J- Comencem?

Vaig nàixer, l’any 35, mon pare se’n va anar a la guerra quan jo tenia sis mesos. El pare després del 39, com tots els espanyols, va ser exilat, va tindre que vindre cap a França, que va tancar la frontera, i prop de 500.000 espanyols…  

E- Vas deixar de vore el pare i vas quedar amb la mare a Morella, els iaios… La teua infància…

J- Tres dones p’a cuidar-me a mi, que era un fati, ja saps què vol, dir gordet… La mare, Carolina, els iaios i la tia Basilisa… Per a vindre a França, calia un salconduit, un permís de tres mesos, i quan caducae… Un tio de ma mare, que ere bastant ric a Castelló, tenie una fàbrica. No podíem tindre passaport. Ma mare va anar a vore’l… Tenia 14 anys quan vaig vindre a França.

E- Ton pare, no va poder tornar?

J- Mentre hi va haver franquisme, no va voler; podie, perquè era francés però… Quan Franco va morir, va tornar a Morella, una vegà…  

E- Hi havia contacte amb Morella, amb Espanya?

J- Me’n recordo que dien de quan en quan que mon pare estae amagat a Morella. I a la salita de casa hi havia un fusell “de fusta”, a casa, al carrer Carbó?, i quan entrae la guàrdia civil, va dir: eh, hi ha un fusell ací; deu estar amagat… Mai va tornar ací a Morella. I es va obrir camí treballant, sí, sí…

E- La mare i la iaia sabien que estava ací…

J- Sí, sí. Durant 14 anys va estar aquí tot sol fins al 49. En arribar vaig tindre que dependre el francés, i em vaig trobar amb criatures de 7 o 8 anys a escola… Vaig tindre sort i al cap de dos 2 anys vaig traure el Certificat d’Études, i vaig poder entrar a Perpinyà a una escola de Mecànica. Vaig fer 3 anys…

E- Amb la joventut que et vas trobar aquí, hi havia companys, també catalans, espanyols…

J- Dien Espanyols ronqueros fills de punyeteros. Els espanyols estaven molt mal considerats. A Banyuls tenia un company. Ma mare ere d’Ares del Maestre, i una amiga d’Ares es va casar amb un refugiat tamé vivien aquí a Banyuls.

Vam vindre a Banyuls… Primer vaig treballar amb mon pare, allavontes la vida ere molt… Pocs diners, después de la guerra… la carta de racionament… Primer fèiem les veremes ací, tres setmanes i després mo n’anàvem a l’Aude, per guanyar més diners… Vam viure aquí, Cervera, i a l’Aude…   Després me’n vaig anar al camí de ferro, la SNCf que diuen, al nord de França, i jo acostumat al clima d’ací. Vaig estar un parell d’anys.

E- I el pare i la mare quan van faltar?

J- Molt més tard. Ells van quedar aquí, mon pare ja havia comprat la casa a Banyuls, i jo estava al Camí de ferro .

Em van dir: tu tens vint anys tens que vindre a fer la mili a Espanya. Jo vaig dir: No! Feia anys que vivia a Fança. Vaig fer la mili a França, i em van enviar a Argèlia. Trenta mesos, vaig fer.

E- Tu tens autonomia dels pares. Te’n vas a Algèria. Hi agafes la part o el moment que ja hi havia guerra?

J- Sí, lo pitjor. Si em van donar la nacionalitat en seguida és i em van enviar cap ací… no és perquè fóra bonico.

¿Obrim un botella de vi? Això és cosa… (parla amb Àngels i Marie France, la seua dona)

E- Després de Morella i la joventut a França, arriba la situació a Algèria. La teua situació com era?

