Testimoniatge de Matilde Alcón Safont

Antonio Giner y Maribel Peris

Introducció

L’entrevista a Matilde Alcon Safont es va realitzar el dia 17 de juny del 2010 al seu domicili de Castelló. Primer de tot, Antoni Solsona Nebot company i membre del nostre Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló,  va ser la persona que ens  va parlar sobre una dona que ell coneixia, també natural com ell del poble de Vistabella que estava disposada a parlar amb nosaltres. Es tractava  d’Avelina la filla major de Matilde . I així ho vam fer i anarem Antonio Nebot i Maribel Peris a casa d’Avelina. Durant la conversa tinguda amb ella  va parlar-nos també  de sa mare, Matilde, una dona de 90 anys que havia viscut els esdeveniments ocorreguts a la guerra i la posguerra al seu poble de Vistabella. Aleshores va ser quan vam  fer-li la sugerència de si hi hauria  la possibilitat d’entrevistar-la. Després vam decidir  informar a Antonio Giner, perquè des de feia temps mantenia amb el nostre Grup una relació de col·laboració . Ell viu des de fa ja anys a Vistabella i la seua sensibilitat  per la memòria històrica li ha portat a fer entrevistes a  persones del poble. 

Mentrestant, Avelina  va dir-nos  que sa mare sí estava disposada a parlar i ens va invitar a sa casa. I així ho vam fer, anarem Antonio Solsona, Antonio Giner, Juan Luis Porcar i Maribel Peris. Les condicions no erem justament óptimes per a fer una entrevista per una part anavem quatre persones a visitar-la i per una altra  a la casa a més de Matilde ens esperaven també les seues dues filles Avelina, i Natura i el marit de Natura encara que ell no va participar en  l’entrevista; n’erem molta gent…

Tot havia discorregut de forma espontània, les filles també volien parlar i Toni Solsona tenia molt a veure amb Matilde donades les conseqüències a la seua vida personal de l’assassinat del seu pare quan ell era un nadó de mesos.

Cal dir que la conversa va discòrrer fluidament, i no van haver-hi interrupcions importants del discurs de Matilde. Per altra part tot el treball de camp fet per Antonio Giner al poble va adduir un bagatge important a  l’entrevista.  Es va intentar coordinar tant indirecta com directament les intervencions procurant fer respectar l’espai de l’entrevistada. Del contingut d’aquella conversa s’ha fet la següent transcripció. S’ha optat per posar entrevistador davant qualsevol intervenció d’Antonio Giner, Juan Luis o Maribel. S’han posat els noms quan es tracta de Toni Solsona i de les filles per ser tots ells també d’alguna manera testimonis dels fets que conten.

Dades biogràfiques

Matilde Alcon Safont va nàixer a Vistabella el 6 de març del 1917. Va viure al poble menys el temps que va treballar a Barcelona al barri del Clot i el temps que va estar empresonada. Matilde va ser una militant d’esquerres convençuda, casada amb José Safont Monferrer també militant d’esquerres, regidor de l’Ajuntament de Vistabella i després delegat de la CNT a la Gestora Municipal. Abans d’això José se’n  va anar a treballar i viure a  Barcelona l’any 1933  i durant aquell temps  el van empresonar. 

Van tenir dues filles, Avelina i Natura. José va desaparéixer quan les tropes nacionals entraren al poble, encara que ell no va arribar a entrar. Matilde va ser empresonada primer al poble, després la  traslladaren  a la presó de Castelló i després  a la de Santander. Alliberada l’ant 1940, va tornar al seu poble on va lluitar per a refer la seua vida. Va treballar a la terra per a sobreviure i criar a les seues filles. Del seu marit mai no va saber res més.

Després d’aquesta entrevista el nostre Grup  va estar invitat a participar a unes jornades culturals realitzades al poble durant el mes d’agost d’aquell estiu del 2010. Les jornades  eren un homenatge a les víctimes de la repressió, i a Matilde allí present; vam fer-li  entrega d’un panell on es recollien dades  sobre el seu marit desaparegut, i que a partir d’eixe moment passava a formar part de la nostra exposició sobre les víctimes de la repressió. Li vam prometre passar-li l’entrevista quan estiguera transcrita però no va estar posible perquè Matilde va morir  pocs dies després, el 23 d’agost del 2010.

LLEGEIX EL TESTIMONI

Matilde. A veure què puc dir-vos…hi ha coses…

Entrevistador. El que vosté recorde de la seua joventut, del seu marit…

M. Jo soc Matilde Alcón Safont. Abans de la guerra  tenia una filla, Avelina, era menuda però ja caminava, i recorde que vam anar a veure els comediants quan van venir al nostre poble… Vivíem a Vistabella. El meu home era José Safont Monferrer, ell, abans i durant la guerra treballava la terra. Després vaig treballar-la jo, vaig fer d’home i de dona i sense animal per a llaurar, no en tenia…Ja he passat jo!

José primer se’n va anar de milicià amb la “Columna de Hierro” i a poc d’allò tornaria al poble.durant un temps fins que el cridaren “a quintas” i es va enrolar a l’exèrcit. Mon pare era Ramón Alcón Safont de professió enterrador i va estar presoner a la presó de Castelló.

E. Quan entraren els franquistes al poble, vostè ho passaria malament, no?

M. Van entrar al poble el dia de San Joan, el 24 de juny, nosaltres havíem pujat tots a Sant Joan i en baixar el dia següent ja van fer la remesa: tal i tal i l’altre, tots a la presó! En aquells moments ja havia nascut la segona filla meua, Natura, tindria uns 8 o 9 mesos, i vam trobar-nos pel carrer a una dona, Teresa, que va dir-nos: “esta”- es referia a Avelina la meua filla més gran- que es quede ací, perquè estarà millor que on aniràs tu; volia dir a la presó.

E. On la tancaren, al poble?

M. Sí, primer al poble

E. Qui va anar a detenir-la?

M. Venien els del poble amb el jutge Gilberto d’Arnau ─ el xic del tio Joaquín d’Arnau. Va agafar-me la clau de ma casa i es va fer l’amo de tot mentre jo estava tancada. Aleshores no va venir Morratges (Antonio Porcar) sinó només el jutge; va dir-me que anara amb les dues xiquetes, les meues filles, i va agafar la clau de ma casa i se la va quedar. Vam tancar-me allà dalt a l’antic hospital, no a la presó.

Mon pare Ramon Alcón Safont  va viure una vegada allí a l’hospital, no se com va ser, el van traure i després el van tornar a posar. Allí tenia un taüt pels que morien en desgràcia i no els podien fer un taüt per a enterrar-los; així que els portava en ell al cementeri, els enterrava i després el taüt aprofitava per a un altre. Allí vaig estar tancada amb la meua filla menuda en una sala que donava a la muralla de darrere i tenia una finestra i una reixa que encara està i estaven també Antonia amb la xiqueta ─ la que després es va morir a la presó de Castelló ─ i una filla del tio Valeriano. Allí  amb les nostres xiquetes i ens apropàvem a la finestreta per a distraure’ns un poc, i van anar a per claus per a clavar-los a les portes perquè no ens entrara la claredat i estiguérem tot el dia a fosques amb les xiquetes; Gilberto d’Arnau va ser qui va clavar un clau a la porta de la finestra. Van posar uns guàrdies que al cap d’uns dies van obrir-nos la porta i en lloc de tindre’ns tancades ens deixaven eixir fora perquè les xiquetes jugaren i a més a més els donaven galetes i quan veien vindre gent ens feien entrar dins, mireu com era la gent del poble!

E. Abans de la seua detenció havien anat ja per sa casa, l’havien molestat?

M. Sí, sí, van anar totes les vegades que van voler a ma casa i van emportar-se els llençols, els matalàs, ells van agafar tot el que van voler, la roba, una gerra per a l’aigua molt bonica, el que tenia dins dels armaris, les coses més bones… se n’anaven tots carregats, jo els vaig veure, això i avant.

