Testimoni d’Antònia Valls Portolés

Valls Portolés Antonia, 1927, Borriol, Plana Alta. Guerra civil, repressió, activisme pol-itic i vida quotidiana. Entrevistada a Borriol el 14 de maig del 2003 per Maribel Peris i Juan Luis Porcar.

ESCOLTA EL TESTIMONI

LLEGEIX EL TESTIMONI

E. Entrevistador/a

E2. Entrevistador/a

R. Entrevistada: Antònia Valls

R2. Acompanyant de l’entrevistada

R3. Acompanyant de l’entrevistada

E. A Castelló, de Luís Messeguer, són son pare i un altre més, no? Són els únics, no?

R. Sí, els únics Messeguer. L’home de la…

R2. Pilar la Gorda

E. Quan va morir son pare vosté seria molt xicoteta…

R. Jo vaig nàixer el 27. I mon pare va morir la nit del 38. 11 anys tenia jo.

E. Què va passar? Quan van entrar els nacionals, si son pare estava al poble, no va fugir ni res?

R. No, no, no. Ma mare sempre li deia «vols que ens anem cap endavant?» i mon pare li feia «per a què hem de fugir, si jo no he fet res?». I al primer que van agarrar va ser a ell. Van tirar bombes pel pont, pel molí d’oli… i els van cridar, i va vindre cap a casa a dinar. De camí va parar a ca la tia Paquita, al cantó amb una veïna. Mentre parlaven es va apropar un home i li va dir «Pepe, m’ha dit Boa, que vages» i diu mon pare «Home, ara acabe de treballar i no puc ni dinar? Després de dinar aniré» i l’home respon «no, m’ha dit que vages de seguida» i mon pare digué «veuré què vol» i se’n va anar. Allí estaven els Guàrdies i d’allí se’l van endur a la presó. A la presó de Borriol.

E. Sí. Ah! A la de Borriol?

R. Sí. I el van deixar allí i va estar set o vuit dies allí. Nosaltres no vam poder anar a veure’l no ens deixaven entrar els Guàrdies, civils. I una germana xicoteta que tenia es va posar a plorar, aleshores digué el meu germà als Guàrdies «home, deixeu-la entrar, no veieu que esperava de vore’l? Deixe-la entrar» i el Guàrdia respongué «Ací no entra ningú!». I allí n’hi havia una finestra xicoteta i jo feia el possible per treure el cap.

E. La família no sabia de què l’acusaven ni res?

R. No res. Però l’acusaven, perquè mon pare treballava en una fàbrica, la fàbrica de Valls, que diuen.

E. D’espardenyes?

R. D’espardenyes sí. El meu germà ha treballat tota la vida allí, un germà que s’ha mort també. Quan van anar a requisar la fàbrica, estant mon pare que just tenia els cognoms com l’amo «José Valls Casanova».

E. Li la van requisar els nacionals, no?

R. Sí. Els nacionals. Van requisar la fàbrica i a mon pare li va dir un cosí, fiable, «Pepet, tu fes com si fores encarregat, amo». I mon pare en eixir al carrer i hi havia un xiquet esmorzant, i mon pare quan va ser hora li va dir, diu: «vinga!, ja és hora de posar-se a treballar». Entre tant una dona li va dir sobtada «ha passat un mort i n’ha baixat un altre». Mon pare respongué «va, a treballar i deixeu estar que potser no serà el darrer». I va ser just per eixes paraules, per les quals aquella dona el va denunciar, i sense més el van matar, acusant-lo que sabia els morts que van haver-hi. Però quan el van jutjar no va eixir cap denúncia més.

E. No va declarar ningú a favor seu?

R. Sí, eixe que era cosí germà, i era un dels que manaven. Però al cap de poc quan mon pare va estar tancat, va dir que no sabia res.

Mon pare advertia a ma mare «Rosario, tin compte que ha vingut Boa i Safont i mos mataran» i ma mare, espantada deia «calla! Calla!», «sí, que ens han parlat molt malament i ens mataran» I ma mare «ai! Calla! Calla! Això s’ha d’anar a parlar en el cosí» que era el que pensava que podria remeiar, ja que va ser també alcalde.

