Entrevistadora: La guerra no va esclatar d’un dia per a un altre. Parlem, si le pareix, dels temps d’abans de la guerra. De l´época de la República, de l’ambient que es vivia al poble.

A: L’ambient era molt bo, un ambient de diversió. Treballar, havia que treballar. Al poble havia unes fabriquetes , després hi havia molta indústria casolana, no sé si l’hauràs vist tú, uns tel.lers de fusta, a cada llar hi havia un tel.ler on les dones de casa hi treballaven, i molta armonia. En cada carrer hi havia ball, estava la il.lusió de la diversió. No hi havia rinyes ni jaleos, i a les eleccions cadascú votava a qui volia. Sempre guanyava l’esquerra.

Durant les eleccions no hi havia baralles. Mon pare va ser interventor dels republicans i mai va tenir problemes. Mon pare es deia Ramón Martí Ferrer. Ni tan sols quan a meitat de la República van guanyar les dretes van tenir problemes, ja que cada dia tenien més socis (els republicans). No els deixaven ser socis fins a tenir la majoria d’edat.

Tenia més socis l’esquerra republicana que la C.E.D.A. Allò era molt bonic (es refereix al local que tenia l’esquerra republicana, que gestionaven ells mateixa i que, una vegada acabada la guerra, els de dretes es van apoderar d’eixe local). En la planta baixa de l’edifici de les esquerres, teniem una mena de tenda i taverna, després, dins, teniem un local amb un “manubrio” –tocadiscos- amb ball. Era la Cooperativa d’Esquerra Republicana. Pertanyia a tots els socis. Es van ajuntar 50 ó 100 socis. Mon pare va posar-hi 100 duros i així van fer l’edifici. Van ficar baix cooperativa, era tenda. Hi havia un abastidor, eixe venia baix i servia el café de dalt. Hi havia un saló gran, molt gran, on es prenia el café . Tenia la seva ràdio –aparell d’aquell temps-. La gent hi acudia molt. Fora, al carrer, van arreglar una explanada gran on treien les taules i es ficava la gent.

E. ¿I els tenders del poble, els que tenien tenda particulars no s’emprenyaven amb aquesta cooperativa d’esquerres?.

A: El primer abastidor de la cooperativa, al qua li deien Carlet ho tenia d’una manera que n’obtenia un tant i havia de presentar comptes cad tres mesos, be, no estic ben asabentat dels terminis dels comptes. Ell n’obtenia un 5% ó un 10% i la resta anava per a la cooperativa, per al centre. A eixe Carlet el van tirar fóra. I eixe, llavors, tenia una tendeta roïna al poble i aleshores va fer la tenda més gran i al damunt tenia un localet on volia fer ball.

Després van pensar llogar-ho tot i passar els comptes una vegada a l’any. Llavors va ser tresorer mon pare. Va estar així durant 4 ó 5 anys. Quan ell s’ho va deixar, va entrar un altre que és el que ens va furtar la casa i ja va vindre la guerra.

E: Com es van asabentar al poble que la guerra havia començat?

A: Nosaltres, la meva família, ens vam asabentar de la següent manera: veniem de segar, era el temps de la sega, i a l’entrada del poble, a ca’l ferrer, allí estaven els més feixistes del poble amb dues parelles de la Guàrdia Civil. I mon pare va dir: “Això fa mala olor”

E: Perquè hi havia rumors que esclataria una guerra?

A: No. La guerra si que es pensava cuando el levantamiento de Sanjurjo i que va haver de marxar a Portugal.

Vam sopar. Jo encara tenia 17 anys. Vam anar al café de les dretes, on estava el centre de la dreta. Allí tenien una ràdio. Casualment estava allí un d’Ortells que era d’esquerres, molt amic de Merdera. Merdera era un diputat de Morella. “Ai xiquets, estem perduts. Els feixistes s’han tirat al carrer”. La guerra, la guerra estava allí. Això si, la Guàrdia Civil va desaparèixer del poble. Vam formar el comité . Alguns del comité van fer coses molt lletges. Hi ha un del comité que està soterrat al cementeri de Castello, afussellat. Van fer coses mal fetes perque hi havia un capellà que era fill de Cinctorres, deien que era el secretari del bisbe de Barcelona, i en esclatar la guerra, com que tenia un germà a Cinctorres, va anar cap al poble. Ningú del poble ho sabia, estava amagat. Baixava llavors un de Vilafranca al qual li deien Querol del qual deien que en el seu Citroen portava una ametralladora. Jo no la vaig vore mai. Aquest anava al comité i deia: “Ací sobra algú?”. Els del comité de Cinctorres li responiem que ací no sobrava ningú –per tal d’afussellar-lo-. Però es va descobrir que el capellà estava amagat –i eixe de Vilafranca que és el que està afussellat al cementeri amb un altre que li deien Palletera-. La nit que van descobrir al capellà, mon pare estava de guàrdia. Cada dia, tres parelles de veïns feien guàrdia a les entrades i eixides del poble. Eixa nit, mon pare que estava de guèrdia em va dir que com que era temps de sega, mé’n quedara jo de guàrdia en el seu lloc, i així, mon pare i el meu germà anirien a segar al dia següent i jo els portaria el dinar al migdia després d’haver dormit un poc.

Vam anar al comité on ens van donar una escopeta, unes cartutxeres a mi i a un altre que li deien José però que tenia un nom pel que el coneixiem i que era “Maravilla”i ens vam ficar a un carreró. Entre els dos estavem dient-nos: “Ací, quina feina fem nosaltres si per aquí no passa ni Cristo”. En això que van vindre tres xiques de la meua edat i em van dir: “Tú que fas ací amb l’escopeta? Vine amb nosaltres a pegar una volta pel poble”. Amb el meu company de guàrdia vam quedar que jo me n’aniria amb elles fins a la una de la matinada i a eixa hora ell se n’aniria a dormir, ja que a l’altre dia ell havia d’anar a segar.

Vaig estar amb elles fins a les 12’30 i vaig acompanyar a una de’elles a sa casa perque vivia als afores, a la Lloma. Quan em vaig trobar al meu company de guàrdia, aquest estava molt astorat. Què ha passat?, vaig preguntar jo. Jo no sabia res, va dir el meu company. Es veu que han anat a pel germà capellà de Pastrana, el qual ha fugit per una porta de darrere de la casa i se m’ha escapat. Ha baixat per aquí, ha pegat un bot i ha saltat la “rasà” i se n’ha anat. Jo li he donat “l’alto”, però com que no portava carregada l’escopeta ha fugit. Després han baixat els del comité i m’han pegat una bronca i m’han preguntat per on havia fugit. M’han dit que havien trobat al seu germà capellà i l’havien afussellat per ser capellà. No havia estat mai al poble. A Barcelona es veu que tenia cert poder, però al poble no havia estat mai.

I el Palletera, quan el front estava prop, es va anar capa València al front, i va anar a parar a Madrid, dient que allí tenia un familiar seu que era coronel el qual el va tapar y el va tindre allí. La dona va vendre la casa del poble i se’n van anar tots.

Aquest que jo dic, Manuel Querol, eixe no tenia per què anar a fer aquestes coses. Va anar per “Chuleria”, perquè era un home que no tenia fills, que la dona estava tot el dia en missa, ell els diumenges i les festes a missa. No sé què volien fer.

El 8 de setembre de 1937 ens vancridar a files. Fins aleshores, ja havien cridat uns altres. A mon pare no el van cridar perquè era massa gran per anar-hi.; tindria seixanta i “pico” d’anys.

No, a mon pare no li van fer res. Be, li van traure els diners, però no li van fer res.

Em van cridar el 20 de setembre de 1937 a la Caixa de Reclutes de Castelló. D’ahí em van enviar a Torla , Huesca.

E: La crida a files la feia el govern nacional republicà d’esquerres. Què feien els joves del poble que eren de dretes davant la crida a files del govern republicà?

A: No van fer res, no van protestar.

Al campament de Torla ens van ensenyar a manejar el fusell, la bomba de mà , la granada –li deiem la pinya- i vam estar allí 15 dies. Als 15 dies ens van ens van portar al front de Biescas, que feia 13 setmanes que els de la República l’havien agafat: Biescas, Lavin, Oros ¿ Altos, ¿? Bajos, Las Planas de Oliván, Oliván, La ermita de Santa Ambrosia. Van fer una ofensiva i ens van portar allí. Vam estar 7 ó 8 dies fent guàrdia a Biescas i després ens van portar a Las Planas de Oliván, allí a una muntanya a “fer línia”-estar en la línia del front-. Allí de cada 8 ó 10 dies ens canviaven i ens duien a un altre lloc. D’allí ens van portar a l’ermita de Santa Losia??, al lloc més alt. D’allí ens van portar a Biescas a descansar, d’allí al poble de las Planas i d’allí un lloc situat entre Oros Altos y Oros Bajos, que es on va passar el desastre del Camping de la Nieves de Biescas fa uns pocs anys.Això era una muntanya i una conca com una olla, i és on estava eixe camping.