J- Vaig tindre sort. Al principi, lluitar contra els [inaudible], que volien la independència, i la França no volie. Después ens van posar al desert, completament al desert, només hi havia sorra, a mil quilòmetres d’Ora. I no sé per què em van posar de mestre, un espanyol de mestre. Només tres mesos. Els xiquets d’allí no coneixien el francés. Me’n recordo que tenien mistos, i dia 1 misto i 1 misto 2 mistos. En 4 mesos van dependre l’addició, la sostracció, la multiplicació i la divisió… Al poblet on estàem estae completament al desert, no n’hi havia res… Estàem plens de polls i cada matí  i jo els dia us traeu la roba i la poseu en aigua i els polvos per a matar els polls… Se n’anaen a casa sense polls però a casa… Em van cridar que a la meua filla li ha caigut aigua calenta damunt del cos i estae cremà al 80 per cent.  Vaig provar amb unes coses que aislaven la pell. Vaig cridar i la van dur en avió a l’hospital. Feen més falta els infermers que els mestres.  

E- Tu a més de sumar i això els devies ensenyar també coses de les idees, de França… Allò ere una guerra però tu t’havies fet ja unes idees. ¿Quan comences a tindre unes idees, la teua manera de veure la vida

J- Molt més tard, molt més tard. Ere el moment de De Gaulle, el primer president de la República Francesa (assenyala a Marie France)

E- A partir d’Algèria la teva personalitat les teues idees, per contacte amb l’experiència del pare, observant el que havia succeït a la guerra, el franquisme, el feixisme i les idees republicanes franceses

J- A França, els espanyols no existien, no eren considerats i después quan vaig estar a París, después de la mili vaig ser gendarme de la Guàrdia Republicana

E- Voluntàriament?

Sí, tenia falta que em tenia que guanyar la vida, que vaig fer sis mesos de formació al costat de Marsella, eren cinquanta i pico, cada u es triava lo que volia, i els deu primers sempre triaven els pobles, perquè els gendarmes als pobles tenien la casa. Jo com estava solter vaig triar París, la Guàrdia Republicana de París. Allí vaig estar tres anys. N’hi ha un que em va dir si no estàs content amb això que estàs fent, per què no vas al Senat. ¿I què cal fer per anar al Senat? Com a funcionari del Senat. N’hi ha un examen, el passes i si aproves… Com avui, vaig arribar a la Caserna, em vaig posar de civil, vaig fer l’examen, no sé com vaig sortir però vaig aprovar i vaig entrar al Senat. Havia fet trenta anys al Senat, al final vaig fer Jefe del Servici i estem llogats, tenim la casa enfrente del Senat  

E- Establit a París, la teua memòria respecte a Morella, a Espanya, ja passe a ser una mica secundària, tu sempre vas tenir la idea de tornar a Espanya

E2- ¿Marie France treballava allí?

MF- Pero cada año fuimos a Morella

E- Ja jove, es un moment de pensar de Espanya, tu eres ja un parisenc, un francés.

J- Jo sé que sóc francés, però per a mi Morella… Un exemple, quan hi ha l’equip de França i l’equipo d’Espanya, sempre vaig pels espanyols. L’any passa o fa dos anys que va vindre l’equipo del Barça aquí a Perpinyà i  París. Els parisencs van guanyar per 4 a 0, perquè el Barça pergue 4 a 0… I quan van anar els parisencs a Barcelona van perdre per 7 a 0 -un 6 a 1 – . Soc jo que…

E- Hi ha una doble vivència: la de ser un ciutadà francés i alhora la de tenir una memòria producte de la tragèdia de la guerra i dels pares… Un francés de ple dret, i encara que la memòria de Morella, i de la teua infantesa, i dels teus amics, això és intocable. 

J- Fa tres o quatre anys que anem a Morella, i jo dic sóc morellà més, sigue com sigue, sóc nascut a Morella i em sento morellà i el carnet d’identitat diu nacido en Morella o sigue que… No hi ha problema. Tinc passaport espanyol i francés.

E- I en aquell moment , per cert, és també quan comença l’aventura, l’ època vital, familiar, amb participació de Banyuls, d’aquesta terra d’acollida i la vida a París.

