D. Jo tenia, me pareix, que 5 o 6 anys… [inaudible] Jordi i fins Sant Jordi vaig anar de la maneta de ma mare, perquè teníem un cosí germà en la Guerra de Cuba, i no tenia ni mare ni pare ja… … I estava, i ma mare l’arreglava i ens escrivia i tot això. Ens escriu que s’havia acabat la guerra. Però com ací no hi havia port… Ací no hi havia port! I en Burrina sí!

E. Sí

D. Per atracar un vaixell, ací no. Quan van fer el faro… El faro que hi ha, ara… D’allí cap al Grau, ja estaria la mar prop… Només eixia per ahí, la mar, per ahí pel Pinar. Perquè nosaltres teníem una marjal a Villamargo, a l’altre costat, i estàvem com d’ací a la carretera… I quan a la Gerra ens vam manar, ens van traure del refugi, se van endur a mon pare i vam dir «a on va mon pare anem nosaltres», ma mare i jo! Ma mare només me tenia a mi. I ens vam anar, ens van fer eixir i ens van dir «isque que allà a la eixida de Castelló, allà hi ha camions i allà pujaran i els duràn a València» i encara estem esperant el camió, saps?

E. A on van anar a pel camió?

D. I vam anar a València a peu. Síii…

E. Vale.

D. Els tres, com si forem el nostre senyor i la mare de déu! I portàvem l’angelet

E. En quin refugi estàveu?

D. Estàvem allí… al… com te diré? No sé… no sé dir el nom dels carrers…

A. Tranquil·la, vosté digue més o menys.

D. Allí… on estava nostra casa… Abans d’arribar a l’esglèsia dels frares

A. A la Ronda Magdalena.

D. Que estaven obrant a l’esglèsia dels frares.

A. A la Ronda Magdalena. Sí, molt bé.

E. I d’ahí… [inaudible] València… allí per pujar als camions que encara estem esperant-los..

D. En la robeta que portàvem damunt i prou. No ens van deixar ni anar a casa i mira si estava propet ma casa de… d’això.  I no, no van voler. S’enduien a mon pare soles, dos soldats apuntant. I ma mare «si el maten a d’ell, a nosaltres dos també» .

A. Digue-li on van anar evacuats. On van estar evacuats, senyora Dolores?

D. Vam anar primer que tot a València, que ma mare tenia… La meua abuela era casada en dos hòmens. I del segon home tenia una filla en València, que tenia… gran, però com tota la família va fer punta allí…

A. No cabien! No cabien! Clar!

D. I mon pare… sempre deia «ací… no estem… no pot ser!» En la robeta que potàvem damunt i quatre perres que teníem encara ens vam quedar en ca Teresa

A. Que són els [inaudible] rojos

D. Sí, els rojos. Així… És que no…Ens n’anem i encara… vam anar a València a peu! De nit i de dia! Quan la paveta no anava per dalt, l’ametralladora… Per baix dels tarongers amagats i de nit… a qualsevol arbre… vam fer nit pel món! Abans d’aplegar a València… Això és el que he de contar…

A. I després de València, on van fer punta, senyora Dolores?

D. Allí a casa la germana de ma mare, però no cabíem, tota la família va fer punta allí…

A. I d’allí on van fer punta?

D. I mon pare… va… «i més ací… en la robeta que portem? Quant hem de fer per ací? I en quatre perres… Però… ens hem de comprar una muda, perquè és precís canviar-nos». Ens van comprar una muda a cada ú dels tres quan vam poder eixir i ens vam canviar. I mon pare, doncs era… era llaurador, treballava al camp. Ma mare, a l’almacén. I jo també. Jo ja anava a tirar a la caixa.

E. I quants anys tenia? Quina edat tenia quan anava a tirar a la caixa, vosté?

D. Quan me’n vaig anar a tirar a la caixa: 10 anys

A. 10 anys! Mare meua!

D. Una dona d’allí davant, que era encaixadora, va dir « si no vol ser modista que anara a casa dels de Serra a cosir, d’estiu», a aprendre cosir. Tot el de casa ho cosia jo. I després ma mare me va comprar una màquina de repuntar i cosia jo: bruses de mon pare, roba per a d’ell i per a mare… Però anava a l’almacén

E. Sí…

D. I als 10 anys vaig anar a l’almacén. A tirar a la caixa d’eixa dona de davant de casa. I de seguida… Ma mare, era encaixadora, però no li agradava, li agradava més empaperar. I va dir «jo no li he d’ensenyar» i diu «no cal que li ensenyes que ja apren ella… que la tongà última sempre la fa ella i m’ho tira a la caixa». No és per lloar-me…

A. Però és veritat.

D. Total tenia… quants anys tindria? Uns 10 o 11 anys. No tindria més!

A. I també ha anat…Recorda quan vosté baixava al Grau quan tenien que carregar els vaixells de taronja…

D. Oi! Sí! Els vaixells els carregaven ací. Per l’altra part… per on està el faro… D’ahí la bassa no era fonda i la mar eixia. Que pel Grau, per baix anava tot aigua! Es posaven a fer finques i al fer el fonament ja eixia aigua. I no podien obrar, tampoc, al Grau. Eixa part de cap ahí, pegava l’aigua de la mar al pilar. I hi havia un mur d’arena que allí anaven els soldats a tirar al tir.

[xiuxiuegen]

E. I una cosa, anbans que ens perguem, després de València, on van fer punta, Dolores?

D. A un poble que es deia la Felipa. A la província de…

E. D’Albacete!

D. Albacete

E. Correcte!

D. Jo d’això, ja… ja… me… me… faig…

I allí anavem a segar blat. Mon pare i jo. Vam vindre que estavem a l’església. A una església que hi havia a eixe poblet. Ens van dur en… En el tren. I quan vam passar… per on té tempranillo les Coves, Tempranillo! Que estan a l’entrada d’Albacete, d’eixa mà, estan les Coves del Tempranillo. I nosaltres… una altra carretera que anave a La Felipa, un poblet de 4 habitants… que hi havia 4 cases grans… I van buscar gent per a segar blat. I jo, era joveneta, però a la terra he tingut afició sempre, mira… I mon pare diu «la meua xica, la meua xiqueta també vindrà». De quan en quan mon pare em pegava una rascà [inaudible] meues i les ajuntava. Però jo, a segar blat, que vaig anar.

E. O siga que estaves en ton pare allí també, ta mare, tota la família?

D. Només érem els tres. No tinc cap germana ni cap germà.

E. No tenies cap germà.

D. No. Un germà que tenia ere casat que estava ací.

E. I a ton pare per què primer l’apuntaven en la pistola?

D. Per a dur-nos a… a… Castelló… a l’avinguda València que deien que hi havien camions aguardant-nos, per a dur-nos a…

E. Sí, perquè la gent, la gent, quan se va acabar la guerra, que estava amagada a refugis van eixir cap a fora.

D. No…

E. O és que…

D. Quan se va acabar la Guerra

E. En el moment d’acabar la Guerra

D. Si no l’avalaven, no eixien…

E. No eixien del refugi. I en eixe moment, que estava en plena guerra, us van obligar a eixir del refugi?

D. Sí, ens van obligar a eixir del refugi. Nosaltes vivíem a dos passes, que ho digue ella, del refugi. I ens van fer eixir i vam dir… Volien només a mon pare… A ma mare i a mi no…

E. Volien a ton pare. Per què el volien?

D. Ma mare va, va… «A on va el meu home vaig jo! I la meua xiqueta» Doncs els tres, davant, davant…. i darrere, apuntant-nos!

