Testimoniatge de Antonia Fonfria

Fonfria Antonia, Borriana Plana Baixa. Guerra civil, repressió, vida quotidiana. Entrevistada per Teresa Armengot.

ESCOLTA EL TESTIMONI

gravació oral

continuació

LLEGIU EL TESTIMONI

Testimoni: Antonia Fonfría

Participants: Entrevistadors (E1, E2), Jose (J), Persona (P1)

Duració: 65’ 24’’

Antonia: És el mateix, ací està la data, perquè jo ho he tret del treball del meu nebot, que està més sintetitzada la part de la seua àvia, està més ampliada, vos les puc deixar, i així un dia podeu anar. Però si parles de la depressió, hi ha un document que ma mare, no dóna eixe document quan falte un any, que això està gravat en vídeo, tampoc quan ells fan el llibre, ma mare no està ja, però jo sóc la que prepare les fotos i el meu germà ho gestiona perquè és el seu fill el que té contacte amb la professora.

Entrevistadora 1: La seua mare quan va faltar?

A: Ma mare l’any 2002. Però és que, ací havíem de canviar un document que, jo com no sé qui sou, jo me l’he hagut de buscar. Però que és molt estrany que ma mare, bé, ací no és estrany, perquè ella no sols conta la seua vida, però és estrany que el meu germà no tinga la lucidesa, ni jo tampoc, que això podia estar ací.

E1: Això està ací?

A: No. Però resulta que la comissió, la fulla que falta ací, eixa fulla la tenen el meu fill i el meu germà, que ho tenen complet. A mare l’any 1961, va estar represaliada pel Tribunal del Públic, cosa que ma mare era molt llesta, i no ens va dir que anava el tema, perquè va vindre la Guàrdia Civil a buscar-la i aleshores el meu pare i ma mare van anar a parlar amb el cap de la caserna de la Guàrdia Civil de Borriana, i això era en el 1961. I açò és el Tribunal de quan la repressió, però tu saps això com no ens assabentem? No com investiguen, això ens adonem quan es demanen els papers, perquè ma mare diu: «Si ton pare és militar, cobra, jo que he sigut infermera militar, també he de cobrar», en traure els papers per a ella cobrar i justificar que era infermera, apareix aquest paper. Ma mare, quan està en l’hospital hi ha un senyor que li diuen Devís, que tu hauràs sentit alguna vegada parlar d’ell, Vicente Devís, és del Partit Comunista, i llavors Vicente Devís, fa que qui vulga que s’afilie, perquè ma mare sempre quan en els llibres i tot, ella sempre ha sigut del sindicat, no tant de partit polític, ella era d’UGT. Ara que passa? Que diu que: «Casada con un Teniente del ejército rojo, y aunque de ideas izquierdistas no se le conoce ningún delito de sangre», és a dir, que en l’any 1961, fan una investigació del Tribunal de Orden Público, que jo després quan m’he fet major, m’adone del que és això… A mi m’estranya que ma mare, que era tan llesta, que tot el del Tribunal venia arrossegant-se de molt de temps, ella això seu calla. A mi m’haguera agradat que eixe paper haguera estat ací en la seua vida, perquè això és tan important com el que ella diu.

E1: Ell era infermera de guerra, el seu home, ton pare, militar. Que els va passar a cadascú?

A: No res, perquè la família del meu pare, ell és murcià, i ma mare està d’infermera a Lorca però es coneixen ací. Ell va vindre ferit, i resulta que a ma mare se li havia mort son pare i després, en 1939, es mor sa mare, i la meua mare es queda en dos germans de 18 anys i un altre de 9, aleshores ma mare es casa en Lorca i se’n va a viure al poble del meu pare. Els dos són molt d’idees d’esquerres, però els altres són molt feixistes.

E1: Quin poble?

A: Abarán, al costat de Cieza, on està ara Casado que tira pinyolet. Aleshores a ma mare no li passa res durant la repressió, però sí que li passa al seu germà que tenia 5 anys menys, perquè quan ve a Borriana, un amic que després, a l’hora de morir, jove, va demanar perdó, i Elies ens ha dit al Front que som uns feixistes, i els van tancar. Va estar trenta-tres mesos a la presó de Castelló, i quan van fer el judici, el van declarar innocent.

E1: Li van fer un Consell de Guerra.

A: És que les coses no sé com funcionaven perquè a veure, encara que jo tota la meua família ningú sap res… Tot està ací i el meu germà… Dos som els que més sabem. Després, jo entre altres coses, sóc cosina germana de Paco Ventura Fonfría, que és escriptor i poeta i jo li deia: «Què, tu ara de la dreta? Els teus pares i els meus parlaven dels comunistes davant de tu, i davant de mi no parlaven», i el meu oncle sí que va estar a la guerra, tancat, i a més a més, després el van enviar a Alsasua a fer el Servei Militar.