E. Boa i Safont qui eren, què feien?

R. Bola i Safont eren els malnoms de dos hòmens. Eixos eren els que posaven tota la llenya al foc,agarraven a tota la gent que els pareixia roïna i anaven tirant-la al foc.

E. I l’altre home, Luis Messeguer, també va ser un cas paregut al del seu pare?

R. No ho sé però els van matar els dos el mateix dia. A mon pare, perquè es va tallar dos vegades les venes dins la presó, i a la segona volta van dir «a aquest home si no el matem, es matarà tot sol». I van pujar a Borriol i el van matar dins del cementeri.

E. I per què? No sé si sabrà vosté per què el van matar a Borriol i als altres a Castelló?

R. Jo no sé com va ser això. Ells dos va ser als primers que van matar a Borriol. A la resta va dir una dona que mataren als 7 criminals a la plaça la Font. Inclús van fer bàndol perquè la gent anara a veure’ls matar a la plaça, després de jutjar-los a l’Ajuntament de Castelló.

E. Però no han sabut tampoc mai on els van soterrar?

R. Sí, sí. Nosaltres ho sabíem. Al cementeri avall, allí estava la fossa. I diu, diu «ací vos posarem». Una desgràcia… això… això no pot passar mai!

E. Però vosté son pare sap on està? Té una làpida?

R. No, segons diu ma mare on estava soterrat li va deixar el retrate allí a mon pare, però a saber…

E2. I quina edat tenia, vosté?

R. 11 anys, vaig nàixer el 27.

E2. I vosté d’això se’n recorda?

R. Me’n recorde d’això perquè m’ho ha explicat ma mare. Però també recorde que estava en el carrer i la tia Conxita diu «ara passe per ací ton pare, en un camió!». El va veure perquè mon pare es va girar, va fer per veure’m, i a mi em deguera veure perquè estava agranant el carrer. I jo vaig vindre a casa ma tia Teresa i em va preguntar on anava, «Vaig ací a l’Ajuntament que està mon pare i vull veure’l» i ma tia diu «espera’t, acabaré jo de fer açò i marxem». Ella volia distraure’m perquè no anara. Ja se sap que no volien que una xiqueta ho vera. Mentrestant a mon pare ja se l’havien emportat.

E2. En eixe moment, vosté no es va assabentar bé?

R. Clar que sí! Una de tantes voltes vaig anar a Castelló a portar-li menjar, en la cistelleta i vam anar a veure’l, aleshores ix el pare de Joaquineta, que estava a la reixa per la qual passàvem el menjar als presoners. I jo li veig dir «digues-li a mon pare que hui li he portat jo el menjar». I el pare de Joaquineta, el oncle Vicent, diu «shh, no digues res! Que si saben que jo conec a ton pare, em llevaran d’ací».

E2. Anàveu cada setmana?

R. Cada setmana a portar el menjar, sí.

E2. Qui anava, normalment?

R. La meua germana sobretot i jo. Perquè ma mare treballava, tenia 4 fills…

E2. Vau estar molt de temps anant a portar el menjar?

R. Els tres mesos que va estar mon pare.

E. Faltant son pare, sa mare en la família de 4 fills, com va tirar endavant?

R. Patint la gana!

E. I a més a més l’ambient del poble seria també dur.

R. Quan van matar a mon pare el meu germà estava servint. En un camp de concentració. I mon pare sempre escrivia al meu germà. I el meu germà, passat un temps ens deia «ja no m’escriu mon pare? Ja no m’escriu? Que què haurà passat?» pensava que el pare estaria malalt o que li havia passat alguna cosa. I ma mare no li deia res. Però em sembla que es degué assabentar. Perquè quan va vindre a casa ja ho sabia.

E2. Eixe és el germà que estava en un camp de concentració?

