P: Però de la guerra…

M: De la que tenia la meua edat…

P: De l’època de la guerra i això i havia un muntó de gent allí.

M: Però mira que de quan jo estava a l’alqueria quan a la guerra, eixa gent ha desaparegut tota. Les guerres…ja te dic, a mon pare, i això, no res, el van arruïnar i avant.

P: A son pare li va tocar pagar també?

M: A mon pare?

P: Li va tocar pagar també?

M: Pagar! Un donatiu que havien de donar a l’ajuntament. Va anar a pagar 1.500 pessetes. I 1.500 per a d’ell de lo que li havien pagat. Li van dir que allò no era un donatiu, que tenia que donar més.

P: 3.000 pessetes entonces…

M: I mon pare diu: com he de donar jo més? Si han tocat 3.000 pessetes de les taronges? Han tocat 3.000 pessetes de les taronges i som jo i la meua dona i no podem anar a cap puesto. Què voleu? Que me morga de fam? (…) Va haver de vendre terra per a pagar.

P: I qui va comprar la terra? Ells?

M: Ai, d’Almassora.

P: A Almassora també van afusellar a muntó de gent.

M: A muntó gent. A la presó a muntó. Ahí a la presó, mira si li van pegar a u…

P: A Conillet?

M: A Conillet. En acabant el van ficar dins d’un caixó, el van ficar en terra gitat. I els mateixos presos van dir que estava mort. No només no el sentien alenar, és que anaven totes les mosques. El trauen d’allí i el porten al vàter…

P: Li varen pegar una pallissa.

M: Li van pegar una pallissa. I el van ficar a la mateixa sala que estaven. I com els mateixos presos van reclamar que feia olor el trauen d’allí i el fiquen a un vàter, assentat, en un raconet. Després el van ficar en un caixó d’aquells que duien tabac, i tot arreglat, així se’l van emportar al cementeri.

P. Jo he vist el certificat de defunció de Conillet. I fica «muerto por congestión pulmonar».

M: Doncs un germà d’ell, no, un cunyat d’ell, també el van matar.

P: A la presó de Borriana?

M: En Castelló. Al cunyat d’eixe Conillet.

P: I com se deia el cunyat? Se’n recorda vostè?

M: El nom no sé com li deien.

P: I de malnom tampoc?

M: No. I tampoc me’n recorde del caràcter. Però sé que la dona va anar…perquè jo tinc una neboda que pobra a son pare el van matar ahí, l’home de la meua germana, com ella està inútil, la xiqueta eixa està inútil (…) Eixa xica, la germana d’eixe Conillet se’n va anar a Castelló a vore si podia arreglar-s’ho…

P: Lo del seu home?

M: Lo del seu home. I allí li van dir, li van traure això que s’havia mort d’enfermetat. I ella va dir: «Al meu home l’han mort d’una pallissa. I com l’han mort d’una pallissa jo no vaig a firmar com a que ha mort d’enfermetat». «Ai no podrà cobrar!» «Pos ni ganes tampoc!». «No cobrarà mig milió que els donaran». «No me fa falta. Primer me feia falta ara no me fa falta».

P: De Conillet sí que és veritat, això ho he vist jo, fica «congestión pulmonar». «Muerto en la prisión. Causa de la muerta congestión pulmonar».

M: Pos ella volien que firmara com a que havia mort d’enfermetat. I ella que no: « Me l’heu mort d’una pallissa. I com que me l’heu mort d’una pallissa no tinc jo per què firmar com a que ha mort d’enfermetat. «Pos no podrà cobrar!» «Pos ni ganes tampoc!».

P. Eixes coses, les pallisses i tot això vostè ho sabia? Les dones sabien lo que estava passant dins de la presó?

M: Claro que ho sabien! Claro. No han de saber? Que no s’ho deien uns a altres? I si tu no podies dir-ho ho deia un altre que estava allí. A la dona.

P: Se sentien els crits des de fora?

M: Pos no pegaven pallisses, no… D’Almassora en venia un. Un d’allà de Cabanes, un tio d’allà de Cabanes, li pagaven i venia ací a pegar.