E. Gent del poble?

M. Sí, sí, de dretes tots, abans que el jutge Gilberto de Arnau, va vindre Morratges (Antonio Porcar), tots els altres de l’Ajuntament: Juanito de Pons, Gilberto d’Arnau , no recorde qui més, venien tots en grup a registrar-me.

Toni. Juanito Pons també, si se les donava de molt honrat!

M. Si també, clar que tots ells se les donaven d’honrats, tanmateix els deshonrats érem nosaltres perquè volíem treball i menjar per a tots i no treballar de dia i de nit per a mai tenir “una perra”, i volíem tenir llibertat perquè no en teníem gens. Per això érem roïns, perquè per la resta no podien dir res. Quan venien a casa no van fer-me treballar perquè estava ma mare i com jo tenia les dues xiquetes, ma mare els deia: a la meua filla no res, perquè cridaven a les dones per a treballar a l’hospital, fer la neteja, rentar la roba, anar a la font a per aigua, i ma mare anava com totes les altres, anava perquè no em molestaren a mi. Els meus llençols i cobertors se’ls van emportar a l’hospital de sang, tenia jo un llençol molt bonic que el vaig fer quan estava a Barcelona, amb una vora de roba blava amb el meu nom, i ma mare després el va veure a l’ermita ─de Loreto─ on feien la missa, allí posat, i més roba meua la va veure quan la rentaven.

E. Els feien treballar com un càstig?

M. Sí

E. Només dones?

M. Dones i homes també, perquè mon pare per ser enterrador i d’esquerres quan va passar el front i havien mort pels camps, li feien anar a enterrar; a ell i altres que ara no recorde.

E. Els soterraven on els trobaven?

M. Sí, feien el forat i, algú va dir-me que era al mas del Boiro, en algun bancal i feia molta pudor, havien de cobrir-se el nas, tot coses roïnes!

E. Així que la clau se la va quedar Gilberto?

M. Sí, i en eixir de la presó, una veïna va dir-me com sentia la porta de ma casa perquè tenia un forrellat que quan s’obria feia molt de soroll i ella eixia a veure qui era, i el va veure moltes nits sempre amb un cabàs ple, i això que jo els havia dit que com era la guerra no em quedava res. Jo era molt jove, tindria uns vint-i-un anys i no pensava en la guerra; el meu marit sí havia llegit molt, però jo no en sabia res.

Jo tenia 6 barcelles de cigrons, fesols, farina, blat per a tot l’any; la matança del porc, oli, creïlles “belenyas” roges molt fines. Mon pare tenia un animal i anava tots els dies amb un tiet meu que el van matar i amb Eduardo que després va estar a la presó. Baixaven a un lloc cap a Atzeneta i canviaven les creïlles per oli i ens el portava per a casa, per a tots. Però quan vaig tornar de la presó no vaig trobar res de res i a més a més la casa estava llogada a una família, la casa que l’avi va llogar-nos quan vaig casar-me, l’avi de part de mon pare. Com jo estava empresonada, vingueren uns de València per a passar crec que l’estiu, jo pagava no sé si uns 10 duros a l’any de lloguer i aquells en donaven 100. Van posar les meues coses a una habitació i van llogar la casa. Així que quan jo vaig tornar van dir-me que la casa estava llogada, no tenia on estar i anava a dormir a casa de ma mare i a dinar a casa d’una tieta, de moment on podia.

Natura (filla). Al mas de l’Hostal estava un dia el meu avi traient l’herba de les creïlles, ja eren boniques, hi havia també carabassetes i tot, i passa el tio Esteve ─el pare de la tia Clara Rosa la de Ramoncito i Juanito─ i diu: estes pataques encara les haurem de fer a mitges! el meu avi li va respondre : si les hem de fer a mitges ja no trac més herba i se’n va anar a casa i no va tornar més. Perquè teníem dos bancals al mas de l’Hostal i mira com també el van tancar a l’avi a la presó, quina sort! També el blat per a ells, i les creïlles, després ma mare com no va poder-li donar del blat la mateixa renda que l’avi, va haver-hi de donar no se quantes creïlles.

E. Així, no se’ls van quedar?

M. No

E. Gilberto d’Arnau és de malnom Ulleres?

M. Sí el mateix.

E. No li va deixar agafar roba, o coses seues?

M. No, no res.

E. A l’hospital, on la tancaren no li donaven de menjar?

M. Home, la família sí ens portaven de menjar

N. A ma mare la van tancar a la presó acusant-la d’assaltament de casernes… de quina caserna? Veges! Amb les dues xiquetes menudes, sense marit, i amb vint-i-dos anys!

E. La van acusar d’això?

M. Sí.

E. I com les van baixar a la presó de Castelló?

M. En un camió.

E. Com els van tractar?

,

M. A mi no em van maltractar, com t’he dit abans era ma mare qui anava a fer els treballs forçosos perquè no anara jo.

E. Van baixar a més gent detinguda?

M. Crec… sí, 7, 4 homes i 3 dones, a una li deien Lidón, a l’altra Antonia i jo. Els homes eren Ramón de la tia Antonia, el tio Bartola, Colauet dels Racons i Ramón Xaparro… i com li diuen a Ramón de Manuela ara?

N. Bernardino.

E. Li van fer juí a vostè?

M. Sí, a mi i als altres, a tots, al tio Bartola, a Colauet. Vam posar-me 6 anys de condemna. Van preguntar-me si volia dir alguna cosa, alguna al·legació. La consciència d’ells! Em tancarem perquè van voler i amb una criatura de mesos, i l’altra en ma mare, tenia un anyet, i després en eixir de la presó, al carrer, ─vull dir sense casa ─ perquè me l’havien llevat, i les terres també.

E. Al tio Bartola el mataren?

M. Sí, quan els agafaren a tots i també van empresonar al pare de Ramón de Manuela, a Colauet dels Racons, al tio Ramón de la tia Antonia, Ramón el tio Xaparro.

E. Però en aquell moment només mataren el tio Bartola?

M. I el pare de Ramón, Bernardino.

E. Els acusaren de ser d’esquerres, del Comité?

M. Sí, eren d’esquerres, els mataven per les idees encara que no hagueren fet cap mal.

E. I els mataren a Castelló?

M. Sí, el tio Ramón─ el pare de Rufina i Maria, el tio Ramón de Venta.

E. Ramón Escrig?

M. Sí, pot ser que sí. I a Rodrigo també.

E. A Rodrigo Tena?

A. Sí, a Rodrigo Tena.

M. Què mal havien fet eixos 4 homes si en passar el front no se’n van anar?No tenien por!

N. Al tio Bartola, l’oncle de mon pare el van matar al Riu Sec, i l’àvia que estava…

M. Sí, sí ma mare estava a una casa de Castelló on havia criat de pit al xiquet de la casa i un home que estava per la casa, no sé si un parent, com sabia que era de Vistabella deia: hui han matat, els han tret i els han portat al cementeri i havia ú de Vistabella que cridava “Viva la República i abajo el fascismo”, l’han enterrat al cementeri civil, perquè no ha volgut confessar-se. A Bernardino també el van matar allí i a Ramón se’l van emportar a a Barcelona i van dir-me si també el van afussellar, encara que jo creia que havia mort per malaltia.

E. També va haver-hi gent que en entrar els nacionals, va fugir a França?

M. Sí, però pocs.

E. I vostè se’n recorda de quan va estar a la presó de Castelló?

M. Recorde que ens van agafar i ens van posar a totes les dones en una sala, ens van prendre les dades personals i allí en la sala ens van col·locar, sense matalàs, sense res, i vam dormir com van poder. Després van traure sacs de palla i la roba que portàvem vam posar-la davall i ens vam llitar damunt.

E. Els deixaven rebre visites?

M. Al principi no, i en després prop d’acabar-se la guerra ja ens deixaven, crec que a Castelló jo vaig rebre’n dues, perquè després van enviar-me a una presó de Santander.