R. Sí, el meu germà Cento, el major. Era en el 36, el meu germà era del 36. La quinta que va anar primera. I estava en un camp de concentració perquè el van agarrar pres. El meu germà va demanar els avals a ma mare perquè el deixaran eixir. I ma mare es va adreçar a eixe home que he dit abans que era cosí de mon pare, de la fàbrica. Ma mare, en tot el cor sencer, li va dir: «Pepet, vinc a fer que em faces els avals per al meu fill, perquè tu el coneixes més que ningú. Tota la vida a la fàbrica». I ell va contestar-li «quan estava a ma casa, era una meravella, però en després jo no sé què ha fet. I no va voler fer-li els avals tampoc al meu germà.

E2. El teu germà, en eixir, va tornar a casa?

R. Sí, perquè ma mare treballava en la panaderia, de “palera”, en el forn, i tenia molt bon tracte amb les dones dels Guàrdies Civils. Un dia ma mare estava plorant i la dona del Cab, el Sergent li va preguntar. Ella, exhaurida, li va contar la situació. La dona es va oferir perquè anara a sa casa i el marit ho resolguera, i va ordenar a Joaquim Piaña que ho fera. Però al cap d’uns dies, el meu germà escrigué a ma mare per a dir-li que els avals eren roïns, no aprofitaven. Ella, va tornar a parlar amb la dona del Sergent, qui sorpresa, va tornar a intervenir. I l’home va tornar a parlar amb Joaquim Piaña, diguen «quan jo demane una cosa, no em falles mai, eh! Fes-li els avals a aquesta dona i si dins de vuit dies no està a casa, ja ens aclarim tu i jo». I va ser quan li va fer els avals i va vindre a casa.

E2. I ja s’havia adonat de la mort de son pare?

R. Segur. Jo era xicoteta, i d’això me’n recorde com si fos ara, deia «ha mort el pare, bandits!, bandits!». I ma mare em deia «calla, calla a veure si vénen i ens passa alguna cosa. No digues res!». Però jo clar, era el pare meu, m’ha criat sempre damunt d’ell. Era la xiqueta més xicoteta i sempre estava damunt d’ell, sempre damunt d’ell!

E. I més gent que matarien en el poble serie a vegades per odis i per venjances de gent, per denúncies.

R. És que a mon pare no li ha eixit mai cap denúncia ni cap altra acusació.

E2. Vosaltres penseu que el van, que va ser per les paraules eixes…

R. D’aquella dona! Mon pare va dir… «Han passat dos morts, aneu a dins a treballar que potser no serà el darrer» I aquella el va denunciar per això. A mon pare li van preguntar «vosté ha dit aquestes paraules?» i mon pare respongué «doncs sí».

E. Això és una barbaritat!

R. «I com és que les va dir aquestes paraules? Que vosté sabia els morts que n’hi havia?» i mon pare respongué «no, perquè em va eixir eixa paraula i avant. M’agradaria saber qui m’ha denunciat». I aleshores es va saber per la firma escrita: Carmen Llorens.

E. Treballava allí eixa dona, no?

R. Sí, Treballava allí. I mon pare va anar a demanar signatures, però no ho va aconseguir. I després el meu germà menut, tenia 5 anyets, va anar a buscar a aquella dona. Deia que no podia dormir, i li va dir diu «jo no sé res del món i ma mare diu que tu eres la que ha firmat». Aquella dona digué que no sabia firmar. Ma mare li deia a la dona «Però el teu nom sí que estava allí. I mira, aquest xiquet tan xicotet quan et veu em diu «mare, per aquesta dona no tinc pare?». I aquella es tornava folla. I jo me’n recorde de cosetes d’eixes, perquè també era joveneta però les recorde.

E2. Com es vivia ací al poble, en eixa època? Abans que mataren al teu pare, en plena Guerra, com es vivia?

R. Nosaltres menjàvem el que podíem. Ma mare treballava a una casa que de pa no en faltava, de pa sempre. Teníem un cunyat, marit d’una germana meua, que era masover, ens duia uns pots de mel, i amb una llesca de pa amb mel a berenar! També hi havia una dona que feia formatges, i amb el brull que ix del formatge preparàvem una cassola de brull, i amb pa, a menjar.

