Estava tot en moviment, la gent no sabia cap a on anar ni què fer. “Pero esto no durará, no durará porque los mandatarios dicen que el pueblo se gana en las urnas, no se gana en la guerra”. Tots estàvem molt tranquils, no créíem que passara el que després va passar. Al cap d’uns dies mon “tio” fa: “María, esto ha cambiado, se reciben noticias de que han fusilado a García Lorca i a los maestros republicanos …”  i a no se quin torero que va morir amb Garcia Lorca. “Que en Bilbao ha pasado esto, que en Burgos no se cuantos… esto es una desbandada. Van a por los maestros republicanos y a por la gente republicana… están fusilándolos.”

A Madrid fins aquell moment no havia passat res, però aleshores van començar a anar per les cases i a traure a tots els “tios gordos” i els afusellaven. “Hoy han fusilado a este…” I clar, el meu oncle ell havia estat amb la monarquia i coneixia a tots més o menys. Però açò va ser 10 o 15 dies després de la sublevació. Quan la sublevació allí no es va tocar res, va ser després de la sublevació quan vam saber per les ràdios clandestines el que estava passant. I ens deien: Què espereu? Que vagen a per vosaltres? Si ja s’han carregat a eixe i a aquell.  Els meus oncles es van quedar a Madrid i a mi em van enviar ací, perquè van dir que si ens havia de passar alguna cosa, ells eren majors —el meu oncle tenia setanta anys i ma tia en tenia quaranta o cinquanta. Així que ells es podien quedar allí, però nosaltres no. Als xiquets els treien per salvar-los. Uns se’n van anar a Rússia, uns altres a un altre lloc. I jo vaig vindre ací, a Castelló.

E. Però tu te n’havies anat del poble només per passar l’estiu?

M. Sí. De moment, sí. I el moment ha sigut per a tota la vida.

E.  I qui es va encarregar de traure-us de Madrid? Com s’organitzava això?

M. Va eixir, crec, segons tinc entés, un article en el Levante dient a les famílies de Madrid, que els que volgueren traure xiquets menors de 14 anys, que en la part de Levante els arreplegarien. Jo vaig vindre en una expedició menuda, però en van eixir unes quantes.

E. Això, ho organitzava la mateixa República per protegir els xiquets?

M. Ells mateixos, sí. No res, arribe a Castelló, devien ser els primers dies de març del 37. Al cap de quinze dies, el dia 23, va ser el primer bombardeig del barco. Nosaltres vivíem… vosaltres no ho heu conegut… coneixeu el carrer Sant Fèlix? Doncs, hi estava casa “els Rojos”, un lloc on venien llepolies per als xiquets. Al costat de Maria. I al costat de casa “els Rojos” estava la meua família. Tenien un estanc. La meua sogra era planxadora, tota la vida havia planxat i vivia amb la germana i amb l’home de la germana (que no tenien fills). Són, com si diguérem, els pares adoptius, i la meua sogra. Vivíem tots allí perquè Fernando Gasset, com que els coneixia de tota la vida, va i diu: “Mireu, tota la vida heu estat treballant i cal obrir un estanc. He pensat en vosaltres. L’estanc el podríeu portar vosaltres molt bé, però us n’heu d’anar d’ací, perquè és més amunt del descarregador (perquè vivien al carrer Vera, on el meu home havia nascut)”. I van pensar “Anar-nos-en a viure al raval!” Acostumats a viure a la vila era un canvi molt fort… Però van agarrar l’estanc.

E.  Jo me’n recorde d’eixe estanc.

M. No sé si te’n pots recordar, perquè quan van entrar les tropes de Franco els van confiscar l’estanc. De la nit al matí es presenten allí les forces de Franco i se’l quedaren. I la meua sogra diu: “Ens l’han llevat perquè Don Fernando era republicà”. No tenien cap altre motiu, perquè a unes dones majors, llevar-los l’estanc … I a l’home de la tia Paula, que havia estat treballant a l’Hotel Suizo des dels 8 anys, quan van entrar les forces de Franco, ve la nòvia de l’amo de l’Hotel i els diu: “Mañana no vengáis a trabajar que no os necesito”.  I se’n van anar tots al carrer.