E1: A d’ell com li deien?

A: Elias Fonfría Villaroya. Em pense que les meues cosines voten a la dreta. Ell quan estava en Alsasua es va casar amb una navarresa, i les navarreses són molt beates. A propòsit d’això, jo tinc la història de ma mare, el seu avi era Carlí i els carlins van ajudar durant la guerra, després m’assabente de més coses…

E1: A ta mare com li deien?

A: Antonia Fonfría Villaroya. De ma mare també li puc donar la seua nòmina.

E1: I a tu?

A: Antonia Martinez Fonfría. Però ma mare, el que passa és això, un dia ma mare va a l’UJI a fer una xerrada als alumnes, i ella a pesar de tot… Això és del dia que va anar a l’UJI, que eixe dia no estic i està el meu germà, el nebot, Rosa, alumnes… Mira, tu coneixes a Isabel Corell?

E1: Sí.

A: Doncs ací està el seu oncle, que sempre dic que he d’anar a parlar en ella i no vaig mai.

E1: Isabel Corell… Jo conec a Isabel la que done classe de francés.

A: Ella no. Isabel la que el seu pare era practicant, Ricardo Corell, el metge, doncs la germana. Ací en aquesta nòmina, açò ho ha fet tot Rosa Montlleó, nosaltres no hem fet res, ací està el que cobrava, el metge, en Juan Forner, que en realitat és Domingo, però tots li deien pel segon cognom, i aquesta Isabel és la seua filla. Ací està… Hi ha dos que conec.

E1: Jo conec a la neboda.

[conversa irrellevant]

A: Ma mare és aquesta, perquè en el llibre, Rosa s’enganya i posa que és aquesta, i aleshores jo ho he canviat. Ací tens el llibre que va estudiar… Jo sóc mestra de taller, i en estar jo afiliada a la UGT, un dia agafant el llibre de ma mare m’adone que no és. Vols veure el llibre?

E1: Ja ens l’ensenyaràs.

A: Açò és una foto, i aquest el diploma, que quan lliges la seua vida, ella té una sèrie de voluntariats però també té estudis, i després un examen, i després li van donar el diploma i a més a més, després de tindre el diploma, si hi havia 18 persones a Borriana, la meitat d’eixes persones, entre elles ma mare, les van militaritzar i les altres es van quedar a l’Institut Nacional.

E1: Ella va treballar d’infermera ací?

A: Sí, sí. Fins que el 1938 van anar a l’hospital.

E1: On està l’hospital?

A: Al costat de Sant Blai.

E1: Ella vos ha contat coses d’abans de l’evacuació? De com era l’època de la guerra, com era la rereguarda i bombardejos…

A: El bombardeig només està a l’hospital. Venia el bombardeig i pujava a la torre i sí que em contava que hi havia un metge que es deia en Pedro, era ginecòleg, i tots deien: «Ja venen els nostres! Ja venen els nostres!», potser seria la pava, jo no sé si eren nostres o dels altres. Però allí deien que venien els nostres, i en Pedro dia: «Els nostres enemics», si bombardejaven un poc, serien republicans, no serien els altres, perquè com en Pedro, que sent de dretes, no diria els nostres enemics.

E1: El que passa, és que els bombardejos normals, els feien els alemanys i els italians.

A: La Batalla de Llevant.

E1: No, no. Després va haver algun bombardeig republicà, però molt localitzat. El que estem intentant esbrinar són els bombardejos que va patir Borriana abans de la toma dels carlistes.

A: També s’haurà d’explicar molt, perquè es vol llevar la voladura del campanar de Borriana. I ara què? Eixes coses jo no tinc ni dades ni res perquè quan això va passar ma mare no estava a Borriana.

E1: La teua mare quan se’n va anar?

A: En el 1938, quan se’n va a l’hospital de l’Alcora, al de Castelló i al de Borriana. Ma mare està sis dies fins que els organitzen tots a València, que justet està, que eixa persona tindria cinc anyets en la casa d’Enrique Monsolís. Estaven allí perquè els havien adjudicat eixa casa, ella i la seua germana i a una altra persona.

E1: Sí perquè es van escriure unes memòries seues.

A: Això ma mare sí que ho diu, que a ella li conta tot, i al net, i a més està tot escrit. Teresa, el que ara ací hi ha persones de la Salzadella i ja veuràs, hi ha dues persones d’Eslida, i que sempre van a través de Rosa Montlleó, a potser podeu tindre més…

E2: A nosaltres sols ens interessa Borriana, els bombardejos…

A: Ma mare no estava en eixa època…

E1: La teua mare quan va acabar la guerra, i el teu pare que era militar, que els va passar?