Nosaltres, els republicans, estavem a Oros Bajos i ells, els feixistes, a Oros Altos. I d’allí anavem canviant. I un dia, estant a Biescas dins d’un magatzem gran que tenia La Electra –companyia eléctrica-, van tocar a “arrebato”, de pressa.. Ens van baixar riu avall. On ens portaran? ,deiem. Vam arribar una miqueta més avall de Gavin.Gavin estava fet pols. No quedava més que unes parets de l’església. Allí ens van fer parar a “guardar línia”. Al cap d’una estona ja vam vore que venien els nostres que estaven a Oros Bajos. Venien de retirada. Ens vam extranyar. Vam passar el riu i només passar el riu, ja vam veure els altres que anaven darrere d’ells. I aquella nit, vam estar anant tota la nit. A l’altre dia vam anar a parara a Fanlo, això està a l’altra part d’Ordesa, a la cara nord d’Ordesa. Allí ens vam distribuir, uns ens vam quedar al poble i uns altres, nosaltres vam anar a tres quilòmetres del poble. Els que es van quedar al poble, sort que tenien una ametralladora dalt del campanar, que si no, moren tots. De matiada, encara de nit, se’ls presente una companyia d’alpinistes de l’exèrcit franquista i els de dalt de la torre van disparar amb l’ametralladora. I gràcies a això! Tammateix nosaltres vam tenir 16 morts; ells van perdre 28 ó 30 soldats. Al cap de set dies més –nosaltres estavem en el lloc més baix de la muntanya-, però hi havia més gent a dalt de la muntanya. Aquí l’artilleria feixista va carregar de valent i després de diversos atacs dels nacionals i rebutjats pels republicans, el capità republicà va dir: “Sàlvese quien pueda!”, i tots vam anar cap a Fanlo. Arribem a Fanlo, i allí vam anar al magatzem del menjar i el capità ens va dir: “Cada cual coja lo que quiera que nos tenemos que ir”.Ens vam anar a una lloma que havia al costat de Fanolo, vam arribar a un lloc que era una roca, un passadís que tindria un parell de metros. Del passadís vam arribar al riu, però no sabiem per on baixar-hi, estava molt escarpat, pero ens les vam ingeniar i vam baixar. A les set de la nit vam començar a pujar al port de Pineta i hi vam arribar a les 11 del matí del dia 14 d’abril de 1938. Va eixir un dia molt rebó. El sol calentava la muntanya. Arribem a dalt amb el capità de la tercera companyia. Els altres tots eren sargents i soldats. No me’n recorde del nom d’aquest capità. I el capità va dir: “Yo me voy, si me mato, me mato; vosotros si no queréis bajar, no bajeis. Entregaos. Haced lo que querais”. Va anar 40 ó 50 metres rodant cap avall, pegant voltes. “Se mata, se mata!” Estava nevat. Sort que estava nevat i el bon dia que feia! Nosaltres vam intentar baixar clavant la culata del fusell a la neu. D’aquesta manera, subjectant el fusell amb les dues mans i ficant una cama a cada costat del fusell, i així, si agarravem molta velocitat amb el pendent de la muntanya, ens agarravem fortament al fusell i aquest ens frenava. A les 10 de la nit arribarem a Pineta. Pensavem que ja estavem a França. Allí encara en quedaven 5 ó 6 vells que ens vam dir que no estavem a França, que estavem a Pineta. “I la gent?”, vam preguntar. La gent se n’havia anat . Aleshores vam buscar un lloc on dormir. Les cases estaven tancades. En elles vam trobar llit per a dormir i vam regirar per les cases. Així, l’un s’emportava un pernil, un altre una espasa, un altre una ollade “frito”, allò que tenien. Era el mes d’abril i a la casa dels llauradors encara queda porc de la matança feta al plé de l’hivern.

Al dematí, allà a les 9, venia una patrulla del sanatori de Pineta. Nosaltres estavem extranyats. No estavem a França i no sabiem qui era aquella patrulla, ni si eren feixistes o republicans. El capità va ordenar eixir a l’encontre amb la bandera blanca. Van alçar ells també la bandera blanca. Eren dels nostres. Endavant, ens vam ajuntar i ens van portar a l’Afortunada, un poblet que hi ha davall de… abans d’arribar a Puente Escalona. Ens vam portar allí. Les trinxeres ja estaven fetes i tot. Estavem al cantó d’ací del riu i ells (els feixistes) estaven al cantó d’allà del riu. Allí estavem davall de terra tot el dia perquè els morteraços venien a tota hora. Es veu que els feixistes tenien un rector que tenia una emissora/ altaveu i tot el dia estava donant-nos la tabarra: “Rojillos, pasaros a nuestras filas, ahí estàis como los conejos en sus madrigueras. Rojillos tenéis 8 días para entregaros, pasad a nuestras filas. Mañana irán dos “pavas”…” Y no fallaba. (Una “pava” era un avión ametralladora utilizada por el ejército franquista) “Entregaos ya, os he dicho que en 8 días os entreguéis. Vosotros sois lobos de montaña, lobos del Pirineo, pero vuestros padre ya no os van a ver más, ya os pueden dar por perdidos”.

Ja va vindre el mes de juny (1938), darreres de juny. Allí està la Pedra Montañesa, on hi ha un poblet el nom del qual no me’n recorde. Allí ha moltes fàbriques d’embotits. Aquí els republicans van preparar una “encerrona” als feixistes. Els republicans van pegar foc a la seua primera línia i aquestos es van retirar a la segona línia on teníen 4 ó 5 ametralladores. Ja va anar la Legión amb el seu fusell de bandolera: “A, ji, ji,ji…” (onomatopeies referents a la parla dels soldats moros de l’exércit feixista). Els moros, els legionaris, van fer allà una carnisseria. Des d’allí ens vam retirar cap a Bielsa en retirada i vam passar a França. En França ens van fer parar en una pradera on hi havia cavalls, bous, ovelles. Més de 20.000 caps de ramat. Allí ens vam replegar tots els que quedavem de la divisió “43 División, Batallón Alto Aragón, Primera Compañía” i ens van baixar a l’estació de Tarbes. Allí teniem a Don Antonio Beltrán “el Esquniatao” que era de Huesca y era el Teniente Coronel, el Comandante Sanz, el meu Capità que era Agustín Fuertes, tots eren de l’Alto Aragón. Tots eren voluntaris. Abans de la guerra no eren militars, Don Agustín Fuertes era mestre, els altres no ho se.

A l’estació de Tarbes estava el Comité de No Intervención, que havia de ser neutral, ens preguntava a quin bàndol voliem anar en tornar a Espanya, a Franco o a la República. La majoria van voler anar amb la República.

E: Alguns dels que vosté coneixia se’n van anar al bàndol feixista?

A: Si, Joanet, el que tenia una tenda als Quatre Cantons a Cinctorres i que estava casat amb una xica del Capador, Ricardet Figols i també el del tint, Barrusca. Estos van passar a Franco. No estaven en el meu Batalló i no ens vam veure quan ens van separar. Tampoc ens van dir per què ho feien, per què es passaven de bando.

Al meu bàndol estavem jo, Juan Guardiola (el Feixero), Esteban Borràs, un gallego que estava all´, Agustín Milián. Tots vam passar a la República. D’allí ens vam carregar a un tren de viatgers. No ens van donar res (ni de menjar, ni de beure…), però la gent francesa eixia a les estacions i ens donava menjar. No ens va faltar menjar. Per contra, als de Franco, els del Comité de No Intervenció o de qui fóra, si que els van donar queviures en la mateixa estació de Tarbes.