E. Això! ...els soldats, que entraven…

A. Els nacionals.

E. Per això li estava dient jo que quan entraven… Quan la gent se n’anava cap a la Guerra en Castelló, no quan se va acabar la guerra en el 39, sinó en juny del 38, quan va arribar ací…

D. Ens apuntaven…

E. Però els van obligar a eixir…

D. Però encara els aguardem, saps... Encara els aguardem els camions… Dalt, per dalt, bombardejant… La paveta, que li diem! La pava no, els pavets. Hahaha. Diem «ja vénen els pavets», «Ai, on mos posarem?» Baix d’una figuera… Els tres juntets així, jo al mig i mon pare i ma mare… I així passavem la nit. I encara quan no tiraven per dalt… Quan tiraven encara amagant-nos per baix dels tarongers… Perquè això a la província de València eren tot horts.

E. O siga que vosté, vosté, quan, quan la guerra va estar en Castelló.

D. Noooo! Primer va acabar la guerra. Nosaltres només se va acabar la guerra, ja voràs…

E. Però…

D. Si no avaleven, el tancaven… el tancaven a un camp de concentració. Per a vindre… a casa…

E. Per a tornar

D. Però mon pare, com era treballador… No és per lloar-lo…

A una casa que hi havia propet d’on vivíem, del camp. Vivíem al camp del fútbol, de Villanova a Castelló . De Villanova a Castelló, al camp de fútbol vivíem. Ens vam fer una habitació i dormíem a terra. I vindria a cuidar-mos i avant. Però jo anava a treballar, a recollir fesols de la dacsa. I a encaixar cebes, no n’havia encaixat mai! Però ja era encaixadora i vaig apendre a encaixar ceba, allí!

A. Això en guerra, eh, senyora Dolores?

D. En Guerra.

E. Perquè no podien tornar…

D. Efectivament. Van entrar els nacionals i nosaltres no estavem.

E. Clar. Millor!

D. Estavem allà.

E. Millor, millor.

D. I ma mare no era encaixadora

A. [inaudible] Després van anar a Castelló.

D. I allí vaig apendre... Anaven a llogar-me del poble… d’allí del poble… i me feien «Doloretes, demà anem a encaixar ceba» I jo «ui, sinyó Ángeles, si no en sé jo d’encaixar ceba» Total tenie 18 o 20 anys, jo. No tenia més, no… I ja festejava, ja, en el home que tinc.

A. Ah, sí?

D. És que… Com se van endur… Quan va estallar la guerra, pues se van endur la quinta que estava servint més sis quintes anteriors i el meu home era de la quinta del 31!

A. Mmmm

D. I se’l van endur, també! Però no va anar, no havia anat a servir perquè se va estalviar per fill de viuda!

A. Aaahh

D. Mireu si…

A. Era el seu nòvio?

D. Però.. aaaa… aaaal… Endur-se’l, se’l van endur! Que va estar tres anys allà el meu home, allà al terme, a primer línia de foc.

E. A on?

D. Cap al … mmm… A on estan les Coves del Tempranillo… No me’n recorde, del poble eixe!

A. Per allà per Albacete.

D. Exaaacte. Mmmm… Antes d’aplegar… mmm… no me’n recorde…

A. Bueno, per aquella zona, per aquella zona.

D. La veritat… mmm… Si vas en el tren… i ix a on hi ha una muntanyeta… que allí estan les Coves de Tempranillo. I allí vam baixar, a eixe poble vam baixar. Aaal… Al d’això. Hi havien camions aguardant-nos per anar a La Felipa a segar blat. Que eren tot camps de blat. I eixe poble, La Felipa… hi hauria unes 20 cases (tot a pena!) i un pou al mig del poble… que anàvem a per aigua. Mira si… d’això! Així és que…

D. Senyora Dolores, conte’ls en vindre de guerra, quan va vindre altra vegada a casa seua… estaven ja…

D. Eh?

A. Que conte’ls, conte’ls a d’elles, quan van tornar a Castelló.

D. Aaah, quan vam tornar… Quan vam… Quan se va acabar la Guerra, si no l’avalaven anaven a dur-lo… El duien a un camp de concentració. I havien de dur uns avals per a entrar a Castelló. I allí a la casa que hi havia al costat, hi havia una casa de llauradors. I mon pare se’n va anar allí tots els dies llogat, perquè eren molt d’església i li van matar un germà… una germana. Un altre germà estava amagat allí, i mon pare va anar un dia i li diu… -perquè traia el carro en animals i ja… – i elles deien «hi ha un home allí dalt, a la pallissa. Va, anem a contar-li-ho, perquè ara ja l’ham tratat i sabem que no xistarà», a mon pare. «Passa, açò i açò», li van explicar. Que era frare o capellà, no me’n recorde. I com mataven a tots… Els frares i capellans… Perquè t’alçares, sesesenties que tocaven a una porta que sabien que eren d’església. «Pom, pom», «Fulano de Tal», per avall. Se n’anaven al cantó a una vora de carretera i el mataven i prou. Van fer una mortaldat! Uns, i altres! Eh! Els altres… a on manaven els altres també en mataven la gana. Ací, érem rojos. I els altres eren, per ahí…, d’església. Ací manaven els rojos i a moltes cases han tocat «pom, pom» i a l’hora d’eixir «passe davant» i l’endemà a tal lloc anave Fulano mort.

La que era sogra meua… -Que jo als 16 anys ja festajava, en l’home que tenia- i… me volia molt… i ella sempre… [inaudible] en les roques, que era ahí dalt, per a on tinc el garrofer, a on tenia el garrofer! Que ara el tinc mort! Ara no el tinc! Perquè… M’ha fet una de torero! Els ho ha donat, que no els ho havia d’haver donat.

[riures] hihihi

D. Eeh! Per què he de dir mentida! Ara, ara… Ells mateixa ho diuen: «vosté no hauria d’haver donat…» Eeh… si…

[riures] hihihi

D. Car o barato, barato o car… «vosté» No me n’ha faltat mai, ni un duro al bolsillo, eh! Però perquè ha sabut guarda-me’ls. Perquè si tenia un duro me gastava 10 quincets.