Ma mare treballava en el forn però no li han donat mai jornal. I una dona ací feia fideus per a les cases i l’ama de ma mare li donava 2 o 3 quilos de farina perquè li feren fideus. Un dia fideus, l’altre brull, coques, arròs… Vaja, que li pagaven en espècies i així anàvem tirant.

E2. Després, quan van matar a ton pare, pel que fa la convivència amb els veïns hi havia mal ambient?

R. No, res va canviar.

E. Sa mare treballant per als quatre xiquets, no?

R. Treballava amb quatre fills, nosaltres érem xicotets i ajudàvem.

Jo tenia 10 anyets i ja feia espardenyes! I la meua germana també amb dos o tres anys més. I fins que no acabàvem no ens gitàvem. Sempre lluitant per a malmenjar! Ma mare el que tenia de pa i nosaltres els guanys de les espardenyes. Després ja va tornar de la Guerra el meu germà que sempre havia treballat, però com era fill de roig no el volien llogar. Més tard ell es va casar i va començar a la fàbrica Lucero de Castelló.

E. Entre les famílies dels presos o la gent que van afusellar, hi havia solidaritat? S’ajudaven els uns als altres?

R. No. No es parlaven molt.

E2. És que la vida era molt pobreta, molt pobreta. Molt de sacrifici.

R. I tant que sí! Fixa’t, a la meua germana, que ja era més major, la van castigar. La castigaven, perquè era filla d’un roig afusellat. La van castigar en anar a netejar l’Ajuntament. Ací a la plaça, on està l’Ajuntament ara, que despés va ser un bar, en aquells anys era una casa de monges. I la van castigar a ella i a més a agranar tota la plaça la Font, la plaça de missa, les escoles d’ara, que abans eren un hospital.

Però un dia van fugir, perquè un home els va dir que se n’anaren perquè a la nit vindrien a pelar-les. I la meua germana va fugir, però a casa no va vindre ningú.

La meua germana tenia vergonya d’anar, un dia de processó, que feien el Corpus, hagué d’agranar tot el carrer de l’església, ella i Maria de Llucena. Aleshores jo i Carmen, que érem jovenetes, n’anàvem a agranar i ruixar el carrer per la meua germana perquè elles tenien vergonya. D’això me’n recorde com si fos ara.

E2. Anàveu a l’escola els quatre?

R. Els meus germans sí, i jo també però poc perquè amb 10 anys ja treballava.

E. Després te’n recordaràs dels bombardejos, també. Que al poble van caure…

R. Doncs jo me’n recorde que, aquí al Raval, al molí d’oli, va caure una bomba i nosaltres estàvem a casa. Però la meua germana no hi era. Mon pare m’agafà a mi, que era xicoteta, i ma mare al meu Vicent, menut també, i fugirem a ca Teresa, mentre tiraven bombes. Pensàvem que ens matarien.

En arribar la meua germana estava baix, al refugi. I ací estiguérem fins que va passar tot. I eixe va ser el dia que mon pare va anar a furgar els morts.

E2. Sí, sí. Havies nomenat abans, que ton pare anava a furgar…

E. Un home que li diuen Santamaría, Jaime Santamaría, va morir a un bombardeig?

R. Jaime Santamaría. Sí. Jaime! Que era oncle de Teresa Costa.

E2. La gent tenia por, no?

R. Clar, que tenia por!

E2. Eixa persona que va firmar, Carmen Llorens, potser no firmaria per la por?

R3. No, perquè no sabia què firmava.

R. Van fer eixa denúncia i van dir «Carmen, firma ací». Però si no sabia firmar!

E2. Per això et parlava de la por. Que potser era d’ignorància…

R. Però firmar, va firmar.

E. Per a firmar, primer ha de cantar.

R. Clar! Però, i si va cantar un altre? Sempre ho he pensat. Jo sempre pense que aquella dona no va ser. Que va ser el cosí. A mi la idea no me l’ha llevat mai ningú.

