltres. Eren els primers passos de la memòria a Castelló, un grup de persones sensibilitzades, buscant la justícia i la reparació de tantes víctimes de la nostra ocultada història recent. Aquest desig ens unia a una família amb la qual compartíem aquests valors i vam tenir la sort de conèixer a unes persones representants de tres diferents generacions, l’àvia, la mare i el fill.
Al llarg de més de 20 anys la relació va continuar, sobretot amb Carmen, ella s’implicava en les nostres activitats, acudíem a ella pel seu compromís i sempre va estar disposada a participar quan li demanaven. Es va oferir a acompanyar-nos en aquest llarg camí. Ens agradava com explicava les coses, com parlava des del cor amb la seua serenitat, en diferents actes. Quan parlava als estudiants era tota una lliçó de veritat, de dignitat, i les seues paraules commovien i omplien l’ambient, els alumnes es quedaven en silenci, impressionats, l’admiraven.
Al llarg del temps aquests valors compartits ens van convertir en relacions personals, amistats. Vam conèixer a una persona excepcional. Fa anys va perdre a la seua mare, també molt sensibilitzada i implicada en els actes del GRMHC, i que malauradament no va poder viure l’inici de les campanyes d’exhumacions amb l’exhumació de les restes de son pare. Fa mesos va perdre també a la seua parella. Vam veure com la inquietud, la necessitat de lluitar per la memòria familiar, era una forma de recordar, d’estimar i de cuidar als seus, a la mare, a la parella, als fills, al germà, de transmetre uns valors que compartía tota la família.
En aquest camí de la memòria, sovint trist i difícil, també va tenir satisfaccions. La primera víctima del franquisme identificada genèticament, va ser el seu avi, Rafael Prades Trueba. Va conèixer en la memòria a persones que la van estimar i la van acompanyar, i va tenir amigues que també la cuidaven, amb les quals els últims anys va compartit moments feliços, i moments tristos i dolents.
I ens vas deixar de sobte…ha estat molt dur per a tots…però la teua humanitat, la teua presència, el teu saber estar, les teues paraules, els moments de complicitat, el teu exemple de vida, ens acompanyaran sempre, no t’oblidarem.
Juan Luis Porcar