E. I durant la guerra, l’Hotel Suizo què era? El portaven els treballadors?

M. Sí.

E. El van col·lectivitzar?

M. Sí. L’Hotel Suizo el portaven els treballadors. Bé, continua la guerra. El fill de la família amb qui jo vivia (que després seria el meu home) es va casar. Aleshores treballava al Banc de Castelló i quan van mobilitzar la quinta del 29  ell no havia anat a servir perquè era fill de viuda. Però en esclatar la guerra, el mobilitzen i a la mili!A tot açò bombes per ací, bombes per allà… En el Forn del Pla una mortaldat, nosaltres vivint allí… Bé, al que anem… L’any 38 passa la frontera cap a França i no se’n sabia res d’ell.  A França, fatal. Es van portar molt malament amb ells.

E. Allí on va estar? En un camp de concentració?

M. Va estar a Arles. Bé, contaria i no acabaria. Allí, de Castelló, que ell coneguera n’hi havia uns quants, però que coneguera prou n’hi havia un que li deien Tomason, que era dentista… Es veien, però no se’n parlaven, perquè no els feren cap pregunta ni indagaren res. Només es miraven com si foren uns forasters i avant. No volien tindre contacte perquè no… Preguntarien: “Tu a eixe de què el coneixes? Eixe qui és?”  I va eixir un decret dient que el que volguera vindre a Espanya…, el que no estiguera tacat de sang…, que tot seria de color de rosa! Uns se’n van anar a Rússia i uns altres, a Mèxic. I ell diu: “A mi no se m’ha perdut res ni a Rússia ni a Mèxic. Jo me’n vaig a casa!” Arriba a la frontera: “La documentació!” I al camp de treballadors! Quan va poder, d’aquella manera, va escriure: “Estic ací. Necessite tres avals. Quan pugueu, busqueu-me avals i farem els tràmits per poder tornar a casa.” 

En aquest document que tinc diu “por imposición del Capitán General pasa a Castellón de la Plana en libertad, de acuerdo a lo dispuesto por el Ministro del Ejército, el trabajador José Nácher Molina del batallón de trabajadores número 67”. És a dir, que del batallón de trabajadores 67  l’envien a Castelló en llibertat, i açò és en el 1940, en novembre. És a dir, ací és quan ja torna a Castelló. Diu també: “Que el trabajador José Nácher Molina ha observado durante su permanencia en la misma una conducta intachable y digna del mayor elogio, habiendo realizado pronto y bien cuantos trabajos le han sido ordenados”

Quan demana els avals, ningú no volia avalar-lo. I va anar la dona, li va escriure i li va dir: “Mira, què he de fer? Perquè no vol avalar-te ningú. Ni companys ni ningú, xiquet. Ací tots s’han girat la jaqueta. Abans eren republicans i ara són falangistes”.

E. I dius que ningú no el volia avalar?

M. Li  va escriure a la dona: “Mira, ves-te’n a parlar amb “Don” Manuel Breva i dis-li el que m’està passant, a vore ell que et diu” I Don Manuel Breva li va fer aquest aval. L’aval diu: “Manuel Breva,  mayor de edad, casado, abogado, natural y vecino en esta capital, considera a  José Nácher como persona de orden y recto proceder. Sirviéndole de fundamento para hacer la anterior afirmación, el hecho de que el exponente tenía una caja de seguridad en el Banco de Castellón en los primeros meses del periodo marxista, cuando eran tan frecuentes los asesinatos cometidos por los marxistas. Como el que habla se veía comprometido por tener un cáliz en dicha caja, se lo comunicó a José Nácher (en su calidad de empleado del Banco de Castellón), rogándole le permitiera sustraer dicho cáliz. Y el referido señor Nácher, no obstante las dificultades, en un momento convenido retiró el cáliz y se lo entregó, sin hacer mención a nadie de dicho asunto. Y posteriormente, le facilitó también la retirada, con el mismo secreto, de valores del Estado que tenía depositados en la misma caja como alhaja y evitando con ello que pudieran caer en manos de los rojos.” És a dir, que li estava agraït perquè li havia solucionat la papereta.