A: No res, perquè se’n van anar al poble d’ell i no els va passar res. El meu iaio sempre havia estat servint a la casa del terratinent, aleshores al fill ningú va anar darrere d’ell, i més encara que mon pare tenia un germà que es va passar als nacionals i era guàrdia civil.

E1: I ta mare també…

A: Ma mare des de Lorca, quan s’acaba la guerra, l’1 de juliol es casa i se’n va al poble de mon pare, que ell volia que anaren perquè ella no tenia res més que una habitació. I ma mare va dir: «Jo si me’n vaig en tu, me’n vaig ja casada i si no, adéu», i van renyir i ell va tornar al mes, perquè si ma mare haguera vingut a Borriana, l’hagueren tancada, com a la resta que no va vindre a Borriana però per la circumstància… Ells es van conéixer en el moment que ací hi ha internacionals, que els passen a Benicàssim.

E1: Total, que se’n vana anar a Lorca…

A: Ella va anar a l’hospital, un desplaçament de l’hospital. Llavors ella no torna ací fins set anys després. Sí que ve de visita un any, abans de nàixer, perquè es casen, es mor la primera xiqueta, mon pare cau mal, i bé… diners no hi havia per a res. El meu pare li enviava diners a la meua iaia per a què li comprara, i resulta que no va vindre. Després sequeres i de tot, però no ens hem amagat mai qui som, no mai. Sempre hem sabut qui som.

E1: I perquè va tornar ta mare ací a Borriana?

A: Perquè allí va haver-hi una sequera, divuit mesos sense ploure. L’any que jo vaig nàixer…

E1: En quin any vas nàixer?

A: Jo l’any 1944, i la meua germana en 1940. Però es va morir al mes de nàixer. Hi ha allí una sequera molt gran i ma mare ja veia que en Borriana tenia per a criar als xiquets més que allí perquè era més misteriós, i el meu oncle diu: «No deixeu la caseta». Després se’n van vindre, que van vindre carregats de coses i si venen en desembre, la famosa gelà del 1945, és en gener, aleshores quan es va gelar tot i gràcies al fet que ma mare tenia unes àvies que encara tenien fanecades ací van sembrar, que encara està a l’alqueria, anant a l’alqueria del Xurro. Jo sóc cosina prima, ma mare cosina germana de Carmesita la que tenia la pastisseria al carrer Iturbi. Carmensita i Lolia, sa mare d’ella i la meua àvia són germanes.

E1: I tu ja et vas criar ací a Borriana?

A: Jo des dels dos anys em vaig criar ací.

E1: I ta mare en què treballava?

A: Mon pare treballava en el que eixia, va estar molts anys treballant a Benitandús, que van fer un pantà. Ell de jove era picapedrer perquè al poble d’ell hi havia una pedrera, però se’n va a la mili a Figueres. Té un company que és mestre, de Vinaròs, que mai hem contactat, el va preparar i va fer una oposició. El dia 17 de juliol de 1936, feia el nomenament per a anar a la Guàrdia Presidencial d’Assalt.

E1: Estava a Madrid?

A: A Figueres. Però que el destí, li van dir que ja l’avisarien quan havia de fer el trasllat, que el dia 18 era l’alçament. Doncs al pare el reconeixen com a comandant, i ma mare…

E1: Comandant perquè va fer carrera militar en la guerra…

A: En la guerra mon pare sí, en la guerra ell va arribar a ser sense nomenar, Capità i en nomenament Tinent. Quan ell coneix a ma mare ja és Tinent. Però com després no s’han sabut res perquè jo, ja que sempre…. Jo et dic una cosa Jose, quan vosaltres estàveu en els scouts, a mi em preocupava molt què éreu, com cantàveu l’Estaca, a mi em xerrotejava un poquet, perquè jo aleshores també sabia poquet. Era una percepció.