Des d’allí vam passar a Portbou. D’allí a Figueres a un comité que hi havia. Allí ens van donar 15 dies de permís amb un “pase” per anar a Barcelona. A Barcelona, amb aquest “pase”, podien anar a la caserna (cuartel) de Sant Andreu, que era una caserna d’atilleria, a menjar ia dormir . Dormiem al metro per tal de no fer el viatge des d’allí fins a lacaserna. El metro estava plé i no portavem més que el que duïem posat, la gent ens deia : “Prengueu .Ens feiem una rentada de cara i a córrer.Anavem al Borne, al mercat i compravem fruita. Nosaltres teniem diners. La República ens pagava 10 pessetes diàries. Jo portava 5.600 pts. Me les vaig xiular totes. Anàvem a un restaurant, a un bar, bebiem…

Van passarels 15 dies i ens van portar a San Quirico de Besora. Allí es va reformar la brigada i vam estar un mes. Allí ho vam passar bé. Vam anar a fer “mandos”. Jo era “cabo-fusil” i em van nomenar per anar a l’escola militar. Al segon dia , ja no vaig tornar. El mestre era el que passava el parte dels que anavem. Va vindre un oficial a la c casa on estavem –estavem distribuïts per cases, ja que en una sóla no en cabiem-. A mi i a un altre d’Almodóvar del Campo ens va dir que quedavem detinguts. Ens porten a la Comandancia i el comandant Piña ens va preguntar que per què no anàven a l’Acadèmia. Jo vaig dir que la vida militarno m’agradava. Ell em va respondre: “Usted irá”. I l’altre igual. “¡Al calabozo!”. Vam estar 5 dies al calabozo. Després ens van traure. Jo no volia ser “mando militar”. A mi, allò de la salutació i la disciplina militar me marejava.

Vam eixir i van arreglar (reestructurar la divisió). Ens van portar a La guàrdia, Girona, al Camí de la Ribera, uns 8 Km. de la Guàrdia. D’allí es veien els llums dels camions que passaven a la Seu d’Urgell. I allí vam estar 4 ó 5 mesos, fins al 14 d’abril. En juny vam passar la frontera. Juliol el vam passar quasi tot el mes a Barcelona. Agost el vam passar fent la instrucció, formant, refent la Brigada. Setembre, octubre, novembre, desembre, gener, febrer i al març ens van endur prop de Manresa (març de l’any 1939). Allí, baixant dels camions, els jefes ens van dir: “Aprisa, aprisa, todo el mundo a tierra”. Venien els avions a ametrallar-nos. Vam creuar el riuet que havia allí avall i ens vam amagar en una mena de cova, una cantera de terra que havia fet el riu. Van vindre quatre avions i van fer pols als camions. Allí, a les vinyes. No hi havia trinxeres, no hi havia res. Haviem arribat per la vesprada, al matí següent, a les onze va arribar “La Loca”, l’artilleria . La “Loca” era una artilleria feta pels alemanys.. Era una artilleria ala que li posaven un “peine” i fins que no tirava 10 ó 12 peines seguits, no parava. Si hi havia una bateria, eren 4 canons d’ametralladora els que podia tirar seguits, doncs mira els tirs que podien arribar a tirar. I, enaquesta emboscada, ja anava caent algú. Ja serien les 14,30, ja ve la Legión, els moros i pim,pam,pim,pam, fins que ens van poder. A les vinyes en van caure un muntó. Jo no n’havia vist tants. Jo havia vist alguns morts a la Piedra Montañesa, després d’un atac que vam tenir nosaltres al Camí de la Madera van caure 7 ó 8, però allò era un desastre. Ells tenien gent i material. Nosaltres no en teniem de res. El comandant, no me’n recordo del seu nom, va dir:”Sálvese quien pueda”. Vam escapar-nos com vam poder, i allà baix, a la carretera, em trobo al meu capità al qual li havien pegat un tret al tobillo i no podia anar: “Auxilio, ayudadme”. El vam agarrar entre tres o quatre i el vam baixar allà baix al cruce de carreteres , una que anava cap a Manresa i l’altra cap a Vic.Allí hi havia més de 400 ó 500 homens del nostres amb 4 ó 5 tanquetes i nosaltres estavem sols a dalt, sense res. Allí ens van replegar i em van dir: “Usted, cabo, coja a estos hombres y suba a ese cerro de ahí arriba”. Vam anar 17 i jo, 18. Vam pujar allà dalt i a un que li deien José de Llagostera li vaig manar que es posara fent guàrdia mirant cara d’ells i nosaltres farem foc i ens calentarem una lata de menjar. Quan la lata estava quasi calenta: “¡Alto, no se mueva nadie que estais muertos todos!. Nosaltres vam començar a fugir muntanyeta avall. L’únic que va caure dels nostres va ser el de Llagostera, el pobre José.

Vam baixar baix i no hi havia ningú. Ja havien desaparegut tots els nostres. Nosaltres sols agafem la carretera cap amunt, cap a Vic. Allà dalt, al Mas Borrau, allí tornava a haver-ne més de 200 dels nostres. Allí vam dir: “Ací què fem?”. Tots manaven i ningú creia. Juan Guardiola i jo ens vam anar a dormir a un cubo de vi que estava plé de sarments. Damunt del sarments hi vam dormir. Al dia següent ens van fer anar a Guardiola i a mi a un bancal d’oliveres redonet que tenia una mica de trinxera. “¡Ustedes ahí!”. I comence el foc amb una ametralladora . Va vindre una tanqueta enemiga però l’ametralladora no la deixava passar. Com cantava eixa ametralladora! Però va arribar un moment que el canó de l’ametralladora es va fer roig, es va calfar massa i ja no podia disparar més. La vam deixar els nostres, ens vam anar i ens van dir: “Vosotros, ¿qué hacéis ahí?, venga, con nosotros”. I Juan Guardiola i jo ens vam anar, però eixa nit ens van prendre. I no vaig torna a veure Juan Guardiola fins que no vaig tornar al poble. D’ahí, nosaltres, aquella nit ens vam ajuntar amb un de la Riella, i l’altre de Jaen. El de la Riella volia que anarem a sa casa. Jo li vaig dir: “Yo a tu casa no voy porque no sabes quien soy yo y yo no sé quién eres tu”. “Pués vámonos a Francia”. Pués vámonos a Francia, si podemos llegar. I aquella nit, caminant, caminant a buscar masos per a demanar menjar. “Que no ens donaran un poc de menjar?” “No tenim res. Han passat els soldats de campesino i ens ho han furtat tot, i els conills encara són petits, encara mamen”. En un altre mas: “Oi, pués si no volen una mica de farro (farro es segó). El segó es bollia i així,i es menjava. Anavem a un altre: “Ah, peues si no volen de blat escainat?” El blat escainat és blat pelat i bollit com si fora arròs. I així vam passar uns quatre dies. I als quatre dies, allà mitjan vesprada, va vindre una “bandà”, al menys 17 vindrien pel mateix camí, i arribem a un barranquet situat abans d’Olot i alli hi havia dos carabineros que ens van dir:-“Vostés on van?”. –“On anem? On van tots.” –“Venga, para atrás, tienen que volver al frente”. –“Y ustedes, ¿qué hacen aquí?”. –“Ah, pués ya veremos lo que encontrarán por ahí detrás, ya veremos”.

Ens vam anar, vam passar d’Olot i vam arribar a un mas. Aquell home, l’amo del mas va ser atrevit. Nosaltres li vam demanar menjar i ell ens va dir que si teníem paciència ens en donaria. Se’n va anar al corral , va agafar una ovella , la va matar per a després guisar-la. La seua dona ens va baixar una caldera de coure de las que es gasten per a la matança i ens va dir que nosaltres escurarem la caldera. Uns quants van escurar la caldera i la vam posar a que es secara un poc al foc. Nosaltres, els soldats famolencs, n’erem uns 20. Van portar també pataques. Quan la caldera estava plena, la van posar a coure. Ens vam posar com a “quicos”. –“Pa no n’hi ha, vi si”.

Quan vam acabar de dinar,li vam dir: “I ara,què li hem de donar?” –“No res, no em doneu pas res, perque jo que se què faran els que vindran”.

E: Aquest home, seria favorable a la República?

A: “Si, si”

E: I als altres masos, quan els deien que no tenien menjar, devia ser veritat?

A: Clar que en tenien. Si que tenien, mig amagat, no donaven perquè no sentien les ganes de donar-lo a persones famolenques com eren els soldats que hi passaven.

Des del mas on havien menjat el corder amb pataques,vam anar a parar a Rocapruna. Allí vam trobar els francesos, els gendarmes. Ens van fer tirar les armes i van dir: “Allez, allez, a formar una columna de tres”. Allí no hi havia molta gent (soldats), ja que quan hi havia suficients per a fer una camionà, se’ls enduien. A nosaltres ens van dur baix a una església, a un poblet, no me’n recordo com li deien i ens van donar de seguida pa amb xocolata. A l’altre dia, al desdejuni, una altra vegada pa amb xocolata, al migdia, també pa amb xocolata. Per la vesprada se’ns va endur a uns 300 i ens van baixar al camp de fútbol d’un poblet que li deien Alés. Allí hi havia almenys un miler de soldats. Aquella tarda ja van vindre camions i se’ls van endur al camp de concentració d’Argeles-Sur-Mer. Les condicions d’eixe camp de concentració al costat de la mar eren molt dures, però es que hi havia moltíssima gent. Allí van posar unes bombes per a extraure aigua de la mar, per a beure. Una mica desalada? No se com. Ara, que set, no en teniem, llavar-nos la cara si de cas. Fam, moltíssima. Nosaltres anavem una quadrilleta de sis junts i ens anavem quan ens pareixia, de matí, a baix, on hi havia diverses oficines de Veneçuela, Xile, Rússia per a emportar-se a gent del camp a eixos països, i, nosaltres, sempre feiem tard: -“Ya está el cupo lleno”. -“Es que tenemos hambre”. –“Mirad por ahí a ver si queda algo”. Si quedava algún entrepà ens ho donaven, si no, res.