J- Un cop que vaig ser al Senat, molt fàcil per tenir molta llibertat. La Maria France em va dir tu sempre estàs de vacacions i jo no en tinc. Dic pues si vols vas al concurs del Senat i  de la Càmara de Diputats i tindràs vacacions com jo  I va passar l’examen de la Càmara dels Diputats, i ha fet 30 anys –sí (Maria France)- I jo com tenia molta llibertat pues, van dir seràs tu el president del Casal de Catalunya. No sé per què perquè jo era valencià o sigue que tots ho sabien que era valencià que no era català però bueno… 

E- I hi havia també una petita Casa de València, que encara existeix, a París, però era poc activa, poc present en la vida social parisenca, i en canvi el Casal Català acollia molta gent, i encara que un no fos català. O que fos andalús…Perquè era un lloc de convivència, antifranquista i un lloc de la cultura. ¿Aquest període va començar per casualitat, o el nucli d’exiliats que us coneixíeu també?

J- Va ser a partir dels catalans, del Casal de Catalunya, i el president va morir, i no hi havia ningú que volgués ser president, i van dir pues tu que tens temps, seràs president. Deu anys vaig ser president i tinc un Diploma que si un dia veniu a París vos l’ensenyaré. Està escrit Julià Ortí,  en reconeixement de tot lo que ha donat per la Catalunya. I vam ser rebuts a la Generalitat de Barcelona i van portar a Montserrat

E- Així que ja a París, ja amb l’aventura de la família en marxa, amb Marie France, ja portaves la vida laboral allà al Senat i la vida de relació amb els polítics, i la teva activitat cultural. Parla una mica de cada cosa: ¿quin París  polític vas conèixer, i quina vida cultural portàveu?

J- Al Senat mos exigien de ser apolítics. Jo sempre he segut d’esquerra, sempre, tota la vida, mai m’he fet un vot per la dreta, però bueno al Senat lo que pensae cada u, no t’ho demanaven i no ho calie dir tampoc  perquè no… N’hi havie d’esquerra, dreta, del centre i de tot..

E- I teníeu familiaritat amb els líders, també, tracte, o no…

J- Sí, sí, sí. Quan tenien algo que demanar passaen per mi. Jo…

E- Recordes alguna anècdota especial, important…?

J- Bueno, sí, recordo que un ministre, bueno, ja no era un ministre, em va agarrar així -li va pessigar la galta- i diu: ¿Veus, Julià, lo més difícil p’a un ministre és que quan uno s’alce, no té el cotxe i el xofer davant la porta. Eixa és l’explicació: per a ell, per a un ministre, al matí, ja té el cotxe a la porta per a portar-lo on vullgue. És una comoditat molt gran…

E- Encara vas agafar època de De Gaulle, i després de Giscard

J- Sí, i vaig estar també amb Pompidou, no, le maire de Paris –Marie France- Chirac, i Mitterrand .

E- Així, en l’ambient polític no hi havia… I en el Casal Català, la vida cultural, que devies conèixer altres exiliats, o persones de la cultura, també d’aquells anys te’n recordes, de les activitats que fèieu…

J- Sí… Quan venia el president de la Generalitat, pos tenia que estar allí, i parlar català, je, je…! Jo no m’ha agradat mai parlar molt de rato perquè trobo que un discurs més és curt, més s’aprecia, je, je…

E- Hi havia més activitats, edicions de llibres, cantants que anaven allà de la Nova Cançó… ¿Amb aquest ambient també teníeu relació, com a espanyols de naixement, com a valencians…

J- Quan venien a París, sí, però no… Ja venien contractats pe algú, ja no els feia falta… que algú els donés apoyo perquè ells, quan venien a París, ja eren coneguts, no tenien falta d’ajuda

E- A més que amb la resta d’exiliats tampoc hi havia tanta relació, com que cada any hi hagués una reunió dels espanyols, com passava en altres països, ¿no era així a París?

J- A Perpinyà sí, a París no. A Perpinyà hi havia un Centro cultural espanyol, que justament el divendres anem a dinar amb un amic meu, és curiós, ell ere un xic que teníem la mateixa edat i estàem tots dos a Perpinyà i tenia una habitació a casa un particular i quan jo tenia una miga posàem un mocador a la finestra i ell no pujae je, je, je… O sigue que…

E- Teníeu moltes vivències que són part de la llibertat de viure 

J- Quan se va casar, vaig ser el testigo del casament…

E- Però era un amic també espanyol?