E. A banda que els Consells de Guerra eren irregulars, no tenien garanties legals per als acusats, primaven les acusacions que els testimonis a favor…

R3. I estava l’acta de defunció, però no posava res, només complir la «pena capital».

R. No constava res, com que havia mort simplement

R3. Havia mort però… «en cumplimiento de la pena capital».

R. Pena capital?

R3. La pena de mort!

R. La pena de mort!

E. Sa mare va anar al juí de son pare? O no la van deixar? El juí es va celebrar a l’Ajuntament, podia entrar la gent?

R. No, no. Ma mare se’n va anar a casa.

E. I als altres cinc que estaven en el bàndol eixe, que els van matar a Castelló, va ser el mateix mes?

R. No ho sé si els van matar el mateix mes. Però que mon pare va ser el primer, sí.

Hi havia uns que eren germans que eren, Espí.

E. També un altre que era Gascó Ariño.

R. Qui és Gascó Ariño?

R2. Gascón. “Els Gascón” pare de la Teresita la Palmer i un germà de son pare que era fadrí, els van matar als dos.

R2. Oncles de Maria “la Navarra”.

R. Sí.

R2. Germans de son pare, de Maria la Navarra.

E. N’hi ha 25. 25, hòmens. Un que li diuen Requena, de malnom. El coneixia?

R2. Ah, Requena, pare d’Oràcio.

E. I Antonio Francisco Pallarés.

R2. De malnom Justo. Justo, formava part de la CNT. I son pare era el president.

E2. I com eren les detencions?

R. Ja t’he contat com a mon pare el van cridar. Els cridaven i els duien a aquella casa i d’allí a la presó.

E. Més gent, que com son pare, es quedava al poble pensant que com no havia fet res no els passaria cap cosa.

R. El pare de León, treballava de peó i mon pare, anava allí al taller i comprava el diari cada dia, pa llegir. I llegien de tot una mica. I s’acaloraven parlant, parlant els dos, però de fer mal no.

E2. N’hi ha gent que sí que se’n va anar del poble.

R. Sí, clar que se’n va anar gent

E. Abans d’acabar la Guerra Ernesto Pallarés se’n va anar, no?

R. Ernesto se’n va anar però no el van matar.

R2. Ernesto era Alcalde, i mon pare era el segon Alcalde.

E2. Molta gent se’n va anar. Però el pare de vosté no, no…

R. No va voler anar-se’n

E2. Però sí que has dit que li va dir ta mare, d’anar-se’n, no?

R. Sí.

E2. Per què? Perquè tenia por que li passara alguna cosa?

R. Perquè llegia molt, només això. Ell estava en casa, no anava a treballar perquè no tenia la vista bé, i anava cada dia a curar-se a Castelló a l’hospital. Aleshores passava per eixe taller i cadascú tenia una opinió i ho xarraven, un és socialista, l’altre és… I parlaven de tot això. I ma mare li deia «no t’acalores tant. No parles tant». Quan molts fugien ma mare li va dir «no marxarem?», «per quin motiu hem de fugir si no hem fet res?»

E2. Però ella tenia por.

R. Clar

E. Si poguérem traure un document, li’l portaríem, de quan va entrar en la presó, això ho podem aconseguir.

R. El van tancar i estava a un soterrani mon pare, no sé en una cel·la, i va intentar tallar-se les venes.

E. Quan se’ls condemnaven a mort els passaven a una galeria.

E2. Quan estan condemnats a mort és quan estaven sols.

R. Clar… Es tornava boig, com el van tancar i el meu germà estava en la guerra doncs sempre estava cridant al meu germà. Un dia ja estava quasi mort, es va tallar les venes. El dia que vaig anar a portar-li menjar, entràrem una cistelleta ens tornaven altra i en l’ansa de la cistella ens adonarem que tenia un paperet, una botana, la botana del coixí. Doncs amb la botana tractà de suïcidar-se. Nosaltres en veure tot ple de sang vam pensar que l’havien matat.

