TESTIMONI

Eduardo va ser alcalde perquè a l’esclatar l’alçament militar, l’alcalde d’aquells moments ho va deixar i ell es va oferir per al càrrec. Va venir allò del cotxe negret i mon pare avisava a la gent perquè no els mataren, però després quan van venir a per ell deien que no podien fer res. Vivíem bé, molt bé. Mon pare tenia un gos galgo que li deien “Ligero“ i una yegua que li deien “Cotorra“. Es va anar voluntari a la guerra, veia que es perdria i va anar a Múrcia. Ma mare amb ell fins que va acabar. Quan vam haver d’evacuar, ens vam anar d’Alcalà en el carro de la Cooperativa, cadascú es portava tot allò que podia. Ma mare es va portar les gallines i pel camí es van morir ofegades i per no perdre-les totes les va pelar i cuinar de sofregit. Vam anar primer caminant fins a Torreblanca. Després a Castelló i allí vam veure una gran mortalitat a la Farola per un bombardeig ja que la sirena va sonar tard, nosaltres estàvem a un gran magatzem. Quan vam tornar a Alcalà, acabada la guerra, la casa l’havien cremat. Amb un bidó de gasolina cremaren la part de dalt. Primer van traure tot allò de valor. Un tiet nostre, Marcelino, en un carro carregat arrossegant per terra els llençols de fil ho van portar als del barri de dalt. La casa era gran perquè era de la iaia i allí vivíem tots. Es sabia qui era el que ho furtava però estava permès. Com eren dos bàndols, se n’aprofitaven i a més ningú donava la cara per ningú, la gent tenia molta por. Vam passar molt, molt…

Mon pare es va presentar perquè estava fart d’amagar-se per totes les terres que teníem. Avisaven a ma mare, i això era un compromís, i ella li portava menjar. També va estar amagat a l’alcova, primer, entrant per la claraboia agafat a les finestres. Ma mare li deia vés-te’n a França però a la fi va decidir presentar-se.

Va anar a l’Ajuntament i en veure-ho van dir: ja han aparegut les tisores. I allí en una habitació menudeta amb un banquet, un grapat de palla, i unes rates com a dimonis, el van apallissar que els ulls se n’eixien de la cara. Li va pegar un del poble que fins fa poc vivia. També li van pegar amb una astral. Don Ricardo, que era el metge de casa, li va fer les cures. Allí al poble el jutjaven i no el deixaven parlar, «vostè a callar». Entre dos el sostenien per apallissar-lo. D’Alcalà el van portar a la presó de Benicarló i d’allí a Castelló. Des del balcó el van veure com el portaven en un camió i ens saludava, jo tenia 10 a 11 anys. Van passar molt, molt. Una reixa que no podien veure’l ni acomiadar-nos. Me recordo de tot, de tot, mon pare passejant i els guàrdies. Van dir-nos si volíem veure a mon pare perquè un dia el portarien a matar. Els mataven al Riu Sec i una dona del poble ho va veure amagada des de la caseta. Com no va morir primer li van fer el tiro de gràcia. Portava un jersei roig, granat. 

Ens vam quedar sense res i ens van haver de posar a servir de criades la meua germana i jo després d’haver viscut bé. Tot furtat i perdut, llençols, les cadires amb les inicials de la iaia. La gent ens deia que no es podia fer res quan el condemnen a mort. Al capellà li vam oferir una cobertor de domàs per salvar la vida de mon pare i en va dir que no valien coples. Va patir molt molt a la presó d’Alcalà. 

Ens vam anar evacuats per perill i en tornar dins de la casa hi havia un cavall del veí de davant. A un de la boina roja li preguntarem on estaven les nostres coses i ell no sabia res i se’n va anar amb el seu cavall. Ens vam posar allí a viure i arreglar la part de dalt cremada. Vam vendre la finca per mil duros per a poder fer la criança. Vam dormir primer a l’hostal i allí en arribar vam veure el nostre llit, els nostres llençols, el comodí, la màquina de cosir, les cadires, l’espill,…

Quan mon pare se’n va anar de voluntari, va deixar al corral el mascle i el gos; una fira perquè era caçador; es portava una fogassa i anava a caçar i portava conills i ma mare els cuinava. Els posava en sofregit. No sé perquè se’n va anar de voluntari… per les idees seria, i ho va deixar tot.

Havíem d’anar a Alcossebre a segar la terra perquè no es fera malbé. Carregàvem l’herba i pujàvem al carro, però la roda va entropessar en una pedra i vam caure tots de costat, ens podríem haver matat; no paràvem de treballar. Teníem un motor, encara tinc els segells, amb el racionament: racionaven la gasolina. Ma tia i ma mare el posaven en marxa tirant d’una cadena, hi havia que baixar les escales -un perill- i quan funcionava de l’alegria es posava a cantar: «Anda i que t’ondulen con la permanente»  Ma tia Asunción… I omplien els safarets, bevien els animalets, podiem regar la terra -que allí a la caseta a la part de dalt era roïna-, calia llevar les pedres i plantaven carxoferes de cardet i de tot, també safrà, faves, llentilles tan boniques, pataques… A l’hort teníem un taronger de taronja fina. I el pa de barrusques, però això era quan estàvem al poble i estava el racionament. També menjaven cansalada de porc senglar -hem menjat de tot- una farineta que tenia terra i moniatos. Ens va salvar l’oli de mon tiet, els bidons. A Castelló, a la Ronda  Mijares, anaven a la senyora Maria que ens deia: «Mercedes porta el saquet» i l’omplia de chuscos per a una setmana. I vinga a fer creïlles fregides i bollides, jo era qui les cuinava. Pebrera i alls fregits a l’olla, eixes que són de pedra. La caseta tenia el sòl de terra, cuinaven fora, a la part de darrere estaven els foguers. Quan ma mare se n’anava a l’estraperlo anàvem a casa de la veïna perquè ens donara de berenar. Teníem un cresol per a la llum. A la meua germana li van posar de nom Libertad però després li ho van canviar les ties Pepita i Patrocinio. Tenia un tio, Felipe, germà de ma mare. que era comerciant a París i a casa de les meues ties van acollir refugiats de Madrid  i es van quedar al poble. Eren molt bona gent, a un el van afillar els de la ferreteria. El meu tiet me va portar una nina de drap farcida de serradura.