Testimoniatge de Dolores Álvaro Nebot

LLEGEIX EL TESTIMONI

E1 (entrevistadora, Maribel)

E2 (entrevistador, Juan Luís)

E3 (entrevistadora)

D (Dolores)

F (filla de Dolores)

A (anònim)

D: A vore, ací és que… este de Michavila, don Federico, era el que era metge d’ací del poble. I don Juan, que també era metge, eixe és el que té la finca al costat d’allí dalt de d’allò meu. Que era metge, don Juan. Aleshores m’explique. El tros eixe que el meu avi de la finca no va treballar mai, és el que s’ha dit que allí van afusellar a gent. Aleshores l’home este de la fàbrica, este Paco que estem dient, doncs el dia que va vendre la finca a uns nebots meus, este home a mi me va dir: “Lola, tu saps allà dalt el que hi ha?” I jo li vaig contestar que sí, perquè sempre sents als pares, avis i tot això… coses d’aleshores. I jo li vaig dir que sí que sabia el que hi havia. Com la meua germana també sap per ma mare que allí dalt se van afusellar a persones. El que passa que allò doncs se va deixar sense mirar, sense buscar, sense treballar ni res perquè… no sé per què el meu avi… o seria ja per eixe motiu, que això no se va voler tocar perquè hi havia allà coses que no volia que se tocaren. Aleshores hi ha vàries persones, el que passa que quedem poquetes persones d’aleshores. Jo era menudeta, la meua germana major ella d’això li dona… que té ara vuitanta i tants, i ella d’això doncs… no li agrada parlar. Aleshores, doncs, després està allò de baix del refugi. Haureu vist el mas d’ell, que eixe tindrà almenys més dos-cents de anys, eixe mas, el que passa que la meua germana l’ha reformat. Aleshores…

F: El refugi els ha ensenyat on estava…

D: Si, allà hi havia tres boques, al refugi. Només entrar, a mà dreta, hi havia com una posteta, com un forat, i en eixe forat hi havia una espècie de… com una finestreta, però no era finestreta, i allà hi havia una canterella en aigua, i quan baixaven els que afusellaven, baixaven al refugi i demanaven aigua. I ma mare estava amb mi al braç i la meua germana. Aleshores, quan demanaven aigua, ma mare els donava la canterella. Doncs havia de beure ma mare primer, perquè si ma mare no volia beure era que l’aigua estaria enverinada. Aleshores havia de beure ma mare primer per a que ells després begueren.

E: Però que està ta mare en presó, en Cuba [inaudible].

D: Ai, és que ma mare ara ja no… fa anys ja que no viu, i a potser la dona doncs tampoc ens ho ha contat tot, perquè després ací en el poble, doncs està allò de l’home este que sempre anava amb la pistola en mà.

F: Sí, el que va ser son pare… ai el fill després alcalde de Castelló, Adrián Gil.

D: Sí, exacte. Exacte. Doncs son pare sempre anava el tio… a ell li deien Paquito Denteta ací al poble, i ell sempre anava pistola en mà. Quan no li pareixia… iee! Ja anava ell… I després, al costat de ma casa quan jo vaig nàixer en les meues germanes, hi havia un altre home, que eixe home doncs quan se reuniren o el que fora per la nit…

F: Eixe era dels rojos.

D: Sí, per la nit eixe… perquè era, a vore… casa en casa, i per la part de dins del corral que estava el pessebre del burret, doncs se sentia el que l’home este deia: «Me caguen ja, demà o esta nit li toca a tal, que han d’anar a per tal, que han d’anar…». Clar, ma mare ho sentia i aleshores doncs anava i li deia a al meu avi «Doncs és que ha dit que ara van a per tal…» tal i qual. Jo açò és tot de el que sentia a ma mare, perquè jo era una cria, no? El que passa que després a la postguerra doncs sí que he sentit més coses. El que passa és que clar…

F: Això del reforç eixe, o quarter o el que fora de la guàrdia civil, quan passaves per davant…

D: Ah! Bé, és que si no fas memòria… De vegades has de fer memòria i moltes vegades retornar a aleshores… hi ha coses que te fan una miqueta de cangueli, perquè avui he entrat al cementeri, no? Després, on tu me dius que està la baixada eixa, que ara han fet això dels cotxes… doncs allà, de les persones que deguen haver desaparegudes allà, hi ha hagut unes quantes enterrades. El que passa que això no s’ha mai…

E: Però això en quina època se refereix?

D: Això després de la guerra.

E: Després, no?

D: Això després de la guerra, sí. I allà…

F: La dona que la van enterrar…

D: I allà a eixe lloc se va dir… i jo clar, com veníem de la finca i jo era una xiqueta, quan passàvem a mi sempre me donava una miqueta de cangueli, això. I allà se va enterrar… se va dir que se va enterrar una dona viva.

E: Allà dins del cementeri?

F: No, no! A la rotonda, quan tires la carretera cap a Ribesalbes, a mà esquerra. Allà a l’aparcament d’una fàbrica.

D: Sí, que no mai havia estat allà, no mai hi havia hagut res, res, res del món. El que passa allà se veu que després el fabricant de davant ha comprat el terreny d’allí, però allí sempre estaven els muntonets de terra i coses d’eixes, i jo quan passava amb la meua àvia, com ens assentàvem a les parets perquè… per a que jo descansara, perquè era una mocosa i veníem d’entrecavar el blat a la finca i aleshores jo sempre quan passava per allí mirava, però sentia una cosa, un… I com ho senties al majors dius «Ui, doncs allí quants…». Però això no mai s’ha mirat. Ara després s’ha fet un d’això de formigó, però està la baixada i el raconet del tot no l’han tocat.

E: Tu saps el lloc eixe concret?

F: Sí, sí.

E: I allí hi ha un dona o hi ha més gent? Més persones?

D: Allí ha d’haver més gent perquè hi havia… a vore… hi havia com unes espècies de bonys i coses d’eixes, muntonets i tot això.

E: Això va ser després de la guerra.

D: Això va ser després de la guerra. I jo tindria aleshores doncs sis o set anyets quan passava per allí amb la meua àvia. I la meua àvia doncs clar, de major doncs sempre t’expliquen… potser te fan una miqueta de por, no? Però bé, jo passava i quan passava sempre sentia una miqueta de por. I allí dalt doncs… la finca esta, doncs no sé els que degueren afusellar, jo això ja no ho sé. Jo sé el que… fins on he arribat. Després, esta dona d’ací del poble, que fa molt poquet que s’ha mort… esta dona sí que sabia a muntó. Esta dona sabia a muntó, però fa poquet que s’ha mort.

F: I el quarter eixe o reforç que tu dius que hi havia a la plaça Espanya, eixe carrer cap amunt.

D: Ah, sí! Després està, al centre del poble, la plaça Loreto que se deia sempre, que ara se diu la plaça Espanya, doncs puges cap amunt… on esta justet el rellotge del poble… allà baix estava el reforç, que se deia. I allò era un… pegaven les pallisses. Allà pegaven les pallisses. I jo quan passava a casa la meua àvia… perquè la meua àvia vivia al carrer Major… doncs resulta ser que els senties plorar i els senties com… i jo era una cria!