Anavem a l’altra ventanilla d’unaltre país… i així passavem el temps. A demanar. Per la vesprada ens anavem al camp dels civils, de la població civil, i aquella, com que ja la teniem organitzada d’abans, hi havia penes, però ja estaven sota un toldo, i allí buscaven el que els podia sobrar: mig pa dur…

Entre nosaltres ens deiem: “Anem-nos a Espanya”, deia un. –“Jo no hi vull anar”, deia l’altre. –“Jo tampoc”. I un dia, per l’altaveu, Daladier va dir: “Que todos los españoles refugiados en Francia, no saldran de Francia porque Francia tiene trabajo para todos”. Van començar a apuntar a la gent per a fer coses i nosaltres ens vam apuntar a la 6ª Companyia. A l’altre dia d’apuntar-nos, ens van dur a l’estació i allí ens van donar una bossa de menjar.

E: Quan parlavem del Camp de civils d’Argelés, estavem parlant de xiquets, dones i vells?

A: Si, si. Hi havia moltíssims perquè la seua vida a Espanya, malgrat ser població civil, peligrava.

En eixe camp, separat per una tanca de fil d’aram, estaven els internacionals, els Brigadistes Internacionals que van vindre voluntaris a Espanya. Ells estaven bé, perquè els encarregats de custodiar-los i donar-los de menjar, eren els seus governs, no França.

Podia donar-se el cas que hi haguera dones i xiquets en el camp dels civils i a la secció del camp de militars estiguera el seu marit o el pare d’eixos xiquets, però evidentment, separats.

Tornem al tren on la 6ª Companyia de militars espanyols se n’anaven cap als Alpes. Vam parar a l’Argentière, departament de Grenoble i allí ens van baixar a l’estació que es veu que allí carregaven molt de carbó, mineral. Allí hi vam baixar i hi havia una filera de dutxes, 20 dutxes. Un intèrpret espanyol anava nomenant-nos de 20 en 20. Ens feien tirar la roba en un muntó i entrar a les dutxes. El que portavem de valor, una cartera, un rellotge… el guardavem. La nostra roba estava plena de merda i de polls després d’haver patit tanta fam i tanta misèria, i sarna també. En eixir de les dutxes ens donaven tota la roba neta per a poder vestir-nos, exterior i interiorment. Ens van donar una manta . Això no ho feien a Espanya.

Aquella nit vam dormir allí, en una fàbrica de cristal que no funcionava ja. Hi havia unes estàncies grandíssimes plenes de palla d’arròs per a dormir.. A l’altre dia ens van deixar dscansar. Al tercer dia ens van traure a treballar a la carretera que ana va des d’allí, d’Argentière a Briançons per tal de fer-la més ampla. I va eixir, jo que se la quantitat de gent, a veure´ns. Deien que portavem cua i banyes com deia la propaganda feixista:”Oh, ne pas, no porten banyes”, deien els francesos.

E: I allí menjaven bé?

A: Si, si. Allí vam estar tres setmanes o un mes fins que es va poder pujar a la muntanya i als set dies d’estar allí ens va entrar una descomposició de ventre a tots. L’intèrpret li ho va dir al comandant. Per a cuidar-nos a nosaltres hi havia sis gendarmes i sis soldats francesos. Nosaltres vam decidir no menjar res. El cabo de gendarmes insistia que manjarem quan ens van portar el menjar. En això que va vindre el comandant que sempre anava en un cavall i ens va dir que: “Si no comer, no trabajar” (no res de represàlies com aquí.) A través de l’interpret li vam dir el que passava. Ell va respondre que els aliments que preniem era allò que el govern subministrava a l’exércit, que ell no podia fer res més. Nosaltres li respongueremque es que no estavem acostumats a …”Ens donaven una manteca blanca de lata que pareixia cera, era una manteca vegetal,i aquella grasa no ens sentava bé. Que el menjar en ho donaven bé: dos plats, postre, jarrillo de vi. Jo tinc una foto d’allí. Veurà com estic.

E: Els pagaven diners? Encara que fos de manera simbòlica?

A: Una cinquanta l’equivalent a sis quinzets. (Agustín agafa la foto del camp de treball i me la mostra). Mira, ahí estem, a la regió dels Alts Alps. Ahí estava jo.

E: Mare de deu, que jove! Si que estava bé. Qui li va fer aquesta foto?

A: Un cabo de soldats que es guanyava la vida fent fotos. I li pagavem per les fotos. Allí guanyaven sis quinzets. Allí donàven la feina a destall. Ens ajuntaven 5 ó 6 ó 7. “Tantos metros hechos, tanto dinero”. A lo millor guanyaven 7 ó 8 francs al dia.

E: Què va passar al final amb el tema de la diarrea?

A: Si, es va solucionar. Van llevar el greix vegetal i a canvi ens van donar oli de cacahuet. Menjavem bé , sobretot si el comparem amb el menjar dels camp de concentració de Franco a Espanya. Ens donaven un plat de fessols, arròs o “xixis” que deien ells, que eren pèssols, ben arreglats, ben guisats. Allí menjaven molta vaca, molt de bou. Ens portaven tres peces de bou. Eixes peces, primer les bollien, i amb el caldo que treien , bollien l’arròs, els fessols i els pèssols. Estava bo. I eixes peces de carn, les tallaven a trossets. Si el filet era gran, te’n donaven un, però amb guarnició, safanòria, ceba… En acabant et donàven postre, un jarrillo de vi, i en acabant, a la setmana et donaven un paquet de tabac i no com estos (els militars espanyols dels camps de concentracióa Espanya). En França, de matí, ens donaven café, per a esmorzar, un pà de quilo per a quatre amb una llandeta de foie gras o de sardines.A les 10 ens feien parar:”piano, piano”, per a esmorzar, fer un cigarro i tornar a començar. Ací no, ací, no.

Ací, a França, fent aquesta carretera vam estar 10 mesos, i abans d’arribar al final d’eixos 10 mesos, els gendarmes ens van començar a dir que ens apuntarem a la legió, perquè ja venia la Segona Guerra Mundial. Jo vaig dir que no. Jo i uns altres ens vam vindre cap al meu poble. També ens podiem quedar all´treballant.

E: Vosté no va voler apuntar-se a la Legión ni tampoc quedar-se allí treballant…

A: Jo m’haguera quedat allí en unes altrs condicions. Si hagueren dit: “Açò s’acabe i cadascú anirà a treballar de l’ofici que en sap”. Però no. Havies d’anar a un puesto o a un altre. Molts es van quedar al camp de Valcarés (¿?) . Que sé jo el que van patir després. Valcarés va ser un camp de concentració/treball per a espanyols dels més roïns que va haver. (Supose que seria en el moment en que els alemanys van ocupar França i van fer presoners els espanyol republicans que hi havia en aquesta zona, a l’igual que a unas altres zones franceses.

CINTA DE GRAVACIÓ Nº 2.

E: Aquesta és la cinta d’Agustí Martí Troncho.

Vam acabar l’altre dia quan vosté estava en el camp de treball de França, on uns espanyols es van anar a la Legió Francesa però vosté no va voler anar-hi. Agustín s’havia oblidat de dir-me una mena de poesia o de cançò:

A: “En la última retirada de ejército del Este,

iba un grupo de cubanos que huía de la peste.

Llegando a la frontera, convirtiéndose en gitanos

ya estamos en la frontera, guardias con casco se ven

y nos gritan con arrogancia: allez, allez a formar en columna de a tres.

Ya estamos en la playa, playa famosa y celeste,

playa d’Argeles, aquí se ven las alambradas,

el senegalés nos grita con arrogancia: allez,allez, reculez.

Viva Francia hospitalaria, viva su lema famoso:

liberté, egalité et fraternité”.

Ho cantavem allí nosaltres, que uns altres ni es van enterar d’això. El principal era un de Valls que era molt anarquista. No me’n recorde del seu nom.