[conversa irrellevant]

E1: Van vindre ací, i el teu pare treballava…

A: Sí, van vindre ací i mon pare treballava en Benitandús, però després mon pare va treballar al magatzem. D’estiu anava a l’obra, després resulta que Borriana estava tota empedrà i tot això ho llevaven i ho tiraven al riu i ell va anar a l’alcalde i va dir que allò valia molts diners, ho van arreglar però no van fer res i això ho guardaven, on està ara la Casa de Cultura. El meu cosí sempre em deia que no teníem fotos, però arribe un moment que penses… Aleshores li donen eixa faena i a partir d’eixos llambordins, comença a empedrar el poble de Borriana. Però què passa? Que no hi ha prou pedra, i aquesta es trau del riu Millars, del riu Anna, i del riu Sec, que ara han fet un hotel en eixe tros, d’ací treien la pedra, i resulta que de moment va fer falta cinc homes i van estar quasi quatre o cinc anys al poble del pare que eren picapedrers i van fer la pedra necessària. Al mateix moment venien els de Vila-real a buscar-los per a veure si podien fer la feina. Així que, gràcies a això ell guanyava molts diners, perquè anava a estall, i llavors vam comprar la primera caseta ací a la Verge del Lledó, a la terra del Baró.

E1: I la mare?

A: Ma mare al magatzem, perquè no li haguera deixat treballar, en el masclista que ell era… A veure, sent roja era molt difícil. Ella no va deixar mai de ser infermera, ella punxava i on va fer ella molt de bé va ser al poble de mon pare, allí un dia el metge va fer una observació i el metge li pregunte a la família de mon pare qui era, i li ho deien i després vivíem en Santa Bárbara, al camp, però fam no patíem. Llavors li deien: «Que se lo pongan a la chica de las palmeras», i ma mare no cobrava mai a ningú perquè a pesar de poder estar rabiosa en el règim i tot, si ella els diu això als xiquets, a mi no m’ha fet mal ningú, però sempre en benevolència, no mai amb rancor.

E1: De totes maneres…

A: M mare no ha sigut infermera com ella volia ser.

E1: Però té el títol d’infermera.

A: Clar. Però una altra cosa, ella ha cosit plàstic, ha fet moltes coses, però el títol no l’ha pogut presentar a cap lloc, sempre l’ha tingut amagat.

E1: Després, ella va anar a Múrcia i no la van….

A: No la van represaliar perquè ella no va estar ací.

E1: Ací a Borriana quan van tornar, la repressió a la vida quotidiana es notava?

A: Doncs sí. Jo era la filla de “la roja enfermera“, i a més es gitava en un dels de justícia: «Xa mamà, per a tots els que hi havia, i justet en aquest…». A veure, en tots els col·lectius hi ha de tot, cadascú que se salve, però roja… i molta gent de la família inclús del meu home, per presentar a ma mare deien, la miliciana. Quina llàstima. Van estar senyalats. El meu germà anava als Salesians perquè van dir que el xiquet havia d’estudiar.

E1: Després, ella no tenia clandestinitat?

A: No, no. Nosaltres no hem tingut res. No han treballat clandestins.

E1: I com és possible que tinga…

A: Això està ací… Els guàrdies civils van anar al poble del meu pare a buscar-la, i van vindre quan vivíem a Verge del Lledó, i el mateix guàrdia li va preguntar pel seu nom, perquè la coneixien per viure pels barris, i ma mare li diu: «Sí que vos ha costat de trobar. Jo no he estat mai a Marroc, ací falta la sentència», tot li ho deien a ella, però la sentència la deu tindre el meu fill.

E1: I açò que era?

A: El meu germà estava fent magisteri, i jo no sé si havia acabat o no, perquè he de mirar la data.

E1: Jo sóc de l’exemple que, hi ha uns informes del Govern Civil o de la Policia l’any 1960, d’una persona que ja ha complit condemna…

A: No, ma mare no ha estat mai condemna.

E1: Però que als anys seixanta i quasi setanta per a veure si està ací o li donaven els avals per a fer-li el passaport.

A: Nosaltres, els meus pares, es van casar i van tindre a la xiqueta, però al cap de quatre mesos es va morir, i quatre anys després em tenen a mi. Jo nasc l’any 1944, ells vénen el desembre de 1945 i vaig estar set anys a Múrcia. Els meus oncles allí es van terroritzar, ma mare el que sí que va haver de fer és en els seus padrins de boda va ser deixar de tindre correspondència perquè allí estaven bussejant, i ella va tallar…

E1: Però bussejant com a infermera en la guerra o…

A: Acabada la guerra, això és verídic.

E1: Escolta, què ha de veure amb això?

A: Doncs que va estar al Partit Comunista.

E1: Ella?

A: Però ma mare està afiliada al Partit Comunista, que jo sí que ho sé que es van afiliar totes. Aleshores en una vinyeta que van fer, saps què van posar? Que encara no estaven les feministes al dia ni res i ma mare tindria 20 anys.

E1: És a dir, ella en la guerra es va afiliar al Partit Comunista.

A: Sí. Quan ja estava a l’hospital. Denís va ser el que les va afiliar.

E1: Denís era molt jovenet aleshores.