E: Ho senties tu directament?

D: Sí, sí. Quan passave a casa de la meua àvia, jo sempre… ara mateixa se me posen els pèls de punta. Perquè era una cria i senties eixos plors i senties ixes coses i això doncs… de totes ixes coses te’n recordes perquè has passat coses que no hagueres d’haver passat… i s’han passat.

E: Estava jo pensant… que eixos llocs els deurien de fotografiar, no? I tindre’ls controlats per a obrir el testimoni a l’espai. Perquè penseu que…

A: Sí, sí.

E: Tu saps els lloc que t’està contant ara? Això de quan passava… en el reforç on calfaven?

A: Sí, sí.

E: I l’altre lloc de la fàbrica, on aparcaven?

D: Sí.

E: També ho saps.

D: Sí, jo li ho he explicat tot, a ella.

E2: I el que va contar Teresa Gasch, fa molts anys.

E1: Jo no me’n recorde.

E2: Fa molts anys. Una dona de l’Alcora que va morir ja fa temps, que es diu Teresa i que la néta és veterinària.

E1: Maribel.

A: Ah, sí! Ja me’n recorde!

E1: A la néta li diuen Maribel, que és veterinària.

D: És veterinària?

A: Viu al centre del poble.

F: On està el col·legi de dalt… un carreronet que baixa cap a baix. La veterinària…

E1: Però l’àvia la coneixeries perquè tenia una tenda, Teresa Gasch, quan va eixir de la presó se va…

E2: La roja…

E1: Va vindre una altra vegada al poble i li deien Teresa “La roja”, i tenia una tenda, no sé si de coses de cosir…

D: Ah, sí! Paqueteria!

E1: Sí, paqueteria. O siga que la coneixeràs segur.

D: Sí.

E2: Va estar a la presó… va vore les presons, i ens contava que va vore [inaudible].

D: Sí. Jo lo del reforç… a mi me donava… encara ara quan ho pense me… Perquè senties uns plors i uns crits… i vinga a garrotades, i vinga garrotades i vinga… I quan ja se cansaven doncs els deixaven i després a saber on se’ls emportarien.

F: Després, l’altre familiar teu que me vas dir que el van matar d’una pallissa, el guàrdia civil?

D: Sí, a mon tio Antonio. Eixe resulta ser que se va fer un robatori i este tio meu venia de casa de la novia de festejar. I en aquell temps, doncs eixien de casa de la novia i després se n’anaven a casa… i justet la nit que ell tornava cap a casa, doncs li havien descobert que s’havia fet un robatori. I els que van fer el robatori doncs després se va tapar, però a mon tio li van pegar una pallissa per a que diguera que era ell. Que per cert, el van matar… o siga el van rebentar per dins i va morir. Està enterrat al cementeri de Castelló, mon tio Antonio. Aleshores, després ja se va descobrir qui ho va fer, però se va callar perquè eren gent també d’esta de…  i se va callar.

E2: De quin any estem parlant?

D: Ai, doncs… que tindria jo… més o menys sis, set, vuit anys o una cosa aixina. Vuit! Vuit o nou anys, tenia jo.

E3: I per què el van enterrar a Castelló, si va morir ací?

D: Perquè com li van pegar tan gran pallissa, després ma tia se’l va emportar a Castelló. I en Castelló va ser quan…

E1: Va morir?

D: Sí. I està només entrar al cementeri de Castelló, al vell, només entrar a mà dreta i té una creu, si no ho han tocat, té una creu de ferro… però el nom ja no està. Però les germanes han mort ja. Mon tio i ma tia també, i al pare d’ell…

E1: Moriria a l’hospital. Moriria al Provincial, no?

E3: Moriria a casa.

E1: A l’Hospital Provincial moriria.

D: No, no, va morir a l’hospital. Ell va morir en l’hospital. És que treia… mira la pallissa que li van pegar que treia sang per ací, per ací i per tots eixos llocs. El van rebentar.

E3: I no se podrien buscar les papeletes a vore què hi posa?

E2: I el nom del vostre…?

D: Li deien Antonio… el cognom si no li pregunta a la meua cosina Lola…

E1: Doncs ja ens ho dirà… perquè sense cognom no…

D: Sí, a vore…

A: Ell sagnava per els oïts i per el nas, no?

D: Sí, sí, el van rebentar. El van rebentar… Mira, a vore, sa mare li deien Dolores Nebot Mansergas… no, espera…

F: Els he ensenyat la [inaudible] d’allí on estan els teus avis enterrats.

D: Sí, molt bé. La part del meu avi també va ser una miqueta complicada per a nosaltres. Perquè resulta ser que mon pare, pobret, deia que ell no volia matar a ningú i va fugir. Van fugir ell i el germà de ma mare, mon tio Ramón. Van fugir i després, per a tornar, s’havien de firmar els avals.

E3: Però espera… ton pare era fill del que era nacional?

D: No.

F: Era sa mare.

E3: Ah, sí, sí. Perdona.

D: Aleshores mon pare va estar dos anys perdut, ell i mon tio Ramón, el germà de ma mare. Però resulta ser que per a tornar s’havien de firmar els avals i el meu avi per a mon pare no els va voler firmar, perquè deia que no sabia el que havia fet. Però no era perquè no sabia el que havia fet, sinó simplement perquè a mon pare no li agradava la terra i el meu avi que li treballara per a ell, per a la terra. I mon pare era fabricant i va treballar des dels nou anyets per a la fàbrica de Sanchis, que l’haureu sentida nomenar

E1: Sí, sí. Que està tancada. L’han tancat.

D: Sí, bé…

F: L’avi quan va fugir se va amagar, ell portava ja un uniforme…

D: Sí, a vore… ell… l´uniforme que està a la foto que té la tia Mari.

F: Però que era un uniforme de la república?

D: Sí. La tia Mari té la foto. Jo no la tinc… o la té la tia Rosa, una de les dos. Aleshores, el meu avi va firmar per a que tornara el fill, mon tio Ramón. Però per a que tornara no, perquè ell i mon pare no quadraven, aleshores va anar i va dir “Doncs este jo no li firme”. Nosaltres vam estar dos anys i escaig sense mon pare. Però després va haver una persona ací en el poble que tenien una tenda d’electrodomèstics… ai, de menjar… i este home, que li deien el tio Batiste, que encara viu una filla que té noranta i tants anys, Paquita. Aleshores este home, com ens coneixia i coneixia a la família de mon pare i sabien que mon pare era un sant, va anar i va dir “No te preocupes”, li va dir a ma mare, “Centeta, que jo te firmaré els avals per a que torne el teu home”. I quan mon pare va tornar, va tornar ple de misèria, ple de floroncos, i ens ho va apegar a nosaltres. En tenia un a este braç, i jo sentadeta a l’escala de pujar dalt al perxe, li ho van obrir al viu, perquè aleshores no hi havia… i cridava com un condemnat. I després mon pare se va posar bo fins que va poder treballar, però després les coses, doncs clara, amb el meu avi i això ja no… normal. I el meu avi doncs era una persona que no li faltava res… no li faltava res. Però era perquè tenia els amics que tenia. O siga que coses així, doncs bé… El que passa que has de fer memòria i eres una cria i per tot el que senties. Ara, la finca eixa corríem, igual la meua germana que jo, per a amagar-nos, i en eixa finca on està el refugi, dalt, això era tot blat. Això era tot blat. I nosaltres corríem per entremig de la part de baix que hi havia ceps, o siga vinya, i corríem per a anar al mas. Ma mare ens cridava i nosaltres corríem, però les bombetes s’anaven caient… les bombes anaven caient. El pare de mon tio Antonio, este que van rebentar, a ell el van deixar sord com una tàpia per una explosió de bomba. Passa que són coses que de vegades recordar-les te dona una miqueta de…

E2: I això del tio no va ser per tema polític, va ser pel robatori.