E. I com vos comunicàveu amb l’exterior?

M. Escrivíem cartes en paperets o qualsevol cosa. Ho posaves tot arrugadet perquè no el trobaren. Allí tot eren laments i planys, des de dalt s’escoltava tot de nit, i de vesprada. El dia que mataven veies entrar al capellà per a fer-les la confessió, i de nit llitada els sentíem passar per baix, cridaven jo sóc innocent! No he fet res!

E. I ho sentíeu tot?

M. Des de dalt, clar!

E. Quantes dones hi havia a una cel·la?

M. Ai, mare meua! Quantes dones hi havia?…no sé quantes!, perquè hi havia una sala gran i dormíem al mig, a un costat i a l’altre. Dins hi havien altres sales, crec que n’hi havia tres o quatre més.

E. Vostè no sabria el que passava, cada dia que estaven allí i tampoc  sense saber el que podria passar el dia següent. Quina classe de vida feien allí?

M. Ens llevàvem del llit de matí i a poc el desdejuni, per cert no se sabia el que era, perquè pa i llet no era, café tampoc, després per a dinar i sopar el mateix.

E. Què feien tot el dia?

M. Allí assegudes i parlar. Primerament no ens deixaven baixar al pati i després ja sí. Al pati hi havia unes reixes i per sota d’elles estava obrat també, de forma que les reixes feien de sostre i davall hi havia gent. Primerament no els coneixíem, es veu que ells ens veien a nosaltres, havia ú de Xodos germà de llet del meu home i possiblement va veure’m i va cridar-me, Matilde! Jo no el vaig sentir però altres van dir-me: Matilde et criden. Vaig mirar amb dissimuladament perquè el guàrdia no em veiera, i dic: qui és, qui hi ha? Diu: sóc Paco, també estàs ací? sí també,i després en baixar al pati un poc de lluny, vaig dir-li, Paco, com estàs? I ell també em parlava, va ser ell qui va dir-me quan mataren el pare de Ramon, no,no, m’ho va dir un altre del mas de Gil que també estava presoner allí.

E. Estava pres un masover del mas de Gil?

M. Si ─ es dirigeix a sa filla Natura ─ Tu te’n recordes d’un que estava com baldat i que era del mas de Gil, no va estar també primer tancat al poble? També va veure’m al pati, darrere d’una porta havia gent i va dir-me: tu eres Matilde? hui han matat a Bernardino, el pare de Ramon, crec que era el dia 7 de novembre, o a primers de novembre. A Colauet el van traslladar a Madrid per a treballar. Després va eixir de la presó un home del mas de Garrido, Eduardo, l’havien tancat perquè buscaven el fill i no estava, aleshores van tancar el pare i quan va acabar-la guerra, va tornar el xic, alliberaren el pare i tancaren el fill. Eduardo ens va contar el que feien a la presó, com el tio Bartola el van posar a una sala on posaven els condemnats a mort i li donaven només pa i aigua, resmés de menjar. Això ens ho va contar quan va pujar al poble. Al seu fill em sembla que el mataren.

E. I els xiquets i les xiquetes, a la presó, que feien ?

M. Els cuidàvem.

E. Portaven una alimentació especial?

M. A la llitera els donàvem de pit i avant, dormien al costat nostre. Una xiqueta de mesos es va morir. Havia una finestra i per ella parlàvem els xics i les xiques joves que també estaven tancats al davall. De vegades d’altres sales venien allí i parlàvem per la finestra. Una volta de tantes un cassó de llet tret del foc perquè alli teníem un fogueret per a calfar la llet o fer arròs, sèmola per a les criatures, amb la llet calenta acabadeta de bullir li donen una espenteta a la xiqueta sense voler i li va caure la maneta dins i es va cremar. Jo tenia oli d’oliva que m’havien portat perquè la meua Natura no volia mamar i per a veure si menjava alguna cosa, semoleta, arròs, per això tenia oli, però una dona d’Almassora li deien “la formatgera” va dir de posar-li una mena de tint perquè deia que era el millor i a la xiqueta se li va infectar i es va morir.

E. Se la van emportar? Sabíeu on la soterraren?

M. Clar! se la van dur perquè allí havia gent del poble, la xiqueta era de Vistabella. Estava la tia Rosario de Colomer i també estava Bienvenida, Emilia, i van soterrar-la al cementeri de Castelló. Van deixar pujar a Ramón que també estava tancat allí, i Antonia, els dos i la xiqueta. Ramón va veure a la xiqueta morta i el dia següent la van soterrar, tenia 2 mesets. Després quan van dir-nos que se’ns portaven a Santander a la meua filla Natura la vam traure de la presó.

Ens havia arribat un paperet d’amagat on contaven com una xiqueta es va morir quan van traslladar de presó a altres dones, durant el trasllat van estar  a una església i allí va morir-se la xiqueta sense poder soterrar-la ni res. Així que ma mare es va quedar amb la meua germana Victoria, la meua filla Avelina, el meu germà Laurentino i ara també amb  la meua filla Natura.

A mon pare li van fer declarar, perquè mon pare era enterrador i volien saber on estava soterrat el capellà. Mon pare va explicar-los com l’havia soterrat, com es feia als capellans, del costat contrari i li va posar una senyal. Després a mon pare el van tancar a la presó i va morir més gent, on va posar mon pare la senyal van soterrar a més persones. Així que des de la presó el porten al cementiri per a trobar el capellà i en desfer la fossa va i veu un cap amb monyo i era la tia Filomena del Baladret. Després d’això li van donar la llibertat però després de donar-li-la i signar-la encara va estar nou mesos més sense eixir al carrer, no el volien, això són coses dels pobles.[1]

E. El va denunciar gent del poble?

M. Sí, sí.

E. I a vostè des de la presó de Castelló se la porten a Santander, amb més dones?

M. Des que entraren els nacionals a Vistabella, i una vegada finalitzada la guerra, van començar a tancar gent a la presó i després ens van portar a nosaltres a Santander, tota una expedició.

E. Se’n recorda vostè de les dones?

M. Sí d’algunes sí.

E. De Teresa Gash?, de l’Alcora?

M. Segur que la coneixeria, però ara no me recorde, coneixia a dones de l’Alcora, hi havia una que li deien Carmen i durant la guerra ajudava els milicians, la van tancar i li van posar pena de mort.

E. Teresa Gash ens contava que a la presó de Santander van matar una dona, i havia dues dones d’Onda majors de seixanta anys que van morir de malatia.

M. Sí d’això me’n recorde i també de les dos dones majors de 60 anys que van morir de malaltia.

E. I a la presó de Castelló va morir alguna dona?

M. No. Hi havia una dona d’Atzeneta, que tenia una filla, Amalia, el seu marit era electricista, eixa dona també va estar presa allí. Jo vaig estar dos anys, des del 25 de juny del 1938 fins al 1940, més de dos anys, uns 26 o 27 mesos, ho sabia, ara ja no me’n recorde bé.

E. A la presó de Santander estava vostè millor o pitjor que a la de Castelló?

M. Ens van posar al convent dels Salesians a dalt de la muntanya, allí unes poques dones en una sala, altres poques en una altra. Ens van portar a moltes, segurament a totes les que estàvem a Castelló i teníem que complir condemna. Era una altra cosa perquè a Santander hi havia monges i feien el menjar encara que no menjàvem el mateix que elles, quan cuinaven per a elles era una olor diferent.

E. I durant el temps que va estar a Santander va mantenir contacte amb la seua família?

M. Sí, per carta, i de vegades ens enviaven paquets amb menjar i també diners per a comprar coses.

E. I vostè durant eixe temps s’assabentava del que passava a Vistabella?

M. No, no res.

E. I a la presó feien alguna cosa de cosir, perquè tantes hores…eixíeu al pati?.

M. Sí feiem espardenyetes xicotetes.

E. I van fer amistats entre les preses?

M. Sí, parlàvem, ens coneixíem, hi havia gent de molts llocs diferents. Estava la tia Rosa de Xodos, un altra Rosa, les dues, érem tanta gent! Ens van portar amb un tren “borreguero”.