A: Doncs potser, Denís i ma mare tenien la mateixa edat, 20 anys. Doncs ma mare en eixa vinyeta va posar: «Mujeres, uníos y venceréis». Anaven per davant… Ma mare era una dona molt intel·ligent, però ella, el que sí que havia fet era una lluita sindical, però com era tan bona treballadora, el cap no la no feia fóra, això sí, quan ha eixit una llei que s’havia de reivindicar…

E1: L’any 1971 encara estan revisant qui havia estat en el Partit Comunista.

A: Això és una denúncia de Borriana. Això algú deguera dir: «I aquest mestre?». El fill mestre, encara que érem molt pobrets… Això si em demanen els papers per a cobrar ma mare, això no ens assabentem, això està a Salamanca. M’entens? Sabem que ha vingut la Guàrdia Civil a buscar-mos i el Capità de la Guàrdia Civil i: «Ustedes tranquilos que mientras yo esté en el puesto, a ustedes no les pasará nada». El que sí que no va estar al cas, és quan es fa el llibre, que Rosa Monlleó si ho haguera tingut, ho haguera posat perquè haguera sigut molt important. Aleshores l’únic que puc tindre de la repressió per a tu és això i tota la sentència.

E1: De totes maneres, hi ha una cosa que mai he comprés. Jo sóc de fora de Borriana però bé, com és possible que Vicente Devís, que era comunista només va ser represaliat en un batalló de treballadors a Àfrica.

A: Però Teresa, mira. El dia que ma mare ve ací, Lola Agustín, que ella hi ha prepart coses, i en un altre llibre que està ma mare és d’ella.

E1: Lola jo sé que té moltes converses gravades en Devís.

A: Lola li diu a Devís que hi havia eixe primer congrés, i la dona va dir que no perquè podia fer molt de mal als néts, i jo li deia a ma mare joveneta: «Doncs tu hauries d’haver criat com a les filles de Devís, amb una bossa més gran que…», i ma mare em deia: «Si després ix mal, què farem?».

E1: Un dia vaig conéixer a Lola.

A: Lola es va dedicar a què les filles tingueren la menor taca possible. Devís, possiblement… Mira, ma mare quan està a l’hospital de Lorca, ella està en psiquiatria, i ací hi ha malalts i col·locats, i a la sala dels col·locats i hi ha una persona que està vigilada, no sé per què, en el control de la República. Aleshores on ella es quedava, que estava en un taller de cuina en una habitació llogà, la mare, la germana i la més xicoteta, li demanen a ma mare si la mare d’eixe xic pot veure-la. Ma mare quan ja s’acaba tota la cuina i tot a les 3 de la vesprada, eixe xic baixe per l’escala i la mare pugen i aleshores hi ha un encontre. A ma mare li van fer un Consell de Guerra, ella estava militaritzada. Però és que eixa família després que agafen al germà de ma mare i els tanquen dins de la plaça de bous, ma mare recorre a eixa família que són camises velles i d’ací cap amunt, llavors també trauen al meu oncle.

E1: El teu oncle estava a la plaça de bous de València?

A: De Lorca. Què és el que passa? Que Vicente també ha fet favors a gent de dretes, i a eixa gent l’afavorien.

E1: Clar, perquè és l’única persona del tot el Consell Municipal que no té…

A: Sí, d’acord. Però vull dir, que tota la seua família tenia una tia que va estar en Bilbao empresonada…

E1: María Devís, sí.

A: María? La senyora María? No ho sabia. Bé, la tia de Devís, haguera pogut recórrer al nebot i la influència… Tenia dos fills, i això que t’has volgut molt però, la senyora María, tenia un altre nom. Aquella dona no va voler, aleshores Vicente Devís, que ve de famílies molt d’esquerres, o ell almenys, pense que ací hi ha un tal Juanito Granell que estava en Franco, eixe és el que promocionava el Magatzem d’Abonament, eixe home va ser valedor de Vicente. Però potser Vicente també va ser valedor d’una altra cosa que per això no ens han matat… Bé, què? No t’he ajudat res perquè he parlat jo més que tu…

E1: Jo no tinc res a dir, eres tu la que has de dir-ho… De totes maneres, és això, el temps que va estar la teua mare ací en l’època de la guerra, t’ha contat com era la vida quotidiana a l’hospital? Quina gent hi havia?

A: No.

E1: Era un hospital normal? O un hospital de guerra?

A: Ella et conta. Estudia el que els demanen, entrem a treballar, hi havia monges i ella agraeix a les monges que es van portar molt bé i van aprendre molt d’elles, més que en tot el llibre que havia estudiat.

E1: En l’època de la guerra ací en Borriana?