D: No… mon tio no… per polític no va ser. Això de mon tio Antonio no va ser per polític. Va ser per un robatori que se va fer i el van acusar a ell perquè a tal hora de la nit venia de casa de la novia, i com als pobles ja se sap que se tenen malícies i se tenen coses van dir: “Ui, ens lliurem, mira. Este que hem pillat, este la pagarà”. I la va pagar.

E1: Però el que l’acusaren a ell era un tema potser de discriminació política, no?

D: I tant.

E1: Aleshores indirectament sí que és polític.

D: I tant, clar que sí.

F: És que una cosa és que, els que heu vist allà a la fira, els avis de ma mare, ell era dels nacionals, però ella era d’esquerres, la dona.

D: La meua àvia era d’esquerres.

E1: I els fills teníeu un de dretes i un d’esquerres.

A: No, era el fill i un gendre.

D: El fill, mon tio Ramón, ell de política mai s’ha posat… mai. El fill no mai, en política. Ell va fugir en companyia de mon pare per allò del…

E3: I per què va fugir? Si el pare…

D: Doncs perquè ell també deia el mateix que mon pare, que ells no volien estar a la guerra perquè ells no volien matar a ningú.

A: Los alistarían en el bando republicano y cuando estarían en el frente pues dijeron «Ei, que no. Todo el mundo no tiene por qué matar a nadie».

D: Sí, i van fugir per això, els dos.

A: Desertaron iavan.

D: El germà de ma mare, mon tio Ramón i mon pare. Van estar dos anys perduts que van fer punta a França. O siga, que de vegades també és fer una miqueta més de memòria i això, però coses…

[conversa irrellevant]

E: O siga, que era ton pare i el seu germà, que es Ramón, els dos que van fugir.

D: No, cunyats.

E: Ai, cunyats. Jo creia que eren germans.

D: O siga, mon tio Ramón, fill de l’avi que heu vist ací, eixe era germà de ma mare, mon tio Ramón… i mon pare. Són els dos que van fugir. Per l’altra part, el que van deixar sord, també li deien Ramón, que era el pare del que van apallissar del robatori. Però clar, però tot era… si fa no fa, tot venia nugat a…

E: A la vinculació política, a les idees.

D: Sí.

E2: Vostè va nàixer durant la guerra?

D: Jo vaig nàixer en el 37.

E2: I va estar ací fins…

D: Sí, sí. Jo vaig estar ací que tindria… quan me’n vaig anar a Castelló… que de Castelló també sé un…

F: Sí, ara ens contarà de Castelló, que també hi ha una anècdota un poc forta.

D: A vore… si faig memòria un dia igual vos puc contar més, perquè la meua germana això ho parles en ella i potser ella se’n recorda més que jo. No? Però el que va passar allà en eixa finca… la veritat és que jo, quan me n’anava a entrecavar el blat… sabeu lo que és entrecavar el blat o no?

E1: No.

D: A vore… doncs vos ho explique. El blat se sembra i quan comença a eixir que està a una altura aixina, doncs per a que cresca més apressa, has de rascar la terra per a que les arrels vagen fent. Això és entrecavar el blat.

E1: No ho havia sentit mai.

D: No? Doncs sí, doncs jo n’he entrecavat… era més gran l’aixada que jo. Jo me n’anava amb la meua àvia a entrecavar el blat perquè la meua germana major se n’havia anat a vore… no volia estar en casa… i me vaig quedar jo de major per tres menudes darrer de mi. Me vaig quedar jo la major, i jo sempre anava amb la meua àvia. I allà en eixe mas hi havia de tot. Després, passant a l’altre costat, a allò de ma mare, ací en el poble, si ella tenia sucre, tenia xocolate o tenia el que tenia, passaven i li ho llevaven tot. Després, ací hi ha un molí, que se diu el molí de Matraca, que està als afores del poble, anant cap a Llucena… que en aquell temps no ens deixaven moldre el blat. Teníem blat, perquè nosaltres d’ací collíem de tot… aleshores no ens deixaven moldre el blat, i què fèiem? Aleshores anàvem a comprar el pa d’estraperlo, però els meus pares van comprar un molinet d’eixos que se posava ací a la taula…

E1: Això ho conta molta gent.

D: És que jo ho he fet. Jo ho he fet, i ma mare ens feia… d’eixa farina ens feia coquetes a la paella. Això no sé si ho haureu sentit.

E1: No.

D: No. Molt bé

F: No anaves al blat amagadeta?

D: Sí. Per a que me deixaren moldre no podia anar ma mare ni podia anar cap major. Aleshores, què feien? Me posaven a mi un saquet penjant i jo me n’anava al molí eixe de Matraca i allí me molien un poquet de blat per mediació de mon pare, perquè se feien molt. Però havia d’anar per un barranc… havia d’anar per un barranc fins arribar al molí. Del molí de nit tornava, però anava tapadeta per a que el sac no se vegera. Jo és que en aquell temps en vaig passar a muntó eh, el que passa que després doncs s’ha anat oblidant un poc… oblidant no, perquè eixes coses no mai s’obliden, la veritat és que no, però tampoc no te fa molta gràcia recordar-ho. Eixa és la veritat. Però ací se va pegar de valent. Ací se va fer mal… se va fer mal de veritat. Després hi havia llocs… doncs que no podies anar, perquè si eres filla de un o eres néta d’un altre segons conforme eres te miraven i… estaves en un perill, eixa és la veritat.

F: Això del col·legi de les monges?

D: Ah! Això del col·legi de les monges és que ens van… a vore… ens van canviar d’escola, però ens van canviar perquè teníem una mestra, la senyora María, que això era el dimoni pur. I ens van canviar d’ella… que l’escola està a un lloc, que allà ella… això sí que no mai li ho he contat a ella, no li ho he contat a ningú… Doncs resulta ser que eixa mestra era d’estes de por, i ens castigava molt, tenia molt mala fe damunt d’ella. Era casada amb un home d’ací del poble però no van tindre fills. I resulta ser que un dia me va castigar a mi de mala manera, i me va pegar tantes vegades el cap contra la paret que me va fer un bony així… Clar, aleshores vam haver d’anar… que vaig anar aleshores al metge este don Juan, el que té la filla al costat… que està davant del reforç mateixa… Davant del reforç vivia ell. I aleshores doncs per mediació d’una altra persona ens van canviar al col·legi de les monges, però com érem pobretes vam estar quatre o cinc dies dins de l’escola… ens van llevar enseguida perquè érem pobretes i no podíem anar a on estaven els rics. Això ens va passar també.

