Testimoniatge de Antonio Casinos Igual

Casinos Igual, Antonio, la Vilavella Plana Baixa. Repressió. Entrevistat per Arqueoantro i Maribel Peris el 30 d’octubre del 2020, exhumacions cementeri civil de Castelló.

Vam conèixer el nostre avi per una foto del llibre de família que guardava ma mare i ara la té una germana, un altra neta, sinó no hauríem sabut qui era . Va nàixer a la Vilavella, jornaler de professió, treballador del camp, de mal nom “Carabasses”. Tenien també una taverna al poble, a sa casa. Es va afiliar a la UGT. Quan l’afusellaren, la dona es va anar en el fill menut que era un xiquet, Paco, a viure a la Vall i va treballar a la fàbrica de Segarra des dels 13 anys; havia nascut l’any 1924 i va treballar allí a la fàbrica tota la vida.

Quan ens hem interessat pel tema a la família sempre ens han dit que ho deixarem estar perquè encara tenien por. La güela mai va contar res. Tenim el sumari d’ell i hem llegit com el condemnen com un assassí i un lladre. Al juí el culpen de tot això. No fan cas de les declaracions a favor de dos persones de dretes, o no arribaren a temps. El detenen per ser de la UGT. En acabar la guerra el van detenir, no volia estar amagat. Ho estava en principi però no volia i el nou alcalde li va fer acusacions molt fortes.

La dona amb la filla, ma mare, anaven a la presó a portar-li de menjar i entrava la filla perquè era més jove. No van presenciar l’afusellament però si sabien on estava soterrat. Malgrat no parlar, els fills han estat sempre molt afectats, ma güela, mon pare, molt. Jo com era més jove no tenia eixe sentiment de mon pare que no volia saber res de la Vilavella. El fill més jove, Paco no ho va viure tant. Era qui als 13 anys va entrar a treballar a la fàbrica Segarra i va formar part de l’equip de futbol. Mon pare es va casar amb ma mare abans d’hora perquè el tiet Paco no haguera d’anar a la mili.

Tots els anys per a Tots Sants veníem al cementeri i entràvem per la porta de fusta menuda que obrien eixe dia perquè per l’altre cementeri no es podia entrar, però ma mare no ens contava res. Només teníem la foto del llibre de família dels anys 20. La seua dona, va naixer al 1890. A la foto es veu un home alt, prim, amb els cabells curts i la brusa de llaurador.

En un poble menut sempre ens hem sentit assenyalats, no podíem formar part de la junta de la caixa rural, per exemple, coses que semblen no tenir importància però la tenen, els que tenen cert poder ahí no hi havia lloc per a nosaltres i això s’hereta de pares a fills.

Quan la Transició van traure 54 escons, això li ho contem als fills, com es repeteix la història, com una roda, i això cal recordar-ho sempre, és com una llavor que roman i germina; està latent. Quan Blas Piñar va crear Fuerza Nueva, als 80 no els van votar quasi ningú, després Alianza Popular més moderats, però sempre han estat ahí, generals, policies, els fills, No han eixit de baix de les pedres, i ho tenen tot com un coto privat. Quan era jove em va tocar el servei militar a Àfrica, els endollats no, i em va tocar aprendre de memòria el discurs d’acomiadament de Franco i era l’any 1977, imaginar-vos que fort! L’educació, l’educació és molt important

Vols rebre les útlimes notícies del Grup al teu mail i estar al dia de les últimes novetats?

Butlletí de notícies

Envia'ns el teu mail!

* En cap cas usarem el teu correu electrònic per enviar cap tipus de spam. Tampoc el compartirem amb tercers. Amb l'enviament d'aquest formulari de subscripció acceptes la política de privacitat del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.

Vols col·laborar amb el Grup? Tens alguna proposta?
Digues la teua!

Fes camí amb nosaltres

    Desplaça cap amunt