Una dona de Borriol va dir que els mataren a la font. Era aquella de les garrofes gorda.

R3. L’àvia de Julián

R. Sí, eixa va dir que el mataren dins la font

E2. Hi havia molt d’odi.

R. Molt, molt… Eixe més feixista que feixista.

R2. També van matar a un germà, de Pauet. De Rosario no de Batiste. Era oncle de la meua cunyada Consuelo, era fadrí. Estava fent guàrdia en una escopeta, feien el que els ordenaven, i el va denunciar eixa dona.

E2. La gent delataven els uns als altres.

R. Hi havia gent molt roïna

E2. Però la gent participava de la política, la gent del poble?

R. Jo si vols que et diga la veritat, jo com era xicoteta, no…

Hi haurà també un Vicente Llançola Pallares, tenia 25 anys, un germà de la tia Paquita

Jo recorde que a la “venta de la Platera” hi havia una rereguarda en saquets.

E2. Una trinxera

R. I allí hi havia foradets menuts i aguaitava…i jo anava en la germana per a fer el menjar al germà. I eixe xic no sé si se’n va anar davant. Ell no volia fugir i estar sempre fora. Eixe mateix dia, només va aplegar a casa o abans ja el van agarrar i se’l van endur a la presó, també el van matar.

E2. I això que contes que era com una trinxera, on és?

R. A l’eixida del carreró, en eixir al poble.

E2. Que hi havia una trinxera per a disparar?

R. Segur que per a vigilar algú.

E2. Però això sèrie en plena guerra perquè era una trinxera.

E. Ja havien entrat els franquistes, seria l’època que van entrar els franquistes però no havia acabat la guerra, del 38 al 39.

R. Exacte!

E. Quan van passar les tropes la gent es va tancar en les cases?

R. Clar, tots al refugi, atemorits.

E2. No va eixir gent contenta a aclamar als feixistes? Que jo sé que va passar això que va eixir la gent i alguns els van matar. Van eixir pensant que estava tot guanyat i els altres que estaven fugint els van enganxar.

R. Clar, segur! Però no ho recorde.

R2. És que han faltat moltes persones.

R. Quants morts hi ha al vostre llistat?

E. Si vol el llistat, jo li’l done, de veritat. 25 que en van morir a Mauthausen, a un camp de concentració Alemany.

E2. El Silverio. Ací hi ha un Silverio Rubio de Mauthausen.

R2. Sí, que la dona cobrava de Mauthausen.

E2. Però va morir a Mauthausen? Per aclarir-me.

R. Crec que sí però no és segur, potser moriria en guerra a França.

E. Vosté si vol de son pare algun document que li puguem fer arribar, consell de guerra o l’arxiu de la presó. O si volen omplir uns papers i li donen un diploma reconeixent que ha sigut víctima del franquisme, que ha sigut injustament afusellat, és com un homenatge. Ha d’omplir uns documents i es presenta al govern, et contesten i de Madrid li envien un diploma en el nom de son pare. Li podem facilitar els papers i ajudar a omplir-los.

E2. És com un reconeixement.

R. I així vosaltres, podríeu saber qui és el que va denunciar a mon pare?

E. No.

E2. Si hi haguera un consell de guerra sí, però tu creus que li farien un consell de guerra?

R. Sí, sí.

E. El seu pare quan va morir? El 14 de juliol?

R. Sí.

E. El consell de guerra entraven els militars, fins fa poc els consultaven, però se’ls van emportar a Madrid…

E2. Però els consells de guerra quan els feien era perquè era una persona d’esquerres. Pot ser per estar en un sindicat, en un partit polític, o ser molt simpatitzant. Per això li preguntava si ací a Borriol la gent s’implicava molt en les cooperatives, etc. Perquè tot això havia d’estar relacionat.

R3. La gent parlava de política.

E2. És el natural, és una democràcia i era natural… És com ara, i la gent milita, etc.

R3. La gent que parlava de política?

