Mon padrí va sentir una conversa, aquí al poble va haver un poc de jaleo en una família, i ell, justament parlaven davant la fusteria, prop de la fusteria. La porta de la fusteria estava tancada, però ell, poca picardia, si haguera segut mon pare, no l’hauria obert la porta, però ell si la va obrir. Entonces ell va obrir la porta, hi havie un senyor de Càlig que parlava en uns forasters, una gent de Castelló i ell va sentir la conversació que parlava aquell senyor. Quan va arribar a casa ho va dir, i entonces igual ma agüela, com ma agüelo, com mon pare, com lo tio Manuel, el tio Manuel que era el germà també d’ell, li deien: «Pepet això no ho digues a ningú, no digues a cap puesto, lo que has sentit». 

Però com l’altre, que era de dretes, lo va vore, sabia que si ell explicara lo que va sentir el tancarien, perquè als poc dies aquell senyor que parlava en aquells senyors de Castelló lo van matar, claro, quan lo matar van acusar als d’esquerres, i els d’esquerres no ho havien fet, perquè era ell el que estava infiltrat a dins de la família i li feia nosa aquella persona. Per això, un dels viatges que va fer a Castelló a mon padrí lo van matar sense ser jutjat, li van posar pena de mort. Però, a ell no li van fer judici, lo van matar perquè interessava que el mataren, per a que ell no parlara, que no el van deixar parlar. Quan se’l portaren a afusellar-lo  li va pegar així a la porta, on estava nom pare, «Vicent (a mon pare li deien Vicent), que tingues més sort que jo», i lo van afusellar, i quan baixaven tots al pati, hi havia uns quaranta de pena de mort, però realment degueren haver lo menos vint o vint-i-dos de pena de mort, perquè després lo van llevar les penes de mort. Li van dir a mon pare: «Vicent han matat a Pepet però es que detras de Pepet anem tots, perquè Pepet era el que menos ens pensàvem que l’havien de matar».

Després, al jutjar-los pues entonces ens van dir que mos teníem que buscar un avocat, i si, m’agüela va buscar un avocat, i va dir que necessitava quatre firmes del poble, com a que li feren bons avals, i sí, van tindre bones firmes, va firmar el canonge que hi havia. Va de haver de buscar les firmes a Segorbe, a Segorbe havia este canonge, va firmar un altre capellà, que encara viu, li diuen mossèn Vicent. Eixos dos capellans van firmar, i desprès dos persones que ja són mortes, que eren d’esquerres, i així li van llevar la pena de mort. Però, tot llevant-li la pena de mort, sent un home que nomes era idealista, que no havia fet mal a ningú, va estar a Castelló, va estar a San Miguel de los Reyes, va estar a Santa Rita i a Madrid, va estar dos anys. I per cada dia que estava allà a Madrid i fent el Valle de los Caídos i fent la presó de Santa Rita, li llevaven dos dies de presó i això li va anar rebaixant la pena, la condemna, i desprès va sortir.

 A Pepet a on lo van matar… a Castelló, al barranquet…, en el quaranta, això… al barranquet…. Això, lo que li vull dir, que això sempre ho he tingut present i mai se m’ha d’oblidar. Mon pare com veia que anaven a afusilant a tanta gent li va dir «Carme porta la xiqueta, que a lo millor serà l’última vagada», «No», li va dir a ma mare, que no serà l’ultima vegada que l’anava a veure, després quan va sortí. Entonces vaig anar en ma mare i en una germana de ma mare, una germana de José, éste que van afusilar. Primer tenien que anar totes les dones al cementiri, perquè com tots els dies feien saca, saca és per què se’ls emportaven per a matar-los, entonces anaven i allí el sepulturero llegia en un paper, «fulano de tal, sotano», l’altre, l’altre… Anava llegint tots els noms, claro els familiars que estaven allí anaven deien «Ai mon pare», «Ai mon germà», «Ai el meu novio», «Ai el meu fill», «Ai…». Bueno, jo tenia set anys, al passar per el barranquet que vam anar de Castelló al cementiri a peu, al passar per el barranquet, lo barranquet estava tot ple de calç viva, però encara tenia sang. Ma padrina va dir aquí, aquí els maten, van entrar al cementiri, el cementiri era una sèquia una zanja gran i estaven tirant tots los afusellats vaig, i estaven aixines, creuats. Però que ademés. els que afusellaven al barranquet quan arribaven aquí els tiraren el tir de gràcia aquí, i allò els desfiguraven una miqueta la cara, sangrosa i tota la cara, hemorràgia…, hemorràgia deien, tota la cara desfigurada. Claro el sepulturero estava baix, entonces agarrava al difunt a lo que havia i quan alçava algú «Ai mon pare», molts deien «trau-lo que li vull rentar la cara, li vull rentar la cara», una dona davant de mi va rentar la cara al fill en lo macador que portava a la butxaca, i va dir «fill, este mocador me’l menjaré però el que t’ha matat a tu, jo lluitaré per al que el maten», claro les coses se van allargant, se van allargant, van passar quaranta anys, i les coses no se van poder arreglar.

Entonces quan va arribar al cementiri, claro, jo vaig vore aquell desastre, la una plorava per aquí l’altra plorava cap allà, i jo vaig començar a xillar i a plorar perquè allò me va afectar, perquè era joveneta, ma padrina va dir «s’acabat, la xiqueta no vindrà mai més en natros», perquè això no meu he llevat mai del pensament, sempre lo he tingut davant, perquè hi ha coses que no se poden oblidar, i això no he oblidat mai.

[conversa irrellevant]