E: I vau tornar una altra vegada a la mala?

D: No, vam tornar a la senyora Lola, que vivia a l’entrada del poble, on està l’edifici eixe que té els balcons de palometes i coses d’eixes… Molt bé. Doncs sí, tot el que vos puc contar…

E2: I vostè quan era xicoteta, de l’època dels maquis… ací va arribar gent i els veïns controlaven…?

D: A vore, a vore, a vore…  Ací va haver un cas… jo d’eixe cas també me’n recorde a muntó. Està la foto de Xiquitina? L’has feta o no?

F: Sí.

D: Sí? Una germana de ma mare, ma tia Rosario…el nóvio vivia en Castelló i ella estava ací dalt en els pares, amb l’avi que està a l’entrada del cementeri, germana de ma mare. Molt bé, mira. Esta sóc jo. Esta és ma tia Rosario, germana de ma mare, que era la meua padrina… que per cert, aleshores no festejaven encara. Quan a mi me van batejar, que me van batejar quan tenia tres anys… aleshores va ser un… ara vos la passe… va ser ella padrina i un guàrdia civil que jo no mai he sabut qui era, ni com ni de quina manera perquè aleshores ma tia llavava la roba de tots per a guanyar-se alguna cosa. Doncs…

E2: I a vostè quan la van batejar què era, el 37? Quan va acabar?

D: Clar, quan va acabar. Als tres anys me van batejar i va ser padrina ella i un guàrdia civil que jo mai he sabut qui era, ni com ni de quina manera ni… no, perquè després cada un ja… Aleshores, esta germana de ma mare és molt [inaudible]. La del mig sóc jo…

E: I l’home qui és? El guàrdia civil eixe?

D: No, no mai l’he sabut, no. Eixe era el nóvio, el que sempre jo anava en ells cap ací cap allà quan era xicoteta. Me portaven en la bicicleta i anava ma tia Rosario assentada darrere…

E3: Que era esta, no? I vostè enmig.

D: I jo a la barra de la bicicleta. I allí anàvem al pantà i anàvem al cine i anàvem a tots els llocs. I esta germana de ma mare… a vore… la temporda que va estar ací… perquè després se’n va baixar a Castelló a posar-se en amo. Perquè sabeu que en aquell temps servia molta gent. I aleshores va ser quan l’altra germana de ma mare, ma tia Dolores, que tenien ací una vaqueria, que elles de certes coses no mai han volgut parlar. Siga per por… perquè el meu avi era com era… elles mai han volgut parlar. Si he sabut coses de… més coses, doncs sempre ha sigut això que escoltes la xoca que escoltes… o siga, que…

E: I què ens acaba de contar de maquis de…?

D: Ah, sí! Ja m’estava passant. Era quan anava en la bicicleta en estos tios meus. Resulta ser que mon tio Xaler, li deien a d’ell, pujava de Castelló i aleshores… mengeu, mengeu… i aleshores, una vegda de tantes de les que pujava mon tio en bicicleta per a vore a ma tia Rosario, en una cuneta, allí van encontrar a un xic dessagnat. Però dessagnat no perquè li van pegar dos tirs, sinó perquè se va dir que era perquè hi havia una persona ací molt influent que alguna persona de la família li feia falta sang, i van agarrar a eixe i el van dessagnar per a emportar-se la sang d’ell. Això va passar ací, a l’entrada del poble, on està la costa a la serreria… com vos ho diré? On està Vives? Eixa costa que hi ha… després va una rotonda, no? Doncs en eixa rotonda hi havia un mas i després tiraves recte cap avall una altra vegada que estava tot ple d’arbres d’eixos que fan les boletes… i allà mateixa és on va passar això del xic eixe.

E: I això en quin any més o menys?

D: Més o menys en els mateixos anys.

E2: I vostè un guàrdia civil que hi havia per ací muntant [inaudible], un tal Capitán Lobo. Li sona? És que hi havia dos famosos. Hi havia un que estava en Alcora i un altre que estava en Llucena. No recorde el nom, però que era…

D: Ja, com en Castelló, un famós, famós, sí.

F: Que El Lobo on estava?

E2: En Llucena.

D: És que d’ací a Alcora i Llucena en van fer a muntó, eh. Per el camí els paraven i els escaldaven. I després en Castelló també haureu conegut a…

F: En Castelló vos pot contar algunes coses ella de la postguerra… perquè dona la casualitat de que ací on la veieu… el que passa és ella no mai ha tingut eixa cosa d’escarbar com jo. Ella va ser perruquera de gent…

D: De l’elit de Castelló.

F: Com per exemple la mare de Carlos Fabra.

D: Sí, jo era la perruquera.

F: Que anaven a pentinar-la a domicili.

D: Sí, que jo anava per les cases.

E: I una pregunta, vostè va sentir parlar de un grup de catalans que van vindre de Barcelona i que anaven… rojos… i que anaven arreplegant gent i els anaven… capellans i això… que se deien «Los inseparables».

D: Ai, sí. De nom, sí. Però d’això sí que no vos puc contar jo… no.

E: Però ha sentit parlar.

D: Sí, home… clar, sí. El que vivia al costat de casa ma mare, eixe… ho deia a so de bombo i platerets quan parlava ell.

E: És que jo quan ha comentat que deien «demà anirem a buscar a tal» m’imaginae als altres que anaven a buscar-los en la furgoneta i els arreplegaven.

D: Anaven a buscar-los de qualsevol manera. Com podien, i els treien de casa. Els treien de casa, el que passa és que clar… jo era una cria i a part el que senties i el que has viscut, que després anàvem a buscar les bales i… cries que anàvem a buscar les bales que trobàvem pel poble, al costat de casa ma mare mateixa.

F: D’assetjaments de la postguerra, conta’ls això de la dona eixa que quan te va passar allò ja no vas voler tornar a sa casa de la por que te va entrar.

D: De quina?

F: De la dels militars.

D: Ah, bé, ui…

F: Home són coses que se deuen de saber.

D: A vore, eixa era de Castelló. Haveu sentit parlar d’Asensi?

E: Sí, Asensi de per ací de la perfumeria.

D: No, això era en la carretera Alcora. A vore, no haveu sentit parlar? Era una bodega, la bodega d’Asensi, que se deia, que està… a vore… només passeu el túnel, el desnivell de la carretera d’Alcora, que hi ha una farmàcia, a mà esquerra pujant, a mà dreta baixant. Tot això era una bodega que se deia la bodega Asensi, que era pare, mare i dos filles; una morena i una rossa. Això me va passar quan ja tenia… què tindria? Doncs quinze o setze anys, quan me va passar això. Resulta ser… i a part tenien… a part de la bodega, al costat tenien un magatzem d’açò d’obrar… de coses de construcció, que allà treballava el pare del tio Santo. Bé, doncs resulta ser que… el que dèiem abans… jo com era perruquera i anava per cases doncs jo he entrat a tantes cases que… i senties coses. Però eixe dia, resulta ser que una de les filles, la rossa, que era un monument de dona…

F: Els que passa que… conta’ls, eixa dona a què sant estava ficada en ixes coses? Per lo que li va passar a son pare.