Tornem a Espanya, arribem a la frontera, a la Junquera. Ens canvien de camió, deixem el francés i pugem al camió espanyol. Teniem 6 guàrdies civils que ens esperavem. Passaven llista i a mesura que anaven nomenant a un, pujava al camió. Al camió van posar 5 guàrdies amb nosaltres i unaltre amb el conductor. Ens van portar ala Carbonera de Figueres que era un magatzem que havia segut carbonera. En aquells temps es venia molt de carbó. I allí ja hi havia uns quants. I als dos dies d’estar allí, ens van donar dos “xusquets” de pa i dues llandetes de sardines. D’allí ens van portar a l’estació, ens van pujar a un “mercancías” que ens va dur al camp de Miranda de Ebro. I allí hi havia més de 7.000 persones. Tenien barracons de fusta i a cada barracó hi posaven a cent o cent i pico. Haviem de dormir al terra de fusta, sense mantes i sense res. Era al mes de març.

Allí, pel matí venien els soldats, els escoltes. Ens feien alçar a les set del matí per a passar llista, a contar-nos totes les vegades que volien i després de tot això ens feien cantar el “Cara al sol”. Més tard, el desdejuni, que consistia en un tassó d’aigua negra i res més. Després a vagar per allí fins que per la vesprada, venia un capellà. Hi havia un templete gran de fusta i el rector es posava allà dalt a donar-nos la xarla. El primer que ens deia era: “Hermanos todos, vamos a hablar de nuestro senyor Jesucristo. Si alguno de ustedes ha estado en la división de Líster y de Campesino, delatadlo, que eso es ganar indulgencias para el cielo. Hermanos, si alguno de ustedes ha matado a algún sacerdote, delatadlo, que es hacer dos muertes , una por ser ministro de Dios, la otra por la persona”. Esta era la charla primera, después nos hacía rezar o cantar “Cara al Sol”. Eso, todas las tardes.

Hi havia unes oficines de la Guardia Civil des de les que ens anaven cridant. Un dia, cridaven a 40, l’altre a 20, i tenies que portar uns avals. A mi, des del meu poble, em van fer uns avals roïns. A mi, que m’els havien d’haver fet bons. Mentre que a un altre que els hi havien d’haver fet roïns, els el van fer bons. A mi, als avals em van posar:”Durante el tiempo que ha estado aquí, respondemos de él, pero una vez se marchó de aquí, no respondems de él”. Hi havia un altre del poble, però clar, jo després ho vaig anar entenent, ja que els que ens van fer els avals, un era tio d’ell, i a aquell, no li van fer res. Que era Esteve. Son tio havia estat un mal estudiant, pero feia de menescal. Estava casat amb una germana de sa mare i a eixe li van fer uns bons avals.

Als pocs dies ens van traure a la Caja de Reclutas a mesurar-nos. Després a alguns de nosaltres, ens van enviar al camp de de la base de Rota, Càdiz, un port pesquer on hi havia un camp de concentració i de Rota ens van portar al camp de Sierra Carbonera (Cádiz, enfront de Gibraltar). Mentre estavem allí va començar la guerra europea. Allí feiem trixeres.Als poquets dies, a la setmana ens van baixar a la pressó de San Roque. Allí no em van prendre eclaració ni res . De la de san Roque ens van portar a la d’Algeciras on tampoc ens van prendre declaració. Allí estavem junts als pressos comuns. Des d’allí, als presoners polítics ens van dur a la presó de Jerez de la Frontera, a la plaça Belén nº 10. Allí n’erem 400 ó 500. Aquí també havia presoners comuns junt a nosaltres. Allí ens va entrar “El piojo verde”. El piojo verde era una malatia que agarravem a causa de la qualitat de la alimentació que ens donaven. Ens donaven per a menjar bajoques sense oli i sense res. I fam, molta fam. Hi van morir 70 ó 80. S’unflaven les cames, després les mans, i als 8 dies, es morien. Joves i vells es morien. Només menjavem bajoques bollides i un xusquet de pa així (xicotet). I allí jo pensava que em moriria també, però la meua dona m’enviava algún paquet amb un pa o dos.

E: I els deixaven que els enviaren paquets?

A: Si, tots els dijous estava el “golpe”que deiem. Els que tenien la família per allí, anaven a visitar-los i els portaven el que podien.I a mi, m’enviava també mon pare alguna perra, i així és com em vaig escapar.

Ens van traslladar al.ludint que la presó estava infectada i que per això es moria tanta gent. Ens van traslladar a la plaça de bous, i com ens donaven el mateix per menjar, tornava a passar el mateix. Quan van desinfectar la presó, vam tornar-hi. D’allí em van portar a Càdiz, van portar una expedició a Cádiz. Als 15 dies ve un coronel de la Junta de Clasificación de Presos y Detenidos i em criden a mi i a 6 més, però d’un en un, a una habitació on estava el militar corresponent i dos ajudants. Em va preguntar el meu nom. Li ho vaig dir. Li va dir a l’ajudant que traguera el meu expedient. Al meu expedient no deia res. Com no m’havien pres declaració enlloc, l’expedient estava buit.Aleshores, el coronel, dirigint-se al director de la presó li preguntà com admetien presoners que tingueren l’expedient en blanc, per quuè no els enviava al seu poble i l’alcalde o qui siga, ja s’apanyarà. I va dir: “Este, en libertad (refiriéndose a Agustín)”. Jo m’ho vaig creure. Als tres dies, per la nit, ens van cridar als sis que haviem declarat junts:”Mañana de conducción, a prepararse”. No teniem res, què ens haviem de preparar? Jo portava una manteta de quan vam estar a l’hospital d’Algeciras. Me l’havia donat una monja. Era l’únic equipatge que portava. Allà a les tres del matí, a l’oficina del director, tres guardies civils van donar la llista, el passatge i ens van donar sis pessetes a cadascú. I ens va dir el que anava de jefe de la Guàrdia Civil :”¿Ustedes serán malos o buenos? Si son buenos no los ataremos y si han de ser malos, los llevaremos atados”. Nosaltres vam respondre: “Mejor que nos aten, así iran ustedes más tranquilos y nosotros también”. Ens van dur a l’estació lligats. A Ronda ens vam parar perquè haviem de fer canvi de tren.Ens vam baixar a l’estació que serien les 11’30 ´les 12. I ens van dir: “Ahora los vamos a soltar. Hagan lo que quieran, pero si seescapan seran perjuicio para ustedes. Nosotros nos vamos a comer, ustedes a las 2 aquí”.Nosotros vam estar a l’estació tot el temps”. Quan van arribar, els Guardia Civils van dir:”Han sido buenos”.

Amb les sis pessetes ens haviem comprat cigrons torrats, unes fogasetes de pa menudes i així vam estar fins a les dues. A les 2’30, eixia el tren. Ens van portar a Algeciras. A Algeciras estava el Camp de concentració de la Torres de la Eras. Eren les eres del poble. En aquell moment el camp estava quasi buit. Només en quedava una quaratena. Ens porten allí i ens tanque a una pallissa on hi havia uns altres presoners que ens van preguntar: -“¿Y ustedes, dónde van? “ –“Nosotros salimos ya en libertad”. –“Si, en libertad… El que sale de aquí, lo fusilan”- “Quin camí portem nosaltres?- va reflexionar Agustín-“.

Allí vam estar vuit dies. Allí haviem de fer-lo tot, tot. Quan volien, ens treien a fora, ens donaven el que volien donar-nos, que era res. Als vuit dies, van vindre dos soldats, de nit, a les 10 de la nit. Toquen a la porta:”¡Fulano de tal!”. –“Servidor”. “¡Venga, inmediatamente, rápido, fuera, salga!”. I tots:”Ay, adiós, ay, ya te van a fusilar” (tots donant-me la ma). Fora els soldats cridant:”¡No le he dicho yo que rápido!”. Em pega una patada al cul, que si li la puc tornar, li la torne. Me porte a una tenda de campanya quehi havia allí. Allí dins hi havia un capità manco. També hi havia un “desafecto” com jo que li feie d’oficinista. Era un xic de Vinaròs.

– “¿Qué, usted sería de aquellos que andaban por el Maestrazgo?. Usted será el que me pegó el tiro a mi.

-“No, que yo en la guerra no heestado por el Maestrazgo, yo siempre he estado en la provincia de Huesca”

-“¡Qué va a decir usted! Va, tómale los datos para ver dónde quiere fijar su residencia.”

-“ Yo, en Castellón”.

– ¿?