 Ja veus quan estava a la presó de Castelló i escoltaven de nit com els treien per a matar-los, quina classe de llet tindria jo per a nodrir a la meua xiqueta, allí sí que érem molta gent del poble, mon pare també estava allí, i quan els treien de nit per a matar-los ens pensàvem que ens matarien a tots. Allí estaven el tio Eduardo, el tio Pepe, el tio Paco i tota la família. A la cordada els van tancar a tots i després van matar-los i els que no van matar  van quedar més morts que vius.

E. Una vida molt dura…

M. Això no ho sap ningú, només el que ho ha passat, ah! i què fer, ho vam passar i avant!

E. I del seu home ja no va saber mai més res?

M. No mai. Quan entràrem a la presó unes xiques de Culla contaven com el dia que els nacionals arribaren al poble a uns que s’havien amagat a unes caixes  els mataren. El meu marit també estava per la “contornà”, ell m’escrivia perquè estava per tota la província. El dia que van entrar les tropes nacionals en Vistabella, la gent també el va veure, Epifanio i tal volta Martin el fuster que anaven amb els que fugien. A Epifanio el que després se’n portara detés el tinent Lobo i el mataren, el va veure i li va preguntar on anava; José, el meu marit, li va respondre que anava al poble a per Matilde i les xiques. I va dir-li: no vages perquè perquè al poble estan les tropes nacionals i aleshores ell se’n va anar cap a Benafigos. Allí es va trobar amb la tia Sandalia i a José de la Matrona que tenien un massot i es veu que el meu marit va passar per allí i va dir-los com quan anava cap al poble l’havien dit que no entrara; sí, sí, vine a la pallissa que hi ha una persona amagada i et contarà com ha sigut l’entrada dels nacional al poble (a Vistabella). La tia Sandalia diuen que li va donar d’esmorzar i li va preparar un berenar i ell va anar-se a trobar a la seua brigada i ja no es va saber res més.

E. Els nacionals en entrar van matar a soldats?

M. Sí, però de passar coses va ser després quan allò de la cordada, quan tancaren a tots i van matar a molts.

E. Quanta família seua ha dit que havia a la presó?

M. Mon pare, tres tiets del meu home, el tiet Pepe, el tiet Paco, el tiet Eduardo i molta gent del poble .Els teníem a tots i pensaves com els matarien també.

E. I quan estava a la presó de Castelló i contavacom sentíeu quan se’ls portaven a matar, aleshores a qui van matar?

M. Van matar el tio Bartola que ja ho he dit, a Ramon el pare de Ramon el de Manuela, a l’altre Ramon Ramón el tio Xaparro el que viu a prop de l’Església el van tancar a Catalunya, el van jutjar i matar, el jutjaren allí, el tancaren a la presó i allí va morir, no recorde quina presó era.

E. A Barcelona va morir un home de Vistabella que es deia Ramon Monfort.

M. Sí eixe, Ramon Monfort Alcón. Un del poble de malnom Morratges, era contrari a ell i va fer que el portaren a Barcelona com si haguera fet molt de mal; ell treballava i no es posava en res, si no haguera sigut per Morratges!

E. Quan la van alliberar de la presó de Santander com va ser, i on va anar?

M. Van posar-me en  llibertat a mi i a més, i vaig tornar al poble.

E. Amb tota la gent i l’ambient del poble?

M. Sí, i en  arribar van tancar-me tota una nit a la presó i com venia molta gent a veure’m no els va agradar gens. No tenia casa ni per a dormir, ni llençols, ni tovalles, res de res. I el caporal de la Guardia Civil em diu que no podia eixir de casa. Com, si no tinc de casa ? Si a més he de treballar, tinc dues filles! Va dir-me “maleducada”. Després vaig assabentar-me com abans d’arribar jo havia anat gent a parlar amb ell, però jo estava tranquil·la com si no res.

El meu germà Laurentino es va quedar amb mi tota la nit, jo tancada a la presó i ell fora al carrer a la porta. Recorde com li deia, veste’n a casa i llita’t gita’t???. L’endemà van alliberar-me. El meu nebot em deia: tu calla i no digues res. Però jo pensava en tot allò que havia treballat i m’havien llevat, el blat, les creïlles, tot. Calia presentar-se totes les nits a la Guàrdia Civil però a mi va dir-me el caporal: vostè siga a casa i isca on vullga, si ha d’eixir fora del poble m’ho diu a mi, però té llibertat per a anar pel poble. O siga els altres havien callat però havien de presentar-se tots els dies, jo vaig estar una nit tancada a la presó però no havia de fer-ho tots els dies.

Com no tenia casa anava a llitar-me a casa de la tia Manuela la muller del tio Bartola i em donava de menjar. Vaig treballar com “una burra” per a tots fins que vaig poder tindre terres pel meu compte.

E. Després amb els anys van anar a registrar-li la casa?

M. Sí, quan els maquis, van vindre algunes vegades, per a veure si tenia el meu marit amagat.

E. Això va ser només tornar del poble?

M. No, això va ser després quan els maquis anaven per allí. No em recorde ja molt bé, va venir “Pasacalles”. Va dir-me si tenia amagat el meu marit i jo li vaig dir si es pensava que era com una gallina damunt de la llenyera! Va dir-me: jo t’ho dic perquè faran registres, i a més per a rentar-se les mans va afegir: quan vinguen a fer els registres que no estiguen les xiquetes perquè es poden atemorir, ja veus!

M. Al mateix lloc que ara, però nosaltres com t’he dit vam estar a l’hospital, allà dalt.

E. I la caserna de la Guardia Civil?

M. Davant del bar del Pico Penyagolosa, on està ara el metge.

E. Quan feien la cordada dels presos qui deia a qui agafar?

M. Abans al principi de la guerra Gilberto d’Arnau Ulleres de malnom va escriure una carta passant informació i aquella carta la van agafar, van llegir-la i el van detindre, a Gilberto.

E. Això era al principi quan encara estava el teu marit al poble?

M. Sí, quan començà la guerra nosaltres estàvem a casa fent faena, i ens vam assabentar mentre segàvem, la gent passava dient: hi ha guerra, hi ha guerra! tots els que estàvem allí treballant no sabíem res. Va ser després quan se’n van anar voluntaris de milicians, a poc temps de començada la guerra. Van estar una temporada de voluntaris i tornaren. Després va ser quan el meu marit se n’anà de “quintas” perquè el cridaren.

E. Quan vostè es va casar quants anys tenia?

M. Divuit anys i mig.

E. M’han dit que al seu marit li agradava molt llegir i que la gent llegira ?

M. Ell no tenia cap vici de res, només li agradava llegir, quan venia de treballar la terra i si estava jo, s’asseia al balcó a llegir. Els llibres ens els van llevar tots, només ens tornaren els diccionaris.

E. Parle’ns vostè un poc més del seu home i la lectura.

M. Ell rebia llibres i revistes, i el diari el duien tots els dies, menys els caps de setmana que el pujaven dilluns. Abans de la guerra ens enviaven una revista

que es deia la revista blanca[2], però en acabar com no teníem diners!. Els llibres nostres se’ls portaren a casa del boticari, allí la gent llegia i estudiava. En casa només quedaren els diccionaris i el Quijote. Els de Franco ho regiraren tot quan entraren a casa, ho miraven tot per veure si havia alguna cosa amagada, les fotografies també.

E. El seu home estava a l’Ajuntament?

M. Sí, era regidor i més endavant va ser delegat de la CNT en la Gestora Municipal. El meu marit era instruït entenia, de coses de valor i quan es van posar els milicians a buscar, va dir-li a uns xics, que estudiaven per a capellans, que guardaren a l’Ajuntament les coses de valor per a protegir-les. Des de l’Església les portaren a l’Ajuntament, les capes, els llibres i tot el que hi havia. Si el meu home estava al poble no passava res, però si havia d’eixir per alguna cosa, després en tornar… Com el dia que van traure les imatges de l’església, la portalada era de pedra picada, veges això que mal feia!