El meu home va fer a muntó d’eixos favors, a muntó. Perquè li deien: “Nácher, em volen confiscar valors que tinc al banc, que els volen per a la guerra.” Ell amb la bicicleta va traure tots els valors de Villalonga, de Pepe Pla, que era un tio molt ric i era fadrí.

E. I només Breva el va ajudar després? Només li van fer aquest aval?

M. Quan van rebre aquell aval li van dir que en necessitava tres, però que amb aquell en tenia prou…. Total que ningú no volia posar-se en un compromís… Els Villalongues, tots tenien valors… Ell en eixa nit es podria haver fet amb tot, perquè no ho sabia ningú… Ja ho diu ben clar Don Manuel Breva. Però així com aquest home sí que declara que ell els va rebre, els altres no es van voler mullar; no en van voler saber res. Ell, eixa nit, si haguera volgut eixos valors els reté i després li hagueren dit: “Xe, vostè com collons s’ha fet tan ric?” Perquè van anar al banc i li van dir: “Venimos a incautarnos los valores”.  I ell : “Mire, este es un banco pobre y aquí no hay nada.” Firmen l’acta i se’n van. En tots els bancs se’n van emportar tots els valors que hi havia, menys al Banc de Castelló… I de què li va servir?

E. I quin era el Banc de Castelló?

M. El Banc de València és ara. Ell va entrar allí als catorze anys. Va estar tota la vida i va passar per totes les etapes del món. Tots l’estimaven molt. Era un gran comptable, una gran persona, era molt honrat; però… a aguantar-se… busca’t la vida!  Ve del camp de concentració i què fem? Sense faena… I va i un veí del Forn de la Monja diu: “Nácher … busquen comptable…”. “Però, senyor Joaquín, com me n’he d’anar a treballar al Sindicat de la Farina?” . I li diu: “Tu vés, que allà busquen comptable i digues que t’he enviat jo”. Així que va anar i va estar any i mig treballant en el Sindicat de la Farinera, el sindicat vertical de la farina

Al cap d’any i mig li diu un ordenança que hi havia: “Mira Nácher, demà eixirà al Butlletí Oficial que tots els que pertanyen al sindicat, s’han de fer de Falange, si no…” I ell diu: “Jo de “Falange? Que tu de què vas en la vida?”  I li presenta la dimissió. Però quan eixia de casa… la policia. On ell anava, la policia al darrere, a deu metres de distància. I estava un dia amb un que li deien Paco, que era de la Farinera, un que la filla va ser reina de les festes fa molts anys… Doncs, li diu: —“Xe, Nacher, què collons et passa?”  —“Que aquí darrere qui està?” —“Baigorri, i a tu què et fa Baigorri?. —“Mone  cap allà.” On ell anava, ells darrere. I quan no anava aquell, anava un que li deien Boado, que no sé quin era més roí dels dos. Aquell, com la farina, ella fina que fina, li diu que se n’anara amb ell a la comissaria. I al comissari li diu: “Mire, aquest que ve amb mi, jo responc per ell. Així que deixen-lo tranquil, ell no ha fet mal a ningú; ni ha expropiado, ni ha sigut un bandido ni ha fet res. Deixen-lo tranquil. Jo responc per ell.” I a partir d’eixe moment el van deixar tranquil.  Després va estar treballant divuit anys amb Salvador Serrano, però quan Salvador Serrano va fer suspensió de pagaments, doncs mira… al carrer.

I així va anar rodant. Després, a última hora, com que encara coneixia molt Don Sebastián Pla Roca, va anar a sa casa i li va dir: —“Don Sebastián, altra volta m’he quedat sense faena.” —“Tu no patisques, tu vine ací quan vulgues i sempre que vulgues. Hi ha a muntó faena per portar els llibres de comptabilitat”. —“Més que res és perquè d’ací dos dies m’hauré de jubilar i si no cotitze els últims anys, després de tant de treballar, no tindré res.” —“Ja ho arreglarem. Demà mateix vine i ho estudiarem i ho arreglarem perquè almenys tingues una jubilació. Tu comprendràs que no et puc donar el mateix sou que a un xicot més jove que em fa la mateixa faena, però tu ets de casa.” I efectivament, el senyor Sebastián Pla Roca s’ha portat sempre molt bé, molt bé, molt bé.