I l’ajudant se’m va declarar dient-me que era de Vinaròs i em va dir:” Jo te faré la ruta per on has d’anar: d’ací a Alcázar de San Juan, d’allí a València i d’allí a Castelló. Si vols esperar-te fins a les set del matí que ix el tren, ves a una galera d’eixes i et gites.” Jo vaig pensar:”Si, ací m’estaré jo”. Me’n vaig anar cap a l’estació fins que va ser l’hora d’agarrar el tren per Alcázar de San Juan. No sabia a quin racó del tren amagar-me per a que no em vegueren els polls i la misèria que duïa al damunt. Baixo a Alcázar de San Juan. M’havien donat 18 pessetes para el viatge . Em vaig fer dos bocadillos i vaig romandre amagat a l’andana fins que va eixir el tren cap a València. A Castelló vaig arribar a les 10 de la nit i li vaig preguntar a un mozo de cuerda de l’estació –eren els que portaven els “bultos” a l’estació- on podia trobar una habitació. Em va costar 5 pessetes l’habitació. Jo anava plé de polls i l’habitació estava tota neta. Jo em vaig dir que ompliria de polls tota l’habitació. Em vaig despullar, agarro la safa i em vaig llavar les aixelles, tot el que tenia vell. A l’altre dia, a l’autobús cap a Cinctorres. Vaig arribar a Cinctorres on vaig trobar a mon pare, a la madrastra i a la meua “compañera” –la seua novia/dona-, que llavors era compañera. Vaig arribar a Cinctorres a finals de 1940. Jo no estava casat encara amb la meua dona. Ella vivia amb els seus pares al mas, però estava moltes temporades a la nostra casa al poble.

Al gener de 1941 ens vam casar, i al febrer altra vegada al camp de concentració.

(INCÍS EN EL TEMPS): Quan vam tornar de França, a Saragossa ens compraven el que duïem: jo portava una muda, camisa nova sense estrenar, calzoncillos i ho vaig vendre per quatre pessetes les dues coses, perquè de França tots portavem alguna cosa, anavem ben vestits i a més, encara portavem alguna cosa .

Tornem al poble a finals de 1940 on es retroba Agustín amb la seua familia.

E: Estant al poble, com se’l tornen a emportar una altra vegada?

A: Estant al poble em criden des de la Caja de Reclutes de Castellón. Em presento a la Caja de Reclutas, em prenen l’afiliació, em fan un certificat de “Desafecto al Régimen” i m’envien a mi i a uns quants al camp de concentració “Miguel de Unamuno” en Madrid. El millor col.legi de Madrid. Allí vam estar quatre dies. D’allí ens envien a una expedició al “52 Batallón de Trabajadores de Toledo” que llavors estava aplanant el monte per a fer l’Acadèmia Militar. Alí n’erem 150 ó 160 persones. Estavemen barrio de cases barates del que van fer marxar als propietaris o inquilins, i allí ens van col.locar a nosaltres. Dormiem en terra, sense manta ni sense res. A treballar. Teniem a un comandant que li deien Mendillo. A les set del matí, a formar al carrer. El dia que li donava la gana, eixia al balcó de la casa en la que estava, s’asentava allí i ens feia cantar el “Cara al sol”. Quan li donava la gana, deia: “Los escoltas que se desperdiguen, que se desperdiguen” .Los escoltas se desperdigaban amb la fusta a la mà i, bastonada. “Ala, que lo vuelvan a repetir”. Aixina ens portaven. Jo al treball vaig tidre sort. Només vaig treballar dos mesos. Allà arrancant roques, amb les vagonetes a tirar els escombros. El menjar era molt roïn. Molta remolatxa bollida. Ens donàven una cosa que es pareixia a les llentllles, però no eren llentilles. Era garrofín (la llavor de la garrofa que es pot bollir). Hi havia un, el cap del magatzem que era fill de Cinctorres. Jo havia jugat amb ell quan tenia 7 ó 8 anys. Però arribo allí i un de Borriol que estava ahí també , ve allí i pregunta:”Aquí quants hi ha de la província de Castelló?”.Hi havia uns de la Serra d’Espadà (Agustín no sap de quin poble en concret eren). Un era factor del tren. Potser que fora de Caudiel per on passa el tren. A través dels companyas de la província vaig entrar en contacte amb el cap de magatzem que era de Cinctorres, i que era el nét de l’agüelo Rafael de Sant Antoni. Aquest xic, em va dir que quan puguera, em col.locaria a la ciuna. Als poquets dies em va cl.locar allí. Allí vaig conéixer Franco. En aquest camp, l’obra la portava un del “Cuerpo de l Ejércto”. Aquest xic que era ingeniero. El tenien empresonat a Madrid i el prtaven tots els dies allí en cotxe. Ell era qui dirigia l’obra de l’Acadèmia. I va vindre Franco, ell i dos generals o coronels francesos –jo, com havia estat a França, savia com era la seua indumentària i savia que eren d’allí-. Hi havia almenys 10 ó 12 persones més acompanyant Franco. Ens van donar d’extarordinari de menjar, encara que poca quantitat. I a l’hora de menjar, Franco es va presentr allí amb tota la plana major. Hi havia tres calders a la cuina. Jo estava al del mig. Li vam portar a Franco un plat de “ranxo” per a que el mirare ell. Per supost, no se’l va menjar, només el va tastar. Franco no ens va dirigir la paraula, només als seus acompanyants. Nosaltres, com si forem gossos. L’únic que ens deien en tots els camps de concentració és que no erem fills de les nostres mares, que erem fills de la Pasionaria, que no erem espanyol, que erem russos… que “con la Espanya de Franco no tenéis más que deberes y ningún derecho”. Mentre estava allí va nàixer Tremedal, la seua filla major (Desembre de 1942).

Aquí no rebia paquetsde menjar de la meua dona. Els paquets me’ls enviava a Jerez de la Frontera. En eixos paquets hi havia , fonamentalment, massapà, perque aquest menjar no es feia malbé i tenia molt d’aliment. El massapà estava fet d’ametlles que ells collien al poble i de sucre negre del racionament. Una vegada, la meua dona em va enviar una perdiu guisada i un pa. Jo m’ho anava menjant a poc a poc perque em durara més tems. Una nit, mentre dormia, el company més amic que tenia, em va prendre eixe menjar i “s’ho va fotre tot” de fam que tenia. No vam renyir ni li vaig dir res jo.

A Toledo els paquets no hi arribaven. Un dia va arribar una ordre de Franco mitjançant la qual els “desafectos” quedaven perdonats, però havien de “Jurar Bandera”a una caserna, la que fora. A mi em va tocar anar a Valladolid al “26 Ligero de Artillería”. I allí portaven els que venien d’Alemanya de la División Azul. Nosaltres estaven en els “cocherones del tranvía”,molt grans. N’erem 300 ó 400 i encara quedaven soldats que havien estata a la guerra amb ells per a llicenciar-se. I ala!, a fer “imaginaria”els desafectos, a fer guàrdia, els desafectos, a fer cocina, a fer cuartel… els desafectos. Ja quan vam “Jurar Bandera” nosaltres –nosaltres ja haviem fet la instrucción- , ja ens feien fer guàrdia i no eixiem d’una cosa a l’altra, i de l’altra a l’altra. Un dia, un de Madrd, de Lavapiés, va dir: “Esto se tiene que acabar, yo no…, a mi me han dicho que yo soy un soldado como los demás y no estoy dispuesto a aguantar más”. –“I què faràs?”.-“Pués se lo diré al teniente Pateiro, un gallego”

Un dia que estavem en teórica, després de la teórica es va dirigir cap al teniente Pateiro, i aquest li va dir: “-A ver, ¿qué te pasa?”. –“Pués que aquí somos 36 los que hemos venido del Batallón de Trabajadores, i todos los días estamos de guardia, imaginaria, de cuartel, de cocina… cuando salimos de una cosa, entramos en otra”. ——“Eso no puede ser. Aquí todos han de hacer guardia. Ya hablaré yo con el sargento.”

Ell si que s’ho va dir al coronel. I un dia per la vesprada ens van formar a tots.Ens ve el coronel amb 7 ó 8 darrere. Toca:”¡Firmes!. “Descanso!”. A continuación nos dice a todos:”Todos los que sean procedentes de Batallones de Trabajo, que se salgan de la fila.” Ens vam eixir tots. –“Ustedes ¿cuánto tiempo llevan sin ir a su casa y sin ver a sus familias?” Un duïa dos anys, jo duïa menys temps. Dirigint-se a un mando militar le dijo: “¡Cójales el nombre a todos y la dirección y la lleve al cuartel”. Vam romper filas i als dos dies ens van donar un mes de permís gràcies al madrileño.