P: Pegar? A qui?

M: A qui fora, a qui fora. Quan el veien per ací, eh, les dones d’Almassora que venien a vore els hòmens ja ploraven. Jo no les he vistes però d’una se deia a un altra: ja ploraven. Perquè quan aquell venia ací venia a pegar. Era de Cabanes i vivia al terme d’Almassora.

P: A mi m’ha contat un home amb qui vaig estar parlant fa un mes que es diu Rafael Usó, que tenia ací a Borriana un taller de bicicletes, no el coneix vostè?

M: No…

P: És igual, ell va estar tancat ahí a la Mercè quan tenia 15 anys, i me contava que quan els tocava anar a missa en l’ametralladora apuntant. Aixina obligats…

M: Nosaltres només veníem el diumenge un rato al matí a veure’ls. Perquè jo no estava ací [en Borriana], estava en Almassora. Jo estava en ma mare. Perquè després de passar el dia amb la sogra i el cunyat cada u se’n va amb la seua sang. Però d’eixe home sí que me’n recorde que quan venien les d’Almassora deien «aiii»…

P: Ell me contava que hi havia moltes vegades que els guàrdies estaven borratxos perquè havien begut i començaven les pallisses.

M: Ai les pallisses…Pegar s’ha pegat molt ahí a la presó. Perquè del carrer hi havia dones que s’arrimaven, d’ací de Borriana, i els sentien gemegar. (..)

P: Però se sentia?

M: Un dia estàvem allí parades per a eixir a la vesita i una dona estava parlant amb uns altres. El meu home també eixia eixe dia. I la dona: «Ai, si ho haguéreu sentit, si haguéreu sentit anit…I jo passejant-me per la cera…» I mira si me va donar llàstima a mi i una altra dona d’Almassora que estava allí que me gire cara d’ella i li dic: «Vostè sap què ha de fer? Anar-se’n a casa i eixa boqueta calle. Calle i no diga res, filla» «Tens raó», me va dir. «Pos calle perquè jo de sentir-la el meu cor m’està plorant. Me plora sang perquè jo també en tinc u ahí dins» I l’altra que venia amb mi li diu: «Què ha d’entrar?» I ella: «No». Pos vage-se’n a casa i no diga res, no diga res». «Pos tindreu raó», va contestar. «Pos sí, vostè estarà amarga però mosatros també». «Però és que jo no tinc a ningú, ahí dins, i estic amarga de sentir-los!», va dir. «Pos tinga paciència i no parle amb ningú d’això que vostè no sap amb qui parla». Cosa que era veritat. [en referència a què podia parlar amb un franquista sense saber-ho i buscar-se problemes] La van fer amarga. (…) «Vage-se’n, vage-se’n i no diga res a ningú». S’en va anar i avant.

P: I vostè després a Castelló com anava? A peu.

M: És que ací d’Almassora a Castelló el cotxe va de cada hora o de cada mitja hora…

P: I d’ací de Borriana?

M: D’ací per passar per Almassora era a les 11 i mitja o als tres quarts per a la una. Jo ja estava en casa entonces. Anava a peu. Totes les dones anàvem a peu. El cotxe venia massa tard. L’autobús no anava a hora per a vindre. N’hi havia un de matí, a les huit menys quart o això però les dones ja estaven a mitan camí.

P: I vostè se’n recorda de la gent que varen afusellar ací? [a Borriana]

M: Ai, d’ací de Borriana no. Van afusellar al meu cunyat i avant. Al meu cunyat no, a dos cunyats. L’home d’una germana meua i el germà del meu home.

P: Com li dien al seu cunyat? Al marit de la seua germana?

M: Manolo.

P: Manolo què?

M: (…) Plaza? Blasco? A lo millor també el tindràs per ahí.

P: Sí que el tinc sí. Però ell era d’ací…

M: Ell era de Santa Bàrbara.

P: Sí que el tinc sí. Que els varen afusellar al mateix temps?

M: Amb una setmana de diferència.