Bé, ja hem arribat ací … I que si l’amnistia del rei, que si l’amnistia de no sé quants i no sé què… Ho va sol·licitar, ho va fer tot, i com deia ell: “Esperen que ens morim. No volen saber-ne res de nosaltres”.

E. Va tindre una paga pel temps que va estar a la presó?

M. No res. Les meues filles, quan va faltar son pare, van anar a buscar-ho i a menejar-ho i, saps què em donen? Tira ben baixet… I tots els anys em toquen a vore si m’he mort ja. Això és el que em donen per no dir-li que no es mereixia res, perquè ell sempre deia parlant del Banc: “Jo només vull que em reconeguen l’antiguitat, els setze anys que he estat treballant allí.”

E. Clar, però això es refereix a la paga de jubilació.

M. Aleshores, em toquen un dia del Banc i em diuen: “Mire, ací hi ha molt poqueta cosa i només era per preguntar-li…” No sé què, favades… No vull saber ni el que em van dir. Jo li vaig dir: “Mire, vaja als arxius del 36 al 38 per a vore què va passar al Banc de Castelló.” — “Ací s’han cremat els arxius” — “Doncs ….”

E. És a dir, que ell queda com si no haguera treballat allà.

M. I és l’únic banc de Castelló on es van salvar els valors que hi havia; dels altres bancs se’ls van emportar tots, els van confiscar. Tots els valors que hi havia al Banc de Castelló els va traure un a qui deien José Nácher Molina, i els va portar a cadascú al seu lloc. A una dona li ho va portar al mas. A Don Manuel Breva li ho va portar a un maset on  estava amagat a Vila-real, a l’altre no sé on… I arriba al mas de Villalonga i diu: “Ací tinc açò” (unes bossetes de dobletes d’or, d’ell i de la dona) i la dona li diu: “Que ens poses en un compromís!” —“No. El compromís el tinc jo.” I aquella nit va fer tot el recorregut en bicicleta, cap ací i cap allà… Que si l’agafen, l’afusellen. I mira com li ho ha pagat el banc !

E. No li han donat cap paga de res?

M. Cap ni una.

E .I de quan va estar treballant a la Farina, tampoc?

M. En la Farina, no ho sé. No me’n recorde.

E. I després de dimitir de la Farina, va anar a Salvador Serrano.

M. I quan Salvador Serrano va fer suspensió de pagaments, se’n va anar a casa de Sebastián Pla Roca

E. Què recordes de la postguerra a Castelló?

M. Doncs mira, recorde quan la presó estava plena de gent… i els portaven a jutjar. Pobrets! .Recorde una família de l’Alcora; la dona venia totes les setmanes a portar-los menjar als fills: tenia dos fills a la presó. I ve un dia, i entra i se’ns cau redona. –—“Ai, Basilisa, què et passa?”  — “Amàlia, el meu Pepe ja no té ‘falta’ de res”. Jo, quan vaig al cementeri mire el nom: José Tormo Grangel, l’Alcora, 23 anys” I tenia un altre germà més menut, però a aquell el van portar a Sant Miquel dels Reis, a València. Després, quan el van traure de la presó, va vindre sa mare i va dir: “Ui, senyora Amàlia, el meu Salvador no vol vindre al poble, que vostès no el tindrien ací? Perquè ell no vol tornar al poble.”  —“Dona, deixa’m parlar-ho amb la meua germana, perquè nosaltres vivim juntes i  ho hem d’arreglar.” I es va estar a casa fins que es va casar. Però és curiós, perquè aquest xic s’ha casat … i la filla no sap que son pare va estar a la presó ni que al seu oncle el van matar.