A: Sí, en l’hospital. Ací estan les dates, en setembre o a primer d’octubre, estaven les monges i ma mare les reconeix. Això demostra que és una persona que sempre serà d’esquerres però no anarquista, d’esquerres però en la humanitat sempre per davant. Aleshores, ací van vindre xiquets d’Àvila, de Vallecas, que diuen que tenen una llengua d’astral, perquè els pelaven i deien que el fill de mon cosí Paco Ventura, que era barber, va estar en eixe això, i els desvestien i els llavaven, els pelaven en pèl al zero i els punxaven per al tifus, als d’Àvila i als de Vallecas, que ella sempre ho deia: «Menys Adolfo Suárez, em pense que van vindre tots».

E1: Sí que és veritat que va vindre molta gent d’Àvila.

A: Veus, això potser el meu germà no ho sap perquè les mares, la tia, i jo al meu cosí Paco li diem: «Què? Que tots davant de mi parlant de comunistes i a tu què? Ara ha vingut Serafín Guinot i tot això». Els nostres avis ja eren d’esquerres.

E1: En l’hospital acollien a la gent que venia refugiada?

A: Els posaven al casalici de Calatrava. Allí estaven, i per a dormir després d’endreçar-los els portaven a Carmelites i a les Dominiques. Allí van anar els refugiats.

E1: Sí, perquè van vindre molt ací a Borriana.

A: Que després potser, no teu puc assegurar, però com si hagueren sigut els xiquets que després van anar a Rússia. Això ja no sé si és afegit o d’eixa història va eixir això. Jo el que no sé cert, no ho dic.

E1: Després en la guerra, a banda d’això, l’hospital també era un hospital de guerra?

A: L’hospital estava en dues fases, una municipal i l’altra militar, que és on estava ma mare, en el militar. Com quan va anar a Lorca en lloc d’anar a ferits va anar psiquiatria i li van fer un curs i tot. Hi havia un senyor que li passava llibres a ma mare, i ell va treure excel·lent i la mare apta, ell era capellà, per això era tan sabut, i ma mare llegint aquest llibre posa els noms dels psiquiatres. Ella, sí que quan va acabar la guerra, que ja manaven els nacionals, sí que algú li va proposar que se n’anara a un sanatori per Alacant, el que passa que ma mare tenia una germana, no tenia pare, i sa mare havia perdut l’oremus, entre morir l’home en 47 anys en tres dies, el Front, ma mare… l’àvia va perdre l’oremus, ja no era ningú, la van ingressar i tot. Aleshores ma mare per no deixar a la xiqueta xicoteta en un orfenat, ma mare va desistir de la feina i va optar per casar-se. Va tindre a la xiqueta que amb 3 anys es mor, però va estar en una tia fadrina que jo tenia, i ma mare perquè millorara més la vida de la germana, la va enviar a Borriana.

E1: Què és una tia teua?

A: Sí, que va faltar abans que tots.

E1: I la mare de ta mare, la teua àvia, estava ingressada?

A: L’àvia va morir en l’hospital de Múrcia, en demència. Després hi ha coses dures de la família… Al mes d’ingressar se li mor sa mare, després la xiqueta… Calamitats de la guerra.

E1: I de l’època de la guerra i de l’hospital, què és el que et contava ta mare dels bombardejos?

A: El que deien era que venia el bombardeig, que pujaren i s’amagaren baix l’escala de l’església de Sant Blai. Eixien de l’hospital, i aleshores tots deien: «Ja venen els nostres, ja venen els nostres» i en Pedro Lisandra, i possiblement el pare de… Perquè clar, si els altres eren rojos i els altres eren l’enemic…

E1: No et contava res de quan venia un bombardeig, com reaccionaven?

A: No, no sé res d’això. Potser anaren al refugi… No ho recorde, per a ella no seria tan important com el dels xiquets, i una família que perd al pare de seguida, doncs hi ha moltes coses.

E1: En els xiquets quina feina feien?

A: Netejar-los. Posar-los dins la tina en aigua bullent.

E1: Sols quan venien, després ja no.

A: No, després ja no. Els xiquets estaven integrats en altres llocs.

E1: I després la teua mare ja va estar d’infermera?

A: Clar, va estar en els soldats a Borriana, que igual coneixes a un xic que ara ja és major, fill de Mari Rem Granell, que l’avi estava coix.

E2: Pablo, que són tres germans.

A: Sí. Peris li deien?

E2: Jo el que conec li diuen Granell de cognom.

[conversa irrellevant]

A: Doncs eixe, al seu avi en eixa batalla li van haver de tallar la cama en un bombardeig. Això va ser en el Front. En la fossa comú d’Almedíjar vaig estar, en Borriana una persona molt implicada sempre en política, que lidien Rosa Marco, que ha sigut regidora, sempre li ho dic: «Tu t’endús a la meua néta darrere».