P: A Castelló també?

M: A Castelló. A la porta del cementeri.

P: I on estan soterrats?

M: En un clot a Castelló. Al cementeri.

P: Que trist…

M: Si se confessaven entraven dins del cementeri. I si no se confessaven allí fora. El germà del meu home se va confessar i el van ficar al cementeri, només entrar. Allí estava. Però l’altre cunyat meu no se va confessar i no hem sabut mai on està.

P: El seu cunyat què era? Anarquista? De la CNT?

M: El germà? Pos eren del Centro Obrero, el Centro eixe que està el meu Paco, van fer cap eren tots eixos xics. [El Centro encara és un bar restaurant obert a les Alqueries de Santa Bàrbara regentat per una cunyada de Maria]

P: Eixe bar, això ho varen fer els obrers?

M: Això era una societat. La Societat del Centro Obrero de Santa Bàrbara.

P: A Santa Bàrbarà vivia a muntó de gent entonces?

M: Ui entonces! Entonces estaven totes les alqueries plenes.

P: Plenes, plenes?

M: Tot. D’hivern i d’estiu, tot. Tot la vida han viscut.

P: I el Centro Obrero ho varen fer els obrers.

M: Sí.

P: I què era bar i…

M: Ah pos van ficar allí, van ficar teléfono, i era per anar a llogar-se, i per a retirar-se si era precís, eh. I passar un ratet els hòmens allí. Entonces no hi havia taulells ni hi havia res, era tot un saló i avant. Una coseta aixina, allí dins hi havia només per a mantindre un home, per a què estiguera obert allò, i vivia debades, van fer allí un corral. I vivia allí debades i si tocaven per teléfono pos eixe home anava a avisar a l’alqueria. I qui li podia donar una propineta pos li la donava. Tenia llum debades, i van fer un pou, per a què el casino estiguera obert i avant, el Centro. Allí vivien sí.

P: Dins del casino es feien classes també?

M: Això de fer bar va ser després de la guerra, que va entrar u va dir: oi pos per a estar ací algo hem de fer. I a poquet a poquet s’ha fet bar. El meu [fill] Paco allí ha ficat a muntó….

P: Sí, sí, està molt bonic.

M: Primer va entrar una filla meua, i ja va ficar el piso, duien els obrers d’això del paro, i ella va pagar la rajola. I li van arreglar allò que té cuina allí fora al carrer, que era corral. Ella va pagar les manises i han ficat porta nova, una porta al balcó, ha arreglat el balcó perquè sinó haguera caigut. Ha ficat la porta al carrer de ferro, perquè li van entrar una vegada o dos.

P: Pos Maria, a vore…

—–

SEGONA PART: Racionament i estraperlo

M: La meitat per a cada u, un xusco d’eixos aixina per a dos, per a dos dies…

P: El racionaven?

M: El racionaven. I te donaven farina de panís i ells s’emportaven la bona. Això no era…

P: Els forners?

M: No.

P: Els que manaven? Els falangistes?

M: Que Franco s’enduia lo bo i te donava lo roïn! S’enduia el blat i te donava farina de panís. Això no era ser lladres, eh? Si plantaves blat l’havies de presentar.

P: Ací a Borriana plantaven blat? Què van fer? Llevar els tarongers?

M: Ai! Si u tenia dos fanecades què havia de fer? De la taronja no podia menjar. Havia de sembrar. Creïlles, moniatos, cols, naps, de tot. Jo, el meu sogre va arrancar una fanecada per a cada fill. Ell tenia dos. I en acabant ma mare també me va donar dos allà al terme d’Almassora. Com ja era d’ells, el va arrancar i feien blat, i en acabant del blat panís. I fesols. I pels costats moniatos. Ai, sinó havies de…

P: I el blat venien estos del trigo…

M: Ahí ahí ahí al convent l’havies de presentar. Si feien arròs, també. Tants quilos per a cada u. I lo altre dona-ho. Te pagaven però a mitat de preu.

P: I vostè s’ho amagava?

M: No podies amagar-te res!