Hi ha coses molt rares en la vida. Les guerres són molt dures. Al carrer la Mare de Déu del Lledó hi havia una família a qui deien “els baldats”. Eren dos germans; a un li deien Pepe i a l’altre, Antonio. Esclata la guerra; primer no res.  Quan jo vaig vindre a Castelló encara era una bassa d’oli. Però, com més anava més s’unflava la història. I va anar aquest Pepe i li va dir al seu germà Antonio: “Antonio, agafa la teua dona i els xiquets i ves-te’n al mas, que açò està molt embolicat, i van de nit i trauen els hòmens i els maten. Tu ves-te’n al mas que jo aniré totes les setmanes a vore que necessiteu, però no vingueu a casa fins que açò passe.”

Passa el temps, entren els franquistes i tanquen Pepe a la presó. I la presó estava molt malament. I no anava ningú a vore’l a aquest Pepe. Li fan un escorcoll i li troben el carnet de la UGT. I a la gent que anava a la presó que ell coneixia, els deia: “Feu el favor d’anar i parleu amb el meu germà Antonio i digueu-li que vull parlar amb ell.”— “Xe, Antonio, el teu germà diu que vages a parlar amb ell.”  — “Què vol?”  — “Veges si pots buscar-me un advocat o què , perquè ja veus, ací estic i m’han sentenciat a mort…” I li diu: “Mira xiquet, ho sent molt, però la llei és la llei”, i el van afusellar. I aquest Antonio no fa molt que s’ha mort, s’ha mort vell. Ha estat en la Confraria de la Mare de Déu del Lledó… Són coses molt fortes. A muntó. A muntó.

Ací davant vivia una xica, Magdalena, que no sé ara on viu, i un dia em va dir: “Ma mare va morir molt jove i a mon pare el van afusellar. Manola, vam passar uns anys de joves, sense pare, sense mare… Ma mare ens portava a la presó a vore mon pare… Hi havia allí tanta gent, tots amuntegats… I mon pare feia: “Veges Magdalena, veges si trobes algú… Que m’acusen del que no he fet.” L’acusaven d’haver dut gent a afusellar, perquè ell era xofer de la Font d’en Segures. Ell deia que això era mentida, que no ho havia fet mai. I ma mare allí, amb els tres que érem menuts… I li van començar a eixir furóncols i furóncols, i el metge li va dir que això era la sang.” Al pare el van afusellar, i al cap d’any i mig la mare es va morir. Després que li havien afusellat el marit, el que l’havia denunciat va anar a demanar-li perdó, i aleshores la dona es va trastornar. Són històries que són la història d’ací. Són molt dures, però són així.

Dels bombardeigs, què vols que et diga, filla? …  Ací estem. El poc que sabem els que ens hem quedat, quan nosaltres ens morirem… A casa es va patir molt; sin comerlo ni beberlo es va patir molt. Per això, després, quan va passar el temps i la cosa es va gelar… Així com Monfort, Reverter i moltes fortunes que s’han fet a Castelló, el meu home sempre deia: “Això és espoli de la guerra.” Vénen de tot això. Jo he conegut els Monfort. Tenien una merceria davant dels frares, que es deia Freda i d’allí no treien tant… El que passa és que no ho van traure de seguida, ho van traure a poc a poc… Igual que  Reverter… I nosaltres li déiem: “Doncs igual que tu, si t’hagueres guardat tots els valors del Banc.” I contestava: “Me la bufen!”  Era molt bon xic, molt honrat. Ell només volia que li reconegueren els anys d’antiguitat, els setze anys que havia treballat.

E. De tota manera, a la seua família li van llevar l’estanc?

M. El van confiscar. Van vindre uns personatges d’Hisenda i… ja està ! Confiscat!  I no res… “de patitas a la calle”.

E. I tu què vas fer, vas tornar a Astúries?

M. Vaig tornar a Astúries. A ma casa es va patir molt també. A mon pare li van pegar moltes pallisses, perquè havia votat a Manuel Azaña. El meu germà va morir en el riu Narcea, fugint de les forces de Franco amb altres homes del poble; en van morir tres en el riu Narcea –ell i dos més– i dos se’n van salvar. Per això ho sabem, perquè un company ens ho va dir. Va dir que era una nit molt fosca; no sabien on estaven i el corrent els va arrossegar.