E. Ja…

D. No me gastava el duro.

E. Clar…

A. Bueno, conte’ns! Senyora Dolores, conte’ns, a què està bo, conte’ns això de que… quan van vindre a Castelló… faltaven les cadires…

D. La casa que teníem… La van buidar i se van mudar. Van llevar-ho tot, el que teníem, ens ho van llevar tot. Justet mon tio Antonio, germà de ma mare, que vivia davant, ens va salvar dos sacs de roba que ma mare pues… pues això que les dones d’abans «uish, vaig a comprar-li això per a la meua xiqueta» i ho guardava, i ho guardava … I mon tio ens va salvar un matalap, sols. I dos sacs de roba. I lo demés, va agarrar qui va voler.

A. Sí, però les cadires, vosté va anar a recupera-les

D. Eh?

A. Que les cadires! Que vosté va anar a recupera-les!

D. No. Eixies cadires, jo… Són d’eixes antigues, però… de crosta de coco! Com deia ella

E. Carrasca.

A. Són molt xules!

D. El llit i tot, tot era eixe que ho va fer ací Juanet, el germà de la senyora Senteta, la… del… la… vaquera!, que era fuster. Treballava ahí al carreronet. I li ho va fer tot de mòbil, mòbila, a ma mare, preciós, el llit, cadires i tot. I les cadires tenien una fundeta de gril, en punt de marca, en el nom de ma mare. I tot. I les cadires les van agarrar a la… mmm

A. A l’hospital de Sang! A la plaça el Rei!

E. A l’Institut.

D. A la plaça el Rei, a l’Institut eixe, allí, se van posar soldats. I tenien poques cadires. I les cadires eixes les van agarrar eixos i les tenien eixos. Perquè quan vaig anar a per elles, va anar jo… i no teníem ni cadira per a sentar-nos. Jo dormia en una hamaca, d’eixes, tumbones [riu]. Me’n recorde com si fora ara [riu] i… i va dic, diu «jo vull les cadires de ta mare!» Perquè tenien el nom dalt, de Dolores Ubeda, que li dien a ma mare. i… i…

A. Sa mare és bastant pareguda…

D. I va anar i diu, diu «ui, a on les has vistes? A on?» «A vore si, tu, estan allí a on estan els soldats?» i jo «gua!» i ma mare, ma mare diu «ui, jo no vull anar» i jo dic «no patisque, que jo aniré!»

E. Quants anys tenia, vosté?

D. Aleshores jo ja tenia quasi 20 anys.

E. En vint anys?

A. Sí

[riures]

D. Ja me es.. me podia de mi

A. Sí, sí.

D. I vaig anar… d’ahí… al costat… que hi havia… «Buenas!» «Buenos días» «Buenos días» «¿Qué se le ofrece, señora?», «Pos, mira, vaig a contar-li-hu: eixes cadires són de ma mare» I diu: «¿Qué iniciales son?» «La D i la U: Dolores Úbeda», que li deien a ma mare. Diu: «Sí que és veritat, la D y la U tienen». I me les ensenye i jo «ai, sí que són!» «Pos mire, tenien unes fundetes de dril, molt asseaetes» Però els soldats tot ho han arrancat i no… S’ha perdut. I dic: «és igual! Que jo encara tinc dos mans per a fer-ne unes altres» Aah, i mos les va dir… vaig anar a per elles, va vindre una xica a ajudar-me i dos a cada una, les sis, tres a cada una! Que són de carrasca! Eixes cadires no es trenquen en la vida! Del món! Són de mobila, precioses!

E. Encara les té.

A. Sí, sí, encara estan. A casa…

D. I ens vam endur a casa no res. El llit de ma mare, també. El tenien a bon lloc i li’l van donar, que també tenia el nom, allí dalt.

A.  I la màquina de cosir? La maquina de cosir, encara la té?

D. La màquina de cosir no la vaig recuperar, que no me l’havia comprat encara, ma mare.

A. I la màquina de cosir no la va recuperar, aleshores?

D. No, no. Me la va comprar eixe any.

A. Ah, li la va comprar eixe any!

D. Perquè, perquè teníem un canterer. I ahí posavem els cànters perquè no hi havia aigua dins de casa. Havíem d’anar a la font a per aigua. I a llavar als llavaors. I… eeeh… Els d’açò, els diners que guanyava ma mare, que guanyava jo, ma mare, allí al canterer, vam posar un canteret i ahí les dos pesetes que guanyaves les posava, deia «per a quan te casaràs» I em va comprar les [incomprensible], el matalap i tot, [incomprensible] precioses.

[xiuxiugen]

D. Nooo. No és mentira! Que és veritat tot! Vos conte la veritat!

A. Va tardar un poquet a casar-se per a la època…

D. D’algunes coses no me’n recorde molt bé, però… me vénen a la memòria.

E. On vivia son pare i sa mare? On vivien? A quin carrer?

D. Al carrer Diagonal, número, 41

A. Sant Mateu.

E. Sant Mateu? Aaah… No vivien a Castelló?

D. Sí.

A. Síiiii. Al carrer Sant Mateu. Al carrer Sant Mateu que està... a on viuen els meus sogres.

E. Ahí al final deee… deeee Juaquín Costa…

D. Claaro, que a davant hi havia un maset, que eixa se me va endur a tirar a la caixa.

E.  Aaah. Al Carrer Sant Mateu! Vosté era veïna de Santos?

D. De Santos? Santos va fer les cases, de van fer laaa…

E. La cooperativa. Les cases barates.

D. Les cases barates. Ahí es va mudar Santos! A una casa d’eixes.

E. Sí, sí. Però vosté el coneixia?

D. Claaaro

E. Encara viuen les seues filles.

D. Clar que el coneixia a Santos. I a la dona i a les filles!

E. Sí? I coneixia a Rosita? Rosita Bauzà i a Vicenta?

D. També, També.

E. A Rosita Bauzà la coneixia?

D. Sí, sí.

E. Doncs és la meua sogra.

D. Aaah! Veges! Veus!

A. Rosita Bauzà és la que està en el llibre de [incomprensible]

E. Sí. Bueno, en el de [incomprensible] no, en el meu. Bueno, dels dos. Ell ha escrit unes paraules, però en el meu està la història sencera.

D. Abans ens coneixíem tots.

E. Per això t’ho ha dit jo.

D. Sí…

E. I el pare de la meua sogra a… Juan Bauzà.

D. Maaareeee

E. Que va ser consejal i tot això. Vos coneixeu, vos coneixeu.

D. Sí Bauza sí me’n recorde

E. I Santos, Santos, que eren veïns també del carrer…

D. I socialistes

E. Va ser alcalde

D. Síiiii!

E. Van ser alcaldes.

D. Síiii.

E. Va ser alcalde!

D. A mi no m’ho digues! Perquè el dia 1 de maig, tots els anys, tocant la música i el que volia anar. Jo i ma mare no hem anat mai, però… jo ho sentia. I sé la cançó encara, que cantava!