E1: la teua mare a l’hospital de Borriana.

A: Aquesta dona, que li diuen Lolita, que els altres no sé qui són, li deien Lolita Montzó i és mare d’Isabel, una molt posada en el Partit Popular ara, una rossa alta. Jo li dic: «Mira, jo no vull saber res», però ens volem. I aquesta no sé si és la dona d’algú o alguna cosa, i ací està la meua mare retratant-se.

A: A veure, açò és el del llibre. Açò és el que Rosa Montlleó… Açò és abans del llibre. El llibre és aquest, no te’l regale perquè estic cansà de regalar llibres…

[conversa irrellevant]

A: Mira, ací està el dia que ella va a parlar en els xiquets de l’UJI, que la va cridar Rosa Montlleó, i els diu aquesta frase que Rosa ha fet bé de posar-la ací.

E1: Quants anys tenia ta mare quan va faltar?

A: 86. Però açò va ser l’any 2002, però que açò no… Ella era major quan va fer això.

E1: I l’evacuació de l’hospital com va ser?

A: Ací sí que va haver-hi bombardejos. Ella el que et puc contar a la inversa, és venint d’Alfondeguilla, per tota la Vall d’Uixó, s’havien d’anar perquè bombardejaven.

E1: Per què se’n van anar a Alfondeguilla?

A: Perquè estava allí la seua àvia, que encara va voler quedar-se en Alfondeguilla. El meu avi és d’allí, el pare de mare, aleshores s’havia mort l’home i encara tenia una xiqueta de 7 anys, llavors la meua àvia, en lloc d’anar-se’n en les dues filles, va preferir quedar-se en Alfondeguilla. Aleshores ma tia i mare van anar per última volta a dir-li, que vinguera en elles. I allí ho van perdre tot, tot fet malbé.

E1: I sa mare es va trastocar?

A: I la iaia ja després… Un dia li envien un avís a ma mare que havien vist a la iaia en Chinchilla amb la xiqueta. Ma mare demana permís per a anar a Chinchilla a buscar a sa mare i com era militar no li donen permís, i com no portaven cap salconduit no podien entrar a menjar tampoc. Aleshores, ja arrepleguen a la xiqueta i sa mare i, estan a Lorca, com ma mare estava en psiquiatria, a la iaia l’internen en el mateix hospital, i van fer que ma mare es quedara a dormir amb ella per a veure, però una nit va haver de cridar per a què anara a buscar-la. T’ho dic perquè ma mare és una persona que ha sigut excel·lent, i llavors no va tindre més remei que ingressar-la a Múrcia, i ma mare va haver d’anar amb un tinent i va dir: «Jo em quede a casa la meua germana però només puc oferir-te una butaca», i aleshores el metge de l’hospital de Múrcia va dir: «No vos preocupeu que jo m’encarregue d’ella». I ma mare eixa nit es va quedar sola en una cel·la, on li van donar recer. Ella es casa i diu: «Així m’enduc a ma mare», perquè com mon pare volia casar-se al poble d’ella i ma mare va dir que allí de Lorca eixe casà o venia a Borriana, va anar a demanar els papers i va vindre ací a Borriana, aleshores a la comandància li deien: «Vosté com és que açò no ho ha demanat abans?», amb això que el torna, i ma mare… Com ella en eixe trasllat que ve a Borriana, dóna l’adreça, quan la iaia es mor, al mes d’estar casa amb ella, en lloc d’avisar a Múrcia avisen a Borriana, des d’allí imagina… Ella està en una fossa comuna.

E1: Això és l’any 1939, no?

A: Sí. I en la fossa comuna on eixa família estan els meus besavis, que eren rics, venien oli, vi… Tenien negoci, a ma mare en lloc de ser infermera, anaven a ficar-li un negoci per a ella sola perquè tenia clientela. De tota una vida organitzada, a passar totes eixes històries… I encara sort que de la família del meu pare només em quede una germana, però la família de mon pare, l’han adorat a ma mare, sempre.

E1: Ta mare quan va tornar a Borriana encara era infermera? Tenia contactes amb la senyora Manolita?

A: Ma mare havia estudiat a casa la senyora Manolita i en Rafael. Eixos van ser els seus tutors. Tu estàs sentit moltes coses aquests dies…

E1: Ell se’n va anar a Mèxic, i ella es va quedar ací, i ell va…

A: Sí que parlaven, i tenien un altre metge que també…

E1: Montoya?