E. Per si de cas venien els de l’Alcora?

M. Per a cuidar-ho.

E. Quins van anar a per les coses per a guardar-les?

M. Pons que era el tiet d’ú d’ells (dels que estudiaven per a capellans) i un cosí, Manolo, el de la tia Emilia.

E.En Vistabella la CNT es va formar abans de la guerra?

M. Sí, ja feia alguns anys.

.

E. El seu marit anava a temporades a treballar a Barcelona?

M. Ell es va criar sense pare ni mare i vivia amb un tiet, però el tiet es portava malament amb ell i per això se’n va anar a Catalunya, allí va buscar faena i li va passar de tot, va treballar i el van tancar a la presó de Barcelona.

E. Abans de la guerra?

M. Sí, cap l’any 1934. Jo també estava a Barcelona treballant amb amo al barri del Clot, allí vivia família meua, la del tio Domingo i un altre tiet meu ara tots són morts. Queden la filla i la neta. També mon tio Florentino el marit de ma tia Berdovina???.

T. També hi havia una família repressaliada al carrer “sense cap” la del canaster, Joanet, quan venia l’estiu em contava coses de la batalla de l’Ebre.

M. Joanet era germà de la tia Carme de Dulcinet.

T. Joanet ara és mort, farà un parell d’anys.

M. No ho sabia!

E. Sí, ell venia tots els anys a Vistabella i l’ultim estiu ja van dir-me, no vindrà, s’ha mort. Son pare va estar a la presó.

M. El pare de Joanet?

T. Sí.

M. Ah! No ho sabia.

M. El tio Dulcinet també.

T. Joanet va contar-me coses sobre son pare. Quan els maquis, va estar a Barcelona, era “canaster” i anava per les masies, al mas de Navarro dins d’Aragó per on anaven els maquis, i un dia es veu que…. ell estava fent canastes, el tenien fitxat perquè era d’esquerres.

N . El mataren els maquis?

T. No. Els maquis no, el tancaren perquè ell estava allí quan els maquis i això va ser suficient motiu, l’apallissaren tant que es va quedar sord. Van fer-li el juí a Saragossa i segons el fill, va tenir sort perquè ací l’hagueren mort. Joanet contava com que son pare era sord, i com ningú l’entenia un tinent que feia d’advocat va demanar un intèrpret aleshores van dir-li que el seu fill estava allí fora; el van fer entrar, i així va ser. El deixaren un any i mig a la presó, l’advocat va dir que les acusacions eren per tonteries i com ja portava 7 o 8 mesos a la presó, va fer 1 any i 6 mesos i al carrer.

N. Mira, després com estaven les coses, que un dia jo anava amb una xiqueta que li deien Mercedes, filla de l’alcalde i anaven juntes. Quan pujaven les monges de Castelló escollien a quatre xiquetes per a recollir amb un cabàs el que la gent del poble els donava, creïlles, fesols… portàvem un cabàs de creïlles i mongetes. Sempre que les monges pujaven al poble la mestra ens demanava qui de nosaltres volia portar el cabàs a les monges i jo sempre vaig alçar la mà, i també Mercedes i ella va dir-me: “tu no cal que alces la mà perquè no ho portaràs mai perquè eres la filla d’un roig” , a mi em feia molta il·lusió i la mestra de segur que son pare ja li havia dit a la mestra alguna cosa i la xiqueta també ho sabria, així que mai vaig portar el cabàs. En una altra ocasió van trobar un maqui mort a un embassament i ella va dir-me: és ton pare i ara el portaran amb un cotxe, i només es veien els peus; allò va afectar-me moltíssim. Ma mare estava al camp però a mi aquella xiqueta em deia eixes coses sobre els maquis i que mon pare estava amb ells, mon pare sempre estava amb tots ells.

M. I no estava enlloc, una vegada va venir la guàrdia civil per a fer un registres a casa nostra i van dir-me si havia pujat a Sant Joan que havia uns maquis. Al dia següent no m’ho vaig pensar i vaig presentar-me a la caserna, vaig demanar pel principal i li dic: Ahir van fer-me un registre a ma casa i van fer-me insinuacions sobre el meu home, jo vull que em diguen la veritat. I va respondre’m, no l’hem vist enlloc. Després van anar a casa d’una cosina meua i li digueren: hi ha que veure aquesta dona, vindre a mi i dir-me això. Jo l’únic que volia és saber on estava.

N. Hi havia tant d’odi que quan era alcalde el farmacèutic, Emilio Chillida, i donaven als pares uns diners per cada fill, una misèria, però quan ma mare anava a per les paperetes mai n’hi havien i mai van donar-li ni un cèntim. Ara, ella no va haver de comprar-nos espardenyes, perquè amb les soles d’altres ens les feia amb roba de llenç i eren molt fortes.

Quan anava a prendre la comunió a mi m’agradava molt llegir i també li llegia a la meua germana, un dia el capellà va dir-me aquesta doctrina no t’aprofita t’has de comprar un altra. L’altra era diferent però com jo tenia molta memòria i m’agradava molt llegir prompte la vaig aprendre i el capellà va preguntar-me fins les 17 fulls seguides a mi a soles, vaig tornar tremolant, ma mare va dir-me: què et passa? I jo li vaig contar com m’havien preguntat a mi a soles les 17 fulls. El capellà era mossén Pepe i era d’Atzeneta.

E. Havien més escoles al poble?

N. Dues, una de pàrvuls i una de majors

E. Te’n recordes dels mestres?

N. Sí de Donya Angelita, Donya Carolina i Doonya Pilar, aquesta va estar molt de temps. Donya Angelita era bona, quan portaven el sant amb la capelleta a les cases em buscava perquè anara amb ella per a distraure’m.

I quan havia de prendre la comunió ma mare mai anava a missa, però la meua “madrina” Antonia de Castillo anava tots els dies i ella volia fer-me el guió, una mena d’estendard, per a la meua comunió, i em deia: si eres la primera jo te’l faré, però mai el capellà –que sabia com de bé em sabia la doctrina– quan la meua madrina li preguntava mai li deia res, i com que no va tindre temps de fer-ho se’l va demanar a un xiquet i li va cosir per fora el meu nom.

T. A mi, recorde que el guió anava passant d’uns a altres, jo era el segon i just el moment d’agafar-lo es van posar a parlar el mestre i el capellà i no em feien cas.

N. I no te’l deixaren?

T. No, i les dones li deien a ma mare perquè no ho dius, i ma mare els deia, ells saben el que han de fer. Temps després vaig traure els meues conclusions.

E. Després de la guerra els obligaven a anar a missa els dies de festa?

M. No.

E. Es veu que si alguna persona no anava a missa i la trobaven treballant li posaven una multa.

M. Sí, això ho feien.

N. Hi havia que tenia creïlles amanides per a sembrar i com que era diumenge els feien tornar a sa casa.

E. Vostè quan els maquis recorde si van matar el pare de Toni?

M. Sí.

M. Ton pare i l’ altre que també mataren a la vegada, no eren amics.                   

T. Eren veïns.

M. No, no molt.

T. A la millor tenien disputes.

M. Vaig sentir que es van descobrir un a l’altre, i que això els va portar la mort.

T. Això s’ha dit sempre.

M. Així ho tinc jo entès.

T. També diuen si els torturaren i una dona des del carrer ho va sentir.

E. On els tenien tancats?

T. A la caserna, van estar dos dies allí. Van tenir temps de descobrir-se un a l’altre. Passaria a declarar un i després l’altre; eixes coses ells sabien com fer-les, ell ha dit això de tu, i a l’altre el mateix. Ells sempre es saludaven, i en temps de la batuda s’ajudaven si calia, no serien tan contraris, veritat?

M. A la casa de Luciano treballava un paleta de fora del poble, i el va anar a buscar una parella de la Guàrdia Civil crec, i van preguntar: Ací està Tal?, sí, doncs es ve amb nosaltres, i diu la tia Bernabina: un moment que li pose d’esmorzar; No cal, amb les pedres en té prou. Se’l van portar a Borriol i el mataren, no era del poble, havia pujat allí.