Aquell home, Pateiro, sembla que sentia de manera justa, i deia: -”¿Por qué esto a esta gente?”.Hi havia també un, un alférez que li deien Espanya que un dia en la teòrica ho va dir ben clar: “Aquí hay mucha gente castigada, aquí vino una época que según dicen, no se podía vivir en España y eso no era cierto. Entonces se tiraron a la calle los sediciosos, que eran estos…” Jo vaig pensar: “Què valor té este tio”. Ell era advocat però estava en l’edat miliar i estava d’Alfèrez. Hi havia altres mandos molt roïns. Teniem allí a Valladolid un capità que tenia tres fills i els tenia allí, en el regiment, de cabos primero i els dissabtes ens deixaven que ens anarem a casa. Eren “chusqueros” roïns, roïns.

Aleshores, tornant al mes que ens van donar de permís. Teniem un mes de servici i un mes de permís. Jo vaig anar al poble, allí vaix conèixer la meua primera filla, Tremedal, que llavors tindria uns 10 mesos. Mentre jo stava presoner i al servei militar, a la meua dona no li faltava el menjar, ja que tant mon pare com el seu pare la cuidaven bé. El pare d’ella tenia al seu càrrec dues filles vídues de la guerra amb els seus fills corresponents –tres en total-. A més, la meua dona era llauradora i treballava el camp. (Agustín no era llaurador, es dedicava a la fabricació i al comerç de les faixes i teixits que la seua família realitzava a Cinctorres).

Al cap d’un any aproximadament, potser menys d’un any, em van llicenciar i vaig tornar a casa definitivament. Era 1943 llarg . En tornar a casa, havia d’anar a firmar a la caserna de la Guàrdia Civil totes les setmanes. Una vegada al poble, continua una altra forma de fer-nos patir. Era a fins de 1943 i no em deixaven viure encara.

Vaig continuar amb el meu ofici de faixero, venet faixes per als llauradors, faixes que jo comprava als tel.lers de Cinctorres i les venia als altres pobles. Però els que manaven, no volien , fent-me anar a fer “jornal de vila” –treballs gratuïts per al poble- molt sovint, i la majoria de vegades, a fer bobades, per a fastidiar: plegar pedres del camí… I sempre anavem els mateixos sis, els que haviem estat a presons a la guerra: un era Guardo de Llansero, Joaquín de Garro , l’altre Pou, Francisco, Paco i l’altre pobre, José María de Maca. A eixe el va matar la Guàrdia Civil aquí. El van acusar, potser seria veritat, jo no ho se. Eixe xic, deien que ajudava els maquis, i ell i un altre de Morella que no es coneixien es van fer amics i van acordar comprar-se un maset cadascú al terme d’Almassora i es van anar a viure allí. Un dia, es van presentar de matinada 10 ó 12 guàrdies civils, var rodejar el maset . Ell es va anar per darrere i es va tirar per la finestra, però com estava tot envoltat per la Guàrdia Civil, el van encanyonar i el van matar.

Aleshores, anavem eixos sis a fer jornals de vila, i un dia el concejal que li deien el Frare de Maina, va amenaçar a José Mª de Maca. Ens van enviar un dia a arreglar l’ermita de Sant Pere. Jo tenia un matxo. I allà anavem el matxo i jo a portar aigua a l’obra. A l’hora de dinar, tots menjavem una sardina, l’altre… tot misèria, i aquest José Mª que era un poc vivet li va dir al concejal: -“Francisco”

– “Señor Francisco”, va dir el concejal.

-“Bueno, quin misteri té que estiguem ací sis homes per arreglar això per a emplear-la només una vegada a l’any”.

-“T’estàs passant, José Mª”.

– “Jo no li veig cap trellat, si fora la casa d’un veí… Total, vindrà el dia 29 d’abril , faràn ací una missa, ens donaràn una prima (coqueta beneïda) i ja s’acabat.

-“Mira, mira, que tu tela carregaràs José Mª…” -“Per què m’he l’he de carregar, jo no dic més que la veritat… -“Vinga, acavem la conversa perquè si no…”.

Nosaltres li deiem a José Mª que callara. Però va baixar ací, a la Plana, pensant-se que fugia de tot, i ací el van “pelar”. I l’altre –que van matar- va a pujar a Morella, que tenia “El Charlestón”, un bar que estava al costat del portal de Sant Mateu a Morella i l’ama del qual era la seua germana. Bueno, l’agarren ací –a Castelló- i el porten a Morella i el tanquen a la presó i el porten al jutjat que estava a l’ajuntament. Allí, esposat com anava, escapa de la Guàrdia Civil i va passar al Charlestón. I al Charlestón es veu que ja ho tenien convinat, tenien una corda de carril de gos, una corda grossa amb la qual el lliguen i el trauen per una espillera (forat) de la muralla. El tiren, però la corda no va ser prou llarga i va saltar, dislocant-se el turmell. Llavors, ell, en veure’s coix i que no podia caminar, va pensar en un amic que tenia des de la infantesa que vivia a la Caseta Blanca de Morella, allà al riu, i se’n va anar allà. L’amic el va curar, però li va dir que no el podia tindre, que el comprometia, que no volia lios. I aquest suposat amic anomenat Víctor va anar a donar parte a Morella. I ja la Guàrdia Civil es va posar en marxa amb 20 ó 30 civils, llavors hi havia molts guàrdies. Van estar buscant-lo per la nit, però no s’acabaven d’atrevir per si el fugitiu anava armat. De matinada, tots van rodejar el monte que hi ha al davant de Morella, a l’Ombria que li diuen, tota la Guàrdia Civil desplegada per allí fins que el van vore. La Guàrdia Civil li va dir: “Alto, entrégate”. Ell va respondre:- “¡Viva la República!”. “¡Muera Franco!”. Quan el van tenir a tir,li van pegar tots els tirs que van voler.

E. Quan van passar aquestos fets, Agustín se n’anava, com ja hem dit abans, a Castella, a vendre faixes de llaurador fabricades als Ports. Allí romania durant 4 ó 5 mesos.

A: Per allí no em demanaven els papers de “desafecto al Règim”que jo havia de portar sempre al damunt. Jo arribava a Soria i com si fos de Soria. Jo havia anat allà des de menut, abans de la guerra, amb mon pare qui ja es dedicava a vendre faixes per aquelles terres. La nostra casa era una bona casa, a nivell econòmic, quan vivia ma mare. Però quan mon pare es va tornar a casar en morir ma mare, la casa va anar cap per avall, perquè la madrastra que teniem només mirava per ella i no per nosaltres.

Ma mare tenia 7 ó 8 tel.lers i amb la producció que n’obtenia ens l’emportavem en un carro, mon pare i jo, a vendre-la a Castella. Ma mare era una dona que sabia prou de lletra i que controlava totes les despeses i tots els comptes del negoci quan el seu home estava fora. El negoci els anava molt bé.

Quan mon pare es va casar de segones, la cosa va ser un desastre . No era més jove que ma mare. Hi ha madrastres bones, però d’altres són molt roïnes i a nosaltres ens va tocar una de roïna. Només mirava per traure. Gràcies que no van tenir fills perquè si no ens haguerem hagut de canviar de casa. A més, ella era de una família molt de dretes. El seu cunyat va ser qui ens va “fotre” la cooperativa, i el seu fillastre era el jutge. Ella havia estat casada amb un vidu amb dos fills.

Quan me n’anava a Castella a vendre faixes, jo estava fins a quatre mesos fora de casa. Mentrestant, la meua dona es quedava al poble cuidant la casa i cuidant les xiquetes. Abans de tenir la nostra filla Tremedal, vam tindre un xiquet que es va morir, i després de nàixer ella, vam tindre un altre xiquet que es va morir als 15 dies, de meningitis, només batejar-lo. La meua dona sempre va dir que la mort d’aquest fill va ser culpa d’haver-lo de batejar tan prompte, ja que era el mes de febrer i feia molt de fred . Ella sempre diu que no li va tapar prou el cap i que per això es va morir.

Agustín ja estava fart del control que sofria al poble i va decidir marxar una altra volta a Castella, però qui va fer el pas definitiu va ser la dona d’Agustín que estava farta d’estar sola al poble i de que li feren allí la vida poc grata. L’eixida d’aquesta dona del poble va ser com la que veiem dels emigrants a les pel.lícules, carregada amb una xiqueta menuda i tots els bàrtuls, en cotxes de línia i en tren. El destí era Soria on va nàixer la segona filla d’Agustín. En Soria van estar fins que la filla major d’Agustín, Treme, va cumplir 16 anys –allí Treme va fer el Batxillerat-.

Tremedal Martí: “Ma mare, Josefina Julián, va agafar la seua xiqueta –tenia entre 4 ó 5 anys-, una maleta gran, una radio enorme, la matança del porc ficada en gerres de fang i coberta d’oli i unes botelles de vi per a mon pare –mon pare tenia una vinya al poble de la qual feien el vi-. Ma mare no havia eixit mai de casa, només des del seu mas al terme de Morella, en matxo, al nostre poble. I sense saber castellà, ja que ella no havia anat mai a l’escola.