J- Sí, català. De Palafrugell, havien anat a França per treballar… Era fontaner…

Vaig ser quasi obligat de parlar català perquè… JO a Morella diem un ataüt, pensava que és femení, però per tot arreu és masculí, un taüt és en valencià, en català, un ataúd es castellà. Són coses que… Altes que he oblidat, ara es diu “olvidat”, però és oblidat.

E- Recordes algunes de les activitats que fèieu, conferències, o cine, reunions segons les festivitats.

J- Això mateix, sí, la festa de sant Joume, la festa dels catalans, la Diada, els castellers també. Les festes més conegudes. Però després no sé, vaig ser francmaçó…

E- Entre les vivències teues, l’experiència de la francmaçoneria, com va nàixer i com ha evolucionat en la teua vida?

J- Pos jo trobo que la maçoneria és la millor escola que he tingut, que hi ha al món perquè és una mescla de tot arreu, una persona d’esquerra i.. cada u respecta l’altre, i quan tu parles, en la maçoneria tots t’escolten, ningú que et diga ep!, primer t’escolten  i has de debatre, quan has acabat e parlar et poden dir no estic d’acord, i això después, primer escoltar…   

E- En la vida política no es fa tant d’escoltar. És la idea diferent?

J- Quan entres a la maçoneria, el primer any no pots parlar.

E- Com va començar això, aquesta forma de treballar en la francmaçoneria, per la vida humana i pel món, i com va evolucionar?

J- No t’ho sabré dir, perquè no sé per què, jo he tingut sempre molta, no he sigut mai de dreta, la maçoneria no és que sigue d’esquerra, perquè hi ha maçons de dreta, d’esquerra i de centro, però és… no és catòlica, és laica jo sempre he tingut eixa idea de laïcitat, i la maçoneria connecta amb eixa idea de laïcitat, això mateix. No sé per què, no ho recordo perquè hi vaig estar 45 anys   

E– Sempre lligat a la francmaçoneria parisenca, o també pel conjunt de França?

J- Sobretot París però per tot arreu de França. Per exemple, divendres passat estava a Port Vendries perquè hi havia una reunió, i vaig poder participar… simplement, perquè sóc maçó, sí, sí, i vaig tindre un germà d’un grau superior que em va dir: me tienes que ayudar porque quiero crear una logia latinoamericana Gran Oriente latinoamericano. Ell ere un xileno perfecto, perfet.  

E- Has sigut també una persona que ha tingut també una idea activa de la vida, i hauràs tingut molts amics. Mirant en perspectiva, quins amics, quines persones consideres que han sigut més pròximes 

J- No sé, perquè com hai fet tantes coses… Hai sigut esperantiste també. Tinc també el grau de professor del método audiovisual, tinc el diploma d’això   

E- Tot això és la idea d’aprenentatge que has tingut de la vida, de no estar tancat, de sempre voler descobrir, de voler saber, de voler compartir 

J- Això mateix, l’atre dia li dia a Marie France, tots els diplomes que tinc de tot, de radariste, per la mili quan tiràem obusos, els obusos, sabíem pels radars d’a on eixien, la trajectòria… Fa uns anys venia un camió, hai fet mil coses…

E- Una de les teues dedicacions que indiquen l teua capacitat d’aprenentatge i la teua obertura vital és la teua relació amb l’esperanto

J- Poder vaig ser també naturiste. Quan me vaig casar amb Marie France. Abans de casar-mos, li vaig dir: escolta jo soc francmaçó, naturiste, divorciat i tinc una filla .Je, je, je… No li vaig amagar res. I la primera vegada que va vindre a un camp de naturistes, prop de París que tenim una caseta, i ella va vindre amb un jersei tancat hasta dalt…

On parle de la liberté de vêtement i de naturisme vital

MF- De liberté naturiste. Oui c’est ça, bon

J- I quan va arribar a la piscina, tothom era despullat. Al cap de cinc minuts ja ere ella la que… només miraen a ella perquè estae vestida 