A. Cante-la!

E. Vosté no era socialista?

D. No. Jo no era res! … Ma mare només me tenia a mi i jo estava en la glòria!

E. Umh

D. Ai… La veritat! Perquè mon pare era corredor de taronges, i aferrasaor! I guanyava diners!

A. Aferrassaor què és, senyora Dolores?

D. Doncs… A mi me va ensenyar ell, a aferressar. Arribes a l’hort. [incomprensible] Aferrassar igual mon pare, que ma sogra, «vosté no… me compren les taronges a ull i me donen tant», diu «Al diumenge, encara que sigue diumenge de vesprada, aniré i les aferrassaré». I diu, «Ai, sí que t’ho agrairia» (No m’havia casat jo. Ni pensar-ho! Però festejar, festejava des dels 16 anys, que festejava ja al meu home). I… «Has d’apuntar les taronges que té eixe taronger i has d’apuntar les taronges que té l’altre, i has d’apuntar les taronges que té eixe i que té eixe»: tota la finca. I contaves… Jo sabia multiplicar, i dividir, i ho sabia tot.

A. Home, claro! Claro! Claro!

D. I als 10 anys ja vaig anar a tirar a la caixa!

A. Però ella sap, eh.

D. Dividir i multiplicar i tot això, jo m’ho menjava! I llegir i escriure, ara, si vol, encara li escric i li llig.

E. I a quina escola va anar, vosté? A quin escola va anar?

D. A l’Ensenyança, a doña Elvira.

A. A l’Ensenyança?

D. Que estava… que hi havia un brancal així, ahí dalt.

A. A l’Isabel Ferrer?

E. Per ahí, sí.

D. … M’ha ensenyat! I a fer pontilla!I ganxo de, de… calat!

A. De tot!

D. De totes les maneres, que ho digue ella.

A. Me va ensenyar ella a fer ganxo, perquè ella era una artista. 

D. Només calia vore una pontilla. Només calia vore-la! Me vaig traure una colxa posada al carrer Alloza, a aquella cantonada -perquè ara ja no sé, que fa anys que no he anat, que van posar una… una tenda deee mobles-

E. Navarro!

D. Navarro, sí, sí. I tenia una colxa de ganxo posada, i jo «uuui, quant m’agrada eixa colxa». Me’n vaig a casa, compre fil i la comence i… en s’endemà, de matí, altra volta! Me n’anava un moment, mirava com el d’açò, anava a casa i [balbuceja] i vaig traure per a, per a d’això, pegaves quadradets, i ho juntaves! I a última, a última hora, ara me determine en entrar. I la dona, la dona que hi havia «què volia?» -li-ho vaig explicar- diu «ui, entre». La mire de prop per a vore l’acabament que no el veia bé. No el veia bé. I mire així. «Mire, si per un cas m’enganye, tornaré», «Quan vullgue vindre, casa estarà oberta». I després, aaah! Me vaig traure la colxa! Que t’ho diga ella.

A. És una persona molt…

D. Només calia vore-la! Jo, per a traure-me-la. Jo he anat a Vila-real i a Almassora a la.. a la d’això de les calderes… i només mirava colxes, que hi havien en els balcons.

E. mmmm

Senyora Doloretes, conte’ns… conte’ns després de la… després de que vosté ja se va casar (és que ella se va casar quan el senyor Antonio va…)

D. Quan vam poder!

A. I quan va acabar la mili, no?

D. I vam tardar encara a casar-nos.

A. Però és que la mili era…

D. Perquè la meua sogra… la meua sogra ja s’havia mort. I el meu home tenia carro i animal i anava a taronges. Que abans no anava cap camioneta, cap camió ni res del món. Tot carros! I aques!

I tenia una aqueta més xicoteta que la gastava son pare, i l’aca gran la gastava el meu home, anava el meu home llogat a les taronges, a les taronges. I d’estiu a grava, a arena, i tot això per a les obres.

E. Que estava pensant jo que si t’agradava tan cosir quan, quan la Guerra cosien roba per a soldats.

D. Síiii.

E. Tu també vas cosir? Vosté va cosir?

D. Jo anava a casa dels de Serra.

E. A Dávalos no vas estar.

D. Per aprendre a cosir roba de, de, de, de trobada i això no…

E. No.

D. Però… sabent cosir una cosa saps cosir una altra.

E. No, però vull dir-te jo que no vas cosir roba de soldats, no vas cosir, ahí a l’almacén Daválos, te preguntava.

D. Ma mare volia que fóra cosidora. I me va comprar màquina. Però jo… m’agradava més l’almacén. I d’estiu doncs ens anavem a una alquerieta. Jo… ma sogra a mi me volia molt. I no vaig … cap lloc…

[se talla l’audio]

CONTINUA EN: GUIRAL; DOLORES

D. … als 14 i això… la Guerra…

E. I per què no ens conte alguna cosa, de quan la República?

A. Conte, senyora Dolores, conte allò de que… m… quan passava allò de carreta botifarres al balcó… això era antes de la Guerra, tat? O després de la Guerra?

D. De què?

A. Allò que passaven un carro que deixava pa… i botifarres, per aquell carrer.

D. Això, això…

A. Era antes?

D. …ere quan hi havia una ploguda, que hi havie poc… que… mmm… una mare que tenia tres o quatre xiquets i no… no hi havia… plovia i no podies anar a treballar. I anaven, els llauradors d’ací de Castelló, tots mataven porc. I els balcons, estaven tots plens de botifarres secant-se i tot això. I els que…tenia cor, que volia donar, donava, i el que no, no donava.

A. Però això antes de la Guerra?

D. Això…

A. Abans!

D. Abans de la Guerra.

A. En la República.

D. Antes de la Guerra. Antes eh manava la República.

E. Però, com, com se vivia, en la República?

D. No… la República i avant, diem.

E. Però, no. Com, que com vivia, vosté? Vivien bé en la República?

D. Jo era xicoteta

E. Era molt xicoteta, no se pot recordar...

D. Quan a la Guerra de Cuba, me’n recorde de la Guerra de Cuba, però tenia 6 o 7 anys.

E. Però…  Vull dir, abans de la Guerra vosté vivia bé, vostés vivien bé antes de la Guerra

D. Nosaltres… A ma casa sempre bé perquè mon pare…

E. Però la gent no parla de la República.

D. ... era llaurador, però com era aferrassaor de taronja… i els diumenges treballava… i no ha anat mai ni en bicicleta.

E. Però és que mire, és que n’hi han unes cos… Mire, n’hi han unes coses que jo li volia preguntar. Una era, com se vivia en la República? Com se vivia? Si se… De quina forma…

D. … La República era de la part dels socialistes.

E. Sí, vale.

A. I vivien bé!

E. I per què, per què se va acabar, La República? Per què se va acabar?

D. Bueno, perquè se van posar eixe altre nom, se van posar els rojos i els feixistes, i avant!

A. Perquè se va sublevar Franco, no?

D. Quan a la Guerra, ací, va començar la Guerra manant els… els socialistes. I ells anaven de nit, a per un, l’agarraven i el mataven i avant. I a un altre lloc manaven… els altres i també anaven i l’agarraven i el mataven. Si algú va anar, l’altre també. Tots van matar! Tots!