D: Ara ho explique, tranquil·la. Doncs resulta ser que eixa dona… a son pare el van tancar… perquè els nacionals el van tancar, estava pres. I la rossa, la que vos dic que era un monument, eixa dona va dir que a son pare ni el mataven i a son pare ella el treia… ella el treia de la presó. I ella va traure a son pare de la presó, però ella se va gitar en qui fora per a traure a son pare de la presó, i això ho he viscut jo tot en ella, això ho puc justificar.

F: Militares de altos rangos.

D: Sí. Ella se va gitar… que per cert, se va casar després ella en un xic aviador que tenia ni més ni menys que vint-i-sis anys menys que ella. Jo el vaig conèixer a ell, i a ella l’he pentinat. Ella se posava nueta davant de mi i ella sí… ella no tenia cap problema. Ara, era un monument de dona, tot el que no era la germana…

E: La morena?

D: La morena. Ella no… no res. I ella va traure a son pare de la presó, a son pare no el van matar. Ella va dir que a son pare ni el mataven ni li feien mal ningú. Ella passava per on passava, però ella va traure a son pare de la presó. Això eixe cas, i després en això de Perona que vosaltres sabreu…

F: No, no. Això que te va agarrar por i que vas deixar d’anar.

D: Sí, que no vaig voler tornar, no. No vaig voler tornar perquè resulta ser que en el mas ells tenien baix un soterrani i… el mas era preciós, era diví, allà hi havia… bé, tenien de tot.

E: On estava, el mas?

D: On està la… al costat de… en la mateixa bodega estava el mase i al costat estava la casa de materials, tot junt.

E2: Eixe mas encara està, ara?

D: No, això són tot pisos! Tot pisos, hi ha tot pisos. On està la farmàcia mateixa, tot eixe tros… tot això era on estava la bodega i on estava això dels materials i era la bodega d’Asensi. Doncs bé, resulta ser que ella me va baixar en companyia de un senyor baix al soterrani. I jo tindria… doncs setze o dèsset anys, o quinze anys o una cosa… no, tindria uns setze o dèsset anys, per a dir-ho més exacte. I jo, clar, com ja la coneixia a ella i això vaig baixar tota confiada allí, amb ella. I va baixar un senyor i ella li va dir «Què te pareix?». Doncs voldrien pillar-me. I ell va anar i li va dir que no. Clar, jo és que era una cria, tindria doncs això… uns setze o dèsset anys. I ell va anar i li va dir que no, aleshores ella me va pujar dalt.

E2: Tot açò la rossa?

D: La rossa, la rossa. No, la morena no que la morena estava…

F: Perdona, recorde jo mal o tu me vas dir que l’home que va baixar allí baix en ella anava vestit de militar?

D: No, no.

F: No era militar o no anava vestit de militar?

D: No, no era militar. Anava vestit normal.

E2: [Inaudible] Asensi?

D: Sí, sí, sí. I després, doncs ella ja quan va passar tot que son pare va morir i tot això… que se va quedar la germana, després ja van… al morir son pare, però va morir normal, natural… aleshores després ja se va quedar… se va morir sa mare també… se va quedar ella i la germana, i ella se’n va anar en el xic este i… en el que se va casar, en el jove… i després se va vore unes quantes vegades més per el mas, però després ella ja va desaparèixer i no se va vore més per Castelló. I després… això de Perona, doncs resulta ser que… a vore… el germà treballava en el meu home, en Bagán.

E2: El germà de Diego, Luís Perona. Que estava Diego, que es el que se’n va anar exiliat.

D: Sí, que després va tornar… no va poder… no el van deixar baixar. I qui va ser el que no el va deixar baixar? Ho sabeu?

E: No.

D: No? Com que no?

E: Digues.

D: El Negrero.

E: El Negrero? No, no ho sabíem qui havia sigut.

D: Doncs el Negrero.

A: Això als de Castelló no els diu res.

E: Eixe no es Cebrián Boelles, el Negrero?

D: El Negrero era el que estava en el port de Castelló i era el cap.

E: Potser no és el mateix…

D: Sí, i jo tota eixa família la conec a tota. I això del centre de la Puerta del Sol això casi tot era del que va…

E: Doncs sí, d’el Negrero… doncs sí que era Cebrián Boelles… sí, sí, el Negrero eixe. D’acord, d’acord.

D: Sí. Que jo he pentinat a una família, a l’altra, als que tenen salaons al carrer Saragossa i a tota eixa família. Jo és que en la meua època eixa… quan jo pentinava i això coneixia a tota l’elit de costa i… a la dona del governador, a la dona i la mare de Fabra a… tota la gent de Castelló.

F: A la viuda Gimeno.

D: A la viuda Gimeno.

E: També a la viuda?

D: Sí, sí. La veritat és que sí. Jo tota eixa gent… tota. El que passa que el banc de València que està a la Puerta del Sol… dalt, a la dona del director també la pentinava jo… Carmen Mora, que son pare era arquitecte que viu… o vivien, perquè ara ja no viuran… en el carrer Conde Pestagua. Doncs… a Carmen Mora… a ella també la pentinava jo, i a la crida que tenia que també li deien Carmen… a les dos, que les dos eren fadrines. O siga que per noms vos en diria a muntó, però això de Perona… és que ell va treballar… el germà treballava en el meu home, en Bagán, i el que se’n va anar, quan va voler tornar, doncs… perquè la filla volia vore’l… i quan va tornar, el Negrero, com era el que estava al port de Castelló, que era el cap, li va dir «Si baixes, te volarem el cap». I l’home, clar, a vore… fins ací hem arribat. I resulta ser que van portar… que jo no sé com li deien, no sé quin capellà va ser el que va parlar en la filla i li va dir «Mira, a vore de quina manera ho arreglem per a que tu pugues vore a ton pare, i ton pare a tu». Però com el Negrero tenia por de que tornara per un racó o altre per si li llevava tot el que el Negrero li va robar… perquè tot això de la Puerta del Sol… tot això era d’el Negrero.

F: Sí, sí de Perona.

D: Ai, de Perona. Ara és d’el Negrero, abans era de Perona.

E: De Perona era?

D: Sí. I jo… a vore, com li deien a la que tenia la tenda al costat de… Mayo! Bé, en una néta d’el Negrero… doncs la meua neboda tenia una tenda al carrer Navarra i al costat una néta d’el Negrero, Mayo, tenia també una tenda, i a la mare d’ella li cosia una modista de Castelló que li deien Elena. I eixa dona quan li havia de tornar algun vestit me deia a mi «Lolita, tu vols anar a tornar-li…». I jo anava, o siga que a part d’una cosa… jo coneixia a tots per varies coses. Per la senyora Elena que li cosia la roba a la mare de Mayo… i ella sempre presumia molt del que tenien i de tal i de qual i jo feia «Senyor, estàs presumint del que heu robat, del que no és teu».