L’itinerari del viatge va ser el següent: Va anar de de Cinctorres a l’Anglesola en el cotxe de línia. Allí va fer nit a la fonda. Al dia següent va anar de l’Anglesola a Terol també en autobús per una carretera infernal. Jo em marejava moltíssimi ma mare no sabia que fer-me, estava desesperada. Al final em va donar vi i es veu que em vaig espabilar un poc. Vam arribar a Teruel. De Teruel eixia cap a Cabezón de la Sal, a la província de Burgos i en Caminreal feia una parada per a repostar el mateix tren. Jo me’n recorde molt bé – era la primera vegada que viatjava en tren- de la carbonilla del tren, de l’aigua… els seients eren de fusta. A Calatayud ens esperava mon pare. Allí vam fer nit.

En Soria vam anar a viure a una habitació llogada amb dret a cuina, com ara els emigrants que venen ací. Nosaltres vam tindre sort en la casa que vam estar –en la segona casa que vam estar- ja que era una dona fadrina, encantadora, que treballava tot el dia de cuinera a l’hospital i teniem tota la casa per a nosaltres durant el dia. Ella només venia a sopar i a dormir i com erem menudes, li feiem gràcia i jugava amb nosaltres. A ma mare li ensenyava coses de la capital, ja que ella no sabia res. Li ensenyava on es llavava, el funcionament de les cuines que anaven amb serrín, estufes… unes històries que ma mare no havia vist mai.

Aquí tenim una foto d’aquesta dona. Quan jo vaig fer la Comunió la vam portar a Cinctorres. Ella ens volia i nosaltres també. Però això no llevava per a que ella tinguera les millors habitacions de la casa.

A. La meua dona i les meues filles es quedaven a Soria i jo eixia a vendre faixes als mercats pels pobles. En aquell temps, com que no corrien els diners, em pagavem moltes vegades en espècie.

Els castellans, quan et prenen confiança són bons, ara, al començament, quan no et coneixen:”Qui serà aquest home?” I de seguida et pregunten d’on eres.

Jo anava a casa carregat. També anava a mercat d’un un poble de Burgos i allí comprava mig gorrino, o unes costelles o un pernil…

(INCÏS EN LA CONTINUITAT DEL RELAT)

Cap al març de 1944 ó 1945, estant a Cinctorres, una vesprada que feia molt de fred, va vindre l’agutzil de poble –que era un guàrdia civil retirat- a casa que de la part del cabo de la guàrdia civil del poble que m’havia de presentar immediatament al cuartel del poble. La meua dona i la meua filla plorant. Vaig al cuartel i em diuen que havia de portar un oficio al senyor alcalde de la Todolella i havia de ser en eixe moment. Vaig anar a casa a per roba per a tapar-me. Jo estava molt esglaiat. A les sis de la vesprada anar cap a la Mata de Morella en una época en que els maquis estaven per ahí… Jo m’amague el sobre entre la roba i la carn. Arribo a la Mata que està a sis quilòmetres anant per un camí de muntanya. Quan arribo estava ja fent-se de nit. I li pregunto a un home que portava un sarió de palla on viu l’alcalde i m’ho indica. Cride a la porta, i a la trecera vegada, per damunt d’una xicoteta finestra de dalt, ix una dona i em pregunta què vull. Jo li dic que porto una carta per al senyor alcalde –en aquell moment s’havia de dir “senyor alcalde”-. “Un moment, que ara baixo.” Alcap de l’estona, sent per dins de la casa cerrojos, cadenes, i la clau, i fins i tot un cabiró apuntalant la porta. Baixen els dos, i l’alcalde, sense dir la mínima salutació, em demana el sobre i em diu que no marxara, que esperara. Mira el que havia dins i em diu que havia de tornar el mateix sobre al cabo del meu poble. Me’n vaig cap a Cinctorres ja de nit i arribo a Cinctorres de nit tancada. Toque a la porta del cuartel i em demanen el sobre per la gatera de la porta. Me’n vaig cap a ma casa i vaig pensar: “Em fan anar a mi sense cap arma per a defensar-me i ells, amb totes les armes que tenen, per què no hi poden anar?”

El donar-me eixe sobre, el contingut del qual segur que no tenia la més mínima importància, era per controlar-me a mi. No podia tenir importància perquè a José de Rullo, que llavors era fadri, i una quinta menor que la meua. Una nit, a les 11 ó les 12 de la nit, li toquen a casa una parella de la guàrdia civil. S’asoma sa mare al balcó i li diuen:” El seu fill José Sorribes, diga-li que s’alce del llit que ha de portar un oficio a Forcall” –“Jo, de nit, no hi vaig. Demà de matí el portaré”. Ells se’n van però al dia segënt, a les 9 del matí van a sa casa i se l’emporten al cuartel i li van pegar una pallissa ben forta.

Donada aquesta dura situació personal, vaig decidir anar-me’n del poble. Al principi vaig deixar la meua dona i la meua filla al poble i després, tots cap a Soria. Quan necessitava material per a vendre no me calia tornar al poble, escribia a la fàbrica i m’ho enviava. Sort que tenia un fabricant de cara, ja que per a poder comprar a la majoria de fabricants, era precís tenir la “Tarjeta de comprador”, i eixa la tenia qui la tenia.

A Vilafranca hi havia uns que tenien una fàbrica i que els deien els Escuder. Encara la ténen avui els fills o els néts. Mon pare ja comprava allí sempre. Jo comprava, però poca cosa, perquè el que fabricaven el venien de seguida i no havia prou mercaderia per a abastir el mercat. El cas és que aquestos fabricants em van proposar vendre un nou tipus de faixa , i en lloc de poder aconseguir 12 ó 15 dotzenes em va vendre 130 dotzenes amb un 5% de descompte. Va ser el primer any que jo vaig poder fer alguns diners. Llavors es podien fer diners però no hi havia material. A més, hi havia molt d’estraperlo, des dels mateixos amos de les fàbriques. A les fàbriques els donaven un “cupo” de fils i ells feien números. Ells, als venedors com jo, li oferien una determinada quantitat de fil sense teixir que a ells els costava a 20 pessetes el Kg. i te’l venien a 30 ó 40 pessetes, i després de comprar-ho, t’ho teixien en la mercaderia que volies. A Vilafranca hi havia uns altres que els deien Monfort que encara estàn, i que fabricaven calces de seda. Anaves allí amb la targeta de comprador, obligatòriament, i te’n feien les calces. A mi, me’n feien, però poques. A mi, fera el pedido que fera, sempre m’enviaven 30 dotzenes. I a mi, 30 dotzenes, em duraven tres dies. Calces de seda, aquelles amb la costura darrere, allà dalt no se’n veien. Costaven 15 pessetes, no eren diners. Si jo haguera tingut totes les que haguera pogut vendre, haguera fet diners.

Al poble, a Cinctorres, jo vaig tornar arruinat. Jo et diré per què. Jo tenia arreplegades 70 ó 75.000 pessetes amb la idea de comprar una casa a Castelló. Vaig comprar una casa a la Quadra la Salera. Vaig donar 2.000 pessetes de senyal i em vaig tornar capa a Soria. Allí em vaig posar mal d’hepatitis, la qual em va durar un any. I sort que tenia eixos diners perquè en aquell moment no hi havia seguro ni res.Tot era pagat, metge, medecines, practicant…,i allí ningú guanyava diners, excepte jo.

Vam tornar amb tres filles. La major havia acabat el Batxillerat, les altres eren més menudes i jo no volia tornar a conrear la terra. Vam comprar una casa a Castelló, ens van enganyar. Vam haver de vendre un “palacio” que teniem al poble. La casa que vam comprar a Castelló era una casa nova, però de material horrorós. Teniem llum però aigua no. Els veïns vam haver de lluitar molt per tal d’aconseguir-la.Van fer les cases sense plànol ni sense haver comprat els solars corresponets als carrers. Esta casa estava situada al Grupo Santiago, a la Salera. Vam haver e pagar 3.000 pessetes per família per a que ens posaren l’aigua, a més de lluitar molt. Però eixe contratista es va fer ric, encara que poc després es va aruinar perque li agradava molt el joc. No li van penalitzar per estafa als compradors de les vivendes.

T: La casa del poble la vam vendre barata a Esteve, l’amic de mon pare, qui havia estat amb ell a la guerra i havia patit molt. Aquest home d’esquerres,es va casr amb una beata i té un fill capellà i un altre Guàrdia Civil.

Aquesta venda, feta de manera forçada, com ja hem dit abans, ens ha dolgut tota la vida.

A Agustín no li agrada tornar al seu poble. Té massa vivències doloroses pera fer-lo.