A. Però… senyora Dolores, abans de la Guerra, vostés vivien bé, tat?

D. Nooo, antes de la Guerra bé, bé… Pobrets. Treballar i .. i prou. Perquè no hi havia ni aigua, dins de les cases, havies d’anar a la font. I a llavar, al llavador. Ma mare en l’havanera al cap, i mon pare l’acompanyava, als llavadors…

E. Què… quants anys va estar matant Franco?

D. Quants anys? Mire, no me’n recorde.

E. Va estar matant, matant.

D. Què ha passat?

A. Ella no té la, la…

A. Jo li ho explicaré, senyora Dolores, quan se va acabar la Guerra, quan se va acabar la Guerra, quants anys, quants anys van estar… en, en eixe lio… de què agarraven…

D. Pronte, pronte. Pronte va manar Franco.

A. Sí, però després, quan manava Franco, quant temps va estar eixe lio que mataven gent i tancaven gent a la presó i tot això?

D. No h sé, no ho sé. Això no t’ho diré perquè no ho sé, els anys que va estar.

E. Que va matar fins els cinquanta i la gent no ho sap.

A. Però ella recorda que per el finestró se sentia, se sentia com deien…

D. Quan se va acabar la Guerra, anaves pel carrer i… anaven uns que es deien… que portaven la boina roja, com es deien?

E. Els falangs.. Els carlistes! Els carlistes! Els carlites o els falangistes…

D. Els de la boina roja, dic.

A. Sí.

E. Els… els falangistes.

D.Doncs eixos anaven i tocaven la música… o un acordeó… o algo. Si no, tocaven la Marsellesa, si no te veien…

E. El cara al sol, sí.

D. … que alçaves la mà, pel matí ja estaves a la presó.

E. Uhum.

D. Si te pillaven que no alçaves la mà.

A. Ja estaves, ja t’havies fotut.

E. És que… al… a l’imaginari popular, a l’imaginari popular, el que passa és que tenen una idea de que uns van matar, i els altres també. La idea, per exemple, de que quan se va sublevar Franco, quan se va sublevar, quan va estallar el colp d’estat… el govern cau… i aleshores el que eren totes les… i tot això, comencen a matar gent d’església, i això és un fet! Però… no contextualitzen que va ser per causa de la sublevació militar. Que si no s’hagueren sublevat, eixes morts no s’hagueren produït. La gent això no ho pensa. I després quan, quan van ser temps de pau… se va passar des de l’any 38 fins l’any cinquanta i pico afusellant a gent…

[parlen tots a l’hora] [incomprensible]

A. Això és veritat.

D. Aaah! Diu que si és veritat…

A. Així és, així és… Ella, ella ho recorda, perquè això sí que ho sentís, que la casa de la senyora Dolores encara conserva la mateixa estètica que quan… quan… després de la Guerra. La casa d’ella continua igual, que està davant de la meua. I, efectivament, el que la senyora Dolores ha contat és cert. La façana de darrere de la senyora Dolores té un finestrol, que done al carrer Cervan de Tallada, con lo qual, la porta de la presó, la porta principal, donava a eixe carrer. 

D. A mon pare també el va avisar per… per a matar-lo.

E. Què? Què?

D. A eixe, eixe que… matava gent…

A. Bellés

E. Però a Bellés per què el coneixia, perquè vivia prop de…

A. Nooo. Perquè matava.

E. Però quan ella era soltera no vivia per allà per a on…

A. Nooo, no. La senyora Dolores sempre ha viscut a este Raval.

E. I com ho sap. Lo de Bellés?

A. Perquè ho sabien tots. I ho sentia.

D. Sempre…

A. Senyora Dolores, i a son pare també el van avisar?

D. A mon pare… també el va avisar… [incomprensible] I vénen a casa, i avisen. Ma mare i jo, els tres plorant, abraçadets així… Com si… «Fill meu, tan bé que t’has criat, fill meu del meu cor…» mon pare… «Me matarà, perquè a mi si mi peguen una pallissa, a esta edat, ja, me matarà!»

A. Bellés.

D. I jo vaig anar i com ja tenie 20 anys casi tenie 20 anys, jo. Jo dic, «Que no me n’aniré a parlar amb el sinyó Salvador?» «I el senyor Salvador, què t’ha dit», jo dic «Tu di-li la veriat, que ell ja ho sap». Per… perquè va vindre la Guerra i… de mi… saps? El meu home, venia a festejar, antes teníem unes claus així a les portes. I… normalment portava la clau a la bortxaca. I només li va tocar ahí vaig dir «iee, ixe porte arma» i no.. ui… encara era fadrina, jo. I va i trau la clau… Però molts portaven arma de veritat i… els agarraven i els mataven i prou. Uns i altres! Si uns van ser matariles, els atres, matariles i mig.

A. Senyora Dolores i al final lo de son pare, com se va solucionar? Lo de son pare…

D. Jo me’n vaig anar. I jo dic … «Ui! A on vas, fill meu?», ell… Perquè jo també anava a l’Almacén, moltes voltes, que feiem uns bolsets, així xicotets, en tres tongadetes, o dos, i… en... bolsets per a, per a les festes, per a… I anavem de nit, a mitja nit, a fer bolsets. I jo… ja ere encaixadora!

A. I aleshores vosté va anar a parlar en Salvador.

D. Vaig anar a parlar en el senyor Salvador i diu «Ui! A on vas, filla?», «I mon pare… mon pare en casa, però no estava molt bé i ha dit: «vés tu, filla»», mentira… però… me dic… diu… «Què passe», jo dic «pos mire, vosté ja sap lo que passe, que el que va, el cap… el… sargento Bellés el mate i ja no ix, si a mon pare li pegue una palissa el matarà», «Tranquil·la, tranquil·la». I més que jo plorava, jo plorava… «No plores, que a ton pare no li passarà res»… Era dels més rics de Castelló, era… era… cunyat de, de Boera.

E. Qui era ixe Salvador?

D. Que, que, que, bueno...

A. Salvador era… El pare d’ella treballava… el més ric de Castelló. Tenia vaixell d’ell i barca i de tot.

E. Però quin Salvador era, Salvador, què?

D. Jo anava a encaixar… A ser encaixadora vaig apendre allà, allà al… anava al… mas, al mas. Passant l’hospital, passant l’hospital que tenia més de 300 fanecades, tenia. Treballavem tot l’hort…

A. Senyora Dolores, veritat que en Guerra, en aquell mas…?

D. … i vaig parlar en ell. Vaig, «mire, passe açò» i jo com plorava, no podia contar-li-ho. [incomprensible] A la dona li diu «fes-li un refrequest de… açò», no sé què me va donar. Diu «passem fora i conta-m’ho», pues…anava… «que se presente, demà, a les vuit al quartel de la Guàrdia Civil». Darrere de l’hospital, estava darrere de l’hospital…

E2. Sí.