E2. Clar que si!, això et volia dir jo, que parlarien, que es reunirien en el poble, que sabrien la gent que era de dretes i d’esquerres. El que va passar és que ja se sabia que eixa persona era simpatitzant d’esquerres…i aleshores aprofiten qualsevol miqueta per a anar cercant eixa persona. Però com ella era tan joveneta no s’encorda.

R. Jo me’n recorde d’eixes paraules perquè les van dir allí al jutjat i sempre s’han nomenat.

E2. I ta mare què contava, perquè ta mare contava res?

R. ma mare ja tenia prou faena pobra…

E2. No es parlaria de res, de res…

E. I l’altra dona, la que va denunciar no tenia remordiments de res?

R. Aquella, jo sempre que anava i passava per eixe carrer, estava a la fresca. I jo sempre li deia que per ella havien mort a mon pare, “se t’han de menjar les mosques!”, i se li van menjar les mosques! La maledicció que li proferia totes els dies que la veia li va aplegar perquè se la van menjar les mosques. I eixe que dic jo, eixe de Valls també va acabar en una cadira de rodes que no podia ni fer cap cosa.

R2. Però hi ha que no té res i també li passa…

R3. No m’estranyaria gens que fora el mateix cosí.

R. Sí, a mi tampoc m’estranyaria gens.

R. Però el cosí, tenint poder, no va voler ajudar-lo.

E2. No volia ajudar-lo perquè si no li haguera donat un colp de mà. Seria d’un pensament diferent, de dretes.

Està clar, que hi havia un enfrontament polític.

R3. Un feixista

E2. Vaig a fer-li una pregunta, vosté pensa que la gent això ho ha perdonat o s’ha callat i en el fons això està?

R. Està, clar. Jo tindré tota la vida això dins meu. Era joveneta però ho tindré tota la vida amb mi, fins que moriré. I els meus germans també, tots ho hem tingut dins. La meua opinió no me la canviarà mai ningú.

R3. Això era un tema tabú.

E2. Però ara penses que encara hi ha por? Jo crec que encara hi ha.

R. Jo quan diuen de votar, el vot es lliure, no tinc pena de dir-ho. Jo vote als socialistes tota la vida, fins a la mort. No tinc pena de dir-ho, en el que li han fet a mon pare he de votar als altres? Ni pensar-ho!

E2. No però una cosa és votar el teu pensament, però altra cosa és quan es parla del tema hi ha persona que encara tenen temor. És a dir, que mon pare, per exemple, era president de la CNT, doncs hi ha gent que encara no ho vol dir perquè encara té por.

R. Estàvem al forn, i parlàvem l’ama i jo, érem les dues del mateix pensament. Va entrar una xica i diu vosaltres sou les dues del mateix bàndol i jo no sóc com vosaltres. I encara em diu que a mon pare el van matar perquè alguna cosa hauria fet! Em va agarrar un malestar i malhumor… Que quantes voltes m’ha afligit el no pegar-li una patada… és que no calia que hagueren fet res mal per a matar-los.

Jo sempre he anat en la cara alta perquè mon pare no ha fet res i a ell li han llevat la vida. No he tingut mai pena. Però eixe bitxo em va dir eixes paraules!

E2. Perquè si les coses es reconeixen, cal callar, però així no pots parlar perquè és una ferida oberta.

R. Sempre, una ferida oberta sempre.

E. És que va ser una escabetxina.

E2. Espera, perdona torna a dir el de la carta que no s’ha gravat.

R. Que mon pare ens va enviar una carta, dins de l’ansa d’una cistella enrullada, acomiadant-se de nosaltres, diguent-nos que portarem la cara alta que no havíem fet mai res a ningú, i que no tinguérem pena de res ni vergonya. Que anaven a matar-lo però nosaltres havíem d’estar tranquils, que visquérem a gust i que no tinguérem pena de res que ell moria sense haver fet res. Anaven a afusellar-lo.

E2. Saps que podries dir per acabar? El teu nom, els teus cognoms i el dia que vas nàixer.

R. Antònia Valls Portolés, vaig nàixer el dia 24 de febrer del 27

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top