E: Però vostè com ho sap que el Negrero va ser el que no el va deixar? Ho va sentir allí a la família o com?

D: Clar, el germà que treballava en el meu home. A vore, el meu home va treballar uns quants anys en Bagán i treballava amb el germà de Perona, i ell era el que li ho contava al meu home. I després, per l’altra part, com jo anava a pentinar, doncs tot el que escoltava. O siga que allà va haver també una miqueta de…

E: La modista per casualitat era Elena Carreguí? Era Carreguí de cognom?

D: No. Doloretes Carreguí i la germana.

E: Era germana de…?

D: No, no tenia res a vore. No. Ella vivia… no sé si ho sabreu… unes casetes que se van fer al final de la carretera València… unes casetes que ara se té que entrar per… a vore… on es parava la Panderola…

E: Això ja no ho sé.

F: On està la mitja lluna ara?

D: Sí, molt bé…. que allí se van fer unes casetes per a pobrets… doncs aleshores els pares d’eixa Elena vivien allà.

E: D’acord, d’acord, la que jo te dic era una altra modista.

D: I aleshores tenia jo… dotze o tretze anys… no tenia més, no. Aleshores jo conec tot això, primera perquè jo he sigut…

E: Perquè al final la filla no va vore al pare, no? La filla de Perona no el va vore. No va poder pujar ni baixar.

D: No, perquè el Negrero li va dir «Si baixes te volarem el cap». Perquè ell va vindre per a agarrar el que era seu, i no el van deixar baixar. Jo això ho sé tot perquè el germà li ho contava al meu home. O siga que… I després per la part que jo… que sents coses i tot això… perquè en Castelló sempre… Després un altre: en Castelló, vosaltres sabeu… açò és l’hospital… com se diu el carrer de baix?

F: República Argentina?

D: República Argentina? Doncs on hi ha ara… el cantonet de baix de República Argentina… enfront estava on va treballar… on va aprendre el teu germà… com li deien..

F: A Prades?

D: A Prades. Estava l’hospital… a este costat d’ací a la dreta que ara està el Consum? Això era tot el taller de Prades.

A: On està ara Consum.

D: On està ara Consum. Molt bé. Allà…

A: Això és el carrer Clarà, no?

D: Sí, el Doctor Clarà, molt bé. Doncs bé, el cantonet de baix de l’hospital… enfront de Prades… allà estava una representació de la Seat…

A: Ah, sí! Que hi havia rodes, [inaudible] i tot això.

E: Sí, però això estava per la Salera.

D: No, no. El que tu vols dir està darrere de l’hospital.

E: Sí.

D: No, això era una representació.

E: D’acord.

D: Molt bé.

A: Sí, allà estava la Seat.

D: Exacte. I el que estava allà d’encarregat… als pares d’ell, després…. bé, després o quan fora… quan a la guerra… als pares d’ell li ho van llevar tot… i se va saber qui li ho va llevar.

E: El negre, també?

D: No, no. Allò no era el negre. Allò era una altra gent que després se van posar a viure al carrer Sant Vicent. Però als pares del que representava la Seat baix de l’hospital, allà…

A: Eixe era Michavila, no?

D: Sí, Michavila, molt bé. Aleshores… als pares els ho van llevar tot, i sabien ells qui els ho va llevar… i com jo anava a pentinar, un dia doncs este home me diu a mi «Que d’on vens?», i jo dic «Doncs mira, vinc de tal lloc que vinc de fer-li el monyo a tal…», «I ara! I tu has anat allà?» i jo me quede aixina i dic «Jo vaig on me criden». I va anar i va dir «Doncs mira, vaig a contar-te la història. Allí on has anat tu… que després va anar la tia Vicentica a netejar-li… eixos tenen tot el que era dels meus pares». I jo a ella vaig arribar a conèixer-la… ara ja no sé el que ha passat, però jo vaig arribar a saber per el mateix home tot el que els van llevar als pares, que se van quedar sense res, i sabien ells qui els ho havia llevat, i me vaig assabentar també per qui estava de representant de Michavila, en la Seat. O siga, que casos aixina… doncs hi ha uns quants.

E: La família Monfort també, no? La família Monfort també estava… o no té…? Perquè també diuen que se van enriquir, no? A base de…

D: No.

E: O no va ser aixina la família Monfort?

E: No, això t’ho puc justificar jo perquè mira…

D: No, això és que la gent en Castelló… comenten les àvies…

D: No, no… la senyora Maria, no, no, no… La senyora Maria… la que tenia a la Puerta del Sol la paqueteria i tot això… La senyora Maria, eixa dona va treballar molt. Per exemple, com els de la joieria Font. La senyora Maria allí va treballar moltíssim. I ella de fer tripijocs ella no. No, jo te diré per què… perquè ma mare…

E: Els fills o els hereus sí?

D: Els fills sí! Ara te conte. La senyora Maria no, perquè ma mare era la que els netejava els mocs als fills. Això la meua filla tampoc no ho sabia. Estic fent memòria. I la senyora Maria… la filla… Maruja, tenien… on tenen la casa els meus pares… no sé si ella vos ho haurà dit… baix, a l’avinguda Gimeno… l’avinguda Gimeno sabeu on està?

E: A la Nacional.

D: La carretera València-Barcelona. L’antiga carretera, que sempre s’ha dit l’avinguda Gimeno perquè Gimeno estava allà dins.

A: Sí, sí, se diu encara.

D: Se diu encara. Molt bé. Doncs resulta ser que la senyora Maria tenien el mas baix de casa ma mare, a l’avinguda Gimeno, que és on el tenien també Fabra. On està Ordóñez, un mas que hi ha al costat.

A: Davant.

D: No, davant no. Al costat… al costat, un mas que encara està.

E: Davant, davant. O siga, on està els «okupas»… Fabra estava davant, perquè jo conec eixos…

D: Sí, però això va ser després.

E: Ah, clar.

D: Això va ser després. On jo anava a pentinar a sa mare, que eren uns mocosos ells, està al costat de Ordóñez mateixa. Encara està el maset.

E: Ah, doncs és el que estic dient jo, a la part de Ordóñez.

D: Al costat de Ordóñez mateixa està el mas.

E: Sí, allí, allí.

A: Allí no està el centre de rehabilitació de drogoaddictes o una cosa aixina?

D: Alguna cosa sí que hi ha ara, per allà.

E: Bé, això està…

A: Està apegat a Ordóñez.

D: Apegat a Ordóñez està el mas d’ells.

A: Allà des de fa a muntó d’anys hi ha com centres de rehabilitació. Com una associació…

D: Potser que fora el mas eixe… no ho sé, ara no ho sé.

A: Per l’explicació que vostè me dóna entenc que ha de ser allí, perquè això està just al costat…

D: Just al costat de l’Ordóñez.

A: Jo és que vivia per eixa zona.