R1. … i el queentrave allí ja no ixie. En una palissa el matave. I mon parepues… abraçat, els tres. «Ja no em voràs més, fill meu», «Tranquil, jo aniré a parlar en el sinyó Salvador» I vaig anar i li ho conte: «Tranquil·la, vés-te’n a casa tranquil·la, que a ton pare no li passarà res, te hu dic jo». A les dos hores, ja tenia l’avís que no se presentare. Comforme tenia primer per a que se presentara. 

E. Uhum, hum, hum.

D .Sino a mon pare el maten eixa nit.

E. I per què? Per què?

D. Perquè era socialista.

E. Ara, ara!

D. Ai! És veritat! Per a què t’he de dir una mentira?

E. No, no. Però si és que… això…

D. Era socialista.

E. Vosté me… me…

D. Les coses, conforme siguen!

E. En general, a tota la…

D. Cada ú té una opinió, en la vida

E. Tot el món casi igual…

D. Cada ú tenim una opnió.

E1 i E2. Clar, clar.

D. Però… no ha fet mai mal a ningú.

E. Encara, encara els costa. Això és el que te volia dir.

A. Per això, tin en compte que ha sigut una repressió fortíssima, aleshores….

E. Home, sí. Una repressió fortíssima però que, que tenen la idea de que…

D. Diu, eixe, eixe

E. de què que tot va ser el mateix

D. eixe senyor Salvador…

E. Això! Però ella ho va viure.

D. Eixe home vivia prop de Masip, que era, ja te dic, germà de, de, de Gimeno. O era germà o cunyat, no me’n recorde cert, però eren, eren família.

E. Sí.

D. Que Gimeno era el més ric de Castelló.

E. Sí.

D. Tenia més de, més de 600 fanecades. Tot això de la Salera i tot això que hi ha obrat, tot eren horts.

E. Sí.

D. I anavem tot l’any allí, a l’almacén.

E. Sí. Que eren les finques que hi havia…

D. I per la vora, dels horts, tenie anouers i… i armelers. I això… allò… I després encara en tenia una altra. A un lloc que … que deiem el corralot. Allí tenia un almacén i avant. Que era… Per a tots ixos horts… criar ell… i plantàvem creïlles. I jo anava ja a les creïlles. A arreplegar creïlles, darrere dels hòmens que estaven d’això. I allí venien a carregar camions, de creïlles i de… a l’escola, nosaltres deiem a l’escola,

E. Uhm

D. Jo, ma mare me va fer una faldeta, llargueta per a que si m’acatxaven me… no se me veren les cames, eh!

E. Clar!

[riuen]

E. Per a que no se te veren les cames.

A. Abans era el món així! Hui, nooo…

E1. Encara no m’has dit una cosa, que estic esperant.

[riuen]

E. Encara no m’ha dit per què se va començar la Guerra.

D. Això…

E. Jo és que no ho sé.

D. Això sí que no ho sé.

E. Perquè jo no vivia

D. De la nit al matí, vam vore… que… traien gent a matar… i vam dir «açò? Açò, què ha passat?Açò, què ha passat?» i no… i…

A .Senyora Dolores, ara conta-li, lo dels diners rojos, aquella de davant de casa, que sentia la ràdio de la Pirinaica, conta-l’ho.

D. Lo de la [incomprensible] Doncs, la germana, era fadrina i el… no… el nòvio, el nòvio era… capotaç dels rojos. I eixe anava per les cases a replegar i de matí «pam, pam». I ella, se va casar en ell però quan se’n va anar a França. I ella se’n va anar a França i ja no els hem vist més.

A. Perquè si no l’hagueren pelà.

E. Perquè si no l’hagueren pelà.

A. Claaaro!

D. Veritat.

A. Però, allò dels diners rojos, es recorda? Que va sentir per la ràdio quins eren bons i quins eren roïns, recorda que m’ho va contar?

D. Que eren bons i roïns, mira, en tots els llocs hi ha de tot, perquè una mare…

E. Ara parle… no parle de diners-

A. No, no.

D. Jo sóc mare de tres, i dels tres, cada ú pensa d’una manera.

A. Normal! Això és normal! Però… vosté recorda quan lo dels diners, els diners rojos, que vosté me va dir… Els diners! Els diners! Que vosté va dir «esta d’ací davant se va enterar de quins eren bons i quins eren roïns», ho recorda?

D. Sí, jo, nosaltres, ma mare, com era soles, vam obrar… al canterer… que allí, a l’entrar, teníem un canterer, dalt d’aquell armariet, baix, està el foco, i allí va obrar, mon pare, un canteret. I havia només una miqueta de lloc per a tirar el duro. I jo, quan venia, guanyava dos pesetes.

E. Sí, que ho ha dit abans.

D. I dos pesetes ma mare, quatre. Però, al fer d’encaixadora, me van pujar dos quincets. Per que jo… jo vaig anar llogada a encaixar i a mi me donaven d’encaixadora, no me donen… d’això. Un… un… hi havia un… patrono d’estos que feia taronja, que li dien el tio la hòstia, hehe, perquè cagae molt, de boca.

E. Ja, ja…

D. I, sols me veu, «Eixa és la encaixadora? Maaare de déu! Trau-me una tercera i que es sente ahí». I jo… la que me va ensenyar més… ma mare no va voler ensenyar-me. Doncs, va dir, jo… mmm… i… i… deia… no me’n recorde… no… no… no m’ix.

A. És igual, és igual.

D. Jo tinc un susto... Té pocs collons ixe, p’aviar-te a tu. Una tercera. Que… una tercera, aleshores en 3 calaixos en 10 taronges així i 10 així. El calaixó. Jo m’agenollava dins del calaixó, per a fer el calaixó d’enmig!

A. Sí, no és molt alta.

D. Mira si era xicoteta. Però, no és per lloar-me, ha anat llogada a segar blat. I les que anaven, me van dir: «ui, no, que no sé fer [incomprensible]» i diu, dic.. no… un que segue blat i no fa [incomprensible] com si no segare. I va dir «tu vindràs!, que els [incomprensible] que a tu te toquen, els faré jo»

A. Senyora Dolores i després en tots els estalvis que tenien, tot lo que van estalviar, de diners, allí

D. En el canterer.

A. Sí. Però van eixir roïns, no?

D. No, no, no. Que eren duros i pesetes de plata.

A. Aaah!

D. El Bolo, un que li dien el Bolo.

A. Sí, sí.

D. Va posar la tenda, d’allí del cantó.

A. Sí.

D. i… eixe… tots els duros que li duien els canviava. Eixe se va fer millonari

A. El Bord! El bord! El bord!

D. Perquè, perquè jo com no tenia… te ho canviava el Bolo per a anar a comprar. I així, en el canterer que estava ple…

E. Se va buidar.

D. Quan se va buidar el canterer, jo ja anava a treballar, i ma mare també. I mon pare també. Ja no vaig necessitar a ningú.