P: Per què?

M: Perquè anaven quan estaves batent, trillant. Ja ho sabien ja: «fulano ha tret tant». «Fulano no sé cuantos». «Ahir vaig vore descarregar mig camió»… (…)

P: La Mercè quan va deixar de ser presó què va ser? Oficines?

M: Havies de presentar panís, creïlles…No podies moldre-ho, havies de dur-ho a la farinera i t’havien de fer un paper de tants quilos. Aixina no podies menjar sinó lo que ells te deien. Sent teu! Sent teu! L’oli el racionaven i cada vegada te donaven un oli més pudent que un gos, i el bo se l’enduien tot pacallà (cap allà).

P: Per a d’ells…

M: Cap allà d’on ell havia dut els soldats s’enduia Franco el menjar.

P: I tot això acabava en l’estraperlo.

M: I la gent a l’estraperlo. I ells uns lladres, uns lladres. «Fulano és de l’estraperlo». Se n’anaven a dur-lo allí. I quatre sinverguenses deien «som policies». I els policies s’enduien, si pillaven a u amb blat que anaves a moldre…Aquells policies…, la meitat de coses Franco no ho sabia, dels que mataven sí, però després de lo del menjar no. S’ho enduien a casa d’ells! A Almassora passaven dones, ai que anaven a estraperlo, duien farina i passaven al forn i en acabant el pa el venien. Pos se guanyaven una pesseta o se’n guanyaven dos.

P: D’amagades…

M: Però tu com el necessitaves el compraves. I venien: «oi estan per ahí els guàrdies eixos», no sé com els deien, caguenlaputa. N’hi havien set o vuit forns, un a cada forn anaven. La policia, la policia, no me’n recorde com es deia. A pos s’ajunten totes a dos forns ahí a la carretera d’Alcora, amb un cabàs de pedres a cada una…La Fiscalia, la fiscalia! [Els guàrdies que controlaven el menjar eren la Fiscalia o els fiscaleros]

P: La Fiscalia, molt bé, sí, sí. La Fiscalia de (…)

M: Quatre bandidos, quatre lladres! De Fiscalia no hi havia res. I se presenten allí al forn. I eixen totes les dones, que estaven pastant, per a vendre el pa, amb el cabàs, i els van afartar a pedrades, d’ahí d’Almassora a l’entrada anda (fins) l’estació del norte. A pedrades. No van aplegar més. La Fiscalia eren quatre bandidos.

P: Estaven els bandidos i la Fiscalia també….

M: També anava…Al molí d’Onda n’hi havia un d’Almassora que tenia un molí, ja feia anys, el tenia son pare i ara estaven els fills. Aquells xics estaven amargats. Totes les dies estaven allí. Ai? Molien.

P: Qui? La Fiscalia?

M: La Fiscalia. «Ací no tenim res, no tenim res» I ho regiraven tot a vore si havien dut blat o n’havien fet. Però claro que molien, de nit encara que fora, allà a la una de la nit, quan la gent se n’anava. Ahhh (expressió de disgust).

P: I quan va tindre vostè a tindre fills? Després de la guerra, no?

M: Mira, el meu home va estar tres anys en la guerra. I dos anys tancat, cinc. I als dos anys d’estar en casa…com havíem de tindre família sinó teníem cap perra! Als dos anys ja t’havies apoderat un poquet, criant animals i bous i borregos que venies…pos vaig comprar la meua major. Als set anys.

P: L’any 43 era?

M: Que no seria l’any 43 quan jo vaig tindre la meua major?

P: Si són set anys seria l’any 43.

M: Que ara ha fet 62 anys. Pos el 43 seria. Eren set anys.

P: I què va tindre cinc fills?

M: Cinc.

P: Xiques i xics?

M: Ne queden quatre, ara se m’ha mort [Fina, la segona], huit mesos farà, perquè farà un any al juliol…Mira de repent se va morir. Se va alçar per anar a collir bajoques. Se muda, se fa el monyo, se n’entra al vàter, se senta al vàter i allí se va quedar.