E- Però eres naturista dels d’abans de la Revolució del 68 i dels hippies, ja practicaves estes idees llibertàries, i et demanava sobretot per l’esperanto, perquè vas pensar aquesta diversitat de llengües: parlaves en castellà en valencià, en francés i et vas aproximar a l’esperanto

J- Per curiositat. A Perpinyà, un amic.. Vaig anar a País amb la gent de la RENFE, d’un grup important de la RENFE, tot el món sense pagar. Amb la Marie France vam estar en un castell, a França, només per a esperantistes. Tot el món deprenen de tot arreu. Ella el parla un poquet, tamé. L’esperanto i la francmaçoneria estan molt propet un de l’altre perquè l’esperanto és mundial, el naturisme és mundial i la francmaçoneria tamé.  

E- Aprecies en les activitats i les idees que al món no hi ha barreres, que la humanitat, ciutadania del món

J- Per regla general, perquè un gendarme porte un vestit de gendarme, un duaner cal fer un vestit de duaner la vie fait le moine, la roba fa la personalitat. En un camp naturista, tothom és igual, no fa si un és director d’un banc… tamé hi ha capellans. Natros en teníem un de capellà naturiste.         

La naturalesa humana és universal

Quan estem despullats, tots som iguals… A Banyuls a la platja abans hi havia dones amb els pits a l’aire i ara ja no. Una dona que porta una minifalda… Tot lo que és amagat…

E- Tot és cultural, dona unes impressions, un atractiu

L’esport… N’hi que de diuen: la dona quan juga a tennis, i els homes…

E- En cada activat, has tingut alguns amics, a més d’activitats, tu tens molts amics. Quins tipus d’amics has tingut al llarg de la vida.

J- Vaig fer quaranta anys d’un amic que cada setmana venie de matí venie a portar-nos els croissants per a l’almorzar amb nosatros. Ell se va casr jo tamé, ja fa anys i anys… Ell anae davant que portae el penó, el de tambors anae davant en un desfile i porten un bastó i el tiren a l’aire… Sap de música… Un cop a la setmana dinem junts, fa trenta anys.

E- Quan pots comparar aquell xiquet que jugave per Morella, tan difícil i tan complicat, el jove que va crear-se tot un món, i el món actual, què et pareix

J- Sempre hai dit que menos mal que mon pare es va exilar  perquè a Morella haguera segut responsable dela Fàbrica del Tint . Aquí a França hem fet una bona siutació, per sort, o sigui que Morella hagués segut per mi, ara anys que han passat, haguera segut com un obrer ni més ni menos

E- Hagueres pogut aprendre el treball

J- Haguera pogut aprendre de sabater perquè n’hi ha de sabaters a Morella…

E- En l’època era l’artesania, ara són multinacionals, les sabates es fabriquen a l’Àsia…

J- A Xina… O siga que jo tinc sort a la vida, perquè m’ha permés fer algo, no molt per a algo  per a ser feliç com  a jubilat. No tinc cap enveja per la gent rica. JO sempre dic que no voldria ser ric, perquè trobo que un ric no hi ha res que li faigue plaer p’a ell és tot… Ara contaré una història: n’hi havie un rei que tenia el poder, els diners, les dones…  Ere un rei, però no ere feliç. Tenie tot però no ere feliç. I algú li va dir: Majestat per ser feliç  se té que posar la camisa d’un home feliç. Clar, el Rei va enviar a tot arreu a buscar un home feliç, p’a comprar-li la camisa, p’a que el rei se la poguere posar i ser feliç. Anaven a un puesto i “vostè paix que sigue feliç” Sí, però”… Així uns mesos, i al cap d’un temps van escoltar que a la munttanya hi havia un home que cantae, paixie feliç. Van pujar: “vostè paix que sigue feliç”. Ere un pastor. “Clar que sóc feliç. Mire jo tinc ací dos ovelles, i l’aigua que passa per davant la caseta , que quan fa calor o fred. Sóc feliç” Ere feliç perquè no tenie més que dos cares i un hortet  i un riuet que passae davant la casa, o sigue que… Diu “Pos li comprem la seua camisa” Li va dir “No en tinc”. O sigue l’únic que ere feliç no tenie ni camisa. Axiò són històries ja, ja…