T.I tornant al veí de mon pare, el tio Manolo, tinc entès que estava treballant la carretera que feien cap al túnel, entre el mas del Prat i el túnel, en això arriba el capitán Lobo i diu: Pedro, a este home li pots preparar el compte perquè ací no ha de tornar més. Això després ho va contar una dona del poble perquè son

pare també estava treballant allí i a la nit estava molt preocupat i nerviós, s’han portat a Manolo!

N. I a l’home d’aquella dona del mas de Cutanda se’l van emportar també?

T. Bernabina va dir-me, fa un parell d’anys quan vaig parlar amb ella, ma mare mai va ser vídua. Tots sabem que se’l portaren a peu de l’autobús de la plaça de Villahermosa del Rio. Aquell dia baixaren, ella, el tio Manolo, la tia Marieta la mare de Bernabina a Castelló. Baixaren per Villahermosa i pujaren també per allí. Els esperava el capità de la Guàrdia Civil i va dir: vosté vaja-se’n perquè a ell ens el portem, així que després el matarien a un lloc o a altre. La meua germana Trinitat també ho deia, van saber on el mataren per la camisa, però no havia a soles un cadàver sinó al menys mitja dotzena. La néta de Marcelino un dia sopant a Sant Joan vaig dir-li: i del teu avi que saps?, sí, se sap on el mataren.

E. Sap vostè que va passar amb Epifanio?

N. Epifanio portava espardenyes als maquis de nit allà al cementiri, i el que seria el marit d’Avelina aleshores era jovenet i venia del molí la Roca al riu Carbo, també de nit a per farina d’estraperlo.

M. Perquè no el veieren.

Avelina (filla). L’enviaven amb el matxo carregat amb la farina i agafat de la cua i en passar pel cementiri el matxo va parar-se “fent rovelletes”, i mentre el gos no parava de fer voltes. Va mirar de reüll i va veure uns homes asseguts al cementeri. Abans, si penjaven a una persona la portaven al cementeri i li feien allí el velatori i va pensar, no res, seria això i no va dir res. Torne a casa i en arribar a l’eixida del poble on hi ha unes pallisses, va trobar-se el fuster i li va preguntar: d’on vens? Vaig a la pallissa, vinga! No va pensar a quina pallissa anava i no s’ho va dir a ningú. I el dia següent mentre llaurava quan va baixar sa mare a deixar-li el menjar va dir-li sa mare: sabeu a qui s’han portat hui, a Epifani, Ai mare! Diu tot trastornat, si el vaig veure de nit. No va dir res més per la por, perquè l’haurien fotut.

N. Jo vaig sentir que ho va contar a son pare i este a altres i es va assabentar Morratges.

A. No, no[3],el meu home va estar molts anys sense dir res per la por i ho va dir després quan ja havien passat molts anys. Perquè un dia per culpa del dels [confús] mas de l’Hostal que li va dir a la Guàrdia Civil alguna cosa i de poc els apallissen, el pare si el va apallissar per parlar, que ell anava a arrossegar pins pel pinar i no havia vist maquis enlloc!. Així que amb la por en veure allò del cementeri va pensar en algún accident, si algú s’hauria penjat i pensant en la gent del poble, de parlar res del món. I en dir-li allò sa mare quan li portara el menjar va cavil·lar, si serien els maquis els que estaven al cementeri, a tot això, a més a més ell encara era molt jovenet.

E. A Epifanio van anar a sa casa a per ell?

A. El vigilaven.

E. I no es va saber si el mataren?

N. Sí el mataren.

A. No.

T. A ma mare sí la van cridar després a la caserna el caporal de la Guàrdia Civil i li va dir que havien matat el seu marit, ja no calia esperar-lo. Ella ja ho sabia perquè quan el mataren a la revolta de Vilafamés en baixar la gent del poble va veure els cadàvers. A un acte de memòria a Vistabella fa uns pocs anys va contar-me el morico i dos o tres més, crec que ú de l’Alcora com cap a les 8 o les 9 van veure els cadàvers als bancals a vora de carretera i el tio Manolo estava allí mort amb la pipa a la boca, mira si van veure de detalls. Recorde que amb Rogelio del molí de l’Azor, el germà de Manuel quan es trobaven a la serra guardant les ovelles Rogelio em parlava, i jo tenia 11 o 12 anys, clar aleshores era un xiquet i em deia: a ton pare el van veure tal i tal, o siga que des de les 6 de la matinada fins a les dues que anaren de Vilafamés a recollir els cadàvers, mireu si el va veure gent.

E. Anaren de Vilafamés?

T. Clar de l’Ajuntament i els van soterrar al cementiri

E. I qui era” Morratges”?

A. L’amo del bar Penyagolosa, l’avi de Rosalia.

E. I sabeu com va ser la detenció del capellà, si es va barallar, si tenia armes?

M. A. N. No,no ho sabem.

M. Jo estava rentant la roba i el meu marit estava amb la meua filla Avelina al bar de Silvestre i van dir allí: s’han portat el mossèn a matar-ho i el meu marit es va quedar “pasmat” i va anar fins la plaça, al cantó vivia una tia d’ell, la Filomena del Castillo i va deixar-li la xiqueta.

N .Sí, mon pare estava cuidant de la meua germana al bar de…

E. Casa Silvestre?

N. Sí, mon pare estava cuidant a la meua germana al bar de Silvestre i quan va arribar la meua mare de rentar la roba, van entrar els del poble dient que havien matat el mossèn. Nosaltres érem veïns d’una germana del mossén i aquella dona després mai ens va parlar. Com si mon pare l’haguera mort i mon pare no va tindre res a veure amb això. Mon pare tenia a la meua germana menuda i ma mare estava rentant la roba a la font de la Umbría, cap a la costera. Com si l’ haguera matat mon pare! i ell no va tindre res a veure. Si justament ell va guardar tots els llibres de l’Església a l’Ajuntament per a protegir-los.

A. Diuen que quan mataren el capellà va ser perquè pujaren de l’Alcora i els obligaren, en el poble no volien fer-ho.

N. Mon pare li havia avisat perquè anaven matant pels pobles de la Plana i va dir-li: mossèn vostè s’ha de amagar, al periòdic he llegit el que està passant. Ell deia, no tinc de por, no he fet mal a ningú, l’home estava confiat!

La seua germana li deia a mon pare, mire no sé on el podria amagar, ni vull tampoc que vostè m’ho diga, vostè amague’l bé perquè si pugen els de l’Alcora el mataran de segur.

M. Li deia que l’amagaren perquè no el veieren.

A. Havia un home important de malnom”Patacalles” però com era important no el van matar, era amic i còmplice de Morratges. “Patacalles” feia favors a uns i altres, des dos bàndols, i els beneficis per a Morratges i els altres a la presó amb culpa o sense.

E. També van haver-hi execucions al mas de Collet, al mas dels Arcs, i les víctimes no són als llibres d’enterraments, no se sap quines van ser.

M. Sí, al mas de Collet van matar.

E. Se sap alguna cosa de la família que va posar el monòlit i la foto?

M. Van pujar al poble i crec que van posar un nínxol.

N. A ú del mas de Collet, a un soldat crec, li posaren un nínxol a Vistabella. Després se’l portaren, s’ha parlat, no se sap quina era la família, no se sap res. El dia de Tots Sants, mai anaven a posar-li flors, i una volta ú que sabia quins estaven soterrats a cada nínxol anava dient: ací està tal,allí el mossèn, allà el que mataren al mas de Collet.

E. Recorde com se va formar el comité a Vistabella i quins ho van formar?

M. No.

E. M’han contat que per a treure jornals feren carbó i el portaven amb uns matxos a l’Església, i després en camions al mas dels Racons.

M. Si però no sé qui ho va fer ni qui no. Que el van fer sí, perquè anàvem a Xodos a veure a la mare del meu marit, era la mare dida i estava maleta i per a pujar a Xodos ho van fer pel mas dels Racons i ho vam veure.