A: No, uns altres que… La meua amiga Alicia ha viscut en eixa casa… Com es diuen… Alfredo no sé com. Eixe, a voltes venia Borriana, es creuaven i es parlaven, el que no sé…

E1: Ho dic perquè Rafael Arnau, es va exiliar i va anar a viure a Mèxic, però va ser quan la senyora Manolita va començar a exercir.

A: T’he de dir una cosa, ma mare no se’n va a Mèxic perquè ma mare portava una càrrega darrere. Hi havia un metge que treballava en Alacant i li deia: «Véngase con nosotros», perquè ma mare si ve a Borriana, ella després hi haurà passat moltes coses però ella es va estalviar no tindre la terra, una cosa per l’altra. I en el poble del meu pare no va haver-hi guerra, allí res. La iaia tenia quatre néts i un gendre al Front.

E1: I a Borriana, ella tant que es va formar com a infermera en Rafael i Manolita.

A: Ells van ser els seus tutors. En ma mare parlava, jo era més xiqueta, que jo recorde a la senyora Manolita com una dona dolceta, d’això me’n recorde un poc. Però va ser sospitós, perquè primer van fer una llista que la van… Ella, jo després llegint el del meu nebot, jo tinc confusió. Ella va entrar d’infermera, fa un treball sobre la vida de Pablo Iglesias, però també, i ara m’adone, que l’examen no era abans d’anar a la tutoria, sinó després, però el llibre el va haver d’aprendre… Tot el món no va entrar, i després la prova també està que es queda municipal, i ma mare era Sergent de Sanitat per a poder cobrar, primer no es podia cobrar i ma mare sempre deia: «Els carabiners cobren i eixos no han matat a més que jo». I ací hi ha una llei que no estava desenvolupada, i després de morta, m’adone que Zapatero, amb divuit anys va desenvolupar un article de què van cobrar les infermeres. És a dir, mon pare cobra deu anys, però ma mare, vint. Li fan eixe reconeixement als vint, això sí, hauríem de veure les dates per si t’interessa… I mon pare, Comandant, que mira, sóc filla d’un Comandant. Això sí que és seriós, i Rosa Montlleó no ho ha vist mai. Això és la nòmina que cobraven a l’hospital. És que la xica aquesta que és filla del doctor en Juan, Isabel, és la directora de l’hospital.

E1: Isabel Domingo?

A: Sí. Però si nombres a ella, és Isabel Forné, però jo sé que no és ella, i el pare té el segon cognom. Aquests eren d’esquerres.

E2: Ja no viurà ningú…

A: No, no, perquè inclús el germà d’ella podria viure… Adona’t que ma mare va néixer en el 1915, ja tindria 100 i molts anys, i les famílies, doncs ens hem anat diluint.

E1: Açò què és?

A: Açò és un llibre. És un llibre segellat per la UGT. El llibre el trau Rosa Montlleó. Jo si el vols, te’l deixe. Ja estic farta de regalar llibres Jose… Eixe és dels bombardejos de Nules. Ací done la casualitat, en aquest llibre, que també està ma mare, la seua vida… Ací tens el resumen de la seua vida. Emporta-t’ho tot i ja m’ho tornes.

E1: D’acord, com vulgues.

[conversa irrellevant]

A: Hi ha un tros del llibre que ma mare parla de les votacions quan la república que ja voten les dones. Com ma mare no té edat… aleshores nomenen a una modista de Borriana que li deien Mercedetes, que deia que va anar a votar en les seues amigues.

Testimoni: Antonia Fonfría

Participants: Entrevistadors (E1, E2), Jose (J), Persona (P1)

Duració: 2’18’’

Entrevistadora 1: De la plaça de bous? A no, en casa Enrique, en casa Enrique. Ah, sí, sí.

Antonia: Vols llegir el del meu nebot si t’interessa?

E1: Sí.

A: Bé, ací no està soles el de la vida d’ell, això és un treball. Ell em va dir: «Uelita, jo vaig a fer-ho».

A: Vuitanta i molts anys.

A: I no me’n recorde.

A: I només va anar a classe fins als 9 anys. Això és el que t’ha contat, si vols que t’ho copie… [inaudible] i dic: «Mamà, ací no ni hi ha ni per a començar a fer un treball», i aleshores es va gravar el vídeo. Estem al poble, tu que estàs en l’administració, Jose?

Jose: Jo estic al Servei de Llengües, traducció i correcció de textos. Sí, a Rosa li faig feina d’aquesta, li corregisc llibres.

P1: Doncs Rosa només volia veure a ma mare perquè havia estat amb ella, i la meua néta, filla d’Òscar, està estudiant magisteri.

[conversa irrellevant]

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Scroll to Top