A. I, i el, i… La senyora Dolores encara en té, de diners rojos.

D. Perquè no és com una mare que…

E. Els, els va tirar.

A. No, no. Nooo. Veritat que vosté encara els conserva, els diners rojos?

D. No.

A. No?

D. Jo t’ho diré.

A. Què ha passat?

D. Mmm… va, van dir… ha, han entrat a una casa i… allí… doncs… tenien molts diners dels rojos…

E. Sí, sí.

D. …i els han tancat a la presó i tot.

E. La gent, la gent ho va tirar.

A. Aaah!

D. I vaig anar jo i ma mare me diu «ja pots traure tots eixos diners i [incomprensible] al fem»

E. Sí, sí.

D. Doncs al fem van anar.

E. Els meus sogres també guardaven alguna cosa, però molt poquet.

D. A la basura van anar, un grapat de billets així.

A. Però algo…

D. Ja no en tinc ni un ni mig.

E. Abans els marcaven 

A. Alguna cosa sí que ha quedat.

D. Ni un duro ni mig, tinc!

E. Anem a vore, que se ens passarà, que jo te volia preguntar, que me parlares dels bombardejos. Tu estaves a Castelló quan les bombes? Quan caien les bombes.

D. Aaai… Això era cruel.

E. Que se’n va anar a València però primer…

D. Una nit, estàvem gitats i toque la sirena, «aaaiii… mos ham d’alçar» i ma mare «la meua filla, tan agust que s’adorm, pobreta meua»… «Doloretes, filla, alça’t que ha tocat la sirena», «ah, sí, mare?» Doncs ,ala! Jo… en calces… me gitava en calces per, per… per no… per posar-me-les de… calces… i ..mo… al refugi. I, allí, al jardí…

A. Saps lo que és?

E. Sí, sí, sí. Sé lo que és.

D. I aleshore  allí al carrer… doncs allí hi havia un… d’això. Traia la porta per, per on està ara la porta de l’escola, allí eixie la porta del refugi.

E. Sí, sí. Sí.

D. I tota la gent així… tots… ens va anar a caure, la mala llet d’aquella bomba, cau a l’escala. I va fer una mortaldat.

E. Sí.

D. Mira, anava el Cullero i va matar a sa mare, a una germana, a un… i a un xiquet: tres! De la mateixa casa.

E. Jo no sé si parle del mateix bombardeig. Espera. El primer bombardeig, el primer, va ser de vaixell.

D. Eh?

A. De vaixell.

E. El primer bombardeig, van bombardejar de la mar. La primera vegada que van bombardejar Castelló va ser des de la mar. Un vaixell va tirar les bombes.

D. Sí… Això va ser abans. Això des de, des de la mar, en un vaixell, van tirar, al menys quatre o cinc nits…

E. I va caure…

D. I va caure ú.

E. Al carrer milicias!

D. Sí.

E. Al carrer milicias, a hermanos vilafaia.

D. La bomba va caure a on estava… de la sequiota…

A. Sí.

D. Que aleshores era.. sequiota! I a la banda d’on estan els policies, allí feia clot i allí hi havien casetes… la segona bomba va caure allí i també va fer una mortaldat.

E. Vale. Però això va ser el primer.

D. El primer.

E. Però el que estaves parlant és un altre. El que estaves parlant de, de l’escola, el de l’escola, que estaves dient…

A. El que van matar a la mare de…

E. En la escala de l’escola, va caure a l’escola, a l’escaleta del refugi.

D. Sí, sí.

E. Eixe va ser un altre bombardeig.

D. Un altre

E. Vale.

D. Uuui! En van haver molts que van matar a molts. En van matar a molts.

E. A una xiqueta que li dien la Cauca.

D. Sí. Sí que és veritat. Sí que és veritat. La cauca.

E. La Cauca, i això va ser ahí a San Roque.

D. Sí, sí. Sí, sí, sí, sí…

E. A Sant Roc

D. Eixe que jo dic, era la germana de, del Cu, de la, del Cullero.

A. Sí, de Maria.

D. Doncs la, una germana, que estava casada, que tenia dos xiquets, la ú es va quedar en casa en l’home, que era més major, va dir « jo no vull anar» i l’home diu «jo tampoc» i se’n va la ma mare, la filla i el xiquet. I va matar…

A. A tots! Als tres!

E. Que se’n van anar cap al refugi.

A. Ui! I a l’escaleta del refugi, a l’entrar els van bombardejar.

D. Però ni pensar-ho vull. Jo… quan… pensava en això, ha començat a resar i, i, i…

E. I te’n recordes de més bombardejos? De més vegades?

D. Primer passava la pava, els pavets, que… mmm…

E. Primer la pava, i després els pavets.

D. I la que tirava les bombes era, se… se veu que se comunicaven per dalt, cap.. per cap lloc… I això… això ho acabe de dir jo… no ho sé, si se comunicaven o no. Però passa, i no és la pava, la pava feia «brum, brum, brum, brum, brum» i els pavets feien un altre soroll, feien menys soroll. I feiem «Són pavets» però, al moment, ja senties la pava gran.

E. I te’n recordes…

D. La una en el xiquet plorant, l’altra en, en… «calla, calla». Això és horrible.

E. No vol recordar-lo això. No li agrada, no li agrada.

A. Senyora Dolores, al nostre carrer va caure alguna bomba, veritat? Alguna casa va, va… va caure alguna bomba, al nostre carrer?

D. No, no. A una casa, darrere de ma casa d’on visc.

A. Sí

D. Doncs… Per els que donaven al carrer…

A. De la presó.

D. De la presó. Allí, en va caure una, de bomba. I a la, a ma casa…

A. Sí.

D. …la, per la… a la paret mitgera…

A. Sí.

D. … de darrere, d’açò, també…

E. Sa casa què és? La del carrer

A. Caperol

E. Caperol, Caperol.

A. 44. Però sa casa està…

D. El carrer de la presó, … Com hi havia soldats…

E. Sí.

[incomprensible]

D. Era horrible, era horrible, viure. Jo, en acabar, que vaig tindre tres xiquets, feia«què farie jo, ara, si vinguere una guerra? En els tres xiquets». El major, al cap de dos anys, tinc al segon i al cap de sis anys tinc al, al, al tercer. Tots xiquets, tots xiquets xicotets. En sis anys, tres. Què haguera fet, jo? Doncs el que feien aquelles mares, morir les mares i els xiquets, tots. La Rulla, té molt que contar. Que allí… que se’n va anar la germana, aquella era capataç dels rojos i també ha anat a a molts llocs que si haguera viscut hagueren mort de seguida.