E: Sí, sí, està al costat d’Ordóñez. Jo és que me pensava que deies a la vorera de davant.

D: No… i en eixos masos aleshores estava la majoria de l’elit de Castelló. Allà estaven els millors masos i més bonicss que hi havia.

A: Sí, per allà per l’avinguda Vila-Real.

D: Exacte. Sí, en l’avinguda Vila-Real, que és on tinc el pis, en Castelló. L’avinguda Vila-Real… uns masos preciosos.

F: Que ells vivien en la carretera de l’Alcora.

A: Sí, jo vivia en el carrer Vall d’Alba, vivia jo.

D: Tu saps on està el mas blau?

A: Carrer d’Useres, per l’altre… sí.

D: Doncs enfront mateixa, que ara hi ha pisos, no hi ha una panaderia?

E: Sí.

D: Doncs al costat de la panaderia.

E: Una perruqueria.

D: No, no.

E: La perruqueria Rosa, davant del blau…

F: Un poc més per avall del mas blau no hi ha unes casetes xicotetes i dos carrers que entren?

E: Ah, sí!

D: Doncs un carreronet d’eixos, que se diu carrer Espadilla és on he viscut jo.

A: Las calles esas se quedaron hundidas.

E: D’acord, d’acord, és que jo pensava que deies a l’altra vorera de la carretera.

D: No. Aleshores tot això que eren masos, que eren de gent adinerada de Castelló… jo tots eixos masos dons anava a pentinar i coneixia allà a… igual que al Crèmor… tot això també eren masos que també anava jo a pentinar, tot això. I després vos diré un altre, que potser al tindre-ho… no sé si sabreu d’este home… Sabeu que en la carretera Borriol estava la fàbrica de gel? Tu te’n recordaràs.

E: Sí, el mas de la fàbrica de gel. De Belmonte.

D: De Belmonte, sí.

E: És que jo tenia un mas també per allà.

D: Molt bé. Doncs jo era perruquera de la senyora Maria, la de Belmonte, l’ama de la fàbrica del gel.

E2: Allà no hi havia un home que li deien Ramon, que vivia allí?

E: Quin Ramon?

D: Ramon? Piñón?

E: Ramon Garcia? Mai m’he assabentat jo d’això.

A: No, però parle d’un lloc que no sé on era. Ell ho va dir, que era una fàbrica de gel. Li ho he sentit dir però no sé on és. Jo també ho he sentit que li deien Ramon.

E2: Estaven en una fàbrica de gel i anaven a vore com afusellaven…

E: Sí que és veritat que això ho contava Ramon.

A: Això ho ha contat, el que no sé és si és la mateixa o no.

E: La fàbrica de gel era eixa, no hi ha una altra.

D: De fàbrica de gel no hi havia una altra. La senyora Maria… jo era la perruquera d’ella. L’home li deien Manolo Piñón, que també el van afusellar. Dos fills, Ramon i Manolo. El major, una vegada se va acabar la guerra, va canviar la truita, i ell se va passar a dretes, el major. Ramon, no. Ramon va continuar… ell de política res. I vivien on està l’Ajuntament de Castelló… no hi ha una placeta, al costat, xicoteta?

E: Aixina xicoteta.

D: Molt bé. Doncs allà vivia Ramon. I l’altre, Manolo, vivia on està la plaça del peix i… a vore com vos ho diré… on està la figura eixa tan gran que baix està el soterrani? Doncs enfront mateixa, al carrer Major, una casa que al costat hi ha ara… o hi havia una cosa d’òptica i coses d’eixes… doncs allà vivia Manolo, l’altre fill. Però al senyor Manolo Piñón el van afusellar també.

E2: Els franquistes?

D: Sí, sí, els franquistes. Tot ek que vos puc contar… potser me ve alguna més a la memòria, però tot el que vos puc contar…

E: Ja ha contat coses, ja… mare meua.

D: I coses doncs que potser te passen per alt, o coses que potser…

E2: De l’Alcora, de la guerra, de la col·lectivitat, de l’alcalde que van matar a Castelló.

E: És que va nàixer l’any 37. L’any 37 va nàixer el meu germà major.

D: Sí, la majoria de coses és perquè ho he sentit dels majors.

E2: En el 48 o 49 van matar a dos xics d’Atzeneta que diuen que si eren maquis. Els van matar a l’Alcora, a La Torreta.

D: A La Torreta. A vore… sí, això també ho he sentit, això de La Torreta. El que passa és que jo eixos dos xics sí que no sé… no sé qui són. Potser si no s’haguera mort la tia Maria ella sí que ens ho haguera contat.

E2: Ho va sentir?

D: Sí, home. Sentir… el que passa que no… primera que eres una cria, i després que no prestes molta atenció, només a allò que més t’ha afectat… coses que potser com lo d’allà… coses per exemple com allò de mon tio Ramon, o alò de mon tio Antonio, o allò de Castelló de… coses que se t’han quedat més. Hi hauran potser unes coses allí que de moment una no…

F: La partida La Torreta sabeu on està en l’Alcora o no? Ara vos done que tinc un mapa d’ací d’Alcora, a vore si allí ho fica.

D: Doncs potser el meu cosí Ramon… ai, el meu cosí Vicente… ho sabrà. Aneu picant!

E: No podem!

D: Com que no? Vos he saturat jo, no?

[Xarrada informal]

F: Perdona, que jo antes els he comentat que lo de Michavila, Federico Michavila, si tu els pots contar alguna cosa i que els fills ara.. fills o néts… del que era el de l’exèrcit de l’aire, són els amos de Torrecid.

D: Sí, a vore. Don Federico era el que era metge, com era Don Juan. Don Federico… i tenien no sé si era sis o set fills. I… a vore… d’algun jo d’ells me’n recorde. Dels més menuts, no. Dels més menuts no me’n recorde.

E: Però els amos de Torrecid tenien que vore en un militar, havies dit…?

D: A vore, l’aviador… el major que a festes sempre ha vingut ací en l’avioneta.

E: Això és lo que havies contat abans.

D: Ell és el que… ara ja no sé si viu, no viu o què…

E2: Has dit que era escultor? O artista?

D: A vore, torna-m’ho a dir.

E2: Escultor.

F: Si hi havia alguns dels germans…

D: Ai, és que jo dels menuts no me’n recorde, perquè ells després se’n van anar d’ací. Van començar a estudiar i se’n van anar d’ací. Jo me’n recorde dels dos majors.

E2: Que va ser rector de la universitat. Que és nét de Federico.

D: Nét de Federico. Molt bé, molt bé.

E: Però ells tenen que vore en Torrecid?

F: Sí, són de la mateixa família.

E: La mateixa família. D’acord, d’acord.

D: Sí. Però eixos a vore… jo mal en eixos no…

E: No… era per curiositat, eh.

D: Ja, però eixos per mal no, perquè ells han sigut sempre… a vore…

F: No se pot dir res de que ells se dediquen a fer pel món…

D: No, no, no. No mai, eh. I a més a més igual ell, el metge Don Federico, que la dona, eren gent que ajudaven. Eren gent que, la veritat, ajudaven. Igual té que fora a una hora que una altra, si estaves malament, Don Federico t’atenia i tot. No, no. Ells en mal… jo, que sàpiga d’ells, mai. Conforme dic una cosa diria l’altra, perquè jo sóc aixina.