E. Els homes treballaven al camp d’aviació, el jornal era de 10 pessetes.

M. Allí treballaven els dos germans didos de mon pare, molta gent de Vistabella, si els dos germans de llet pujaven i es quedaven a una casa on els feien el sopar.

E. On estava abans sa casa?

M. Al carrer San Roc.

E. Es troba cansada?

M. No sé com estic.

E. Està molt bé , molt desperta, però jo li pregunte si està cansada pel temps que porta parlant.

M. Són els anys, el cap no sé com està.

E. En casa de Silvestre es reunien gent d’esquerres?

M. Si, al café tots els que volien.

E. Sentien la ràdio?

M. Ui! No recorde si n’hi havia.

A. La primera del poble la va comprar la nostra cosina Antonia la de Castilla, sonava i la gent deia: on estan amagats els que parlen? I miraven per darrere.

N. També es tancaven totes les portes i s’escoltava la Pirenaica[4].

E. Això va ser molt després.

M. La meua madrina era de missa i el seu home molt d’esquerres i la sentia.

E. Les dones també anaven al café Silvestre?

M. Sí, jo anava amb el meu home quan volia, no moltes vegades però…

E. Tinc entès que un dia estaven llançant llibres per les finestres de la casa abadia i el seu marit es va enfadar molt i va intentar parar-ho.

M. El meu marit posava ordre.

E. Això he sentit dir.

M. I si feien alguna cosa d’això ho feien quan ell no estava, així va passar el dia de l’Església perquè a ell no li semblava bé.

E. Diuen que el calze de San Joan era una fortuna i s’ho va portar el capellà.

M. El meu marit li deia a la dona que estava allí, la tia Dolores, era masovera i va dir-li: guarde’l vosté això amb la seua roba perquè si ho veuen l’agafaran. La dona ho va guardar amb els llençols a un baül durant tota la guerra. Després va entrar un capellà i se’n va portar tot, el sant, la capa, el calze. La capa està a un museu a París. Es van portar fins una cantarella d’antiguitat. Hi havia moltes coses de valor, se’n portaren els quadres de l’església i de la sagristia, aquell capellà es veu que s’ho va portat tot i no va deixar res. De fet ja li havia dit al tio Ramon: puge i li lleve la capa al sant, i ell es va negar; si vol se la lleva vostè, jo no ho faré i ho va fer el capellà.

E. I això on?

A. A Sant Joan de Penyagolosa, també se’n van emportar la capa del Sant.

E. Vostè quan estava a la presó, se’n recorda d’un home de Vistabella sastre que va morir a la presó?

M. Francisco era el sastre.

E. Francisco Peris.

M. El tio Quico va morir a la presó? No estava al poble, estava a Castelló.

E. Vostè estaria la presó i no s’assabentaria.

N. Seria el pare de Paco i Manuel?

M. I tenia un germà David, el pare de Teresa

A. Tota eixa família és del mas de la Lloma de Vistabella

E. Vostè se’n recorda de moltes coses en sap molt, ara a l’agost farem un homenatge a tots els que moriren i el seu descendents.

M. Me n’alegre molt d’això.

N. També van morir els que apallissaren molt a la presó i quasi els mataren,

com el tio Rodrigo, Dulciber, moriren a conseqüència dels apallissaments després a sa casa.

M. , no van morir a la presó sinó a sa casa.

E. Havia un altre que sí el van afusellar, Rodrigo Tena

A. Qui seria, mare?

E. Rodrigo i Benigno.

M. Benigno i José, eren dos amics. Benigno era un xic del mas de Nello, i José era el marit de la tia Rosa de Carlos, eren d’Atzeneta, Rodrigo ara no ho sé.

N I Rodrigo no sap qui era?

M No ho sé, ara no ho sé qui és

A. Vistabella era molt gran perquè hi havia moltes masies al terme.

N. Mon pare abans de la guerra, quan es vivia a totes les masies ja li va dir a la meua mare: totes estes masies estaran tancades i ara tants animals per llaurar la terra, després no caldrà ningú perquè hi hauran tractors, les màquines ho faran tot, segar, batre, tot.

M. Perquè ell llegia això de les màquines, de batre, de llaurar.

E. Quina edat tenia vostè quan es va casar?

M. 18 anys i mig.

E. El seu home vivia al poble o a alguna masia?

M. Al poble, tenia 7 anys més que jo.

A. Però sí pertanyia a una masia, ma mare no, la seua familia era del poble, però la de mon pare era de masia, la mare de mon pare era del mas de l’Hostal i la mare del meu avi per part de ma mare de l’aigua d’Avall i també tenien família al mas de Cleric.

M. Sí, sí al mas de Cleric teníem família.

N. I’Avi Pepe del mas de l’Hostal.

A. Per part de la meua avia el mas de l’Hostal i de part del meu avi el mas de Celades.

E. I ha dit vostè que l’última noticia del seu marit va ser per Benafigos?

M. Sí, l’última.

N. És que ella de vegades tots els dies rebia una carta.

M. Sí quan escrivia, mira em recorde… 21 Brigada Mixta, 88 Batalló 4ª Companyia, Equip móvil Base Turia. Eixa va ser l’última adreça, i me’n recorde sempre. Va estar ferit a una mà i es va curar a casa, després se’n torna a la “mili”, un dia un company passant revista diu: Safont té una filla i encara no la coneix, doncs 48 hores de permís, això era per Ares o per ahí, era de vesprada, i de nit i tot va arribar a casa sobre les 12 o la 1de la matinada a veure a la xiqueta i va estar 48 hores.[5]

E. Guarde vosté les cartes?

A. No, li van furtar tot, només te dos fotografies, una és copia d’una fotografia, està en un marc allí a la prestatgeria.


[1] Declaració indagatoria de Ramón Alcón Safont en el seu Consell de Guerra Sumaríssim

En Vistabella a diez de julio de mil novecientos treinta y ocho, ante el Sr. Juez Militar núm… asistido por mí el Secretario, comparece el inculpado del margen, el cual es exhortado a decir verdad en lo que sepa y se le pregunte, habiéndolo ofrecido Preguntado a tenor del artículo 457 del Código de Justicia Militar, dice: Que se llama

Ramón Alcón Safont  de edad cuarenta y nueve año, natural de Vistabella provincia de Castellón partido judicial de Lucena del Cid vecino de Vistabella de estado casado de oficio enterrador hijo de Senon y de Brígida no ha sido procesado por delito no sabe leer ni escribir. Preguntado convenientemente manifiesta:

[…] Que pertenece a I.R. desde el año 1931 y a la C.N.T. a partir del 18 de Julio de 1936.

Que hace aproximadamente unos diez años fue enterrador de este pueblo y que fue destituido por espacio de unos cinco años. Que el Ayuntamiento que había el 18 de Julio de 1936 le volvió a dar el empleo de enterrador.

Que el día que fue asesinado el Sr. Sacerdote D. Manuel Tenesa Palan, el que es el Alguacil que entonces había fue a buscar al declarante a su domicilio para que inmediatamente se dirigiera hacia el Cementerio sin que le diera explicaciones de ninguna clase; que cuando llegó a este lugar se encontró en la puerta de dicho Cementerio a un grupo de milicianos con el referido Sr. Sacerdote al que tenían atado con una cuerda esperando al que declara para que les abriese, y seguidamente se lo llevaron hasta la mitad del Cementerio y dejándolo adelantar unos pasos, dos de dichos milicianos llamados Antonio Folch Monfort y Ramón Robres Monferrer le hicieron dos disparos cada uno cayendo muerto a consecuencia de dichos disparos y que los cuatro tiros los recibió en la cabeza. Y que inmediatamente le ordenaron al que declara que lo enterrase y que no es cierto intentara levantarse en el momento que procedió a enterrarlo, así como tampoco que se le cortara el cuello después de muerto, sino que fue enterrado normalmente a lo que también ayudaron los antes mencionados y otros dos que se quedaron haciendo guardia en la puerta del Cementerio llamados José Tena Allepuz Benigno Miravet Escrig y en compañía de estos últimos otro miliciano forastero que el declarante no conocía.[…]

[2] Revista Blanca, publicació del pensament anarquista fundada per Federico Urales, pseudónim de Joan Montseny, pare de Federica Montseny, ministra de Sanitat per la CNT al  govern de Largo Caballero

[3] Hi ha una versió diferente per part de les dues germanes, Natura parla del que ha sentit i Avelina del que sap pel seu home. I també una discrepancia sobre la seua mort.