A. Per això se’n va anar a França.

D. Sí. Se’n va anar a França i no han vingut. Vindrà algun dia…

A. Sa casa guarda l’estètica d’aleshores. Només té que en eixe moment tenien porta de carro…

D. … tancar a la presó.

A. També?

D. Sí.

A. Per roja.

D. Sí. Sí.

A. El que passe…

D. I Mutiel també.

A. A Mutiel també?

D. La van tancar a la presó.

A. Ah, no ho sabia.

E. Mutiel?

A. Mutiel? No viu.

D. Anem tu i jo… d’això. I allí al cantó estaven tocant la Marsellesa, primer, si els veies de lluny, fugies, però si no te donaves compte

A. Ja te l’havies carregà.

E. El cara! El cara al sol!

A. Ja te l’havies carregà, per torpe.

D. Així de cruel.

A. O no ho sabia.

D. La de Cuba també va matar a molta gent. Però… en Cuba, ací no.

E. Ella té amor a la de Cuba, eh?

A. Sí

D. Perquè mo… eixe cosí germà de ma mare va escriure que venia, que ja havia acabat la Guerra. A Cuba. I… pobrets, també tenia que contar molt i no eren diners.

E. I la fam, la fam.

D. I la fam. Pobrets! Que anaven tots de caqui, tots formats a peu, per la, per Hermanos Bou, a peu, des del Grau, a peu, tots formats, i ací a Castelló com… la gent, la que tenia família, doncs tots estavem allí. Jo… estave en ma mare.

E. Se n’ha anat a Cuba.

D. I mon tio mos va conèixer de sopte.

E. Ens està contant la recepció

A. La recepció de…

D. Era fadrí. Que son pare i sa mare se van morir durant… el temps de la Guerra que ell estava en Cuba, se van morir. I va vindre i no tenia cap germà ni ningú. I… li escrivia a ma mare.

A. Però, en temps de pos guerra, senyora Dolores, fam no en van patir molta perquè ells tenien, ells plantaven de tot.

E. Clar.

D. No cal vestir a un per a despullar a l’altre. Perquè jo te dic, jo anava a garrofes, ma sogra tenia eixe garroferal de la Magdalena, i… el dia que aplegaven les garrofes, li agradava anar en tres pedres, feia un paelló, un… foguer, un paelló d’arròs per a dinar, i estavem allí, baix de la Magdalena mateixa.

A. I vostés, després de la Guerra, no van patir fam, perquè el senyor Antonio i vosté… Veritat que no? Plantaven de tot, tat?

D. De tot, sí.

A. Ací?

D. No, ací no.

A. No?

D. A una marjal que tenia jo a la Fileta.

A. Ah, molt bé. Aquella que li va donar Paco?

D. Sí, Sí.

A. Molt bé. I allí plantaven de tot.

D. De tot. Jo… ma mare… jo… puc dir-ho en veu ben alta.

Ens va deixar les 4 fanecades de Villamargo segadet, vam segar tot el dia mon pare i jo. I ens han deixat així el blat així a barraquetes, quatre garbes… tota… quatre fanecades… de… mmm… quan vam vindre, ni ens van dir res.

A. Ho havien furtat tot?

D. Ja estava a la mar.

A. Ah, que eixa marjal se la va tragar el mar. L’Alqueria també se la va tragar el mar.

D. El Port, al fer el Port, com no hi havia port, ni faro ni res.

E. Sí. Sí.

D. La mar va entrar d’eixe costat, perquè arribava al Pinar, contra el Pinar, els soldats anaven al Gurugú, allí.

E. Això quan?

D. Al Gurugú, els soldats.

E. Sí.

D. Però la mar, s’haguera menjat el Pinar. I el Grau, tot. Però al fer el port, van fer, van treballar unes màquines, que està molt fondo, que si no no podrien entrar els vaixells.

E. Molt bé.

D. i… entraven els vaixells… i… ací, a Borriana, hi havia port. Ixe Gimeno, tenie vaixell d’ell, i barca. De tot! Era el més ric de Cast… Maaare! Treballavem més de cent persones, allí i… tot l’any de taronja d’allí. En tenia de tota classe. Feiem fins, fins… jo què sé! Allí vaig apendre jo a encaixar caixes americanes! Que primer feiem unes caixes que, que eren grandíssimes…

A. I una cosa, senyora Dolores, vosté després… Escolte’m a mi un moment!

D. Tinc molt treballat! Tinc molt treballat! Però… gracies a déu, fam no n’ha patit mai.

E. Però hi ha gent que sí que va patir molta, eh!

D. Aaai, sí! Hi havia gent…

A. Senyora Dolores.

E. Espera, espera

D. … a, a Pepe i a Andreu, un a eixa punta i l’altre a l’altra punta de la… ja li havia donat les sopes, sa mare, que se n’anava a collir, doncs de sopes de cafè en llet, però… li donava per a què racionaren un troset de pa així [incomprensible] i… «jo vull la meua ració», «Jo vull la meua ració? -sa mare. Bord! Bord!», «que encà me n’he de anar a cullir tot el dia per a la nit avoe si puc tindre pa’ comprar un parell de panets pa’ sopar tots».

A. Senyora Dolores,

D. Jo anava, li posava així, una llesqueta. Aaaai! Més pagat… [incomprensible] perquè hem tingut sempre terra per a sembrar blat. Perquè quan ens vam agarrar eixa marjal, de d’això, ací, ací, doncs, eh, se… tot açò, tot era d’ell. Doncs ens va rentar una marjal a mitges i va anar mon pare i va dir «Agarrem-la, xiqüelo!», al meu home. «Ai, li pareix?», diu «Sí. Agarrem-la. I encà que sigue a mitges, és igual, però no mos faltarà menjar».

A. I vosté ja com duia el carro i l’aca, eh, que també l’agarrava el carro i l’aca, com un home?

D. Uuuuui! «Trau-me el carro al carrer que hui he d’anar a collir cotó», «Trau-me el carro al carrer que… he de anar a la Fileta i… el cotó es farà malbé». Feia un cotó, cotó, en una bossa, davant, ahí posavem el cotó, quan estava ple el buidavem en un sac, buidavem un sac o dos. El que collíem, però jo… El meu home traie el carro, de dins, de casa i jo traie l’aca, anganxava… I el meu major era ja xicotet xicotet i ja venia en mi, ja venia. I ell, feiem…mmm… recapte, un sac de recapte, per a l’aca per de nit. I ens apanyavem.

A. Sí, sí.

D. Noo

A. Això era en plena postguerra.

D. A ma casa ningú n’ha patit! Perquè jo collia carabasses, collia fesols, collia cigrons, però a l’hora del blat, feie cigrons i llentilles. I, això, ho portava al molí, allí a la punteta del… del carrer Tauló… a on està l’esglèsia dels frares caputx… davant… d’allà del desert, d’allí del carrer… no sabeu on està?

E. Ros d’Ursinos. A Ros d’Ursinos! Ros d’Ursinos!

D. No ho sé. Allí, jo anava i el… el duia a moldre, allí al molí. «Sinyó Senteta, molgue’m este poquet de… de… arròs i este poquet de blat i… I passar nits a… allà… una nit».

E. Però la gent s’amagava, per a moldre s’amagava, la gent. I se n’anava en carros.

D. Jo encara… d’agarrar, d’allí de casa el meu Toni el… la maquineta de moldre… ací a l’Alqueria, a la taula, ahí. Una nit me tocava a mi, a l’abuelo…