Testimoniatge d’Antonio Gimeno Roca

Gimeno Roca, Antonio, 1928-2020 Benicassim, Plana Alta. Guerra civil, bombardejos, repressió, vida quotidiana. Entrevistat el 28 de desembre del 2012 en Benicassim per Juan Luís Porcar i Maribel Peris.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació entrevista oral
continuació

LLEGEIX EL TESTIMONI

Mon pare era guardia d’assalt, cabo a l’any 1936, a Castelló n’havien 19, de guàrdies, i el 18 de juliol el govern civil els va enviar cap a Madrid i se’n van anar en un autobús militar. Durant el viatge vam tenir que intervindre en alguna mena d’aldarull. El 19 vam arribar a Madrid. La trucada era des de Carabanchel alto, allí arribarem a un convent enmig d’unes jardineres, als voltants del convent, i hi va haver un enfrontament, és a dir els van rebre a tirs i va morir mon pare. Li van fer els honors i a ma mare li abonaven la paga de sergent. Després ens van oferir a algú de la família el seu càrrec i el meu germà gran el va agafar.

Quan l’alçament militar ma mare va acudir al Casino Antic, allí estaven les oficines, jo tenia 7 anys i va baixar ja les escales plorant, erem una familia no adepta al règim i li van llevar el sou de mon pare, i van començar les penúries. Va posar una casa d’hostatge al carrer Catalunya, al mateix carrer que viviem, per a guanyar-se la vida. Recorde que allí es va hostatjar un capità de la Guàrdia Civil que li deien Vicente Donoso Garcia , crec que era de Cáceres. Ja veus tants anys i ara fa poc vaig esciure a l Ajuntamnet de Carabanchel demanant per la mort de mon pare i van respondre’m que allí no constava res i em donaren una adreça de Madrid on dirigir-me per escrit i allí tampoc sabien res.

El primer bombardeig de Castelló va ser de barco, us conte una anécdota: nosaltres viviem al carrer Catalunya número 10, a la planta baixa era una fàbica de manisetes del sinyor Pepito Ferrandis Salvador i a la part de dalt de la casa vivien 6 famílies a una terrassa correguda. Allí estavem nosaltres crec que de nit sopant quan va ser el bomberdeig i va caure una bomba davant el bar Castelló a una casa de rodes de cotxe, i un troç de metralla va fer punta en la porta de la nostra terrassa justament a l’alacena. Quan el primer bombardeig, no teniem ni ideia que anaven a bombardejar.

La gent entesa distingia pels tocs si era de barco o l’aviació i deien el que calia fer en cada cas. Quan la sirena feia un toc llarg era de barco, si feia tres curts era l’aviació. Nosaltres ens anavem cap al cementeri i això es veu que era el pitjor. Poc a poc vam assabentar-no, ens va entrar la inteli·ligència.

Vam ser pioners quan es van començar a fer els refugis, davant de la clínica de Palomo, al costat de la casa de Chillida. Portavem un mocadoret que ens va donar crec que l’Ajuntament. El refugi tindria una entrada pel carrer Catalunya i un altra per Ribalta on estaba el fotògraf Riau. Treballaven els homes a pico i pala i els xiquets anavem amb una campaneta per avisar a la gent perquè vingueren a fer una cadena. Recorde com els mes rics accedien als refugis des de dins de sa casa.

Així fins que es van fer els refugis públics que eren una meravella, els feien amb corbes per a millor protecció i amb bancs per a seure. Pocs dies abans d’entrar els nacionals vam passar dos dies dins del refugi i ma mare que criava conills al terrat el cuinave per a baixar-lo al refugi de menjar. Tota la guerra baixant i pujant del refugi. Als xiquets ens feien anar amb un cordellet al coll del que penjave un palet per a posar lo entre els dents i així davant el soroll de les bombes si tancavem la boca no teniem el perill d’esclatar els timpans.

Això li ho contava jo l’any 1957 treballant a Inglaterra a un lord de la marina anglesa i també ho vaig contar després a la Font Tallà quan vaig treballar de majordom, a un coronel que estava molt interessat per tot allò referit de la guerra civil española, quan anavem al mercat li mostrave el campanar del fadrí on estaba la sirena, li deia a nosaltres com a vostés ens van bombardejar els alemanys.

Quan els bombardejos jo tenia 9 anys. El passeig Ribalta aprofitva per a tot, per allí passejaven militars alemanys però de la legió Cóndor no ho recorde. Ma tia Teresa vivía a la Ronda Mijares, estavem al refugi de la Farola i en eixir es vam trovar sa casa en runes, li va caure una bomba a sobra i només quedavan 4 coses, entre elles recordé la màquina de cosir. Por, molta por i patiment, veiem que els majors tenien molta por, sempre caminaven pegadets a les parets

I encara més patiment en entrar els nacionals quan ma mare la van declarar a ella i a tota la família no adeptos al régimen sense la paga de mon pare després de treballar 31 anys. Però en ma casa no es parlava d’aquestes coses, de les coses de la guerra per por a la represalia, s’escoltava la pirenaica coberts amb una manta i la BBC , això es va accumulant i vaig decidir-me ja més gran anar me’n d’este país però jo només volia anar-me a Anglaterra. Primer com que jo no tenia estudis amb aixó de la guerra i ja tenia 12 anys i si no treballaves et mories de fam i un dia va dir-me ma mare: Tonico allí volen un aprenentet, a la Gavina al carrer Enmig era l’imprempta dels senyors Eliseu i Enric Forcada i vaig treballar allí i mireu conserve un llibretet de poemes els primers de Bernat Artola editats allí l’any 1945.

També recordé quan entraren els nacionals que nosaltres estavem al refugi de la Farola i en eixir, els morts!, animals també pels carrers, van ser tres dies i la major part de gent als , eren els que es deien els rojos, i es comentava que quan els nacionals entraven pel carrer major molta gente va eixir Viva Franco!! I encara hi havia combat i van morir, quan de patiment quan entraren per a nosaltres!. El senyor Pepito o Jose Ferrandia Salvador que després va ser Presidente de la Diputació, era de dretes i falanigsta ens va donar un salvaconduct per anar a dina ra l’Auxili Social ,aixó era un privilegi, este senyor va fer la Bartola.

Fes camí amb Memòria

Vols col·laborar amb el Grup, vols rebre el nostre butlletí? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

    Scroll to Top