[4] “Radio España Independiente, Estación Pirenaica”

[5] Notes del gendre de Matilde Juan Bou marit de Natura, sobre alguns dels temes tractats en l’entrevista feta a Matilde.

Al pare de José, li deien Juan Safont, va tenir un bar al poble i quan se li va morir la dona, és a dir, la mare de José, no es va trobar amb coratge per a portar el bar i cuidar dels dos fills, i se’n va anar a Castelló. Allí amb un altre home va posar un arguadenteria però el negoci els va anar malament. La filla s’havia quedat amb els avis, però José estava a Castelló amb el pare i estudiava als Carmelites. Juan després va decidir anar-se a Cuba, i es veu que guanyava diners i els enviava al col·legi on estava el seu fiil estudiant fins que va arribar un moment que va deixar de fer-ho i José ja no va poder continuar amb els estudis. No es va saber res de Juan Safont fins al cap de molts anys que es va presentar al poble una dona de València amb un xic, la qual deia ser la muller de Juan, ja que s’havien casat, però ell s’havia mort, no va dir si a Cuba o a València o on, en veritat no va aclarir res. Aleshores José tenia un tiet, germà de son pare, que no tenia fills i el va recollir, li feia treballar la terra i  li donava de menjar, però com a més a més el maltractaren Jose  va decidir anar-se’n amb el seu avi. L’avi vivia al carrer San Roc, i ja era molt vellet; en el mateix carrer vivia a un costat l’avi Pepe i al altre l’avi Juan, aleshores va començar a pensar i  decidir quina cosa  fer de la seua vida. En tant a la meua dona Natura— filla de José i Matilde— va naixer al començamnet de la guerra, primer quan era de mesos va estar amb sa mare a la presó de Castelló i després quan a Matilde la van traslladar a la presó de Santander va quedar-se al poble amb l’avia materna. En eixir Matilde de la presó ella tindria 3 o 4 anyets. La Guàrdia Civil un dia darrere de l’altre entrava sa  casa a fer registres. A més de tant en tant Matilde i les seues filles escoltaven dir a la gent sobre si son pare estava amagat, si estava amb els maquis, i aquests comentaris i l’ambient a Natura la va marcar de per vida.  Quan durant els  últims temps dels maquis a Matide li feien els registres, vivien on la tia Ludovina al carrer del mossen, la tercera casa— una menudeta que hi ha —

Aleshores durant tot el temps  van haver de patir una continua repressió.

En aquells temps  obligaven a tots a fer la salutació feixista, a la paret de l’Església van pintar una creu blanca i negra, la creu pels caiguts, i quan passaves per davant calia alçar el braç i fer la salutació. Jo passava per davant i em donava coratge fer-ho, tenia 6 o 7 anys. Hi havia ú que estava de guàrdia i deia: eh, tú!—era fill d’un falangista, de Recaredo— era un xiquet com jo! Anava vestit de falangista. Si algú no saludava la Guàrdia Civil l’amenaçava.

En aquells temps  obligaven a tots a fer la salutació feixista, a la paret de l’Església van pintar una creu blanca i negra, la creu pels caiguts, i quan passaves per davant calia alçar el braç i fer la salutació. Jo passava per davant i em donava coratge fer-ho, tenia 6 o 7 anys. Hi havia ú que estava de guàrdia i deia: eh, tú!—era fill d’un falangista, de Recaredo— era un xiquet com jo! Anava vestit de falangista. Si algú no saludava la Guàrdia Civil l’amenaçava.

Al meu sogre el van matar dos companys de servei militar, això és el més gros, i del poble, del poble! eh? Anaven junts  a la guerra possiblement de la mateixa quinta,  o per poquet. Les últimes notícies d’ell van ser d’una masia de Benafigos, per on va passar. Després d’aquell dia la seua dona i les seues filles no van saber res més. No va poder entrar al poble perquè  pel camí van dir-li que al poble havien entrat els nacionals i per això se’n va anar cap a Benafigos a trobar els seus companys, pot ser en aquells moments o a l’altre dia o l’altre…diuen que va haver-hi un combat per la provincia de Terol, o de Castelló, aleshores el front estava a Terol

El que conte és perquè m’ho han dit i ho he sentit dir, va haver-hi un combat entre Castelló i Terol, ja al terme de Castelló i  després  els rojos van poder fugir, —la colla on anava el meu sogre— es veu que anaven per la part de Morella; en aquell combat no li va passar res, ja que després del combat comptaven els ferits, els morts i pel que em van comptar ell estave allí present. Era l’assistent d’un home que portava galons, en aquells moments s’anaven retirant els homes, en un dia de molta calor i estaven cansats per això  es van posar a la sombra a descansar,a fumar-se un cigarret, beure aigua i alli van estar una estona, i dos criminals, que és pot dir sinò! Van veure allí dos homes descansant, i com portaven ulleres de llarga vista els van reconéixer, són tal i tal, i no s’ho van pensar res, amb el fusell els van disparar un tir a cadascú.

Les tropes no anaven sempre juntes, perquè era una retirada, Ells descansaven a la sombreta, la resta aniria més endavant i darrere segurament també perquè aquests més enraderits van ser els que els van trobar morts pel camí . No va haver-hi cap testimoni de l’assassinat, anaven tots separats per la muntanya, al peu , al pendent, i si després s’ha sabut ha estat per ú dels assassins, un tal Àlvaro Robres que es jactava  de dir-ho pel poble. José no està ací, el vaig matar jo.

Com he dit abans quan els maquis es pensavem si estaria amagat per alguna casa perquè com no saviem si estava mort, i el tal Àlvaro  deia: no el trobareu perquè el vaig matar jo i Wenceslao en Vilar de Canes, a ell i al  seu company. Això ho vaig sentir dir de xaval, si estavem al bar ell acostumava a dir-ho. A Wencelao no s’ho vaig sentir dir mai. Abans dels maquis ja ho contaven, abans i després però la meua sogra no feia cas, fins i tot jo també s’ho vaig dir però ella pensava que era un romanç i no em feia de cas. I encara que així fora, manava la dreta, qui podia donar un pas, si a la meua sogra tots la tenien fitxada per ser la dona d’un roig? No es podia obrir la boca sobre l’assumpte.

Matilde per part  els veïns sempre ha estat be considerada perquè ni ella ni el seu home havien fet mal a ningú. José era una bonísima persona, el que va passar és que estava on estaven molts i en aquells moment no hi havia un altre remei que estar. Ell feia el que li manaven ja que era un assistent, crec que ací al poble va estar empleat als carabiners d’assistent com he dit o d’una cosa pareguda, i si li manaven: vesten a tal masia o a tal i els dius que porten el ramat al poble, doncs ell ho feia perquè li ho havien manat. Álvaro, el que deia haver-lo mort quan la guerra estava al mas de l’Alforí, tenien un ramat d’ovelles i un dia va anar el meu sogre amb un altre a dir-los que al dia següent portaren el ramat al poble i crec que per aquesta raó li va prendre malicia, dic jo eh?, perquè se li escoltava dir allò de la mare que els va parir i coses així des que passare això.  Mireu ,la rancúnia on pot arribar!

El cas és que del meu sogre ja no es va saber res més. La veritat és que era com si la gent de la part roja no existiera, a més si sabien d’un roig el buscaven per tot el poble i el tancaven a la presó, haguera fet o no, solament per les seues ideies i a més a més sempre apuntats al llibre de la guàrdia civil.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top