E- O sigue que una cosa es viure d’allò que es té, que és la vida dels rics, i un altra cosa és viure segons lo que s’és ,segons lo que es fa. El ric no valore perquè medix la vida segons lo que es te…

J- Un ric no té cap desig   se pot menjar una llangosta, o caviar sw quan en quan, perè ells no tenen cap gust de res, ni llangosta ni caviar, tenen un iot, no es lo mateix un iot que una barca, ells no tenen cap valor de res. Una altra història això serà interessant   Sempre dic qu ela gent catòlica els sap mal però no volen -tot són històries, no hi ha res d’amagat. Era un poblet, com Xiva, Morella, sant Mateu, és igual, i les dones quan anaven a confessar tenien he pecado porque sabe lo guapo que era este chico y no he podido hacer nada más que, en fin... Això quatre, cinc, sis, cada vegada, perquè les dones són molt punyeteres, ja, ja, ja… I al cap d’un temps el capellà va dir a partir d’ara veniu Padre he resbalado en un segundo peldaño de la escalera del cementerio. O sigue, que les dones quan anaven a confessar tenien clar: he resbalado… Dice ya ya lo sé i els donae l’absolució i ja estaen… però eixe capellà va morir. I va n’haver un capellà nou que va arribar al poble i les dones van continuar dient: padre, he resbalado del segundo peldaño de la escalera del cementerio... I al cap d’un moment, el capellà va dir no és normal això que les dones resbalen. I va anar a vore l’acalde i diu: señor alcalde tendrá que hacer la reparación de la escalera del cementerio, porque las mujeres... I l’alcalde es va posar a riure perquè ja ho sabie lo que… I el capellà diu: no ría señor alcalde porque  su mujer cayó dos veces la semana pasada.

E- Què recordes més de la teua joventut i com veus la França actual, de quan eres jovenet a Morella i ara a França

J- Torno al començament. Jo soc ateo, perquè… Quan tenia 10 o 11 anys a Morella, anava vaig anar pel monte, vaig trobar flors, un ramet de flors i el vaig portar a eixos pares, els pares Escolapis, i el vaig dona al com es diu? El que se’n cuide de la iglésia, el sacrista i vaig vore que… este innocent, eren flors collides pel monte, eren això, un ramet de flors per a la Mare de Déu, o sigue que… I vaig trobar que, je, je… I después, lo que va passar amb ton pare (sí, sí [Maria Àngels Corbatón] -que no féem la Comunió amb los altres, no dic cap mentida. I tot això va fer que, poc a poc, i quan vaig entra a la Lògia, quan entres a la maçoneria te cal prestar jures damunt de la Bíblia. Cada u pose el que vol… I tot lo que vaig poder llegir, vaig trobar que la Religió, la que sigue…

E2- Eixos silencis que dies, de mon pare [Adolfo Corbatón], que mai va contar, que no havie pogut prendre la Comunió amb els amics, la postguerra, que no se contae

La generació següent va rebre com a herència el silenci, la submissió pel silenci

J- Vergonya i temor. Perquè allavontes la Guàrdia Civil feen maleses. JO me’n recordo de mossén Paco, que quan els xiquets anaven a besar-li l’anell, sempre me traïe la mà… JO vos ho asseguro, peruè vaig ser escolanet, batejar, confirmar, la primera comunió, em vaig casar per la Iglesia la primera vegà, o sigue que… El primer casament va ser aquí,  amb Marie France ens vaig casar civilment perquè jo ja era divorciat   

E2- Marie France s’ha jubilat, i està encantada… 

J- Va ser l’administradora de garantia de los Funcionarios, de la Companyia, la vicepresidenta

MF- Bueno, Trabajo, reuniones… 

J- Ella té que anar, a Marsella, a Bordeus… És la vicepresidenta, si no està el president…

E- I ara això que díem, de la memòria, dels vells temps, tota l’experiència, ¿quina visió tens, dels temps d’ara, de les generacions joves, com veus el món? Vens d’una vida optimista

J- Cap endavant sempre. El món… Això mateix.