F: És que el que és curiós és que la partida de La Torreta, justet està on està ara Torrecid.

D: Ah, clar! I després ací, doncs algunes coses més… perquè ací quan van entrar els rojos, dalt als terrats els de dreta s’amagaven, fugien. Això ho sé per ma mare. S’amagaven pels terrats i pels terrats els passaven menjar. Després se va girar la truita i va ser al revés.

E2: En van matar a molts?

D: Ací, molts. I si mireu els cognoms, del meu cognom a muntó.

E2: Quin cognom?

D: Nebot.

E2: Nebot, sí.

D: Mireu el llibre. A muntó.

E2: I hi algú de Falange? Un tal Cotanda?

D: Ah, Cotanda, sí. Cotanda… la filla, anem… això que anem els dissabtes a ballar… doncs una filla encara ve a ballar, però… Se li ha pujat un poquet el orgull al cap. I de Sanchis doncs també puc dir… Sanchis, l’avi… a vore, el pare de Maria Teresa i el pare de Celia… que vos explique… És el que va fugir també, eixe va fugir. Eixe va fugir a Rússia. El tio de Sanchis, d’on treballava mon pare, de Vicente Sanchis…

E: Sí, el tio.

D: Molt bé. Doncs el pare de Celia i el pare de Maria Teresa, eixe va fugir a Rússia. I després, quan ja va passar tota la marea, va tornar però… va tornar a pel que li tocava d’herència, i aleshores allà ja havia format una família, va vindre a pel que li perteneixia d’herència però ell se’n va tornar a anar allà perquè allà va fer una família. I això ho sé tot perquè… ja dic… perquè mon pare ha treballat des dels nou anys per a Sanchis.

E: Però la fàbrica la van tancar, la de Vicente Sanchis. No era la de Inca?

D: A vore… la Inca va ser mon pare encarregat d’eixa fàbrica, que estava  a la carretera València-Barcelona.

E: Però a més l’amo tenia… l’amenaçaven els obrers. Va haver unes pintades molt fortes. Jo no estava ací aleshores, estava estudiant fora, però va haver unes pintades molt fortes. Al setanta i tants, vora vuitanta.

D: Sí, a vore… l’avi, on va començar mon pare… l’avi tenien la fàbrica ací a l’entrda del poble, haureu passat per davant. Doncs el fill, que era Vicente Sanchis, eixe va continuar en la fàbrica ací, que jo anava tots els dies a portar-li l’esmorzar a mon pare a la fàbrica, i després, al cap d’uns quants anys, van muntar la fàbrica la Inca en la carretera València-Barcelona; o siga, al revés, cap a València. I allí van ser mon pare i un altre encarregats de la fàbrica, i després mon pare se’n va passar a la de Diago. [Riu] Per què has fet aixina?

E: Perquè Diago està en el llistat de la gent més deutora de Castelló a Hisenda. Ha eixit publicat en el Levante.

D: Però quin Diago, perquè estaven dos.

[Parlen tots alhora]

D: A vore, eren dos germans.

A: És que jo no sé… tu el coneixeràs… a vore, la Diago eixa…

E: Sí, jo els conec a tots.

A: Doncs a son pare, el Diago, jo vaig tindre un alumna en Almassora… que era… eixa treballava en Atzeneta…

E: Eixa és Isabel Diago.

A: Molt bé, el pare d’eixa. Fernando és el pare d’eixa Diago. Bé, doncs eixe Diago va comprar una fàbrica de Onda i la van tirar a terra.

D: Això va ser Fernando.

A: El pare i el fill. Fernando és el fill.

D: Ja, és que el germà Antonio, el que té la finca a la Plaça del Rei…

E: A la casa de Lubasa, però eixa finca és dels pares de Isabel Diago, de Fernando. Els que tenen eixa finca que dona al carrer Colón…

D: No…

E: La de Tapecerías Valencia, l’antiga… eixos són uns altres membres.

D: Clar, eixos són els d’Antonio. Fernando eren dos germans: Antonio era el que treballava en mon pare, i Fernando era… mira…. fàbrica de Antonio i fàbrica de Fernando… i jo vaig treballar uns mesos en la fàbrica de Diago, d’Antonio, jo… que després d’allí… me van agarrar als tretze anys, que no tenia edat de que m’agarraren i me van agarrar. Vaig treballar uns mesos allí i després d’eixos mesos ja me’n vaig anar a la perruqueria, a aprendre de perruquera… no sé si l’haureu sentit nomenar… al senyor Vicente Torlà, l’home… allí vaig aprendre jo.

A: Que estava en el carrer Enmig, no?

D: Sí, va estar en el carrer Enmig.

E: Alloza i Enmig.

D: Sí, primer en el carrer Alloza. Quan jo vaig aprendre en ell estava en el carrer Teneries. Sabeu on està? Al cantonet mateixa del carrer Teneries estava la taberna de l’Almassorina. Doncs allí al carrer Teneries, baixant a mà esquerra, unes casetes que se van fer que… estava casi dins dels tarongers… allà estava el senyor Vicente Torlà, i allà va ser on vaig aprendre jo. I després ells van passar al carrer Alloza, i com jo vaig començar a llevar-los clientela, me van cridar perquè me n’anara a treballar en ells. Jo no vaig voler anar a treballar en ells perquè la filla major els tenia com esta taula, i era un sergent de por. Jo no vaig voler… a més a més jo ja estava fent-me la meua clientela i tot això… i després van passar al carrer Enmig… van comprar una casa al carrer Enmig i van passar al carrer Enmig. Jo vaig aprendre amb el senyor Vicente Torlà, al carrer Teneries.

E2: El que no entenc és que vostè ha dit que Sanchis se’n va anar a Rússia… per roig?

D: Sí, ell sí…

A: Eixe, sí, però el que se va quedar no.

D: A vore, el que se va quedar, no. Vicente, no. El que se’n va anar va ser…

E2: No va ser per tema de propietari, d’empresari…

D: No, no… ell va fugir perquè eren diferents, i a més a més era el tio… i després, mira quina casualitat! A Gaia el coneixeu, no?

E: A qui?

D: A Gaia… que era el que era l’amo del mas blau de Castelló… Gaia… que encara està la xemenia ací al poble…

E: La xemenia de Gaia, sí.

D: Molt bé. Doncs les filles del que se’n va anar a Rússia… se va casar, una en Federico Gaia, i l’altra…

A: ¿No vivían ahí a la Ronda?

D: No, eixos no han viscut mai a la Ronda.

A: ¿Un poco antes de llegar a la Puerta del Sol?D: No, no, no. Ells han viscut sempre en el maset blau. Després han viscut… el fill… el Federico… ací en el poble; després va baixar a Castelló i va viure en… a vore també com vos ho explicaré… i Federico en Maria Teresa… sí, Federico se va casar en Maria Teresa; i Paco Gaia, el fill

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!