Han passat els anys, i resulta que la meua tercera filla estava en San Sebastián, en un caserío, i parlant que si sóc de Castelló, però ma mare és asturiana… “Ay, pues mira, mi padre también es de Asturias, mira de donde es”  — “No!” – “Sí, sí…” — “Pero si ese es el pueblo de mi madre!” I clar, va vindre la meua filla: “Mamá, que allí hi ha una xica que diu que son pare és d’Obona i que son pare va ser l’alcalde del poble…”  —“Dis-li que, de vint-i-vuit veïns que hi ha al poble, vint-i-vuit famílies, les dos persones més enemistades, el teu avi i la seua àvia. Una era de Gil Robles i l’altre era d’Azaña i “que buenos palos le dieron a tu abuelo por culpa de ella, que lo denunció”. La meua filla li ho va contar i la xica es va desmuntar. Diu: “Mamá, ja no m’ha parlat més. “  —“Doncs ho sent, però si son pare li haguera contat la història, no haguera calgut això”. Després vaig fer un viatge a Astúries, fa uns dotze o catorze anys, i va anar un parent d’aquell alcalde i diu: — Lola!, ¿que dijiste a la nieta de Ferreiro?  —“¿Qué le dije? Pues lo que pasó aquí con tu padre, ¿que es mentira? — “No, pero de eso hace muchos años.” —“¿Ah, sí?, pero mira como yo, la hija de mi padre,  todavía estoy aquí “. Després de cinquanta anys, en un caserío, trobar-se dos persones, la néta de l’un i la néta de l’altre, no em digues…

E. El món és un mocador.

M. Fa dos anys estàvem a Aín i un de València em diu: “Li he de presentar un asturià”  —“Doncs ja en serem dos”. I allí a la plaça, un dia, diu: “Asturiana, l’asturià”. I parlem: “De donde eres?” —“Soy prima hermana del médico de La Espina” —“¿Del médico de La Espina? Mire señora, yo era un chavalín y tenía la mano así. Y me dijo una paisana, ven para aquí, que este señor te va a curar eso que tienes en la mano”. Aleshores no hi havia penicil·lina, devia ser pels anys 40. “Se sacó unas herramientas. Me cueces esto diez minutos… Te haré daño, pero te lo voy a curar .  Pero ¡qué persona!, ¡qué médico!”  —“Ya lo se, no hace falta que me lo diga”  —“Y si bueno era el padre, bueno es el hijo”. Que el fill també és metge. El metge de La Espina, veges tu! A mil quilòmetres de distància, en un poble que no coneixen ni els de la província, trobar-se dos persones que són del mateix lloc.

Doncs, no t’ho perdes que un cunyat d’una germana, li deien Serafín, més republicà que la mare que l’ha fet, amagant-se per la muntanya no sé quants anys, i va el General Franco, que havia d’anar al riu Narcea a pescar salmons, i van anar a buscar-lo perquè li enganxara el salmó a l’hamet. I anava Serafín per vint duros, a enganxar el salmó. A mi m’és igual que la gent s’ho crega o que no s’ho crega o que diguen que és fantasia, però això és així. —“A ese hipo puta yo no voy…” —“Eres la única persona que sabes estar debajo del agua”. Perquè quan el perseguia la Guàrdia Civil eixia per l’altra part del riu.

E. Així que era l’únic que li ficava l’ham al peix…

M. Hi havia una malla perquè no passaren els salmons, i quan els tenien allí dins la bossa de la malla, ja no tornaven al riu. S’estaven allí quiets, però s’havia de posar l’hamet. I què més voleu que us conte… ? 

E. Tu volies estar ací, a Castelló?

M. Ací em van arreplegar amb tanta estima i tant mimada, i per allí anava per la muntanya darrere les ovelles. Qualsevol tenia ganes de quedar-se allí per la muntanya! Jo volia estar ací. Era la meua e